divendres, 18 d’abril del 2014

BACH, Carl Philipp Emanuel (1714-1788) - St. Luke Passion

Jan Gossaert - St. Luke Painting the Madonna (c.1515)
Obra de Jan Gossaert (1472-1533), pintor flamenc (1)

- Recordatori de Carl Philipp Emanuel Bach -
En el marc de la celebració del seu 300è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Jan Gossaert "Mabuse" (Maubege c.1478 - Anvers, 1532) va ser un pintor i gravador flamenc que el 1503 apareix com a mestre al Gremi de Pintors d'Anvers. En les seves primeres taules segueix la tradició de Jan van Eyck i Hugo van der Goes, el que per a alguns pressuposa una formació a Bruges. D'altra banda, el seu llenguatge gòtic tardà flamíger s'inscriu perfectament en el corrent del manierisme antuerpiense, com demostren els dibuixos signats Matrimoni místic de santa Caterina (Statens Museum for Kunst, Copenhaguen) i Visió de l'emperador August (Staatliche Museen, Kupferstichkabinet, Berlín). Un viatge a Itàlia el 1508, amb el seu protector Felip de Borgonya, va provocar un canvi important en la seva pintura. Visita Trento, Verona, Màntua, Florència i Roma, on rep l'encàrrec de copiar obres de l'Antiguitat clàssica. Dels dibuixos realitzats durant aquest viatge destaquen Coliseu (Staatliche Museen, Kupferstichkabinet, Berlín), Espinario i Decoracions clàssiques (Rijksuniversiteit, Prentenkabinet, Leiden) i Apol·lo Citharoedus (Accademia, Venècia). En l'època posterior al viatge (1509-1515) gairebé no va tenir el temps necessari per assumir el seu aprenentatge clàssic, perquè va rebre diversos encàrrecs d'abundant pintura religiosa, fortament arrelada en la tradició dels primitius flamencs: Crist entre la Mare de Déu i sant Joan Baptista (Museu del Prado, Madrid) i Adoració dels Mags (National Gallery, Londres), entre altres. Només des del 1515 va poder treure profit del seu repertori clàssic italià. Per a un palau d'estil renaixentista, Felip de Borgonya li va encarregar la decoració, amb temes profans que incloïen nus de mida natural, un fet sense precedents en la pintura dels Països Baixos. No sense raó va escriure Van Mander que Gossaert va introduir l'art del nu en la pintura flamenca, encara que fos a través de Dürer. 

Neptunus i Amphitrite (1516, Staatliche Museen, Berlín) és l'única obra que pot reflectir aquest conjunt monumental perdut. En aquest mateix any va dissenyar els esbossos del carro fúnebre per als funerals de Ferran el Catòlic a Brussel·les. Quan Felip de Borgonya va ser nomenat bisbe d'Utrecht el 1517, Jan Gossaert el va seguir a la seva nova residència, el castell de Duurstede. El 1523 va ser cridat a la cort de Malines per restaurar les taules de la col·lecció de Margarida d'Àustria i va ser allotjat a la casa de Conrad Meyt, escultor de la cort de Margarida. Després de la mort del seu protector, Jan Gossaert va tornar a Zelanda i Middelburg. Mentre el seu taller es dedicava a reproduir petits quadres en l'estil del mestre, Gossaert va treballar únicament per a una clientela important, per a la qual va fer retrats excel·lents amb un fons fosc, de vegades de perfil o en artifici, com havia après a Itàlia de models florentins. Destaquen els retrats de Jean Carondelet (porta d'un díptic, Musée du Louvre, París), Home al Rosari i Parella gran (National Gallery, Londres) i Els fills de Christian II de Dinamarca (Royal Collection, Hampton Court, Herefordshire). Mor a Anvers, al servei de Mencía de Mendoza, comtessa de Nassau, l'1 d'octubre de 1532. La seva família es va quedar a Middelburg (Països Baixos), on el seu fill, Pieter, va treballar igualment com a pintor. L'art de Gossaert, profundament personal i innovador, en prou feines va exercir influència en els artistes contemporanis, però sí en l'art de la següent generació .

Font: En català: Jan Gossaert (1472-1533) - En castellano: Jan Gossaert (1472-1533) - In english: Jan Gossaert (1472-1533) - Altres: Jan Gossaert (1472-1533)


Parlem de Música...

Carl Philipp Emanuel Bach (Weimar, 8 de març de 1714 - Hamburg, 14 de desembre de 1788) va ser un organista i compositor alemany i una de les figures més influents del segle XVIII. Va ser el tercer fill de Johann Sebastian Bach. Als 10 anys va ingressar a l'Escola de Sant Tomàs de Leipzig, de la que l'any 1723 el seu pare n'havia esdevingut cantor, i va continuar la seva educació com a estudiant de jurisprudència a les universitats de Leipzig (1731) i Frankfurt de l'Oder (1735). El 1738, amb 24 anys, va obtenir el grau, però va decidir abandonar la carrera de Lleis i va emprendre el camí de la música. Pocs mesos després va obtenir un lloc al servei de Frederic II de Prússia "Frederic el Gran", príncep hereu de la corona. Quan Frederic va ascendir al tron, l'any 1740, Carl Philipp esdevingué membre de la cort reial. En aquest temps va esdevenir un dels més reputats instrumentistes de teclat d'Europa. La seva reputació es va establir arran de la composició de dues sèries de sonates que va dedicar respectivament a Frederic el Gran i al gran duc de Württemberg. L'any 1746 va assolir el lloc de músic de cambra, i durant 22 anys va compartir amb Carl Heinrich Graun, Johann Joachim Quantz, i Johann Gottlieb Naumann el continu favor del rei. Mentre va viure a Berlín, va compondre un Magnificat (1749), en el que mostra una influència del seu pare major del que era habitual en les seves altres obres; una cantata de Pasqua (1756); diverses simfonies i obres concertants; almenys tres volums de cançons; i unes poques cantates seculars i altres peces. Però la seva obra principal va estar dedicada al clavicèmbal, instrument pel que va compondre 200 sonates i altres peces, incloent-hi la col·lecció Mit veränderten Reprisen (1760-1768).

A més, es va situar com un dels teòrics capdavanters de l'instrument a Europa, amb l'edició del tractat Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen, que l'any 1780 ja havia assolit una tercera edició, i que va posar les bases per als futurs treballs teòrics de Muzio Clementi i Johann Baptist Cramer. Va ser un dels compositors més representatius del empfindsamer Stil (estil expressiu) alemany que posava en relleu contrastos emocionals i anticipava trets representatius de l'estil clàssic. El seu Assaig sobre el veritable art de tocar instruments de tecla (dos volums, 1753-1762) és un important tractat que ens mostra la tècnica i forma de tocar durant el període barroc (les notes escrites en les partitures no sempre indiquen tot el que el compositor pretenia). L'any 1768 Bach va succeir a Georg Philipp Telemann com Kapellmeister a Hamburg, i com a conseqüència d'aquesta nova ocupació va començar a parar més atenció a la música religiosa. L'any següent va compondre el seu oratori Die Israeliten in der Wüste, una obra remarcable no només per la seva gran bellesa sinó per ser una les majors influències de l'oratori Elies (Elijah) de Felix Mendelssohn. A més, entre 1769 i 1788 va compondre vint obres sobre La Passió, i al voltant de setanta cantates, lletanies, motets, i altres peces litúrgiques. Al mateix temps, el seu geni per a la composició instrumental es va veure estimulat per la carrera de Joseph Haydn. Va morir a Hamburg el 14 de desembre de 1788. Possiblement, la frase "Bach és el pare, nosaltres els fills", atribuïda a Mozart és el testimoni més eloqüent de la importància i de la influència de Carl Philipp Emanuel Bach al llarg de tota la seva vida.


Parlem amb veu pròpia...

Aprofitant el bon temps, recordant que Carl Philipp Emanuel Bach celebra el 300è aniversari i ja que estem immersos en plena Setmana Santa, m'agafaré uns dies de vacances...!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
Bach, C.P.E.: St. Luke Passion

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib

6 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)