diumenge, 6 de març del 2016

GOUDIMEL, Claude (c.1520-1572) - Missa ‘Le bien que j'ay’ (1558)

Michelangelo - 'The Manchester Madonna' (c.1497)
Obra de Michelangelo Buonarroti (1475-1564), pintor italià (1)



Parlem de Pintura...

Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 de març de 1475 - Roma, 18 de febrer de 1564) va ser un escultor, pintor, poeta i arquitecte renaixentista italià considerat un dels grans mestres artístics de la història de la civilització humana. Va ser un dels majors creadors de tota la història de l'art i, juntament amb Leonardo da Vinci, la figura més destacada del Renaixement. En la seva condició d'arquitecte, escultor, pintor i poeta va exercir una enorme influència tant en els seus contemporanis com en tot l'art occidental posterior a la seva època. Va néixer el 6 març 1475 al petit poble de Caprese, prop d'Arezzo, encara que, en essència, ser un florentí que va mantenir al llarg de tota la seva vida uns profunds lligams amb Florència, el seu art i la seva cultura. Va passar gran part de la seva maduresa a Roma treballant en encàrrecs dels successius papes però sempre es va preocupar de deixar instruccions oportunes per ser enterrat a Florència, com així va ser. El seu cos descansa a l'Església de Santa Croce. El pare de Miquel Àngel, Ludovico Buonarroti, oficial florentí al servei de la Família Médicis, va col·locar al seu fill, amb tan sols 13 anys d'edat, al taller del pintor Domenico Ghirlandaio. Dos anys després es va sentir atret per l'escultura al jardí de Sant Marc, lloc on anava sovint per estudiar les estàtues antigues de la col·lecció dels Médicis. Convidat a les reunions i tertúlies que Lorenzo el Magnífic organitzava al Palau dels Medici amb altres artistes, Miquel Ángel va tenir l'oportunitat de conversar amb els Médicis més joves, dos dels quals posteriorment van arribar a ser papes (Lleó X i Climent VII). Va conèixer també a humanistes de la talla de Marsilio Ficino i a poetes com Angelo Poliziano, habituals visitants del palau. 

En aquells dies Miquel Ángel un jove de 16 anys, ja havia realitzat almenys dues escultures en relleu, el Combat dels lapites i els Centaures i la Verge de l'Escala (ambdues datades dels anys 1489-1492), amb les que va demostrar que ja havia aconseguit el seu personal estil a tant primerenca edat. El seu mecenes, Lorenzo el Magnífic, va morir el 1492 i dos anys després Miquel Ángel va abandonar Florència en el moment en què els Médicis van ser expulsats per un temps de la ciutat per Carles VIII. Durant una temporada es va establir a Bolonya, on va esculpir, entre els anys 1494 i 1495, tres estàtues de marbre per l'Arca de Sant Domènec a l'Església Sant Domènec. Més tard, Miquel Ángel va viatjar a Roma, ciutat en la que podia estudiar i examinar les ruïnes i estàtues de l'antiguitat clàssica que en aquells dies s'estaven descobrint. Poc després va realitzar la seva primera escultura a gran escala, el monumental Bacus (1496-1498, Museu del Barguello, Florència), un dels pocs exemples de tema pagà en comptes de cristià realitzats pel mestre, molt exalçat a la Roma renaixentista i clarament inspirat en l'estatuària antiga, en concret a l'Apolo del Belvedere. En aquesta mateixa època Miquel Ángel va esculpir també la Pietà (1498-1500) per Sant Pere del Vaticà, magnífica obra en marbre que encara es conserva en el seu emplaçament original.

La Pietà és una de les obres d'art més conegudes i és probable que Miquel Àngel l'acabés abans de celebrar els seus 25 anys. És l'única gran obra en què apareix la seva signatura. El punt culminant de l'estil de joventut de Miquel Àngel ve marcat per la gegantina (4,34 metres) escultura en marbre de David (Florència), realitzada entre els anys 1501 i 1504, després del seu retorn a Florència. Paral·lelament al seu treball com a escultor, Miquel Àngel va tenir l'oportunitat de demostrar la seva perícia i habilitat com a pintor quan li van fer l'encàrrec de la decoració de la volta de la Capella Sixtina al Vaticà. Miquel Àngel hi va plasmar algunes de les més exquisides imatges de tota la història de l'art. Amb anterioritat a la volta de la Sixtina, el 1505, Miquel Ángel havia rebut l'encàrrec del papa Juli II de realitzar la seva tomba, planejada des d'un primer moment com la més magnífica i grandiosa de tota la cristiandat. Pensada per a ser emplaçada a la nova Basílica de Sant Pere, aleshores en construcció, Miquel Ángel va iniciar amb gran entusiasme aquest nou desafiament que incloïa la talla de més de 40 figures, passant diversos mesos en les pedreres de Carrara per obtenir el marbre necessari. L'escassetat de diners, no obstant, va portar el Papa a ordenar a Miquel Àngel que abandonés el projecte en favor de la decoració del sostre de la Sixtina. Quan anys després va reprendre el treball de la tomba, la va redissenyar a una escala menor. Tanmateix, Miquel Ángel va poder acabar algunes de les seves millors escultures amb destinació a la tomba de Juli II, entre les quals destaca el Moisés (c.1515), figura central de la nova tomba, avui conservada a l'Església de Sant Pere in vinculis, Roma. 

Si bé el projecte per a la tomba de Juli II havia requerit una planificació arquitectònica, l'activitat de Miquel Àngel en aquest sentit no va començar de fet fins l'any 1519, quan va dissenyar la façana (mai realitzada) de l'Església de Sant Llorenç a Florència, ciutat a la qual havia tornat després de la seva estada a Roma. Durant la dècada de 1520 va dissenyar també la Biblioteca Laurenciana (sala de lectura i vestíbul amb l'escalinata d'accés), annexa a l'esmentada església, tot i que els treballs no van finalitzar fins a diverses dècades després. També durant aquesta llarga etapa de residència a Florència, Miquel Ángel va emprendre, entre els anys 1519 i 1534, l'encàrrec de fer les tombes dels Mèdici a la Sagristia Nova de Sant Llorenç. Ja a Roma, Miquel Àngel va començar a treballar el 1536 en el fresc del Judici Final per decorar la paret posterior de l'altar de la Capella Sixtina, donant per conclosos els treballs el 1541. El 1538-1539 es van iniciar les obres de remodelació dels edificis al voltant de la Plaça del Capitoli (Campidoglio), sobre el turó del mateix nom, cor polític i social de la ciutat de Roma. Va concebre el Capitoli com un espai ovalat, i en el seu centre va col·locar l'antiga estàtua eqüestre en bronze de l'emperador Marc Aureli. Entorn d'ella va disposar el Palau dels Conservadors i el Museu Capitolí, així com també el Palau del Senat, donant al conjunt una nova uniformitat constructiva d'acord amb la monumentalitat pròpia de l'antiga Roma. La culminació de Miquel Àngel com a arquitecte va ser la pròpia Basílica de Sant Pere. La seva cúpula es va convertir en model i paradigma per tot el món occidental. Va morir a Roma el febrer de 1564.

Font: En català: Michelangelo Buonarroti (1475-1564) - En castellano: Michelangelo Buonarroti (1475-1564) - In english: Michelangelo Buonarroti (1475-1564) - Altres: Michelangelo Buonarroti (1475-1564)


Parlem de Música...

Claude Goudimel (Besançon, c.1520 - Lyon, 28-31 d'agost de 1572) va ser un editor i compositor francès. Quan encara era estudiant a la Universitat de París, Nicolas du Chemin va publicar, el 1549, les seves primeres cançons. Dos anys després es va unir com a corrector amb Du Chemin, amb qui es va associar entre els anys 1553 i 1555, i va exercir durant aquest temps una veritable direcció artística de les obres editades. Va treballar amb Jean Brinon, al qual va dedicar el seu Primer livre de psaumes (1501) i va col·laborar amb Ronsard en la publicació dels Amors; d'aquest últim també en va musicar diversos sonets i odes. Entre els anys 1557 i 1567 va residir a Metz, on va col·laborar amb el poeta i dramaturg Louis des Masures, per a qui possiblement va posar música en la seva obra 26 Cantiques au Seigneur y Tragédies saintes. Al llarg de la seva vida es va interessar per tots els gèneres de la música vocal del seu temps i va publicar cançons profanes, cançons espirituals sobre poemes de Marc-Antonine de Muret, les Odes d'Horaci, misses, motets i altres. Va ser conegut, sobretot, pels seus salteri, en què va treballar durant 20 anys. Els seus salms en forma de motets (de tres a vuit veus) van figurar entre les composicions monumentals del segle XVI. Va morir l'agost de 1572 a Lió, víctima de la Massacre del Dia de Sant Bartomeu.

OBRA:

Vocal secular:

Chansons:
Quinti Horatii Flacci poetae lyrici odae omnes quotquot carminum generibus differunt ad rhythmos musicos redactae (1555), lost
Ode, in Opuscules poétiques de P. Enoc (Lyons, 1572); P xiii
69 chansons, 3, 4vv, 1549, 1549, 1549, 1550, 1550, 1550, 1550, 1550, 1551, 1552, 1552, 1553, 1554, 1554, 1556, 1557, 1557, 1557, 1559, 1559, 1559, 1559, 1561, 1562, 1572, 1573, 1574, 1577, 1577, 1583, Corneille de Montfort: Instruction méthodique et fort facile pour apprendre la musique pratique (Lyons, 1567); P xiii

Vocal religiosa:

Psalms:
Premier livre, contenant 8 pseaumes de David traduictz par Clément Marot … plus les commandements de Dieu, 3–5vv (1551)
Premier livre de psalmes de David, avec les comandemens de Dieu … nouvellement par luy mesme revu, corrigé, et augmenté du psalme, Quand Israel, 4, 5vv (1557); P i
Tiers livre contenant 8 pseaumes de David traduitz en rythme françoise … par Clément Marot … (en forme de motetz), 4, 5vv (1557); P iii
Second livre de psalmes de David … nouvellement revu et corrigé par le dit auteur, 4–6vv (1559); P ii
Quart livre contenant 8 pseaumes … avec le cantique de Symeon … (en forme de motetz), 4, 5vv (1560); P iv
Cinquiesme livre contenant 10 pseaumes (en forme de motets), 4, 5vv (1562); P v
Psaumes … ‘dont le subject se peu chanter en taille ou en dessus’, 4vv (1562)
Les 150 pseaumes de David nouvellement mis en musique, 4vv (1564, 2/1565); P ix
Les pseaumes mis en rime françoise, par Clément Marot et Théodore de Bèze, mis en musique, 4vv (Geneva, 1565) [rev. edn of Les 150 pseaumes (1564)]
Sixième livre de pseaumes de David, mis en musique en forme de motetz, 4vv (1565); P vi
Septième livre de pseaumes de David, mis en musique en forme de motetz, 4vv (1566); P vii
Huitième livre de pseaumes de David, mis en musique en forme de motetz, 4vv (1566); P viii
Les 150 pseaumes de David, nouvellement mis en musique, 4vv (Geneva, 1580); P x
7 psalms, 4, 6vv, 1555, 1555, 1597

Masses:
Missa ad imitationem cantionis ‘Il ne se treuve en amitié’, 4vv (1552); P xii
Missae tres … ad imitationem modulorum: ut sequens tabula indicabit: ‘Audi filia’ … ‘Tant plus ie metz’ … ‘De mes ennuys’, 4vv (1558); P xii
Missa ‘Le bien que j'ay’, 1558; P xii

Others:
[19] Chansons spirituelles de M.-A. de Muret, mises en musique, 4vv (1555), lost
3 Magnificat
10 motets, 3–5vv: 1551, 1553, 1554, 1557, 1565, 1565; 5 in P xi

Font: En català: Claude Goudimel (c.1520-1572) - En castellano: Claude Goudimel (c.1520-1572) - In english: Claude Goudimel (c.1520-1572) - Altres: Claude Goudimel (c.1520-1572)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Goudimel is noted principally for his psalms. They are of three types: a free motet style, in which the Genevan melodies are generally used either as a cantus firmus or as motifs in imitative paraphrase; strict cantus-firmus settings in which only the first verse is set, the traditional melody appearing throughout in one voice (usually the superius) while the other voices act as imitative counterpoint to it; while in the third the Genevan melodies are (usually) in the tenor part of note-against-note harmonizations. There are 67 psalm motet settings, in eight volumes published between 1551 and 1566. The first volume does not use the traditional Genevan settings; from the third volume (1557) onwards the Genevan melodies are used to varying degrees. There are complete settings of the Psalter in the note-against-note and imitative styles, although the order in which they appeared has been a matter of some confusion (see Pidoux, 1958). The Psaumes of 1562 (of which the bassus partbook only survives) contains 82 settings of the note-against-note type. The 150 pseaumes de David (1564) consists mostly of note-against-note settings, but melodies that were used in more than one psalm are set more elaborately on their second appearance and 28 of the settings are in this imitative style; some of the latter settings are actually by Thomas Champion (Mithou). The volume was reprinted in 1565 with a supplement containing the complete psalm texts. 

 The Pseaumes mises en rime françoise (1565) is a modified version of the 1564 publication: it not only adds peripheral texts common to many editions of the Genevan Psalter, but there are also some musical modifications, possibly made by Genevan musicians. The publication of 1580, containing works of the imitative type, is a reprint of a volume published by Le Roy & Ballard in 1568 that re-used some of the contrapuntal settings from 1564. Goudimel's Latin works – five masses, three Magnificat settings and ten motets – are extremely concise and concentrated; this is specially true of the masses ‘Audi filia’ and ‘De mes ennuys’. Many of these works set texts from the Catholic liturgy, and they share much with sacred music by French contemporaries such as Certon and Maillard. Consistently imitative in their textures and featuring clearly-profiled, triadic melodies, the musical style of these works is also recalled in Goudimel's more motet-like settings of French psalms. He also composed over six dozen secular songs and chansons spirituelles, works of intrinsic interest to anyone concerned with the history of French music of the mid-16th century: in these works, procedurally distinct from the psalm settings, his output strikingly reveals the continued interest of French composers in counterpoint and polyphonic elaboration of borrowed material.

 GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

 Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

1 comentari: