Obra de Carlo Innocenzo Carloni (1686-1775), pintor italià (1)
- Recordatori de Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus Mozart -
En el dia de la commemoració del seu 225è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Carlo Innocenzo Carloni (Scaria, 1686 - Como, 17 de març de 1775) va ser un gravador i pintor italià, actiu principalment a Alemanya. Originari probable de la família Carloni, pintors de Gènova, el seu pare va ser escultor. Es va formar amb Giulio Quaglio i posteriorment amb Giovanni Battista Colomba. Més tard es va traslladar a estudiar a Venècia i Roma amb Francesco Trevisani. Després de finalitzar la seva formació, es va traslladar a Alemanya on va treballar en pintures al fresc a Ludwigsburg, Passau, Linz, Breslau, Praga i Viena. Precisament a Viena va ser autor d'algunes pintures del Palau de Belvedere. Els darrers anys va tornar a Itàlia on va realitzar, entre altres, la Glorificació de Sant Felix i Sant Adauctus per a la cúpula de l'església de San Felice del Benaco. Va ser autor, també, de nombrosos gravats, la majoria dels quals de la seva pròpia obra. Va morir a Como el març de 1775.
Font: En català: No disponible - En castellano: Carlo Innocenzo Carloni (1686-1775) - In english: Carlo Innocenzo Carloni (1686-1775) - Altres: Carlo Innocenzo Carloni (1686-1775)
Parlem de Música...
Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 - Wien, 5 de desembre de 1791) va ser un compositor i pianista austríac. Considerat com un dels més grans genis musicals de tots els temps, Mozart va compondre una obra original i extensa que va abastar gèneres tant diferents com l'òpera bufa, la música sacra i les simfonies, i es va fer cèlebre no tan sols per les seves extraordinàries dots com a músic, sinó també per la seva agitada biografia personal, marcada per la rebel·lia, les conspiracions en contra seva i la seva mort prematura. Personatge rebel i impredictible, Mozart va prefigurar la sensibilitat romàntica. Va ser, juntament amb Händel, un dels primers compositors que van intentar viure al marge del mecenatge de nobles i religiosos, fet que va posar en relleu el pas a una mentalitat més lliure respecte la normativa de l'època. El seu caràcter anàrquic i aliè a les convencions va despertar adhesions i enemistats. Fill del compositor Leopold Mozart i d'Anna Maria Mozart, la seva va ser una família benestant de funcionaris públics. Leopold era compositor i violinista de la cort del príncep arquebisbe de Salzburg i autor d'un manual d'iniciació en l'art del violí, publicat el 1756. Mozart va ser el setè fill d'aquest matrimoni, però només ell i la seva germana Maria Anna Nannerl van sobreviure. Ambdós van créixer en un ambient en el qual la música va dominar el paisatge, ja que el pare era un excel·lent violinista que treballava com a compositor i vicemestre de capella a la cort del príncep-arquebisbe Segimon de Salzburg. En aquell temps, Salzburg començava a recuperar-se dels desastres humans i econòmics de les guerres civils del segle XVII, però tot i així la vida cultural i econòmica girava gairebé exclusivament al voltant de la figura feudal de l'arquebisbe, alhora que començaven a circular idees il·lustrades entre una naixent burgesia urbana, si bé aliena als centres socials de més prestigi i poder com Viena. Va ser en aquest context social i polític on Mozart va viure els primers anys.
Leopold, ferm i de conviccions profundes, va educar als seus fills des de ben petits com a músics capaços de contribuir al benestar econòmic de la família i de convertir-los en servidors a sou del príncep de Salzburg. Una aspiració lògica i comuna en el seu temps. Nannerl Mozart, cinc anys més gran que Wolfgang, va ser la primera mestra de Mozart. L'interès i les atencions de Leopold es van concentrar al principi en la formació de la dotada Nannerl, sense adonar-se de la primerenca atracció que el petit Mozart sentia per la música ja que als 3 anys ja interpretava amb el teclat del clavecí, assistia a les classes de la seva germana i s'amagava sota de l'instrument per escoltar al seu pare quan componia les seves obres. Pocs mesos després, Leopold es va veure obligat a donar lliçons als dos i va quedar sorprès en contemplar el seu fill de 4 anys llegir les notes sense dificultat i tocar minuets amb més facilitat del que es podia imaginar. Va ser evident, per tant, que la música era la segona naturalesa del precoç Wolfgang, capaç a tant tendra edat de memoritzar qualsevol passatge escoltat a l'atzar, de repetir al teclat les melodies que li havien agradat a l'església i d'apreciar amb tant encert com innocència les harmonies d'una partitura. Un any més tard, Leopold va descobrir en el quadern de notes de la seva filla les primeres composicions de Wolfgang, escrites amb cal·ligrafia infantil i plenes de taques de tinta, però correctament desenvolupades. Possiblement emocionat, Leopold va decidir dedicar-se en cos i ànima en la seva educació. L'orgull patern no va poder contenir-se i Leopold va decidir presentar als seus dos petits genis en el món dels aristocràtics i nobles, a fi tant de delectar-se amb les previsibles lloances com de trobar generosos mecenes i protectors disposats a assegurar la carrera dels futurs músics. Renunciant a tota ambició personal, es va dedicar exclusivament a la missió de conduir als germans prodigiosos fins a la plena maduresa musical.
Tot i que el nen era sens dubte un geni, cal observar que el seu talent va ser educat, esperonat i polit per la diligència del pare, al qual només cal atribuir haver exposat a un nen de salut trencadissa als constants rigors d'uns viatges certament incòmodes. La iconografia del Mozart infant no ens ofereix un retrat fidel del seu aspecte, però els testimonis coincideixen en una pal·lidesa extrema, gairebé malaltissa. Així, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses alhora que van comptar amb el beneplàcit del príncep, sense el qual no haurien pogut abandonar la ciutat. Entre els anys 1762 i 1766 van realitzar diversos viatges per Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos. El 1762, un any després de la primera composició escrita per Mozart, tant ell com la seva germana van començar a realitzar concerts en els salons de Munich i Viena. En el mateix any van viatjar a Frankfurt, Suro, Brussel·les i París. A Versalles, aquell nen mimat per l'aplaudiment de tots, però nen al cap i a la fi, va saltar espontàniament a les faldilles de l'emperadriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, de la seva mateixa edat, casar-se amb ell. Des d'allà van marxar a Londres, on van tocar al palau de Buckingham i van conèixer a Johann Christian Bach, fill de Johann Sebastian Bach, les composicions de qui van marcar profundament a Mozart. En només sis setmanes, Wolfgang va ser capaç d'assimilar l'estil de Johann Christian i compondre versions personals de la seva música. La primera gira va concloure el 1766. Entre els anys 1767 i 1769 van donar concerts per Àustria, i des d'aquesta data fins el 1771 a Itàlia, on va rebre la protecció del Pare Martini, que va gestionar el seu ingrés a l'Accademia Filarmonica. Des d'allà van tornar a Salzburg on va ser rebut amb el títol honorífic de Konzertmeister de la cort. Mozart aviat es va haver de familiaritzar amb el violí i l'orgue, amb el contrapunt i la fuga, la simfonia i l'òpera. La permeabilitat del seu caràcter va facilitar l'assimilació de tots els estils musicals. També va començar a compondre seriosament, primer minuets i sonates, després simfonies i més tard òperes i obra religiosa, encàrrecs ben pagats però poc interessants per les seves aspiracions, i que va acceptar per la imperiosa necessitat de guanyar diners suficients per sobreviure i seguir viatjant. En aquell temps també va donar classes de clavicèmbal.
A partir del 1770 el Papa Clement XIV va atorgar a Mozart l'Ordre de l'Esperó d'Or amb el títol de cavaller i l'Acadèmia de Bolonya el va distingir amb el títol de compositore. El 16 de desembre de 1771 els Mozart van tornar a Salzburg, aureolats pel triomf assolit a Itàlia però sempre a mercè de les circumstàncies. Mozart, amb 15 anys, ja tenia en el seu haver l'escriptura de més de 100 composicions (concerts, simfonies, misses, motets i òperes) si bé la mort de l'arquebisbe de Salzburg, i les idees i el caràcter del nou mitrat, el comte Gerónimo Colloredo, van alterar el rumb de la vida de Mozart. Contràriament al que hom pot imaginar, l'atmosfera de l'Àustria catòlica era menys rígida i puritana que la de l'Alemanya protestant, sobretot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a la manera antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort en funcionaris públics. En aquesta operació, però, Colloredo va actuar amb la rigidesa d'un dèspota, i per al jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i costosa que el tracte benvolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic protector. La cort de Salzburg va estar, a més, impregnada de clericalisme i intrigues en la tradició vaticana, i el vitalisme i cosmopolitisme de Mozart anhelava la vida de Viena, per la intensitat de la seva obertura i curiositat musical i l'animació artística dels seus teatres. Només la seva naturalesa alegre i despreocupada va salvar al jove de l'apatia o la rebel·lió i li va permetre crear en aquesta època més i millor que mai. Era la fi del nen prodigi i el començament de la maduresa musical. En els seus concerts va trencar amb les concepcions tradicionals aconseguint un veritable diàleg entre l'orquestra i els solistes. Mozart resultava per tots alhora nou i estrany. Però tampoc la seva següent òpera, La finta giardiniera, en què va fusionar per primera vegada drama i sàtira, va constituir un èxit, encara que havia tractat de seguir al peu de la lletra les regles de la moda i els convencionalismes. El jove es va sentir frustrat, i desitjava compondre amb llibertat i fugir del marc estret i provincià de la seva ciutat natal. Noves i breus visites a Itàlia i Viena van augmentar les seves ànsies d'ampliar horitzons.
Durant aquest període la seva producció d'encàrrec va ser principalment religiosa, tot i que Mozart va compondre diverses òperes, quartets de corda, sonates i divertiments. Després d'una estada a Munich el 1775, per representar, davant l'elector Maximilià III, La finta giardiniera, Mozart va aconseguir finalment autorització de Colloredo per a una nova gira. Acompanyat aquesta vegada de la seva mare, va partir de Salzburg, feliç d'abandonar la seva 'salvatge ciutat natal' i amb l'esperança de reviure els seus èxits infantils a París. Però primer es va aturar llargs mesos del 1777 a Munich, Augsburg i Mannheim, entre altres ciutats. En l'última va fer amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i va escriure un Concert per a piano. El 23 de març de 1778 va arribar a París, on va conèixer la primera de les seves més amargues experiències, la ignorància de la ciutat. Mozart va escriure dures paraules per la frivolitat i insensibilitat musical vers la seva obra. Les seves condicions de subsistència es van fer sensiblement precàries, motiu que va contribuir a minar la ja precària salut de la seva mare i Anna Maria va morir el 3 de juliol, una mort que va contribuir a incrementar els malentesos i les tenses relacions entre pare i fill. Abans de tornar a Salzburg, Mozart va entrar en contacte amb la família Weber a Mannheim. De fet, en la primera estada a la ciutat s'havia enamorat d'Aloysia Weber, una prometedora cantant. Els dos anys següents els va passar a Salzburg fins que li va arribar un encàrrec de Munich, la composició de l'òpera Idomeneu. El 1781 Mozart i la família Weber van coincidir a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, i la família Weber, per seguir els esdeveniments musicals de la temporada. Rebutjat anteriorment per Aloysia, Mozart es va fixar en la seva germana Constance.
Mentrestant, les relacions amb l'arquebisbe es van deteriorar i Mozart, per a desesperació de Leopold, va mostrar una actitud rebel i poc diplomàtica. A principis de maig, Mozart va rebre l'ordre, a través d'un lacai de Colloredo, d'abandonar immediatament Viena, pel que sembla, per portar un paquet a Salzburg, on se l'obligava a romandre a la ciutat. Mozart, ofès, va presentar la seva carta de dimissió a l'arquebisbe, que la va acceptar immediatament. Lliure de patrons, Mozart va decidir viure a Viena la resta de la seva vida. Mozart sense voler-ho va anticipar a l'artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l'esperit rebel del Sturm und Drang i la sensibilitat wertheriana que va commocionar la joventut alemanya de l'època, la d'un artista que anhelava alliberar-se de la servitud feudal, que es resistia a inserir-se en les files del funcionariat cultural, i que pretenia, en darrera instància, sobreviure per sí mateix. A Viena va començar a donar lliçons de piano i a compondre sense descans. Molt aviat va rebre l'encàrrec d'escriure una òpera per a commemorar la visita del gran duc de Rússia a Viena. Com en aquell temps estaven de moda els temes turcs, exponents de l'exotisme oriental amb certs tocs lleument eròtics, Mozart va abordar la composició de El rapte del serrall, que, estrenada un any més tard, es va convertir en el seu primer gran èxit vienès, i no solament a Àustria sinó també a Alemanya i altres ciutats europees com Praga. El 4 d'agost de 1782, poc després d'aquest gran triomf, Mozart es va casar amb Constance Weber, a qui va dedicar la serenata Nachmusik k.388.
El matrimoni es va instal·lar a Viena en un pis cèntric que es va omplir aviat d'alegria desbordant, amb festes fins a la matinada, balls, música i nens. Era un ambient embogit, anàrquic i despreocupat, molt al gust de Mozart, que enmig d'aquell caos va poder desenvolupar el seu enorme impuls creador. En els nou anys del seu matrimoni van donar a llum set fills, dels quals només van sobreviure dos, Karl Thomas i Franz Xaver, nascut quatre mesos abans de la mort de Mozart, i futur pianista i compositor. Constance, afeblida pels embarassos, es va veure obligada a seguir cures de repòs precàries degut a la feble economia familiar. El 1784 es va apropar a la francmaçoneria per saciar una ànsia d'universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com molts catòlics austríacs, sacerdots inclosos, va trobar en els símbols i els ritus maçons abans que en la pompa clerical de l'Església. Una simbologia que més endavant va saber plasmar musicalment en la composició de La flauta màgica. Fins el 1787, i sobretot a partir dels èxits vienesos de 1784, Mozart va gaudir d'uns anys que s'han de qualificar de feliços. Durant aquest primer període, la seva producció va ser ingent en tots els gèneres: concerts per a piano, trios, quartets, quintets, etc. El 1783 havia escrit una de les seves millors obres, la Missa en do menor. I de 1784 daten els més cèlebres Concerts per a piano si bé el públic va continuar mostrant-se reticent i consternat davant d'una música que no va acabar d'entendre. El 1786 va compondre Les noces de Fígaro, amb llibret de Lorenzo da Ponte a partir de l'obra de Beaumarchais. L'elecció del tema va ser arriscat i subversiu ja que l'obra original estava prohibida però en aquesta mateixa elecció es va posar de manifest el principi liberal del compositor en participar de la crítica suau, però en el fons corrosiva, que hàbilment havia dut a terme Beaumarchais. Mozart va esperar amb impaciència el dia de l'estrena de la seva nova òpera però després d'algunes representacions, els vienesos no van tornar al teatre i la crítica va desqualificar l'obra titllant-la d'excessivament audaç i difícil.
Els darrers anys, va iniciar un període gris i dolorós que ja s'allargaria fins a la seva mort. Els biògrafs ho van atribuir als vicis excessius així com a les costoses malalties de Constance i de les maquinacions dels músics vienesos, envejosos del seu geni. Mozart es va haver d'enfrontar a l'amenaça real de la misèria sense saber molt bé com aturar-la. El matrimoni va canviar de casa en diverses ocasions a la cerca de vivenda més econòmica. Van rebre diners d'amics generosos que finalment van declinar de nous préstecs assumint que Mozart no els hi tornaria. La salut de Constance va empitjorar i Mozart va haver de enviar-la, malgrat els seus deutes, a un sanatori. Aquesta circumstància va entristir profundament a Mozart i per sobreviure va haver de donar classes particulars. Tot i les dificultats, les composicions d'aquesta època ens parlen d'un Mozart tendre, lleuger i en general alegre, encara que amb alguns tocs de melangia. La Petita música nocturna i la cèlebre Simfonia Júpiter van ser bons aquests exemples d'aquests darrers anys. Alhora, va rebre des de Praga l'encàrrec d'una òpera. El resultat va ser Don Giovanni, estrenada amb gran èxit el 29 d'octubre de 1787. Praga, enamorada del mestre, li va suplicar que romangués allí, però Wolfgang va rebutjar l'atractiva oferta, que segurament hagués millorat la seva posició, per estar més a prop de la seva esposa. El 1790 es va estrenar a la capital austríaca la seva òpera Così fan tutte i l'any següent La flauta màgica. Inesperadament, ambdues van ser rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica. Semblava que els vienesos començaven a apreciar, finalment, el seu geni sense reserves i van començar a mostrar la seva gratitud. Tanmateix, el dia de l'estrena de La flauta màgica, el 30 de setembre de 1791 a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions degut a febres intenses i a estranys tremolors.
Mesos abans, el juliol de 1791, quan Mozart ja començava a patir els símptomes de la malaltia que mesos més tard li provocaria la mort, s'especula que urèmia, va rebre la visita d'un personatge 'prim i alt que s'embolicava en una capa grisa', que li va encarregar la realització d'un rèquiem. La llegenda posterior, de connotacions romàntiques, ha pretès fer entendre que Mozart va veure en l'anònim personatge l'encarnació de la seva pròpia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l'aspecte físic del visitant, un tal Anton Leitgeb, enviat pel comte Franz von Walsegg, per demanar la composició d'un missa de rèquiem en honor a la seva esposa morta. El fet que personatges amb recursos encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentessin en públic com a obres pròpies no era infreqüent en aquell temps, i no podia sorprendre Mozart qui, en qualsevol cas, va acceptar els diners de l'encàrrec. Però l'ominosa coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l'encàrrec i la consciència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver d'impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va ocultar als seus amics la seva creença d'estar component el seu propi rèquiem. Mozart si va encertar en la seva intuïció que moriria abans d'acabar el seu Rèquiem. Com en les altres obres d'aquest últim període, el seu estil va ser més contrapuntístic, la seva escriptura melòdica més depurada i senzilla, i sota marcada influència del Rèquiem que Johann Michael Haydn havia escrit el 1771. El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l'assaig que els seus amics músics haurien de realitzar durant la tarda del mateix dia. La darrera nit va donar les seves últimes instruccions per a després de la seva mort i va entrar en coma. Va morir a les poques hores, la matinada del 5 de desembre de 1791 a Viena.
Leopold, ferm i de conviccions profundes, va educar als seus fills des de ben petits com a músics capaços de contribuir al benestar econòmic de la família i de convertir-los en servidors a sou del príncep de Salzburg. Una aspiració lògica i comuna en el seu temps. Nannerl Mozart, cinc anys més gran que Wolfgang, va ser la primera mestra de Mozart. L'interès i les atencions de Leopold es van concentrar al principi en la formació de la dotada Nannerl, sense adonar-se de la primerenca atracció que el petit Mozart sentia per la música ja que als 3 anys ja interpretava amb el teclat del clavecí, assistia a les classes de la seva germana i s'amagava sota de l'instrument per escoltar al seu pare quan componia les seves obres. Pocs mesos després, Leopold es va veure obligat a donar lliçons als dos i va quedar sorprès en contemplar el seu fill de 4 anys llegir les notes sense dificultat i tocar minuets amb més facilitat del que es podia imaginar. Va ser evident, per tant, que la música era la segona naturalesa del precoç Wolfgang, capaç a tant tendra edat de memoritzar qualsevol passatge escoltat a l'atzar, de repetir al teclat les melodies que li havien agradat a l'església i d'apreciar amb tant encert com innocència les harmonies d'una partitura. Un any més tard, Leopold va descobrir en el quadern de notes de la seva filla les primeres composicions de Wolfgang, escrites amb cal·ligrafia infantil i plenes de taques de tinta, però correctament desenvolupades. Possiblement emocionat, Leopold va decidir dedicar-se en cos i ànima en la seva educació. L'orgull patern no va poder contenir-se i Leopold va decidir presentar als seus dos petits genis en el món dels aristocràtics i nobles, a fi tant de delectar-se amb les previsibles lloances com de trobar generosos mecenes i protectors disposats a assegurar la carrera dels futurs músics. Renunciant a tota ambició personal, es va dedicar exclusivament a la missió de conduir als germans prodigiosos fins a la plena maduresa musical.
Tot i que el nen era sens dubte un geni, cal observar que el seu talent va ser educat, esperonat i polit per la diligència del pare, al qual només cal atribuir haver exposat a un nen de salut trencadissa als constants rigors d'uns viatges certament incòmodes. La iconografia del Mozart infant no ens ofereix un retrat fidel del seu aspecte, però els testimonis coincideixen en una pal·lidesa extrema, gairebé malaltissa. Així, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses alhora que van comptar amb el beneplàcit del príncep, sense el qual no haurien pogut abandonar la ciutat. Entre els anys 1762 i 1766 van realitzar diversos viatges per Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos. El 1762, un any després de la primera composició escrita per Mozart, tant ell com la seva germana van començar a realitzar concerts en els salons de Munich i Viena. En el mateix any van viatjar a Frankfurt, Suro, Brussel·les i París. A Versalles, aquell nen mimat per l'aplaudiment de tots, però nen al cap i a la fi, va saltar espontàniament a les faldilles de l'emperadriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, de la seva mateixa edat, casar-se amb ell. Des d'allà van marxar a Londres, on van tocar al palau de Buckingham i van conèixer a Johann Christian Bach, fill de Johann Sebastian Bach, les composicions de qui van marcar profundament a Mozart. En només sis setmanes, Wolfgang va ser capaç d'assimilar l'estil de Johann Christian i compondre versions personals de la seva música. La primera gira va concloure el 1766. Entre els anys 1767 i 1769 van donar concerts per Àustria, i des d'aquesta data fins el 1771 a Itàlia, on va rebre la protecció del Pare Martini, que va gestionar el seu ingrés a l'Accademia Filarmonica. Des d'allà van tornar a Salzburg on va ser rebut amb el títol honorífic de Konzertmeister de la cort. Mozart aviat es va haver de familiaritzar amb el violí i l'orgue, amb el contrapunt i la fuga, la simfonia i l'òpera. La permeabilitat del seu caràcter va facilitar l'assimilació de tots els estils musicals. També va començar a compondre seriosament, primer minuets i sonates, després simfonies i més tard òperes i obra religiosa, encàrrecs ben pagats però poc interessants per les seves aspiracions, i que va acceptar per la imperiosa necessitat de guanyar diners suficients per sobreviure i seguir viatjant. En aquell temps també va donar classes de clavicèmbal.
A partir del 1770 el Papa Clement XIV va atorgar a Mozart l'Ordre de l'Esperó d'Or amb el títol de cavaller i l'Acadèmia de Bolonya el va distingir amb el títol de compositore. El 16 de desembre de 1771 els Mozart van tornar a Salzburg, aureolats pel triomf assolit a Itàlia però sempre a mercè de les circumstàncies. Mozart, amb 15 anys, ja tenia en el seu haver l'escriptura de més de 100 composicions (concerts, simfonies, misses, motets i òperes) si bé la mort de l'arquebisbe de Salzburg, i les idees i el caràcter del nou mitrat, el comte Gerónimo Colloredo, van alterar el rumb de la vida de Mozart. Contràriament al que hom pot imaginar, l'atmosfera de l'Àustria catòlica era menys rígida i puritana que la de l'Alemanya protestant, sobretot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a la manera antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort en funcionaris públics. En aquesta operació, però, Colloredo va actuar amb la rigidesa d'un dèspota, i per al jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i costosa que el tracte benvolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic protector. La cort de Salzburg va estar, a més, impregnada de clericalisme i intrigues en la tradició vaticana, i el vitalisme i cosmopolitisme de Mozart anhelava la vida de Viena, per la intensitat de la seva obertura i curiositat musical i l'animació artística dels seus teatres. Només la seva naturalesa alegre i despreocupada va salvar al jove de l'apatia o la rebel·lió i li va permetre crear en aquesta època més i millor que mai. Era la fi del nen prodigi i el començament de la maduresa musical. En els seus concerts va trencar amb les concepcions tradicionals aconseguint un veritable diàleg entre l'orquestra i els solistes. Mozart resultava per tots alhora nou i estrany. Però tampoc la seva següent òpera, La finta giardiniera, en què va fusionar per primera vegada drama i sàtira, va constituir un èxit, encara que havia tractat de seguir al peu de la lletra les regles de la moda i els convencionalismes. El jove es va sentir frustrat, i desitjava compondre amb llibertat i fugir del marc estret i provincià de la seva ciutat natal. Noves i breus visites a Itàlia i Viena van augmentar les seves ànsies d'ampliar horitzons.
Durant aquest període la seva producció d'encàrrec va ser principalment religiosa, tot i que Mozart va compondre diverses òperes, quartets de corda, sonates i divertiments. Després d'una estada a Munich el 1775, per representar, davant l'elector Maximilià III, La finta giardiniera, Mozart va aconseguir finalment autorització de Colloredo per a una nova gira. Acompanyat aquesta vegada de la seva mare, va partir de Salzburg, feliç d'abandonar la seva 'salvatge ciutat natal' i amb l'esperança de reviure els seus èxits infantils a París. Però primer es va aturar llargs mesos del 1777 a Munich, Augsburg i Mannheim, entre altres ciutats. En l'última va fer amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i va escriure un Concert per a piano. El 23 de març de 1778 va arribar a París, on va conèixer la primera de les seves més amargues experiències, la ignorància de la ciutat. Mozart va escriure dures paraules per la frivolitat i insensibilitat musical vers la seva obra. Les seves condicions de subsistència es van fer sensiblement precàries, motiu que va contribuir a minar la ja precària salut de la seva mare i Anna Maria va morir el 3 de juliol, una mort que va contribuir a incrementar els malentesos i les tenses relacions entre pare i fill. Abans de tornar a Salzburg, Mozart va entrar en contacte amb la família Weber a Mannheim. De fet, en la primera estada a la ciutat s'havia enamorat d'Aloysia Weber, una prometedora cantant. Els dos anys següents els va passar a Salzburg fins que li va arribar un encàrrec de Munich, la composició de l'òpera Idomeneu. El 1781 Mozart i la família Weber van coincidir a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, i la família Weber, per seguir els esdeveniments musicals de la temporada. Rebutjat anteriorment per Aloysia, Mozart es va fixar en la seva germana Constance.
Mentrestant, les relacions amb l'arquebisbe es van deteriorar i Mozart, per a desesperació de Leopold, va mostrar una actitud rebel i poc diplomàtica. A principis de maig, Mozart va rebre l'ordre, a través d'un lacai de Colloredo, d'abandonar immediatament Viena, pel que sembla, per portar un paquet a Salzburg, on se l'obligava a romandre a la ciutat. Mozart, ofès, va presentar la seva carta de dimissió a l'arquebisbe, que la va acceptar immediatament. Lliure de patrons, Mozart va decidir viure a Viena la resta de la seva vida. Mozart sense voler-ho va anticipar a l'artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l'esperit rebel del Sturm und Drang i la sensibilitat wertheriana que va commocionar la joventut alemanya de l'època, la d'un artista que anhelava alliberar-se de la servitud feudal, que es resistia a inserir-se en les files del funcionariat cultural, i que pretenia, en darrera instància, sobreviure per sí mateix. A Viena va començar a donar lliçons de piano i a compondre sense descans. Molt aviat va rebre l'encàrrec d'escriure una òpera per a commemorar la visita del gran duc de Rússia a Viena. Com en aquell temps estaven de moda els temes turcs, exponents de l'exotisme oriental amb certs tocs lleument eròtics, Mozart va abordar la composició de El rapte del serrall, que, estrenada un any més tard, es va convertir en el seu primer gran èxit vienès, i no solament a Àustria sinó també a Alemanya i altres ciutats europees com Praga. El 4 d'agost de 1782, poc després d'aquest gran triomf, Mozart es va casar amb Constance Weber, a qui va dedicar la serenata Nachmusik k.388.
El matrimoni es va instal·lar a Viena en un pis cèntric que es va omplir aviat d'alegria desbordant, amb festes fins a la matinada, balls, música i nens. Era un ambient embogit, anàrquic i despreocupat, molt al gust de Mozart, que enmig d'aquell caos va poder desenvolupar el seu enorme impuls creador. En els nou anys del seu matrimoni van donar a llum set fills, dels quals només van sobreviure dos, Karl Thomas i Franz Xaver, nascut quatre mesos abans de la mort de Mozart, i futur pianista i compositor. Constance, afeblida pels embarassos, es va veure obligada a seguir cures de repòs precàries degut a la feble economia familiar. El 1784 es va apropar a la francmaçoneria per saciar una ànsia d'universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com molts catòlics austríacs, sacerdots inclosos, va trobar en els símbols i els ritus maçons abans que en la pompa clerical de l'Església. Una simbologia que més endavant va saber plasmar musicalment en la composició de La flauta màgica. Fins el 1787, i sobretot a partir dels èxits vienesos de 1784, Mozart va gaudir d'uns anys que s'han de qualificar de feliços. Durant aquest primer període, la seva producció va ser ingent en tots els gèneres: concerts per a piano, trios, quartets, quintets, etc. El 1783 havia escrit una de les seves millors obres, la Missa en do menor. I de 1784 daten els més cèlebres Concerts per a piano si bé el públic va continuar mostrant-se reticent i consternat davant d'una música que no va acabar d'entendre. El 1786 va compondre Les noces de Fígaro, amb llibret de Lorenzo da Ponte a partir de l'obra de Beaumarchais. L'elecció del tema va ser arriscat i subversiu ja que l'obra original estava prohibida però en aquesta mateixa elecció es va posar de manifest el principi liberal del compositor en participar de la crítica suau, però en el fons corrosiva, que hàbilment havia dut a terme Beaumarchais. Mozart va esperar amb impaciència el dia de l'estrena de la seva nova òpera però després d'algunes representacions, els vienesos no van tornar al teatre i la crítica va desqualificar l'obra titllant-la d'excessivament audaç i difícil.
Els darrers anys, va iniciar un període gris i dolorós que ja s'allargaria fins a la seva mort. Els biògrafs ho van atribuir als vicis excessius així com a les costoses malalties de Constance i de les maquinacions dels músics vienesos, envejosos del seu geni. Mozart es va haver d'enfrontar a l'amenaça real de la misèria sense saber molt bé com aturar-la. El matrimoni va canviar de casa en diverses ocasions a la cerca de vivenda més econòmica. Van rebre diners d'amics generosos que finalment van declinar de nous préstecs assumint que Mozart no els hi tornaria. La salut de Constance va empitjorar i Mozart va haver de enviar-la, malgrat els seus deutes, a un sanatori. Aquesta circumstància va entristir profundament a Mozart i per sobreviure va haver de donar classes particulars. Tot i les dificultats, les composicions d'aquesta època ens parlen d'un Mozart tendre, lleuger i en general alegre, encara que amb alguns tocs de melangia. La Petita música nocturna i la cèlebre Simfonia Júpiter van ser bons aquests exemples d'aquests darrers anys. Alhora, va rebre des de Praga l'encàrrec d'una òpera. El resultat va ser Don Giovanni, estrenada amb gran èxit el 29 d'octubre de 1787. Praga, enamorada del mestre, li va suplicar que romangués allí, però Wolfgang va rebutjar l'atractiva oferta, que segurament hagués millorat la seva posició, per estar més a prop de la seva esposa. El 1790 es va estrenar a la capital austríaca la seva òpera Così fan tutte i l'any següent La flauta màgica. Inesperadament, ambdues van ser rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica. Semblava que els vienesos començaven a apreciar, finalment, el seu geni sense reserves i van començar a mostrar la seva gratitud. Tanmateix, el dia de l'estrena de La flauta màgica, el 30 de setembre de 1791 a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions degut a febres intenses i a estranys tremolors.
Mesos abans, el juliol de 1791, quan Mozart ja començava a patir els símptomes de la malaltia que mesos més tard li provocaria la mort, s'especula que urèmia, va rebre la visita d'un personatge 'prim i alt que s'embolicava en una capa grisa', que li va encarregar la realització d'un rèquiem. La llegenda posterior, de connotacions romàntiques, ha pretès fer entendre que Mozart va veure en l'anònim personatge l'encarnació de la seva pròpia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l'aspecte físic del visitant, un tal Anton Leitgeb, enviat pel comte Franz von Walsegg, per demanar la composició d'un missa de rèquiem en honor a la seva esposa morta. El fet que personatges amb recursos encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentessin en públic com a obres pròpies no era infreqüent en aquell temps, i no podia sorprendre Mozart qui, en qualsevol cas, va acceptar els diners de l'encàrrec. Però l'ominosa coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l'encàrrec i la consciència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver d'impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va ocultar als seus amics la seva creença d'estar component el seu propi rèquiem. Mozart si va encertar en la seva intuïció que moriria abans d'acabar el seu Rèquiem. Com en les altres obres d'aquest últim període, el seu estil va ser més contrapuntístic, la seva escriptura melòdica més depurada i senzilla, i sota marcada influència del Rèquiem que Johann Michael Haydn havia escrit el 1771. El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l'assaig que els seus amics músics haurien de realitzar durant la tarda del mateix dia. La darrera nit va donar les seves últimes instruccions per a després de la seva mort i va entrar en coma. Va morir a les poques hores, la matinada del 5 de desembre de 1791 a Viena.
Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...
Andrew Carwood (source/font: aquí)
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
RECICLASSICAT: MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791)
PHOCHAMT.AUGUSTINER: Mozart - Missa Solemnis et al
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina