divendres, 31 de maig del 2013

HAYDN, Joseph (1732-1809) - The Storm

Claude-Joseph Vernet - Tempete de mer avec epaves de navires
Obra de Claude Joseph Vernet (1714-1789), pintor francès.


- En record del 204è aniversari del decés de Franz Joseph Haydn -


Joseph Haydn (1732-1809) compositor austríac nascut a Rohrau. Seguim navegant plàcidament per l'oceà clàssic per a retrobar-nos amb un dels seus màxims exponents. Amb Joseph Haydn no calen formalitats ja que gaudeix del reconeixement i del ressò absolutament merescut i per altra banda imprescindible per delimitar i definir un dels capítols més importants de la voluminosa i dinàmica història de la música. Doncs bé, avui 204 anys després de la mort parlarem de Haydn en veu pròpia però també en veu d'altri i tot seguit entendrem per què. Per manca de temps, avui el discurs quedarà sintetitzat i limitat a la producció musical que presentarem en aquest últim diumenge de maig. Haydn, un cognom d'una potència musical universal, va dedicar tota la seva vida a la creació musical. Entre aquestes produccions, tot i ser conscients que la majoria d'elles han estat editades en diverses ocasions, encara hi podem trobar petits tresors del seu puny i lletra que, per indeterminacions quàntiques inexplicables, són, a dia d'avui, ignots per a les oïdes generals. Una d'elles, és La Tempesta H.24a n.8 per a veus solistes, cor i orquestra. Escrita l'any 1792, és un poema descriptiu, com fàcilment podrem deduir, d'una tempesta nocturna fulgent i destructiva que finalitza amb una preciosa oració pel retorn de la tranquil·litat. Inspirat en La Creació, Haydn la va compondre durant la seva estada a Londres i sota inspiració d'un poema de John Walcot (1738-1819). Un descobriment interessant i particularment emotiu. Seguirà una de les precioses sonates de clavicèmbal editades en primera gravació mundial. Concretament, la Sonata en Re major Hob XVI 14. De tres moviments, és una de les tantíssimes sonates que va escriure i se'ns presenta amb la forma característica ràpid-minuet-molt ràpid. I com comentàvem abans, introduirem una partitura, en veu d'altri, escrita per Luigi Cherubini amb una història rocambolesca al darrere. Efectivament, el Dirge on the death of Joseph Haydn (o un cant sobre la mort de Joseph Haydn) per a veus solistes, cor i orquestra va ser escrit per Cherubini, esplèndid compositor italià, l'any 1805. Immediatament ens ve en ment que el bo d'Haydn, evidentment, no estava mort. Cherubini, pecant d'ingenuïtat, va rebre una nota (a saber d'on venia) que indicava que Haydn havia mort per la qual cosa ràpidament va decidir escriure una al·legoria final, preciosa tot sigui dit, en honor a l'austríac. Sigui com sigui, s'acabaria utilitzant l'any 1810, ara sí, per homenatjar, mesos després de la seva mort, a Haydn. És una obra lúgubre d'entrada, amb un discurs instrumental extens, un recitatiu i un cromàtic tercet solista i coral final. Estructurat polifònicament, és una mirada poètica al renaixement tot assolint un profund impacte en l'audiència del seu temps. Per altra banda, en l'edició de Carus en què trobarem aquestes dues obres, tan la de Haydn com la de Cherubini, hi podrem escoltar el contundent arranjament que Felix Mendelssohn va fer de l'espectacular Te Deum d'Handel. Una meravella i una explosió sonora en una edició d'autèntic luxe. Meteorològicament parlant, avui no es presenta el dia especialment tempestuós. Amb Haydn, les tempestes són metafòriques i al·legòriques d'una realitat més social i no tan climatològica. En qualsevol cas, un recordatori especial per un Haydn sempre omnipresent a la nostra vida!

 A la interpretació les veus solistes i el cor del North German Radio Chorus, amb la Göttingen Festival Orchestra sota direcció de Nicholas McGegan.

 La sonata interpretada per Filippo Emanuele Ravizza.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dijous, 30 de maig del 2013

HERSCHEL, William (1738-1822) - Symphonies (c.1761)

Lemuel Francis Abbott - William Herschel (1785)
Obra de Lemuel "Francis" Abbott (c.1760-1802), pintor anglès.


- En record del 235è aniversari del decés de François Marie Arouet "Voltaire" -


William Herschel (1738-1822) compositor, organista i astrònom alemany nascut a Hannover. Avui, un dia especial per tres disciplines determinants de la història de la humanitat, establirem un nexe d'harmonia entre la música, l'astronomia i la filosofia. Tres acadèmies diferenciades però essencials per entendre la civilització i la seva cultura. I ho farem tot recordant dos dels noms més transcendentals de la ciència astronòmica i de la història de la filosofia. Efectivament, el protagonista del dia serà William Herschel conegut per tots nosaltres com un dels pares de l'astronomia moderna i descobridor del planeta Urà l'any 1781. El segon protagonista, aprofitant el recordatori de la seva mort avui farà 235 anys i contemporani de ple d'Herschel, serà Voltaire, un dels pensadors il·lustrats més importants del segle XVIII. Dues figures imprescindibles per entendre l'evolució del coneixement humà i que mereixerien, ambdues, setmanes d'arguments, debats i discussions a l'entorn del seu eco històric. D'entrada, situarem en context un Herschel que tots relacionem amb l'astronomia però que pocs ho fem amb la música. No obstant, en favor seu hem de dir que va ser un compositor sensiblement reputat alhora que intèrpret d'orgue, d'oboè i de violí. Una eminència que immediatament desperta el nostre interès per múltiples raons i una d'elles, tenint en compte la filosofia d'aquest espai, és per la seva música. Fill d'un militar aficionat a tocar l'oboè, les successives guerres van provocar l'exili de la seva família a Anglaterra, territori on Herschel desenvoluparia la totalitat de la seva existència i obra tan científica com musical. Si bé la història de la seva vida astronòmica és prou coneguda, no ho és tant la musical. Hem de tenir en compte que Herschel va viure durant molts anys de la seva labor interpretativa i creativa. No ens ha de sorprendre observar un repertori important de més de 150 partitures entre les que destaquen una sèrie de 24 simfonies, concerts, sonates de violí, orgue i clavecí i, fins i tot, una petita intromissió al gènere vocal religiós amb un Te Deum, motets i alguns ofertoris. Contractat per Charles Avison a la seva orquestra de Newcastle, va recorre la geografia anglesa treballant d'organista en diverses esglésies. De fet, la música el va tenir distret i absort, al respecte d'altres disciplines, durant el període 1755-1770. En nom seu, i tenint en ment una de les esplèndides edicions d'algunes de les seves simfonies, recuperarem, precisament, dues d'estil clàssic per definició. No tinc el menor dubte, que si haguéssim de definir el període musical clàssic ho podríem fer, perfectament, amb qualsevol de les simfonies i concerts d'Herschel. Estèticament transparents, alegres i acadèmicament perfectes. La fidelitat i la simplicitat en el llenguatge, en el coneixement de la instrumentació i en la definició dels continguts ens permeten afirmar que l'alemany va ser un dels noms clàssics per antonomàsia en el sentit estricte de la paraula. Benvinguts a la música il·lustrada i a la que probablement més identificaríem, precisament, amb les idees racionals d'un Voltaire protagonista, col·lateralment, en aquest dijous intempestiu de finals de maig.

Anicet Charles Gabriel Lemonnier (1743–1824) - Reading of Voltaire's tragedy of the Orphan of China in the salon of Marie Thérèse Rodet Geoffrin
Lectura d'una tragèdia de Voltaire, obra d'Anicet Charles Gabriel Lemonnier (1743–1824), pintor francès.

Voltaire, filòsof d'un potent sistema amb una eclíptica amb planetes com Diderot, Montesquieu, Rosseau o Kant, va ser un dels filòsofs més determinants de França i, per inèrcia, de la civilització europea. De principis ferms i racionals, contraris al dogmatisme supersticiós i religiós, Voltaire va defensar una idea que podríem resumir, per no estendre'ns ad infinitum, així: 
"Ecraser l'infâme, aixafar l'infame. Aquesta frase serveix, en part, per resumir el pensament de Voltaire. Un gran escriptor, un gran pensador crític, de la il·lustració francesa. Per ell l'infame era la intolerància, el dogmatisme, la incomprensió... contra la qual calia lluitar amb totes les forces. A aquesta lluita va dedicar tota la seva vida, i per aquesta lluita va ser exiliat, perseguit, criticat i oblidat (i posteriorment recuperat) per les generacions futures" (1).
"El que mou la Il·lustració Francesa, podríem dir que és un desig de canvi, de fugir d'una situació incòmode de minoria d'edat, com diran alguns, de malestar social ... , que es manifesta de moltes maneres, i l'optimisme, en tots els seus sentits (potser tindran més força el sentit físic i moral), és una d'elles. Aquest desig de canvi , en un principi, només es refereix a la vida humana i no a la natura, fins que succeeix l'inevitable catàstrofe del terratrèmol de Lisboa 1755, el qual canviarà el pensament de molts il·lustrats com és un exemple Voltaire. Un canvi produït no només pels mals físics, cal tenir també present la guerra dels set anys 1756, sinó també pels mals filosòfics i morals, que provocaran un intens terratrèmol ideològic, que tindrà lloc a mitjans de segle XVIII i que farà trontollar un dels projectes més ambiciosos de l'època, l'Enciclopèdia." (2)
La filosofia de Voltaire, en termes musicals, s'expressaria a la manera d'Herschel o, en el seu defecte, amb la de tants il·lustres compositors del seu temps. Podria haver establert una analogia amb els Mozart, Haydn(s), Stamitz... i un llarguíssim etcètera. Reconec que la puresa del missatge musical d'Herschel em va captivar des del primer instant ja que em va semblar la al·legoria perfecta i l'essència intrínseca d'una filosofia que va donar veu, crítica i construcció a tot un segle, el de les llums i al qual avui celebrem per duplicat amb Sir. William Herschel i amb Voltaire!

 A la interpretació de les simfonies, el director Matthias Bamert dirigint la London Mozart Players.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

IMSLP: No disponible.
CPDL: No disponible.


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios

dimecres, 29 de maig del 2013

REGNART, Jacob (1540-1599) - Marian Motets for the Innsbruck Court

Angelico fra Beato fra Giovanni da Fiesole Guido di Pietro - The Virgin and the Child with Sts Dominic and Thomas Aquinas
Obra de Fra Angelico (1395-1455), pintor italià.



Jacob Regnart (1540-1599) compositor francès nascut a Douai. Canviem radicalment de registre i viatgem al Renaixement per a situar-nos a la vella França, diferent territorialment a la geografia que avui coneixem, per a descobrir-hi un dels seus esperits musicals creatius. No obstant, el temps passa i poder referenciar coordenades exactes de Regnart és poc plausible. Tot i això, les informacions confuses que ens arriben el situen a Praga, l'any 1560, com a tenor a la Hofkapelle. Des d'allà, i sempre amb les restriccions cronològiques ben presents, viatjaria a Viena i a Itàlia territoris de tradició artística des de temps immemorials. De fet, és a Itàlia on podem situar el primer treball sistemàtic i acadèmic de títol "Il Primo Llibre delle canzone italiane" publicat l'any 1574. El fet que fos tenor ens ajuda a dimensionar el fruit del seu esforç creatiu orientat, principalment, a la cançó. I curiosament, alguns dels seus volums de Lieder eren amb alemany els quals, val a dir, van vendre bé en terres germàniques. Ara bé, no ens ha d'estranyar pel fet que Regnart va treballar i va viure sota l'ordre i la supervisió de la Dinastia dels Habsburg. A llarg de la seva vida va alternar diversos càrrecs, entre ells, els de mestre de capella i mestre del cor. La seva col·lecció de música va ser principalment lírica, englobant obra secular i gran producció sacre de la qual destaquen la sèrie de motets en suport de la reforma catòlica de l'època. En aquest sentit, emmarcarem la producció religiosa d'avui quan Regnart va ser contractat com a mestre de capella de la cort d'Innsbruck, actualment a Àustria. És aleshores quan va publicar la seva antologia de "Marian Motets" en el període comprès entre 1588 i 1590. Originalment en la publicació de Regnart hi constaven fins a 23 composicions de marcada devoció a Maria. En l'edició del segell CPO se'n recuperen 15. Possiblement, són el testimoni sagrat culminant del repertori de Regnart ja que el compositor, pel que sembla, estava realment orgullós d'haver pogut dedicar a Maria el conjunt de motets a quatre, cinc, sis o vuit veus. La instrumentació, original, és fidel i rigorosa amb el context històric de l'època i amb les pràctiques i els recursos musicals disponibles per a Regnart en el moment de la seva estada, vida i professió, a Innsbruck. La música d'avui, situada a l'entorn del preciós Stabat Mater i en què hi trobarem un Magnificat, un Alma redemptoris mater, un Ave Regina i un Salve Virga, denota un sentiment i un coneixement profund tan del mètode com de la instrumentació. Regnart, nom sensiblement desconegut del nostre espai temps, va ser un referent per autors posteriors com Praetorius, l'esplèndid compositor i organista alemany contemporani del nostre benaurat protagonista d'avui. Música d'un passat i d'una cultura europea, com sempre, a la èlit artística de la història de la humanitat. Nosaltres, ànimes inquietes i curioses per naturalesa, gaudirem de bells tresors com aquest!

La interpretació, com sempre excel·lent quan parlem de CPO, a càrrec de la Weser-Renaissance Bremen sota direcció de Manfred Cordes a l'orgue.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Regnart: Marian Motets

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 7 comentarios

dimarts, 28 de maig del 2013

REICHA, Antonin (1770-1836) - Piano Trios

Gustave Courbet - Young Ladies on the bank of the Seine (fragment c.1857)
Obra de Gustave Courbet (1819-1877), pintor francès.


- En record del 177è aniversari del decés d'Antonin Reicha -


Antonin Reicha (1770-1836) compositor i flautista bohemi nascut a Praga. Seguim l'estela suggerent i encisadora de l'escola bohèmia per a retrobar-nos amb un vell i estimat conegut nostre. Efectivament, Antonin Reicha o Rejcha, ha estat el protagonista en aquest espai amb anterioritat. Parlar-ne és una obligació ja que ell va ser un dels compositors de transició entre allò que coneixem amb el nom de classicisme i la nova doctrina poètica i llibertària romàntica. Adoctrinat artísticament pel seu oncle, el violoncel·lista Josef Reicha, va traslladar la seva vida a la ciutat alemanya de Bonn des d'on promocionaria com a flautista a la Hofkapelle local i sota direcció, en aquell temps, del mestre italià Andrea Luchesi. Un càrrec de flautista que compartiria, en la mateixa orquestra, amb un jove i desconegut violista de nom Beethoven. I si bé és dramàticament evident que al nostre territori el fet de nombrar el seu nom genera indiferència, a gran part d'Europa és ben conegut. I no tan sols pel fet que va treballar i viure a Viena, Bonn i finalment a París, sinó per la contribució transcendental en algunes de les formalitats de la música i dels seus gèneres, entre ells, els del quintet de vent. Reputat professor a la capital francesa, els seus alumnes, vist en perspectiva històrica, van ser autèntics genis de la música com Franz Liszt, Berlioz o l'extraordinari Gounod. Per tant, és una injustícia que al nostre encantador país el seu nom resulti si més no desconegut per no dir, amb pena, menystingut. Avui, tanmateix, i fidels als estatuts d'aquest espai, farem justícia a un temps i a un espai en què Reicha destacava de forma efectiva i lluent. Ens haurem de situar, això sí, a l'any 1824 i en ple regnat musical d'un Beethoven que estrenaria, el 7 de maig d'aquell any, la última de les seves simfonies. Doncs bé, Reicha, a qui no compararem amb Beethoven, tot i que estèticament podríem establir algunes similituds, va publicar aquell mateix any el seu opus 101, és a dir, una sèrie numèrica de sis trios de piano amb acompanyament de violoncel i violí. Avui recuperarem un d'ells, concretament el Trio de piano número 3 en Do major. Dedicat al seu bon amic Amedee Ardisson, és una obra de cambra de quatre moviments que hauríem d'encabir-la en el mètode clàssic 2.0. Argot lingüístic per definir la música romàntica seguidora i fidel, encara, del formalisme estètic del segle XVIII tot i que adaptada, de forma sensacional, a les noves innovacions tècniques i instrumentals. Menys imaginatius que els seus quintets de vent, no deixaran indiferent fruit d'una tremenda qualitat tan interpretativa com compositiva. Pintura francesa per recordar un autor bohemi plàcidament instal·lat a París durant bona part de la seva vida. Dia de temps apàtic que fa decaure l'ànim i ennuvola la ment. Per sort, la música és un dels millors arguments per commoure l'esperit i despertar-nos un somriure. Ahir, al reescoltar aquests preciosos trios de piano, no deixava de sentir un benestar immaterial permanent que em feia pensar en la força intangible de la vibració de l'aire d'una forma melòdica i coherent. Reicha ho va fer realitat amb un repertori extens i brillant i nosaltres, avui que el recordem amb la seva música, així ho celebrarem et in secula seculorum!

Interpretació a càrrec del Guarneri Trio Prague.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

CPDL: No disponible.

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 9 comentarios

dilluns, 27 de maig del 2013

PAGANINI, Niccolò (1782-1840) - Variations on "Preghiera" from Rossini's "Mose"

Eastman Johnson - A Different Sugaring Off (c.1865)
Obra d'Eastman Johnson (1824-1906), pintor americà.


- En record del 173è aniversari del decés de Niccolò Paganini -


Niccolò Paganini (1782-1840) compositor, violinista i guitarrista italià nascut a Gènova. Iniciem setmana amb la visita a un dels més grans violinistes de la història de la música. Paganini, mediterrani de caràcter i d'esperit, va començar a interessar-se per la música de la mà del seu pare ja que amb només 5 anys aquest l'hi ensenyaria a tocar la mandolina, un instrument, per altra banda, característicament italià. Seria pocs anys més tard que iniciaria, la que ja seria pels segles dels segles, una apassionant història d'amor amb un instrument, el violí. De perfil poc acadèmic i més autodidacta, va acceptar a contracor la docència amb mestres de la categoria d'Alessandro Rolla. En el seu cas, la clau de l'èxit fou el seu talent natural innat i que va saber aplicar en sintonia perfecta amb el violí. Autònom en el sentit estricte de la paraula ja que efectuava gires en solitari, sense acompanyants, va esdevenir a escena com a estrella absolutament mediàtica. L'èxit, immediat, el va convertir en un personatge sensiblement popular i substancialment ric. Sobreactuava de tal manera, que era capaç d'emocionar les masses fins a extrems inimaginables. La posada en escena, típica de les estrelles, era de tal calibre que, segons diuen, feia plorar al públic d'emoció i, fins i tot, els desmais eren freqüents. Tot un personatge que interpretativament parlant va ser un autèntic geni però... també ho va ser component? Ara ho descobrirem. De fet, cal dir al seu favor que, tot i la recurrència amb què era sol·licitat arreu, també va dedicar el seu temps a la composició sistemàtica de temàtica principalment violinista. Concerts, capricis, fantasies, variacions d'obres d'altres autors, sonates... I a un nivell excel·lent tal com podrem comprovar. Avui, obres de violí acompanyades del piano. Poca cosa diré al respecte ja que l'espectacle sonor del violí en el conjunt de les obres és superb i tècnicament molt exigent. Temàtica rossiniana, una sonata, un moto perpetuo fantàstic i un dels seus capricis seran el conjunt d'obres que il·lustraran el seu virtuós art creatiu. Bona nota i perfecte motiu al·legòric per a recordar el més gran violinista de tots els temps, si més no coneguts, i que avui mereix, de forma absolutament justificada, un petit recordatori honorífic. La seva música viu en l'abundància i, per tant, no caldrà reivindicar excessivament un nom propi de la història de la cultura europea. Reconec, així mateix, un profund desconeixement de les seves obres. Conseqüentment, he optat per compartir un dels poquíssims testimonis que he gaudit de forma plena i emotiva. Piano i violí en conjunció i en harmonia per a electrocutar-nos de bellesa i per no oblidar un nom imprescindible per entendre la música, el de Paganini!

 Interpretació a càrrec de Sergej Krylov al violí i Stefania Mormone al piano.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

CPDL: No disponible.
SPOTIFY: No disponible.


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

diumenge, 26 de maig del 2013

MOZART, Leopold (1719-1787) - Missa Solemnis in C (1764)

Guido Reni - Saint James the Greater
Obra de Guido Reni (1575-1642), pintor italià.


- En record del 226è aniversari del decés de Leopold Mozart -


Leopold Mozart (1719-1787) compositor i violinista alemany nascut a Augsburg. Tal com esmentava ahir, el d'avui és un d'aquells recordatoris especials. D'entrada, per l'il·lustre ciutadà protagonista, Leopold Mozart, un dels compositors que més estimo i més simpatia em desperten. També, per la magnitud i el caràcter solemne de la partitura que avui presentarem. I, òbviament, per poder-ho fer un diumenge, el dia musicalment predilecte de qui us escriu. Tot plegat conflueix en una conjunció musical ideal per a commemorar l'aniversari de decés, de dimarts dia 28, de Leopold Mozart. Situem-nos en context i fem una retrospectiva històrica per donar fe de la quantitat de visites que aquest espai ha fet a l'univers del pare de Mozart. I si bé avui parlarem tangencialment d'una de les tantes simfonies que Leopold va escriure, el nostre insaciable esperit tindrà per objecte d'estudi la grandiloqüent i sorprenent Missa Solemne en Do major la qual ha viscut, viu i de moment viurà en l'ostracisme tot i tenir, entre mans, la que probablement sigui la única edició existent, l'enregistrada l'any 1981. Anem amb peus de plom que avui la cosa promet, per tant, comencem i iniciem la història en una data probable de 1770, amb un marge d'error de 10 anys amunt i avall, a la bella i encantadora ciutat de Salzburg. Reconec que trobar el que puc considerar, sense embuts, un dels tresors més preuats de la meva col·lecció no va ser gens fàcil. La cerca va donar els seus fruïts i el plaer de poder compartir una missa solemne de Leopold Mozart no té preu. Ara bé, la confusió i el misteri han rodejat, i ho segueixen fent, la història de vida d'aquesta monumental obra. Catalogada d'entrada amb l'opus K115, per tant, atribuïda erròniament a Mozart fill, va viure durant molts anys sota l'aureola poderosa i llegendària del gran geni de la música sense gaires arguments en contra. No obstant, posteriors estudis més historicistes i sensiblement menys romàntics la van situar a l'òrbita del seu pare per múltiples raons. 
Johann Jacob Meier (1787-1858) - Salzburg view
Vista de Salzburg, obra de Johann Jacob Meier (1787-1858), pintor suís.

L'any 1860 Ludwig Köchel, el famós catalogador de les obres de Wolfgang Amadeus Mozart, va descobrir una missa, aparentment de Mozart, en mans de l'editor d'Offenbach. Decidit i convençut, la va assignar amb el número de catàleg 115 sense entrar en detalls. El 1876, l'empresa Breitkopf i Härtel, en un ambiciós pla d'edició de la totalitat de l'obra de Mozart, va publicar aquesta missa l'any 1887 sota l'entrada de la sèrie 24 número 28. No fou fins a principis del segle XX, any que es va decidir posar ordre cronològic a la música eclesiàstica de Mozart, que van començar a delimitar-ne el context musical, històric i formal d'una missa que van situar a Bologna l'any 1770. Ara bé, a diferència de la resta de misses, producció ingent de Mozart recordem, aquesta no tenia autògraf, per tant, l'autoria era indeterminada tot i que en aquell temps no dubtaven que era fruit de l'enginy creatiu del gran Wolfgang. Els dubtes s'iniciaren gràcies al meticulós estudi d'Alfred Einstein, no confondre amb el científic Albert Einstein, musicòleg i editor, que la situaria a l'entorn de la preciosa Missa Trinitatis K167, composta a Salzburg l'any 1773 i sota influència de Michael Haydn i Johann Ernst Eberlin, autors imprescindibles per entendre la magnitud i la potència musical de la Cort de Salzburg. Ja aleshores Einstein la qualificaria d'obra mestra d'un jove de només 17 anys. Einstein, fruit del caràcter inacabat de l'obra, creia que era degut a què l'Arquebisbe de Salzburg volia misses breus i no grans discursos musicals, fet incongruent amb el perfil d'aquesta missa solemne. Una discrepància no resolta i que deixava a l'aire una atribució de la qual ningú dubtava. En la posterior revisió del catàleg Köchel l'any 1965, es va modificar alguns dels comentaris referents a la monumental Missa en Do major tot afegint la possibilitat que Mozart l'hagués copiat d'un compositor desconegut. No s'esmentava, de moment, que pogués ser del seu pare. No seria fins uns anys més tard que Karl Pfannhauser determina una sèrie de coincidències formals d'aquesta missa amb un conjunt de peces orquestrals i vocals datades a Munich l'any 1764 i originaries de l'església de Sant Peter de Salzburg i firmades, ara sí, per Leopold Mozart. De fet, aquesta partitura havia estat inclosa en el Volum 4 del catàleg de Leopold Mozart, de 1908, del musicòleg Max Seiffert. El trencaclosques encaixava i es resolia en favor, en definitiva, d'un mestre del violí i d'un dels més fidels representants del classicisme musical.

 La Missa Solemne en Do major, per a veus solistes, cor i orquestra de dos violins, viola, contrabaix, violoncel, flauta, dos trompes, dos trompetes, timbales i orgue, era de l'any 1764 i, efectivament, fruit del geni creatiu d'un Leopold Mozart permanentment a l'ombra del seu fill. En aquell temps, tot i el potencial del petit Mozart, no seria possible que la firmés ja que aquest només tenia 8 anys. Per tant, dubte resol i devaluació immediata d'una missa extraordinària, tan pel caràcter formal, pel mètode i pels recursos com per la instrumentació. La devaluació, malauradament i sota la dictadura del mercat, és evident tenint en compte que hem de recorre a una interpretació de 1981 degut a què, de moment, no ha tornat a ser editada. Per fortuna, la interpretació és sòbria, impactant i sorprenentment bona. Escrita en la forma de cantata napolitana, rarament usada en les convencions formals de Salzburg, contraposa elements contrapuntístics més barrocs amb la modernitat clàssica. La polifonia coral s'alterna amb les parts solistes concertants en forma d'ariosos. Aquesta és una evolució de l'estil d'Eberlin, mestre de capella de Salzburg en temps de Leopold. Per tant, Leopold busca nous recursos metodològics i els trobarà de la mà de l'austríac Johann Fux, influenciat per la tradició italiana dominant. Una partitura elaborada a consciència, amb un nivell d'exigència indiscutible i que mereix, sobradament, una revisió moderna que m'ensumo (és un desig i anhel) que els amics de Carus ben aviat realitzaran. Serà en posteriors estudis sistemàtics de la música de Mozart fill que aquesta missa pren rellevància ja que aquesta va ser, en mans del petit geni, un recurs recurrent i creatiu per elaborar algunes de les seves misses. Tutor de Mozart i gran compositor. Un regal pels sentits d'un dels representants més purs i genuïns del classicisme il·lustrat del segle XVIII!

 La missa interpretada pel conjunt alemany Domkapelle Berlin, amb les veus i el cor del Chor der St. Hedwigs-Kathedrale Berlin i la direcció de Roland Bader.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

CPDL: No disponible.
SPOTIFY: No disponible.


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)