- Recordatori de Nicolas Chédeville -
En el dia de la celebració del seu 309è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
François Boucher (
París, 29 de setembre de 1703 - París, 30 de maig de 1770) va ser un pintor francès famós per les seves escenes pastorals i mitològiques, clars exemples de l'alegria i sensualitat del
rococó, estil del que en va ser un dels màxims exponents juntament amb
Jean-Honoré Fragonard. Boucher, fill d'un fabricant de puntes, va néixer a París. Encara que va estudiar amb el pintor
François Le Moyne, l'estil delicat del seu contemporani
Antoine Watteau va influir més en la seva obra. El 1723, Boucher va obtenir el
Premi de Roma, ciutat on va estudiar durant els anys 1727-1731. Després de tornar a França, va pintar centenars de quadres, panells decoratius de gabinet, cartrons per a tapissos, escenografies i il·lustracions de llibres. El 1734 va ingressar a l'
Acadèmia de Belles Arts. Va realitzar cartrons per a la fàbrica de tapissos de Beauvais i el 1755 va ser nomenat director de la fàbrica de tapissos dels Gobelins. El 1765 el rei el va nomenar primer pintor de la cort, director de la Reial Acadèmia de Belles Arts i dissenyador de la Reial Fàbrica de Porcellana. El seu èxit es va veure incrementat pel mecenatge de la
Marquesa de Pompadour, l'amant predilecte de
Lluís XV, de qui en va pintar diversos retrats. Les seves representacions de deïtats femenines clàssiques, amables, desimboltes i abillades com elegants pastors van fer les delícies del públic, que el va considerar el pintor de moda de l'època. Entre les seves nombroses obres destaquen les pintures del
Triomf de Venus (1740,
Museu d'Estocolm) i
Nu en repòs (1752,
Alte Pinakothek, Munich), així com la sèrie de tapissos
Els amors dels déus (1744). L'estil fàcil i sentimental de Boucher va ser molt imitat però al posar-se de moda l'
estil neoclàssic, va perdre el favor del públic. Va morir el 30 de maig de 1770 a París.
Parlem de Música...
Nicolas Chédeville (
Serez, 20 febrer 1705 -
París, 6 de agost de 1782) va ser un compositor i fabricant de
petits oboès francès. Va néixer a Serez, Eure, els músics Pierre Chédeville (1694-1725) i Esprit Philippe Chédeville (1696-1782) eren els seus germans. Louis Hotteterre va ser el seu oncle avi i padrí i va ser el primer en introduir-lo en la música i en la construcció d'instruments. Va començar a tocar l'oboè i la
musette (un instrument similar a la gaita comunament usat en la música barroca francesa) a l'orquestra de l'
Òpera de París durant la dècada del 1720. Després de la mort de
Jean Hotteterre el 1732, va rellevar-lo en el seu lloc a
Les Grands hautbois, la banda real d'oboès. Es va retirar de l'òpera al juliol de 1748, encara que hi tornava ocasionalment per tocar la
musette. Quan rondava els 70 anys, es va casar amb la germana petita d'un
ajuda de cambra que un cop havia treballat pel
Duc d'Orleans, i va seguir sent l'intèrpret habitual de
musette per al rei. Considerat com "
l'intèrpret de musette més cèlebre que França hagi tingut mai", va donar classes a la princesa
Victòria de França des del 1750 i es va convertir en un professor popular entre l'aristocràcia. Finalment va obtenir el títol de
Maître de musette de Mesdames de France (mestre de
musette de les senyores franceses). Va ser també un fabricant internacional de
musettes. Les seves composicions anaven dirigides a l'entreteniment i el plaer dels acabalats músics aficionats: l'aristocràcia francesa de l'època els agradava entretenir-se tocant instruments rústics mentre vivien una romàntica fantasia (després de la
Revolució Francesa presentarien una perspectiva radicalment diferent). Les seves primeres obres publicades van ser col·leccions de peces per a
musette o viola de roda, titulades
Amusements champêtres (diversions campestres), publicades al desembre del 1729. Després d'aquesta primera col·lecció, va compondre una altra col·lecció d'
Amusements champêtres molt més avançades tècnicament i amb més substància musical. Alguna varietat es pot trobar al seu Op. 6, amb peces que porten el nom de batalles i expressen imatges bèl·liques, inspirades per la campanya militar en la que va participar amb el Príncep de Conti. Va adoptar per poc temps un estil compositiu més seriós influït per la música italiana com pot observar-se en el seu Op. 7, l'única col·lecció escrita específicament per a flauta, oboè o violí.
Parlem amb veu pròpia...
Quan analitzes la història hi ha una sèrie de pautes que, sovint, es repeteixen. Els bons (relatius), els dolents (relatius), els espavilats, els intel·ligents, els valents, els covards i un llarg etcètera. L'autor d'avui, sens dubte, l'haurem de situar a la categoria dels
espavilats, en la sub-categoria dels
murris i en l'apartat d'
estafadors amb encant. M'explicaré. El recull d'obres
Il Pastor fido opus 13 per a flauta i clavecí, compostes per Chedeville i publicades el 1737 podrien semblar obres si fa o no fa característiques de l'època en què s'emmarquen. Tanmateix, existeix un detall decisiu que condiciona irremeiablement la història d'aquestes partitures simpàtiques, encantadores i eminentment rococós. Els estafadors amb encant com Chedeville, a banda de la seva inherent persuasió natural, poden manipular-nos fàcilment i en el seu cas ho va tenir relativament fàcil, ja que va publicar les seves obres sota l'atribució, sense mostres de rubor, de l'italià
Antonio Vivaldi. Hem de tenir en compte que a França la música de Vivaldi va viure en la glòria durant la dècada del 1730. Aquesta gran mentida, amb l'ajuda de la seva sòlida carrera, va fer que, evidentment, en el segle XVIII les seves obres, sota atribució del venecià, un
top-vendes en aquell temps, es venessin en massa per la qual cosa el gran negoci de Chedeville es va fer realitat. La discussió de sí s'assemblen o no a Vivaldi és clara. A banda d'aquelles descarades còpies de la música de Vivaldi, un no hi escolta ni en percep l'essència del venecià. La pregunta és òbvia observant que aquesta gran estafa no es va descobrir fins els anys 90... del segle XX (!). Com
redimonis s'ho va fer aquest francès entremaliat per enganyar, fins i tot, als musicòlegs reputats dels segles XVIII, XIX i XX. La picardia de Chedeville perseguia un objectiu tant propi de la naturalesa humana que no ens hauria de sorprendre, el d'acumular diners tot i que en el seu cas d'una forma, diguem-ne, poc ortodoxa. Amb el temps, més enllà de la indecència de la seva forma d'actuar, i en el dia en què celebrem el 309è aniversari de naixement, només ens queda redimir la seva mala praxis tot gaudint del seu art. Personalment, aquesta música em resulta gustosament agradable amb independència del seu autor. És evident que en un món musical tant competitiu com el del segle XVIII la picardia era un argument a tenir en compte a l'hora d'adaptar-se al medi hostil. No en va, som animals i com a tals, tot i els principis culturals de la nostra civilització, l'instint de supervivència és essencial i molt sovint ens marca el camí encara que aquest sigui immoral i èticament reprovable. Chedeville, un estafador amb encant, va persuadir la França Reial amb la música per a
musette i amb el títol honorífic de
Maître de musette de Mesdames de France. Pobre Vivaldi... quin panorama!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Pau!
ResponEliminaComo bien dices se trata de una música muy agradable. Y en efecto, aunque evidentemente su acción sea reprobable, hay que juzgarla en el contexto en el que le tocó vivir y creo que de esa forma podemos ser más indulgentes. Creo que la mayoría de las personas del siglo XXI hubiéramos sido incapaces de sobrevivir dignamente en el siglo XVIII.
Muchas Gracias!!!
Salut!
Frantisek
Hola Frantisek!
EliminaBueno quizá en el siglo XVIII hubiéramos sido músicos, poetas o pintores... suena interesante, verdad? Aunque sin duda, con lo delicados que somos algunos ahora, difícilmente podríamos vivir en aquel tiempo... en fin, redimiremos, 300 años después, a Chedeville... al fin y al cabo, Vivaldi ya lo habrá perdonado.
Salut!
Pau
Gracias Pau por esta excelente versión de las famosas sonatas Il Pastor Fido. Tienen el espíritu de Vivaldi, pero no son de Vivaldi. No quise revolver papeles, pero alguna vez leí que Chedeville sí tomó algunas notas auténticas de algunos papeles sueltos de Vivaldi, aunque la mayor parte fue compuesta por el mismo Chdeville. ¿Puede ser así?
ResponEliminaMiguel,
EliminaLo que dicen las crónicas y la misma música, si la escuchamos atentamente, es lo que tu bien comentas. Chédeville tomó prestadas partituras de Vivaldi y las mezcló con su propia música. En general, la mayoría de notas de Il Pastor Fido son suyas pero también hay, en algunos pasajes se aprecia claramente, la huella de Vivaldi.
Gracias!
Salut!
Pau
Dear Pau, the Chedeville-link is dead. Could yu reupload it please?
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDear Pau, thank you
ResponEliminaDear Pau, thank you
ResponElimina