diumenge, 29 de juliol del 2012

MIR, Josep (1700-1764) - Missa en Re (1760)

Antoni Viladomat - Birth of Saint Francis
Obra d'Antoni Viladomat, pintor català contemporani de Josep Mir




Josep Mir i Llussà (1700-1764) compositor català nascut, sembla ser, a Solsona. Satisfacció indescriptible em produeix el fet de marxar de vacances parlant d'un artista català i amb l'al·licient d'haver nascut en una de les comarques més belles de Catalunya, el Solsonès. El català Josep Mir, com molts dels seus contemporanis, va fer vida en diverses catedrals del regne espanyol. I si bé desconeixem el període de formació acadèmic dels seus primers anys, és més que probable que la seva primera instrucció fos a Solsona mateix a les ordres del mestre de capella de la seva catedral gòtica. Per tant, situem-nos més enllà de 1730 per a començar a situar espacialment a un Josep Mir a la òrbita d'autors de renom de l'Espanya borbònica com José de Nebra o el també català Jaume Casellas. Des de Catalunya i des de fa relativament poc temps, es considerava que al nostre petit país la realitat musical va ser escassa i allunyada dels principals centres artístics europeus. La realitat comença a desmentir alegrement aquesta distorsió històrica motivada pel profund desconeixement que se'n tenia dels seus artistes. Per sort i ben aviat, gràcies a una autèntica explosió en la recuperació de la memòria musical, s'haurà de reescriure la història artística de Catalunya i d'Espanya amb el nom d'autèntics mestres en la matèria. L'exemple d'avui és prou eloqüent del què diuen els musicòlegs. Josep Mir, de qui se'n conserven una quantitat ingent de partitures repartides arreu de la geografia espanyola i americana continent on la música d'aquest català gaudia d'un reconeixement d'acord amb la seva música, va ser un erudit i professional compositor. A Catalunya han hagut de passar un parell de segles per començar a veure la llum més enllà dels Händel, Mozart, Beethoven o Bach. Si bé el riu principal és font de vida i de civilització, no hem de perdre mai de vista que són els milers d'afluents els que el nodreixen de substància i de contingut. Per tant, la potència de l'afluent Mir quedarà demostrat i evidenciat per tots aquells que en desconeixíem l'existència i de qui, la sobtada irrupció d'una de les tantes obres pendents de recuperar, ens motivarà a descobrir-ne el seu passat.

Dues partitures, en una edició de luxe i d'una qualitat impecable, de caràcter religiós com no podia ser d'altra forma tenint en compte la recurrència en el càrrec de mestre de capella en diverses catedrals espanyoles. D'entrada, un Lauda Jerusalem en La menor, basat en el salm 147 de la Bíblia i recuperat d'un manuscrit trobat al Santuari d'Aranzazu. Doble cor, orquestra i un aparent oboè despistat és el dibuix musical d'aquesta preciositat coral. Obertura de la contundent majestuositat coral i solista del dia, la missa en Re major per a cor, solistes, cordes, oboès i trompes, escrita l'any 1760, conservada en el Monestir de Montserrat i de característiques barroques tardanes, on les trompetes remarquen els paisatges més solemnes i amb un final, en el Dona nobis pacem, extraordinari. Autèntic tresor, indescriptible i sensacional. Aquestes són les paraules que em van venir al cap després d'escoltar el conjunt musical de Josep Mir. Incomprensió em produeix conèixer els noms de tants artistes espanyols, catalans i peninsulars dels segles XVII i XVIII i dels quals, en prou feines, se n'ha recuperat una molt petita part de la seva descomunal obra. Per tant, no podem sinó anhelar un sincer desig vers la progressiva recuperació ja que inevitablement Espanya, tot i ser en aquell temps políticament despòtica i rància, va viure en silenci la modernitat i la revolució musical afavorida, paradoxalment, a l'interior d'un dels estaments més retrògrads de la història, l'església. I amb aquest autor, català i en silenci al nostre petit país fins ara, m'acomiado, a contracor però content, cap a unes merescudes vacances!

A la interpretació impecable el conjunt la Xàntria i el conjunt musical Vespres D'Arnadi.

Gaudiu i compartiu! Bones vacances!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 11 comentarios

dissabte, 28 de juliol del 2012

HARTMANN, Emil (1836-1898) - Cello Concerto Op.26 (1879)

Constantin Hansen - Group of Danish Artists in Rome 1837
Obra de Constantin Hansen, pintor danès contemporani d'Emil Hartmann




Emil Hartmann (1836-1898) compositor danès nascut a Copenhagen. Dinamarca tot i ser un petit país, si no tenim en compte Grenlàndia, va viure una peculiar eclosió artística coincidint en el temps amb el romanticisme del segle XIX. Una manifestació cultural exterioritzada pels seus pintors però també pels seus músics i sobretot caracteritzada en la "família" Hartmann relacionada amb el també compositor Niels Gade de qui, també, n'hauré de parlar bonament pugui. I del cognom Hartmann ja n'havia parlat en relació amb el pare de l'autor d'avui, Johan Peter Emilius Hartmann i de qui en descobríem una de les dues simfonies que va escriure. Doncs de tal pare, tal fill. Una dita prou clarivident del que fou Emil. Com no podia ser d'altra forma, la figura paterna fou determinant en l'aprenentatge del seu fill. I no només el seu pare sinó també el seu cunyat Niels Gade l'ajudaria en la composició i la interpretació. Hereu d'una família de musics, amb ell s'extingiria la estirp familiar associada al cognom Hartmann. Abans del seu trist final, va deixar tota una sèrie d'obres menors, majors i de caràcter instrumental i líric. Algunes òperes, ballets i diversos concerts. Entre ells els que escoltarem en el dia d'avui. D'entrada, un concert de violoncel en Re menor opus 26 escrit l'any 1879 en honor al violoncel·lista alemany Friedrich Grützmacher. Una preciosa obra d'arrels nòrdiques que, paradoxalment, va ser molt ben rebuda en terres germàniques. Tres moviments no molt llargs dibuixen un concert elegant i que fa honor al violoncel, sens dubte. L'acompanyarà un preciós concert de piano en Fa menor opus 47 escrit l'any 1890 i en honor al pianista Julius Röntgen tot i que si l'escoltem detalladament és probable que ens recordi al també alemany Robert Schumann a qui sembla fer-li una elegant i subtil dedicatòria. Tot plegat d'un autor que va morir el mateix any de naixement de la meva estimada besàvia, qui ho diria. La música ens serveix per a enllaçar el temps, l'espai i els sentiments. I en aquest cas, tot i el temps que ella ja no hi és, l'hi dedico la preciosa música del dia d'avui ja que en el baül dels bons records hi romandrà sempre!

A la interpretació Stanimir Todorov al violoncel, Per Salo al piano i la Helsingborg Symphony Orchestra sota la direcció d'Hannu Lintu.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

divendres, 27 de juliol del 2012

PERTI, Giacomo Antonio (1661-1756) - Gaude felix, parens Hispania

Domenichino - Saint John the Evangelist
Obra de Domenico Zampieri, pintor italià del segle XVII



Giacomo Antonio Perti (1661-1756) compositor italià nascut a Bologna. Traslladem-nos a la preciosa geografia italiana per a trobar-hi un dels grans noms de la seva complexa arquitectura musical. Ni més ni menys que el professor del pare "Martini" aquell de qui tantes vegades n'he parlat com a mestre influent de tants i tants músics del classicisme. Doncs bé, va haver-hi un dia que el mateix Giovanni Battista Martini va tenir un mestre de qui n'aprendria una part de la teoria i de la pràctica que posteriorment exportaria arreu d'Europa. Aquest desconegut music es deia Giacomo Perti. D'una longevitat impròpia de l'època en què va viure, va viure de ple el regnat de Bach i la transició natural del barroc al classicisme tot morint el mateix any del naixement de Mozart. Per tant, la varietat de registres del seu repertori, molt extens i concentrat en el gènere líric i en la forma d'òperes i de música eclesiàstica, és prou evident. I la quasi totalitat de la seva obra la va desenvolupar en el càrrec de mestre de capella, i durant 60 anys (!!), d'una de les esglésies de Bologna. Per tant, un artista eminentment italià en tota la màxima expressió i esplendor. Entenent el bon gust i refinament dels italians vers la música religiosa, exemples no ens en falten, avui en parlaré en exclusiva tot obrint la porta d'una de les tantes ramificacions de la música. I en un mes de juliol on la presència dels autors alemanys ha estat aclaparadora, recuperar la figura d'un autèntic desconegut italià sempre és i serà motiu d'alegria. D'entrada, un salm cristià. Un Dixit Dominus per a cor, cordes i baix continuo escrit entre els anys 1725-1730 i reminiscent d'un barroc que a Itàlia es resistia a la sentència dels nous vents clàssics que, paradoxalment, si apareixen en la forma del motet Gaudex felix, parens Hispania per a cor, solistes, trompes, cordes i continuo escrit l'any 1712 en honor al Papa Pius V. Una breu pausa motivada per la presència instrumental d'una simfonia de la missa a 12 veus amb instruments i estructurada en la forma concerto grosso. Obertura del gradual Ecce Sacerdos magnus per a soprano, cordes i baix continuo escrit l'any 1735 per la festa de San Petronio de Bologna. Tancant el conjunt i la selecció d'obres de Perti, el salm Laudate Dominum in sanctis eius per a cor, trompes, cordes i continuo, escrit l'any 1710 i en honor, sembla ser, al patró de la ciutat. Itàlia i la música van de la mà i la d'avui n'és una bona mostra. I la quantitat de compositors esperant el seu torn en el cofre dels tresors és tant ingent que crec que aviat hauré de sol·licitar l'ajuda de les bones ànimes solidàries per tal de difondre, més ràpidament, la colossal mina artística que resta pacientment tot esperant la cromàtica i preciosa llum del renaixement!

Preciosa interpretació de l'Arìon Choir i el Consort del Collegio Ghislieri sota la direcció de Giulio Prandi.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)
SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dijous, 26 de juliol del 2012

FARRENC, Louise (1804-1875) - Sextet Op.40 (1852)

Anshelm Schultzberg - Hostsol parkmotiv fran sparreholm
Obra d'Anshelm Schultzberg, pintor suec del segle XX




Louise Farrenc (1804-1875) compositora i pianista francesa nascuda a París. Per tercera vegada parlarem de Farrenc. Molts podríeu dir, com és possible que aquesta sigui la tercera introspecció a la vida i obra d'aquesta compositora i no obstant, ni una miserable dedicatòria a Clara Schumann. Tot té el seu temps i de raó no us en falta, la meva justificació recau en el fet que, talment com la música, la vida exigeix el seu tempo i per ara no he trobat el moment adequat per a introduir-me a la musica de la bella i estimada esposa de Robert Schumann. Ben aviat, desitjo, ho faré i espero poder-vos delectar emotivament. Mentrestant, recuperem la figura d'aquesta encantadora pianista i compositora francesa hereva de la tradició clàssica de Hummel i Clementi i en contacte amb el romanticisme de tota una generació d'autors contemporanis amb qui conviuria harmònicament. I si, fins a dues vegades prèvies a l'avui n'havia parlat de Farrenc i, de fet, no em cansaria de fer-ho. Fent una ullada al passat proper, en vaig parlar en relació amb la simfonia número 3 opus 36 en Sol major i en relació amb una hipnotitzant partitura en la forma de sonata per a violoncel i piano opus 46. Pianista virtuosa del Conservatori de París, Farrenc va gaudir, tot i ser dona en un temps i en un espai on la discriminació era la normalitat i no l'excepció, d'una inesperada però absolutament justificada fama. I tot i guanyar uns honoraris sensiblement inferiors als dels seus homòlegs masculins, Farrenc seguiria amb l'èmfasi necessari per a sorprendre, una vegada i una altra, el públic, la crítica i tot aquell espectador actiu o passiu de la seva obra. Composicions principalment per a piano, però també simfonies, cantates i la seva admirada obra de cambra, la més expressiva i eloqüent de la seva producció. I en aquest context i a partir de 1850 es quan començarem a ubicar, espacialment, les partitures del dia d'avui. Obres d'un enginy creatiu immens i d'una bellesa indiscutible. Instruments de cambra en un primer episodi en la forma de trio de piano en Mi bemoll major opus 33 per a piano, violoncel i violí escrit l'any 1855 amb la idea en ferm de no publicar-lo i de representar-lo, estrictament, en ambients privats o informals. Reminiscències de Mendelssohn i Schumann són subtils per fàcils de trobar en un conjunt on la llibertat interpretativa i el bon humor dominen el global dels quatre moviments característics de la partitura. Obertura del segon episodi dominat per a un sextet de piano i instruments de vents opus 40 escrit el 1852 i on clarament identificarem un dels mestres de Farrenc, el geni de les obres per a instruments de vent, el senyor Antonin Reicha. Quasi concertant, és una peculiar composició on el piano queda emmarcat per la presència constant del quintet de vent que l'acompanya. Bona música per aquest dijous de canícula contundent i de sequera preocupant. Anhelant la benaurada pluja, convoquem la conjunció meteorològica amb la música a veure si ajuda, amb la seva presència, a remetre la constant preocupació pels nostres estimats boscos, prats, muntanyes, masies i animals vers la descarada omnipotència de l'astre Sol i de la seva brillant vehemència que amb una inofensiva guspira pot convertir, el paisatge, en un terrible infern. Dedicat a l'Alt Empordà i a la seva gent!

A la interpretació el conjunt Linos Ensemble.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

 BIOGRAFIA: Louise Farrenc (París, 31 de maig de 1804 – 15 de setembre de 1875)
SPOTIFY: Louise Farrenc – Farrenc, L.: Piano Trio, Op. 33 / Clarinet Trio, Op. 44 / Sextet, Op. 40

Farrenc, L.: Piano Trio, Op. 33 / Clarinet Trio, Op. 44 / Sextet, Op. 40

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

dimecres, 25 de juliol del 2012

RICHTER, Franz Xaver (1709-1789) - Kemptener Te Deum

Gabriele Castagnola - Love or Duty 1873
Obra de Gabriele Castagnola, pintor italià del segle XIX




Franz Xaver Richter (1709-1789) compositor i violinista txec nascut a Holešov. Explorem la galàxia bohèmia per a trobar-hi un dels grans cognoms de l'escena oriental europea. I tot i que a Catalunya és un d'aquells noms a l'ombra de moltíssims altres, certament Richter gaudeix de fama i recurrència en els ambients musicals europeus, sobretot per la seva música simfònica i religiosa. Representant de Mannheim que no de la seva escola, va esdevenir un dels privilegiats actors de la òrbita mozartianà de qui el mateix Mozart en parlava amb sincera admiració el dia que va escoltar una "encantadora i ben escrita" missa de Richter interpretada a Salzburg. Va néixer en un context artístic dominat pels Bach, Telemann i Hasse a l'Europa Central, Händel a Anglaterra i Vivaldi a Itàlia. Tres magnetosferes prou potents com per distorsionar i eclipsar amb força la irrupció d'intrèpids valents desafiant el "règim". En aquest ambient, Richter allunyat de qualsevol disputa, viuria en contacte musicalment amb Johann Joseph Fux de qui, sembla ser, n'aprendria perfectament l'art contrapuntístic amb el que desenvoluparia i dotaria la seva música de l'elegància de la que pot presumir. I si bé Viena era el centre musical per excel·lència de l'Europa del XVIII no hem d'oblidar dos dels centres amb veu i música pròpia per definició. Un era Praga. L'altre Mannheim. Ciutat, aquesta, on Richter viuria i desenvoluparia el gruix de la seva obra. Paradoxalment, el nou estil fresc, emergent i clàssic de Mannheim es contraposaria estilísticament amb les formes de l'alemany, més properes als mètodes encarnats per Carl Philipp Emanuel Bach que per les tendències modernes dels germans Stamitz, Holzbauer o Cannabich. Tanmateix, una vintena d'anys romandria en una ciutat que menystenia, sovint, l'estil "antiquat" de les seves composicions. Fos com fos, en aquest ambient escriuria la simfonia en Do major d'arrels barroques i de reminiscències italianes. És un bon exemple de l'art simfònic d'un autor alemany situat a Mannheim però diferenciat clarament de l'estil dels seus coetanis. Aperitiu del monumental Te Deum en Re major, marca de la casa d'aquest espai, escrit en una data de 1745 i en un temps en què Richter estava ocupat en el càrrec de mestre de capella de Kempten. Cors, veus, cordes, vents i timbales en un empatx musical espectacular i que dóna fe que Richter, més enllà de les simfonies i concerts, tenia una mà destre en l'art musical litúrgic. Pas previ musical al dia que, d'un artista del qual consten fins a 39 misses de les quals he tingut la sort, privilegi i fortuna d'escoltar-ne una, recuperi una de les solemnes obres dominicals, pastorals o festives. Tot al seu temps i al compàs del metrònom que m'avisa que les vacances estan a tocar... per fí!

A la interpretació, gentilesa editada pel segell CARUS, el cor i solistes de la St. Thomas-Chorschule Wettenhausen i la Camerata Vocale Günzburg, amb la orquestra Johann Christian Bach-Akademie Köln i la batuta de Jürgen Rettenmaier.

La simfonia gentilesa de la orquestra de Cambra Eslovaca i la direcció de Bohdan Warchal (1930-2000).

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 10 comentarios

dimarts, 24 de juliol del 2012

MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Symphony No.40 (arr. by Hummel)

Friedrich Georg Weitsch - Alexandre von Humboldt
Retrat d'Alexander von Humboldt, obra de Friedrich Georg Weitsch, pintor alemany contemporani de W.A. Mozart




Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) compositor, geni i pianista austríac nascut a Salzburg. Què podem o què hauríem de dir d'un dels més grans genis nascuts de l'espontània sopa de Higgs en la què vivim. Poca cosa puc o podré aportar biogràficament de la vida d'aquest murri de la música de qui parlar-ne és la norma i no l'excepció. I què podrem dir d'un repertori extensament i completament editat, recuperat i interpretat fins a l'extenuació. I com que un dels principis d'aquest espai és el de presentar obres poc conegudes d'autors barrocs, clàssics i romàntics, com és possible que ni més ni menys avui recuperi una de les obres més famoses de la història musical... Nogensmenys, tot té una certa trampa. I el cas d'avui, on escoltarem dues de les obres mestres del geni de Salzburg, és una d'aquelles bromes o sorpreses musicals inesperades però emocionalment gratificants. Per entendre-ho, ens hem de traslladar de ple en la història de vida de Mozart on hi trobarem un personatge privilegiat que no content de viure i d'observar de prop el dia a dia d'un jove Mozart, també n'aprendria directament el seu art. Parlem de Johann Nepomuk Hummel, l'hereu i l'extensió més fidel en el temps i en l'espai de l'univers Mozart i dels pocs capaços d'entendre el significat i la magnitud real de la seva obra. I què té a veure Hummel amb la simfonia número 40 en Sol menor de Mozart, doncs senzillament l'arranjament que en faria per a piano, flauta, violí i violoncel. I no només de la simfonia com podrem comprovar, sinó també de diversos concerts de piano, com el número 18 en Si bemoll major també arranjat per als mateixos instruments i que també escoltarem. Hummel, artista integral i consolidat per mèrits propis, va transcriure aquestes obres per a quatre instruments per la demanda voraç que hi havia de fer interpretables aquestes bellíssimes obres en ambients privats, és a dir, amb amics, simples aficionats o grups reduïts.

I lluny de resultar mediocres, Hummel ho bordaria amb uns arranjaments sensacionals, on la simfonia brilla amb una força i amb un aroma totalment sorprenent. Probablement, tot i que aquestes transcripcions per a conjunt de cambra dibuixen una nova dimensió de les partitures de Mozart, representen un reforç potent en la idea que Hummel, a l'ombra durant moltíssims anys del seu mentor, va ser i és un dels grans ja que la qualitat d'aquests arranjaments i del seu repertori, en general, és indiscutible. Una nova forma de sorprendre l'audiència amb una música escoltada i repetida en centenars d'auditoris d'arreu però que reinterpretades en aquest voluntariós exercici de cambra representen un alè d'aire fresc inesperat. L'homenatge de Hummel al regal simfònic i pianístic de Mozart ens servirà de bona excusa per, indirectament i en la forma de la pintura del dia, fer un altre homenatge públic i reconèixer la figura tant important d'Alexander von Humboldt, alemany de naixement i un dels geògrafs i naturalistes més importants de la història que, situat en una dimensió paral·lela a la de la música però transcendental pel coneixement i per l'estudi de les ciències naturals, va fer una aportació cabdal en els estudis antropològics, físics, ambientals, climàtics, astronòmics i socials. Homenatge a la música d'un Hummel en deute permanent i voluntari de Mozart en un món en què, mentre aquests dos mestres feien i desfeien les notes en sinuoses corbes en les partitures, un altre savi i erudit de cognom Humboldt i contemporani de tots dos aportava, amb el seu temps i la seva intel·ligència, un coneixement i una ciència extraordinària! 

La interpretació sublim i quasi perfecta de la japonesa Fumiko Shiraga (1967-2017) al piano, Henrik Wiese a la flauta, Peter Clemente al violí i Tibor Benyi al violoncel.

Gaudiu i compartiu!


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dilluns, 23 de juliol del 2012

RIES, Ferdinand (1784-1838) - Double Horn Concerto

Jan Both - Landscape with a Draftsman
Obra de Jan Dirksz Both, pintor holandès del segle XVII




Ferdinand Ries (1784-1838) compositor i pianista alemany nascut a Bonn. Alumne i amic de Beethoven, inesperadament me'n adono que no n'havia parlat tot i ser una de les figures més importants del romanticisme alemany. Avui esmenarem aquest greuge i farem honor al seu nom tot parlant de dues de les seves obres. Fill de músics, amb ells aprendria els primers compassos i l'amor per aquesta ciència artística. Sort en tindria, en un viatge a Viena, de trobar-se amb un antic alumne del seu pare, un tal Beethoven, que potser agraït, l'adoptaria per a donar-li classes de piano i l'enviaria a estudiar composició amb un altre dels grans mestres, Johann Georg Albrechtsberger. Amb aquests tutors era més que probable que el seu debut públic fos brillant. Així va ser amb una interpretació del concert de piano número 4 de Beethoven amb crítiques excel·lents. Durant molts anys, Ries treballaria com a copista i secretari del mestre de Bonn. Fruit d'aquesta relació professional en naixeria una bona relació fraternal i de sincera amistat. L'any 1813, independitzat i amb un grau de maduresa professional i creativa suficient, s'instal·laria a Londres. I tot i estar allunyat físicament del seu bon amic Beethoven, seria un dels principals inductors del repertori de l'alemany a terres angleses. Gran intèrpret amb el piano fou també un prolífic compositor tot escrivint unes 200 obres, principalment de caràcter instrumental la majoria d'elles. Simfonies, concerts per a piano i altres instruments, obres de cambra, sonates i fins i tot dos oratoris. Doncs bé, avui el concert per a dos trompes en Mi bemoll major. Una esplèndida partitura d'un romanticisme sorprenent i molt creatiu quasi impropi de principis del segle XIX i escrita en honor als virtuosos trompistes i germans Johann Gottfried i Johann Michael Schuncke, intèrprets de la orquestra de la Cort de Kassel. Bones partitures que evidencien i consoliden la carrera artística d'aquest autor de qui, repeteixo, em sorprèn a mi mateix no haver-ne parlat fins ara ja que el seu repertori és d'una enorme qualitat i amb edicions d'autèntic luxe. Bona música en una jornada trista per tots aquells que estimem el territori i el paisatge de la nostra terra que, malauradament, crema descontrolada en una història que sembla repetir-se cada cert temps. Amb el desig i l'esperança que la meteorologia alleugi la impagable labor dels professionals que lluiten vers aquest infern, dediquem la música a totes les persones que han patit en carn pròpia la desgràcia i la misèria provocada, una vegada més, per la inconsciència d'éssers dits humans. 

El concert interpretat per la Die Kölner Akademie, amb les trompes de Teunis van der Zwart i Erwin Wieringa i la direcció de Michael Alexander Willens.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

diumenge, 22 de juliol del 2012

CAMPRA, André (1660-1744) - Messe "Reges terrae"

Claude Monet - The Chapel of Notre Dame de Grace Honfleur 1864
Obra de Claude Monet, pintor francès del segle XIX




André Campra (1660-1744) compositor francès nascut a Aix en Provence. Analitzant la setmana que finalitza me'n adono, inesperadament, que he dedicat una integral, exceptuant ahir tot i que Wilms també va néixer a Alemanya, als compositors germànics. Ni premeditació ni afinitat amb la senyora Merkel han causat aquest despropòsit monotemàtic. Per tant, avui ho remeiarem amb la música d'un compositor del nostre veïnat francès. Conegut nostre en qualsevol cas ja que del estimat André Campra ja n'havia parlat en relació amb una obra lírica, el Confitebor tibi domine. Campra va néixer en el sí d'una família amb saviesa musical derivada de l'activitat com a violinista del seu pare el qual seria el primer en endegar i transmetre l'amor i la professió al seu fill. Bones venes i enèrgica sang ja que amb només 19 anys seria nomenat mestre de capella de la Catedral de Toló. Seria el primer d'una sèrie de successius càrrecs, sempre com a mestre de capella, per diferents ciutats i geografies de territori francès, fins a establir-se, definitivament, a París i a la seva preciosa Catedral. No obstant, tot i l'enorme privilegi pel significat del càrrec, Campra renunciaria ja que a ell el que li agradava era la composició d'òperes cosa que en una església, tot i el seu evident disgust, no podia fer. De fet, si analitzem la seva producció el gènere que tractaria amb més delicadesa i voluntat seria, seguint el passos del seu paisà Jean Baptiste Lully, la òpera. No obstant, l'empatx eclesiàstic que va tenir els primers anys no van representar un impediment a l'hora de pensar, escriure i interpretar música religiosa. Ans el contrari, gran part del seu repertori "secundari" n'és, amb estil propi, la música sagrada. De fet, fou un innovador en certa forma tot incorporant els violins que, tot i que ens pugui semblar sorprenent, en aquell temps no s'utilitzaven a les esglésies per ser instruments de "carrer", despectivament parlant. Per tant, en una data indeterminada de principis del segle XVIII hauríem de situar la preciosa missa a dos veus, violins i continuo Reges terrae (missa dels Reis de la Terra). Una obra totalment barroca on dos veus, un baix i una soprano, dialoguen emotivament sense els cors característics de la potent escola alemanya i orientada a la més intima de les celebracions. No la podem estructurar ni pensar a la manera catòlica ja que no presenta els característics cinc moviments dels oficis tradicionals. En essència, és un trasllat de ple al barroc sense però(s) que valguin. Penúltim diumenge de mes amb els sentits expectants a unes merescudes, o no, vacances. En qualsevol cas, la música estarà sempre present ja que la nostra ànima i el nostre esperit sant no poden i, el que és més important, no volen ni voldran mai prescindir del plaer que només l'art, en totes les seves expressions, ens pot transmetre!

A la interpretació la soprano Noemi Remi, el baix François Bazola, amb Le Concert Baroque i la direcció de Dominique Serve.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 6 comentarios

dissabte, 21 de juliol del 2012

WILMS, Johann Wilhelm (1772-1847) - Sinfonie Op.14 (1809)

Ludolf Bakhuizen - The Eendracht and a Fleet of Dutch Men-of-War 1670-75
Obra de Ludolf Bakhuizen, pintor alemany del segle XVII




Johann Wilhelm Wilms (1772-1847) compositor, flautista i pianista alemany nascut a Witzhelden. Wilms, tot i ser alemany, és un dels fills predilectes dels Països Baixos on va viure i va desenvolupar la major part de la seva carrera artística. I no satisfet amb això, ell va ser el pare i l'escriptor de l'himne d'Holanda que s'escoltaria entre els anys 1815 a 1932. Abans de tot plegat i en una petita geografia verda, tranquil·la i de vida afable naixeria un jove talentós que no content amb l'aprenentatge pianístic amb el seu pare i el seu germà, agafaria la flauta i per ell mateix n'aprendria el seu art. Comprensible entendre la diversitat de registres concertants del seu repertori on hi destaquen, a banda de set simfonies, abundància de concerts de flauta i sonates per aquest instrument així com per a piano i per a diversos instruments. Curiosament no tractaria, en vida compositiva, el gènere líric, ni operístic, ni sacre i ni tan sols secular. Com deia, tot i néixer en una Alemanya en poder de Frederic II el Gran, virtuós flautista i compositor també cal dir-ho, la seva vida la desenvoluparia quasi en exclusiva a Amsterdam. A la ciutat dels canals, instal·lat des de l'any 1791, seria ell dels primers en estrenar els concerts de piano de Mozart i de Beethoven tot actuant com a solista amb el piano. Bona fama adquiriria en la seva definitiva estada a terres holandeses ja que, tot i el seu passat germànic, seria l'encarregat de compondre l'himne holandès del seu temps. Adoptat de ple dret es guanyaria el càrrec d'organista d'una de les principals esglésies de la ciutat holandesa, ocupant-lo durant els últims 23 anys de vida.

Doncs bé, i tenint en compte que la totalitat de la seva producció és instrumental, recuperaré un parell d'obres ben diferenciades entre elles. La primera, espectacular terminològicament parlant, una sonata Si bemoll major per a dos pianos opus 41 escrita el 1815. De tres moviments, virtuosisme en estat pur en un llenguatge clàssic. Antesala de la simfonia en Mi bemoll major opus 14 escrita l'any 1809 i amb la vista, l'oïda i els sentits posats en les simfonies londinenques de Joseph Haydn i fins i tot amb subtils reminiscències de la simfonia número 39 de Wolgang Amadeus Mozart. Sigui com sigui, una partitura contundent, emotiva i d'un classicisme molt depurat. Una bona forma d'iniciar el cap de setmana amb la música d'un alemany erràtic que per circumstàncies de la vida va haver d'emigrar al país veí. Sort que ho va fer ja que Holanda, tradicionalment, ha estat i és un dels països més tolerants i oberts de l'Europa moderna. Amb Wilms ho va ser i no només el van rebre amablement sinó que l'hi van obrir les portes de la dimensió que tot compositor desitja, el de la llibertat artística. Tanquem els ulls i viatgem amb una de les seves simfonies amb l'esperança que, momentàniament, ens traslladi oniricament a un món on les notes siguin les protagonistes d'una dansa sinuosa i infinita!

La sonata a quatre mans en un piano interpretada per Hans Peter i Volker Stenzl en aquesta primera gravació mundial recuperada pel segell CARUS.

La simfonia interpretada per la Kölner Akademie i la batuta de Michael Alexander Willens.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

divendres, 20 de juliol del 2012

BACH, Wilhelm Friedrich Ernst (1759-1845) - Cantata "Vater unser"

Peter Paul Rubens - The Judgement of Paris
El judici de París, obra de Peter Paul Rubens, pintor flamenc del segle XVII


Wilhelm Friedrich Ernst Bach (1759-1845) compositor i pianista alemany nascut a Bückeburg. Nou anys més tard de la desconsolada mort del gran mestre de la música Johann Sebastian Bach naixeria el que seria l'últim dels cognoms Bach vinculats a la més extraordinària família artística de la història. Wilhelm, de qui n'havia tingut l'enorme plaer de parlar-ne en relació amb una bellíssima cantata "Westphalens Freude, Kantate auf die Rückkunft des Königs", va ser compositor, cantant i pianista a la vegada intercalant períodes compositius amb moments d'interpretació amb una reputació més que consolidada. I si bé, tot i haver de recorre Europa amb la responsabilitat i la llosa del què significa i del què significava en aquell temps el cognom Bach, el cert és que ho assumiria amb la més absoluta de les normalitats tot i ser ell un dels Bach menys representats actualment. I per mi resulta absolutament incomprensible tenint en compte les poquíssimes partitures de les quals he tingut el gratificant privilegi d'escoltar. No només la cantata que en el seu dia recuperava sinó els exemples d'avui en seran prou eloqüents. Alhora, tenint coneixement que en el seu repertori hi trobarem a banda de simfonies i cantates, fins a quatre concerts de piano i un d'ells a sis mans, em pregunto com es possible que encara no s'hagin editat. Ara bé, que la seva longevitat no ens confongui ja que la majoria de la seva obra l'hauríem de situar de ple en el classicisme ja que fou escrita, principalment, abans de 1810. Imaginem a la manera de Rossini que, cansat de tanta història i potser histèria musical, decidís penjar la batuta, el piano i la veu i dedicar-se a viure. Pura elucubració sense ciència ni fonament però observant el seu silenci més enllà de 1815 hem de pensar en una jubilació anticipada que en qualsevol cas es justifica de bona manera.

De fet, costa imaginar un personatge amb el privilegi de viure de ple la irrupció de Mozart, Haydn, Beethoven, Schubert i Mendelssohn, a qui agrairia l'esforç en la recuperació i l'enorme devoció pel seu avi Sebastian Bach. Doncs bé, la música del dia la iniciarem amb una sonata per a piano a sis mans marca de la casa amb el títol de Das Dreyblatt i escrita, per l'estil i la forma, en una data desconeguda però situada, probablement, en un període de maduresa de l'autor i ben entrat el segle XIX. Una divertida forma d'iniciar-se al primer i segon plat del dia. La simfonia en Do escrita a finals del XVIII i estructurada en quatre moviments. Quasi concertant en el primer moviment per la presència protagonista de l'oboè i dels instruments de vent, és un exemple "classiquisim" del més petit dels Bach. Fins i tot, el final allegro amb una certa aroma "alla turca" tant típica, per altra banda, en aquell temps. Bona al·legoria del classicisme per anticipar-nos a la preciosa cantata "Vater unser" (Lord our Father) on el cant coral s'entrellaça perfectament amb les veus solistes del tenor i del baix en un diàleg operístic quasi mozartià. Estupenda música de camí al penúltim cap de setmana de juliol efemèride que, per molts, és sinònim de la proximitat inexorable de les vacances. Observant en perspectiva deu ni do la quantitat de música recuperada en aquest espai de multitud de noms, colors i paisatges. No obstant, el més gratificant de tot plegat és que en volum quantitatiu representa una molt petita mostra del que la música ha disposat en un temps i en un espai on l'art n'era l'absolut protagonista. Honor i glòria al més petit dels Bach!

A la interpretació de la sonata de piano el Baynov Piano Ensemble.

La simfonia i la cantata interpretada per Das Kleine Konzert amb el cor i solistes de la Rheinische Kantorei sota la batuta de l'immens Hermann Max.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)