dimecres, 26 de setembre del 2012

SOLER, Antoni (1729-1783) - Magnificat Secundi Toni

Diego Velazquez - Saint John the Evangelist on the Island of Patmos
Sant Joan l'Evangelista, obra de Diego Velázquez (1599-1660), pintor espanyol.




Antoni Soler (1729-1783) compositor i organista català nascut a Olot. Possiblement, Soler, és un dels casos  més evidents de precocitat en la música ja que amb un any entraria a l'Escolania de Montserrat. Pobre Antoni, amb només un any... devia al·lucinar en aquell ambient amb tanta música. Fos com fos, bon mètode bona vocació adquiriria ja que seria ordenat sacerdot amb 23 anys motiu pel qual se'l coneix, popularment, com "el Pare Soler". Pare, fill o esperit sant el cert és que, més enllà de la devoció catòlica, apostòlica i romana, va dedicar tota la seva vida a la música en un temps en què, certament, parlar d'església era fer-ho de música. Consagrat amb el clavicèmbal i hereu natural de la potent magnetosfera de Domenico Scarlatti, Soler es va convertir en un autèntic referent en l'art clavecinista al mateix nivell que el seu referent italià en el seu dia adoptat per la reialesa borbònica espanyola. Mestre de capella a Lleida i posteriorment a l'Escorial, va viure exclusivament a l'Espanya del XVIII escrivint sistemàticament música per a l'ofici religiós, producció molt vasta de Soler però malauradament i, de moment, molt poc coneguda i escrivint, ara sí, la música pel qual se'l coneix i molt bé a Espanya, Catalunya i arreu del món. Centenars de sonates de clavecí i derivats amb un art i amb un estil que si bé ens recordaran inevitablement al petit dels Scarlatti gaudeixen d'una aroma pròpia i d'un mètode artístic impecable. Conseqüentment, avui parlarem de les sonates de clavecí del mestre català però també ho farem tot recuperant, en primícia, una de les seves obres religioses. Un Magnificat, dels 13 que va escriure, allunyats de les noves convencions clàssiques del moment i inspirats, possiblement, en la música litúrgica del seu mestre i amic José de Nebra. Per tant, acompanyarem aquest breu salm amb un dels seus peculiars concerts de clavecí i orgue en Do major. Fent repàs he observat l'absència del gran pare català de la música. Un greuge que avui mateix esmenaré intentant fer honor a la seva deliciosa música, única en el panorama català del XVIII pel seu incontestable estil i la seva virtuosa manera d'escriure i, imaginem, d'interpretar unes partitures realment difícils. En aquest bon dia de tardor, de temps variable i d'atmosfera caòtica, parlar d'un autor de la terra és i serà sempre un bon al·licient ja que Catalunya també va ser, artísticament, rica i plena!

El concert d'orgue i clavecí ens l'interpreta Montserrat Torrent a l'orgue i Maria Lluïsa Cortada al clavicèmbal.

El magnificat ens l'interpreta el The Choir of St.George's Chapel amb Roger Judd a l'orgue.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dimarts, 25 de setembre del 2012

BOULOGNE, Joseph (1745-1799) - Sonatas pour clavecin

Corrado Giaquinto - Autumn
La tardor, obra de Corrado Giaquinto (1703-1766), pintor italià.




Joseph Boulogne (1745-1799) compositor i violinista francès nascut a Guadeloupe. Marcada il·lusió em fa recuperar la figura del francès etiquetat, en el seu moment, amb el nom del "Mozart negre". Com explicava durant la primera incursió al món musical del Cavaller de Sant George, la vida que va tenir en el seu temps no va ser gens fàcil tot i l'èxit que artísticament obtindria en la seva carrera, principalment a París. Gran virtuós amb el violí, seria amb aquest instrument que gaudiria del més gran dels reconeixements. Dos dels seus mestres, Gossec y Lolli, van dedicar algunes de les seves elegants partitures al seu privilegiat alumne. Per tant, és comprensible entendre i observar en el seu repertori, extens en relació a la música instrumental, com és el violí el més absolut protagonista i de moltes formes. En sonata, en concert o bé en simfonies concertants. Ara bé, si observem detalladament i amb ulls d'explorador el seu catàleg hi trobarem, inesperadament, una sèrie completa d'onze sonates per a clavecí. Un regal per a tots els amants de la dolça sonoritat i la peculiar combinació de teclat i corda del clavicèmbal. És evident que el fet de parlar-ne ens obligarà, gustosament, a retrobar algunes d'aquestes enigmàtiques obres de Boulogne que de ben segur pocs de vosaltres coneixereu. Descobertes recentment, són un d'aquelles tantíssims tresors amagats que tant m'agrada recuperar. Diverses sonates, estructurades en dos o tres moviments em recorden, en certa manera, les precioses sonates que en el seu dia recuperàvem de l'italià Galuppi. Les d'avui són, per ordre, la sonata número 8 en Re major, la sonata número 9 en Re major, la sonata número 3 en Re major, la sonata número 6 en Mi major i la sonata número 10 en Fa major. Obres de galanteria i joia trobades per la mateixa intèrpret mentre rebuscava en els arxius de la Biblioteca Nacional de França. El clavecí, instrument al qual professo una autèntica adoració, ha estat, és i serà un dels protagonistes d'aquest espai. Avui un nou exemple dels tants que, si el temps i les lleis ens ho permeten, anirem fruint ja que autors que van dedicar el seu temps al teclat dolç i delicat del "cembalo" en trobarem a mansalva per les més diverses i apassionants geografies europees. Gaudim i deixem-nos captivar per la música del gran i únic cavaller, el de Sant George!

Interpretades esplèndidament per la francesa Anne Robert.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios

dilluns, 24 de setembre del 2012

VALERI, Gaetano (1760-1822) - Concerti per Organo

George Barret - Paisatge italià
Paisatge italià, obra de George Barret (1730-1784), pintor irlandès.




Gaetano Valeri (1760-1822) compositor i organista italià nascut a Padova. L'escola italiana del segle XVIII, a banda dels noms que tots coneixem, va tenir centenars de fills il·lustres de l'escena musical. Tants, probablement, com ciutats amb esglésies i orgues on poder assajar i treballar. L'ebullició musical d'Itàlia és inqüestionable i l'estil, amb característiques pròpies, també. El nom de Valeri està íntimament relacionat amb el de la seva ciutat natal. De fet, tota la seva vida la va fer a Padova, al càrrec d'organista de la catedral. Allà, amb un bon jornal, va gaudir del beneplàcit local i de totes les facilitats per a desenvolupar una imponent producció de la qual, més enllà de territori italià, poc o gens se'n coneix. I tal com comentava ahir en relació a molts compositors del segle XVIII, la seva principal dedicació, com a organista i mestre de capella d'una majestuosa església, va ser la composició d'una quantitat inimaginable de partitures religioses. Més d'un centenar de misses, salms, ofertoris, motets... i totes elles, aparentment, ben preservades als arxius de la seva ciutat. Alhora, no va deixar de banda el seu estimat instrument al qual va dedicar l'enginy del seu talent. Multitud de sonates, simfonies o concerts amb un protagonista comú, l'orgue. En aquest sentit, i com no podrà ser d'altra forma, recuperar aquest instrument serà una obligació i ho farem amb un parell de concerts prou interessants. Per tant, dues obres concertants recuperades d'un manuscrit de l'arxiu de la Biblioteca de Padova. D'entrada, el concert en Sol major per a orgue i orquestra, escrit en una data indeterminada i amb un mètode semblant a l'utlitzat per Johann Christian Bach en alguna de les seves simfonies concertants. Tres moviments, un allegro, un largo i un rondó final on l'orgue brilla especialment per la peculiar forma de tocar-lo, tan pròpia de la Itàlia de finals del XVIII i fins ben entrat el XIX. Preludi del segon concert en Si bemoll major per a orgue i orquestra, escrit l'any 1797, de tres moviments allegro moderato, adagio i rondó i seguint la tradició galant tant característica de mitjans i finals del segle XVIII. Dues interessants partitures de les quals no dubto que agradaran a tots aquells enamorats dels majestuosos orgues repartits per Europa. Sens dubte m'hi incloc ja que, segons el meu punt de vista, l'orgue i la seva extraordinària quantitat de registres és, en qualsevol cas, un dels instruments més gratificants d'escoltar. Honor i glòria a l'orgue però sobretot al ciutadà que un bon dia va pensar que tota església seria més agradable si la música hi era present!

Luca Scandali a l'orgue, amb el conjunt Hermans Consort i la direcció de Fabrizio Ammetto ens interpreten aquestes dues concertants obres per orgue.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 7 comentarios

diumenge, 23 de setembre del 2012

LICKL, Johann Georg (1769-1843) - Missa Solemnis (1823)

Barent Fabritius - The Adoration of the Shepherds
L'adoració dels pastors, obra de Barent Fabritius (1624-1673), pintor holandès




Johann Georg Lickl (1769-1843) compositor i organista austríac nascut a Korneuburg. Recuperem la figura d'aquest immens compositor oriental tristament desconegut a les nostres contrades però considerat un dels més grans autors del poderós Imperi Austro-Hungar. La obra d'avui, impecablement interpretada, parlarà per sí mateixa. Els seus estudis acadèmics i més professionals els iniciaria l'any 1785 a Viena a les ordres d'un bon amic i popular actor de l'escena mundial, Franz Joseph Haydn. I si bé a Lickl i al seu temps se'l va conèixer, essencialment, per la seva producció teatral el cert és que al nostre temps les més bones edicions tenen a veure amb la música religiosa com la d'avui. De fet, de l'ingent nombre de partitures que va deixar escrites, principalment en la seva estada a Pécs com a mestre de capella i de les quals moltes s'han extraviat per sempre, la majoria es corresponen a música de caràcter litúrgic. Quasi 30 misses, de les quals se n'han editat un parell, ofertoris i altres obres menors. Per tant, d'un autor que va néixer quan Mozart tenia 13 anys i va viure de ple el classicisme i el romanticisme és més que probable que qualitat i bellesa musical siguin obligadament sinònims. Lickl que en el seu temps gaudia representant les misses de Mozart, Haydn, Beethoven o Hummel, és evident que va trobar en aquests mestres únics la font d'inspiració perfecta a l'hora de pensar, escriure i interpretar les seves pròpies partitures. L'exemple el d'avui, la producció més monumental de Lickl. Una exuberant missa solemne en Re menor escrita l'any 1823. Una missa simfònica pel complet organigrama que requereix en la instrumentació. Obertura amb un kyrie de textura dramàtica i de foscor tenebrosa que anticipa un gloria realment espectacular. Els cors, els solistes i els instruments es coordinen molt bé amb aparicions furtives i del tot inesperades dels instruments de vent... fagots, clarinets, trompetes. El credo s'introdueix amb un allegro on s'alternen els cors amb els solistes. El lent i emotiu Et incarnatus precedeix un contundent Et resurrexit introduït amb una trompeta solemne. Cors, veus i instruments en ebullició en un marcat caràcter operístic que, en qualsevol cas, és evident en el conjunt de la missa. El sanctus breu però efectiu en relació a allò que representa. El benedictus segueix clarament la tradició clàssica on les veus solistes en són les protagonistes potser seguint la tradició del seu bon mestre Haydn. L'agnus dei final retorna melòdicament al kyrie inicial on la foscor i el dramatisme es tornen a fer presents fins l'aparició, sobtada i monumental, del dona nobis pacem final que tanca la producció sacre més transcendent de Lickl. Reconec que aquesta és una de les misses més espectaculars, en el seu conjunt, que mai hagi tingut el plaer d'escoltar i de gaudir. El classicisme va saber trobar un mètode i un estil propi per tal de fer de l'ofici religiós una autèntica festa. Els germans Haydn, els Mozart... i multitud d'actors secundaris de qui, si n'observem detalladament el seu repertori veurem que l'apartat i el capítol religiós és el més extens. Els meus sentits no es poden arribar a imaginar, sense col·lapsar-se irremeiablement, com seria en aquest moment l'univers de la música si la totalitat de misses i derivats del període clàssic que es troben en centenars d'arxius i biblioteques estiguessin editades i enregistrades... Perseguir quimeres, vet aquí la qüestió!

A la interpretació en una edició de luxe, en primera gravació mundial i gentilesa del segell Hungaroton, hi trobarem la Erdody Chamber Orchestra, amb els cors i els solistes de la Purcell Choir i la direcció György Vashegyi.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

IMSLP: Johann Georg Lickl (1769-1843)
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dissabte, 22 de setembre del 2012

VON PREUSSEN, Louis Ferdinand (1772-1806) - Grosses Trio (1806)

Jan van Huchtenburgh - A Battle 1680
La batalla (1680), obra de Jacob van Huchtenburg (1647-1733), pintor holandès.




Louis Ferdinand Von Preussen (1772-1806) compositor, pianista i militar alemany nascut a Berlín. Avui, primer dissabte de tardor, recuperarem la figura magnànima d'un príncep alemany, nebot del grandiloqüent, esplèndid músic i Rei de Prússia, Frederic II "el Gran". A diferència del nostre temps i espai on els reis i els prínceps, més enllà de viure en l'opulència, el despropòsit permanent (que també en el segle XVIII) i de veure i existir a costa d'un poble ofegat de qui només es preocupen quan la seva "miserable" existència se'n veu perjudicada, hi va haver una família de sang blava amb la música en un dels rangs més elevats de la seva vida. Aquesta visió de la reialesa és extensible, per definició, a qualsevol època inclosa la nostra on tenim, o més ben dit patim desconsoladament, una monarquia anacrònica i culturalment mediocre. Doncs bé, va haver-hi una època, en què reis i prínceps, a banda de ser uns privilegiats tenien, o si més no aparentaven tenir, principis. El cas del príncep d'avui, malaguanyat en una batalla amb l'exèrcit francès, en va ser un bon exemple. Militar de carrera, Von Preussen va ser un enorme pianista i compositor que va veure apagades, per sempre, les seves innates virtuts musicals per la seva condició de general d'una valentia inqüestionable. Musicalment es va formar, sembla ser, amb Beethoven i amb un compositor i gran amic seu, Jan Ladislav Dussek. D'ell aprendria l'art pianístic i la vocació artística en clara contraposició amb la carrera militar. Dussek va ser la més fidel companyia del seu aristocràtic alumne fins el dia de la seva mort a la batalla de Saalfed on, a diferència de molts dels seus companys d'armes, declinaria l'amable oferta de rendició de l'exèrcit francès. Admirable la valentia del jove príncep que moriria amb una espasa clavada al cor amb només 34 anys. Escoltant, o més ben dit, fruint de la seva música un pensa del que hagués estat capaç si en el seu dia hagués deixat el ferro de l'espasa en un museu i hagués orientat la seva carrera a la música.

Tenint en compte les importants responsabilitats que en aquella època tenia la carrera militar em pregunto amb quina clarividència va compondre i va escriure els 13 opus de què es compon el seu escàs però preciós repertori. Tots ells són per a piano en els més diversos registres. Trios, octets, rondós amb orquestra... Per sort, a la nostra època podrem trobar tota la seva obra convenientment editada i enregistrada. Avui dues de les seves esplèndides produccions de piano. D'entrada, una de les dues partitures pensades per a piano i orquestra. Parlem del rondó per a piano i orquestra en Si major opus 9. Una bona partitura, en un únic moviment i ben estructurada en tot el seu conjunt. Obertura del Gran trio en Mi bemoll major opus 10, escrit l'any 1806 i pocs dies abans de la seva mort, és i representa una de les grans obres mestres del seu autor. Sorprenentment, és clarament romàntic amb un vocabulari molt cohesionat i un estil molt ben definit. Probablement, i en paraules del mateix Dussek, la partitura més brillant de Von Preussen. Possiblement, va ser conscient que el seu futur estava més proper a la foscor absoluta que a la llum cromàtica de la inexplicable existència i va trobar el moment, pocs mesos abans del seu tràgic i definitiu alè, per escriure una de les més elegants partitures de la seva obra. Agrair, que també és un deure, que en un temps, en un espai i tornant als inicis del que dèiem, hi haguessin reis i prínceps amb inquietuds artístiques. Desgraciadament, en el nostre temps la grandiloqüència gratuïta i sense contrapartides s'ha apoderat d'una monarquia de la qual, ningú amb el més comú dels sentits, se'n podrà sentir mai i per principis, orgullós!

El gran trio interpretat pel Trio Parnassus.

El rondó per a piano i orquestra ens l'interpreta la Philharmonia Pomorska amb Takao Ukigaya.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)