dilluns, 31 de març del 2014

LOCATELLI, Pietro Antonio (1695-1764) - Concerti Grossi, Op.7

John Constable - Landscape with goatherd and goats (1823)
Obra de John Constable (1776-1837), pintor anglès (1)



- Recordatori de Pietro Antonio Locatelli -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

John Constable (East Bergholt, 11 de juny de 1776 - Londres, 31 de març de 1837) va ser un pintor anglès, mestre del paisatge d'estil romàntic. Les seves obres, extretes directament de la natura, van influir en els pintors francesos de l'Escola de Barbizon i en el moviment impressionista. Va treballar en el seu negoci familiar, transportant gra i carbó importat en les seves pròpies barcasses i també fent farina. El 1795, Constable va conèixer a George Beaumont, que li va mostrar un paisatge de la seva col·lecció pintat per Claude Lorrain, un pintor determinant en la vida de Constable. Va començar a estudiar teoria de l'art i el 1799 va persuadir al seu pare perquè li permetés estudiar pintura a Londres amb Joseph Faringdon a les Royal Academy Schools. La crisis que afectava a la Royal Academy va convertir a Constable en autodidacta fent còpies precises d'obres de Jacob van Ruysdael, Claude Lorrain i altres mestres. Va exposar els seus primers paisatges el 1802 i des d'aleshores es va dedicar a l'estudi del paisatge rural anglès, desenvolupant un estil marcadament propi. El 1816, després de la mort del seu pare, va començar a rebre una renda personal i aquesta li va permetre, entre altres coses, casar-se amb Maria Bicknell. Les seves pintures, que es duien a terme a l'aire lliure com era costum en aquella època, van suposar una innovació per a l'art anglès. Constable va abandonar les tradicions pictòriques holandesa i anglesa descartant l'aplicació de l'habitual base de color castany i aconseguint efectes de llum més naturals i brillants, mitjançant l'ús del color en brut aplicat amb petites pinzellades. Es va esforçar a retratar l'efecte de l'escena, suavitzant sovint els detalls físics. Estava fascinat pels reflexos a l'aigua i per la llum sobre els núvols, això el va portar a produir molts estudis del cel. Des de Londres va fer molts viatges al camp, reunint material per a les seves obres però la majoria dels seus treballs millor coneguts retraten la zona que envolta el seu lloc de naixement.

Els seus paisatges han rebut diferents consideracions, alguns crítics veuen una veritable i sensible traducció de l'escenari familiar, altres perceben un to moralitzant inspirat pels discursos de Joshua Reynolds, que eleva la vida natural i el paisatge natural al to pastoral de Claude, però alguns posen en relleu en les obres altament estructurades de Constable el reflex del temps idíl·lic perdut, durant un període en què la Revolució Industrial estava canviant irremissiblement l'aspecte del camp. Durant la seva vida i molts anys després de la seva mort, no es va reconèixer massa a Anglaterra el treball de Constable. No obstant això, a França, on el seu famós Haywain (1821, National Gallery, Londres) va ser exhibit per un marxant francès al Saló de París de 1824, va ser molt admirat pel pintor francès Eugène Delacroix, pels pintors de Barbizon, que van començar a pintar a l'aire lliure, i pels impressionistes, que buscaven capturar els efectes de la llum. El 1829, ja tard en la seva carrera, va ser triat membre de la Royal Academy. Va morir el 31 de març de 1837 a Londres. Entre els treballs de Constable es troben Construcció de vaixells prop de Flatford Mill (1814-1815, Museu Victoria i Alberto, Londres), El cavall blanc (1919, Frick Collection, Nova York), El camp de blat (1826) i La granja Valley (1835). Molts dels seus esbossos a l'oli es troben al Museu Victòria i Albert de Londres, el que ha permès augmentar la seva reputació a Anglaterra. Es té la certesa que alguns treballs que havien estat atribuïts a Constable són del seu fill Lionel.

Font: En català: John Constable (1776-1837) En castellano: John Constable (1776-1837) In english: John Constable (1776-1837) - Altres: John Constable (1776-1837)



Parlem de Música...

Pietro Antonio Locatelli (Bèrgam, 3 de setembre de 1695 - Amsterdam, 30 de març de 1764) fou un compositor i violinista italià. Va ser considerat el Paganini del segle XVIII. De família acomodada, va estudiar a Roma al costat d'Arcangelo Corelli, exercint diversos càrrecs musicals en nombroses ciutats europees, Dresden, Munich, Berlín, Màntua, Venècia i Àmsterdam. En aquesta última ciutat a la qual va arribar el 1731, va passar gran part de la seva vida, dedicant-se a l'ensenyament i obtenint la cèdula real que li va permetre imprimir la seva obra. Va perfeccionar el concert i la sonata per a violí, culminant l'obra iniciada pel seu mestre Arcangelo Corelli i Antonio Vivaldi. Entre les seves obres destaquen l'Art del violí, opus 3 (1733) una col·lecció de dotze concerts per a violí; 24 capricis per a violí, de gran dificultat tècnica amb el famós capritx el "Laberint Harmònic"; concerts grossos i sonates per a flauta. Aquesta col·lecció va tenir una immensa influència en el desenvolupament de la tècnica del violí, sobretot a França, on aquest va seguir donant mostres del virtuosisme de Locatelli fins a principis del segle XIX. L'italià ha de ser considerat com el fundador-pare del virtuosisme instrumental modern.




Parlem amb veu pròpia...

En aquest 2014 tenim algunes celebracions importants, algunes d'elles ja n'hem parlat i altres arriben o arribaran en un futur proper. Una de les commemoracions interessants tot i l'escàs ressò (tret d'alguna novetat discogràfica), és la de l'italià Locatelli. En primera persona he de dir que a dia d'avui encara tinc feina a fer en relació al seu món musical. A banda dels seus concerts, desconec la major part d'un corpus format, a banda dels seus concerts, per obres per a violí sol de gran dificultat tècnica, d'aquí neix l'etiqueta en retrospectiva del "Paganini del segle XVIII", i sonates per a flauta, violí i altres instruments. Ara bé, per tal de commemorar el seu 250è aniversari de decés, recuperarem el seu opus 7, és a dir, alguns dels seus concerti grosso. A diferència del valor que, pel que sembla, tenen els seus capricis per a violí del seu Arte del Violino, el recull de Concerti Grosso opus 7 segueixen una pauta delimitada pel seu col·lega Corelli, el seu mestre. He seleccionat els dos primers concerts, és a dir, el No.1 en Re major i el No.2 en Si bemoll major. De quatre moviments el primer i de cinc el segon, són concerts en certa forma previsibles, propers a la filosofia del barroc italià i hereus de l'art del seu mestre. L'absència de la pirotècnia dels seus capricis per a violí sol és evident tot i que en favor de l'italià haurem de dir que tant el refinament i el mètode com el contingut, els converteixen en obres agradables, simpàtiques i que gràcies a la bondadosa interpretació com la que ens ocupa en podrem gaudir plaentment. No hi ha dubte que aquest recordatori de Locatelli, més enllà d'Itàlia o Holanda (país on va viure gran part de la seva vida), passarà amb més pena que glòria. Ara bé, per nosaltres triar-lo no ha estat fàcil ja que avui, també, celebrem dos aniversaris importants, el de Joseph Haydn i el de Johann Sebastian Bach. Tot i això i amb el seu permís, que parli Locatelli!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Pietro Antonio Locatelli: Concerti Grossi, Op. 7, Nos. 1-6

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 30 de març del 2014

TRAETTA, Tommaso (1727-1779) - Stabat Mater Dolorosa

Francisco Goya - Night Scene from the Inquisition (1810)
Obra de Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Tommaso Traetta -
En el dia de la celebració del seu 287è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, Saragossa, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d'abril de 1828) va ser un pintor i gravador espanyol considerat un dels grans mestres de la pintura del seu país. Marcat per l'obra de Velázquez, hauria d'influir, al seu torn, a Edouard Manet, Picasso i gran part de la pintura contemporània. Format en un ambient artístic rococó, va evolucionar a un estil personal i va crear obres que, com el famós El 3 de maig de 1808, els Afusellaments a la muntanya del Príncep Pío (1814, Museu del Prado, Madrid), segueixen causant, avui dia, el mateix impacte que en el moment en què van ser realitzats. Goya va néixer a la petita localitat aragonesa de Fuendetodos. El seu pare era pintor i daurador de retaules i la seva mare descendia d'una família de la petita noblesa d'Aragó. Poc se sap de la seva infantesa. Va assistir a les Escoles Pies de Saragossa i va començar la seva formació artística als 14 anys, moment en què va entrar com a aprenent al taller de José Luzán, pintor local competent encara que poc conegut, on Goya va passar quatre anys. El 1763 el jove artista va viatjar a Madrid, on esperava guanyar un premi a l'Acadèmia de San Fernando (fundada el 1752). Encara que no va aconseguir el premi desitjat, va fer amistat amb un altre artista aragonès, Francisco Bayeu, pintor de la cort que treballava en l'estil acadèmic introduït a Espanya pel pintor alemany Anton Raphael Mengs. Bayeu (amb la germana, Josefa, s'hi casaria Goya més endavant) va tenir una enorme influència en la formació primerenca de Goya, i a ell es deu que participés en un encàrrec important, els frescos de l'Església de la Verge del Pilar a Saragossa (1771, 1780-1782), i que s'instal·lés més tard en la cort. 

El 1771 va anar a Itàlia on va passar aproximadament un any. La seva activitat durant aquesta època és relativament desconeguda, se sap que va passar alguns mesos a Roma i també que va participar en un concurs de l'Acadèmia de Parma en què va aconseguir una menció. Al seu retorn a Espanya, al voltant del 1773, es va presentar a diversos projectes per a la realització de frescos, entre ells el de la Cartoixa d'Aula Dei, prop de Saragossa, el 1774, on les seves pintures prefiguren les dels seus millors frescos realitzats a l'Església de Sant Antoni de la Florida a Madrid, el 1798, data en què va començar a fer gravats a partir de l'obra de Velázquez que, juntament amb la de Rembrandt, seria font d'inspiració durant tota la seva vida. El 1789 Goya va ser nomenat pintor de cambra per Carles IV i el 1799 va ascendir a primer pintor de cambra, decisió que el va convertir en el pintor oficial de Palau. Goya va gaudir d'una posició especial en la cort, fet que va determinar que el Museu del Prado de Madrid heretés una part molt important de les seves obres, entre les quals s'inclouen els retrats oficials i els quadres d'història. Aquests últims es basen en la seva experiència personal de la guerra i transcendeixen la representació patriòtica i heroica per a crear una salvatge denúncia de la crueltat humana. Els cartrons per a tapissos que va realitzar a finals de la dècada de 1780 i començaments de la de 1790 van ser molt apreciats per la visió fresca i amable que ofereixen de la vida quotidiana espanyola. Amb ells va revolucionar la indústria del tapís que, fins a aquest moment, s'havia limitat a reproduir fidelment les escenes del pintor flamenc del segle XVII David Teniers

Alguns dels retrats més bells que va realitzar dels seus amics, de personatges de la cort i de la noblesa daten de la dècada del 1780. Obres com Carles III de caçador (1786-1788), Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788) o el quadre La Marquesa de Pontejos (c.1786, Galeria Nacional, Washington) demostren que en aquesta època pintava amb un estil elegant, que en certa manera recorda al del seu contemporani anglès Thomas Gainsborough. Dos dels seus quadres més famosos, obres mestres del Prado, són La maja nua (1800-1803) i La maja vestida (1800-1803). A l'hivern del 1792, en una visita al sud d'Espanya, Goya va contreure una greu malaltia que el va deixar totalment sord i va marcar un punt d'inflexió en la seva expressió artística. Entre els anys 1797 i 1799 va dibuixar i va gravar a l'aiguafort la primera de les seves grans sèries de gravats, Els capritxos, en els quals, amb profunda ironia, satiritza els defectes socials i les supersticions de l'època. Sèries posteriors, com els Desastres de la guerra (1810) i els Disbarats (1820-1823), presenten comentaris encara més càustics sobre els mals i bogeries de la humanitat. Els horrors de la guerra van deixar una profunda petjada en Goya, que va contemplar personalment les batalles entre soldats francesos i ciutadans espanyols durant els anys de l'ocupació napoleònica. El 1814 va realitzar El dos de maig de 1808, la Lluita contra els mamelucs, El tres de maig de 1808, Els afusellaments a la muntanya de Príncep Pío

Aquestes pintures reflecteixen l'horror i dramatisme de les brutals massacres de grups d'espanyols desarmats que lluitaven als carrers de Madrid contra els soldats francesos. Aquestes estan pintades, com moltes de les últimes obres de Goya, amb pinzellades de gruix empastament de tonalitats fosques i amb punts de groc i vermell brillant. Senzillesa i honestedat directes també s'aprecien en els retrats que va pintar a la cúspide de la seva carrera. Les cèlebres Pintures negres (c.1820, Museu del Prado) reben el seu nom pel seu espantós contingut i no tant pel seu colorit. Originalment estaven pintades al fresc en els murs de la casa que Goya posseïa als afores de Madrid i van ser traslladades a llenç el 1873. Destaquen, entre elles, Saturn devorant el seu fill (c.1821-1823), Aquelarre (escena sabàtica, 1821-1823). Predominen els tons negres, marrons i grisos i demostren que el seu caràcter era cada vegada més ombrívol. Possiblement, es va agreujar per l'opressiva situació política d'Espanya pel que després de la primera etapa absolutista del rei Ferran VII i el Trienni constitucional (1821-1823), va decidir exiliar-se a França el 1824. A Bordeus va treballar la tècnica, llavors nova, de la litografia, amb la qual va realitzar una sèrie d'escenes taurines, que es consideren entre les millors litografies que s'han fet. Encara que va fer una breu visita a Madrid el 1826, va morir dos anys més tard a l'exili, a Bordeus, el 16 d'abril de 1828. Goya no va deixar hereus artístics immediats però la seva influència va ser determinant en els gravats i en la pintura de mitjans del segle XIX i en l'art del segle XX.




Parlem de Música...

Tommaso Traetta (Bitonto, 30 de març de 1727 - Venècia, 6 d'abril de 1779) fou un compositor italià. Va constituir un cas especial pel fet d'haver treballat alguns anys a la cort de Parma on es va aproximar a l'òpera francesa. La fase d'innovació de la carrera de Traetta va començar el 1758 quan es va convertir en mestre de capella a la cort de Parma. Alumne de Porpora i relacionat amb Jommelli, va escriure diverses òperes que es van anticipar a les òperes vieneses de Gluck i amb altres intents d'unir el drama francès amb la música moderna italiana. El primer d'ells va ser Ippolito ed Aricia, influència del compositor francès Rameau. Amb escenes amb cor, ballet i solista combinades i cant coral amb moviments elaborats, les formes s'assemblen a les de Gluck, encara que la música de Traetta és més lírica. Traetta va crear un tipus d'ària italiana amb un nou grau d'expressió sensual que el va col·locar a l'avantguarda dels joves compositors d'òpera. El duc li va permetre complir encàrrecs d'altres corts europees i entre els anys 1760 i 1763 va compondre òperes per Torí, Viena i Mannheim. Armida, composta el 1761 a Viena, va ser una d'aquestes primeres operes europees. Sofonisba (1762) i Ifigènia a Tauride (1763) van suposar una clara evolució del gènere. La disminució dels fons de la Cort de Parma va obligar a Traetta a acceptar el càrrec de director del Conservatori dell'Ospedaletto a Venècia el 1765. En aquesta posició, va començar a compondre gran quantitat de música sacra i va escriure dues òperes còmiques, Le Serve Rivali i Amore en Trappola. El 1768 es va convertir en director musical de l'òpera a la cort de Caterina II de Rússia, on va substituir a Galuppi. Va ser allà on el 1772 va produir, Antígona, la que es considera com la seva gran obra mestra i la culminació de l'òpera seriosa. Tot i que el llibret de Coltellini té algun traça de mediocritat, aquest és mitigada per la força de la música de Traetta. La innovació de Traetta seria més tard utilitzada pel mateix Mozart. Traetta va tornar a Venècia per problemes de salut durant l'estiu del 1775. Els seus dos últims treballs van ser òperes còmiques pels carnavals venecians dels anys 1778 i 1779. Va morir el 6 d'abril de 1779 i va ser enterrat amb tots els honors prop de l'Ospedaletto.

Font: En català: Tommaso Traetta (1727-1779) En castellano: Tommaso Traetta (1727-1779) In english: Tommaso Traetta (1727-1779) - Altres: Tommaso Traetta (1727-1779)



Parlem amb veu pròpia...

L'italià Traetta és una de les figures més importants per entendre la història i el recorregut de l'òpera a Itàlia però també a la resta de països europeus, especialment a l'Àustria clàssica. Les innovacions de caràcter formal i d'unificació del drama francès amb el lirisme napolità van suposar una renovació en el gènere operístic. Aquesta nou paisatge de colors va suposar una interessant posada en escena en què per fi s'havia assolit la tant anhelada, fins aleshores, conjunció de formes, mètodes i estils. Mozart, anys més tard, ho potenciaria fins a uns límits mai abans imaginats. Doncs bé, Traetta, "alliberat" pel seu mecenes i protector de la cort de Parma, va poder desenvolupar i exportar aquest art arreu d'Europa, especialment a Àustria, Alemanya i a la llunyana Rússia. I si l'òpera de Traetta és prou important per entendre la història mateixa del gènere, la seva música religiosa, abundant durant la seva etapa a Venècia, també ha de ser digne de menció. En nom d'aquesta, avui recuperarem la major, per qualitat, de les seves partitures sacres. Introduïda per l'Obertura d'Armida, el Stabat Mater Dolorosa per a quatre veus i orquestra, de 1750 i trobada en un manuscrit a Munich, confirma amb precisió l'elegància i mestratge de Traetta. Sense ser excessivament extensa, aquesta partitura magnificent i solemne, és una obra mestra del contrapunt i de la integració del llenguatge harmònic de Leo i Pergolesi. Virtuosa, dramàtica però també festiva en certs moments, els nou moviments en què s'estructura són de gran bellesa. Alhora, si tenim en compte la deliciosa interpretació d'aquesta gravació en viu i en directe, la ressonància de Traetta pren una nova dimensió. Un autor que potser a casa nostra viu apaivagat per altres italians de major fortuna però de qui no obstant, si ho volem, podrem assistir a un monogràfic festival al seu nom, el Traetta Opera Festival. En aquest sentit i momentàniament, he imaginat un Festival Domènec Tarradellas, solemne i amb tots els honors, a Catalunya... per si de cas, deixaré les cabòries per quan siguem "independents". Felicitats Tommaso Traetta i Francisco de Goya!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Les Talens Lyriques; Christophe Rousset
SPOTIFY: No disponible

Tommaso Traetta (1727-1779)














Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 29 de març del 2014

AMON, Johannes Andreas (1763-1825) - Chamber Music

Caspar David Friedrich - The Grosse Gehege near Dresden (1832)
Obra de Caspar David Friedrich (1774-1840), pintor alemany (1)



- Recordatori de Johannes Andreas Amon -
En el dia de la commemoració del seu 189è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Caspar David Friedrich (Greifswald, 5 de setembre de 1774 - Dresden, 7 de maig del 1840) fou un pintor i destacat paisatgista del moviment romàntic alemany. Les seves obres sovint representen paisatges, i la natura sovint s'hi presenta amb un caràcter transcendent. Els impressionants paisatges i marines no són només fruit d'una meticulosa observació de la natura, sinó que sovint tenen també caràcter al·legòric. Va néixer el 5 de setembre de 1774 a Greifswald i va estudiar a l'Acadèmia de Copenhaguen. El 1798 es va establir a Dresden, on va entrar a formar part d'un cercle literari i artístic imbuït dels ideals del moviment romàntic. Els seus primers dibuixos, perfilats amb precisió a llapis o sèpia, ja exploren motius que seran recurrents al llarg de la seva obra. Platges de roques, planícies de tot tipus i nues, cadenes muntanyoses infinites i arbres que s'eleven cap al cel. Més endavant la seva obra comença a reflectir cada vegada més la resposta emocional de l'artista davant dels escenaris naturals. Va començar a pintar a l'oli el 1807. Un dels seus primers llenços, La creu de les muntanyes (c.1807, Staatliche Kunstsammlungen, Dresden), és representatiu del seu estil de maduresa. Aquesta obra, que trenca totalment amb la pintura religiosa tradicional, és íntegrament un paisatge on la figura del Crist crucificat, vista des del darrere i retallada contra la posta de sol a la muntanya, es troba gairebé perduda en l'escenari natural. Segons els escrits del propi Friedrich, tots els elements de la composició tenen caràcter simbòlic. Les muntanyes són una al·legoria de la fe, els raigs del sol del capvespre simbolitzen el final del món precristià i els avets representen l'esperança. Els colors freds, àcids, la il·luminació clara i els contorns contrastats potencien els sentiments de malenconia, aïllament i impotència humana davant la força inquietant de la naturalesa que s'expressa en la seva obra. Com a professor de l'Acadèmia de Dresden, va determinar l'obra dels pintors romàntics alemanys posteriors. Tot i que la seva fama va declinar després de la seva mort, esdevinguda el 7 de maig de 1840 a Dresden, la seva simbologia segueix produint una hipnòtica fascinació en l'actualitat.




Parlem de Música...

Johannes Andreas Amon (Bamberg, 1763 - Wallerstein, 29 de març de 1825) va ser un compositor i director d'orquestra alemany. Va començar a estudiar cant amb Luigi Fracassini (1733-1798), un violinista, compositor i professor alumne de Tartini. Pocs anys més tard va abandonar el cant i va començar a estudiar trompa amb Jan Václav Stich. Amb ell va començar un tour de concerts per Alemanya, França i Àustria. En els anys 1781-82 va viure a París on va estudiar composició amb Antonio Sacchini pocs anys abans que aquest morís. En els viatges següents va conèixer diversos compositors; Haydn, Mozart, Reichardt, entre altres. Va seguir viatjant amb Stich fins el 1789 quan va acceptar el càrrec de director musical a Heilbronn. Malauradament, la seva salut delicada el va obligar a abandonar la interpretació de la trompa. A partir d'aquest moment es va dedicar a perfeccionar la seva tècnica amb el violí, la viola i el piano. El 1817 va assolir el càrrec de Kapellmeister al servei del Príncep d'Oettingen-Wallerstein on hi va romandre fins el 1825, l'any de la seva mort. Amon va ser un director experimentat i un músic versàtil capaç de tocar la trompa i més tard el violí, la viola i el piano. Alhora, va dedicar molt temps a la docència en el cant i en la instrumentació. El seu repertori compositiu inclou nombrosa música instrumental: concerts, trios, quartets, simfonies i sonates per a un i diversos instruments. Va escriure dos singspiels, dues misses, cantates, cançons i dos rèquiems un d'ells interpretat, a petició pròpia pocs dies abans de morir, en el seu funeral. La majoria de les seves obres actualment no s'interpreten i el seu nom, a diferència del seu company de viatge Giovanni Punto (Stich), roman en l'oblit.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johannes Andreas Amon (1763-1825) - Altres: Johannes Andreas Amon (1763-1825)



Parlem amb veu pròpia...

Amon va ser un destacat intèrpret de trompa, director d'orquestra i compositor de qui, com diria Darwin, la selecció natural n'ha apaivagat la seva història amb el pas del temps. Tot i tenir constància d'una acadèmia, capacitats i intel·ligència admirables, la llum d'Amon brilla pàl·lidament talment com la d'una nana marró ja que, tot i saber-ne de la seva existència, no la veiem. Avui amb els nostres telescopis de llarg abast, dotats d'òptica adaptativa i amb la millor de les nostres tècniques de cerca buscarem aquesta llum remota i la caracteritzarem, en farem espectrometria i en determinarem la seva química. Aquesta de ben segur que, poc o molt, ens sorprendrà perquè a l'Alemanya de transició dels segles XVIII i XIX, en plena efervescència romàntica, la música, així com l'art, la literatura, la filosofia o el teatre, va viure, de nou, una edat d'or. Amon en va formar part tot i que actualment el seu nom viu confinat en un ostracisme forçós. Per ara i malauradament, tot i que el 2013 es va celebrar el seu 250è aniversari de naixement, no existeix cap edició monogràfica del seu opus. Una llàstima tenint en compte que el seu repertori hi trobarem rèquiems, misses, obres teatrals i abundant música instrumental. En relació a aquesta, la selecció d'avui recupera alguns dels pocs exemples disponibles musicalment del seu art. D'entrada, la Sonata Concertant en Fa Major opus 88 per a fagot i piano. D'estructura en tres moviments, és una sonata clàssica en un estil proper al de Franz Danzi. L'acompanyarà el Quintet en Fa major No.1 opus 110 per a trompa, flauta, violí, viola, violoncel i contrabaix. De data desconeguda, tot i que possiblement situada entre els anys 1820-25, és una obra de cambra de quatre moviments característics certament originals. Allegro ma non troppo, minuetto, andante i finale allegro. La trompa i la flauta, amb el contrast dels instruments de corda, dibuixen un divertimento de filosofia clàssica. Un descobriment per engrandir, encara més, la monumental història de la música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 28 de març del 2014

BACH, Johann Ludwig (1677-1731) - Motetten

Jan van der Heyden - View of the Westerkerk, Amsterdam (c.1660)
Obra de Jan van der Heyden (1637-1712), pintor holandès (1)





Parlem de Pintura...

Jan van der Heyden (Gorinchem, 5 de març de 1637 - Àmsterdam, 28 de març de 1712) va ser un pintor holandès. La seva primera formació la va rebre a la seva ciutat natal d'un pintor local que treballava amb vidre. El 1650 es va traslladar, juntament amb tota la seva família, a Àmsterdam, on el seu pare va morir aquell mateix any. Van der Heyden va començar a pintar, probablement, a partir del 1660 ja que no es coneixen obres datades abans del 1664. El 1661 es va unir en matrimoni amb Sara ter Fel d'Utrecht. Mai es va dedicar a la pintura exclusivament i va ser més conegut en el seu temps pels seus treballs com a inventor i enginyer. Va desenvolupar i implementar tot un complex sistema d'il·luminació general pels carrers d'Àmsterdam que es va mantenir des del 1669 fins el 1840 i que va ser adoptat com a model per altres ciutats d'Holanda i, fins i tot, exportat a altres països. Juntament amb el seu germà Nicolaes van der Heyden, va idear un mecanisme de bombeig per a l'extinció d'incendis, que va millorar considerablement les tècniques existents. Anys més tard, el 1690, va publicar juntament amb el seu fill primogènit un gran manual sobre els diferents procediments per lluitar contra el foc. Com a pintor se'l coneix per ser un dels primers holandesos especialitzats en paisatges urbans, composicions en les que dominava a la perfecció la representació dels motius arquitectònics. També va realitzar vistes de carrers, cases de camp i alguns paisatges dels quals com a mínim dos estan realitzats sobre vidre. Les seves obres indiquen que va viatjar pel sud d'Holanda i Renània, i destaquen per la precisió amb què estan representats els elements constructius. Va comptar amb la col·laboració ocasional, per a la representació de figures secundàries en els seus paisatges, d'Adriaen van de Velde i Johannes Lingelbach. Durant els últims anys de la seva carrera va introduir en el seu catàleg temàtic les natures mortes. Va morir a Àmsterdam el 1712, deixant un bon patrimoni i una col·lecció de més de setanta quadres. Tot i que no va tenir alumnes ni seguidors directes, la seva obra va exercir una enorme influència en les vistes urbanes de mitjans del segle XVIII.




Parlem de Música...

Johann Ludwig Bach (Thal, 4 de febrer de 1677 - Meiningen, 1 de maig de 1731) va ser un compositor alemany, fill de Johann Jacob Bach. És realment escassa la informació relativa als seus primers anys. El que es probable, tenint en compte que va néixer en la família Bach, és que algun dels seus membres, possiblement el seu pare, fos el seu primer mestre. La primera referència documental és la de la seva assistència formativa al Gymnasium de Gotha en els anys 1688-1693. A partir del 1699 es va convertir en músic a la Cort de Meiningen, el 1703 Kantor i el 1711 mestre de capella de la mateixa Cort. El duc Ernst Ludwig va ser el seu protector durant molts anys i va ser la persona a qui va dedicar, l'any 1724, la música per al seu funeral. El seu repertori és extens en obres vocals tot i que també es creu que va escriure gran quantitat de música instrumental tot i que molta d'ella s'ha perdut. En gran part, és gràcies a Johann Sebastian Bach que moltes de les obres de Johann Ludwig es preserven ja que va ser l'encarregat de custodiar així com d'estudiar l'obra del seu familiar. Fins i tot, va interpretar en públic algunes de les seves obres a Leipzig els anys 1726, 1735 i 1750. Algunes de les obres vocals de Ludwig es van atribuir erròniament i durant molts anys a Johann Sebastian Bach. Denn du meine Seele Wirst BWV15 és una d'elles. El gènere cantata i motet és el més nombrós de la seva obra. La influència que van exercir en la posterior i monumental obra de J.S. Bach és evident tant per la forma com per l'emoció i espiritualitat que transmeten. Ludwig Bach va morir a Meiningen el maig de 1731.




Parlem amb veu pròpia...

El mestre de capella de la Cort de Meiningen, l'il·lustre Johann Ludwig Bach, és un dels noms propis de la ramificada i complexa família Bach. Poc conegut més enllà de les fronteres de l'Alemanya tradicional, el Bach que avui ens ocupa va ser un dels compositors més estudiats i respectats pel Bach de tota la vida. Però no només per ell sinó per tota una generació de compositors, especialment alemanys, que el van estudiar en detall. El mateix Carl Philipp Emanuel Bach va afirmar que "tot i el poc ressò que molts dels seus familiars van tenir fora d'Alemanya no s'hauria d'oblidar la cabdal contribució artística i creativa més enllà de la fama i la fortuna a la que van renunciar". La música de Johann Ludwig, és a dir, la que actualment es conserva, dues dotzenes de cantates i motets, una missa, la música pel funeral del seu mecenes i protector i una dubtosa atribució instrumental, així ens demostra i ens permet comprovar, amb precisió, la delicada bellesa de la seva sensibilitat musical. La sèrie de Motetten (dels quals ja n'havíem parlat en una edició anterior), és un dels testimonis més eloqüents del seu art. Per a cor i orgue, són obres generalment homofòniques, amb ritmes canviants i d'encisadores melodies vocals. La immediata i persuasiva atracció són un dels punts forts d'uns motets celestials. La família Bach, per extensió, qualitat i referències no té precedents en la història de la música. Violinistes, organistes, kantors, mestres de capella... cadascun d'ells a la seva manera i tots ells, a la vegada, en òrbita a dreta o esquerra de l'omnipotent Johann Sebastian Bach. Queda clar que aquesta gran família ha determinat absolutament el paisatge de la música i Johann Ludwig Bach, amb el seu estil, consolida encara més aquesta circumstància de la que afortunadament avui en podem parlar i gaudir!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Johann Ludwig Bach: Motets / Motetten

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 27 de març del 2014

EBERLIN, Johann Ernst (1702-1762) - Toccatas & Fugues

Abraham Mignon - Garland of Flowers (c.1675)
Obra d'Abraham Mignon (1640-1679), pintor alemany (1)



- Recordatori de Johann Ernst Eberlin -
En el dia de la celebració del seu 312è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Abraham Mignon (Frankfurt am Main, 21 de juny de 1640 - Utrecht, 27 de març de 1679) va ser un pintor alemany que va desenvolupar la seva carrera a Holanda. El seu pare, mercader, el va deixar amb el pintor Jacob Marrel, amb qui va viatjar als Països Baixos al voltant del 1660. Després va treballar sota les ordres de Jan Davidszoon de Heem a Utrecht on, el 1675, es va casar amb la filla del pintor Cornelis Willaerts. Anna Maria Sibylla Merian (1647-1717), filla del gravador Matthäus Merian el Vell, es va convertir en la seva aprenent i va assolir un bon nivell com a dibuixant i pintora de flors. Va morir a la ciutat d'Utrecht. Mignon es va dedicar gairebé exclusivament a la pintura de flors, fruita, ocells i altres tipus de naturalesa morta, encara que en ocasions també va provar amb els retrats. Les seves obres sobre flors estan marcades per un acabat detallat i un tractament delicat. El seu esquema preferit era el d'introduir roses vermelles o blanques en el centre del llenç i col·locar el grup sencer de flors en contrast amb un fons fosc.

Font: En català: No disponible En castellano: Abraham Mignon (1640-1679) In english: Abraham Mignon (1640-1679) - Altres: Abraham Mignon (1640-1679)



Parlem de Música...

Johann Ernst Eberlin (Jettingen, bap. 27 de març de 1702 - Salzburg, 19 de juny de 1762) va ser un compositor i organista alemany. Es va formar inicialment al Gymnasium d'Augsburg tot i que la seva obcecació per la música el va obligar a abandonar la formació acadèmica. Amb 11 anys Eberlin va començar a aplicar-se en la música. El 1721 es va instal·lar a Salzburg, la ciutat on desenvoluparia tota la seva carrera artística. Allà va estudiar a la Universitat Benedictina fins el 1723. Ben aviat, es va convertir en el quart organista de la Catedral de Salzburg (recordem que aquesta disposa de cinc grans orgues) i el 1749 va assolir el càrrec de primer organista i mestre de capella de la catedral. La reputació d'Eberlin en aquell temps era indiscutible i el mateix Leopold Mozart afirmava que era un "dels grans mestres de la composició... amb facilitat i rapidesa". Eberlin va ser un bon amic i mentor de la família Mozart i també de Michael Haydn, amb qui va compartir espai a l'església de Sant Pere de Salzburg. El seu nom va ser un dels principals eslavons de transició del barroc al classicisme a Àustria. El dia de la seva mort, el 1762, va ser enterrat amb tots els honors aristocràtics de l'Arquebisbat de Salzburg. Eberlin va ser un compositor extraordinàriament prolífic ja que, a banda d'escriure en tots els gèneres coneguts, ho va fer en gran quantitat. Va compondre un mínim de 91 obres teatrals per a la cort, universitat i les diverses congregacions associades a Salzburg. L'estil de la seva música, italià, era ben rebut arreu de la geografia Austríaca. Alhora, va compondre nombrosos Oratoris (Die Allmacht Gottes, 1754, Die beste Wahl der christlichen Seele, Der blutschwitzende Jesus, etc.), 58 Misses, 9 Rèquiems, 160 oficis religiosos, himnes, salms i lletanies. També va escriure extensa producció instrumental; 3 Simfonies i gran quantitat de música d'orgue.




Parlem amb veu pròpia...

Eberlin l'hem de contextualitzar a la manera del "Pare" Martini a Itàlia, és a dir, com un dels principals teòrics del classicisme a Àustria. Per tant, tot i el volum, extens i rigorós de la seva obra, el seu nom és encara profundament desconegut més enllà de la seva geografia tot i la influència, incisiva i decisiva, que va tenir en molts dels grans compositors de l'època clàssica com el mateix Mozart o Michael Haydn. Aquesta determinant influència es va materialitzar, especialment, a través de la música religiosa la qual representa el lligam entre el contrapunt barroc i la simplicitat més clàssica, amb tots els matisos imaginables. De la conjunció d'ambdós estils, en neixen tota una generació d'autors a qui avui situem en el cim de l'esplendor del classicisme. El mateix Mozart va estudiar en profunditat l'obra del qui considerava un dels màxims referents de la seva vida. Doncs bé, Eberlin va ser també un esplèndid compositor i ho va ser en la major part dels gèneres que va tractar. Des de la música instrumental fins a l'extensa música religiosa (amb exemples que hem escoltat en anteriors edicions en aquest espai). Doncs bé, tenint en compte la simpatia que la seva història però principalment la seva música em desperta, avui en record del seu aniversari de naixement recuperarem una de les dues o tres edicions monogràfiques de la seva música d'orgue. No caldrà fer divagacions ni estendre'ns en excés per entendre i contextualitzar les Toccates i Fugues per a orgue d'Eberlin. Obres que són extensions en el temps de la gran música d'orgue de Bach amb un llenguatge més proper el classicisme però amb clares reminiscències del contrapunt barroc. Breus però majestuosos posades en escena i brillants fugues són un motiu pertinent, suficient i solemne per a recordar-nos i alçar la mirada al cel en memòria d'un mestre a qui no haurem d'oblidar mai!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Eberlin: The 9 Toccatas and Fugues

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!