dissabte, 4 de gener del 2014

LOTTI, Antonio (c.1667-1740) - Missa in e (c.1718)

Nikolaos Gyzis - Archangel, study for the Foundation of the Faith (c.1894)
Obra de Nikolaos Gyzis (1842-1901), pintor grec (1)

- Recordatori d'Antonio Lotti -
En el dia de la commemoració del seu 273è aniversari de decés

.. Vacances, per pocs dies! ..



Parlem de Pintura...

Nikolaos Gyzis (1 de març de 1842 - 4 de gener de 1901) és considerat un dels pintors grecs més importants del segle XIX. La seva obra més famosa és Eros i el pintor, la primera pintura del seu moviment artístic. És considera el major representant de l'anomenada "Escola Munic", el major moviment artístic grec del segle XIX. Gyzis va néixer a l'illa de Tinos, amb una llarga història artística. La seva família es va establir a Atenes el 1850, on va començar els seus estudis a l'Escola de Belles Arts d'Atenes. Els seus estudis el van formar en la seva educació intel·lectual i el van ajudar a desenvolupar la seva habilitat artística per la pintura. El 1865, va ser becat i va continuar els seus estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Munic, on s'hi va establir definitivament. Es va adaptar fàcilment al clima i ambient alemanys i va esdevenir un dels representants del moviment artístic grec de l'Escola Munic. Això s'expressa en les pintures Notícies de Victòria el 1871, en la qual s'aprecien detalls de guerra francoprussiana, i també en Apotheosis i Thriamvos tis Vavarias. A partir del 1886 va exercir com a professor a l'Acadèmia de Munic. A principis de la dècada del 1870 va tornar a Grècia per un període prolongat. En aquest temps, va produir una seqüència de pintures amb més temes grecs, com el Carnaval d'Atenes i el Arravoniasmata. Les seves obres es conserven i s'exhibeixen en museus i col·leccions privades. 

Font: En català: No disponible En castellano: Nikolaos Gyzis (1842-1901) In english: Nikolaos Gyzis (1842-1901) - Altres: Nikolaos Gyzis (1842-1901)



Parlem de Música...

Antonio Lotti (Venècia o Hannover, c. 1667 - Venècia, 5 de gener de 1740) va ser un compositor del barroc italià. Va néixer l'any 1666 o 1667. No se sap si va néixer a Venècia o a Hannover (on el seu pare, Matteo, era mestre de capella). Després d'estudiar amb Giovanni Legrenzi, Lotti va fer la seva carrera a la Basílica de Sant Marc de Venècia, primer com a cantant contralt, després com a ajudant del segon organista, després com a segon organista, a partir de l'any 1704 com a primer organista i finalment, a partir de l'any 1736, com a mestre de capella, càrrec que va ocupar fins a la seva mort l'any 1740. Va dedicar-se a la composició i també va ensenyar a l'Ospedale degli Incurabili. L'any 1717 va viatjar a Dresden, on va estrenar algunes de les seves òperes. Va tornar a Venècia l'any 1719 i hi va romandre la resta de la seva vida. Va compondre música de tots els gèneres; misses, cantates, oratoris, madrigals, una trentena d'òperes, així com gran quantitat de música instrumental. Les seves obres corals sacres són sovint a cappella. La seva música es considera un dels punts de connexió entre el Barroc i el preclassicisme. Va ser un professor notable, ja que entre els seus deixebles cal destacar a Domenico Alberti, Benedetto Marcello, Baldassare Galuppi, Giuseppe Saratelli, Christopher Schroeter i Jan Dismas Zelenka. Va estar casat amb la notable soprano Santa Stella.

Font: En català: Antonio Lotti (c.1667-1740) En castellano: Antonio Lotti (c.1667-1740) In english: Antonio Lotti (c.1667-1740) Altres: Antonio Lotti (c.1667-1740)



Parlem amb veu pròpia...

Si bé avui és dissabte, em permetré la llibertat de parlar de missa. Tot té un per què ja que, si bé l'aniversari de decés d'Antonio Lotti és demà diumenge, m'avançaré en el temps i en parlaré avui ja que, per pocs dies, hauré d'estar absent per la qual cosa m'acomiadaré amb aquesta missa. El cert és que Lotti és un autor que no conec en detall. Tot i tenir algunes bones referències discogràfiques al seu nom i d'una música propera a la filosofia de Zelenka, el cert és que no l'hi he dedicat massa temps tot i que, cal dir-ho, amb la d'avui ja són tres les visites que aquest espai fa al seu univers artístic. Lotti, que al llarg de la seva vida va dedicar el seu art a la òpera, principalment, també va tenir temps d'escriure gran quantitat de música religiosa. Comprensible tenint en compte la seva condició de mestre de capella. I, curiosament i a diferència de molts dels seus contemporanis, sovint l'escrivia a capella. En l'edició d'avui hi podem trobar alguns exemples esplèndids com el Crucifixus a 8 veus. Tanmateix, la Missa en Mi menor segueix un esquema més tradicional en la seva concepció. Veus solistes, cor i orquestra. De dos moviments, Kyrie i Gloria, Lotti la va escriure durant la seva estada a Dresden en els anys 1717-1719. Tot i que hi trobarem a faltar el Credo, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei, certament no és una missa breu. Ans el contrari, és una missa extensa, molt ben desenvolupada, amb fugues, contrapunts refinats i fidel als principis musicals de l'escola de Dresden i de Venècia. Tanmateix, existeixen algunes discrepàncies històriques a l'entorn d'aquesta missa ja que, de fet, aquesta obra apareix a la col·lecció de Zelenka amb el nom de Missa Vide Domine laborem meum. A més a més, el Kyrie en Mi menor està escrit a tres veus a diferència del Gloria en Re que està escrit a cinc veus. Això ens fa pensar que molt probablement Lotti va escriure els moviments per separat i va ser posteriorment que els va estructurar a l'entorn d'una missa que, pel que sembla, va interpretar per primera vegada el cor de noies de l'Ospedale degli Incurabili de Venècia. En qualsevol cas, és un treball majestuós, d'interpretació correcte per part del cor i orquestra d'Harvard i que ens donarà a conèixer un autor, en general, desconegut. Bona festivitat de Reis!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

divendres, 3 de gener del 2014

GALUPPI, Baldassarre (1706-1785) - Musica Sacra

Luca Giordano - St. Michael
Obra de Luca Giordano (1634-1705), pintor italià (1)


- Recordatori de Baldassarre Galuppi -
En el dia de la commemoració del seu 228è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Luca Giordano (Nàpols, 18 d'octubre de 1634 - Nàpols, 12 de gener de 1705) fou un pintor barroc italià. Va néixer a Nàpols i va ser conegut amb el nom de "Luca fa Presto" (el Ràpid) per la rapidesa amb que executava les seves obres. Va estudiar amb el pintor espanyol José de Ribera, el Espanyoleto, i amb el pintor i arquitecte italià Pietro da Cortona l'estil del qual, conjuntament amb el de Paolo Veronese, va influir en el de Giordano. Va viure i va treballar principalment a Nàpols, encara que també va dur a terme importants obres a Florència. Entre els anys 1692 i 1700 va residir a Madrid, on va treballar per a Carles II d'Espanya. Va pintar nombrosos quadres, potser uns 5.000. Les característiques principals són l'harmonia dels colors, l'encant i la facilitat d'invenció. Entre els seus frescos estan els de la cúpula de la Capella Corsini de Florència, Crist expulsant els mercaders del temple (Església de Sant Filippo da Girolami, Nàpols), la Batalla de Sant Quintí i la Presó del de Memoranci (fresc de l'escala del Monestir de Sant Llorenç de l'Escorial, Madrid). Entre les seves pintures de cavallet s'inclouen Venus i Mart (Museu del Louvre, París) i el Naixement de sant Joan Baptista (Museu Metropolità d'Art, Nova York). Al Museu del Prado hi ha una important col·lecció de la seva obra, com el Judici de Salomó o Bethsabé al bany. Després de la seva mort va ser desacreditat amb duresa per artistes i crítics, ja que el consideraven responsable de la decadència de la pintura després dels anys esplendorosos d'Espanya. El nou interès que va suscitar l'època barroca a principis del segle XX, va contribuir decisivament a la revaloració del pintor. Va morir a Nàpols el 1705.

Font: En català: Luca Giordano (1634-1705) En castellano: Luca Giordano (1634-1705) In english: Luca Giordano (1634-1705) - Altres: Luca Giordano (1634-1705)



Parlem de Música...

Baldassare Galuppi (BuranoVèneto, 18 d'octubre de 1706 - Venècia, 3 de gener de 1785) va ser un compositor venecià, famós per les seves òperes i principalment per l'opera buffa. Les seves obres es situen entre el Barroc i el nou Classicisme incipient. Va néixer a l'illa de Burano, en el llac de Venècia, per la qual cosa va arribar a ser conegut per Il Buranello. El seu primer intent d'òpera, La fede nell'incostanze ossia gli amici rivali (1722), va ser un espectacular fracàs, sent durament xiulat pel públic. Posteriorment, va estudiar música amb Antonio Lotti i, després d'un breu període a Florència treballant com clavecinista, va tornar a Venècia per a intentar-ho, de nou, amb la òpera. Aquesta vegada, la seva òpera seria Dorinda (1729) va gaudir de gran èxit i va impulsar la seva carrera artística. El 1740 va ser designat director de música de l'Ospedale dei Mendicanti. El 1741 viatjà a Londres, on estrenà quatre òperes. Va treballar a la basílica de Sant Marc des del 1748, arribant a ser mestre de capella i considerat així com el millor músic local. La major part de la seva vida la va passar a Venècia, encara que des del 1741 fins al 1743 va romandre a Londres i des del 1756 al 1768 va viatjar a Sant Petersburg per a posar-se a la disposició de Caterina II de Rússia. La seva primera òpera buffa va ser L'Arcadia in Brenta (1749). Aquesta també va ser la seva primera col·laboració amb el llibretista Carlo Goldoni, amb el qual va produir després una sèrie d'òperes. Aquests treballs van ser molt populars, particularment Il filosofo di campagna (1754). El llibret de Goldoni d'una de les seves òperes, Il mondo della luna, va ser posteriorment usat per un gran nombre d'altres compositors, inclosos Joseph Haydn o PaisielloEl 1765 la fama dugué Galuppi a Sant Petersburg, convidat per la tsarina Caterina II, i esdevingué un dels primers compositors italians que difongueren l'òpera italiana a Rússia. A Sant Petersburg i també a Moscou, va representar-hi diverses òperes. Cal destacar Ifigenia in Tauride, amb llibret de M. Coltellini i estrenada a la cort de Sant Petersburg el 1768. La tsarina el nomenà mestre de capella de la cort i compositor de la companyia italiana d'òpera d'aquesta ciutat russa. El 1768 tornà a Venècia i fou rebut amb tots els honors i recuperà els càrrecs que hi havia ocupat. A partir de llavors la seva producció operística disminuí i s'incrementà l'obra religiosa, sobretot pel que fa als oratoris, i també es dedicà a compondre obres per a teclat. Un dels seus darrers oratoris, i dels més notables, fou Il ritorno di Tobia (1782).




Parlem amb veu pròpia...

Galuppi, Il Buranello, ja forma part de la història consistent d'aquest espai i això que no n'hem parlat en relació amb la seva òpera, el gènere que el va internacionalitzar al seu temps i possiblement en el nostre. L'exemple de la seva fama el localitzàvem a la llunyana Bolívia i Guatemala on en alguns arxius d'esglésies, biblioteques i catedrals s'hi poden trobar algunes de les seves partitures. Tanmateix, Galuppi va convertir en or la major part de la música que va dissenyar. Ho podem dir de la seva música religiosa, escrita en el seu període a Ospedali dei Mendicanti e degli Incurabili i a Sant Marc de Venècia, la qual acostuma a sorprendre'ns per la seva abundant riquesa lírica, pròpia de l'escola napolitana. Ara bé, Galuppi també va deixar un abundant catàleg d'obres instrumentals, des de concerts, obra de cambra i nombroses sonates per a teclat. Aquestes, sovint escrites pel divertiment de nobles il·lustrats d'Itàlia o pels oficis litúrgics que diàriament es celebraven en els centres sagrats que al llarg de la seva dilatada carrera van quedar sota la seva responsabilitat, són un testimoni de la seva carrera instrumental, de gran bellesa. En aquest dia de record, focalitzarem els nostres sentits en la seva música sacra tot i que amb una breu introspectiva a la seva obra de teclat. Recordem que Galuppi era un expert clavecinista, instrument que dominava virtuosament tan a l'hora de tocar-lo com a l'hora de compondre. És d'aquesta manera que introduirem el menú musical del dia amb la seva Sonata en Do major en una interpretació amb pianoforte. A destacar el preciós andante inicial, extens i gustosament melancòlic. La demostració de tècnica, elegància i cromatisme de Galuppi amb el teclat és sorprenent (veure Passatempo al Cembalo) i l'ha de situar a les altes esferes de la música per a teclat del segle XVIII. Introducció d'una meravella vocal, el Laudate Pueri per a veus solistes, cor i orquestra. De 1769, és a dir en la seva estada a Venècia, és el salm 112 de la Bíblia que normalment s'utilitza en la celebració de les vespres. Com deia, el recorregut líric de la obra és abundant, contrastat i operístic propi i coherent, per altra banda, amb l'essència musical de Galuppi. El seu testimoni, sense pressa ni remor, és habitual en el nostre repertori del segle il·lustrat. I ho és per mèrits propis perquè ja avanço, amb alegria, que n'hauré de seguir parlant!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Mónika González (soprano); Lúcia Megyesi-Schwartz (soprano); Krisztina Jónás (soprano); Judit Németh (contralto); Angelica Girls' Choir; Savaria Baroque Orchestra (on period instruments); Pál Németh (conductor); Fabio Pirona (conductor)
INTÈRPRETS: Luca Guglielmi (pianoforte)
RECICLASSICAT: GALUPPI, Baldassarre (1706-1785)
ALLMUSIC: Galuppi: Musica Sacra
LAQUINTADEMAHLER: Baldassarre Galuppi - Sonatas para instrumentos de tecla

dijous, 2 de gener del 2014

BRIXI, František Xaver (1732-1771) - Organ concertos

Domenico Induno - Andacht (c.1865)
Obra de Domenico Induno (1815-1878), pintor italià (1) 


- Recordatori de Frantisek Xaver Brixi -
En el dia de la celebració del seu 281è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Domenico Induno (Milà, 14 de maig de 1815 - Milà, 5 de novembre de 1878) va ser un pintor italià, originalment orfebre. Va néixer i va morir a Milà, i va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà amb Luigi Sabatelli, i al costat de Cherubino Cornienti, Giuseppe Mongeri i Mauro Conconi. Més tard es va traslladar a Roma. El seu art va recorre indistintament el Neoclassicisme i el Romanticisme tot i que amb els anys va orientar la seva pintura a les escenes casuals i representatives de la vida popular de Milà i els seus habitants. El 1848 va participar en la Revolució i va haver d'exiliar-se a Suïssa. Des d'allà va passar a la Toscana i fins el 1859 no va tornar a Milà. El seu germà menor Gerolamo Induno també va ser pintor. Induno es va casar amb la germana del pintor suís Angelo Trezzini. Sovint va pintar llenços patriòtics, en un estil que ens recordarà a Ingres i a Francesco Hayez.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Domenico Induno (1815-1878) - Altres: Domenico Induno (1815-1878)



Parlem de Música...

František Xaver Brixi (Praga, 2 de gener de 1732 - 14 d'octubre de 1771) va ser un compositor i organista txec del període clàssic. Brixi va néixer a Praga, fill del compositor Simon Brixi. Va rebre la seva educació musical al Piarist Gymnasium a Kosmonosy. Entre els seus mestres cal destacar a Václav Kalous, compositor de rellevància al seu país. El 1749 abandona Kosmonosy i torna a Praga, on treballa com a organista a diverses esglésies. El 1759 va ser nomenat mestre de capella de la Catedral de Sant Guiu que constituïa, amb només 27 anys d'edat, el principal càrrec musical de la ciutat. Va mantenir aquest lloc fins a la seva mort. Va escriure al voltant de 290 composicions per a església, dels tipus més variats, incloent cantates, misses, oratoris i composicions orquestrals. Les seves obres més conegudes són, juntament amb les seves misses, els concerts per a orgue. L'estil de Brixi es distingeix dels seus contemporanis per les seves melodies fresques, ritmes vivaces i baixos molt lliures, a més a més de la seva simple però efectiva orquestració. Durant la seva vida les seves obres van tenir àmplia difusió a Bohèmia i a Moràvia.

Font: En català: No disponible En castellano: František Xaver Brixi (1732-1771) In english: František Xaver Brixi (1732-1771) - Altres: František Xaver Brixi (1732-1771)



Parlem amb veu pròpia...

Brixi, tot i néixer en una geografia llunyana, va ser un compositor prou conegut al segle XVIII. I especialment ho va ser per la seva música d'orgue la qual, cal dir-ho, ha estat recuperada convenientment al nostre temps. Doncs bé, en base a aquesta, de llenguatge clàssic absolut i de missatge transparent, escoltarem un Brixi que va néixer avui fa 281 anys, és a dir, en el segon dia de gener de 1732. Ha plogut des d'aleshores però la seva música segueix vigent, potser no al nostre país, però sí a Bohèmia on se'l pot escoltar amb relativa facilitat. Per tant i en nom de Brixi, a qui no confondrem amb el seu pare Simon de qui potser un dia també en parlaré, recuperarem alguns dels seus concerts d'orgue. Concretament, i d'entrada, el Concert en Do major per a orgue i orquestra. L'acompanyarà el Concert en Do major Nm XVIII F73 per a orgue i orquestra. Ambdós concerts, en la seva forma sonata característica, són de tres moviments amb estructura ràpid-lent-ràpid. De data desconeguda però que per context hauríem de situar a l'entorn de 1760, són concerts d'arquitectura definida, típicament clàssica i hereva de la tradició concertant per a orgue d'Händel, Corrette o del mateix Haydn. La interpretació és correcte i, en general, compleix el repte de fer d'aquests concerts un bon recordatori d'homenatge i celebració de František Xaver Brixi!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 1 de gener del 2014

BACH, Johann Christian (1735-1782) - Vesperpsalmen

Francesco Guardi - Campo de la Basilica dei santi Giovanni e Paolo (c.1760)
Obra de Francesco Guardi (1712-1793), pintor italià (1)


- Recordatori de Johann Christian Bach -
En el dia de la commemoració del seu 231è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Francesco Lazzaro Guardi (5 d'octubre de 1712 - 1 de gener de 1793) va ser un pintor italià de l'escola veneciana de pintura. Va néixer en el sí d'una família d'artistes i es va formar al taller familiar, marc en el qual es va desenvolupar també tota la primera part de la seva carrera artística, en col·laboració amb el seu germà Giovanni Antonio. En aquesta època no li va ser possible crear un estil propi, ja que es va veure obligat a posar els seus dots creatius al servei dels nombrosos encàrrecs que arribaven al taller i no va poder donar curs a la seva inventiva. La primera mostra del seu geni la constitueixen les Escenes de la vida de Tobies, pintades per l'església de Sant Rafael de Venècia. Encara que els crítics discrepen sobre si aquests quadres són obra seva o del seu germà Giovanni Antonio, per la mestria de la realització i el caràcter evanescent dels fons sembla més probable que es deguin a Francesco, qui molt poc després va manifestar uns dots extraordinaris per al paisatge. En efecte, el 1760, a la mort del seu germà, va abandonar els encàrrecs del taller familiar per dedicar-se en exclusiva a un gènere, el de la veduta, que estava en aquells dies en ple floriment gràcies a Canaletto i alguns altres artistes. Segurament, era aquesta la vocació de Guardi des dels inicis, i a ella es va lliurar, al principi com a seguidor dels passos del realisme a ultrança de Canaletto. Però no va trigar a emprendre el seu propi camí, amb obres en què la llibertat del traç i el caràcter envoltant de l'atmosfera creen un ambient més aviat irreal. Aquestes realitzacions (majoritàriament vistes de Venècia) i no les de la primera època són les que defineixen la personalitat artística de Guardi, el geni, però, no va ser reconegut fins a l'aparició dels impressionistes. Encara complimentar encàrrecs de la República de Venècia, amb la finalitat d'immortalitzar les festes celebrats amb motiu de la visita a la ciutat de personalitats rellevants, en el seu temps no va ser un pintor massa valorat, i va morir en la pobresa.




Parlem de Música...

Johann Christian Bach (Leipzig, 5 de setembre de 1735 - Londres, 1 de gener de 1782) va ser un compositor alemany del període clàssic, onzè i darrer fill de Johann Sebastian Bach. Va néixer a Leipzig i va rebre les seves primeres lliçons musicals del seu pare. El 1750, després de la mort d'aquest últim, es va traslladar a Berlín per estudiar amb el seu germà Carl Philipp Emanuel Bach. Entre els anys 1754 i 1760 va romandre a Itàlia com a director musical de la cort d'Antonio Litta a Milà. Des del 1760 fins el 1762, va ser organista de la catedral d'aquesta ciutat i va compaginar aquest càrrec amb els seus estudis a Bolonya, sota la tutela del compositor italià Giovanni Battista Martini. El 1762, Johann Christian Bach es va instal·lar a Londres, on va exercir com a professor de la reina. Part del seu èxit es va deure al seu mestratge en la dolça i melòdica òpera italiana, llavors de moda a la capital britànica. Des del 1764 fins a la seva mort va organitzar, juntament amb el compositor alemany establert a Londres Carl Friedrich Abel, una sèrie de concerts molt cèlebres gràcies als compositors que sovint hi participaven. Un d'aquests compositors va ser el nen prodigi de set anys Wolfgang Amadeus Mozart amb qui va compartir una gran amistat i admiració mútua. La música de Johann Christian es diferencia de la dels seus germans Wilhelm Friedemann i Carl Philipp ja que és més melòdica i brillantment estructurada. Va compondre en estil galant, un estil que es caracteritzava per les frases equilibrades, l'èmfasi en la melodia i l'acompanyament, sense massa complexitat en el contrapunt. L'estil galant rebutjava les intrincades línies de la música barroca, estimant-se més les melodies fluides en frases periòdiques. Va precedir l'estil clàssic, que va fusionar l'estil galant amb un renovat interès pel contrapunt. Bach va compondre una dotzena d'òperes, diverses simfonies, concerts, obres per a piano, música de cambra i nombrosa música religiosa.



Parlem amb veu pròpia...

En el primer dia de l'any 2014, any en què, entre altres, celebrarem els 300 aniversaris de Carl Philipp Emanuel Bach i de Gottfried August Homilius, recuperarem a un dels Bach més internacionals, aquell qui tothom coneix amb el sobrenom del "Bach londinenc" però que, no obstant i en relació a la música d'avui, hauríem de posar-li també l'etiqueta del "Bach milanès" ja que fou en la seva estada a Itàlia, concretament com a organista de l'esplèndida Catedral de Milà, on haurem de situar i contextualitzar històricament l'apoteòsica música religiosa d'aquest primer de gener de 2014. A diferència dels seus germans majors, el cert és que la presència de Johann Christian Bach als escenaris és testimonial. Per sort, la seva discografia viu en l'abundància i en la qualitat més brillant ja que, entre molts altres, l'exemple d'avui en dóna fe. En aquesta edició que tenim entre mans, d'un Johann Christian Bach convertit al catolicisme, trencant així la tradició protestant de la família Bach, podrem escoltar obres escrites en la seva breu estada a Milà, sota supervisió teòrica i pràctica del gran mestre de mestres clàssics, el Pare Martini, i amb una marcada tendència musical de perfil teatral. De fet, no ens ha de sorprendre ja que el més petit dels Bach, com molts altres compositors de l'època, va escriure una trentena d'òperes. D'entrada, en una primera recuperació mundial, el salm Domine ad adiuvandum per a veus solistes, cor i orquestra. Una petita meravella introductòria del salm Beatus Vir per a veus solistes, cor i orquestra. Òpera en estat pur si no fos pel text llatí que englobarem catòlicament en els vespres. Els salms es divideixen en les seccions pròpies del text bíblic i en funció d'aquests hi tenen més preponderància els cors, les veus solistes o la conjunció d'ambdós. L'edició i la interpretació, sota el paraigües del magnífic segell Carus-Verlag, és una meravella en tots els sentits. La orquestra, amb una secció de vents sensacional, s'expressa fresca, virtuosa i francament bona. Pel que fa a la veus, només podem aplaudir amb vehemència. Deixem-nos captivar per aquest recull d'obres mestres de Johann Christian Bach que de la millor manera possible ens invitaran a donar la benvinguda al 2014!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Joanne Lunn (soprano); Georg Poplutz (tenor); Elena Biscuola (alto); Thomas E. Bauer (baríton); Concerto Koln; South German Chamber Choir; Gerhard Jenemann (conductor)
RECICLASSICAT: BACH, Johann Christian (1735-1782)
CARUS-VERLAG: Johann Christian Bach: Mailänder Vesperpsalmen 
IMSLP: Johann Christian Bach (1735-1782)
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 31 de desembre del 2013

MESSAGER, André (1853-1929) - Symphonie en La

Gustave Courbet - The Waterspout (c.1866)
Obra de Gustave Courbet (1819-1877), pintor francès


- Recordatori d'André Messager -
En el dia de la celebració del seu 160è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Gustave Courbet (10 de juny de 1819, Ornans - 31 de desembre de 1877, La Tour-de-Peilz) pintor francès, fundador i màxim representant del realisme, i compromès activista democràtic. Va néixer a un poble pròxim a Besançon, el paisatge del qual reflecteix als seus quadres. Va estudiar a Besançon i després a París (1840). Va viatjar als Països Baixos (1846) i Alemanya (1853). Va ser amic de Baudelaire, i es relacionà amb Corot i Daumier. Fou seleccionat per a la Comuna de París de 1871. D'ell, Proudhon, va voler fer un pintor proletari. Creia que l'art podria resoldre les contradiccions socials. De perfil entre assiri i hongarès, gran bevedor, d'una truculència que entretenia a una societat de la qual s'afligia Baudelaire, no plasmava gens d'això en les seves pintures, de caire més subtils i elegants, on començava amb llenç obscur, com un mestre clàssic. Va rebutjar la Legió d'Honor que li volia concedir Napoleó III i durant la Comuna se li va encarregar l'administració dels museus de París. Després de la Comuna, el govern predecessor el va responsabilitzar de la destrucció de la columna Vendôme. Un consell de guerra el va condemnar a 6 mesos de presó i a pagar 300.000 francs. Després d'aquests 6 mesos va escapar a Suïssa (1873) per a evitar que l'estat l'obligués a pagar la multa. Va morir a La Tour du Peilz, localitat pròxima a Vevey, víctima d'una cirrosi produïda pel seu consum abusiu d'alcohol. Va influenciar a pintors catalans com Ramon Martí Alsina. Entre el 8 d'abril i el 10 de juliol del 2011 es va presentar una mostra al Museu Nacional d'Art de Catalunya, sota el títol Realisme(s). L'empremta de Courbet, que intentava resseguir l'empremta del pintor a en la pintura catalana del moment, a partir d'obres de pintors com Ramon Martí Alsina, però mostrant també pintors de referència com Bartolomé Esteban Murillo, Velázquez i fins i tot artistes contemporanis com Antoni Tàpies. En un primer moment, va pintar el paisatge, especialment els boscos de Fontainebleau i retrats, amb alguns trets romàntics. Però a partir de 1849 es va tornar decididament realista. Courbet va ser el gran innovador d'aquest gènere. Va escollir temes i personatges de la realitat quotidiana. La seva tècnica és rigorosa amb el pinzell, amb el pinzell pla i amb l'espàtula. Les seves referències són els mestres del passat com Velázquez, Zurbarán o Rembrandt. El seu realisme es converteix en model d'expressió de molts pintors, contribuint a enriquir l'obra de Cézanne.

Font: En català: Gustave Courbet (1819-1877) En castellano: Gustave Courbet (1819-1877) In english: Gustave Courbet (1819-1877) - Altres: Gustave Courbet (1819-1877)



Parlem de Música...

André Charles Prosper Messager (Montluçon, 30 de desembre de 1853 - 24 de febrer de 1929) va ser un compositor i director d'orquestra francès. Va néixer a Montluçon, va estudiar a París i va ser durant un temps alumne de Saint-Saëns a l'École Niedermeyer. El 1874 va ser nomenat organista a St. Sulpice. El 1876, va obtenir la medalla d'or de la Société donis Compositeurs amb una simfonia. El 1880 va ser nomenat director musical a Sta. Marie-des-BatignollesMessager va compondre 45 obres escèniques, de les quals vuit són ballets. També va compondre una simfonia el 1875 i nombroses cançons i obres instrumentals. El 1883 va acabar l'òpera còmica de Firmin Bernicat François des bas bleus, i el 1885 va presentar les seves pròpies operetes, La Fauvette du tremp i La Béarnaise, sent l'última presentada a Londres el 1886. El seu ballet Les Deux Pigeons va ser presentat pel Ballet de l'Òpera de París el 1886. L'òpera còmica de Messager La Basoche va ser produïda el 1890 a l'Opéra Comique a París (una versió en anglès va ser produïda a Londres el 1891 per Richard D'Oyly Carte) i li va donar ja una certa reputació. Després aquesta va augmentar amb òpera lleugeres melodioses i accessibles com ara Madame Chrysanthème (1893), Mirette (1894, produïda per la D'Oyly Carte Opera Company al Teatre Savoy), la reeixida Les p'tites Michu (1897) de la que es van oferir un total de 401 representacions en el Daly's Theatre a Londres el 1905 i l'opereta Véronique (1898), la seva òpera còmica més reeixida a Anglaterra (1904-1905). Véronique va gaudir d'un total de 496 representacions al West EndMessager va morir el 1929 i va ser enterrat en el Cementiri de Passy.

Font: En català: André Messager (1853-1929) En castellano: André Messager (1853-1929) In english: André Messager (1853-1929) Altres: André Messager (1853-1929)



Parlem amb veu pròpia...

André Messager va ser, a més d'un popular compositor d'operetes i de ballets, un músic seriós que va ser director al Covent Garden i va dirigir l'estrena de "Pelléas et Mélisande" de Claude Debussy. Alhora, va ser un bon amic i col·laborador de Faure. I si bé en el nostre dia a dia el seu nom ja forma part de la llarga llista de compositors oblidats, el cert és que Messager encara té moltes coses a dir-nos i molta música per descobrir-nos. Una de les seves rareses rau en la seva Simfonia en La de 1876, escrita quan només tenia 22 anys i amb la que va guanyar una medalla d'or. La sorpresa, positiva, radica en la seva escriptura, propera a l'essència alemanya romàntica de noms com Schumann o fins i tot Beethoven. El treball, enregistrat en una interpretació en directe de fa uns quants anys, ens captivarà des de la primera nota. Indicat per tots aquells enamorats de la simfonia romàntica i, especialment, de tots aquells compositors que només van escriure una simfonia, la de Messager, sense ser molt extensa, passeja per les melodies franceses sense perdre de vista els referents en què s'emmiralla, com deia, els de l'escola alemanya. Tanmateix, la secció d'instruments de vent, destacada, s'allunya dels convencionalismes germànics i s'introdueix, de ple, a la forma francesa. Música preciosa i agradable i sorprenentment desconeguda que ens servirà d'excusa per a dos aniversaris, el de Messager pròpiament i el del pintor contemporani Courbet, un dels mestres realistes romàntics francesos. De la conjunció d'ambdós arts en naixerà la poesia necessària per a desitjar-vos, amb èmfasi i il·lusió, una feliç entrada d'any 2014!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Orchestre Symphonique du Mans Orchestra; Jose-Andre Gendille (conductor)
PRESTOMUSIC: MESSAGER, A.: Symphony in A major