MIRECKI, Franciszek Wincenty (1792-1862) - Symphony No. 1 (1855)

Obra de John Constable (1776-1837), pintor anglès (1)

- Recordatori de Franciszek Wincenty Mirecki -

En el dia de la celebració del seu 224è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

John Constable (East Bergholt, 11 de juny de 1776 - London, 31 de març de 1837) va ser un pintor anglès i un dels més destacats paisatgistes europeus. Les seves obres, extretes directament de la natura, van influir en els pintors francesos de l'Escola de Barbizon i en el moviment impressionista. Va treballar en el seu negoci familiar, transportant gra i carbó importat en les seves pròpies barcasses i també fent farina. El 1795, va conèixer a George Beaumont, que li va mostrar un paisatge de la seva col·lecció pintat per Claude Lorrain, un pintor determinant en la vida de Constable. Va començar a estudiar teoria de l'art i el 1799 va persuadir al seu pare perquè li permetés estudiar pintura a Londres amb Joseph Faringdon a les Royal Academy Schools. La crisis que afectava a la Royal Academy va motivar a Constable a fer còpies precises d'obres de Jacob van Ruysdael, Claude Lorrain i altres mestres. Va exposar els seus primers paisatges el 1802 i des d'aleshores es va dedicar a l'estudi del paisatge rural anglès, desenvolupant un estil marcadament propi. El 1816, després de la mort del seu pare, va començar a rebre una renda personal i aquesta li va permetre, entre altres coses, casar-se amb Maria Bicknell. Les seves pintures, que es duien a terme a l'aire lliure com era costum en aquella època, van suposar una innovació per a l'art anglès. Constable va abandonar les tradicions pictòriques holandesa i anglesa descartant l'aplicació de l'habitual base de color castany i aconseguint efectes de llum més naturals i brillants, mitjançant l'ús del color en brut aplicat amb petites pinzellades. Es va esforçar a retratar l'efecte de l'escena, suavitzant sovint els detalls físics. Estava fascinat pels reflexos a l'aigua i per la llum sobre els núvols, això el va portar a produir molts estudis del cel. Des de Londres va fer molts viatges al camp, reunint material per a les seves obres però la majoria dels seus treballs millor coneguts retraten la zona que envolta el seu lloc de naixement.

Els seus paisatges han rebut diferents consideracions, alguns crítics veuen una veritable i sensible traducció de l'escenari familiar, altres perceben un to moralitzant inspirat pels discursos de Joshua Reynolds, que eleva la vida natural i el paisatge natural al to pastoral de Claude, però alguns posen en relleu en les obres altament estructurades de Constable el reflex del temps idíl·lic perdut, durant un període en què la Revolució Industrial estava canviant irremissiblement l'aspecte del camp. Durant la seva vida i molts anys després de la seva mort, no es va reconèixer massa a Anglaterra el treball de Constable. No obstant això, a França, on el seu famós Haywain (1821, National Gallery, Londres) va ser exhibit per un marxant francès al Saló de París de 1824, va ser molt admirat pel pintor francès Eugène Delacroix, pels pintors de Barbizon, que van començar a pintar a l'aire lliure, i pels impressionistes, que buscaven capturar els efectes de la llum. El 1829, va ser triat membre de la Royal Academy. Entre els treballs de Constable van destacar Construcció de vaixells prop de Flatford Mill (1814-1815, Museu Victoria i Alberto, Londres), El cavall blanc (1919, Frick Collection, Nova York), El camp de blat (1826) i La granja Valley (1835). Molts dels seus esbossos a l'oli es troben al Museu Victòria i Albert de Londres, el que ha permès augmentar la seva reputació a Anglaterra. Es té la certesa que alguns dels seus treballs van ser obra del seu fill Lionel Constable. John va morir a Londres el març de 1837.

Font: En català: John Constable (1776-1837) - En castellano: John Constable (1776-1837) - In english: John Constable (1776-1837) - Altres: John Constable (1776-1837)

---

Parlem de Música...

Franciszek Wincenty Mirecki (Kraków, bap. 31 de març de 1791 - Kraków, 29 de maig de 1862) va ser un professor, director i compositor polonès. Es va formar amb el seu pare organista abans d'entrar, el 1810, a la Universitat de Cracòvia, on es va especialitzar en llengua grega. El 1814 va viatjar a Viena on va rebre classes de J.N. Hummel mentre treballava al servei de Joseph Maximilian Ossoliński. En aquells primers anys va publicar obres per a piano que van facilitar el seu contacte amb Beethoven ja que l'alemany es va sentir atret pel llenguatge folklòric de Mirecki. Des de Viena va viatjar a Itàlia i posteriorment a París on va rebre classes de Cherubini. El seu mestre italià va motivar-lo a redescobrir la música antiga italiana, especialment l'obra de Benedetto Marcello. Entre el 1826 i 1838 es va instal·lar a Gènova des d'on va desenvolupar una intensa activitat com a director de la companyia d'òpera de la ciutat. El 1838 va tornar a Polònia on va obrir una escola de cant que posteriorment es va convertir en la primera escola pública de música de Cracòvia. Allà va ser professor de cant i director i gràcies als seus mèrits el 1844 va assolir el càrrec de director artístic i conductor de l'Òpera de Cracòvia, ciutat on va morir el maig de 1862.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
Pułavski, before 1822, lost
Cyganie [The Gypsies] (Spl, 3, after F.D. Kniaźnin), Warsaw, National, 23 May 1822, ov. and vs (Warsaw, n.d.)
Piast [The Piast] (J.U. Niemcewicz), Warsaw, National, 22 Nov 1822, lost
Evandro in Pergamo (os, 2, A. Peracchi), Genoa, S Agostino, 26 Dec 1824, excerpts vs (Milan, c1844)
Adrian en Syrie, 1825–6, unfinished, lost
I due forzati (os), Lisbon, March 1826, ov. PL-Kj, excerpts vs (Milan, c1844)
Cornelio Bentivoglio (os), Milan, Scala, 18 March 1844 (Milan, n.d.)
Nocleg w Apeninach [A Night in the Apennines] (oc, 2, N. Ekielski, after A. Fredro), Kraków, Miejski, 11 April 1845, vs (Milan, 1850)
Rajmund mnich [Raymond the Friar] (Fredro), aria (Lwów, 1860)

Songs:
Krakowiaki ofiarowane Polkom [Krakowiaks Offered for Polish Women] (A. Górecki), op.4 (Warsaw, 1816)

Arrs.:
G.C.M. Clari: 25 madrigals and 14 tercetti (Paris, c1820);
F. Durante: 13 duets (Leipzig, 1824);

Vocal religiosa:

Mass, E , 4vv, org, c1841, PL-Wn

Arrs.:
B. Marcello: 50 Psalms, 2–4vv, pf (Paris, c1828)

Instrumental:

Orch.:
Symphony no.1, 1855, ed. (Kraków, 1972)

Chbr:
Pf Trio, op.22 (Milan, c1830);
Adagio and Allegro concertant, pf, 2 vn, va, vc, db, op.24 (Vienna, 1837);
2 sonatas, vn, pf

Pf:
Variations, op.6 (Vienna, c1815);
3 sonatinas, F, D, B , op.12 (Paris, c1818);
3 sonatas, a, C, E , op.14 (Paris, c1818);
Variations Sur un air de l'opéra Faniska de Cherubini, op.9 (Milan, c1819);
3 sonatinas, C, a, G, op.19 (Milan, c1822);
Rondo, op.7 (Milan, c1825);
Grand Variations sur un air national français, A, op.18;
fantasies, krakowiaks, marches, mazurkas, polonaises

Font: En català: Franciszek Wincenty Mirecki (1792-1862) - En castellano: No disponible - In english: Franciszek Wincenty Mirecki (1792-1862) - Altres: Franciszek Wincenty Mirecki (1792-1862)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Darrerament m'he atipat, en bon sentit i literalment, d'una integral de simfonies d'un extraordinari compositor de cognom Jadassohn les simfonies de qui han estat recentment, i de forma completa i brillant, editades pel segell CPO. Unes obres tant fascinants, totes elles, que m'han incentivat a descobrir, encara més, l'immens i sovint oblidat repertori simfònic del segle XIX. En aquest sentit, la quantitat de compositors que van escriure simfonies és probablement molt elevat i fins i tot a dia d'avui es fa realment difícil delimitar. Un d'ells va ser el nostre interessant i personalment desconegut compositor del dia. Franciszek Wincenty Mirecki va ser un polonès que va mostrar, gràcies a la seva formació amb Cherubini, una apassionada devoció per l'òpera italiana i per l'estil neoclàssic fins el punt que en el seu tractat Pogląd na muzykę (Praga, 1860) va formular una extensa declaració d'amor pel classicisme considerant-lo la cima de tota creació musical. Complementàriament, va ser un explorador incansable a la cerca de melodies populars i folklòriques de la seva Polònia natal que va gràcilment introduir en moltes de les seves obres, especialment les de piano, i que van despertar el sobtat i sincer interès de Beethoven. Com a compositor, va destacar per les seves òperes les quals van mostrar una evident proximitat amb el clímax italià de l'època, principalment en veu de Rossini. El seu repertori instrumental va ser, per altra banda i coherentment amb els seus principis, més proper a l'escola de Viena i que va teoritzar en el seu tractat d'orquestració per nom Trattato intorno agli instrumenti ed all'instrumentazione (Milan, 1825). L'exemple pràctic del seu art, per tant, el podrem degustar en la seva única obra instrumental per a gran orquestra. La Simfonia No. 1 en Do menor, escrita el 1855 i sota petició de Mannheim, ens mostra ràpidament dos detalls de la filosofia de Mirecki. L'un, el llenguatge clàssic i l'altre el folklore polonès, com la presència d'algunes formes pròpies de les masurques si bé i en general l'obra sembla sentir-se còmode amb les formes abans explorades per Beethoven. En tot cas un esplèndid i valuós treball simfònic d'un ciutadà d'una geografia massa sovint ignorada més enllà de les seves fronteres naturals!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Polish Radio Symphony Orchestra; Bogdan Oledzki (conductor)
YOUTUBE: Franciszek Mirecki - Symphony in C minor

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

STAEHLE, Hugo (1826-1848) - Lieder

Obra de Louise Élisabeth Vigée Le Brun (1755-1842), pintora francesa (1)

- Recordatori d'Hugo Staehle -

En el dia de la commemoració del seu 168è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Louise Élisabeth Vigée Le Brun (Paris, 16 d'abril de 1755 - Paris, 30 de març de 1842) va ser una pintora francesa. El seu pare, Louis Vigée, va ser pintor retratista, membre i professor de l'Acadèmia de Sant Lluc. La mort prematura del seu pare va obligar a Louise Élisabeth a formar-se amb Pierre Davesne i Doyen de Briard. Aquest últim va ser qui la va posar en contacte amb les col·leccions reials de pintura, fet que li va permetre estudiar als grans mestres. Poc després va entrar en contacte amb Claude-Joseph Vernet i amb Jean-Baptiste Greuze. El 1774 va ser nomenada membre de l'Acadèmia de Sant Lluc. Dos anys després es va casar amb el marxant d'art Jean-Baptiste Le Brun. Aquest mateix any va pintar al germà del rei i es va introduir en els cercles cortesans. El 1779 va realitzar el seu primer retrat de la reina Maria Antonieta. Cap el 1782 va viatjar als Països Baixos, si bé poc després va ser sol·licitada per la reina francesa. El 1783 va ser nomenada membre de la Reial Acadèmia i es va convertir en la retratista preferida de la societat aristocràtica del París prerevolucionari. Després de l'esclat de la Revolució Francesa, va abandonar França amb destinació a Itàlia. Després de realitzar nombrosos retrats d'importants personatges d'aquest país, va decidir marxar a Viena, on es va establir durant els anys 1793 i 1794. Va continuar el seu periple europeu, passant per les corts de Praga, Dresden i Berlín, per recalar finalment a Sant Petersburg, on hi va romandre sis anys. El seu retorn a París es va produir el gener de 1802 i després va abandonar un cop més la ciutat per Londres, on va residir durant tres anys i on va retratar la noblesa britànica, incloent al príncep de Gal·les. Va tornar a París, però molt aviat es va traslladar a Suïssa entre els anys 1808 i 1809. Els darrers anys es va establir a Louveciennes des d'on va seguir enviant obres als diferents Salons de París fins el 1824, si bé la seva obra va entrar en decadència i en l'oblit a partir del 1810. No obstant, va ser una de les artistes femenines més valorades de la seva època, i de les més injuriades, sobretot per ser autora d'algunes de les més grans obres pictòriques de propaganda política del segle XVIII al servei d'una idealitzada Maria Antonieta. Va morir a París el març de 1842.

Font: En català: Louise Élisabeth Vigée Le Brun (1755-1842) - En castellano: Louise Élisabeth Vigée Le Brun (1755-1842) - In english: Louise Élisabeth Vigée Le Brun (1755-1842) - Altres: Louise Élisabeth Vigée Le Brun (1755-1842)

---

Parlem de Música...

Hugo Staehle (Fulda, 21 de juny de 1826 - Kassel, 29 de març de 1848) va ser un compositor alemany. Es va formar amb Wilhelm Deichert (1828-1871), un alumne de Ludwig Spohr. Poc després va estrenar la seva primera obra, una obertura. A partir del 1839 va rebre formació de Moritz Hauptmann fins el seu trasllat a Leipzig el 1842. Va ser en aquells anys que va rebre formació directa de Spohr estrenant la seva primera òpera, Àrria, el 1847. Un any després es va incorporar com a violinista de l'orquestra de Kassel càrrec que tot just va desenvolupar poques setmanes abans de morir, de meningitis i als 22 anys, a la ciutat alemanya. Tot i aquest poc temps de vida, com a compositor va publicar una simfonia, una obertura, una òpera, un quartet de piano, peces de piano i algunes col·leccions de Lieds i cançons.

Font: En català: Hugo Staehle (1826-1848) - En castellano: No disponible - In english: Hugo Staehle (1826-1848) - Altres: Hugo Staehle (1826-1848)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Hugo Staehle was an extremely gifted and promising composer, who died far too young, he lived from 1826 till 1848. A pupil of the famous Louis Spohr he settled in Dresden, where he met famous musicians and composers, like the violinist Ferdinand David, Ferdinand Hiller and Robert and Clara Schumann. Staehle’s few surviving works include a grand scale opera, a piano quartet and several song cycles, a selection of which is presented on this new recording. They were composed for the fast‐emerging middle class, where music was a important part of the social culture. The songs are modelled on Schumann’s lieder, in mood ranging from charm and “Sehnsucht” to heroic pathos and tragedy. Sung by Italian soprano Eleonora Contucci, accompanied on the fortepiano by Costantino Mastroprimiano. Recorded in the splendid and suitable environment of the Palazzo Contucci, the piano a magnificent 1826 Broadwood. Booklet contains detailed notes on the music, artist biographies, sung texts and information on the Graf fortepiano (1826).

PRESTOCLASSICAL (source/font: aquí)

---

Hugo Staehle (1826-1848) gehört in eine ganze Reihe von Komponisten der Romantik, die noch in ihren Zwanzigern oder frühen Dreißigern verstarben (Franz Schubert, Norbert Burgmüller, Julius Reubke) und denen somit eine weitere Reifung als Künstler versagt blieb. Staehle war ein Schüler Louis Spohrs und lernte u. a. den jungen Richard Wagner, Ferdinand David sowie Clara und Robert Schumann persönlich kennen. Sein schmales Werk enthält immerhin verschiedene Klavierstücke, diverse Kammermusik, eine Sinfonie sowie eine Ouvertüre, eine Oper, eine Reihe von Psalmen und einige Liederzyklen. Der italienische Fortepiano-Spezialist Costantino Mastroprimiano, bekannt geworden durch seine hochgelobte Gesamteinspielung der Klaviersonaten Clementis, hat mit der Sopranistin Eleonora Contucci zwei Liedzyklen Staehles aufgenommen: Die „Sechs Lieder“ op. 2 und „Acht deutsche Lieder von Emanuel Geibel für eine Singstimme und mit Begleitung des Pianoforte“. Staehle erweist sich hierbei als hochtalentierter Komponist, der in der Tradition Schumanns empfindsame Lieder zu schreiben vermochte. Das Duo Contucci-Mastroprimiano hat sich vergangenes Jahr mit seiner CD mit Liedern Norbert Burgmüllers (94244) einen Namen als sensible Interpreten romantischer Lied-Raritäten gemacht. Die Aufnahmen entstanden zwischen 2011 und 2012 in der Familienvilla der Contuccis in Montepulciano; das Booklet enthält einführende Anmerkungen zu den Werken, sämtliche Liedtexte sowie Biografien der Künstler und Informationen über das verwendete Graf-Fortepiano von 1826.

JPC (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Eleonora Contucci (soprano); Costantino Mastroprimiano (fortepiano)
AMAZON: Staehle - Lieder & Songs

IMSLP: Hugo Staehle (1826-1848)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Hugo Staehle - Lieder



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GUILMANT, Alexandre (1837-1911) - Piano & Harmonium

Obra de Georges Seurat (1859-1891), pintor francès (1)

- Recordatori de Félix Alexandre Guilmant -

En el dia de la commemoració del seu 105è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Georges Seurat (Paris, 2 de desembre de 1859 - Paris, 29 de març de 1891) va ser un pintor francès i un dels més destacats del neoimpressionisme. Va rebre la seva formació a l'Escola de Belles Arts. Rebutjant els efectes borrosos de les pintures impressionistes, realitzades amb pinzellades irregulars, va inventar la tècnica més científica del puntillisme, en el qual les formes sòlides es construeixen a partir de l'aplicació de molts petits punts de colors purs sobre un fons blanc. Aquest revolucionari puntillisme de Seurat va trobar molts seguidors i imitadors. Moltes de les teories de Seurat referides a la pintura van derivar de l'estudi dels tractats contemporanis d'òptica i la seva tendència científica es reflecteix també en els seus hàbits de treballar, que van incloure horaris fixos i una meticulosa sistematització de la seva tècnica. El 1884 va acabar Els banyistes (National Gallery, Londres), una escena on uns joves es banyen al riu Sena, sent aquest el primer dels sis grans llenços que van conformar la major part del seu treball artístic. En aquesta i altres pintures posteriors, va continuar la tradició impressionista de mostrar les activitats ludíques dels dies festius. La seva obra mestra, Un diumenge d'estiu a la Grand Jatte (1884-1886, Institut d'Art, Chicago), va representar els passejants de diumenge d'una illa del Sena. La pintura mostra una atmosfera de dignitat monumental a través d'un ordre equilibrat dels seus elements i dels contorns de les seves figures. Les models (1888, Fundació Barnes, Filadèlfia), La parada (1889, Col·lecció de Stephen Clark, Nova York), El chahut (1889-1891, Museu Kröller-Müller, Otterlo) i El circ (1890, Museu del Louvre, París) van ser altres de les seves grans obres. Va morir a París el març de 1891.

Font: En català: Georges Seurat (1859-1891) - En castellano: Georges Seurat (1859-1891) - In english: Georges Seurat (1859-1891) - Altres: Georges Seurat (1859-1891)

---

Parlem de Música...

Félix Alexandre Guilmant (Boulogne-sur-Mer, 12 de març de 1837 - Meudon, 29 de març de 1911) va ser un professor, editor, organista i compositor francès. Fill de Jean-Baptiste Guilmant, organista a St Nicolas de Boulogne, es va formar amb ell abans de rebre classes de Gustav Carulli. Aficionat a l'orgue des de ben petit, es va formar també de forma autodidacta tot practicant i estudiant tractats de composició. Als 16 anys va esdevenir organista de l'església de St Joseph i dos anys més tard va representar la seva primera obra, una Messe solemnelle. Poc després va assolir un càrrec de professor de l'Ecole Communale de Musique. El 1860 va viatjar a Brussel·les on va rebre formació de J.N. Lemmens i amb qui va entrar en contacte estret amb la música de Bach. El seu ràpid progrés va ser determinant per assolir el prestigiós càrrec d'organista de La Trinité el 1871. El 1878 va ser nomenat organista del Palau del Trocadéro on va iniciar una brillant carrera com a intèrpret d'orgue. Alhora va ser editor i divulgador d'obres antigues d'autors com Titelouze, Grigny, Clérambault i Couperin, entre molts altres. També va ser un prolífic intèrpret de recitals per Europa, Anglaterra i Amèrica on va ser rebut amb tots els honors. En els seus anys de professor al Conservatori de París, entre el 1896 i 1911, va tenir molts alumnes, entre ells, Marcel Dupré, Nadia Boulanger, Clarence Eddy i William C. Carl. El 1894 va fundar, juntament amb Vincent d’Indy i Charles Bordes, la Schola Cantorum on van procurar seguir el model iniciat per César Franck. Guilmant va morir a Meudon el març de 1911.

OBRA:

Vocal secular:

Ariane, symphonie-cantate (c1890);
Balthazar, scène lyrique, soloists, chorus, orch (1879);
Couronnement de Notre Dame de Boulogne-sur-mer, 1v, chorus, orch, op.62 (1885);

Vocal religiosa:

Messe solemnelle;
Echos du mois de Marie (1875);
12 motets, 1/2/3/4vv, org/hmn (1876);
Motets, solo vv, org (1874–94);
Ecce panis, op.66 (c1890);
O salutaris, op.37 (1895);
Mass no.1, solo vv, chorus, orch/org, op.6 (1887);
Mass, 4 vv, chorus, orch/org, op.11 (1865);
Christus vincit, chorus, orch, hps, org, op.64 (1886)

Instrumental:

8 sonatas, org:
no.1, d, op.42 (1875);
no.2, D, op.50 (1883);
no.3, c, op.56 (1883);
no.4, d, op.61 (1885);
no.5, c, op.80 (1885);
no.6, b, op.86 (1897);
no.7, F, op.89 (1902);
no.8, A, op.91 (?1912)

Org, orch:
Sym. no.1, op.42 (1879);
Marche-fantaisie, op.44 (1886);
Méditation sur le Stabat mater, op.63 (1886);
Final alla Schumann, op.83 (1897);
Sym. no.2, op.91 (1911)

Org collections:
L’organiste practique (1874–83) [12 bks];
Pièces de différents styles pour orgue (1869–1912) [18 bks];
L’organiste liturgiste, op.65 (1887–99) [10 bks];
18 pièces nouvelles pour orgue (1914)

Other insts:
Idylle, pf (1872);
Pauline polka, pf (1872);
Prière, vc, vn (1873);
Mazurka de salon, hmn (1874);
Mélodie, vn, pf, hmn (1880);
2 romances sans paroles, vc/vn, op.67 (1888);
Chant du matin, pf (1911)

Editions:
André Campra: Tancrède, tragédie (Paris, 1882)
André Campra: Les festes vénitiennes, opéra-ballet (Paris, 1883)
Ecole classique de l'orgue (Paris, 1898–1903)
Archives des maîtres des 16e, 17e, 18e siècles (Paris, 1898–1914)

Font: En català: Alexandre Guilmant (1837-1911) - En castellano: Alexandre Guilmant (1837-1911) - In english: Alexandre Guilmant (1837-1911) - Altres: Alexandre Guilmant (1837-1911)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Guilmant’s own large output for the organ includes eight attractive sonatas which, if much less original and exploratory than Widor’s organ symphonies, have at least the merit of greater accessibility. Yet striking passages can be found, notably the impressionistic stream of dominant 7th chords in the Seventh Sonata’s Lento assai, reflecting his broad-minded approval of Debussy’s then controversial Pelléas et Mélisande. He also wrote ‘La musique d’orgue: les formes, l’exécution, l’improvisation’ (printed in EMDC, II/ii (1926), 1125–80). Here is something typically inovative from Hortus. A collection of Christmas music for the Parisian salon by Alexandre Guilmant, performed on the composer's own Mustel harmonium, dating from around 1870. The instrument had, in fact, not been played since Guilmant's death in 1911, and was specially restored to playing condition by Yves Fossaert for this recording. The Mustel harmonium was apparently especially useful to Guilmant during his early years as organist in La Trinité, as the Cavaillé-Coll was unplayable following the Franco-Prussian war. Guilmant performed regularly with Saint-Saëns at the Société National de Musique, and well-known Christmas songs were a core influence on his prodigious output as a composer. He was of course not incidentally famed for his improvisations. Here, the influence of other composers also plays its part, for example Mozart and Haydn, as Kurt Lueders suggests "perhaps to recall for the young lady the memory of some particularly appealing piece for piano studied during her youth...." In any case Mozart and Haydn are clearly dressed in 19th century Parisian attire.

It is difficult to imagine today the popularity enjoyed by the harmonium after its invention in the 1840s. In the salons it rivalled that of the piano, through its mobility and expressivity. Lefébure-Wély described it, not unreasonably, as a 'symphonic' instrument. Further testament to its popularity is given by the scale of its repertoire from composers such as Guilmant, Lefébure-Wély, Chauvet, Karg-Elert, Vierne and even Bizet! Guilmant himself commented in a book published in 1903 about the history of the instrument, "my admiration for the marvellous harmoniums by Mustel is well known! … one day your organs will be snatched up like Stradivarii". His faith in the instrument's future perhaps doesn't quite rival Alkan's fervent faith in the 'pedalier' in terms of being misplaced, but readers will get my point. How good then that the current movement towards heightened awareness of all aspects of the relationship between literature and specific instruments in the organ world has encompassed the harmonium. Leading figures include the Belgian, Joris Verdin, and, in Britain, Anne Page. The American-born musicologist and organist of Paris's Reformed church of the 'Saint-Esprit', Kurt Lueders, is another leading figure in the championing of the harmonium and his exquisite playing here, matched by the beautiful contributions of soprano Francoise Masset - 'Coeur de Jesus' especially irresistible - and the young pianist Francois Lambret, playing a 1905 Pleyel, make this an essential purchase. This is quite brilliantly conceived, performed and presented. Well done, yet again, Hortus. 

Chris Bragg (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: François Lambret & Ernst Breidenbach (piano); Kurt Lueders & Johann Matthias Michel (harmonium)
RECICLASSICAT: GUILMANT, Alexandre (1837-1911)
HORTUS: GUILMANT-Noel au Salon
AMAZON: GUILMANT-Duos pour Piano et Harmonium

IMSLP: Alexandre Guilmant (1837-1911)

CPDL: Alexandre Guilmant (1837-1911)

SPOTIFY: GUILMANT-Noel au Salon



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DE GARAY, Ramon (1761-1823) - Sinfonia No. 6 (1791)

(Vacances de Setmana Santa - Easter Week Holiday)

DE CABEZÓN, Antonio (1510-1566) - Musica para Tecla, Arpa y Vihuela

Obra de Martin van Heemskerck (1498-1574), pintor holandès (1)

- Recordatori d'Antonio de Cabezón -

En el dia de la commemoració del seu 450è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Martin van Heemskerck (Heemskerk, 1 de juny de 1498 - Haarlem, 1 d'octubre de 1574) va ser un pintor del manierisme holandès que va rebre la influència de l'obra de Miquel Àngel. La gran part de la seva carrera es va desenvolupar a Haarlem. Va ser deixeble de Jan van Scorel, i va adoptar l'estil italià del seu mestre. Maerten va passar el període comprès entre el 1532 i el 1536 a Itàlia. Va fer molts dibuixos i gravats i va ser especialment conegut per la seva interpretació de les set meravelles del món. En les seves nombroses obres mitològiques i religioses va realitzar composicions complexes de colors brillants i figures musculades en moviments tumultuosos. Els seus dos quaderns de dibuixos (Kupferstichkabinett, Berlín) realitzats a Roma entre els anys 1532 i 1535 van tenir gran importància perquè van documentar molts monuments romans que amb el temps van ser derruïts o que van patir notables transformacions. Com a exemple poden citar-se els dibuixos que va fer de la construcció de la Basílica de Sant Pere sobre les restes d'un antic temple cristià. Va morir a Haarlem l'octubre de 1574.

Font: En català: Martin van Heemskerck (1498-1574) - En castellano: Martin van Heemskerck (1498-1574) - In english: Martin van Heemskerck (1498-1574) - Altres: Martin van Heemskerck (1498-1574)

---

Parlem de Música...

Antonio de Cabezón (Castrillo de Matajudíos, 1510 - Madrid, 26 de març de 1566) va ser un organista i compositor espanyol, considerat un dels més importants del gènere instrumental a la Península Ibèrica durant el segle XVI. Cec de naixement, es va traslladar a Palència per continuar els seus estudis amb García de Baeza, organista de la Catedral de San Antolín. Va ser músic de cambra de Carles V i, anys més tard, del seu fill Felip II. Gràcies als seus viatges per Europa acompanyant al Rei, va tenir l'oportunitat de conèixer als músics més destacats de les escoles europees. D'aquestes trobades van sorgir interessants intercanvis, com la influència que va exercir el compositor francès Josquin Des Prés en l'estil polifònic de Cabezón i la d'aquest al seu torn sobre les variacions de Des Prés. La major part de la seva producció va estar dedicada a la música de tecla, en què va aconseguir desenvolupar un estil propi i una excel·lent tècnica instrumental. Va preferir treballar sobre noves formes com els tientos, una forma de motets instrumentals basats en la imitació, les glosses de romanços i les diferències o variacions sobre cançons franceses. La seva obra va ser publicada a Madrid pel seu fill Hernando de Cabezón 12 anys després de la seva mort sota el títol Obras de música para tecla, arpa y vihuela de Antonio de Cabezón (1578). En el segle XX Higini Anglès va elaborar una nova edició en tres volums en què no va incloure les glosses i que va publicar a Barcelona el 1966. De Cabezón va morir a Madrid el març de 1566.

Font: En català: Antonio de Cabezon (1510-1566) - En castellano: Antonio de Cabezon (1510-1566) - In english: Antonio de Cabezon (1510-1566) - Altres: Antonio de Cabezon (1510-1566)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

El sutil lenguaje de su música -serenidad, elevación, claridad de ideas-, apo­yado por primera vez en los recursos propios de los instrumentos de tecla, va a hacer avanzar en muchos lustros, con su genial intuición y dotes técnicas, a la música de su época. Su inspiración va a llegar a desbordar en muchos casos las mismas posibilidades físicas del instrumento, pareciendo como si su ceguera hu­biera acentuado excepcionalmente su capacidad de abstracción e informalismo, llegando a alcanzar por estas vías muy altas cimas de interioridad y trascendencia. Aparte de sus valores estéticos y artísticos, pensamos que aquel momento del teclado representa hoy un campo de trabajo muy útil para una época como la nuestra de exigencia revisora y apertura de formas. La «modernidad» de Cabezón es en efecto constante sorpresa, y la problemática de alguna de sus «situaciones» de creación, en extremo interesante y fructífera. Y para esa vertiente empeñada­mente analítica en que se mueve el arte de nuestro tiempo, pueden ser «lección» importante estas estructuras nacidas en una situación de cruce entre momentos tan fundamentales de nuestra cultura: Edad Media y Barroco. Con elementos de uno y otro es «inventado» este estilo, armónico equilibrio desde la dimensión «interior» de su ser renacentista: una técnica que sabe fundir intimismo y color con densidad expresiva, emoción y disciplina que prestan a su mensaje el más singular atractivo. Y sus Tientos, Diferencias, Versos, Himnos, Glosas, no son sino el resultado de aquella síntesis, resumen de una época y primer eslabón de un «tiempo nuevo». Pero en su obra todo nos enriquece e interesa principalmente por el aliento hu­mano que, tras sus cifras, nos llega de su colosal personalidad: ciego, introvertido, místico, poseído por su talento creador consiguió a lo largo de su vida ese estadio de concentración y cuantía técnica, capaz de dar soporte a las manifestaciones de un genio musical de primer orden. 

Se le ha llamado el Bach español, pero sus páginas, ocurridas ciento setenta y cinco años antes de las del gran «padre de la música», tienen en sí su propia razón y significado. Su música fluye a manera de meditación musical «concéntrica», y como experimentación de una «libertad» de creación que une a la fuerte im­pronta simbólica del material heredado una cálida comunicación personal. Esto es lo que hace de su lenguaje teclístico un asunto tremendamente vivo, actual, sin extrañarnos que su «visión» en los enriquecidos recursos que la historia ha depo­sitado en nuestro instrumento de teclado de hoy -el piano- sea reveladora, increíblemente auténtica. Su producción aborda todos los géneros usados por la música instrumental de la época: son como las últimas vidrieras del Gótico, alentadas ya por el ímpetu rena­centista, por una presencia personal que, por desarrollo técnico y «luz» instru­mental, viene a ser ya denso y original Barroco. Un Barroco -como el de Teresa de Jesús- a la hispánica, «entre Dios y entre los pucheros», donde el más deci­dido ensimismamiento corre paralelo a una diafanidad móvil y audaz, no reñida con ese realismo práctico que es, en su base, consecuencia de viejos saberes arte­sanos. En su obra Cabezón nos hablará a través de un «sentido» instrumental no importante por complicaciones externas, pero «transido» de vivencias interiores. Sus composiciones delatan las «obradas» de aquel espíritu suyo, sosegado y exi­gente, seráfico como un canto de río, pero tenso como el «buen pan» de sus tierras de Castrojeriz... («limpio, seco y enjuto», dirá el propio Antonio de Cabezón en un documento de arrendamiento de 1563). Burgos es tierra alta, país de frío, donde las intuiciones de lo sensible penetran como el arado bajo la tierra gélida. Castrojeriz une raigambre a silencio, y Castrillo de Matajudíos (sobre él hay mu­cho que hablar) es el pueblo más entrañable y radiante que he visto en mi vida. Esto es Cabezón: historia, individualidad, «misterio»... Difícilmente ha hablado el espíritu castellano de una manera más transfigurada y certera como en las medita­ciones musicales de «Antonio el ciego».

Ayuntamiento de Castrillo Matajudios (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Claudio Astronio (clave & órgano)
AMAZON: De Cabezon: Obras De Musica Para Tecla, Arpa Y Vihuela Vol.1

IMSLP: Antonio de Cabezon (1510-1566)

CPDL: Antonio de Cabezon (1510-1566)

SPOTIFY: De Cabezon: Obras De Musica Para Tecla, Arpa Y Vihuela Vol.1



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GRANADOS, Enric (1867-1916) - Follet (1903)

Obra de James Sant (1820-1916), pintor anglès (1)

- Recordatori d'Enric Granados -

En el dia de la commemoració del seu 100è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

James Sant (Croydon, 23 d'abril de 1820 - London, 12 de juliol de 1916) va ser un pintor anglès. Es va formar inicialment amb John Varley, després amb Augustus Wall Callcott i finalment a la Royal Academy of Arts. Als inicis de la seva carrera va ser pintor de retrats abans d'assolir, el 1872, la condició de pintor oficial de la Reina Victòria. A partir d'aleshores el seu nom es va fer conegut entre els ambients aristocràtics anglesos rebent nombrosos encàrrecs. Va exposar paral·lelament i de forma quasi ininterrompuda a la Reial Acadèmia des del 1840 i fins el 1915. També va realitzar pintures de gènere i al·legories diverses, entre altres temàtiques. Va morir a Londres el juliol de 1916.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: James Sant (1820-1916) - Altres: James Sant (1820-1916)

---

Parlem de Música...

Enric Granados (Lleida, 27 de juliol de 1867 - Canal de la Mànega, 24 de març de 1916) va ser un pianista i compositor català. Fill de pare cubà i mare santanderina, des de ben petit va demostrar una gran aptitud per a la música i va rebre les classes de solfeig i piano del director de la banda militar de la qual el seu pare en formava part. Poc després, la seva família es va traslladar a Barcelona on va continuar els seus estudis amb Felip Pedrell, compositor i teòric del nacionalisme musical espanyol, que va marcar-lo profundament. Gràcies a l'ajut de diversos mecenes, Granados va poder continuar la seva formació, que ja es va concretar en un premi de piano als 13 anys i la seva estrena com a concertista de piano. El 1887 va traslladar-se a París on va conèixer a Ricard Vinyes. El 1905 va donar recitals per tot Europa col·laborant amb els millors intèrprets de l'època com el violoncel·lista Pau Casals. El 1914, però, les coses van començar a canviar ja que, mentre l'estrena de les seves obres, especialment les pianístiques, eren un èxit de públic i crítica, va declarar-se la Primera Guerra Mundial. Aquest fet va provocar que l'estrena de l'òpera Goyescas prevista inicialment a París, s'hagués de fer al Teatre Metropolitan de Nova York. Granados, malgrat el seu pànic al mar, va embarcar-se cap als Estats Units on va tenir un èxit sense precedents. Aquesta bona rebuda va motivar una invitació del president Wilson a la Casa Blanca fet que va retardar el viatge de tornada que, en un principi, havien de fer en un vaixell espanyol. A l'arribar a Liverpool unes setmanes més tard, el compositor i la seva dona van embarcar en un vaixell anglès que els havia de dur a França però un submarí alemany, el 24 de març de 1916 va enfonsar-lo. Granados, dins d'un bot, va veure com la seva esposa va caure al mar i va llençar-se darrera per salvar-la. Malauradament van morir els dos. Com a compositor cal destacar el conjunt de la seva obra per a piano (Goyescas, 1911), equilibri musical entre, el llegat romàntic de la música del segle XIX i les influències del nacionalisme.

OBRA:

Published works printed in Madrid unless otherwise stated.

Vocal secular:

Stage:
Miel de la Alcarria (incid music, J. Feliu y Codina), 1895, unperf., E-Bcd, F-Psal
Los Ovillejos (zar, 1, Feliu y Codina), 1897, unperf., E-Bcd; rev. as Ovillejos (sainete lírico, 2), 1897–8, unperf., Bcd
María del Carmen (op, 3, Feliu y Codina), Madrid, Parish, 12 Nov 1898; rev. posth. Eduardo Granados and F. Montserrat i Ayarbe, Msa
La leyenda de la fada (drama líric, 3), c1898–1900, unperf., Bcd (inc., undated)
Blancaflor (incid music, A. Gual), 1899, Barcelona, Lírico, 30 Jan 1899, Bcd
Petrarca (poema dramàtic, 1, A. Mestres), 1899–1900, unperf., F-Psal
Rosamor (drama líric), 1900, inc., E-Bam
Picarol (drama líric, 1, Mestres, after V. Hugo: Notre-Dame de Paris), 1901, Barcelona, Tivoli, 23 Feb 1901, F-Psal
Follet (drama líric, 3, Mestres), 1901-3, concert perf., Barcelona, Liceu, 4 April 1903, E-Bcd
Gaziel (drama líric, 1, Mestres), 1906, Barcelona, Principal, 27 Oct 1906, F-Psal
Liliana (poema lírico, 1, Mestres), 1911, Barcelona, Palau de Bellas Artes, 9 July 1911, Psal
Goyescas (op, 3 tableaux, F. Periquet), 1913–15, New York, Met, 28 Jan 1916, facs. of lost autograph (entitled Goyesca) US-NYgs (New York, 1916)
La cieguecita de Betania o El portalíco de Belén (children’s op, 1, G. Miró), 1914–15, private perf., Vallcarca, nr Barcelona, Christmas 1914, E-Bcd (inc., undated)

Choral:
Cant de les estrelles, SA, SATBarB, c1910, Boc (without pf pt)

Songs:
for soprano and piano unless otherwise stated
El cavaller s’en va a la guerra (A. Mestres), c1880, lost
Canción cartagenera, Bar, pf (1899) [from op María del Carmen, Act 2]
Canción de Fuensantica, pubd in La música ilustrada (1899) [from María del Carmen, Act 2]
La boyra (Mestres), Bar, pf, 1900, E-Bfg
Cançó d’amor (J.M. Roviralta), c1901 (Barcelona, 1902)
Sí al retiro me llevas (tonadilla, anon.), 1910–11 (1971)

[12] Tonadillas en un estilo antiguo (F. Periquet), 1910–11 (1912):
Amor y odio;
Callejeo;
El majo discreto;
El majo olvidado, Bar, pf;
El majo tímido, Boc;
El mirar de la maja;
El tra-la-la y el punteado;
La maja de Goya;
La maja dolorosa:1 ¡Ay majo de mi vida!, 2 ¡oh, muerte cruel!, S, eng hn, pf, Boc;
3 De aquel majo amante;
La currutacas modestas, 2 S, pf
L’ocell profeta (lied, Condessa de Castellá), perf. 1911 (1972), Bcd
Elegia eterna (Mestres), 1914 (1962), Boc; orchd 1914–15, lost

[7] Canciones amatorias, perf. 1915, ed. R. Ferrer (1962):
Descúbrase el pensamiento, pubd as Let the whole world know the secret (New York, 1916);
Mañanica era, pubd as The Goddess in the Garden (New York, 1915);
Llorad corazón (L. de Gongora);
Mira que soy niña;
No lloréis ojuelos (L. de Vega), pubd as Tears those dear eyes sadden (New York, 1916);
Iban al Pinar (Gongora);
Gracia mía, pubd as Grace (New York, 1916)
Song of the Postilion (Sp. anon., trans. H. Flammer), Bar, pf (New York, 1916)

Undated:
Canto gitano (1974);
Cançó de Janer (anon.), E-Bfg;
Cançoneta (anon.), Bfg;
Lo rey y’l juglar (Mestres), lost

Vocal religiosa:

Salve regina, SATB, org, 1896, E-Bfg
L’herba de amor, pregaria en estil gregoría, ATB, org, 1914 (1971), Ma

Instrumental:

Orch.:
La nit del mort, desolacío poema after A. Mestres, S, orch, 1897–8, E-Bcd, F-Psal
Marcha de los vencidos, 1899
Suite sobre cantos gallegos, 1899: En la montaña, Danza gallega, Morriña, Final: Fiesta
Boires baixes, sym. poem after Roviralta, c1901, inc., E-Bam
Dante, sym. poem after Dante: La divina commedia, Mez, orch, 1907–8, 2 pts: Dante e Virgilio, Paolo e Francesca (New York, 1915)
Suite de navidad: Final, pf, chbr orch, 1914–15, inc. [arr. from op La cieguecita de Betania]
Intermezzo, 1916 [from op Goyescas]

Undated:
Pf Concerto, inc.;
Vc Conc., inc., lost;
Danza gitana [arrs. for full and chbr orchs of pf work];
Suite árabe, ou Orientale, inc.;
Torrijos, sym. poem, lost

Chbr.:
More than 6 pfmrs: Elisenda, suite after poems by A. Mestres, 4 movts [no.1 adapted from El jardí d’Elisenda, pf], fl, ob, cl, str qnt, pf, S (no.3 only), perf. 1912, E-Bcd, Boc, Bam

3-6 insts:
Pf Trio, 1894 (1976);
Pf Qnt, 1894–5 (1973);
Escena religiosa, vn, org, pf, timp, Bcd;
Intermedios para la misa de boda de Dionisio Conde, str qt, hp, org, Bcd;
Pequeña romanza, str qt (1975);
Serenata, 2 vn, pf, Bcd;
Oriental, ob, str qt, lost

2 insts:
Melodía, vn, pf, c1903, lost;
Trova [arr. of Elisenda, no.2], vc, pf, 1912–15 (1971), Bcg;
Andante, vn, pf, lost;
Danza gallega, vc, pf (1971) [arr. of Suite sobre cantos gallegos, no.2, orch];
Madrigal, vc, pf (1973), Bcg;
3 preludios, vn, pf, ed. L. Anton: La góndola, Al toque de guerra, Elevación (1971);
Romanza, vn, pf (1971);
Sonata, vn, pf (1971), Bcd

Piano:
Album: Paris 1888, US-NYr, 40 pieces, incl.: Allegro vivace, pubd as Estudio, ed. P. Vallribera (Barcelona, 1982);
Mazurka, E  (New York, 1985);
En la aldea, pf 4 hands
12 danzas españolas, c1888–90, E-Boc (1966): Galante, Orientale, Fandango, Villanesca, Andaluza, Rondalla aragonesa, Valenciana, Sardana, Romántica, Melancólica, Arabesca, Bolero
Escenas románticas, c1903–4 (1930): Mazurka, Berceuse, [untitled], Allegretto: mazurka, Allegro appassionato, Epílogo
Goyescas, o Los majos enamorados:
bk 1, 1909–11 (Barcelona, 1912), Bam, Bcg, Boc: Los requiebros; Coloquio en la reja, duo de amor; El fandango de candil;
Quejas, o La maja y el ruiseñor;
bk 2, 1911–12 (Barcelona, 1913), Bcg: El amor y la muerte, balada;
Epílogo, serenata del espectro
Cuentos de las juventud (Barcelona, 1910): Dedicatoria, La mendiga, Canción de mayo, Cuento viejo, Viniendo de la fuenta, [untitled], Recuerdos de la infancia, El fantasma, La huérfana, Marcha
2 marchas militares, pf 4 hands (Barcelona, 1910)
Escenas poeticas I (1912): Berceuse, Eva y Walter, Danza de la rosa
2 impromptus (1912): Vivo e appassionato, Impromptu de la codorniz
Libro de horas (1912): En el jardín, El invierno (La muerte del ruiseñor), Al suplico
Bocetos, c1912–13 (1918): Despertar del cazador, El hada y el niño, Vals muy lento, La campana de la tarde
Escenas poeticas II (1923): Recuerdos de paísajes lejanos, El ángel de los claustros, Canción de Margarita, Sueños del poeta
6 piezas sobre cantos populares españoles (1930): Añoranza, Ecos de la parranda, Vascongada, Marcha oriental, Zambra, Zapateado
6 estudios expresívos en forma de piezas fáciles (1973): Theme, variations and finale, Allegro moderato, El caminante, Pastoral, La última pavana, María: romarza sin palabras
Escenas infantiles, Bcg: Sueños de oro, Niño que llora, Otra melodía, Hablando formal, Recitado, Pidiendo perdón, El niño duerme

Single-movement works:
Elvira, mazurka, c1884–5, lost;
Clothilde, c1889, E-Bam;
Arabesca, pubd in IMHA (1890);
Capricho español, c1889 (1917);
Carezza, vals, c1889 (1917), Boc;
Cartas de amor, c1889, pubd, Bcg;
Serenata española, c1889, lost;
Canción morisca, Valses íntimos and Valses poéticos, pubd in IMHA (1894);
La sirena, vals mignone (Barcelona, 1894);
Danza aragonesa [adapted from Miel de la Alcarria], 1894–5 (Barcelona, c1895), pubd as 2 danses caracteristiques, no.2 (Paris, 1931);
Balada, before 1895, lost;
L’himne dels morts, 1897, Boc;
Canción de la Zagalica [from op María del Carmen, Act 1] (1899)
Murcianas, baile [from María del Carmen] (1899);
Rapsodia aragonesa, 1901 (1901);
Allegro de concierto, 1903–4 (1930);
El jardí d’Elisenda, c1912 (Barcelona, 1913) [arr. as Elisenda, no.1, chbr work];
Paisaje, c1912–13 (1913), E-Boc;
El pelele, goyesca, c1913 (New York, 1915);
A la cubana (New York, 1914);
Danza lenta (New York, 1914);
Impromptu (New York, 1914);
Marche militaire (New York, 1914), Bcd;
Sardana (New York, 1914);
Vals de concert (New York, 1914);
Tango de los ojos verdes, c1915–16, Bcd (inc.);
Intermezzo [from op Goyescas], perf. 1916 (New York, 1916)

Undated (pubd posthumously):
A la pradera (1966); Aparición (1966);
Barcarola (1966), E-Bcg;
Danza caracteristica (1973);
Danza gitana, pubd as 2 danses caracteristiques, no.1 (Paris, 1931);
Dolora en La menor, apunte goyesca, rev. by Teresina Jordà (Barcelona, 1982), Bcg;
Estudio (1973); Jácara, danza para cantar y bailar (1973);
Mazurka, alla polacca (1973);
Minuetto (Barcelona, n.d.);
Moresque y canción árabe (1973), Boc;
Oriental: canción variada, intermedio y final (1973);
Países soñados: palacio encantado en el mar, leyenda (1918);
Los soldados de cartón, marcha (1973)

Undated (unpubd):
Allegro appassionato, E-Bcg;
El crepúsculo, Bcg;
Impromptu, Bcg;
Marchas militares no.4, Bcd;
Romeo y Julieta: poema, 2 pf, Bam (inc.)

Pedagogical vols.:
Breves consideraciones sobre el ligado, E-Bcg;
Dificultades especiales del piano, Bam;
Método teórico-práctico para el uso de los pedales del piano (1954)

Arrangements and editions:
I. Albeniz: Azulejos, pf [completed by Granados], 1910 (Paris, 1911), E-Bcd
I. Albeniz: Triana [from Iberia], arr. 2 pf (Barcelona, 1990)
J.S. Bach: Coral [Chorale], transcr. str orch, Bcd
J.S. Bach: Fugue, c , arr. fl, ob, cl, bn, hn, tpt, Bcd
F. Chopin: Piano Concerto no.2, f [orch of movt 1], perf. 1900, lost
M. Clementi: 6 sonatinas, op.36 nos.1–4, arr. vn, va, vc, 1891, Bcd
N. Otaño: Vuelta de la romerio [from Suite vasca], arr. pf, Bcd
A. Noguera i Balaguer: Jota aragonesa, arr. pf, orch, before 1904, Bcd
D. Scarlatti: 25 sonatas, 2 vols. (Barcelona, 1905)

Literatura:

Apuntes para mis obras (MS notebook, c1890–1912, US-NYpm)
‘La opera española moderna: “Goyesca”’, World’s Work (1916), April, 177
‘Parcival’, Teatre català, no.216 (1916), 351
Correspondence collections: E-Bbc, Bih, Bit, Bmm, US-NYs 

Font: En català: Enric Granados (1867-1916) - En castellano: Enric Granados (1867-1916) - In english: Enric Granados (1867-1916) - Altres: Enric Granados (1867-1916)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

"L’òpera Follet està basada en un relat del folklore bretó sobre un jove empès al su´cidi que es llança per un precipici per la fatalitat de l’amor (reminiscències de Tosca i fins i tot de l’Holandès errant). Granados començà a compondre aquesta obra el juliol de 1901. Aquesta obra havia de ser part de la temporada de Teatre Líric Català projectada per Granados mateix, Isaac Albéniz i Enric Morera al teatre Novedades.9 Tanmateix, aquesta temporada no s’esdevingué i el procés de composició va durar fins al començament de 1903, quan Granados va tocar la partitura al piano en una audició privada a casa de Mestres.El drama es va publicar el març de 1903 (Barcelona: Salvat y Cía.), però la partitura romangué inèdita." [...] "L’obra Follet de Granados té un mèrit artístic intrínsec que transcendeix la història de l’òpera catalana i mereix una producció completa."

Walter Aaron Clark (source/font: aquí)

---

El dissabte 13 de febrer l’Auditori Enric Granados de Lleida va acollir un nou concert commemoratiu del centenari de la mort del compositor que dóna nom a aquest equipament musical de la ciutat on va néixer. Aquesta vegada, l'esdeveniment feia història, perquè era la primera vegada que se sentia la seva òpera en català Follet, després que se’n fes una representació al Gran Teatre del Liceu el 4 d’abril de 1903, ara fa més de cent anys, quan la va publicar Salvat i Cia. Al llarg de tot aquest segle, Follet –drama líric en tres actes que Granados va compondre amb un llibret escrit pel gran representant del modernisme literari Apel·les Mestres– havia quedat inèdit entre els manuscrits d’aquest compositor i que actualment es troben conservats a la Biblioteca de Catalunya. L’editorial Tritó i l’Orquestra de Cadaqués van voler recuperar l’obra i situar-la al catàleg compositiu de Granados com es mereix: amb l’edició, la interpretació i amb una gravació en CD. Tal com diu en el programa de mà el musicòleg Josep Dolcet, que ha intervingut en la publicació d’aquesta òpera, editada pel musicòleg nord-americà especialista en Granados Walter Clark i revisada pels responsables de Tritó, es tracta de “la recuperació de la «cara oculta» de Granados, la d’un compositor implicat a fons en el regeneracionisme de l’art modernista català, i que, per tant, esdevé una tasca obligada que ja no es podia ajornar més”. Aquesta “cara oculta” de Granados a què al·ludeix Dolcet respon a les cinc obres escèniques que va compondre amb textos en català d’Apel·les Mestres: Petrarca (1899), Picarol (1901), Follet (1903), Gaziel (1906) i Liliana (1911). 

Granados també va compondre la música incidental per a l’obra Blancaflor d’Adrià Gual, i en una carta dirigida al seu amic Pau Casals li parlava d’un encàrrec que havia fet a Àngel Guimerà per al llibret d’una òpera que no va començar. Sobre aquest tema, cal recordar l’estudi acadèmic que va publicar el musicòleg britànic Mark Larrad sobre la composició escènica d’Enric Granados en el marc del Teatre Líric Català (The Catalan Theatre works by Enrique Granados. University of Liverpool, 1992). Per escriure l’òpera Follet, Apel·les Mestres es va inspirar en una llegenda medieval bretona que ens evoca molts títols de la literatura romàntica i de la Renaixença catalana, com Tristany i Isolda o Terra baixa. Aquesta reestrena de Follet, que va tenir lloc el 13 de febrer a Lleida, es va oferir en una versió semiescenificada, amb l’Orquestra de Cadaqués i el seu director Jaime Martín dalt de l’escenari, i amb el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida dividit en dos grups asseguts en uns cubs de diverses mides situats a banda i banda, mentre que els cantants actuaven movent-se per punts diferents. Una vela enorme sortia del sostre per quedar suspesa sobre part de la platea com una gran cortina que jugava amb els colors dels focus i en la qual es projectava el text, d’una banda, i la imatge d’una lluna, que feia de decorat al segon acte. Uns recursos mínims però molt ben pensats pel director de l’escenografia, Llorenç Corbella, que va comptar amb Òscar Dasi com a ajudant de direcció i per al moviment de tots els cantants. Potser el Teatre de La Llotja de Lleida, que és on es programa habitualment l’òpera en aquesta ciutat, hauria estat l’espai natural per representar escènicament aquesta obra de Granados i perquè músics i cantants poguessin disposar de més espai. No obstant això, aquesta versió semiescenificada permet que la producció sigui menys costosa i es pugui portar a més sales de concerts.

En el repartiment, el tenor Albert Casals en el paper principal de Follet, un personatge a mig camí entre la realitat i la fantasia, el geni poètic que viu a la muntanya, apartat de la gent del poble, enamorat dels seus ideals i que defuig qualsevol contacte amb la societat (per als wagnerians: una mena de Parsifal esdevingut Kundry). Casals el va interpretar amb la candidesa i el fervor que demana el rol, amb una veu de timbre brillant i potent, i amb el lirisme adequat al caràcter musical del personatge. Un rol que es va fer perfectament seu. El personatge femení de la història és Nadala, que cantava la soprano Erika Escribá-Astaburuaga, la qual va mostrar una certa dificultat en la dicció cantada del català, però que va posar-hi el dramatisme i la feminitat que exigia. Al primer acte de Follet ja assistim al casament de Nadala, la filla del senyor feudal, el comte Martí, amb el comte Guillem, que va cantar amb la seva coneguda presència dramàtica i sonora el baríton Carlos Daza, tot lluint-se en l’ària “Nadala i vós, senyor, veniu a rebre l’homenatge”. Follet s’enamora de la bellesa de Nadala, però la seva rebel·lia contra el poder que ella representa, el converteix en un amor impossible. En aquest primer acte també apareix el personatge d’Arnau, l’alter ego de Follet, la veu que representa el poble en la seva submissió i vulgaritat, interpretat pel també baríton Àlex Sanmartí, que comparteix el protagonisme del tercer acte amb Follet amb una gran força dramàtica. El Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, que dirigeix Xavier Puig, és el gran protagonista del primer acte, que canta gairebé des de l’impuls enèrgic de la primera nota, en una escena coral molt intensa, de gran dificultat, en la qual van cantant: “Mengem, beguem, cantem, ballem!”, i que es manté omnipresent en les intervencions dels quatre personatges que van apareixent al llarg de les tres escenes que conté aquest primer acte. 

El cor encara canta en una altra ocasió: “Accepteu, senyora, els humils presents”, i tanca l’acte amb la música esplendorosa de “Visca el senyor de les nostres vides!”. En el teixit orquestral en què s’insereix el cor, s’hi reconeix un motiu popular a Catalunya, que és el “toc de castells”, el que se sent tocar en la festa dels castellers. En aquest primer acte, cal destacar també la balada de Follet “Mon niu és un palau”, en la qual reconeixem el do melòdic que tenia Enric Granados i que el va fer tan reconegut en peces com La maja y el ruiseñor. El segon acte, amb la imatge d’una lluna plena que omple la vela del decorat, comença amb un preludi orquestral, amb un nocturn que fa d’introducció al sentiment de Follet expressat en la seva ària “Jo et tinc de veure de lluny”. En la segona escena apareix per sorpresa Nadala, que inicia un diàleg amorós amb Follet i s’estableix una atmosfera molt pròxima al wagnerisme de Tristany, que ressona en el solo del corn anglès i fa que els sentiments fluctuïn amb la nit, entre el desconcert de la foscor i la llum de la lluna, a la qual canten tots dos “El bon Déu va dir al sol” i “Per què m’estimes tant?”. Un moment d’èxtasi que es manifesta amb una gran força vocal i orquestral en el duet “Voldria que la nit sigués eterna”. El tercer i últim acte de Follet comença amb un preludi orquestral, també de factura wagneriana, però amb la llum sonora que trobem habitualment en l’obra de Granados i que es podria incorporar perfectament al repertori simfònic amb la mateixa autonomia amb què ho ha fet l’“Intermezzo” de Goyescas. Després d’aquests gairebé vuit minuts de música, torna a cantar Follet amb un recitatiu en el qual sospira per la nit d’amor que ha tingut amb Nadala i que s’expandeix en la cançó “Vosaltres, roures vells”. Però la seva felicitat es veu trencada per l’aparició d’Arnau (Àlex Sanmartí), l’home del poble, que amb la seva veu greu i forta esborra tot el lirisme a què ens havia portat Follet, per retornar-nos amb violència a la realitat prosaica dels humans. 

En aquest moment comença l’escena segona del tercer acte, en la qual es desencadena un diàleg ple de tensió entre els dos personatges, Arnau i Follet, en el qual Arnau a poc a poc va portant Follet cap a l’abisme de la confessió del seu amor secret vers Nadala. Un abisme al qual, després del duet “Per què tant de misteri?”, cauran tots dos fatalment. Un final de reminiscències puccinianes que acaba amb la intervenció del cor de noies, com en una veu del Més Enllà. Follet s’ha de sentir i s’ha de veure perquè aquesta obra d’art vagi agafant el cos que té. I ara que Lleida ha tingut les ganes i el coratge de fer-la reviure de nou, no pot tornar a tancar-se en un calaix cent anys més. Tot i que el text d’Apel·les Mestres sigui prefabrià, té una força lírica notable, que potser es podria pensar de revisar, de la mateixa manera que s’han revisat algunes obres de Guimerà o d’altres escriptors de la seva època, amb l’única finalitat d’acostar-la una mica més al català dels nostres dies i evitar que se senti com una relíquia del passat o com una postal de principis de segle plena de purpurina. Així com el modernisme arquitectònic ha estat restaurat i adequat a les necessitats d’ús del nostre temps, les obres literàries i escèniques també són subjectes de revisions filològiques i dramatúrgiques i poden ser subjectes d’una actualització de l’essència estètica. La música de Follet ja es presenta amb una plantilla orquestral de dimensions postromàntiques, les pròpies del simfonisme del segle XX, amb un gran gruix de corda i una gran presència de vent, amb fustes a tres i quatre trompes. Una densitat sonora que, encara que la vulguem ubicar en el període modernista, ens arriba lliure d’etiquetes, plena d’una força atemporal i d’un geni universal com el de Granados que, en aquesta obra desconeguda fins ara, es confirma i es reafirma per a enhorabona de tots, especialment dels que volem que el patrimoni musical català continuï recuperant l’espai i el reconeixement que es mereix.

Mònica Pagès i Santacana (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Grup Ílica; Núria Feliu (narradora)
RECICLASSICAT: GRANADOS, Enric (1867-1916)
PRESTOCLASSICAL: GRANADOS, E. - Follet
IMSLP: Enric Granados (1867-1916)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: GRANADOS, E. - Follet



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!