ReciClassíCat: MONTEVERDI, Claudio (1567-1643)

dilluns, 15 de maig del 2017

MONTEVERDI, Claudio (1567-1643) - Scherzi Musicali (1632)

Obra d'Orazio Gentileschi (1563-1639), pintor italià (1)

- Recordatori de Claudio Monteverdi -

En el dia de la celebració del seu 450è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Orazio Gentileschi (Pisa, 9 de juliol de 1563 - London, 11 de setembre de 1639) va ser un pintor italià. Més conegut pel seu cognom matern, Gentileschi va néixer a Pisa i va ser fill d'un orfebre florentí. El 1576 o 1578 es va traslladar a Roma, on va treballar en els grans tallers que realitzaven cicles decoratius al Vaticà i a les basíliques. Les seves obres d'aquells temps, frescs majoritàriament, es van enquadrar en el manierisme tardà convencional però el seu estil va donar un gir radical a partir del 1600 gràcies al coneixement de Caravaggio, amb qui sembla va compartir amistat. Precisament durant la dècada del 1600 va viure una edat d'or en la seva carrera dissenyant mosaics per a la volta de Sant Pere i pintant diversos quadres d'altar. A l'entorn del 1611 va treballar al servei del cardenal Scipione Borghese, nebot del papa Pau V treballant en diversos encàrrecs per a esglésies i monestirs diversos. El 1621 va viatjar a Gènova a petició de l'aristòcrata Giovanni Antonio Sauli. Allà el seu estil va canviar adquirint un caràcter més teatral i solemne. El 1624 va entrar al servei de la reina Maria de Médicis a París i més tard es va traslladar a Londres on va treballar al servei de la reialesa la resta de la seva vida. Allà, no obstant, el seu art es va veure ràpidament eclipsat per la força creativa de Rubens, en aquell temps resident a Londres, i per l'obra de Van Dyck. Els darrers anys tot i postular a un càrrec al servei de Felip IV d'Espanya, va decidir romandre a Londres on hi va morir el setembre de 1639.

Font: En català: Orazio Gentileschi (1563-1639) - En castellano: Orazio Gentileschi (1563-1639) - In english: Orazio Gentileschi (1563-1639) - Altres: Orazio Gentileschi (1563-1639)

Parlem de Música...

Claudio Giovanni Antonio Monteverdi (Cremona, 15 de maig de 1567 - Venezia, 29 de novembre de 1643) va ser un compositor italià i un dels músics més importants de la història de la música. Va néixer a Cremona en el si d'una família humil, fill d'un barber que exercia la medicina de manera il·legal. Va estudiar música amb Marc Antoni Ingegneri, mestre de capella de la catedral, que va accedir a mostrar-li les claus de la polifonia renaixentista. El 1582, va compondre la seva primera obra, un conjunt de motets tripartits i el 1605 ja havia compost 5 llibres de madrigals, on va mostrar una evolució des textures suaus en els primers dos llibres (1587 i 1590) amb influències de Luca Marenzio, a un plantejament més dissonant i irregular en què es potenciava el significat de cada paraula en els llibres tercer i quart (1592 i 1603) amb influències de Giaches de Wert, mort el 1596, a qui va conèixer quan treballava per al duc de Màntua Vincenzo Gonzaga el 1592. Monteverdi va començar a interessar-se pels drames musicals experimentals de Jacopo Peri, director musical a la cort de la família dels Médicis i per obres similars d'altres compositors de l'època. El 1599 es va casar amb Claudia de Cataneis, filla d'un intèrpret de viola. El 1607 es va estrenar Orfeo, favola in musica, el seu primer drama musical sorgit de la col·laboració del músic amb Alessandro Stringgio, autor del text i funcionari de la cort del duc de Màntua. Aquesta òpera, superior en estil a les escrites fins al moment, representa potser l'evolució més important de la història del gènere, imposant com una forma culta d'expressió musical i dramàtica. A través de l'hàbil ús de les inflexions vocals, Monteverdi va intentar expressar tota l'emoció continguda en el discurs de l'actor, aconseguint un llenguatge cromàtic de gran llibertat harmònica.

L'orquestra, molt ampliada, era utilitzada no només per acompanyar als cantants sinó també per establir els diferents ambients de les escenes. El públic va aplaudir aquesta òpera amb gran entusiasme i va consolidar la fama de Monteverdi com a compositor d'òperes. El llenguatge harmònic d'aquest compositor ja havia suscitat fortes controvèrsies. El 1600 el canonge bolonyès Giovanni Maria Artusi va publicar un assaig atacant, entre d'altres, dos dels seus madrigals per sobrepassar els límits de la polifonia equilibrada, objectiu de la composició renaixentista. Monteverdi es va defensar en un escrit publicat el 1607, en el qual argumentava que, mentre l'estil antic, que ell denominava cosina prattica, era adequat per a la composició de música religiosa (i ell així ho va fer durant molts anys), la seconda prattica, on "les paraules són propietàries de l'harmonia, no esclaves", era més apropiada per als madrigals, composició en la qual resultava vital poder expressar les línies emocionals del text. El gran assoliment de Monteverdi com a compositor d'òperes va ser combinar el cromatisme de la seconda prattica amb l'estil monòdic de l'escriptura vocal (una línia vocal florida amb un baix harmònic simple) desenvolupat per Jacopo Peri i Giulio Caccini. El 1613 Monteverdi va ser nomenat mestre de cor i director de la Catedral de Sant Marc de Venècia, un dels llocs més importants d'aquella època a Itàlia. També se'l va nomenar mestre de música de la Sereníssima República. Des d'aquest moment, va compondre nombroses òperes (moltes d'elles s'han perdut), motets, madrigals i misses.

Per compondre música religiosa Monteverdi utilitzava gran varietat d'estils que anaven des de la polifonia de la seva Missa de 1610 a la música vocal operística de gran virtuosisme i les composicions corals antifonals (derivades dels predecessors de Monteverdi a Venècia Andrea i Giovanni Gabrieli) dels seus Vespres, també de 1610, potser la seva obra avui més famosa. L'obra Selva morale i spirituale, publicada el 1640, és un enorme compendi de música sacra on torna a apreciar tota la gamma d'estils que utilitzava Monteverdi. En els seus llibres sisè, setè i vuitè de madrigals (1614 - 1638) es va allunyar encara més de l'ideal renaixentista polifònic de veus equilibrades i va adoptar estils més nous que emfatitzen la melodia, la línia del baix, el suport harmònic i la declamació personal o dramàtica. El 1637 va ser inaugurat el primer teatre de l'òpera i Monteverdi, estimulat per l'entusiasta acollida del públic, va compondre una nova sèrie d'òperes, de les quals només coneixem Il ritorno d' Ulisse in pàtria (1641) i La coronació de Poppea (1642). Aquestes obres, compostes al final de la seva vida, contenen escenes de gran intensitat dramàtica on la música reflecteix els pensaments i les emocions dels personatges. Aquestes partitures han influït en molts compositors posteriors i encara es mantenen en el repertori actual. Monteverdi va morir el 29 novembre 1643 a Venècia. Després de celebrar-se simultàniament solemnes exèquies a la catedral de Sant Marc i a Santa Maria dei Frari, les seves restes van ser enterrades en aquesta última església.