MARTÍ, Josep Antoni (1719-1763) - Magnificat

Obra de Miguel Cabrera (1695-1768), pintor mexicà (1)

---

Parlem de Pintura...

Miguel Cabrera (Tlalixtac, Oaxaca, 27 de maig de 1695 - Mèxic, 16 de maig de 1768) va ser un pintor caracteritzat per ser un dels màxims exponents de la pintura barroca de l'època del virregnat. Va estudiar al taller del pintor Juan Corretja. Va treballar per l'arquebisbe José Manuel Rubio i Salines, que el va nomenar el seu pintor de cambra. Per a la Companyia de Jesús va realitzar algunes de les obres mestres. El 1753 va ser nomenat president de l'Acadèmia de Sant Carles. Durant la seva vida va ser reconegut i admirat, especialment, a Mèxic. Va morir el 16 de maig de 1768, a la Ciutat de Mèxic. La seva vasta obra es conserva en convents i esglésies de Mèxic, com els trenta-quatre llenços amb La vida de Sant Ignasi a l'Església de la Professa de la Ciutat de Mèxic. Va pintar quatre ovals per a la Catedral Metropolitana i altres de les seves obres es troben en el Convent de Santo Domingo. També, una sèrie de quadres que conformen el Via Crucis es troben a la Catedral de Puebla. Al Museu Nacional d'Art es pot admirar La conversió de sant Ignasi de Loiola. També al Museu Vaticà es troben les dues imatges que va pintar de la Verge de Guadalupe. Es considera que la seva millor obra va ser el retrat de Sor Juana Inés de la Creu, que va pintar per ordres de l'arquebisbe Rubio i Salines. Existeix un autoretrat de Cabrera que actualment es localitza en el Museu Nacional d'Història.

Font: En català: No disponible - En castellano: Miguel Cabrera (1695-1768) - In english: Miguel Cabrera (1695-1768) - Altres: Miguel Cabrera (1695-1768)

---

Parlem de Música...

Josep Antoni Martí (Tortosa, 1719 - Montserrat, 3 de gener del 1763) va ser un pedagog i compositor català. Es desconeix la seva vida formativa sent la primera referència de 1749, any que va deixar el seu càrrec d'organista i mestre de capella a l'església de La Soledad de Madrid per ingressar al Monestir de Montserrat com a novici. El 9 d'agost del 1753, i després de pronunciar els vots monàstics benedictins el 10 d'octubre de 1749, va ser nomenat mestre de capella de l'Escolania de Montserrat, probablement com a col·laborador del pare Benet Esteve (1709-1772) que va ser qui va començar el nou edifici de l'Escolania. Allà va destacar com a docent amb alguns dels alumnes més destacats de Montserrat com Anselm Viola i Narcís Casanoves. Com a compositor, va aportar al monestir la renovació italiana en veu, especialment, de Pergolesi la qual es va deixar notar en el seu estil, sobretot pel que fa al tractament de les veus i la melodia. Pel que fa al seu repertori, va ser autor de diverses misses a 4 i 5 veus i a duo, una Missa de difunts, una Complerta a dos cors i orquestra, una Cantata als dolors de la Verge, 2 Cantates de Nadal per a cor i orquestra, 2 Magnificats a 8 veus i orquestra, Magníficat a 4 veus i orquestra, Stabat Mater a 4 veus i orquestra, Te Deum laudamus, a 4 veus i orquestra, 4 Lamentacions de Setmana Santa a 8 veus i orquestra, Oració de Jeremies (3v), diversos Responsoris, Absolució (9v), Beata me dicent (4v i instruments), Cogitavit Dominus (4v i instruments), Ego vir videns (3v), Manum suam misit (2v i corda), 2 Matribus suis (6v), Peccantem me quotidie (9v), Quem vidistis pastores (4v i orquestra), Quomodo sedet sola (8v i orquestra), 4 Responsoris de la Nativitat de Nostra Senyora (4v i orquestra), 5 Responsoris de Nadal (8v i orquestra), Salve (6v i orquestra), els salms Confitebor (8v i instruments), Miserere (8v i orquestra), els villancets Los pastorcillos deixan por la cordera (6v), Muchachitos vaya que traigo una letra (5v i instruments), O magnum mysterium, Silencio de los Dolores, Villancico de Kalenda: Ailencio, abismo; Villancico de Kalenda: Obscura mansión triste (tos ells per cor i orquestra), Muchachitos, 2 Suspenda el labio su acento (4v i instruments), i com a música instrumental Alemanda (3 instruments) i 6 Sonates. Josep Antoni Martí va morir a l'Abadia de Montserrat el gener de 1763.

Font: En català: Josep Antoni Martí (1719-1763) - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Josep Antoni Martí (1719-1763)

---

Parlem amb veu pròpia...

Montserrat és a dia d'avui, i com ho ha estat al llarg de la seva història, un territori impregnat d'un simbolisme màgic. D'aquest, n'emana una aureola de misticisme més enllà del vector religiós del qual viu. La seva és una vida marcada per la vocació religiosa, evidentment, però també, i en aquest punt incidirem, per la seva apassionant història musical. Parsimoniosament, comencem a situar en context a molts dels grans mestres musicals que, amb menor o major intensitat i freqüència, van tenir com a font d'inspiració, com a lloc de formació o com a espai de vida, la preciosa Abadia de Montserrat. Els Pares Antoni Soler, Narcís Casanoves o Miquel López, i els compositors Ferran Sor o Anselm Viola, són alguns dels noms relacionats musicalment amb el massís muntanyós més conegut de Catalunya dels quals n'hem fet referència en aquest espai. A Catalunya, la música religiosa es va mantenir en la dualitat d’estils heretada del barroc. La línia més popular va evolucionar des del villancet vers la cantata i l’oratori, lligada a l’òpera però amb textos generalment en castellà, mentre que la música litúrgica en llatí va abandonar definitivament les estructures del motet per adoptar formes en diversos moviments, amb solistes, cor i orquestra. L’Escola de Montserrat, amb mestres de capella que es mantenien al dia de les tendències més innovadores del seu temps, va marcar l’estil de la composició religiosa arreu del país. El primer renovador va ser ser, precisament, Josep Antoni Martí, ben format en l’estil tardobarroc italià i autor, entre altres, de gran quantitat de música religiosa. Entre ella, l'interessant Magnificat per a soprano, baix, cor i orquestra. El seu llenguatge, primer indici de la "contaminació" més clàssica, introdueix les àries i els duos vocals conjuntament amb la gran orquestra, amb la inclusió d'un nombre major de cordes i amb la obligada presència d'instruments de vent. La qualitat de l'enregistrament, tenint en compte que la gravació és de l'any 1967, és prou decent, tot i les notables divergències vocals, com per a dimensionar la música del desconegut Josep Antoni Martí ja que la seva història, tot i romandre en la foscor durant molts anys, és necessàriament imprescindible per entendre la transició del barroc al classicisme a Catalunya!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Coral i Solistes Sant Jordi; Orquestra de Cambra; Oriol Martorell (1927-1996)
AMAZON: Polifonia Concertant Del Segle XVIII

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Coral Sant Jordi & Orquestra De Cambra (Antologia Històrica De La Música Catalana) – Polifonia Concertant Del Segle XVIII

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

LEFÈVRE, Jean-Xavier (1763-1829) - Clarinet Concertos & Sonatas

Obra d'Henriette Browne (1829-1901), pintora francesa (1)

- Recordatori de Jean Xavier Lefèvre -

En el dia de la celebració del seu 251è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Sophie de Bouteiller (París, 16 de juny de 1829 - 1901), coneguda amb el pseudònim Henriette Browne, va ser una pintora francesa orientalista. Nascuda a París, era la dona del diplomàtic Henry Jules de Saux, secretari del Comte de Walewksi. Se la considera una de les pioneres de la pintura orientalista. Amb exposicions, principalment a França i Anglaterra, Browne s'acredita com a una de les tres dones fundadores de la Société Nationale des Beaux-Arts de París, el 1862. Les seves pintures acadèmiques són, principalment, de temes religiosos i orientals que durant la segona meitat del segle XIX despertaven un elevat interès entre el públic britànic i francès. Va destacar per les seves imatges de dones europees blanques talment com si fossin figures religioses. També va pintar harems i ballarines en una simbologia clarament orientalista.

Font: En català: No disponible - En castellano: Henriette Browne (1829-1901) - In english: Henriette Browne (1829-1901) - Altres: Henriette Browne (1829-1901)

---

Parlem de Música...

Jean-Xavier Lefèvre (Lausanne, 6 de març del 1763 - París, 9 de novembre del 1829) va ser un clarinetista i compositor francès. Va ser el primer professor de clarinet al Conservatori de París i també va ser autor d'un reconegut mètode per a aquest instrument. Va estudiar clarinet amb Michel Yost, i moltes vegades va tocar en els famosos concerts espirituals entre els anys 1783 i 1791. També va ser el clarinet solista a la Capella Imperial (més tard Reial) des del 1807 fins a la seva mort. Va entrar a l'Orquestra de l'Òpera de Romandre fins a l'any 1817. El 1795, la data de la seva fundació i fins a l'any 1824, Lefèvre va ser professor de clarinet al conservatori de París. El seu mètode de clarinet, publicat el 1802, va tenir molt èxit i va ser traduït a l'alemany i a l'italià. El seu repertori compositiu no és molt extens ja que en prou feines es conserva una col·lecció de set concerts, una de quartets, una sèrie de sonates per a clarinet i piano i un considerable nombre de duets per a dos clarinets.

Font: En català: Jean-Xavier Lefèvre (1763-1829) - En castellano: Jean-Xavier Lefèvre (1763-1829) - In english: Jean-Xavier Lefèvre (1763-1829) - Altres: Jean-Xavier Lefèvre (1763-1829)

---

Parlem amb veu pròpia...

El francès Lefèvre al llarg de la seva vida va ser probablement més reconegut per la seva labor d'intèrpret de clarinet i de professor que per la seva bondat compositiva. De fet, en aquest sentit i en el seu temps, se'l considerava conservador. Aquesta atribució a una manca d'innovació té a veure amb el perfil docent de Lefèvre ja que possiblement tenia més en compte la pròpia tècnica del clarinet que el fet de proposar nous camins musicals. Aquesta circumstància redunda en dues realitats diferenciades. La primera, és l'escàs ressò com a compositor. La segona, és probablement que a nivell acadèmic, i en relació a l'ensenyament tècnic amb el clarinet, el seu nom és substancialment més conegut, especialment gràcies al seu famós i reconegut Mètode per a Clarinet, de 1802. Aquest conservadorisme musical, entenent-lo com un mètode filosòficament fidel al classicisme més acadèmic, és ben present en la totalitat del seu repertori. El seu idioma, en aquest aspecte, és clar i simplement evident. Restriccions d'aquesta circumstància? Al meu parer cap ni una. Lefèvre va ser una personalitat del seu temps i, coherentment, va creure que la seva havia de ser una música genuïnament clàssica. Certament no és innovadora, la seva metodologia ens recordarà als seus contemporanis Krommer o Crusell (alumne precisament de Lefèvre) però precisament és aquest estil el que personalment tant m'agrada. Curiosament Lefèvre, que va viure en la tumultuosa Europa de la Revolució Francesa, va mantenir, al llarg de la seva vida, un profund equilibri emocional que va saber traslladar a la seva impecable i acadèmica música. No allargaré el discurs ja que fàcilment ho podrem comprovar en aquestes dues obres que recuperaré del seu llegat. D'entrada, la Sonata No.4 en Mi bemoll major per a clarinet i piano adaptada, en aquest cas, per a clarinet i arpa. De tres moviments, aquesta és una de les sonates que va introduir en el seu famós Mètode didàctic per a clarinet. Introducció del seu Concert No.4 en Si bemoll major per a clarinet i orquestra. Tres moviments, el primer sensiblement més extens que els altres dos, i llenguatge clàssic proper als concerts de clarinet dels Stamitz. La bona interpretació en ambdues edicions ens ajudarà a dimensionar musicalment la història d'aquest francès que va viure en la major de les racionalitats clàssiques!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Eduard Brunner (1939-2017, clarinet); Munich Chamber Orchestra; Reinhard Goebel
INTÈRPRETS: Olivier Dartevelle (clarinet); Rachel Talitman (harp)
PRESTOCLASSICAL: LEFEVRE, J.X.: Clarinet Sonatas
PRESTOCLASSICAL: LEFEVRE, J.X.: Clarinet Concertos Nos. 3, 4 and 6

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Olivier Dartevelle – Lefèvre: Sonatas
SPOTIFY: Munich Chamber Orchestra – Jean-Xavier Lefèvre: Clarinet Concertos Nos. 3, 4 And 6

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

ARNE, Thomas (1710-1778) - Overtures and Cantatas

Obra de Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770), pintor italià (1)

- Recordatori de Thomas Arne -

En el dia de la commemoració del seu 236è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Giovanni Battista Tiepolo (Venezia, 5 de març de 1696 - Madrid, 27 de març de 1770) va ser un pintor i gravador italià, considerat el darrer gran mestre de la pintura al fresc de la República de Venècia. Inicialment va ser pupil de Gregorio Lazzarini, però les influències dels contemporanis de més edat, com ara Sebastiano Ricci i Giovanni Battista Piazzetta són més fortes en la seva obra. Un patrici de la ciutat friulana d'Udine, Dionisio Delfino, va encarregar al jove Tiepolo la decoració al fresc del palau arquebisbal d'Udine (1726-1728). Aleshores el moviment rococó era quasi revolucionari a Itàlia. Ràpidament va esdevenir un pintor molt sol·licitat, però va saber respondre amb una destacada productivitat. Al voltant de 1750, la reputació de Tiepolo estava fermament assentada arreu d'Europa. Tiepolo va tornar a Venècia l'any 1753. Ara era un pintor famós, amb encàrrecs locals i de l'estranger. Va ser elegit President de l'Acadèmia de Pàdua. Va realitzar diversos frescos, molt teatrals, per a esglésies. En les seves elaboracions més fluïdes, Tiepolo presenta evidents afinitats amb Ricci, Piazzetta i Federico Bencovich. És un artista del fresc lluminós, un radiant i rococó Pietro da Cortona. Les seves composicions històriques estan embolcallades amb una esplèndida llum. És conegut principalment pels seus frescos, particularment pels seus sostres panegírics. Aquests van seguir la tradició barroca encetada un segle abans per Pietro da Cortona, convertint les bòvedes en cels pintats, elevant els insignificants nobles a l'estatus diví, tot això en vastes composicions mesclades amb les delicades ornamentacions dels marcs d'estuc. Com Luca Giordano, la seva paleta es componia dels colors típics de l'aquarel·la. Com Giordano, va ser prolífic. Amb una sprezzatura única, va pintar mons de frescs, i alguns com els murs de Villa Valmarana a Vicenza, no només mostren escenes mitològiques, sinó que realment situen a l'espectador enmig d'aquelles. Va morir a Madrid el març de 1770. 

Font: En català: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770) - En castellano: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770) - In english: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770) - Altres: Giovanni Battista Tiepolo (1696-1770)

---

Parlem de Música...

Thomas Augustine Arne (Londres, 12 de març de 1710 - Londres, 5 de març de 1778) va ser un compositor anglès conegut sobretot per la seva melodia patriòtica Rule Britannia. El seu estil va influir durant diverses dècades en la música del seu país. Fill d'un tapisser londinenc, va estudiar de manera autodidacta i en secret composició i tècniques instrumentals amb l'ajuda d'un músic d'òpera. Impressionat per aquest gènere musical, va tenir un èxit precoç amb la seva primera òpera Rosamond (1733) i després es va concentrar gairebé exclusivament en el teatre. La seva carrera, malgrat tot, es va veure eclipsada per la presència a Londres del compositor alemany Georg Friedrich Händel. Les obres més destacades d'Arne són les mascarades Comus (1738, basada en Milton), The Judgement of Paris (El judici de Paris, 1740) i Alfred (1740), que conté la cançó patriòtica britànica "Rule, Britannia". També destaquen les cançons que va compondre per a una sèrie de representacions de Shakespeare durant la dècada del 1740. Seguint la moda que havia establert Händel va compondre òperes com Artaxerxes (1762) i oratoris com Judith (1761). És també conegut com a compositor d'òperes còmiques en anglès: Thomas and Sally (1760), Love in a Village (Vida a un poble) (1775). El seu caràcter difícil va perjudicar la seva carrera teatral de manera que en els seus últims anys es va veure obligat a treballar com a presentador de concerts. A banda d'òperes i cançons, va escriure música religiosa (misses, oratoris i motets), i música instrumental, entre sonates de clavecí, concerts, obertures i simfonies. El seu fill, Michael Arne, va ser també compositor.

Vista de Londres (18th Century), obra de Johann Baptist Homann (1664-1724), geògraf i cartògraf alemany (2)

Font: En català: Thomas Arne (1710-1778)  - En castellano: Thomas Arne (1710-1778) - In english: Thomas Arne (1710-1778) - Altres: Thomas Arne (1710-1778)

---

Parlem amb veu pròpia...

Händel és, sovint, la primera referència quan pensem en la música anglesa del segle XVIII. Curiosament, l'alemany és "l'anglès" més conegut d'aquella època. No obstant, van ser moltes les personalitats musicals que van fer vida i van deixar grans mostres d'art en aquell espai-temps. Wesley, Boyce, Linley, Abel (alemany), J.C. Bach (alemany) o el mateix Arne són alguns dels exemples dels quals n'hem parlat anteriorment que van captivar, a una dimensió diferent a la d'Händel, al públic anglès. Precisament, Arne va poder viure en primera persona l'èxit irrefrenable de l'alemany i no va tenir altra opció que conviure-hi i observar, amb recança, com Handel eclipsava sistemàticament la seva obra. Ara bé, que aquest fet no ens desanimi ja que en record d'Arne, la nostra commemoració ha de ser amb el major dels nostres respectes i amb la més intensa de la nostra amabilitat. De forma subtil, la naturalesa ens recorda que la bellesa més genuïna neix de la pròpia simplicitat ja que d'aquesta n'emana una elegància natural i una gratificant sensació de benestar. Aquest principi, quasi universal, és el que hauríem d'aplicar en relació a la majestuosa música d'Arne d'avui. En essència, aquesta edició centralitzada en una sèrie de cantates per a soprano i tenor segons el cas, i una petita mostra instrumental d'obertures orquestrals és, precisament, una música lleugera, agradable, melòdica, fluida i que no requereix grans divagacions per gaudir-la. És simple però elegant. El conjunt ben elaborat, la interpretació instrumental correcta i les veus impecables, atorguen el corresponen mèrit a una edició en gran part desconeguda. Pel que fa a la música seleccionada m'he decantat, per ordre, per la Obertura King's Arthur, la cantata Love and Resentment per a soprano i orquestra, la Obertura Judith i la cantata Chaucer's Recantation per a tenor i orquestra. En general, aquesta edició pot ser al·legòrica de la pròpia vida de l'anglès Thomas Arne. Situat en un segon pla, va viure a l'ombra de l'omnipotent Händel sense deixar de creure en sí mateix i deixant mostres d'una excel·lència compositiva deliciosa. I tot i que probablement les seves òperes no gaudiran del ressò de les del seu contemporani alemany, el cert és que nosaltres, en la mesura que bonament puguem, el seguirem recuperant per omnia saecula saeculorum!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Stefanie True (soprano); Zoltan Megyesi (tenor); Capella Savaria; Mary Terey-Smith
RECICLASSICAT: ARNE, Thomas (1710-1778)
PRESTOCLASSICAL: Arne: Overtures & Cantatas

IMSLP: Thomas Arne (1710-1778)

CPDL: Thomas Arne (1710-1778)

SPOTIFY: Thomas Augustine Arne – Arne: Overtures & Cantatas

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

VIVALDI, Antonio (1678-1741) - Sinfonie d'opera e concerto a due organi

Obra de Giuseppe Ghislandi (1655-1743), pintor italià (1)

- Recordatori d'Antonio Vivaldi -

En el dia de la celebració del seu 336è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Giuseppe Vittore Ghislandi conegut amb el nom de Frá Galgario (Bergamo, 4 de març de 1655 - Bergamo, 1743) va ser un pintor italià, actiu principalment a Bergamo com a retratista durant el període rococó i barroc tardà. Va néixer a Bergamo fill d'una família d'artistes. Inicialment, es va formar a l'estudi de Giacomo Cotta, al de Bartolomeo Bianchi i al de Sebastiano Bombelli a Venècia durant la dècada del 1690. A Milà, també va rebre la formació del retratista alemany Salomon Adler. El 1702, va entrar a formar part del sacerdoci en l'Ordre dels Mínims del Monestir de Galgario, a Bèrgam. Allà va adoptar el nom amb el qual se'l va conèixer, Frá Galgario. El 1717 va entrar a l'Acadèmia Clementina Milanese on va desenvolupar la major part de la seva carrera. El seu art barrejava l'atenció al cromatisme i l'estil que va caracteritzar el retrat renaixentista-barroc de Venècia amb un profund realisme exportat de l'art milanès, centralitzat en la figura del pintor manierista italià Giovanni Moroni.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giuseppe Ghislandi (1655-1743) - Altres: Giuseppe Ghislandi (1655-1743)

---

Parlem de Música...

Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, 4 de març de 1678 - Viena, 28 de juliol de 1741) va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del Barroc. Era anomenat "Il prete rosso" (El capellà roig) per la seva condició de sacerdot pèl-roig. És especialment conegut, a nivell popular, per ser l'autor de la sèrie de concerts per a violí i orquestra Les quatre estacions. Aquesta obra, que forma part del cicle de seu opus 8 Il cimento dell'armonia e dell'inventione, té una importància cabdal pel trencament del paradigma del concerto soli, establert pel mateix Vivaldi. Fins aleshores, el concerto soli era un concert en què l'instrument solista portava tot el pes de la melodia i la composició i la resta de l'orquestra es limitava a exercir d'acompanyament segons les regles d'harmonia. Va néixer a Venècia i va estudiar amb el seu pare, violinista a la Basílica de Sant Marc. Es va ordenar sacerdot el 1703 i va començar a ensenyar a l'Ospedale della Pietá, un conservatori per a nenes òrfenes. Va treballar-hi com a director musical fins el 1740, també com a professor i en les seves estones lliures componia concerts i oratoris pels concerts setmanals amb els que va assolir fama internacional. A partir del 1713, Vivaldi també va treballar com a compositor i empresari d'òperes a Venècia i sovint viatjava a Roma, Màntua i altres ciutats per a supervisar les representacions de les seves òperes. El 1740 va entrar al servei de la cort de l'emperador Carles VI a Viena. Vivaldi va escriure més de 500 concerts i 70 sonates, 45 òperes, abundant música religiosa com l'oratori Juditha triumphans (1716), el famós Glòria en Re (1708), misses i motets. Les seves sonates instrumentals són més conservadores que els seus concerts i la seva música religiosa sovint reflecteix l'estil operístic de l'època i l'alternança d'orquestra i solistes que va ajudar a introduir en els concerts.

Johann Sebastian Bach, contemporani seu, encara que una mica més jove, va estudiar l'obra de Vivaldi en els seus anys de formació i d'alguns dels concerts per a violí i sonates de Vivaldi només hi ha les transcripcions (majoritàriament per a clavecí) fetes pel mateix Bach. Els concerts de Vivaldi es van convertir en model del seu gènere a tot Europa i van influir en l'estil dels seus contemporanis, fins i tot en els de més edat. Més de 300 dels seus concerts estan escrits per a solista (220 per a violí i altres per a fagot, violoncel, oboè i flauta). També va escriure concerti grossi, 25 per a dos violins i 32 per a tres o més instruments i alguns són concerti de ripieno (per a orquestra sense solistes). Vivaldi, virtuós intèrpret amb el violí i que sovint sorprenia l'auditori per la seva tècnica, va establir una de les característiques bàsiques del concert dels segles següents: el seu ús per a lluïment del virtuós. Els seus concerts per a violí també van ser decisius en l'evolució de l'execució violinística quant a la seva escriptura de cordes creuades i al desenvolupament d'una nova tècnica per al maneig de l'arc. Vivaldi va ser el primer compositor que va utilitzar de forma coherent el ritornello, que es va arribar a imposar en els moviments ràpids del concert. El ritornello es repetia en diferents tonalitats i era interpretat per tota l'orquestra. Alternava amb episodis interpretats pel solista, sovint de caràcter virtuosista. Va establir la forma de tres moviments per al concert i va ser un dels primers a introduir cadenzas per al solista. Els seus concerts per a violí opus 8, Les quatre estacions, són un dels primers exemples de música programàtica que, com gran part de la seva música, es caracteritza per ritmes vigorosos i forts contrastos. Vivaldi va morir a Viena el juliol de 1741.

Font: En català: Antonio Vivaldi (1678-1741) - En castellano: Antonio Vivaldi (1678-1741) - In english: Antonio Vivaldi (1678-1741) - Altres: Antonio Vivaldi (1678-1741)

---

Parlem amb veu pròpia...

Crec que si no hi han canvis d'última hora o descobriments realment sorprenents o inesperats, el dia 4 de març de tots els anys seran els dies en què Vivaldi serà el nostre inseparable company musical. La seva història, si fa o no fa ben documentada, és la d'un il·lustre venecià mundialment famós i musicalment prou conegut arreu del planeta. En nom de la pertinent celebració, en aquest espai recuperarem dues edicions monogràfiques al seu nom en què l'orgue per una banda i els instruments de corda per l'altra, en seran els notables protagonistes. D'entrada, tot el nostre recull musical s'aglutinarà a l'entorn d'una partitura enigmàtica, potser poc coneguda per algunes de les ànimes que progressivament sintonitzen amb Vivaldi, però tant sorprenent com ben estructurada, tant per la forma com pel contingut. Es tracta del Concerto in due cori con due organi obbligati, RV 584. Aquesta partitura concertant de la que només es conserva el primer moviment, es va compondre a principis del segle XVIII i es va interpretar solemnement per a celebrar dos esdeveniments importants en la vida de Vivaldi: l'adquisició d'un nou i gran orgue per a l'Ospedale della Pietà i la tornada del mateix Vivaldi com a mestre de concerts de la institució. Aquest únic moviment que es preserva és una meravella de la tècnica compositiva de Vivaldi ja que estableix un interessant diàleg d'una precisió singular entre els dos orgues i els violins sense perdre, en cap cas, l'estil característic del venecià. Virtuosisme compositiu que necessàriament ha de tenir una exigent contrapartida, la interpretació. Sense ser antològica, és acadèmicament solvent fet que ens permetrà apreciar fins a quin punt Vivaldi va ser un mestre en el seu art.

I si bé la nostra selecció s'ha centralitzat en aquesta partitura d'orgues i violins, el cert és que a l'entorn d'aquesta escoltarem una edició que recupera les simfonies-obertures d'algunes de les òperes més representatives de Vivaldi. No hem de perdre de vista que el venecià, a banda d'excel·lent intèrpret, va ser un "empresari" de gran èxit pel que fa a les representacions teatrals. De les cinquantena òperes que va escriure, tot i que Vivaldi presumia que n'havia produït fins a 94, moltes d'elles presenten unes simfonies (obertures) d'una marcada riquesa melòdica que les converteixen en relíquies instrumentals úniques pel seu perfil teatral tot i el seu caràcter breu. La dinàmica, la tonalitat cromàtica i el contrast que s'estableixen entre els moviments, dibuixen l'escenari propici per a introduir-nos, amb èxit, en les seves òperes. De les nombroses simfonies-obertures d'aquesta edició, he seleccionat L'Olimpiade, RV 725, la Simfonia en Do Major, RV 112 i les dos parts de l'Obertura La Senna festeggiante, RV 693. La interpretació de les obertures amb instruments originals, entre ells la viola d'amor, és brillant, tant pel so, com per la qualitat de l'enregistrament. Probablement, és un dels millors exemples musicals d'aquest gènere del venecià. Tot plegat, una confluència de colors i instruments per a celebrar un aniversari que possiblement ningú oficialment recordarà però que per nosaltres significa un abans i un després en la complexa història de la música. Vivaldi, indiscutiblement, va ser un visionari i un exemple únic per la qual cosa el seu mèrit és i ha de ser inqüestionable!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: I Virtuosi delle Muse; Stefano Molardi (conductor)
INTÈRPRETS: Margherita Gianola & Silvio Celeghin (organs); Accademia di Sam Rocco; Francesco Fanna (conductor)
RECICLASSICAT: VIVALDI, Antonio (1678-1741)

AMAZON: Antonio Vivaldi: Concerto a due organi
DIVOX: Vivaldi, A.: Sinfonie D'Opera

IMSLP: Antonio Vivaldi (1678-1741)

CPDL: Antonio Vivaldi (1678-1741)

SPOTIFY: Antonio Vivaldi – Vivaldi, A.: Sinfonie D'Opera

SPOTIFY: Accademia di San Rocco – Antonio Vivaldi: Concerto a due organi

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MACFARREN, George Alexander (1813-1887) - Symphony in f, No.4

Obra de Sidney Richard Percy (1821-1886), pintor anglès (1)

- Recordatori de George Alexander Macfarren -

En el dia de la celebració del seu 201è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Sidney Richard Percy (Londres, 1821 - Sutton, 1886) va ser un pintor paisatgista angles de l'era Victoriana. Va ser el cinquè fill del pintor Edward Williams (1781-1855) i Ann Hildebrandt (c.1780-1851), i membre dels Williams, una extensa família de pintors que tenien bones relacions amb artistes com James Ward i George Morland. El seu pare va ser un paisatgista molt conegut i el primer en ensenyar al seu fill a pintar. La seva formació no fou acadèmica més enllà de les instruccions formals que va rebre de la seva família. A partir del 1842, va començar a exhibir a la Royal Academy (65 obres), a la Institució Britànica (48 obres) i la Galeria del carrer Suffolk de la Societat d'Artistes Britànics (67 obres). Els seus primers anys els va passar al barri dels artistes de Tottenham, abans d'instal·lar-se, el 1846 amb la seva família, a Barnes, a les afores de Londres. Aquí va viure i va treballar amb el seu pare i els seus germans en un ambient comunal artístic i bohemi i en una gran casa-estudi. Barnes actualment forma part de l'àrea metropolitana urbana de Londres però en aquella època era un entorn rural típicament victorià. Situat a prop del riu Tàmesi, els seus paisatges heterogenis, amb rius, llacs, molins, granges, van inspirar la pintura paisatgística de Percy. Aquestes van ser les escenes que els germans Williams van capturar durant els seus primers anys com a pintors però ben aviat Sidney Richard Percy va emigrar al nord de Gal·les, Devon, Yorkshire, Lake District i Skye a la cerca de noves escenes i de major inspiració. Anys després de casar-se, el 1857, es va traslladar a Wandsworth i després a Great Missenden, Buckinghamshire. El 1865, Percy va viatjar a Venècia amb el seu bon amic i aquarel·lista William Callow (1812-1908), abans de visitar, també, Suïssa i França. Va passar els seus últims anys a Surrey, on va patir un greu accident amb un cavall. Arrel d'aquest accident, derivat de múltiples complicacions post-operatòries, va morir el 1886. L'estil paisatgista de Sidney Richard Percy va gaudir del reconeixement i el prestigi durant la seva època sent reconegut com un dels majors artistes en aquest gènere. La fidelitat quasi fotogràfica dels seus treballs, dotats un realisme precís i d'una brillant execució van promocionar la seva obra convertint a Percy en un artista popular i summament ric. Les muntanyes distants, en un estil semblant als paisatges del germano-americà Albert Bierstadt, els cels ennuvolats i les seves tonalitats terroses i suaus són característiques de la majoria de les seves pintures. 

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Sidney Richard Percy (1821-1886) - Altres: Sidney Richard Percy (1821-1886)

---

Parlem de Música...

George Alexander Mac-Farren (Londres, 2 de març de 1813 - 31 d'octubre de 1887) va ser un compositor anglès. Germà del també compositor Walter Mac-Farren, va començar a estudiar música quan tenia 14 anys, sota la supervisió de Charles Lucas. El 1829, amb 16 anys, Macfarren va ingressar a la Reial Acadèmia de Música, on va estudiar composició amb Cipriani Potter, piano amb William Henry Holmes i trombó amb John Smithies. En el seu primer any a l'Acadèmia, Macfarren va compondre la seva primera obra, la Simfonia en Fa menor. Tanmateix i ràpidament, les seves bones dots i habilitats es van ressentir per una greu oftalmia que va patir i que va provocar-li una ceguesa permanent. Contrariat, va haver de contractar una amanuense, concretament, la compositora i escriptora Oliveria Prescott, que va ajudar-lo al llarg de la seva vida en tots i cadascun dels seus treballs com a compositor. La ceguesa, no obstant, no va impedir una abundant producció musical de Mac-Farren. El seu repertori inclou gran quantitat d'obres orquestrals entre simfonies, obertures, concerts de piano i per altres instruments, i vocals, amb nombroses cantates, òperes i música coral religiosa.

Font: En català: Sir George Alexander Macfarren (1813-1887) - En castellano: Sir George Alexander Macfarren (1813-1887) - In english: Sir George Alexander Macfarren (1813-1887) - Altres: Sir George Alexander Macfarren (1813-1887)

---

Parlem amb veu pròpia...

Sir George Alexander Macfarren és probablement un compositor més conegut per la seva important labor docent a la Reial Acadèmica de Música anglesa que pel lluïment, pròpiament, de la seva música. Macfarren, va ser un músic del seu temps, és a dir, integrat de ple en la cultura de l'Anglaterra victoriana en la que va viure. Del seu context, i parlant del gènere simfònic del qual avui farem referència, ens haurem de fixar, com a referents més coneguts, en dos autors contemporanis posteriors al nostre protagonista. Concretament, en Hubert Parry i Stanford ja que ens ajudaran a entendre la personalitat musical de Macfarren precursor, especialment pel que fa a simfonies, d'aquests dos grans mestres anglesos de finals del XIX. En nom seu i l'endemà del seu aniversari de naixement, recuperarem una de les dues simfonies recuperades en primera gravació mundial en aquesta edició monogràfica del segell CPO. De les dues simfonies que aquí es presenten, recuperaré la Simfonia No.4 en Fa menor. Aquesta, inspirada en la filosofia de Mendelssohn i més tenint en compte la gran influència de l'alemany a Anglaterra, es va publicar el 1834 i va ser escrita per encàrrec de la Societat de Músics Britànics. Per tant, és clarament una obra de joventut, emmarcada en el període formatiu de l'anglès. De quatre moviments, el primer, allegro ma non troppo, és el més extens, amb una característica forma sonata de gran escala i abast i musicalment impetuosa en tot el seu llarg recorregut. El segon moviment, un andante en Do major, es divideix en dos temes principals contrastats entre ells. El tercer, un minuet allegro marcato, a diferents tonalitats i de caràcter breu que anticipa l'últim moviment, un final molto vivace, que recupera l'essència del primer moviment, és a dir, la fogositat, la impetuositat i la contundència. Com tantes vegades he repetit, i probablement repetiré, en relació a tants compositors, no tenia el menor coneixement de la història de vida i professió de Macfarren. De nou, una sorpresa que afegirem al nostre preat cofre dels tresors. Potser, a nivell general, aquestes simfonies no sorprendran al crític més perfeccionista, ja que presenten algunes deficiències interpretatives de detall importants, ni es convertiran en obres del repertori habitual, tanmateix, el fet de poder-les gaudir, ja com un fet cultural en sí mateix, ha de ser una gratificació per a tots els que estimem la música. Desconec si tornarem a tenir l'oportunitat de parlar-ne de nou, tot i l'extens repertori de l'anglès, per tant recordar-lo i alçar la veu per un dia al seu honor i glòria no ha de ser una possibilitat sinó una necessària i valuosa obligació!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Queensland Philharmonic Orchestra, Werner Andreas Albert
PRESTOCLASSICAL: Macfarren: Symphonies Nos. 4 & 7
IMSLP: Sir George Alexander Macfarren (1813-1887)

CPDL: Sir George Alexander Macfarren (1813-1887)

SPOTIFY: Werner Andreas Albert – Macfarren: Symphonies Nos. 4 & 7

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!