dissabte, 5 de setembre del 2015

DEVIENNE, François (1759-1803) - Sonate per flauto e clavicembalo

Jacques-Louis David - Portait du flûtiste François Devienne (c.1792)
Obra de Jacques-Louis David (1748-1825), pintor francès (1)



- Recordatori de François Devienne -
En el dia de la commemoració del seu 212è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Jacques-Louis David (París, 30 d'agost de 1748 - Brussel·les, 29 de desembre de 1825) va ser un pintor francès que va introduir el neoclassicisme a França i en va ser el seu màxim exponent des de l'època de la revolució fins a la caiguda de Napoleó. Va néixer a París en el si d'una família de classe mitjana alta. Va estudiar a l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura amb el pintor rococó Joseph-Marie Vien. El 1774 va guanyar el Premi de Roma i va viatjar a Itàlia on va rebre la influència de l'art clàssic i de l'obra del pintor Nicolas Poussin, de sòlida inspiració clàssica. David va desenvolupar ràpidament la seva pròpia línia neoclassicista, extraient els seus temes de fonts antigues i basant-se en les formes i la gestualitat de l'escultura romana. El seu famós Jurament dels Horacis (1784-1785, Museu del Louvre) va ser concebut per proclamar el sorgiment del neoclassicisme, i en ell destaquen el dramatisme en la utilització de la llum, les formes idealitzades i la claredat gestual. L'obra presentava una temàtica d'un elevat moralisme i, per tant, de patriotisme que la va convertir en el model de la pintura històrica de to heroic i alliçonador dels revolucionaris. A partir del 1789 va adoptar un estil més realista per tal de registrar les escenes del seu temps relacionades amb la Revolució Francesa (1789-1799), com en l'obra de gran dramatisme La mort de Marat (1793, Museus Reials de Brussel·les). 

Entre els anys 1799 i 1815 va ser el pintor oficial de Napoleó I Bonaparte i va registrar les cròniques del seu regnat en obres de gran format, com en la Coronació de Napoleó i Josefina (1805-1807, Louvre). Després de la caiguda de Napoleó, David es va exiliar a Brussel·les, on hi va viure els darrers anys. Durant aquests últims anys va retornar als temes inspirats en la mitologia grega i romana, que va pintar recorrent a una major teatralitat. David també va ser un prolífic retratista. De dimensions més petites i d'una humanitat més recollida que les seves obres de gran format, els seus retrats, com el de Madame Récamier (1800, Louvre), demostren un gran mestratge en la tècnica i anàlisi de caràcters. Molts crítics moderns consideren els seus retrats com les seves millors obres, sobretot perquè no comporten la càrrega dels missatges moralitzants i la tècnica, sovint artificiosa, de les seves obres neoclassicistes. La carrera artística de David representa la transició del rococó del segle XVIII al realisme del segle XIX. El seu neoclassicisme fred i calculat va exercir una gran influència sobre els seus deixebles Antoine-Jean Gros i Jean Auguste Dominique Ingres, i els seus temes heroics i patriòtics van preparar el camí per al romanticisme. Va morir el desembre de 1825 a Brussel·les.




Parlem de Música...

François Devienne (Joinville, 31 de gener de 1759 - Saint-Maurice, 5 de setembre de 1803) va ser un flautista, professor i compositor francès. Setè fill de Pierre Devienne i Marie Petit, es va formar amb l'organista de la seva ciutat natal. Els seus progressos van motivar el seu ingrés, el 1779, a l'orquestra de l'òpera de París com a intèrpret de fagot. Allà va conèixer i estudiar amb el flautista Félix Rault (1736-c.1799). El 1780 va entrar al servei del Cardenal de Rohan com a músic de cambra, càrrec que va mantenir fins el 1785. Aquells anys també es va unir a la maçoneria. La seva primera obra, un concert de fagot, es va publicar i representar a París el 24 de març de 1780. A partir d'aleshores, el seu repertori va anar guanyant protagonisme a París on va ser interpretat, amb èxit, regularment. El 1790 es va unir a la banda militar de la Guàrdia Nacional de París on, entre els seus deures, havia d'ensenyar música als fills dels soldats i participar en tots els esdeveniments musicals de la banda a la ciutat francesa. Aquells anys van ser els més productius de la seva carrera escrivint gran quantitat de música instrumental però també vocal, destacant una desena d'òperes algunes d'elles estrenades al Théâtre Montansier. El major èxit vocal fou la seva òpera Les visitandines (1792), amb més de 200 representacions a París entre els anys 1792 i 1797. Va publicar un tractat teòric per a flauta el 1794 que ràpidament es va convertir en una referència pels flautistes de l'època. A partir del 1795 va treballar al Conservatori de París i a l'orquestra del Théâtre Feydeau. Els darrers anys va patir una malaltia mental que va provocar-li la mort el setembre de 1803.

OBRA:

Vocal secular:

stage
opéras comiques unless otherwise stated; all first performed in Paris
Le mariage clandestin (1, Viscount de Ségur), Montansier, 11 Nov 1790, F-R, 1 air pubd
Les précieuses ridicules (1, P.-L. Moline, after Molière), Montansier, 9 Aug 1791
Encore des Savoyards, ou L’école des parvenus (1, J.-B. Pujoulx), OC (Favart), 8 Feb 1792, 1 air pubd
Les visitandines (2, L.B. Picard), Feydeau, 7 July 1792, rev. in 3 acts, 1793 (c1792), excerpts, arrs. pubd separately
L'enlèvement des Sabines (pièce en vaudevilles, 2, Picard), Feydeau, 31 Oct 1792 [doubtful]
Les quiproquos espagnols (2, J.-E. Dejaure), Feydeau, 10 Dec 1792
Le congrès des rois (cmda, 3, Desmaillots [A.F. Eve]), OC (Favart), 26 Feb 1794, collab. Dalayrac, Grétry, Méhul and 8 others
Rose et Aurèle (1, Picard), Feydeau, 8 Aug 1794 (c1795), excerpts pubd
Agnès et Félix, ou Les deux espiègles (3, C.-A. Demoustier), Feydeau, 22 Aug 1795
Volécour, ou Un tour de page (1, E.-G.-F. Favières), OC (Favart), 22 March 1797
Les comédiens ambulans (2, Picard), Feydeau, 28 Dec 1798 (c1799)
Le valet de deux maîtres (1, J.-F. Roger, after C. Goldoni), Feydeau, 2 Nov 1799 (c1800)

Other vocal:
49 romances in 7 collections, most for 1v, pf [some pf/hp], fl/vn ad lib (1783–97)
7 patriotic songs, most for 1v, bc, some acc. wind band (c1797), some acc. orch (1794), listed in Pierre, 1904

Vocal religiosa:

Messe (1769);

Instrumental:

Orch.:
Sinfonies concertantes (thematic catalogue in BrookSF; only solo insts listed):
no.1, F, hn, bn (1785);
no.2, C, ob/cl, bn (c1786);
1 in F, fl, cl, bn, op.22 (c1788);
1 in B , 2 cl, op.25 (c1788), arr. ?Ducreux for 2 fl;
no.4, F, fl, ob, hn, bn (c1791);
1 in F, fl, ob, hn, bn (c1797);
1 in G, 2 fl, op.76 (1799 or 1801)

Fl concs.:
Concertino ‘d'airs connus’ and 4 concs. [nos.2–5] ‘d'airs connus’ (1782);
12 pubd separately [also arr. fl, vn, vc, by P. Vaillaro (c1811), and cl solo]:
no.1, D (1782), no.2, D (1783), no.3, G (1784), no.4, G (n.d.), no.5, G (before 1792), no.6, D (1794), no.7, e (c1787), no.8, G (c1794), no.9, e (1793), no.10, D (1802), no.11, b (c1806), no.12, A and a (c1806); 1 in D (after 1803)

Bn concs.:
no.1, C (1785);
no.2 (c1794);
no.3, F (1790);
no.4, C (1793)

Hn concs.:
no.1, C, 1785, ed. E. Leloir (Amsterdam, 1974);
no.2; 1 in F (c1788), collab. F. Duvernoy

Other orch:
La bataille de Gemmapp, programmatic ov., D (1794), arr. kbd, vn, vc (1794), and pf solo (c1796);
Ouverture, wind band, F (1794)

Chbr.:
Qts:
21 for fl, vn, va, vc, incl. 6 as bk 1 (1783), 6 as bk 2, op.16 (c1786), 3 as bk 3, op.62 (c1791), 6 as bk 4, op.66 [? and op.67] (c1794);
Sonate en quatuor, fl, va, hn/vc, pf/hpd (1789);
3 for bn, vn, va, vc, op.73 (c1800), arr. cl, vn, va, vc, as op.75

Trios:
6 for fl, va, vc (1784);
6 for bn, vn, vc, op.17 (c1782);
6 for 2 fl, vc, op.19 [also as op.60] (c1787);
1 for fl, bn/vc, pf/hpd (1787);
6 for 2 cl, bn, op.27 (1790);
6 for fl, cl, bn, opp.61–2 [also as op.6] (c1795), also pubd for fl, vn, vc;
6 for fl, vn, vc, ?op.66 [also as op.19] (c1798), also pubd for 3 fl;
3 for fl, vn, vc, ?op.66 (c1795);
3 for 2 cl, bn, op.75 (c1801), also pubd for 2 fl, bn/vc as op.77;
3 for cl, hn, bn (c1805)

Duos:
108 in 18 sets for 2 fl (1782–1820);
15 in 3 sets for fl, vn (c1796–), 6 arr. 2 cl;
6 for fl, va (1784), arr. 2 fl, and cl, va;
12 in 2 sets, cl, bn (c1788–c1803);
6 for 2 bn (c1782)

Sonatas:
7 in 3 sets, hpd/pf, fl obbl (1784–9);
48 in 8 sets for fl, b (1786–?1803), 12 arr. cl, b, 6 arr. vn, b, 6 arr. 2 fl, 6 arr. ob, b;
6 for bn, b (?1788);
6 for pf, vn ad lib (c1800);
2 adagios, hpd (1783)

Arrs.:
Excerpts from ops by Gaveaux and Cherubini, arr. wind band;
Pleyel: 3 qnts, arr. fl, vn, 2 va, vc;
Pleyel: 27 qts, arr. fl, vn, va, vc;
Pleyel: 3 trios, arr. fl, vn, vc;
Pleyel: 6 duos, arr. 2 fl;
Pleyel: 6 sonatas, arr. fl, vc;
P. Kreutzer: 6 sonatas, arr. fl, vc

Literatura:

Nouvelle méthode théorique et pratique pour la flûte (Paris, ?1794/R, and many later edns); music pubd separately (Offenbach, 1793)

Font: En català: François Devienne (1759-1803) En castellano: François Devienne (1759-1803) In english: François Devienne (1759-1803) - Altres: François Devienne (1759-1803)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Devienne, magistralment retratat pel pintor neoclàssic Jacques-Louis David, va ser un flautista molt popular al seu temps, especialment a París. Allà, curiosament, va ser conegut per la seva obra instrumental, la que avui ens ha arribat i sovint escoltem en nom seu, però també ho va ser en base a les seves òperes les quals, val a dir, viuen actualment en l'absolut ostracisme ja que, aparentment, només han gaudit d'una representació, concretament la seva òpera Les visitandines, el 31 de maig de 1997 a la Universitat de Califòrnia. Sigui com sigui, el cert és que les cròniques expliquen que Devienne va suposar un punt d'inflexió a França pel que fa a la composició d'obres per a instruments de vent, especialment per a flauta i fagot, instruments que dominava a la perfecció. Tècnicament, els entesos destaquen que 'la textura de les composicions de Devienne és principalment la d'una sola línia melòdica amb un acompanyament subordinat' (source: Grove). Traduït barroerament al llenguatge mundà, bàsicament ve a dir-nos amb paraules tècniques que Devienne escrivia melodies elegants, brillants en atreviments solistes i, pel que fa a les obres concertants i simfonies, d'arquitectura orquestral sòlida. L'estructura formal més comuna és la forma sonata, tema i variacions, rondós i formes binàries. Avui precisament escoltarem les Sonates No.6 en Re i la Sonata No.7 en Mi menor per a flauta, com no podia ser d'altra manera, i clavecí. Una compilació extensa, ben dibuixada i interpretada que explora un total de 9 sonates per aquests dos instruments. Un francès, pictòricament immortalitzat i a qui escoltar és i serà sempre un plaer!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

4 comentaris: