divendres, 31 de gener del 2014

SCHUBERT, Franz (1797-1828) - Geistliche Musik

Wilhelm August Rieder (1796-1880) - Franz Schubert (1875)
Obra de Wilhelm August Rieder (1796-1880), pintor austríac.



- Recordatori de Franz Schubert -
En el dia de la celebració del seu 217è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

John Everett Millais (Southampton, 8 de juny de 1829 - Londres, 13 d'agost de 1896) fou un pintor anglès. Millais va néixer a Southampton, dins d'una eminent família originària de l'Illa de Jersei. Va ser un nen prodigi que pintava des dels quatre anys i se li considerava posseïdor d'un talent poc comú. Per aquesta raó, quan tenia set anys la seva família es va traslladar a Londres per a poder oferir una bona educació artística al seu fill. El seu prodigiós talent per l'art li va valer una plaça en les escoles de la Royal Academy amb només onze anys (1840). Durant la seva permanència en aquesta institució, va conèixer a William Holman Hunt i Dante Gabriel Rossetti, amb qui va fundar la "Germanor Prerafaelita" (Pre-Raphaelite Brotherhood o PRB) l'any 1848. Amb 17 anys va exposar a la Royal Academy el llenç Pizarro victoriós dels inques al Perú (1846, Museu Victoria i Alberto, Londres), considerat llavors com un dels millors quadres sobre història exposats aquell any. El primer quadre prerafaelita de Millais, Lorenzo i Isabella (1849, Walker Art Gallery, Liverpool), evoca les formes dels primitius flamencs i italians anteriors a Rafael, d'aquí el nom de la germanor. Al començament de la dècada del 1870, va pintar alguns retrats de famoses personalitats britàniques d'aquella època. En tota la seva obra es reconeix un constant interès pel detall, la claredat i les composicions poc corrents, tot i que en els seus últims treballs va sucumbir al gust victorià d'un art sentimental i anecdòtic.

Font: En català: John Everett Millais (1829-1896) - En castellano: John Everett Millais (1829-1896) - In english: John Everett Millais (1829-1896) - Altres: John Everett Millais (1829-1896)


Parlem de Música...

Franz Peter Schubert (Viena, Sacre Imperi Romanogermànic, 31 de gener de 1797 - Viena, Imperi Austríac, 19 de novembre de 1828) va ser un compositor austríac. Les seves cançons (Lieder) estan entre les obres mestres d'aquest gènere i els treballs instrumentals són un pont entre el classicisme i el romanticisme del segle XIX. Va néixer a Lichtenthal, prop de Viena el 31 gener 1797. Fill d'un rector mestre d'escola, va entrar al cor de nens de la Capella Imperial el 1808 i va començar a estudiar al Konvikt, una escola per a cantants de la cort, mentre que en la orquestra tocava el violí. Les seves primeres cançons, entre elles Hagars Klage (1811) i Der Vatermöder (1811) van impressionar als seus mestres. Quan va canviar la veu el 1813, Schubert va deixar el Konvikt i va començar a fer classes a l'escola del seu pare. A l'any següent, va escriure la seva primera òpera, Des Teufels Lustschloss, la seva primera gran obra religiosa, la Missa en Fa major, i 17 cançons, entre les quals es troben Margarida a la filosa. El 1815 va acabar la seva segona i tercera simfonia, va compondre dues misses, en Sol i Si bemoll major, altres obres religioses, música de cambra i 146 cançons, El rei dels elfs entre elles, basada en una figura mitològica de la mort. Aquest any també va treballar en cinc òperes. El 1816 va compondre la Simfonia en Do menor, coneguda com la Simfonia No.4 Tràgica, la Simfonia No. 5 en Si bemoll major, més música religiosa, una òpera i unes 100 noves cançons. Schubert va deixar de fer classes i es va dedicar exclusivament a la composició. Tot i que en vida el públic no va saber reconèixer el seu immens talent, la seva música era considerada l'obra d'un geni per un petit grup d'amics, entre els quals es trobaven el poeta Franz Grillparzer i el cantant Johann Michael Vogl.

El 1820 Schubert va escriure la música per al melodrama L'arpa encantada i Els germans bessons (1820), un singspiel (tipus d'òpera alemanya amb parts recitades) que no va tenir massa èxit. També va compondre música religiosa com els Vint salms i l'oratori incomplet Lazarus. Algunes de les seves cançons es van publicar el 1821. A l'any següent va compondre la Simfonia No. 8 en Si menor, coneguda com la Simfonia inacabada, i la Missa en La bemoll. El cicle de cançons La bella molinera el va compondre el 1823 i l'Octet i les Cançons de Sir Walter Scott el 1824. Durant els dos anys següents, Schubert va compondre la Simfonia No. 9 en Do major, coneguda com La gran (1825) i el cicle de cançons El viatge d'hivern (1827). De 1828 són la Missa en Mi bemoll major, el Quintet per a corda en Do major, les tres últimes sonates i l'últim grup de cançons El cant del cigne, editades després de la seva mort. Va morir a Viena el 19 novembre 1828 per febre tifoide. Les primeres obres instrumentals, encara que segueixen els patrons de Wolfgang Amadeus Mozart i Joseph Haydn, són considerades romàntiques per les noves sonoritats i la riquesa harmònica i melòdica. En les primeres sonates intenta aconseguir un estil propi. Encara que en la seva estructura, les simfonies i les sonates prenen la forma clàssica, en el seu desenvolupament, no recullen la tensió dramàtica que caracteritza la sonata clàssica, sinó que les harmonies evocadores i l'amplitud de la melodia adquireixen el paper principal. La seva escriptura instrumental va evolucionar al llarg de la seva vida però algunes de les seves millors cançons les va compondre abans dels vint anys. En elles el text i la música es troben perfectament equilibrades en una harmonia tan intel·lectual com emocional. Encara que va escriure cançons estròfiques, no es va limitar a uns patrons preestablerts sinó que va donar amb noves i imaginatives formes d'adequar la música als texts. La seva reputació com a pare del Lied alemany es basa en les més de 600 cançons que va compondre.

Font: En català: Franz Schubert (1797-1828) - En castellano: Franz Schubert (1797-1828) - In english: Franz Schubert (1797-1828) - Altres: Franz Schubert (1797-1828)


Parlem amb veu pròpia...

Avui que parlarem de Franz Schubert, en motiu del seu aniversari, intentarem posar en valor la seva obra religiosa, la producció de l'austríac menys coneguda del seu extens repertori. Aquesta afirmació, d'entrada, pot semblar incorrecte però observant el ressò de tota la seva altra música, tan la de piano, orquestral, simfònica o vocal no religiosa, realment és així. Establir una relació entre Schubert i la religió es fa difícil ja que, tot i que va compondre gran quantitat de música en aquest gènere, no va professar públicament cap fe. No existeix el més mínim rastre històric d'una religió formal o dogmatisme en la vida de l'austríac i, fins i tot, en paraules del musicòleg Sir George Grove, Schubert va arribar a afirmar un dia que "dels credos no se'n pot creure ni una paraula". Per tant, d'on neix la vocació religiosa de Schubert i l'abundant material musical en aquest sentit. Possiblement, a Schubert, com a tants altres, el va captivar la bellesa per se de la música que s'havia escrit en nom de la litúrgia ja fos pel catolicisme com pel protestantisme. Una música pura, essencial i profundament espiritual amb independència dels credos oficials. Schubert, alhora, admirava irremeiablement la música de Johann Michael Haydn i, especialment, la seva vasta producció religiosa. De fet, la influència del petit dels Haydn vers la obra de Schubert és evident, especialment en la seva Deutsche Messe o en alguns dels seus ofertoris i motets. Queda clar que Schubert possiblement agnòstic o ateu, en el seu temps un posicionament radical, va prescindir de la teologia pròpiament i va centrar el seu geni exclusivament a la creació d'una música que l'havia fascinant des de ben jove i que va mantenir fins al final de la seva curta però extraordinària carrera (la seva primera Missa en Fa major la va escriure amb 17 anys i la seva última Missa en Mi bemoll major la va escriure mesos abans de morir).

En el meu cas, el meu amor per la música religiosa sincronitza amb la concepció de Schubert. L'esperit de la música preval amb independència de si el text és o no fidel a les "sagrades escriptures". En nom de Schubert, escoltarem alguns dels seus ofertoris, salms i motets agrupats de forma aleatòria en aquesta esplèndida edició. La presentació anirà a càrrec de l'Ofertori Intende voci en Si bemoll major D. 963 per a tenor, cor a quatre veus i orquestra. Llenguatge clàssic que contrasta sobtadament amb el preciós Lied coral religiós Gott in der Natur D. 757 per a cor femení i piano. Una obra rossiniana que, per la seva naturalesa, captiva immediatament. Seguirà l'Ofertori Totus in corde langueo en Do major opus 46 D. 136 per a soprano i orquestra en què el diàleg entre el clarinet i la soprano és un autèntic plaer. De nou tornada al classicisme amb el Tantum ergo D. 962 per a solistes, cor i orquestra. Finalment, el Salve Regina mater misericordiae en Fa major opus 47 D. 223 per a soprano, orgue i orquestra. La manca de fe de Schubert, pel que sembla, va ser motiu suficient de controvèrsia per les autoritats eclesiàstiques ja que sovint prohibien la seva música religiosa en els serveis litúrgics oficials. Al·legaven, per exemple, que la configuració de les paraules "sagrades" era incoherent o que unilateralment Schubert decidia suprimir algunes cites imprescindibles com la de "jo crec en una església santa catòlica i apostòlica", entre altres omissions. Era clar que el criteri del poder eclesiàstic no tenia res a veure amb la música i la seva bellesa més genuïna. Per irrisòries qüestions formals, impossibilitaven que el públic de les esglésies pogués gaudir d'esplèndides meravelles líriques, corals i musicals d'un gran geni romàntic a qui avui, amb èmfasi, celebrarem!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
Franz Schubert (1797-1828) - Geistliche Musik

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

dijous, 30 de gener del 2014

QUANTZ, Johann Joachim (1697-1773) - Flute Sonatas & Concerto

Richard Wilson - The Destruction of Niobe's Children (c.1760)
Obra de Richard Wilson (1714-1782), pintor anglès (1)



- Recordatori de Johann Joachim Quantz -
En el dia de la celebració del seu 317è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Richard Wilson (Penegoes, Montgomeryshire, 1 d'agost de 1714 - Denbighshire, 15 de maig de 1782) va ser un pintor paisatgista gal·lès considerat, actualment, com un dels més importants especialistes en aquest gènere del segle XVIII. Fill d'un clergue, el seu gust per l'art no va passar per alt a Sir George Wynne, parent de la seva mare, qui el 1729 el va enviar a Londres per estudiar amb Thomas Wright, un pintor de retrats poc conegut. Entre els encàrrecs que va aconseguir figura un retrat de cos sencer del príncep de Gal·les i el duc de York, pintats per el seu tutor, el bisbe de Norwich. El 1749 Wilson va visitar Itàlia, on hi va passar sis anys. El 1755 va tornar a Anglaterra i es va convertir en un dels primers pintors paisatgistes anglesos. "Niobe", una de les seves obres més conegudes, es va exposar a la Societat d'Artistes el 1760. Va participar en la creació de la Reial Acadèmia el 1768 i va ser col·laborador habitual de les seves exposicions fins al 1780. Durant la seva vida, els seus paisatges no van gaudir de popularitat. Es diu que tenia un temperament amargat, potser perquè els constants problemes econòmics els van perseguir pràcticament durant tota la seva vida. El 1776, va obtenir el lloc de bibliotecari de l'Acadèmia i, al morir un dels seus germans, va heretar una petita propietat prop de Denbighshire, en la qual es va retirar fins els seus últims dies, on va morir sobtadament el 15 de maig de 1782. Després de la seva mort, la seva fama va créixer i el 1814 al voltant de setanta de les seves obres van ser exhibides a la British Institution. La National Gallery de Londres té nou dels seus paisatges. Va morir a Denbighshire el maig de 1782.

Font: En català: No disponible - En castellano: Richard Wilson (1714-1782) - In english: Richard Wilson (1714-1782) - Altres: Richard Wilson (1714-1782)


Parlem de Música...

Johann Joachim Quantz (Scheden, 30 de gener de 1697 - Potsdam, 12 de juliol de 1773) fou un compositor i flautista alemany. Va ser professor de flauta del rei Frederic II de Prússia. Fill d'un ferrer, va començar els seus estudis musicals després de la mort dels seus pares l'any 1708, amb el seu oncle Justus Quantz, membre de l'orquestra de la ciutat de Merseburg. Després de la mort de l'oncle, el seu gendre Johann Adolf Fleischhack va prendre a Quantz com a alumne. En finalitzar els seus estudis, havia après a tocar els principals instruments de corda, l'oboè i la trompeta. El març de 1716, va integrar-se en la orquestra de la ciutat de Dresden, i un any més tard es va traslladar a Viena, per tal d'estudiar composició amb Jan Dismas Zelenka i Johann Joseph Fux. L'any 1718 va esdevenir oboista de la capella d'August II de Saxònia a Dresden. No va ser fins a l'any 1718 que va tenir el seu primer contacte amb la flauta, prenent lliçons d'aquest instrument amb el flautista francès Pierre-Gabriel Buffardin. Durant un viatge a Roma va perfeccionar l'art del contrapunt amb Francesco Gasparini. En altres viatges al llarg d'Europa va conèixer Alessandro Scarlatti i Georg Friedrich Händel. L'any 1728 era flautista de la capella de Dresden. Arran d'una visita de la capella a Berlín, Quantz va cridar l'atenció de Frederic, príncep de Prússia, qui va prendre lliçons de flauta amb Quantz a partir de l'any 1728. Fins a la mort d'August II, Quantz no tenia autorització per viatjar a Berlín, així que era el mateix príncep Frederic qui el visitava regularment a Dresden. El 1740, el príncep Frederic va esdevenir rei de Prússia i va oferir a Quantz una remuneració tres vegades superior a la que percebia a Dresden i una exempció dels càrrecs a l'orquestra de l'Òpera.

Llavors Quantz va entrar al servei directe del rei i li va donar lliçons diàries de flauta i composició. Fins i tot Quantz va acompanyar el rei en les campanyes militars. Com a músic de cambra del rei i compositor de la cort de Potsdam, va ser l'encarregat d'organitzar els concerts nocturns del rei durant trenta anys. Carl Philipp Emanuel Bach i Franz Benda van formar part d'aquest cercle elitista de músics de cambra. Només Quantz gaudia del privilegi de criticar el rei, ja fos en el sentit positiu com en el negatiu. Quantz va escriure al voltant de cinc-centes obres que mostren la influència de l'estil italià, particularment d’Antonio Vivaldi. També la seva obra i el seu estil interpretatiu van rebre la influència del violinista Johann Georg Pisendel i de Johann Adolph Hasse. Per al projecte Storia della Musica del Pare Martini, Quantz va redactar l'any 1762 una autobiografia. A més, Quantz va dissenyar flautes travesseres i va aportar-ne millores importants en els aspectes tècnics i sonors, principalment per l'ajut d'una segona clau. Els compositors Johann Sebastian Bach i Georg Philipp Telemann coneixien els instruments de Quantz i van adaptar les seves composicions a les noves possibilitats tècniques de l'instrument. Cinc instruments fabricats sota la cura de Quantz han arribat fins als nostres dies. Les seves obres estan generalment dedicades a la flauta, instrument per al que va compondre més de dos-centes sonates, al voltant de 300 concerts i 45 sonates en trio. La major part de les seves obres estan en manuscrits i es troben a la Staatsbibliothek a Berlín. Va deixar un tractat sobre flauta titulat: Versuch einer Anweisung die Flöte traversière zu spielen. No es coneixen obres vocals de Quantz.


Parlem amb veu pròpia...

El nom del flautista i compositor Joseph Joachim Quantz ha estat, històricament, associat a la dinastia de Frederic el Gran, el també conegut amb el nom del "dèspota il·lustrat" de qui, per cert, podem conèixer una mica més la seva magnànima i alhora interessant història de vida i regnat en el documental "herois de la il·lustració". Doncs bé, i tornant a Quantz, hem de dir en favor seu que va ser el compositor més important i influent pel que fa exclusivament a la música de flauta durant el segle XVIII. El seu llegat, descomunal en aquest sentit, inclou a l'entorn de 300 concerts, 200 sonates de flauta i 40 sonates en trio entre altres obres en què, la flauta, n'és la absoluta protagonista. El fet de compondre aquest nombre tant gran de partitures té a veure amb el seu protector i alumne, el monarca il·lustrat Frederic II de Prússia de qui hem de recordar, en positiu, la gran carrera com a compositor gràcies, en gran part, a Quantz però també a Carl Philipp Emanuel Bach i als germans Graun. Com quasi bé la majoria de les obres de flauta de Quantz, aquestes es troben en manuscrit a la Biblioteca Estatal de Berlín on, com un autèntic tresor, es preserven de la degradació i meteorització. Nosaltres, en aquest dia de record i d'especial celebració del seu aniversari, recuperarem tres partitures característiques del seu repertori i en què, evidentment, la flauta gaudirà de l'esplendor i de la llum pròpia de la il·lustració del seu temps. D'entrada, la Sonata en Mi bemoll major per a flauta i clavicèmbal obbligato. En base a l'excel·lent interpretació, hem de dir que la combinació de clavecí i flauta és senzilla, transparent i molt simpàtica. Preludi del Concert en Sol major per a flauta i orquestra, situat estèticament en el preclassicisme, se'ns presenta amb els tres moviments ràpid-lent-ràpid típics de l'època en una successió flauta-orquestra dinàmica i virtuosa. Per finalitzar, la Sonata No.348 en Mi bemoll major per a flauta i baix continuo en què la flauta, a diferència de la primera sonata, eclipsa qualsevol intent dels altres instruments, restringits al continuo. Quantz, sense voler-ho, s'ha convertit en sinònim de flauta. Potser Pompeu Fabra em tocaria el crostor per jugar amb la llengua d'aquesta forma però crec que no hi ha compositor de la història que hagi estat més important per aquest instrument que l'alemany. Sigui com sigui, nosaltres avui el celebrem no tant pel seu aniversari pròpiament sinó per la seva música que, en essència i més enllà de números i lletres, és una delícia pels sentits!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Patrick Gallois (flute); Kammerorchester CPE Bach; Peter Schreier
INTÈRPRETS: Rachel Brown (flute); James Johnstone (harpsichord); Mark Caudle (viola)
RECICLASSICAT: QUANTZ, Johann Joachim (1697-1773)
AMAZON: Flötenkonzerte aus Sanssouci
THECLASSICALSHOP: Quantz: Flute Sonatas
IMSLP: Johann Quantz (1697-1773)
CPDL: No disponible
Flötenkonzerte aus Sanssouci

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 7 comentarios

dimecres, 29 de gener del 2014

MONIUSZKO, Stanisław (1819-1872) - Litanies of Ostra Brama Nos.1-4

Alfred Sisley - Die Kirche von Moret im Morgengrauen (1893)
Obra d'Alfred Sisley (1839-1899), pintor francès (1)




Parlem de Pintura...

Alfred Sisley (París, 30 d'octubre de 1839 - Moret-sur-Loing, 29 de gener de 1899) va ser un pintor francès impressionista. De pares anglesos, va ser enviat a Anglaterra per a aprendre'n l'idioma i realitzar estudis de comerç, contraposats als seus desitjos artístics. Va començar a pintar com a aficionat tot i que ràpidament va poder entrar a l'estudi de Charles Gleyre on va conèixer a Renoir i Bazille. La guerra franc-prusiana de 1870 va arruïnar a la seva família i va obligar a Sisley a marxar a Londres. En aquest impàs és quan decideix ser pintor. El 1874 va exposar en la primera exposició dels impressionistes i ho va continuar fent els anys 1876, 1877 i 1882. Sisley va ser eminentment un pintor paisatgista, que es va distingir dels seus col·legues impressionistes per la decisiva intervenció als seus quadres dels elements més imponderables: l'aigua, la neu, el cel, la boira, de tal forma que ha estat considerat, al costat de Monet, com un dels impressionistes més purs. Entre 1872 i 1880 va realitzar el millor de la seva producció: paisatges de gran espontaneïtat dels voltants de París, de Marly-le-Roi, Louveciennes, Bougival, Sèvres, Saint-Cloud o Meudon. Va morir com havia viscut, en la pobresa, abans de poder contemplar com els seus quadres, que en angoixants moments de penúria havia venut a preus irrisoris, poc després de la seva mort començaven a ser apreciats per la crítica i el públic i arribaven a elevades cotitzacions al mercat artístic. Va morir a Moret-sur-Loing el gener de 1899.

Font: En català: Alfred Sisley (1839-1899) - En castellano: Alfred Sisley (1839-1899) - In english: Alfred Sisley (1839-1899) - Altres: Alfred Sisley (1839-1899)


Parlem de Música...

Stanisław Moniuszko (Ubiel prop de Mińsk, 5 de maig de 1819 - Varsòvia, 4 de juny de 1872) va ser un compositor i director d'orquestra polonès, autor de cançons, òperes i ballets farcits de patriotisme i de temes folklòrics polonesos així com d'una interessant i abundant obra religiosa. Va néixer en una família szlachta el 1819, a l'extrem est de la Polònia dividida i va mostrar, des de petit, un gran interès per la música. El 1837 Moniuszko va començar a estudiar composició a Berlín amb Karl Rungenhagen, qui també el va instruir en la direcció coral. Després de la seva estada a Berlín, va obtenir un càrrec com a organista a Wilno. Durant aquesta època, va establir amistat amb el novel·lista Jozef Ignacy Kraszewski i el dramaturg i satirista Aleksander Fredro, que van estimular l'interès de Moniuszko en la música dramàtica. Al voltant de 1840, va començar a compondre de manera intensiva, produint les seves primeres òperes i altres obres per a l'escena, així com cantates sacres i profanes i nombroses misses. Al llarg de la seva vida, Moniuszko va viatjar sovint a Sant Petersburg, on la seva música va gaudir d'una bona acollida. Allà, Mikhaïl Glinka i Aleksandr Dargomijski van fer palesa la seva admiració pel talent de Moniuszko. També va conèixer a Mili Balakirev i Modest Mússorgski, i el seu estil va ser apreciat per Hans von Bülow. Va ser mentor, entre altres, de César Cui. Va morir el 4 de juny de 1872 a Varsòvia, i està enterrat al Cementeri Powązki.


Parlem amb veu pròpia...

Les lletanies són una sèrie de lloances i súpliques ordenades, repetides i concordes entre si, per les quals es prega a Déu i a la seva mare Santa Maria. Etimològicament, la paraula lletania prové del vocable grec litanueo que significa súplica o rogativa. Consisteixen en una llarga sèrie d'invocacions dirigides a la Verge, adjudicant-li títols i qualificatius descriptius, seguits per la frase Ora pro nobis ("Prega per nosaltres") i que, en succeir-se de manera uniforme i repetitiva, creen un flux d'oració caracteritzat per una insistent lloança i, alhora, súplica. En música són popularment conegudes amb el seu terme en llatí: Litaniae Lauretanae. Les Litanie Ostrobramskie (Lletanies d'Ostra Brama) de Stanislaw Moniuszko consten de quatre cants marians escrits en honor a la Mare de Déu del monument d'Ostra Brama de Vílnius, un dels espais de veneració més importants pels ciutadans de Polònia i Lituània. En general, seria un miracle, parlant en argot sagrat, poder gaudir, repeteixo, gaudir d'aquestes meravelloses lletanies més enllà de la geografia polonesa on, pel que sembla, s'interpreten regularment en públic i en sales de concerts i no en esglésies. Moniuszko, que va escriure més de 90 obres sacres, ens regala un recull de quatre lletanies d'una bellesa indescriptible molt properes, algunes d'elles, a la filosofia més clàssica del XVIII. En el nostre recull, he seleccionat dues d'aquestes lletanies. La Lletania No.1 i la Lletania No.3. Escrites per a solistes, cor i orquestra, les quatre segueixen un esquema idèntic pel que fa al text, invariable i en llatí. Entrada amb el Kyrie eleison, els Christe audi nos, els Ora pro nobis i els Agnus Dei finals. La primera d'elles, escrita el 1843, és un retorn al llenguatge clàssic més proper als Haydn i Mozart. Això es deu, molt probablement, al fet que Moniuszko va ser un director d'una coral a Vilnius per la qual cosa, per ell, eren habituals les representacions musicals dels grans mestres del passat. La segona lletania, escrita el 1854, parteix d'una base més lírica, més propera a l'opera i més original. Rossini, que la va escoltar a París el 1863, en va quedar enamorat i, realment, tenia motius per fer-ho ja que aquesta, juntament amb les quatre lletanies de Moniuszko, són obres de gran bellesa, amb un lirisme virtuós, amb uns cors esplèndids i amb unes melodies instrumentals delicioses. Tot i que no l'escoltarem, la quarta lletania és la més popular a Polònia per la seva immediatesa i simplicitat i per un final, en l'agnus dei, apoteòsic. En favor d'aquesta edició hem de dir que, tot i trobar-nos amb una relíquia impossible de trobar en el mercat català i espanyol, la interpretació és sòbria, acadèmicament impecable i de gran qualitat. Un regal pels sentits, un descobriment pels melòmans i un imprescindible per tots els amants de la música del XVIII perquè, si bé Moniuszko va viure i treballar, també, en el romanticisme, aquestes lletanies són un record, en primera persona, del classicisme més virtuós i extraordinari!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dimarts, 28 de gener del 2014

NEEFE, Christian Gottlob (1748-1798) - Twelve Keyboard Sonatas

Carl Joseph Begas (1794-1854) - Wilhelmine Begas, the Artists Wife
Obra de Carl Joseph Begas (1794-1854), pintor alemany (1)



- Recordatori de Christian Gottlob Neefe -
En el dia de la commemoració del seu 216è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Carl Joseph Begas (Heinsberg, 30 de setembre de 1794 - 24 de novembre de 1854), va ser un pintor històric alemany. El seu pare, un jutge retirat, desitjava que el seu fill seguís la carrera professional de dret, però els gustos del petit Begas assenyalaven definitivament en una altra direcció, la de l'art. Va ser a l'escola on ràpidament va perfeccionar el seu talent i on va demostrar una meravellosa habilitat per al dibuix i la pintura. El 1812 va viatjar a París per tal de perfeccionar el seu art. Va estudiar durant divuit mesos al taller d'Antoine Jean Gros i després va començar a treballar de forma independent. El 1814 la seva còpia de La Madonna della Sedia la va comprar el rei de Prússia, que es va sentir atret pel jove artista. Principalment, es va dedicar a pintar diversos quadres bíblics de grans proporcions i el 1825, després del seu retorn d'Itàlia, va continuar fent grans pintures que van ser col·locades a les esglésies de Berlín i Potsdam. Alguns d'elles eren peces històriques, però la majoria eren representacions dels texts bíblics. Begas també va ser un cèlebre pintor de retrats i va realitzar, per a la galeria real, una llarga sèrie de retrats de personalitats eminents de Prússia. 

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Carl Joseph Begas (1794-1854) - Altres: Carl Joseph Begas (1794-1854)


Parlem de Música...

Christian Gottlob Neefe (Chemnitz, 5 de febrer de 1748 - Dessau, 28 de gener de 1798) va ser un organista, compositor d'òpera i director d'orquestra alemany. Els seus primers estudis musicals els va realitzar a l'escola municipal de Chemitz com a nen cantor. Més tard, va cursar estudis de dret a la Universitat de Leipzig. Quan va acabar els seus estudis universitaris, va començar la seva carrera musical com a alumne de Johann Adam Hiller on, sota la seva tutela, va compondre les seves primeres òperes còmiques. El 1776, Neefe va acompanyar Hiller (que era el mestre de capella de l'orquestra itinerant Seyler) i va realitzar una gira amb el conjunt per Alemanya. Van finalitzar aquesta gira a Frankfurt del Main, on es va casar amb Suzanne Zinck, filla adoptiva del cantant Georg Anton Benda. Amb ella va tenir tres filles i un fill. El 1779, es va unir a la companyia teatral Helmut Grossmann i es va traslladar a Bonn. El 1782 es va convertir en organista de la cort per l'arquebisbe de Colònia, el príncep elector Maximilià Frederic von Königsegg-Rothenfels. El matrimoni Neefe també va ser contractat per al teatre del príncep elector. El seu substitut va ser Ludwig van Beethoven, un noi de 12 anys que es va convertir en alumne seu. Neefe li va ensenyar a tocar el piano, el baix continu i composició i el va ajudar a compondre algunes de les seves primeres obres. Neefe anomenava Beethoven "el segon Mozart" i Beethoven sempre va apreciar i admirar al seu professor. El 1796 es va traslladar a Dessau, a l'estat de Saxònia-Anhalt, on va morir el 28 de gener de 1798. El repertori de Neefe no és molt extens. La seva obra més coneguda va ser un singspiel anomenat Adelheit von Veltheim, escrit a Leipzig el 1780. Va compondre altres obres vocals sacres i profanes, un conjunt de dotze sonates per a pianoforte orientades, principalment, a la docència, obra de cambra i, fins i tot, un concert de piano.

Font: En català: No disponible - En castellano: Christian Gottlob Neefe (1748-1798) - In english: Christian Gottlob Neefe (1748-1798) - Altres: Christian Gottlob Neefe (1748-1798)


Parlem amb veu pròpia...

L'organista de la cort de Bonn, Neefe, va ser el primer professor destacat de piano, orgue i composició de Beethoven. La seva labor no va ser únicament musical ja que també va procurar transmetre-li una sòlida formació cultural en temes clàssics però també en relació amb la cultura europea contemporània, des de William Shakespeare fins a Goethe. Neefe va ser, precisament, el primer en induir a Beethoven a compondre amb un tema d'Ernst Christoph Dressler en què va escriure una sèrie de variacions, convertint-se en la primera obra publicada de Beethoven, amb només 12 anys. Les sonates de Neefe, basculen a cavall de les eres barroques i clàssiques i són, probablement, l'exemple de la música amb què Beethoven va començar a cavalcar tot sol. Però bé, tot i tenir-ne motius, avui no parlarem del geni de Bonn sinó del seu mestre, el desconegut Christian Gottlob Neefe. La seva fama neix, en gran part, d'una òpera popular, o singspiel, per nom Adelheit von Veltheim. No obstant, també va escriure altres obres talment com un concert de piano, obres religioses o cançons populars. Totes elles, de moment, no recuperades. Curiosament, la única edició existent del seu repertori no fa referència al singspiel que comentàvem sinó a una sèrie de 12 Sonates per a piano que va publicar l'any 1773. En general, segueixen un esquema senzill, clàssic i proper al primer Haydn. Ara bé, el caràcter auster no converteixen aquestes obres en fàcilment digeribles. No és una crítica sinó que possiblement té a veure amb la forma musical en la que Neefe es va inspirar. Alhora, el joc de sensacions de les sonates és desigual i en certa forma crec que amb clavicèmbal possiblement sonarien millor o, si més no, més properes a la filosofia clàssica i preclàssica en la que s'inspiren. Per sort, tot i el sentiment contraposat d'aquest recull de sonates, hem d'agrair la sòlida i agradable interpretació de la pianista que, gràcies al seu esforç i a la seva competència, ens permet gaudir de la totalitat de les obres d'un Neefe que avui recordem, en essència, pel fet que va ser el primer professor acadèmic de Beethoven qui, amb independència de la major o menor solidesa compositiva del seu mestre, sempre li va agrair l'esforç, la dedicació i la sort d'haver tingut un professor, a qui avui pocs recorden, però que va ajudar a construir els fonaments del seu alumne més brillant. Per tant i amb gaubança eterna, gràcies Christian Gottlob Neefe!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Susan Kagan (piano)
AMAZON: NEEFE, C.G.: 12 Keyboard Sonatas (1773)
IMSLP: Christian Gottlob Neefe (1748-1798)
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 9 comentarios

dilluns, 27 de gener del 2014

MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Piano Quartets

Samuel Palmer - The rustic dinner (c.1853)
Obra de Samuel Palmer (1805-1881), pintor anglès (1)



- Recordatori de Wolfgang Amadeus Mozart -
En el dia de la celebració del seu 258è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Samuel Palmer (Londres, 27 de gener de 1805 - Reigate Surrey, 24 de maig de 1881). va ser un paisatgista i aiguafortista anglès. Ben aviat va demostrar bon talent i va exposar dibuixos de paisatges a la Royal Academy quan només tenia catorze anys. El 1822 va conèixer a John Linnell que, dos anys més tard, el va presentar a William Blake. Palmer havia tingut experiències visionàries des de la infantesa, i la influència que rebé de Blake, un dels primers simbolistes anglesos, va servir per intensificar encara més la seva inclinació mística inherent. L'any 1826 es va traslladar a Shoreham, prop de Sevenoaks (Kent), on va esdevenir la figura central del grup artístic conegut amb el nom dels Ancients i on va pintar les obres que actualment són considerades com les seves pintures més famoses: paisatges carregats d'un sentiment de fecunditat panteista i de bellesa ultraterrenal. Cap el 1832 va començar a declinar el que ell anomenava el seu "sentiment primitiu i pueril" envers el paisatge. Després de tornar a Londres l'any 1835, casar-se amb la filla de John Linnell el 1837 i passar una lluna de mel de dos anys a Itàlia, el trencament amb la concepció simbolista fou total. Les obres posteriors seguiran un estil molt més convencional, topogràfic o pastorívol, força treballat i sovint ple de sentimentalisme. Poc abans de morir va treballar en una edició de les Èglogues de Virgili, traduïdes i il·lustrades per ell. L'obra de la seva primera època va romandre pràcticament oblidada fins els anys vint del segle XX, però des d'aleshores ha influït sobre diversos paisatgistes romàntics moderns, com és el cas de Paul Nash i Graham Sutherland.

Font: En català: Samuel Palmer (1805-1881) - En castellano: Samuel Palmer (1805-1881) - In english: Samuel Palmer (1805-1881) - Altres: Samuel Palmer (1805-1881)


Parlem de Música...

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor de música clàssica. Probablement el músic més prodigiós, les seves primerenques gires per Europa el van fer famós i el van familiaritzar amb els estils musicals europeus, que després va sintetitzar a les seves obres. Únic en la història de la música gràcies als seus assoliments en tot tipus de gèneres i formes, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició, va ser el primer compositor important que va intentar establir una carrera musical «independent». Mozart va néixer a Salzburg, aleshores capital de l'homònim principat arxiepiscopal, independent dins del Sacre Imperi Romano-Germànic. Va ser l'últim fill de Leopold Mozart, natural d'Augsburg, músic al servei del príncep-arquebisbe de Salzburg. A causa de l'alta mortalitat infantil de l'Europa antiga, Wolfgang i la seva germana Maria Anna, coneguda familiarment com a Nannerl, van ser els únics supervivents de set fills. Des de molt joves ambdós van mostrar unes extraordinàries facultats per a la música, sobretot Wolfgang. Als quatre anys practicava el clavicordi i va començar a compondre petites cançons i minuets de considerable dificultat. Als sis tocava amb destresa el clavecí i el violí. Podia llegir música a primera vista, tenia una memòria prodigiosa i posseïa una inesgotable capacitat per a improvisar frases musicals. El seu progenitor era un home intel·ligent, orgullós i religiós. Creia que els dots musicals del seu fill eren un miracle diví que ell, com a pare, tenia el deure de fer créixer. Leopold componia i feia classes de música. L'any del naixement de Wolfgang va publicar un llibre sobre l'art del violí, que va tenir èxit i el va fer famós. Després del naixement del seu fill, va abandonar-ho tot, llevat de les tasques pròpies del seu càrrec, per dedicar-se de forma exclusiva a la formació del menut. Va ser exigent com a pare i com a mestre, i en tot moment va estar vigilant la formació del seu fill per a guiar-lo com a home i com a artista.

Durant els anys en què Mozart s'estava formant, la seva família va realitzar diversos viatges per Europa, en els quals van mostrar a ell i a la seva germana Nannerl com a nens prodigi. Aquest gran viatge de la família Mozart va començar el 9 de juny de 1763. Al llarg de tres anys i mig van recórrer les principals ciutats d'Europa, aconseguint grans èxits. A Viena van ser cridats a palau per l'emperadriu Maria Teresa. L'emperadriu va quedar fascinada amb el nen Wolfgang Amadeus. Va ser allà on, en una ocasió, en relliscar pel terra enllustrat i caure, Wolfgang va ser auxiliat per la princeseta Maria Antonieta, que vint anys després seria guillotinada durant la Revolució Francesa. A Versalles, els Mozart van tocar davant el monarca Lluís XV. A Londres van causar l'admiració del rei Jordi III; al llarg d'aquest viatge el jove músic va compondre la seva primera simfonia i va conèixer Johann Christian Bach. A Holanda va enlluernar tocant l'orgue més gran i complicat del món, i va compondre el seu primer oratori, a nou anys. La família va tornar a Salzburg el 30 de novembre de 1766. El setembre de 1767 Mozart va viatjar a Viena acompanyat pel seu pare i la seva germana Nannerl. Aquest cop no per demostrar les seves habilitats de nen prodigi sinó per desenvolupar les seves facultats de compositor. A la ciutat imperial va desenvolupar una intensa activitat: va escriure concerts, simfonies, misses, oratoris (La Betulia liberata...), cantates i també les seves primeres operes. El 1769 Mozart guanyà a Salzburg la plaça de mestre de concerts -gran honor per a un noi- però sense sou. Se li va finançar un viatge d'estudis a Itàlia, on Leopold pensava que Wolfgang Amadeus triomfaria component òperes. Va ser admès com a compositor a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya on coneixeria a un dels seus mestres, el pare Giovanni Martini. De tornada a Salzburg, amb un nou príncep-arquebisbe, Mozart se sentia presoner, sentia que no progressava i, alterat per l'ambient provincià de Salzburg, l'agost de 1777 va reclamar a l'arquebisbe Colloredo la llibertat per a abandonar el seu càrrec. Més tard, en companyia de la seva mare, va iniciar un llarg viatge a París. En una escala a Munich va conèixer la família Weber i es va enamorar de la seva filla gran, Aloysia. 

 A Mannheim va fer una gran amistat amb un grup de compositors d'aquesta ciutat, la qual era coneguda perquè les seves orquestres, per primer cop a la història de la música, exageraven la diferència entre els passatges suaus i els forts. El 3 de juliol la seva mare va morir d'un infart. Deprimit per aquesta mort i alguns fracassos, Wolfgang decideix retornar al servei de Colloredo. Malenconiós, s'aturà a Munich per a proposar-li matrimoni a Aloysia Weber, però ella ho rebutjà. Va tornar a Salzburg el gener de 1779. Colloredo li va augmentar el salari, però també les seves obligacions: havia de dedicar-li molt més temps al seu càrrec. Aquell mateix any va escriure la Missa de la Coronació. Fart, no obstant, del tracte humiliant del ser protector, Mozart va decidir instal·lar-se a Viena. Va intervenir en concerts, va impartir classes i va escriure nombroses obres. Després del seu fracàs sentimental amb Aloysia Weber, va trobar consol amb Constanze, la germana menor. El 4 d'agost de 1782, sense el consentiment del seu pare, Wolfgang Amadeus i Constanze es van casar a Viena. Per celebrar-ho i per calmar al seu moralista pare, Mozart va compondre la inacabada Missa en do menor (KV 427). Dels set fills que Wolfgang Amadeus va tenir amb Constanze, només dos van arribar a sobreviure: Karl Thomas Mozart i Franz Xaver Wolfgang Mozart, aquest dos únics fills restaren solters i per això amb ells s'acabà la nissaga Mozart. El desembre de 1784, Mozart va ingressar a la francmaçoneria, en la qual va trobar un ideal filosòfic. 1785 va ser un any de gran activitat artística i social. Wolfgang es va sentir entusiasmat davant l'aplaudiment que els vienesos van fer de la seva música. Va ser en aquella època quan dedicà uns quartets de corda a Haydn. L'anècdota ens explica que, en escoltar-los, Haydn va manifestar a Leopold davant Déu que Wolfgang Amadeus era el més gran compositor que podia haver conegut. Va ser un gran període per a la creació. 

 El 1786 Mozart es trobava al punt àlgid. Va estrenar l'òpera Les noces de Fígaro amb un gran èxit, i, el 1787, a Praga, Don Giovanni. El març de 1791 Mozart va oferir un dels seus últims concerts públics a Viena. Un dia es va presentar a casa seva un desconegut, que va refusar identificar-se, i va encarregar a Mozart la composició d'un rèquiem. Li avançà part dels honoraris i van quedar que tornaria al cap d'un mes. Però el compositor va ser cridat des de Praga per escriure l'òpera La clemenza di Tito, per festejar la coronació de Leopold II. Més endavant es va saber que aquell obscur personatge era un enviat del comte Franz Walsseg, l'esposa del qual havia mort. El vidu desitjava que Mozart compongués una missa de difunts per als funerals de la seva dona, però volia fer creure a la gent que l'obra era seva i per això es volia mantenir en l'anonimat. Mozart, des de la defunció del seu pare, estava obsessionat amb la idea de la mort. A més, estava debilitat per la fatiga i la malaltia i era molt sensible a les coses sobrenaturals per la seva vinculació amb la francmaçoneria. Tot això, més la impressió que li havia causat l'aspecte de l'enviat, va fer que acabés creient que aquest era un missatger del destí o que el rèquiem que havia de compondre seria per al funeral propi. La salut del geni va començar a declinar i la seva concentració disminuïa. La clemenza di Tito va ser acollida amb fredor pel públic. En retornar a Viena, Mozart es va posar a treballar en el rèquiem encarregat i va preparar, en companyia de l'empresari teatral i cantant Emanuel Schikaneder els assajos per a l'òpera La flauta màgica. Aquesta es va estrenar amb un gran èxit el 30 de setembre de 1791, amb el mateix Mozart com a director. Un músic rival, Antonio Salieri, es trobava entre el públic. El 5 de desembre de 1791 Mozart va morir a 35 anys, a Viena, ciutat que va veure triomfar al nen i morir l'home.



Parlem amb veu pròpia...

Els anys passen però el que no canvia, de moment, és la data de naixement de Mozart en la que avui celebraria 258 anys. Si en els curts i breus 35 anys de vida que l'univers l'hi va permetre ja va fer trontollar la música de dalt a baix, no sóc capaç de visualitzar ni d'imaginar què hauria estat d'ell si la vida l'hi hagués estat més propensa i dilatada en el temps. En qualsevol cas, el seu aniversari, simbòlicament, és un motiu suficient com per recordar-lo, recuperar-lo i, òbviament, celebrar-lo. I avui ho farem amb algunes de les seves obres de cambra. Quan parlem de Mozart no resulta fàcil seleccionar-ne discografia ja que la ingent quantitat d'edicions existents, paradoxalment, dificulten la tria. Són tan bones les seves obres així com els intèrprets que les representen, que un no sap per on començar la cerca. Per aquest motiu, he triat dues edicions en què el protagonisme es divideix, instrumentalment parlant, entre el piano i l'oboè. D'entrada, un simpàtic i agradable Adagio en Do major K.94 (K.580a) per a corn anglès, dos violins i violoncel en un arranjament per a oboè, dos violins i violoncel. Escrit el 1788, Mozart pel que sembla no va especificar amb gaire detall les "quatre veus" de les que fa referència en la partitura, en manuscrit, original. De fet, només s'observa una anotació en què hi diu "corno inglese". A més a més, era una partitura inacabada que posteriorment altres autors i musicòlegs fan finalitzar ja que no s'ha trobat, de moment, cap document que acrediti que ho va fer el mateix Mozart. Fos com fos, l'empremta de Mozart, en aquesta breu obra, hi és ben present. Introducció del Quartet No.2 en Mi bemoll major K.493 per a piano i cordes. Com bé sabem, Mozart només va escriure dos quartets de piano, el primer d'ells encarregat per l'editor i compositor Franz Anton Hoffmeister. En plena època clàssica vienesa no era freqüent trobar quartets de piano a no ser que fossin un encàrrec adhoc, com en el cas dels de Mozart. Publicat el 3 de juny de 1786, és una obra de cambra de tres moviments en la característica forma sonata i d'extrema dificultat pels pianistes de l'època. Hoffmeister, contrariat per la dificultat i per les poques vendes del primer quartet de Mozart, va desistir de demanar-li un segon i un tercer per la qual cosa es desconeix el per què Mozart, tot i la negativa de Hoffmeister, va decidir-se a completar aquest segon quartet. Una de les teories existents elucubren amb la possibilitat que fos un simple divertimento per ell. Sent aquest el cas no ens hauria de sorprendre perquè quan parlem de Mozart, tot és possible!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
Publicado por Paul Muad Dib 6 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)