Muzio Clementi (1752-1832) compositor i pianista italià nascut a Roma. Clementi és un dels grans de la música tot i que per al públic profà, i en general, sigui un desconegut més enllà d'ambients acadèmics i professionals. Ara bé, no podem subestimar-lo ja que en el seu temps fou un personatge molt important, molt respectat i admirat pels seus contemporanis. La seva carrera i com és habitual al segle XVIII, va començar de ben petit i amb només 13 anys ja ocupava el càrrec d'organista d'església. Hem de valorar molt el fet que M. Clementi va viure molts anys (80) cosa poc freqüent on l'esperança de vida era molt baixa en general. I si observem la seva cronologia temporal, observarem que va néixer en plena edat d'or del classicisme i va morir en plena edat d'or del romanticisme, per tant, va ser un gran privilegiat tant com a intèrpret, compositor i oient, podent gaudir de la música de la majoria dels grans genis. El seu virtuosisme al piano no agradava a un jove W.A. Mozart amb qui va coincidir en un concurs organitzat per l'Emperador Romanogermànic Josep II. Un concurs on el deure era la improvisació d'obres i seleccions dels mateixos compositors. Doncs bé, davant l'excel·lència interpretativa d'ambdós convidats il·lustres, l'emperador no va tenir més remei que dictar un empat fet que, sembla ser, no va agradar gens a Mozart. De fet, en les cartes que enviava al seu pare Leopold, Mozart titllava a Clementi de "xarlatà, com tots els italians". Contràriament, Clementi sentia una especial admiració pel geni de Salzburg tot i que es va sentir traït quan Mozart va utilitzar la Sonata en si bemoll major de Clementi en la obertura de la Flauta Màgica. Potser per aquest fet, M. Clementi va marxar, de forma definitiva, a Londres on es va dedicar a interpretar i donar classes de piano a dos compositors que avui dia també coneixem, John Field i Johann Baptist Cramer. Mentrestant, també tenia un negoci de construcció de pianos, molt famós al seu temps. I no només això, sinó que a partir de l'any 1807 es va convertir en l'editor de Beethoven el qual admirava la qualitat de les interpretacions que feia de les seves obres. A partir del 1810, Clementi va abandonar definitivament la seva carrera interpretativa per a dedicar-se a la composició i construcció de pianos. Musicalment i tot i que les seves obres rarament es representen a les sales de concerts, Clementi va escriure més de 100 sonates per a piano de molt valor en l'aprenentatge d'aquest instrument. Ara bé, Clementi va escriure música de molts gèneres tals com simfonies, obres concertants, concerts per a piano que, gràcies a la labor del pianista rus Vladimir Horowitz, actualment estem redescobrint. I d'ell, he volgut seleccionar una simfonia, la número 1, en la tonalitat de Do major. D'estil i característiques essencialment clàssiques, ens recordarà el Beethoven més clàssic. De quatre moviments, és una mostra de l'estil orquestral de Clementi, compositor a l'ombra dels grans genis tot i que aquests l'admiressin.
1. Larghetto allegro - 8:08
2. Andante con moto - 5:39
3. Minuetto allegretto - 4:43
4. Finale, allegro vivace - 5:16
Ens la interpreta The Philarmonia sota la direcció de Francesco d'Avalos i té una durada total de 23:47 minuts.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina