Un jerro de flors, obra de Paul Gaguin, pintor francès del segle XIX
Anton Eberl (1765-1807) compositor i pianista austríac nascut a Viena en plena efervescència artística. Alumne de Wolfgang Amadeus Mozart, i abans de desenvolupar la seva carrera com a compositor, va ser un admirat pianista instrument pel qual tocava concerts arreu d'Europa. El seu estil i la seva forma musical ens recordaran molt el seu mestre de fet, al seu temps, moltes de les seves obres es creien que eren del mateix Mozart. Lluny de representar un problema per Eberl, va gaudir d'aquest fet tot component multitud d'obres de tots els gèneres i estils tot i que malauradament la majoria d'elles s'han perdut per sempre. Admirat per alguna de les seves òperes còmiques A. Eberl avui dia el coneixem, principalment, per les seves obres simfòniques i de cambra, elegants i refinadament clàssiques, representen la depuració dels últims compassos del classicisme abans no evolucionés vers el romanticisme. El seu talent i la seva carrera com a compositor foren tant respectades al seu temps que en relació a la seva Simfonia en Mi bemoll major va rebre millors crítiques a la seva època que la simfonia heroica de Beethoven en una jornada memorable de principis del XIX on les dues obres van ser interpretades conjuntament. Doncs bé, en aquest dia congelat de febrer, m'agradaria recuperar aquesta majestuosa simfonia reconeguda per la crítica i que testimonia la labor d'aquest artista austríac a l'ombra del seu mestre però del qual n'aprengué bé les lliçons que, de forma peculiar i a la seva manera, Mozart l'hi devia donar. Una esplèndida partitura per a recuperar la memòria i el lloc que aquest compositor vienès del segle XVIII es mereix.
La simfonia ens la interpreta el conjunt Concerto Köln.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):
IMSLP: Anton Eberl (1765-1807)
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLa sinfonía op. 33 de Eberl no cabe duda de que es una obra espléndida, ahora bien, en mi opinión, no es comparable en modo alguno a la 3ª de Beethoven. Supongo, no obstante, que los contemporáneos tenían el oído más "acostumbrado" a obras como la de Eberl. En cualquier caso, insisto en que me ha parecido una obra extraordinaria. Lo mismo o más puede decirse del Trío op. 36. Muy satisfecho de la escucha de ambas obras. Me han ayudado a pasar de forma agradable esta fría mañana de sábado ( y que conste que el frío no me desagrada) Muchas gracias una vez más. Saludos.
ResponEliminaEstoy de acuerdo contigo. El oído se adapta a los gustos del momento, la innovación artística en su tiempo era una osadía y más teniendo en cuenta el "secuestro" bajo el que vivían los compositores sin apenas libertad creativa. Fíjate que la mayoría de ellos o estaban en la Corte de turno, bajo las ordenes de algún Rey o de un mecenas... dar alas a la creatividad, impensable a no ser que lo hicieran sutilmente y "soto voce". Sin duda, Beethoven fue un pionero y en su tiempo, y más a principios del XIX, más críticas que alabanzas se llevarían algunas de sus obras... El tiempo lo puso en su sitio, como le corresponde!
EliminaSaludos!
Beau, lo vi ahora, muchas gracias! Homilius es immenso y el sello Carus también por darlo a conocer!
ResponEliminaSaludos!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina