- Recordatori de Tommaso Traetta -
En el dia de la celebració del seu 287è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Francisco de Goya y Lucientes (
Fuendetodos,
Saragossa, 30 de març de 1746 -
Bordeus, 16 d'abril de 1828) va ser un pintor i gravador espanyol considerat un dels grans mestres de la pintura del seu país. Marcat per l'obra de
Velázquez, hauria d'influir, al seu torn, a
Edouard Manet,
Picasso i gran part de la pintura contemporània. Format en un ambient artístic rococó, va evolucionar a un estil personal i va crear obres que, com el famós
El 3 de maig de 1808, els
Afusellaments a la muntanya del Príncep Pío (1814,
Museu del Prado, Madrid), segueixen causant, avui dia, el mateix impacte que en el moment en què van ser realitzats. Goya va néixer a la petita localitat aragonesa de Fuendetodos. El seu pare era pintor i daurador de retaules i la seva mare descendia d'una família de la petita noblesa d'Aragó. Poc se sap de la seva infantesa. Va assistir a les Escoles Pies de Saragossa i va començar la seva formació artística als 14 anys, moment en què va entrar com a aprenent al taller de
José Luzán, pintor local competent encara que poc conegut, on Goya va passar quatre anys. El 1763 el jove artista va viatjar a Madrid, on esperava guanyar un premi a l'
Acadèmia de San Fernando (fundada el 1752). Encara que no va aconseguir el premi desitjat, va fer amistat amb un altre artista aragonès,
Francisco Bayeu, pintor de la cort que treballava en l'estil acadèmic introduït a Espanya pel pintor alemany
Anton Raphael Mengs. Bayeu (amb la germana, Josefa, s'hi casaria Goya més endavant) va tenir una enorme influència en la formació primerenca de Goya, i a ell es deu que participés en un encàrrec important, els frescos de l'
Església de la Verge del Pilar a Saragossa (1771, 1780-1782), i que s'instal·lés més tard en la cort.
El 1771 va anar a Itàlia on va passar aproximadament un any. La seva activitat durant aquesta època és relativament desconeguda, se sap que va passar alguns mesos a Roma i també que va participar en un concurs de l'Acadèmia de Parma en què va aconseguir una menció. Al seu retorn a Espanya, al voltant del 1773, es va presentar a diversos projectes per a la realització de frescos, entre ells el de la
Cartoixa d'Aula Dei, prop de Saragossa, el 1774, on les seves pintures prefiguren les dels seus millors frescos realitzats a l'
Església de Sant Antoni de la Florida a Madrid, el 1798, data en què va començar a fer gravats a partir de l'obra de Velázquez que, juntament amb la de
Rembrandt, seria font d'inspiració durant tota la seva vida. El 1789 Goya va ser nomenat pintor de cambra per
Carles IV i el 1799 va ascendir a primer pintor de cambra, decisió que el va convertir en el pintor oficial de Palau. Goya va gaudir d'una posició especial en la cort, fet que va determinar que el Museu del Prado de Madrid heretés una part molt important de les seves obres, entre les quals s'inclouen els retrats oficials i els quadres d'història. Aquests últims es basen en la seva experiència personal de la guerra i transcendeixen la representació patriòtica i heroica per a crear una salvatge denúncia de la crueltat humana. Els cartrons per a tapissos que va realitzar a finals de la dècada de 1780 i començaments de la de 1790 van ser molt apreciats per la visió fresca i amable que ofereixen de la vida quotidiana espanyola. Amb ells va revolucionar la indústria del tapís que, fins a aquest moment, s'havia limitat a reproduir fidelment les escenes del pintor flamenc del segle XVII
David Teniers.
Alguns dels retrats més bells que va realitzar dels seus amics, de personatges de la cort i de la noblesa daten de la dècada del 1780. Obres com
Carles III de caçador (1786-1788),
Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788) o el quadre
La Marquesa de Pontejos (c.1786,
Galeria Nacional, Washington) demostren que en aquesta època pintava amb un estil elegant, que en certa manera recorda al del seu contemporani anglès
Thomas Gainsborough. Dos dels seus quadres més famosos, obres mestres del Prado, són
La maja nua (1800-1803) i
La maja vestida (1800-1803). A l'hivern del 1792, en una visita al sud d'Espanya, Goya va contreure una greu malaltia que el va deixar totalment sord i va marcar un punt d'inflexió en la seva expressió artística. Entre els anys 1797 i 1799 va dibuixar i va gravar a l'aiguafort la primera de les seves grans sèries de gravats,
Els capritxos, en els quals, amb profunda ironia, satiritza els defectes socials i les supersticions de l'època. Sèries posteriors, com els
Desastres de la guerra (1810) i els
Disbarats (1820-1823), presenten comentaris encara més càustics sobre els mals i bogeries de la humanitat. Els horrors de la guerra van deixar una profunda petjada en Goya, que va contemplar personalment les batalles entre soldats francesos i ciutadans espanyols durant els anys de l'ocupació napoleònica. El 1814 va realitzar
El dos de maig de 1808, la
Lluita contra els mamelucs, El tres de maig de 1808,
Els afusellaments a la muntanya de Príncep Pío.
Aquestes pintures reflecteixen l'horror i dramatisme de les brutals massacres de grups d'espanyols desarmats que lluitaven als carrers de Madrid contra els soldats francesos. Aquestes estan pintades, com moltes de les últimes obres de Goya, amb pinzellades de gruix empastament de tonalitats fosques i amb punts de groc i vermell brillant. Senzillesa i honestedat directes també s'aprecien en els retrats que va pintar a la cúspide de la seva carrera. Les cèlebres
Pintures negres (c.1820, Museu del Prado) reben el seu nom pel seu espantós contingut i no tant pel seu colorit. Originalment estaven pintades al fresc en els murs de la casa que Goya posseïa als afores de Madrid i van ser traslladades a llenç el 1873. Destaquen, entre elles,
Saturn devorant el seu fill (c.1821-1823),
Aquelarre (escena sabàtica, 1821-1823). Predominen els tons negres, marrons i grisos i demostren que el seu caràcter era cada vegada més ombrívol. Possiblement, es va agreujar per l'opressiva situació política d'Espanya pel que després de la primera etapa absolutista del rei
Ferran VII i el
Trienni constitucional (1821-1823), va decidir exiliar-se a França el 1824. A Bordeus va treballar la tècnica, llavors nova, de la litografia, amb la qual va realitzar una sèrie d'escenes taurines, que es consideren entre les millors litografies que s'han fet. Encara que va fer una breu visita a Madrid el 1826, va morir dos anys més tard a l'exili, a Bordeus, el 16 d'abril de 1828. Goya no va deixar hereus artístics immediats però la seva influència va ser determinant en els gravats i en la pintura de mitjans del segle XIX i en l'art del segle XX.
Parlem de Música...
Tommaso Traetta (
Bitonto, 30 de març de 1727 -
Venècia, 6 d'abril de 1779) fou un compositor italià. Va constituir un cas especial pel fet d'haver treballat alguns anys a la cort de Parma on es va aproximar a l'òpera francesa. La fase d'innovació de la carrera de Traetta va començar el 1758 quan es va convertir en mestre de capella a la cort de Parma. Alumne de
Porpora i relacionat amb
Jommelli, va escriure diverses òperes que es van anticipar a les òperes vieneses de
Gluck i amb altres intents d'unir el drama francès amb la música moderna italiana. El primer d'ells va ser
Ippolito ed Aricia, influència del compositor francès
Rameau. Amb escenes amb cor, ballet i solista combinades i cant coral amb moviments elaborats, les formes s'assemblen a les de Gluck, encara que la música de Traetta és més lírica. Traetta va crear un tipus d'ària italiana amb un nou grau d'expressió sensual que el va col·locar a l'avantguarda dels joves compositors d'òpera. El duc li va permetre complir encàrrecs d'altres corts europees i entre els anys 1760 i 1763 va compondre òperes per Torí, Viena i Mannheim.
Armida, composta el 1761 a Viena, va ser una d'aquestes primeres operes europees.
Sofonisba (1762) i
Ifigènia a Tauride (1763) van suposar una clara evolució del gènere. La disminució dels fons de la Cort de Parma va obligar a Traetta a acceptar el càrrec de director del Conservatori dell'Ospedaletto a Venècia el 1765. En aquesta posició, va començar a compondre gran quantitat de música sacra i va escriure dues òperes còmiques,
Le Serve Rivali i
Amore en Trappola. El 1768 es va convertir en director musical de l'òpera a la cort de
Caterina II de Rússia, on va substituir a
Galuppi. Va ser allà on el 1772 va produir, Antígona, la que es considera com la seva gran obra mestra i la culminació de l'òpera seriosa. Tot i que el llibret de
Coltellini té algun traça de mediocritat, aquest és mitigada per la força de la música de Traetta. La innovació de Traetta seria més tard utilitzada pel mateix
Mozart. Traetta va tornar a Venècia per problemes de salut durant l'estiu del 1775. Els seus dos últims treballs van ser òperes còmiques pels carnavals venecians dels anys 1778 i 1779. Va morir el 6 d'abril de 1779 i va ser enterrat amb tots els honors prop de l'Ospedaletto.
Parlem amb veu pròpia...
L'italià Traetta és una de les figures més importants per entendre la història i el recorregut de l'òpera a Itàlia però també a la resta de països europeus, especialment a l'Àustria clàssica. Les innovacions de caràcter formal i d'unificació del drama francès amb el lirisme napolità van suposar una renovació en el gènere operístic. Aquesta nou paisatge de colors va suposar una interessant posada en escena en què per fi s'havia assolit la tant anhelada, fins aleshores, conjunció de formes, mètodes i estils.
Mozart, anys més tard, ho potenciaria fins a uns límits mai abans imaginats. Doncs bé, Traetta, "alliberat" pel seu mecenes i protector de la cort de Parma, va poder desenvolupar i exportar aquest art arreu d'Europa, especialment a Àustria, Alemanya i a la llunyana Rússia. I si l'òpera de Traetta és prou important per entendre la història mateixa del gènere, la seva música religiosa, abundant durant la seva etapa a Venècia, també ha de ser digne de menció. En nom d'aquesta, avui recuperarem la major, per qualitat, de les seves partitures sacres. Introduïda per l'
Obertura d'Armida, el
Stabat Mater Dolorosa per a quatre veus i orquestra, de 1750 i trobada en un manuscrit a Munich, confirma amb precisió l'elegància i mestratge de Traetta. Sense ser excessivament extensa, aquesta partitura magnificent i solemne, és una obra mestra del contrapunt i de la integració del llenguatge harmònic de
Leo i
Pergolesi. Virtuosa, dramàtica però també festiva en certs moments, els nou moviments en què s'estructura són de gran bellesa. Alhora, si tenim en compte la deliciosa interpretació d'aquesta gravació en viu i en directe, la ressonància de Traetta pren una nova dimensió. Un autor que potser a casa nostra viu apaivagat per altres italians de major fortuna però de qui no obstant, si ho volem, podrem assistir a un monogràfic festival al seu nom, el
Traetta Opera Festival. En aquest sentit i momentàniament, he imaginat un Festival Domènec Tarradellas, solemne i amb tots els honors, a Catalunya... per si de cas, deixaré les cabòries per quan siguem "independents". Felicitats Tommaso Traetta i Francisco de Goya!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...