divendres, 30 de novembre del 2012

LOEWE, Johann Carl Gottfried (1796-1869) - Grand Duo, Op.18

Ferdinand Brütt (1849-1936) - At the Station
A l'estació, obra de Ferdinand Brütt (1849-1936), pintor alemany.




Johann Carl Gottfried Loewe (1796-1869) compositor i pianista alemany nascut a Lobejun. Finalitzem la setmana de la mateixa forma com la començàvem i, de fet, talment com hem fet tots aquests dies, commemorant l'aniversari corresponent de compositors de totes les èpoques. Avui un d'aquells noms romàntics situats en un segon pla, que van deixar un repertori d'obres brillants i que per misteris de la història han desaparegut de la primera línia de forma incomprensible. En relació a Loewe, crec recordar que fa pocs dies en feia una fugaç referència al parlar d'una compositora de cognom Mayer que va tenir el privilegi de ser alumne de l'alemany. Avui, en aquest dia especial en què celebrem el 216 aniversari del seu naixement, recuperarem una partitura realment desconeguda del seu creador i que de ben segur sorprendrà a tots els amants del piano a quatre mans dels quals, evidentment, m'hi incloc. Loewe, de qui ja n'he parlat un parell de vegades, va viure amb la rèmora d'haver de competir, involuntàriament, amb el mestre universal Franz Schubert. Tots aquells que el coneixem i l'hem mínimament estudiat sabem que el seu camp de treball fou, amb èxit, el Lied. Vet aquí la gràcia de tot plegat ja que Schubert, de qui no calen presentacions n'és, per mèrits propis, el "Lied d'or" de tots els temps per tant Loewe, que també treballaria l'art instrumental i fins i tot l'operístic, va veure's superat pel seu contemporani alemany. Ara bé Loewe, com hem vist i ratificat en aquest espai, va deixar extraordinàries obres instrumentals sovint oblidades pel fet de ser un cognom desconegut per àmplies majories de profans, amateurs i professionals. Simfonies, concerts, obres de cambra, sonates per a piano... il·lustren un romàntic convençut i amb convenciment ja que només cal fer l'exercici de descobrir-ne les seves obres, i aquí m'agrada fer una analogia amb Kalkbrenner, per entendre i visualitzar la magnitud i la potència del seu bon treball. Avui un exemple total del que diem. Aquest Grand Duo per a piano a quatre mans en Fa major opus 18 parla per sí mateix. Fins i tot diria, en un disc que incorpora un duo a quatre mans de Schubert, que el de Loewe és sensiblement més elaborat que el schubertià... aquest extrem, amb el respecte absolut que em transmet el geni alemany, és una percepció estrictament personal. Pel que fa a la partitura en sí mateixa és una elaborada i temàtica sonata per a piano a quatre mans ordenades en quatre moviments característics. Particularment, em resulta encantador el llarg i desenvolupat maestoso, allegro con spirito del seu primer moviment. El piano amb dos intèrprets és un al·licient i una forma tant expressiva com tècnicament difícil per la coordinació imprescindible en cada moment. Loewe, tot i compondre poques obres per a piano sol, sorprèn gratament al melòman i ens regala aquest espectacle sonor. Sent divendres i en aquest dia de record i de celebració d'una efemèride especial, delectem-nos amb la subtilesa que un tal Loewe, de la galàxia romàntica, va compondre ara fa uns quants anys!

A la interpretació Camelia Sima i David Montgomery al piano.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 7 comentarios

dijous, 29 de novembre del 2012

DONIZETTI, Gaetano (1797-1848) - Gloria in excelsis

Jose Jimenez Aranda - Figaro’s Shop (1875)
Obra de José Jiménez Aranda (1837-1903), pintor espanyol.




Gaetano Donizetti (1797-1848) compositor italià nascut a Bèrgam. Seguim la setmana de les commemoracions musicals per a celebrar l'aniversari de Donizetti que en un dia com avui de fa 215 anys va néixer a la nòrdica ciutat italiana de Bergamo. Fins avui, sorpresivament, no n'havia parlat ja que pensava, convençut, que ja ho havia fet. La sorpresa ha estat adonar-me que no havia estat així, per tant, avui ho esmenaré com bonament pugui. I ja que tots sabem que la vida de l'italià va estar íntimament relacionada amb la òpera belcantista avui, inesperadament, recuperarem possiblement una de les obres més desconegudes de la ingent producció del mestre clàssic italià. I poso l'accent en el classicisme ja que tot el seu repertori viu immers en el mètode clàssic tot i conviure alegrement en ple romanticisme. I aquest extrem ho ratificarem, perfectament, en relació a la música instrumental que Donizetti, tot i el que pugui semblar, va escriure en abundància. Els seus inicis, com els de la majoria de compositors, no van ser fàcils. De fet, inicialment al seu pare no l'entusiasmava la idea que el seu fill dediqués el seu espai-temps a la bohèmia musical. Donizetti, d'orígens molt humils, va haver de recorre a l'escola musical caritativa d'un dels mestres més importants de l'escena musical italiana, Giovanni Simon Mayr. Allà rebria les primeres classes i acabaria sent, per mèrits propis, l'alumne predilecte i un dels més íntims amics de Mayr. Musicalment, Donizetti rep una marcada influència de l'estil clàssic de Mayr el qual venia donat per l'admiració que aquest sentia per Mozart, Haydn i els contemporanis que s'hi relacionaven. Alhora, el fet d'estudiar contrapunt amb un dels mestres hereus de la tradició iniciada al segle XVIII pel famós "pare" Martini, el senyor Stanislao Mattei, el va ajudar, encara més, a consolidar un estil propi i tant característic de la Itàlia romàntica que en certa forma era hereu directa del classicisme i que fou desenvolupat, principalment, pel mateix Donizetti i pel seu col·lega de professió Gioacchino Rossini.

Particularment, tot i encabir en l'entrada del dia d'avui un desconegut gloria in excelsis en Re major per a cor, solistes i orquestra procedent de l'extensa producció sacra (tant extensa com desconeguda si deixem de banda el seu rèquiem), el cert és que el motiu d'avui són, principalment, la sèrie de concerts i simfonies d'un Donizetti allunyat de la fama lírica que l'hi dóna nom i a través de la qual rep la més sincera de les admiracions. Tant la simfonia en Sol menor per a instruments de vent com el concert per a cor anglès i orquestra són obres de joventut emmarcades en els estudis de composició amb el pare Mattei a Bologna. Partitures fresques, de contingut clàssic i en sintonia amb la característica ambientació italiana concertant de principis del XIX de la qual en podríem trobar multitud de referències en molts dels seus coetanis. Obres possiblement menors però en absolut exempts de bellesa i de l'esperit amb què, anys més tard, Donizetti il·luminaria el món i a l'univers amb els seus espectacles lírico-teatrals. Com he comentat en diverses ocasions, gaudeixo vehementment recuperant tresors desconeguts d'autors de tots els temps ja siguin de noms famosos com el d'avui o de noms d'artistes que semblen sortir del no res. Perquè la música no pot ni ha d'entendre de res més pur que la pròpia nota escrita en un pentagrama i la il·lusió amb la que cadascun dels milers de professionals d'aquest art van posar a l'hora de regalar a la humanitat allò aparentment intangible però que tantes vegades ens emociona. Donizetti va ser un d'ells i avui, 215 anys després del seu despertar, recuperar-lo no és una obligació sinó un sensacional i emotiu plaer!

El preciós gloria, tot i la ajustada interpretació que se'n fa, ens l'interpreta la Orchestra Sinfonica di Praga, amb el cor i solistes del Coro della Radiotelevisione Ceka i la batuta d'Edoardo Brizio.

Les obres instrumentals interpretades per la Budapest Camerata sota la direcció de Laszlo Kovacs.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dimecres, 28 de novembre del 2012

LULLY, Jean Baptiste (1632-1687) - Te Deum (1677)

Garofalo - The Agony in the Garden
Obra de Garofalo (1481-1559), pintor italià.




Giovanni Battista Lulli (1632-1687) compositor italià nascut a Florència. Ahir avançava que aquesta seria una setmana de commemoració musical. Avui, un nou exemple. Lulli o amb el nomenclàtor francès Lully, va néixer en un dia com avui d'ara fa 380 anys. És fàcil i simple de dir, el que passa que des d'aleshores ençà ha  plogut i ha tronat bastant. Per tant, un motiu d'alegria el poder recuperar un dels principals i més importants mestres francesos de tots els temps de qui me'n adono que no n'havia parlat. I com que tothom si fa o no fa i amb major o menor intensitat coneix alguna de les obres que aquest fantàstic actor italo-francès va regalar al món, recuperarem una de les partitures més espectaculars del seu repertori. Lully va néixer i va viure els primers anys a Itàlia, terra que abandonaria amb només 11 anys per establir-se a la veïna França territori, per cert, especialista en captar i adoptar artistes de totes les geografies conegudes i desconegudes possibles. Exemples en aquest sentit n'hem observat i escoltat uns quants. Seria en el país de Lluís XIV que ascendiria meteòricament fins a situar-se en un dels millors càrrecs musicals existents, el de compositor de la Cort Reial. La seva innovadora música teatral i religiosa causaria un terratrèmol musical a la França reial del segle XVII. El plaer musical que provocava al rei el van fer mereixedor d'un dels càrrecs de confiança més elevats a què mai hagi arribat un compositor de la cort, el de secretari del rei. En aquest context reial i de llibertat creativa, hem de situar la descomunal partitura d'avui. Un Te Deum per a cor, solistes i orquestra, escrit l'any 1677, en honor al naixement del fill de Lully i en una celebració en què el propi rei Lluís XIV assistiria. Probablement, per la importància afectiva que aquesta partitura tindria pel mateix Lully la converteix en una de les grans obres mestres del seu creador. Elegant, amb el so de les trompetes sublim i amb un marcat contrast entre les parts corals i les solistes, és un dels millors Te Deum que hagi tingut mai el plaer d'escoltar... i això que en aquest espai de Te Deum ja n'he recuperat uns bons exemples de tots els temps i de tots colors. Avui en aquest dia de celebració estrenaré una petita novetat "blocaire" per totes aquelles ànimes que tinguin en el seu ordinador, tablet, portàtil, televisor, nevera, microones o succedanis varis, l'aplicació Spotify ja que aquesta permet enllaçar el CD relacionat amb la música del dia directament. Al final de l'entrada i per totes aquelles produccions discogràfiques disponibles a Spotify, tindreu el corresponent enllaç i reproductor sempre i quan tingueu aquest imprescindible programari, i autèntica mina de tresors melòmans, instal·lat al vostre "hardware" corresponent. Mentrestant, honor i gloria a Lully en el dia del seu aniversari!

A la interpretació la Paillard Chamber Orchestra, amb el cor i els solistes de la "A Coeur Joie" Vocal Ensemble i la direcció de Jean-François Paillard.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dimarts, 27 de novembre del 2012

KROMMER, Franz (1759-1831) - Sinfonia Concertante, Op.80

Julius Caesar Ibbetson - A Stage Coach on a Country Road
Obra de Julius Caesar Ibbetson (1759-1817), pintor anglès.




Franz Krommer (1759-1831) compositor txec nascut a Kamenice. No aconsegueixo entendre per què, però tot plegat em fa pensar que aquesta serà una setmana de commemoracions musicals. Si ahir ho fèiem en relació a un enigmàtic Purcell que ens generava confusió amb un dels cognoms de la música anglesa més reconeguts, avui ho farem, amb tots els honors, en relació amb una de les figures més importants de la bohèmia musical. Franz Krommer, en un 27 de novembre de ja fa uns quants anys, naixia en una petita i bucòlica vil·la txeca geogràficament propera a la majestuosa Praga que tant ens agrada. El sistema estel·lar i planetari de Krommer és un d'aquells als quals viatjo amb assiduïtat. La mostra la podem trobar i ratificar en aquest espai ja que n'he parlat en diverses ocasions. Parlar d'aquest bohemi internacional és fer-ho, majoritàriament, a l'entorn de música instrumental i preponderantment amb instruments de vent amb els quals feia i desfeia amb agilitat precisa i grans dosis de creativitat. Avui per celebrar amb consistència l'aniversari del seu naixement avui farà 253 anys, escoltarem una de les obres més característiques i més representatives del seu extens catàleg. La simfonia concertant en Re per flauta, clarinet, violí i orquestra opus 80 és, probablement, una de les simfonies del gènere concertant més extenses del període clàssic. Recordem que quan ens referim a simfonia concertant fem esment, particularment, al fet que és un treball simfònic amb la participació solista de dos o més instruments. En el cas d'avui, la flauta, el clarinet i el violí tots ells ben coneguts per un Krommer especialista en tot allò que fa referència a la instrumentació. A diferència de molts dels treballs clàssics, aquesta extensa i ben desenvolupada simfonia de temàtica diversa, se'ns presenta en cinc moviments. Un allegro inicial expressiu, seguit d'un passatge lent i parsimoniós adagio, alterat per un menuetto allegretto el qual es retroba amb un andante allegretto que dóna la paraula final a un allegro. Krommer en estat pur el dia del seu aniversari. Espero que la propera efemèride de celebració referida a aquest extraordinari compositor ho pugui fer parlant d'alguna de les seves produccions sacres les quals, tot i existir, no han estat recuperades. Si fos un ésser intel·lectualment i musicalment preparat no dubto que viatjaria on fos per tal de fer realitat aquest somni. No és el cas, per tant, esperaré pacient la caritat i la solidaritat d'ànimes mortals o immortals per tal que aquest incontrolable somni es faci realitat!

A la interpretació la Budweis Philharmonic Orchestra i la direcció de Jakub Hrusa.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

IMSLP: Franz Krommer (1759-1831)
CPDL: No disponible.
SPOTIFY: No disponible.

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dilluns, 26 de novembre del 2012

PURCELL, Daniel (1664-1717) - Chaconne

Joseph Mallord William Turner - Saltash with the water ferry cornwall (1811)
Obra de William Turner (1775-1851), pintor anglès.




Daniel Purcell (1664-1717) compositor i organista anglès. En aquest darrer dilluns de novembre viatjarem a terres angleses per a conèixer un actor el cognom del qual possiblement ens resultarà molt familiar. Ara bé, no confondre amb el seu germà o cosí (no se sap del cert) Henry Purcell el més conegut i admirat arreu. I en parlarem ja que avui 26 de novembre es commemora el 295è aniversari del seu decés. Bon motiu per a recordar la figura d'aquest enigmàtic compositor barroc anglès i del qual poques notícies en tenim. De la seva biografia ens informen, els que l'han estudiada, que es va enamorar de la música a través del cor de la Capella Reial des d'on promocionaria activament en aquest sentit. Més endavant assoliria el càrrec d'organista del Magdalen College d'Oxford. Fou en aquest instant i amb l'ajuda d'un elegant orgue que començaria els primers esbossos compositius. Una producció, per cert, prolífica en música teatral, obres de cambra, cançons i cantates. Malauradament i en la línia de tants i tants noms barrocs, clàssics i romàntics, la seva música, tot i l'elegància rococó que desprèn, ha caigut en el fosc ostracisme i més tenint en compte la potència artística del Purcell que tots coneixem. Per sort, sempre quedaran ànimes esgarriades de la ovella pastora per a recuperar partitures com aquesta. Avui exemples diversos i prou representatius de l'art i el bon treball de Purcell. Sota el títol de la Chaconne en La menor per a flauta i baix continuo, hem seleccionat una sèrie de sonates per ambdós instruments, elegants, característiques del seu temps i prou eloqüents com per entendre i observar quin fou el geni de Purcell. No dubto que aquells esperits sants o ateus que viuen encisats per l'art barroc en quedaran prou satisfets i panxacontents. En aquest dilluns de ressaca electoral per alguns, de desfeta per altres i de guanyadors i perdedors segons la cosmovisió de cadascú, encetem la setmana amb aquest inesperat univers anglès ignot i inexplorat i que ens donarà a conèixer un Purcell que molts de nosaltres no en coneixíem i ni tant sols imaginàvem la seva existència. Un petit tresor dels tants que conviuen en el nostre entorn i a l'espera d'un nou despertar. Poc o molt així ho anem fent, mentrestant, respirem amb èmfasi que la setmana es presenta moguda i, si així ha de ser, que ho sigui al compàs de la música!

A la interpretació l'Ensemble Mediolanum.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

IMSLP: Daniel Purcell (1664-1717)
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

diumenge, 25 de novembre del 2012

SMYTH, Ethel (1858-1944) - Mass in D (1891)

Ethel Smyth
Retrat d'Ethel Smyth, obra de John Singer Sargent (1856-1925), pintor americà.



Ethel Smyth (1858-1944) compositora i escriptora anglesa nascuda a Londres. Si en el panorama musical el fet de parlar d'actrius musicals ja acostuma a ser una novetat important, fer-ho en relació a una obra litúrgica i específicament d'una missa resulta, en sí mateix i en tota la seva dimensió, un fet extraordinari. Com bé sabem, la història social i política i la inèrcia religiosa associada a la civilització occidental no ha tingut gaire deferència amb el sexe femení fins ben entrat el segle XX. Aquest fet, juntament amb l'animadversió crònica, absolutament incomprensible i aberrant segons el meu entendre, que l'església sempre ha demostrat vers el gènere femení, ajuden a entendre el per què del silenci i de l'absència de música d'església de la majoria d'escriptores musicals de la història de la música. I de noms de compositores en podríem donar uns quants i tots coincidiríem a destacar-ne especialment el de Fanny Mendelssohn com de les poques que tenim constància, edició i publicació d'obres en aquest gènere. Possiblement, en relació a misses ens hauríem de traslladar al segle XVIII per a trobar-ne alguna de despistada del puny i lletra d'alguna ciutadana anònima, doncs en el meu haver no tinc cap record ni referència al respecte i en desconec absolutament si tal producció existeix. Per tant, podríem dir que la d'avui, i si tenim en compte que parlem, sempre, en relació a efemèrides anteriors a 1900, és una autèntica primícia. Smyth, activista social i política, va ser una persona molt activa professionalment alhora que compromesa amb el desenvolupament dels drets civils de les dones, entre ells, aquell referit al sufragi universal. Per tant, la música també era, en el seu cas, una potent eina al servei solidari de la causa i de la promoció i divulgació d'allò que considerava de justícia poder reclamar. Musicalment, va estudiar al Conservatori de Leipzig i va rebre classes particulars d'un gran músic el qual, no dubto, va transmetre-li l'amor per la litúrgia musical, doncs ell n'era un doctorat especialista... ens referim a Heinrich von Herzogenberg. Posteriorment, tindria l'enorme privilegi de rebre classes del mateix Tschaikowsky. Si bé la seva producció musical més extensa fou l'òpera, el cert és que la missa d'avui és considera com la culminació de la seva obra. L'estil, el mètode, la qualitat, l'equilibri i les constants referències als grans compositors romàntics, la converteixen en una autèntica i brillant partitura. Aquesta Missa en Re per a cor, solistes i orquestra, escrita l'any 1891 i estrenada, amb tots els honors, el gener de l'any 1893. De fet, es parla que per la seva representació al Royal Albert Hall, amb Smyth al capdavant, van ser necessaris més de 1000 actors i amb un públic totalment entregat de més de 12000 persones. Com es podrà observar, el gloria es situa al final de la missa. És degut a què durant la seva primera representació el gloria tancava, amb solemnitat i alegria, la missa fruit del propi desig de Smyth que fos talment així. 

Aquell dia de gener de 1893, el crític musical del diari The Times, John Alexander Fuller Maitland, escriuria:
"Aquest treball, sens dubte, situa a la compositora entre les més eminents de la seva època i fàcilment al capdamunt de totes de les del seu propi sexe. El més sorprenent de tot plegat és la total absència de les qualitats que tradicionalment s'associen a les produccions femenines. És una obra viril, magistral en la construcció i en la mà d'obra i destaca, sobretot, pel color de l'excel·lència i la riquesa de l'orquestració"
A mi personalment em recorda, amb accentuació i retòrica pròpia, la gran producció sacre de Luigi Cherubini. Crec sentir-hi la seva essència i el respecte que, dedueixo, la seva obra devia despertar en Smyth. Sigui com sigui, és un honor el poder escriure i el poder parlar d'una autora desconeguda d'entre segles que va dedicar, uns pocs anys de la seva vida, a compondre i a regalar al món i de passada a l'Univers un tresor com aquest. En aquest últim diumenge de novembre i en homenatge a la música, vida i compromís social de Smyth, és un plaer i és de justícia commemorar el seu treball. Des d'aquí, gràcies eternes Ethel!

A la interpretació en viu i en directe i amb el gloria situat al final de la missa, la Württembergische Philharmonie Reutlingen, amb el cor i els solistes de la Philharmonia Chor Stuttgart i la direcció d'Helmut Wolf.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dissabte, 24 de novembre del 2012

BEETHOVEN, Ludwig Van (1770-1827) - Sonata Op. 17 (bassoon & french horn versions)

Auguste Renoir - Young Girls at the Piano
Noies al piano, obra d'Auguste Renoir (1841-1919), pintor francès.




Ludwig van Beethoven (1770-1827) compositor i pianista alemany nascut a Bonn. Abordar Beethoven, de la mateixa forma que quan ho fem de Bach o de Mozart, és un descomunal i a la vegada inabastable repte. A mesura que fas treballar la oïda tot escoltant i principalment gaudint del desconegut però màgic i eficaç poder de convicció que la seva música descriu, es fa descontroladament difícil poder plasmar per escrit allò que la seva creació musical és capaç de transmetre. En aquest sentit, avui un petit joc relacionat amb el geni de Bonn. Fa pocs dies em delectava, amb reiterada insistència, amb la 5ª de les seves simfonies. L'escoltava talment com si mai abans ho hagués fet. Alhora, les possibilitats que ofereix el programari Spotify m'obrien la porta a múltiples versions de tots els estils i de tots els colors tot resultant la que en fa Sir. John Eliot Gardiner amb l'Orquestra Revolucionària i Romàntica, la més propera metodològicament a allò que em fa considerar, o que si més no em fa creure, en el Beethoven que més m'agrada. Amb la Sonata per a pianoforte i violoncel o trompa en Fa major opus 17, em va passar més o menys el mateix. Aparentment, és una de les obres considerades menors del mestre alemany. Diverses versions amb diferent instrumentació (pianoforte, piano, fagot, trompa i trompa francesa) resultant-ne, cada audició, un indescriptible plaer sensorial. Per tant, conscient que la 5ª de Beethoven és suficientment mediàtica aquí, allà i arreu de l'univers conegut i desconegut, em centraré específicament en aquesta sonata de cambra que Beethoven, tot i anotar en la corresponent partitura original que podia ser interpretada amb violoncel, va compondre amb la ferma idea que l'instrument principal fos la trompa, recurs, per altra banda, poc habitual pels vols de 1800. I així ho va creure perquè va pensar en el seu bon amic Giovanni Punto, del qual n'he parlat un parell de vegades en aquest espai.

De fet, en l'estrena de l'obra amb el mateix Beethoven al pianoforte i amb Punto a la trompa el 18 d'abril de 1800, es va poder escoltar una frase cèlebre d'un crític musical del moment quan va comentar en veu alta: "Qui és Beethoven? El seu nom no em resulta conegut. A Punto tothom el coneix." El pobre home, vist amb la perspectiva que l'espai-temps ens atorga, no podia ni tan sols imaginar que davant seu, amb un pianoforte entre mans, hi tenia un dels més grans genis artístics de tota la història. Doncs bé, avui duplicitat de versions ja que recuperaré la partitura original, és a dir, la versió per a pianoforte i trompa francesa i la versió moderna arranjada per a piano i fagot. Adoro ambdues edicions tanmateix la primera d'elles em té el cor robat. Escoltar consecutivament la mateixa obra, amb esmenes de detall entre elles, no resulta una restricció en origen, ans el contrari, ens amplia, encara més, la dimensió d'un Beethoven el qual podríem escoltar fins a l'extenuació dels sentits sense remordiment de causa. A mesura que el bagatge beethovenià creix, l'expansió del seu univers es fa irrefrenablement accelerada. La magnitud, l'espectre electromagnètic i la gravetat són tant potents que un no sap si donar gràcies a la fortuïta casualitat de la naturalesa o directament fundar una religió en què la única paraula fos la música del "Senyor" Beethoven. Alhora, si l'hi afegim l'efecte col·lateral d'escriure aquesta entrada amb la dolça companyia del clavecí de Gustav Leonhardt i les Variacions Goldberg de Bach un no sap si es troba a la Terra o al Cel. Bach i Beethoven, dos alemanys immortals pels segles dels segles fins el dia que el meravellós alhora que misteriós univers en què vivim decideixi exhalar el seu alè definitiu... Mentrestant, que segueixi la festa!

La versió per a fagot ens la interpreta Kim Walker al fagot i Leonard Hokanson (1931-2003) al piano.

La versió original per a trompa interpretada per Robert Levin al pianoforte i Anthony Halstead a la trompa.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

divendres, 23 de novembre del 2012

WESLEY, Samuel (1766-1837) - Domine Salvam Fac

Simon Vouet - Saint Cecilia (1626)
Santa Cecilia, obra de Simon Vouet (1590-1649), pintor francès.




Samuel Wesley (1766-1837) compositor i organista anglès nascut a Bristol. Situem-nos en plena època Georgiana i sota regnat de Jordi III del Regne Unit per a trobar-hi un dels compositors clàssics més importants i alhora desconeguts de la geografia anglesa. I si en aquest espai hem conegut al "Mozart suec", al "Mozart negre" i al "Mozart espanyol", avui coneixerem aquell que per etiqueta porta el títol del "Mozart anglès". Efectivament, Wesley rep aquest nom possiblement pel fet de ser un talent prematur i no tant per la seva música, escassa en quantitat tot i que no en qualitat. I aquest últim extrem ho confirmarem fàcilment amb la música del dia d'avui la qual considero, sense discussió, un tresor immens. Wesley, que tocava el violí i l'orgue des de ben petit, va treballar com a director d'orquestra i professor de música. Certament, no es coneixen gaires edicions de la seva música. A nivell instrumental destacaria l'edició d'algunes de les seves simfonies que el segell anglès Chandos va fer l'any 2000. Una visió típicament anglesa i molt efectiva en el tractament i en la interpretació i que es mereix la més ferma de les meves recomanacions. Més enllà de la bona posada en escena del seu treball simfònic i observant un repertori de concerts, sonates i diversitat de música de cambra encara no recuperada, el conjunt de partitures amb cara i ulls de Wesley i en autèntica primícia, és la d'avui. Per tant, centrem-nos exclusivament en aquesta misteriosa música del dia per entendre el meu reiterat accent en l'excel·lència i la preciositat inherent de les partitures vocals i instrumentals que avui es presenten. Obres corals principalment acompanyades de dos petits ofertoris per orgue. Litúrgia per acabar la setmana caracteritzada en l'obra que porta per títol l'entrada del dia tot i que només és representativa del conjunt d'obres que hi podrem trobar, entre elles un Magnificat, un Ave Regina o vespres i ofertoris diversos, en un disc dedicat, íntegrament, a la música coral de Wesley. En sí mateix i amb dret propi una explosiva catarsi de bellesa d'un autor quasi desconegut per la majoria de nosaltres. Raó no l'hi faltava a William Boyce quan un bon dia va arribar a casa dels Wesley i l'hi va comentar al pare d'un jove Samuel: "Senyor, he escoltat que tens un Mozart anglès a casa teva". Potser les expectatives foren molt altes i les premonicions van quedar lluny del més que probable desig de l'escola anglesa de música que un bon dia existís algú irrepetible com el jove de Salzburg. En qualsevol cas i escoltant la poca música conservada i enregistrada de Wesley, un pensa en què hauria estat capaç si s'hagués dedicat, a temps complet, a la música. Nosaltres, amb independència del volum del seu repertori, ens quedem amb allò tangible i existent, és a dir, amb joies com aquesta!

A la interpretació el Cor de Gonville & Caius College de Cambridge amb Geoffrey Webber a l'orgue.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dijous, 22 de novembre del 2012

LOST MUSIC EARLY AMERICA - Lovefeast for Thanksgiving

Benjamin West - The Artist's wife Elizabeth and their son Raphael
Obra de Benjamin West (1738-1820), pintor americà.




Johann Friedrich Peter (1746-1813) compositor i organista americà d'origen alemany nascut a Heerendijk. Avui és un dia molt especial per molts motius. Un d'ells és que a Amèrica es celebra el dia d'Acció de Gràcies fet que motivarà el títol de l'entrada del dia en honor a aquesta festivitat típicament Nord americana. Bona excusa per a recuperar una música extraordinària que he personificat en Friedrich Peter com ho podria haver fet en molts dels autors que hi participen d'una manera o d'una altra ja que les músiques d'avui són, principalment, himnes litúrgics escrits i relacionats amb la retòrica d'aquesta festivitat. Peter va ser un dels actius musicals més destacats del segle XVIII d'un dels països de nova creació de nom Estats Units, ja que no només va compondre himnes i litúrgia musical sinó que va escriure gran diversitat de música de cambra, molta d'ella inèdita pel melòman aficionat. Però bé, més enllà de Friedrich Peter, en la música d'avui podrem escoltar autors anònims, Georg Gottfried Müller (1762-1821), Jeremiah Dencke (1725-1795) o John Christian Bechler (1784-1857), tots ells relacionats amb l'església Moràvia americana. Per tant, en un dia com el d'avui en què les emocions, per causes alienes a la meva voluntat, es veuen confrontades, viuen en una situació de melancolia profunda i es deixen agradar per la temptació desesperançadora d'aquesta vida sense sentit, no afegiré gaires arguments literaris ja que les paraules sobren i els records afloren. Que parli la música la qual, pel que sembla, pot sobredimensionar l'espai i el temps en què vivim. Dedico, evidentment, aquesta preciositat coral a la persona que en un dia com avui de 1979 va néixer i va compartir amb alegria, bon humor, vitalisme i una descomunal intel·ligència el seu espai amb nosaltres. Per ell i en ell, perquè l'existència és orgànica, dinàmica i a on tot ésser viu segueix en el desconcertant joc i ritme que la vida, l'univers i el soroll de la civilització imposen. No obstant, no oblidem que tot plegat és un sospir amb la qual cosa, i sent coherents amb aquesta idea, el somriure, la felicitat, la solidaritat i l'humanisme seguiran presents en el nostre esperit tot i que amb el teu silenci i sense tu, la vida no és ni podrà ser mai més la mateixa!

A la interpretació el cor i orquestra de la Boston Baroque sota la direcció de Martin Pearlman. 

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

IMSLP: No disponible.
CPDL: No disponible.
SPOTIFY: No disponible.

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dimecres, 21 de novembre del 2012

DE VIVANCO, Sebastian (1551-1622) - Magnificat Quarti toni

Bartholomeus Bruyn the Elder - The Virgin, Saints and a Holy Woman (1530-40)
Obra de Bartholomäus Bruyn (1493–1555), pintor alemany.




Sebastian de Vivanco (1551-1622) compositor espanyol nascut a Àvila. Retrocedim quasi 500 anys en el temps i on, sota regnat de Carles I, va néixer aquest músic i mestre de capella de les més diverses catedrals espanyoles, entre elles, la de Lleida, Segòvia, Àvila o Salamanca. Amic i company de viatge vital i musical de Tomas Luís de Victoria, va veure brotar la seva vocació musical tant bon punt va accedir com a membre del cor de la capella de la Catedral d'Àvila, on compartiria pupitre amb De Victoria. Òbviament, a mesura que fem una retrospectiva temporal més profunda, la precisió i el detall biogràfic es difumina i resulta més complicat establir les coordenades exactes. Pel que sabem el sacerdoci, en un temps en què l'església era omnipotent, omnipresent i preceptiva en tots els àmbits de la vida privada, pública, de l'aquí i del més enllà, era una bona opció de cara a assegurar-se un futur, més o menys, digne. Així ho devia entendre De Vivanco quan amb només 30 anys seria nomenat sacerdot oficial. Tanmateix, anys abans ja havia estat l'afortunat adjudicatari de la plaça de mestre de capella de la Catedral de Lleida, la seva primera ubicació espacial vinculada amb la música. Des d'allà i amb alguna que altre discrepància amb els seus superiors, promocionaria a altres càrrecs, de semblants característiques, arreu de la geografia espanyola. Musicalment el seu gènere, com pertoca en el context històric i social en què circumscrivim la vida, obra i vicissituds de De Vivanco, és exclusivament sacre. De fet, trobem algunes partitures instrumentals però ideològicament relaciones amb la litúrgia. Avui exemples del seu bon treball, de sonoritats renaixentistes, polifòniques corals i amb acompanyament d'instrumentació. Ens centrarem entorn la composició que porta per títol l'entrada d'avui, el Magnificat Quarti Toni. En general, són obres per a 4, 5 o 6 veus amb instrumentació, o sense, i precursores del barroc més incipient i en bolquers, encara, de finals del segle XVI. Per tots aquells que si fa o no fa coneixen aquest espai, la d'avui és una de les poques obres renaixentistes i medievals que hi podrem escoltar de la totalitat de composicions que habiten en aquest univers virtual. De fet, ve donada per una petició d'una bona amiga lectora que em va recomanar l'audició de la música del qui per mi era, fins fa molt poc, un autèntic desconegut. Una gratificant i inesperada intromissió a una nova dimensió de la qual en conec alguns noms però que m'en considero, així mateix i encara, un absolut ignorant i del qual resto en deute pendent, si el temps i la vida m'ho permeten, de redescobrir!

Interpretats per les veus i els instruments de la Orchestra of the Renaissance sota la direcció de Richard Cheetham.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)