Obra de Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894), pintor català (1)
- Recordatori d'Anton Bruckner -
En el dia de la celebració del seu 189è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 23 de maig de 1843 - Olot, 31 d'octubre de 1894), fou un pintor català, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XIX. Després dels seus primers estudis a la seva ciutat natal, va ampliar la seva formació a Barcelona amb Martí Alsina i estades a París. Va fundar el Centre Artístic d'Olot, nucli de l'anomenada Escola d'Olot de pintura. El seu estil i concepte va estar influït per l'Escola de Barbizon a França, evolucionant la seva pintura cap a una aproximació a l'impressionisme. Va començar la seva formació artística als 9 anys a l'Escola Pública de dibuix d'Olot, dirigida en aquells moments per Narcís Pascual i Sala. El seu pare, aficionat al dibuix, va veure en ell aptituds d'artista. Aprèn a dibuixar copiant làmines i models estampats, segons Vayreda un sistema absurd i rutinari. L’instint pictòric del noi va ser prou fort per salvar-se d'aquest art resignat, apartat de cap centre artístic i sense la renovació que es produeix amb el contacte de la ciutat. El 1860 va marxar a Barcelona per a completar la seva formació realitzant estudis universitaris de filosofia, aprofitant els moments lliures per pintar. A Barcelona va ser deixeble de Martí Alsina, pintor aleshores revolucionari influenciat pel realisme i que introduí el plenairisme francès a Catalunya, taller del qual col·laborà.
Allà va conèixer els seus grans amics Modest Urgell, Josep Lluís Pellicer i Josep Armet, entre d'altres. Sota el seu mestratge, estarà fortament influït per ell però en les obres que realitza s’hi veurà la personalitat de Vayreda. És durant aquesta època que començà els seus estudis anatòmics del paisatge, síntesi del que es veurà en la seva obra posterior. Va exposar per primera vegada en l'edifici per exposicions d'art del Passeig de Gràcia de Barcelona, presentà Arri Moreu l'any 1865. L'any següent va presentar a la Sala Parés Els Jugadors juntament amb uns paisatges dels voltants de Girona. Així va donar a conèixer la seva obra entre la burgesia catalana del moment, que la valora i adquireix. Entre 1871 i 1874 resideix a França, primer per voluntat i més endavant s’exilia amb el pintor Berga i Boix a les comarques catalanes del nord dels Pirineus per la Tercera guerra carlina. A Ceret pinta quadres però no s'havia de preocupar per vendre l'obra, ja que des d'Olot rebia periòdicament els recursos necessaris. Així, es pogué dedicar a fer esbossos i estudiar el paisatge. En la seva estada a França coneix l'escola de Barbizon i l'obra de Camille Corot, Millet, Théodore Rousseau i Daubigny, que influiran a partir d'aleshores en la seva obra pictòrica.
En els seus inicis es va dedicar a temàtica religiosa i costumista, seguint el camí marcat per Josep Berga i Boix. És posteriorment quan es dedicà al paisatge. Vayreda és l'autor d'esplèndids paisatges de les fagedes o sotabosc d'aiguamolls dels voltants d'Olot, d'escenes rurals interpretades amb un estil molt àgil, semiimpressionista, tenyides sempre d'un gran lirisme. Presenten un to ambiental on es reflecteix el contrallum gràcies a les pinzellades transparents que era capaç d'imprimir amb veritable realisme. El pintor va utilitzar tres tipus de formats en els seus paisatges, des de les grans teles fins petites notes, encara que la mida mitjana va ser la que més va elaborar. Als seus paisatges d'Olot es mostra com una espècie de Camille Corot català, especialment en la serenitat i la fase pre-impressionista que mostren els seus paisatges especialment després d'haver conegut l'Escola de Barbizon. Predominen els marrons, ocres, verds i tons terra i la tècnica de pinzellades ràpides i esbossades on la natura és la protagonista principal, cap al final de la seva darrera etapa com pintor, cada vegada les figures humanes s'allunyen més del primer pla de la pintura. La seva pintura va influenciar la següent generació de pintors com Santiago Rusiñol, Eliseu Meifrèn o Joaquim Mir.
Font: En català: Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) - En castellano: Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) - In english: Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) - Altres: Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894)
Anton Bruckner (Ansfelden, Alta Àustria, 4 de setembre de 1824 - Viena, 11 d'octubre de 1896) va ser un compositor i organista austríac que va crear la seva obra a les acaballes de l'era romàntica. L'anomenada de Bruckner es fonamenta en les seves simfonies, misses, i motets. En particular, les seues simfonies gaudeixen de gran reconeixement per la seva profunditat i ambició emocional, encara que també s'hagen guanyat detractors (especialment als països de parla anglesa) a causa de la seva extrema durada i el fet de l'existència de múltiples versions de cadascuna d'elles. Per la seva escala, les sonoritats massives i l'estructura imponent, les simfonies de Bruckner han estat anomenades catedrals del so. Anton Bruckner va néixer a Ansfelden, L'avi i el pare del compositor eren mestres d'escola, i aquest últim era, a més, Kantor, sagristà, organista i, en ocasions, violinista a les festes i balls de poble. Els seus progressos musicals eren incessants, i als 10 anys Bruckner va poder substituir el seu pare a l'orgue de l'església i va descobrir, fascinat, el so de les trompetes que, en determinades ocasions, se sumaven per reforçar el grup d'instruments de vent que intervenien en la missa de mitjanit d'Ansfelden.
Bruckner va rebre una instrucció general molt sòlida i una excel·lent educació musical, que va consistir en estudis de cant, de violí i de composició amb diferents mestres, entre els quals van destacar el violinista Franz Gruber, deixeble de Schuppanzigh, i el cèlebre organista benedictí Anton Kattinger. Sens dubte aquest últim va saber d'inculcar a l'adolescent el seu entusiasme no solament per l'orgue sinó també per la composició. A més de simfonies, Bruckner va compondre Misses, motets, i altres obres corals de caire religiós. A diferència de les seves simfonies romàntiques, la música coral de Bruckner és sovint més conservadora i d'estil contrapuntístic. Bruckner va ser un home molt senzill i hi ha nombroses anècdotes que il·lustren la manera com acceptava el seu art i la humilitat davant la fama. Una vegada, després d'un assaig de la quarta simfonia es va adreçar al director Hans Richter: «Quan va acabar la simfonia» narra Richter, «Bruckner va venir cap a mi, amb el rostre resplendent d'entusiasme i alegria. Vaig sentir que dipositava una moneda en la meua mà. 'Prengueu' va dir, 'i beveu-vos un got de cervesa a la meua salut.'» Richter, per descomptat, va acceptar la moneda, un thaler de Maria Theresa, i la va portar penjada de la cadena del rellotge tota la seua vida.
Bruckner va ser un organista acreditat, que va impressionar el públic a França el 1869, i a Anglaterra el 1871, en donar sis recitals en un nou orgue Henry Willis al Royal Albert Hall de Londres i cinc més al Crystal Palace. No obstant això, no va escriure grans obres per a orgue. Les seves sessions d'improvisació a l'orgue, sovint li reportaven idees per a les simfonies. També va ensenyar orgue al Conservatori. Entre els seus estudiants estigueren Hans Rott, la música del qual va influir Gustav Mahler, i Franz Schmidt. Bruckner va compondre un Te Deum, diversos Psalms i motets, i set misses. Les misses primerenques eren com les habitualment curtes Landmesse austríaques, per a l'ús en petites esglésies, i no comprenien tots els números de l'ordinari. Aquestes primeres misses només tenen interès pels erudits, historiadors o etnomusicòlegs. Les tres misses que Bruckner va compondre en la dècada de 1860 i que després, en els darrers anys de la seua vida, va revisar, són les que s'interpreten avui dia i les que duen número d'ordre. Les Misses núm. 1 (en re menor) i núm. 3 (en fa menor) són per a solistes, cor i orquestra, mentre que la núm. 2 en mi menor és per a cor i un reduït nombre d'instruments de vent (potser influït pel Moviment Cecilià Alemany per a la reforma de la música litúrgica). La Missa núm. 3 va ser composta més aviat per a concert que per a la interpretació litúrgica.
Bruckner va rebre una instrucció general molt sòlida i una excel·lent educació musical, que va consistir en estudis de cant, de violí i de composició amb diferents mestres, entre els quals van destacar el violinista Franz Gruber, deixeble de Schuppanzigh, i el cèlebre organista benedictí Anton Kattinger. Sens dubte aquest últim va saber d'inculcar a l'adolescent el seu entusiasme no solament per l'orgue sinó també per la composició. A més de simfonies, Bruckner va compondre Misses, motets, i altres obres corals de caire religiós. A diferència de les seves simfonies romàntiques, la música coral de Bruckner és sovint més conservadora i d'estil contrapuntístic. Bruckner va ser un home molt senzill i hi ha nombroses anècdotes que il·lustren la manera com acceptava el seu art i la humilitat davant la fama. Una vegada, després d'un assaig de la quarta simfonia es va adreçar al director Hans Richter: «Quan va acabar la simfonia» narra Richter, «Bruckner va venir cap a mi, amb el rostre resplendent d'entusiasme i alegria. Vaig sentir que dipositava una moneda en la meua mà. 'Prengueu' va dir, 'i beveu-vos un got de cervesa a la meua salut.'» Richter, per descomptat, va acceptar la moneda, un thaler de Maria Theresa, i la va portar penjada de la cadena del rellotge tota la seua vida.
Bruckner va ser un organista acreditat, que va impressionar el públic a França el 1869, i a Anglaterra el 1871, en donar sis recitals en un nou orgue Henry Willis al Royal Albert Hall de Londres i cinc més al Crystal Palace. No obstant això, no va escriure grans obres per a orgue. Les seves sessions d'improvisació a l'orgue, sovint li reportaven idees per a les simfonies. També va ensenyar orgue al Conservatori. Entre els seus estudiants estigueren Hans Rott, la música del qual va influir Gustav Mahler, i Franz Schmidt. Bruckner va compondre un Te Deum, diversos Psalms i motets, i set misses. Les misses primerenques eren com les habitualment curtes Landmesse austríaques, per a l'ús en petites esglésies, i no comprenien tots els números de l'ordinari. Aquestes primeres misses només tenen interès pels erudits, historiadors o etnomusicòlegs. Les tres misses que Bruckner va compondre en la dècada de 1860 i que després, en els darrers anys de la seua vida, va revisar, són les que s'interpreten avui dia i les que duen número d'ordre. Les Misses núm. 1 (en re menor) i núm. 3 (en fa menor) són per a solistes, cor i orquestra, mentre que la núm. 2 en mi menor és per a cor i un reduït nombre d'instruments de vent (potser influït pel Moviment Cecilià Alemany per a la reforma de la música litúrgica). La Missa núm. 3 va ser composta més aviat per a concert que per a la interpretació litúrgica.
Font: En català: Anton Bruckner (1824-1896) - En castellano: Anton Bruckner (1824-1896) - In english: Anton Bruckner (1824-1896) - Altres: Anton Bruckner (1824-1896)
Amb veu pròpia...
El Te Deum, és un himne religiós que, teològicament i en la paraula, és idèntic en tots els casos però que, tanmateix, en la història de la música trobarem editat i musicat en les més variades situacions. Alguns per exaltar al Rei de torn, a l'església, per a la celebració de victòries militars o, fins i tot, per a la proclamació de revolucionaris laics com Napoleó (amb la corresponent adaptació de la lletra...). En aquest espai d'exemples de Te deum n'hi trobarem molts tot i que, en general, la seva essència més genuïna l'haurem de buscar en les profunditats de les arrels cristianes ja que la seva existència ve de lluny com a un himne d'acció de gràcies sovint vinculat a moments d'especial celebració. En el cas del de Bruckner, autor de qui curiosament no n'havia parlat encara i de qui he de confessar una profunda ignorància, encara, a dia d'avui, el Te Deum WAB 45, escrit l'any 1881 i revisat posteriorment el 1883 pel mateix Bruckner, el va escriure de forma personal, sense una petició expressa per part de cap institució o aristocràcia de torn. Bruckner era una persona de marcada convicció religiosa, conseqüentment, va decidir escriure aquest Te Deum, potser influenciat per la tradició de molts compositors de posar-hi música però, especialment, per agrair a "Déu la benevolència i la cura que havia tingut amb ell durant els esgotadors anys a Viena".
Simpàtic i comprensible argument per part d'un Bruckner de qui trobarem abundant música sacra al seu nom, entre ella, nombroses misses. El seu Te Deum, de cinc moviments, està pensat per a cor, solistes, orquestra i orgue ad libitum. És profund, simfònic i marcadament solemne sense excedir en la seva duració. I ja que estem de celebració, introduirem el Te Deum amb el Salm 150 WAB 38 per a cor, soprano i orquestra. La història d'aquesta petita però monumental peça coral, ve donada per una petició expressa del també compositor austríac Richard Heuberger que, pel que sembla, va sol·licitar un himne festiu per a celebrar una obertura. Bruckner el va compondre el 1892 fet pel qual no el va lliurar a temps pel propòsit sol·licitat. En qualsevol cas, fou estrenat el 13 de novembre de 1892, sota la direcció de Wilhelm Gericke en un concert amb un programa variat que també va incloure una Obertura de Schubert, un Concert per a piano de Liszt, Wanderers Sturmlied de Richard Strauss i Lorerey de Mendelssohn. Un programa atractiu que avui no recuperarem però que ens ajudarà a contextualitzar aquest parell de descobriments que de ben segur ens invitaran a conèixer i a redescobrir a un dels grans mestres del romanticisme austríac. En seguirem parlant...!
Gaudiu i compartiu!
Simpàtic i comprensible argument per part d'un Bruckner de qui trobarem abundant música sacra al seu nom, entre ella, nombroses misses. El seu Te Deum, de cinc moviments, està pensat per a cor, solistes, orquestra i orgue ad libitum. És profund, simfònic i marcadament solemne sense excedir en la seva duració. I ja que estem de celebració, introduirem el Te Deum amb el Salm 150 WAB 38 per a cor, soprano i orquestra. La història d'aquesta petita però monumental peça coral, ve donada per una petició expressa del també compositor austríac Richard Heuberger que, pel que sembla, va sol·licitar un himne festiu per a celebrar una obertura. Bruckner el va compondre el 1892 fet pel qual no el va lliurar a temps pel propòsit sol·licitat. En qualsevol cas, fou estrenat el 13 de novembre de 1892, sota la direcció de Wilhelm Gericke en un concert amb un programa variat que també va incloure una Obertura de Schubert, un Concert per a piano de Liszt, Wanderers Sturmlied de Richard Strauss i Lorerey de Mendelssohn. Un programa atractiu que avui no recuperarem però que ens ajudarà a contextualitzar aquest parell de descobriments que de ben segur ens invitaran a conèixer i a redescobrir a un dels grans mestres del romanticisme austríac. En seguirem parlant...!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAmigo Pau Observad vuestro correo.Muchas gracias por vuestras joyas musicales.
ResponEliminasalut!!!
Milton
Gracias Milton!!
EliminaMi correo a veces no va demasiado bien, recibo muchisimo Spam, por suerte ya vi tu correo! Respondido!
Salut!
Pau
El ultimo encargo para subir hoy
ResponEliminaMuchas gracias
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPodries tornar a posar el link d´aquesta gravació? Gràcies i felicitats pel blog, es espectacular!
ResponElimina