dilluns, 30 de setembre del 2013

AUBERT, Jacques (1689-1753) - Concertos a 4 Violons

Jean Baptiste Greuze - Broken Eggs (c.1756)
Obra de Jean-Baptiste Greuze (1725-1805), pintor francès.


- Recordatori de Jacques Aubert -
En el dia de la celebració del seu 324è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Jean-Baptiste Greuze (1725, Tournus - 1805, París) va ser un pintor francès. Després de realitzar els seus primers estudis de pintura amb Charles Grandon a Lió, Greuze se'n va anar a París el 1750 i va entrar, com alumne de Natoire, a l'Acadèmia Reial. El 1755, el seu quadre Pare de família explicant la Bíblia als seus fills va obtenir un gran èxit. La seva popularitat es va confirmar amb altres quadres melodramàtics i Diderot el va elogiar per la moralitat de les seves imatges. La seva Setè-Sever retraient a Caracalla l'haver atemptat contra la seva vida (1769) li va permetre ingressar a l'Acadèmia el mateix any. Va pintar nombrosos retrats i va rebre algunes crítiques per les seves pintures llibertines. Va pintar, així mateix, diferents temes al·legòrics: L'Ofrena d'amor (1769), mitològics: Dana; o religiosos: Santa Maria l'Egípcia; però no van tenir repercussió alguna. La Revolució Francesa de 1789 va fer caure en l'oblit la pintura antiga i, per tant, les obres de Greuze van perdre presència, obligant-lo a viure de les seves classes docents. El retrat de Napoleó Bonaparte, que li van encarregar en els seus últims anys, no va evitar que morís en la misèria.

Font: En català: Jean-Baptiste Greuze (1725-1805) - En castellano: Jean-Baptiste Greuze (1725-1805) - In english: Jean-Baptiste Greuze (1725-1805) - Altres: Jean-Baptiste Greuze (1725-1805)


Parlem de Música...

Jacques Aubert (París, 30 de setembre de 1689 - Belleville, París, 19 de maig de 1753) va ser un compositor i violinista francès. Va ser alumne de Jean-Baptiste Senaillé. El seu primer treball va ser com a violinista al servei del príncep de Condé. Després formà part dels Vingt-quatre Violons du Roy. Fou violí primer a l'Òpera de París (del 1728 al 1752). Va escriure, a més de l'òpera La Reine des Péris (1725) i el ballet Fêtes champêtres et guerrières (1746), una gran quantitat de música per a instruments de corda, i també per a flauta i oboè. Amb Jean-Joseph Cassanea Mondonville i Jean-Marie Leclair, va adaptar el virtuosisme italià al geni francès.

 El seu repertori vocal és extens tot i no tenir-ne, encara, referències editades al respecte.

 - Arlequin gentilhomme malgré lui ou L'Amant supposé, opéra comique (1716 París)
- Arlequin Hulla ou La Femme répudiée, opéra comique (1716 París)
- Les Animaux raisonnables (Louis Fuzelier/Marc-Antoine LeGrand), opéra comique (1718 París)
- Diane (Antoine Danchet), divertissement (1721 Chantilly)
- Le Regiment de la calotte (Fuzelier/LeSage/d'Orneval), opéra comique (1721 París)
- La Fête royale, divertissement (1722 Chantilly)
- Le Ballett de Chantilly, Le Ballet des vingt-quatre heures (LeGrand), comédie (1722 Chantilly)
- La Reine des Péris (Fuzelier), comédie persane (1725 París)

Font: En català: Jacques Aubert (1689-1753) - En castellano: Jacques Aubert (1689-1753) - In english: Jacques Aubert (1689-1753) - Altres: Jacques Aubert (1689-1753)


Parlem amb veu pròpia...

A Jacques Aubert, tot i escriure una bona mostra de música vocal, se'l coneix bàsicament per la seva sèrie d'obres concertants per a violí i per a oboè i flauta. Més enllà d'aquest escàs i desconegut repertori instrumental, el seu nom malviu en el no res tot i representar, amb dignitat, a la França virtuosa i rococó de principis del XVIII en clara sintonia amb el seu contemporani Leclair. Per tant, posarem les paraules en remull i centrarem els sentits en la seva música la qual s'expressarà en nom i en favor seu. Alhora, si l'hi sumem una interpretació impecable podrem gaudir, encara que sigui per un dia, d'aquest enigmàtic compositor francès. Pel que fa a les partitures recuperades, seran tres concerts que gustosament podreu ampliar en l'edició íntegra de Concerts a quatre violons un instrument, per cert, que fa referència al violí en una de les seves formes nominals franceses. Puresa barroca que serà el denominador comú en aquest dilluns de celebració d'un aniversari, el de Jacques Aubert!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Les Cyclopes
CPDL: No disponible.
Aubert : Concertos à quatre violons, Op. 17 & Op. 26

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 16 comentarios

diumenge, 29 de setembre del 2013

GOMES, Antônio Carlos (1836-1896) - Missa de São Sebastião

Agustín Salinas y Teruel - School Festival at Ipiranga (1912)
Obra d'Augustin Salinas y Teruel (1861-1928), pintor espanyol (1)



Parlem de Pintura...

Augustin Salinas y Teruel (1861-1928). Pintor espanyol nascut a Saragossa. Es va formar artísticament a Madrid. Primer, a les Escoles de Comerç, Arts i Oficis i, a continuació, a la Superior de Belles Arts. El 1882 va obtenir, mitjançant oposició, una pensió de la Diputació de Saragossa per ampliar els seus estudis de pintura a l'Acadèmia Espanyola de Roma durant tres anys. Un cop conclosos, i gràcies a una elogiosa carta de recomanació de Francisco Pradilla, la Diputació li va prorrogar el pensionat durant els anys 1886 i 1887. Va enviar des de Roma dos quadres com a obligació de la seva pensió: El Céfiro en què va representar una figura mitològica i, molts anys després, un altre titulat El barranc de la mort, per al qual es va inspirar en la història medieval aragonesa, representant una batalla nocturna lliurada a les proximitats de Saragossa, prèvia a la seva conquesta. Finalitzats els seus cinc anys de pensionat, es va quedar definitivament a Itàlia, probablement a Roma i a Venècia, tot i que també va fer alguns viatges a Brasil amb algunes vistes de Rio de Janeiro i amb un dels seus quadres més coneguts per títol Festival Escolar d'Ipiranga de 1912. Els seus contactes amb la seva Aragó natal van ser esporàdics. No obstant això, a Saragossa se'l tenia en bona estima com autor destacat i representant de la pintura aragonesa i com a deixeble i continuador de Pradilla. Avui dia, tanmateix, la vida i obra d'Agustín Salines prou feines és coneguda, encara que pot dir-se que va seguir els passos del seu mestre, tant en els gèneres, paisatges i costums italianes, com en la tècnica de dibuix minuciós i colorit molt entonat i agradable. La seva activitat expositora es va desplegar per diverses capitals europees i llatinoamericanes acompanyada, segons sembla, d'èxits econòmics. A Saragossa va participar en l'Exposició Aragonesa de 1885-86 amb set quadres que van tenir una molt bona acollida. Del seu germà Joan Pau, nascut a Madrid el 1871, en prou feines en tenim referències tot i ser, també, pintor de gènere. Van viure junts a Itàlia i va mantenir amb l'obra del seu germà gran una afinitat temàtica i estilística.

Font: En català: No disponible - En castellano: Augustin Salinas y Teruel (1861-1928) - In english: No disponible - Altres: Augustin Salinas y Teruel (1861-1928)


Parlem de Música...

Antônio Carlos Gomes (11 de juliol de 1836 - 16 de setembre de 1896) és considerat el més important operista brasiler amb carrera destacada sobretot a Europa. Va ser el primer compositor brasiler que va veure com les seves obres eren representades al Teatro alla Scala de Milà. Carlos Gomes va nàixer a Campinas on, anys més tard, se'l coneixeria per Nhô Tonico, nom amb què signava fins i tot les seves dedicatòries. La vida d'Antônio Carlos Gomes va estar sempre marcada pel dolor. De petit, va perdre la mare tràgicament. El seu pare vivia en dificultats, amb 26 fills a mantenir. Amb ells, va formar una banda musical, on Carlos Gomes va iniciar els seus primers passos artístics. Ben aviat, va revelar les seves dots musicals, incentivat pel pare i després pel seu germà, José Pedro Santana Gomes. Als 15 anys d'edat va començar a compondre valsos, quadrilles i polques. Als 18 anys, el 1854, va escriure la seva primera obra major, la Missa de Sant Sebastià, dedicada al seu pare i al seu mestre. Acadèmicament, estudiava piano i cant decantant-se, amb un especial interès, per l'estudi de les òperes, amb clara preferència per Verdi i el seu estil. Un cop a Rio de Janeiro, Carlos Gomes va tenir com a primer mestre en contrapunt a Joaquin Giannini, famós músic italià, que va viure molt de temps a Brasil. L'any següent, el 1860, en la festa de cloenda dels cursos, Carlos Gomes va presentar una composició però al caure malalt, atacat de febre groga, no va poder comparèixer. La seva absència va ser molt lamentada, tanmateix i conscient d'això, quan el mestre de cerimònies va recitar el nom de la cantata de Gomes, aquest inesperadament va aparèixer a la tarima, amb els ulls brillants de febre i amb la batuta en mà per a dirigir la seva pròpia composició. El resultat va ser emocionant. Aplaudiments i més aplaudiments, als que Carlos Gomes no va poder resistir i es va desmaiar, sent portat a casa, inconscient. Aquesta èpica va arribar al coneixement del sobirà, que va manar portar-li una medalla d'or, com a recompensa al seu esforç i talent. Va començar, llavors, la marxa triomfal del jove campineiro.

El 4 de setembre de 1861, es va estrenar, en el Teatre de l'Òpera Nacional, A noite do castelo, el primer treball d'Antônio Carlos Gomes, basat en l'obra de Antônio Feliciano de Castilho. Va constituir una gran revelació i un èxit sense precedents, en els mitjans musicals del país. Carlos Gomes va ser portat a casa de forma triomfant per una entusiàstica multitud, que l'aclamava sense parar. L'emperador, també entusiasmat amb el succés del jove compositor, el va condecorar amb la Orde de Rosa. Com a corol·lari de l'èxit, en la Congregació de l'Acadèmia Imperial de Belles Arts, va ser llegida una resolució del director del Conservatori de Música, comunicant que l'alumne Antônio Carlos Gomes havia estat elegit per a anar a Europa, a les expenses de l'Empresa d'Òpera Lírica Nacional, conforme contracte amb El Govern Imperial. El ressò de Gomes havia viatjat a Europa abans que ell hi arribés, per tant, ja gaudia de merescut renom a la ciutat de Milà, gran centre artístic on va anar a estudiar. Seria allà on estrenaria Il Guaranay, la òpera més popular i reconeguda del seu repertori. La nit de l'estrena de la nova òpera va ser el 19 de març de 1870, sent una de les cantants de referència la soprano francesa Maria Constance Sass. L'òpera va guanyar ràpidament enorme projecció. Es tractava de música agradable, amb sabor brasiler, on els indis tenien un paper protagonista. Va ser representada a tot Europa i a Amèrica del Nord. El gran Verdi, ja gloriós i consagrat, va dir de Carlos Gomes, en aquella nit memorable: "Questo giovane comincia dove finisco io!" ("Aquest jove comença on jo acabe!"). El 16 de setembre de 1896, Brasil s'endolava, amb la mort del gran artista, del fill que tant havia honrat el nom de la seva pàtria a l'estranger. El govern de l'Estat de São Paulo va sol·licitar al de Pará les glorioses despulles, que avui es troben en el magnífic monument-túmul, a Campinas, la seva terra natal, a la Plaça Antônio Pompeu. El 1936, en tot el país, va ser celebrat el centenari del seu naixement, amb grans festivitats.


Parlem amb veu pròpia...

Gomes, com gran part dels músics del romanticisme, va escriure poques obres religioses. Tot i això, la seva producció sacra té moments brillants i significatius ja que va ser una part determinant del seu procés formatiu. Brasil és i ha estat, tradicionalment, un país catòlic des de l'arribada dels colonitzadors i, en qualsevol cas, la família de Gomes n'era practicant, per tant, és comprensible que els primers passos musicals tinguessin a veure amb la litúrgia. El seu pare, sense anar més lluny, era mestre de capella i responsable local de les activitats musicals a Campinas, la seva localitat natal. El repertori litúrgic de Gomes engloba una dotzena de partitures de joventut. A la seva ciutat, va completar dues misses: la de Sant Sebastià el 1856, i la de Nostra Senhora da Conceição, el 1859. Són misses de dos moviments, el Kyrie i Glòria si bé són d'extensió considerable i marcadament operístiques. A Milà, pel que sembla, va començar a compondre una missa per a la Capella Imperial de Rio de Janeiro, tot i que només en va arribar a completar el Kyrie el 1865. En aquesta ocasió, va arribar a admetre que no havia nascut per a la música sacra i definitivament la va abandonar per a dedicar-se, íntegrament, a la òpera. Quan ell va escriure i va presentar la Missa de Sant Sebastià, la va dedicar al seu pare i al seu mestre H. Luiz Levy. Carlos Gomes era encara un adolescent de només 17 o 18 anys, però ja va demostrar un impressionant refinament compositiu. Per entendre'n la magnitud, haurem de fer un exercici mental per tal de contextualitzar l'escenografia dels fets: Probablement, es va estrenar a la recentment construïda Matriz Nova de Campinas (avui la Catedral Metropolitana), possiblement el 20 de gener (festa de Sant Sebastià, patró de la capital), l'any 1854. 

 Campinas estava en plena efervescència econòmica i cultural i absolutament en construcció, fins i tot, la seva cultura. Informes de molts viatgers estrangers, comentaven que els camins de terra de la ciutat estaven plens d'una pols vermella asfixiant que ho tenyien tot. La catedral, encara, estava plena de bastides i els seus altars eren temporals. Era un entorn semblant al que acostumem a veure en les pel·lícules del vell oest americà on tot semblava precari i provisional i, no obstant, va veure la llum una obra majúscula, marcadament festiva i molt ben treballada. Val a dir que, en sí mateixa, aquesta missa és completament desconeguda, fins i tot, per molts dels musicòlegs actuals. Tot i ser una creació de joventut, la Missa de Sant Sebastià es troba en un lloc digne tan per la qualitat com per l'enginy instrumental i vocal. Tot ens indica que va ser la primera vegada que el compositor va concloure una partitura d'aquesta complexitat, amb la presència de quatre veus soprano, contralt, tenor i baix, cor i gran orquestració. Una pauta, en definitiva, que ens deixa entreveure el què vindrà posteriorment en el terreny operístic. Per nosaltres, tot i ser una gravació en viu i en directe i amb una qualitat interpretativa i sonora regular, ens ajudarà a entendre el veritable redescobriment d'una missa que ens teletransportarà a un altre continent, a una altra cultura i a la plenitud de l'ambient religiós de Campinas del segle XIX. Els errors interpretatius són menors si tenim en compte aquests vectors històrics que converteixen aquesta obra, conjuntament amb les altres de Gomes, en visita obligada per conèixer a un dels autors brasilers més grans del segle XIX!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Coral da Unicamp; Orquestra Sinfônica de Campinas; Henrique Lian
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios

dissabte, 28 de setembre del 2013

BENNETT, William Sterndale (1816-1875) - Overtures

Giuseppe De Nittis - Fog over Westminster Bridge (c.1878)
Obra de Giuseppe De Nittis (1846-1884), pintor italià.



Parlem de Pintura...

Giuseppe De Nittis va ser un pintor impressionista italià, nascut a Barletta el 25 de febrer de 1846, i mort a Sant-Germain-en-Laye, a França, el 21 d'agost de 1884. Després de la seva formació al costat del pintor barlettà Giovanni Battista Caló, es va inscriure, el 1860, a l'Istituto di Belle Arti de Nàpols. Durant la seva etapa formativa no va mostrar interès per les nocions i els exercicis acadèmics. En conseqüència, quatre anys més tard va fundar la "Scuola di Resina" (Escola de Resina), representant del realisme a Itàlia. El 1867 es va traslladar a París, on va conèixer a Ernest Meissonier i Jean-Léon Gérôme, es va casar dos anys després, amb Léontine Lucile Gruvelle, qui influenciarà notablement el posicionament social i artístic del seu espòs. Va arribar al cim de l'èxit durant l'Exposició Universal de París de 1878, en la qual va exposar 11 teles. Va morir pocs anys més tard a Sant-Germain-en-Laye, degut a un infart cerebral.

Font: En català: No disponible - En castellano: Giuseppe De Nittis (1846-1884) - In english: Giuseppe De Nittis (1846-1884) - Altres: Giuseppe De Nittis (1846-1884)


Parlem de Música...

William Sterndale Bennett (Sheffield, 13 d'abril de 1816 - St. John's Wood, 1 de febrer de 1875). Compositor i organista anglès. Orfe de pare quan era molt petit, el crià el seu avi a Cambridge, del qual va rebre les primeres lliçons musicals. Ell el va inscriure el 1824 en el cor de la capella del King College. El 1826 l'inscriví a l'Acadèmia Reial de Música, on va ser alumne d'aquesta institució durant 10 anys, estudiant piano sota supervisió de W. H. Holmes i Cipriani Potter, i composició amb Charles Lucas i el Dr. Crotch. Durant aquest temps va compondre alguns treballs que foren molt apreciats, en els quals s'hi veuen les influències del moviment contemporani de la música alemanya, país que visità sovint durant els anys 1836 a 1842. En un dels festivals musicals de Rhenish a Düsseldorf, conegué personalment en Mendelssohn, al qual torna a trobar molt aviat altre cop a Leipzig, on els músics principals de la generació del renaixement musical acolliren amb molta satisfacció el jove anglès talentós. En un dels concerts celebrats a l'Gewandhaus, Bennett interpretà el seu Concert nº. 3, que fou rebut amb entusiasme. Robert Schumann va escriure un article lloant el músic anglès i dient que era un músic amb àngel. Mendelssohn influencià fortament en Bennett, un bon exemple d'això es pot veure en el seu Capriccio in re menor. El seu gran èxit en el continent establí la seva posició per retornar a Anglaterra. El 1834 fou elegit com a organista de la capella de St. Anne (avui església). Aquest mateix any va compondre l’Obertura Parisina i el Concert en do menor amb l'estil de Mozart. Un inèdit Concert en fa menor, i l’Obertura The Naiads, impresa per Broadwood & Sons, que ja li havien ofert al compositor el 1836 a Leipzig, i després li oferiren un concert a la Gewandhaus el 13 de febrer de 1837. Bennett visità Leipzig per segona vegada el 1840-41 quan composà el Caprice en Mi per piano i orquestra i llur Obertura Die Waldnymphe (Les Ninfes del Bosc).

Edward Blore - Sheffield from the Attercliffe Road (c.1819)
Vista de Sheffield el 1819, obra de d'Edward Blore (1787-1879), pintor anglès (1)

De tornada a Londres, es va dedicar principalment a l'ensenyança pràctica. El 1844 es casà amb Marie Anne, filla del capità James Wood. El 1856 l'anomenaren professor de la música a la Universitat de Cambridge, any en què també el contractaren com a director permanent de la Societat Filharmònica. En aquest lloc hi va romandre fins el 1866, en què el nomenaren director de la Royal Academy of Music. Degut als seus deures professionals, els seus últims anys no eren fèrtils ni creatius, a penes escrivia com en els seus principis de joventut. L'encant principal de les composicions de Bennett (sense mencionar la seva mestria absoluta de la forma musical), consisteix en la dolcesa del seu concepte, elevant-se sovint a la intensitat lírica més dolça. A excepció de l’òpera, Bennett intenta posar mà en quasi totes les formes diferents d'escriptura vocal i instrumental. Els seus millors treballs inclouen la música per a piano (tres esborranys: El llac, The Millstream i La font, i el seu Concert de piano n.º 3); música per a orquestra (la seva Simfonia en sol menor i la seva Obertura The Naiads); i música vocal (la Cantata The May Queen, escrita per al festival inaugural de Leeds de 1885). I pel Jubileu d'Or de la Philarmonic Society, va escriure l'Obertura Paradise and the Peri, l'any 1862. També va escriure la cantata sagrada, La muller de Samaria, escrita per al Festival Triennal de Birmingham de 1867. El 1870 la Universitat d'Oxford li conferí el grau honorari de D.C.L.; un anys més tard, el Knighted, i el 1872 rebé testimoni públic davant molts afeccionats a la música al St. James Hall, a Londres, els diners anaven per una subscripció d'una beca a la Royal Academy of Music. Poc temps abans de morir, va escriure una sonata anomenada The Maid of Orleans, i va compondre una peça programa-música basada en la tragèdia de Friedrich von Schiller.


Parlem amb veu pròpia...

Viatgem a Anglaterra per a seguir parlant d'un dels protagonistes més romàntics, amb veu i dret propi, d'aquella geografia. Bennett, de qui ja n'he parlat anteriorment, va ser un dels autors més prominents dels segle XIX anglès. El gènere que el defineix, tot i palpar els diferents ambients musicals, fou el del piano. Tanmateix, el seu llegat inclou altres produccions que si bé segueixen sent poc conegudes haurien de tenir, o sí més no de tant en tant, la nostra atenció. Com deia, una de les referències que havíem pogut escoltar fou la seva única i solitària Simfonia en Sol menor recuperada i editada fins ara de les 4 o 5 simfonies que en total va escriure durant la seva etapa de joventut. D'estètica propera al de les seves simfonies les obertures, que va escriure per ocasions, celebracions i festivitats especials, segueixen un esquema melòdic i orquestral semblant tot i estructurar-se en un únic moviment. Avui, recuperarem algunes de les obertures de Bennett. Concretament, The May Queen, The Wood Nymphs, The Naiades i la Parisina. Si bé l'estructura és semblant al de la pròpia Simfonia en Sol menor, el cert és que el tractament és encantadorament poètic i melòdic amb l'enginy que caracteritza a Bennett i amb el qual es va guanyar el títol d'hereu anglès de Mendelssohn. Òbviament, per tots aquells que admirem i estimem a l'il·lustre alemany, la música de Bennett ens ajudarà a recordar-lo en positiu perquè l'anglès, tot i ser-ne un fidel seguidor, va ser capaç d'enlluernar el món amb la seva genialitat i el seu estil propi!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

divendres, 27 de setembre del 2013

GEIST, Christian (1650-1711) - Spirit of Geist

Jacopo Bassano - The Way to Calvary
Obra de Jacopo Bassano (1510-1592), pintor italià (1)


- Recordatori de Christian Geist -
En el dia de la commemoració del seu 302è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Jacopo Bassano (també conegut com Giacomo da Ponte, 1515 - 13 de febrer de 1592) va ser un pintor manierista italià, nascut i mort a Bassano del Grappa, prop de Venècia, lloc del que va prendre el seu nom. El seu pare Francesco Bassano "el Vell" va ser un "artista aldeà" i Jacopo va adoptar una mica del seu estil quan va introduir en les seves pintures religioses detalls realistes, incloent animals, granges i paisatges fins a l'extrem que els seus quadres poden semblar més composicions de gènere que quadres religiosos. La introducció d'aquests elements que omplen les composicions van tenir després gran importància en els orígens del naturalisme Barroc. Havent treballat a Venècia i altres ciutats italianes, va establir un taller a Bassano amb els seus quatre fills: Francesco el Jove (1549-1592), Gerolamo (1566-1621), Giovanni Battista (1553-1613) i Leandro (1557-1622). Van compartir el seu estil, i alguns treballs són difícils d'atribuir amb precisió. Va aprendre d'altres artistes de l'època, encara que les seves relacions amb els seus col·legues van ser bastant variades, doncs a Tiziano, per exemple, el va retratar com a cambista en la Purificació del Temple. Altres treballs particularment notables van ser El retorn a Canaan de Jacob, Acteó i les nimfes, L'últim sopar i Anunciació als pastors. Bassano va morir el febrer de 1592.

Font: En català: Jacopo Bassano (1515-1592) - En castellano: Jacopo Bassano (1515-1592) - In english: Jacopo Bassano (1515-1592) - Altres: Jacopo Bassano (1515-1592) 


Parlem de Música...

Christian Geist (c.1640 - 27 de setembre de 1711) va ser un compositor i organista alemany, que va viure i va treballar principalment a Escandinàvia. Va néixer a Güstrow, on el seu pare, Joachim Geist, va ser cantor de l'escola de la catedral. A partir del 1665-1666 i 1668-1669 va ser membre de l'orquestra de la cort dirigida per Daniel Danielis (1635-1696) del Duc Gustav Adolph de Mecklenburg-Güstrow. Alhora, va exercir de baix al conjunt de música de la cort danesa a Copenhaguen el 1669. Al juny de 1670 es va traslladar a l'orquestra de la cort sueca sota la direcció de Gustaf Düben "el vell" (c.1628-1690), càrrec que va ocupar fins al juny de 1679, després d'haver sol·licitat, sense èxit, al càrrec de mestre de capella de l'església de Sant Joan a Hamburg el 1674.

Matthäus Merian - Guestrow (c.1645)
Vista de Güstrow abans de 1650, obra de Matthäus Merian der Ältere (1593-1650), gravador suís (2)

Es va convertir en organista de l'església alemanya de Göteborg i al novembre de 1684 es va traslladar a Copenhaguen, on va succeir a J.M. Radeck com a organista de la Helligaandskirke de la ciutat, càrrec que va exercir, conjuntament amb el de l'església Trinitatis, fins a la seva mort. Va succeir a Johann Lorentz com a organista de l'església d'Holmen a Copenhaguen el 1689. Va morir de pesta negra juntament amb la seva tercera esposa i amb tots els seus fills. Seixanta de les seves obres vocals han sobreviscut. La majoria d'ells són de caràcter sagrat, amb els texts en llatí i molt probablement van ser compostes durant la seva estada a Estocolm. Les seves obres vocals estan relacionades en la forma i l'estil del motet concertant italià de l'època i, de fet, Geist els anomenava motetto. En general, inclouen ariosos o àries per a veu solista i parts corals. El simple contrapunt i la natura harmònica i melòdica expressiva d'aquestes obres és típicament italiana, mentre que l'ús extravagant de violí i viola té les seves arrels en la tradició alemanya. La seva música, en essència, té marcats paral·lelismes amb les obres de Peranda Albrici i Vincenzo Albrici, Kaspar Förster i Dieterich Buxtehude. Els manuscrits de les seves composicions es localitzen, principalment, a la biblioteca de la Universitat d'Uppsala.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Christian Geist (c.1640-1711) - Altres: Christian Geist (c.1640-1711) 


Parlem amb veu pròpia...

Spirit of Geist és el nom de l'edició en què escoltarem el testimoni musical de Geist, autor alemany però de vida, obra i esperit encara més nòrdics que el de la seva Germania Magna (antic argot romà per a refererir-se, a grans trets, al territori alemany que avui dia tots coneixem) natal. Doncs bé, en aquell ecosistema fred i remot, Geist va treballar-hi amb els sentits diversificats... per sí de cas. Un d'ells pendent de l'Alemanya de Buxtehude i coetanis i un altre a l'expectativa de la llunyana Itàlia i de les permanents innovacions que allà s'hi cuinaven. Tot plegat, per a confluir en un recull d'obres religioses instrumentals, solistes i corals en què el bon gust n'és la constant. I així serà en l'audició d'algunes de les seves obres en què, com bé diu el títol de l'edició de la qual parlem, probablement serà l'esperit de Geist qui ens xiuxiuejarà per a recordar-nos que avui, encara que sigui per un dia i momentàniament, l'haurem de tenir ben present perquè, com a mínim i per un dia, s'ho mereix!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Capella Rediviva; Boo Peter Tillberg
AMAZON: Spirit of Geist



Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 8 comentarios

dijous, 26 de setembre del 2013

BILLINGS, William (1746-1800) - Anthems and Fuging Tunes

Théodore Géricault - Riderless Racers at Rome (c.1817)
Obra de Théodore Géricault (1791-1824), pintor francès (1)


- Recordatori de William Billings -
En el dia de la commemoració del seu 213è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Jean-Louis André Théodore Gericault (Rouen, França, 26 de setembre de 1791 - París, 26 de gener de 1824), va ser un pintor francès. Tot i néixer a finals del XVIII, el seu estil representa a l'artista romàntic tot i tenir una vida curta i turmentada generant llegendes i mites a l'entorn del seu nom. La seva obra més coneguda és El rai de la Medusa. Nascut en una família benestant de Rouen, Géricault va estudiar en els tallers dels pintors Carle Vernet (on va conèixer el seu fill Horace) i Pierre Guérin abans d'inscriure's a l'Escola de Belles Arts de París. La seva primera gran obra, Oficial de caçadors a la càrrega, exhibida al Saló de París el 1812, va revelar la influència de l'estil de Rubens i un interès en la representació d'un assumpte contemporani. Tot i alguns èxits i després de fracassar en el concurs del gran Premi de Roma, va decidir viatjar a Itàlia pel seu compte. En aquest sentit, va quedar molt impressionat amb els pintors del Renaixement italià, especialment davant Miquel Àngel, així com davant el flamenc Rubens. Aquest viatge a Florència i Roma (1816-17) va ser provocat, en part, per la necessitat de fugir d'un embolic romàntic amb la seva tieta, a qui va deixar embarassada. Des dels inicis de la seva carrera, Géricault va demostrar detalls de qualitat que el distingeixen clarament dels pintors neoclàssics de l'escola de Jacques-Louis David. En efecte, va preferir tractar temes de la vida quotidiana, elevant-la a la categoria de fets heroics. Els seus quadres mostren la desesperació i el patiment de la gent, passa aviat a ser el pintor romàntic més representatiu però, per independència d'estil i caràcter poc dòcil, Géricault es va mantenir al marge dels grans encàrrecs oficials, un gènere que sí va seduir Delacroix. Afectat d'una dolorosa malaltia, possiblement càncer d'ossos, Géricault va passar els seus últims anys sense poder dur a terme pintures de gran format. Va produir diverses litografies amb ajuda de l'artesà Eugène Lami.

Font: En català: Théodore Géricault (1791-1824) - En castellano: Théodore Géricault (1791-1824) - In english: Théodore Géricault (1791-1824) - Altres: Théodore Géricault (1791-1824)


Parlem de Música...

William Billings (Boston, 7 d'octubre de 1746 - Boston, 26 setembre de 1800) va ser un compositor d'himnes nord-americà. El seu ofici era el d'adober, per tant, en gran mesura va ser un autèntic autodidacta de la música. El seu estil autòcton i únic, va representar els valors distintius de la naixent Amèrica del Nord. El seu recull New England Psalm-Singer de 1770, va ser la primera col·lecció de música nord-americana publicada. De la mateixa manera que moltes de les altres recopilacions com, per exemple, The Singing Master's Assistant de 1778 i The Continental Harmony de 1794. Billings, va néixer i morir a Boston, Massachusetts. A l'edat de 14 anys, degut a la mort del seu pare, va haver de deixar l'educació formal. Va aprendre l'ofici d'adober i no va rebre entrenament formal i reglat en música. El seu aspecte físic era, en certa forma, deplorable: "Tenia un ull i un braç deformats i una veu aspra. Era coix d'una cama i era un gran addicte al tabac". Casat i amb sis fills, Billings va morir en la pobresa el 26 de setembre de 1800. El seu funeral va ser anunciat al Centinel Columbian. "Ha mort el Sr William Billings, el cèlebre compositor de música. El seu funeral serà demà a les 4:00 pm a la casa de la senyora Amos Penniman, al carrer de la Cambra, West-Boston". Amb poques o nul·les nocions formals, Billings va començar a compondre les seves pròpies peces, de vegades, es diu, escrivint amb guix a les parets del seu taller mentre treballava. Aviat va completar el seu primer llibre de cançons, La Nova-Anglaterra Salm-Singer, una col·lecció de més d'un centenar d'obres, que va publicar pel seu compte el 1770. En la seva excel·lent biografia de Billings, David McKay i Richard Crawford (McKay, David P., and Richard Crawford. William Billings of Boston. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1975) descriuen la importància de l'obra:
"Seria difícil trobar una altra publicació única en la història de la música americana en què la prioritat, en la seva concepció, fos la compilació sistemàtica de cançons, himnes i salms populars i tradicionals. La recollida per Billings, tot i existir una dotzena de compositors americans de salms i cançons publicades abans de 1770, multiplica aquesta xifra per deu. Va ser la primera compilació publicada de música estrictament americana. Per altra banda, va ser el primer llibre de partitures produït per un sol compositor nord-americà."
Pràcticament, tota la música de Billings va ser escrita per a cor de quatre parts, cantant a capella. Els seus himnes i antífones van ser publicats, bàsicament, en les diferents col·leccions aglutinades de la següent manera:

- The New-England Psalm-Singer (1770)
- The Singing Master's Assistant (1778)
- Music in Miniature (1779)
- The Psalm-Singer's Amusement (1781)
- The Suffolk Harmony (1786)
- The Continental Harmony (1794)

Per altra banda, la seva forma musical s'estructurava de la forma següent:

- Psalm-tunes són els versets dels salms de la Bíblia de diferents longituds.
- Hymn-tunes són himnes litúrgics que no es basen en els salms.
- Fuging-tunes són salms o himnes amb l'adició de seccions fugades.
- Anthems són himnes en prosa relativament extenses.
- Set-pieces són obres extenses, semblants als himnes, però amb texts poètics.
- Canons són obres en què la melodia és imitada per altres veus que entren en diferents intervals.

La música de Billings podia ser forta i commovedora, com en la seva cançó patriòtica "Chester", extasiant com en el seu himne "Àfrica" o bé elaborada i de celebració com en el seu "Easter hymn". Aquest últim ens recordarà i ens sonarà, més aviat, com un cor Handelià en miniatura, cantat a capella. Com era d'esperar d'un compositor que estava molt a prop de les seves arrels en la música popular, la música de Billings mostra una puresa sorprenent i genuïna.

Font: En català: No disponible - En castellano: William Billings (1746-1800) - In english: William Billings (1746-1800) - Altres: William Billings (1746-1800)


Parlem amb veu pròpia...

Probablement, Billings és un dels autors més singulars i, en qualsevol cas, un nom propi de la història de la música. Potser no ens ho sembla, però hi ha diverses raons que ens deixen intuir el per què. La primera és clara ja que és el primeríssim compositor (d'àmplia difusió) de factura nord-americana. La segona, és el caràcter i la metodologia del seu treball, de perfil íntegrament autodidacta amb el "sobrecost" d'aprenentatge que aquest fet comporta. Tercer, el motiu pròpiament de la seva música, tradicional i d'arrel popular de la Nova Anglaterra fet pel qual, a nivell històric, té un valor incalculable. I quart, tot i que podríem afegir més motius, per la bellesa i la puresa de la seva música. Aquests són alguns dels arguments, des de la meva perspectiva, que situen a Billings al capdavant de la música del segle XVIII als EUA. La d'avui, així mateix, no és la primera de les visites que aquest espai dedica, monogràficament, a Billings ja que anteriorment ja ho havíem fet. En aquella ocasió, el cant coral es veia complementat per la orquestra. Una orquestració contemporània ja que Billings arranjava poesies, salms, himnes o antífones per ser cantades a capella. Les d'avui, en una esplèndida edició per nom Early American Choral Music, està íntegrament dedicada a Billings i en la seva concepció original, és a dir, cant coral sense instrumentació. El resultat és pot resumir amb una paraula: Superb. Especialment, el Salm 42 "As the Hart panteth", em té el cor robat. Però no serà la única del dia ja que l'acompanyarà "Jordan" extret, com moltes de les partitures de Billings, de la literatura poètica d'Isaac Watts, conegut amb el sobrenom del "Pare dels himnes anglesos". O Praise the Lord of Heaven, amb un preciós al·leluia final, Hear my Prayer i el famós himne "Handelià" Easter Anthem: The Lord is ris'n indeed completaran el repertori del dia. En definitiva, i sense pal·liatius possibles, un autèntic regal!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
Publicado por Paul Muad Dib 6 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)