- Recordatori de Giuseppe Maria Orlandini -
En el dia de la celebració del seu 338è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Pierre Paul Prud'hon (
Cluny, 4 d'abril de 1758 -
París, 16 de febrer de 1823) va ser un dibuixant i pintor romàntic francès, conegut principalment pels seus retrats i les seves pintures al·legòriques. Va realitzar estudis a Dijon i després es va mudar a París, on va dissenyar alguns gravats. El 1784 va guanyar un premi per viatjar a Roma, meta de la majoria dels pintors acadèmics de l'època a França. Allà va conèixer a l'escultor
Antonio Canova tot i que no es va deixar atreure pel neoclassicisme pur i va preferir estudiar els trets més sensuals i decoratius de
Rafael Sanzio,
Correggio i
Leonardo da Vinci. De tornada a França, Prud'hon va travessar una etapa grisa, de subsistència amb el disseny de gravats i alguns retrats. La seva sort va canviar amb l'ascens de
Napoleó; les seves dues esposes, les emperadrius
Josefina de Beauharnais i
María Luisa d'Àustria, van preferir el seu estil amable i decoratiu de Prud'hon que el neoclassicisme predominant de l'època, que resultava massa sever pels quadres mitològics i els retrats. Prud'hon va realitzar un famós retrat de l'emperadriu Josefina (
Louvre) així com de
Napoleó II. També va dissenyar decoracions i mobles, fins i tot el bressol de l'infant imperial. Per a aquests projectes seguia el gust neoclàssic però per a les pintures preferia un altre més sensual i mòrbid que va anticipar el romanticisme.
Jacques Louis David, líder del neoclassicisme més pur, va definir a Prud'hon com el "
Boucher del nostre temps" pels seus quadres mitològics de textures suaus i perquè el seu èxit es recolzava en el sector femení de la cort. En els seus últims anys va viure una agitada relació amb una de les seves alumnes, Costance Mayer, després d'un matrimoni poc afortunat. El suïcidi de la jove el 1821 el va afectar de tal manera que, segons alguns biògrafs, va anticipar la seva mort. Prud'hon va rebre l'admiració de
Delacroix i altres artistes i literats de la seva generació, però ja en l'època del
Realisme va començar a ser qüestionat i
Honoré Daumier el va arribar, fins i tot, a caricaturitzar. És famós principalment per la seva obra
Crucifixió (1822) que va pintar per a la
Catedral de Sant Esteve a Metz (actualment al Louvre). També són famoses
El rapte de Psique i l'al·legoria
La Justícia i la Venjança divina persegueixen el Crim (1808). A banda de pintures i gravats va produir també algunes litografies.
Parlem de Música...
Giuseppe Maria Orlandini (
Florence, 4 d'abril de 1676 - Florence, 24 d'octubre de 1760) va ser un compositor italià. Els seus primers anys són poc coneguts tot i que pel que sembla els va passar íntegrament a Florència. Les primeres referències musicals daten dels anys 1711 i 1712 on en els seus primers oratoris hi consta un epígraf que el situa com a mestre de capella de la cort del príncep
Giovanni Gastone de la Toscana. El 1719 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya. A l'òpera
Il teatro alla moda (c1720) de
Benedetto Marcello apareix el nom d'Orlandini en portada fet que suggereix que en aquell temps ja era conegut pel públic venecià. Entre els anys 1717 i 1731 va viure principalment a Bolonya. El nou duc de la Toscana va permetre que continués amb el seu càrrec de mestre de capella de la cort, de forma oficial a partir del 1732. Precisament, en el més d'abril d'aquell mateix any, seria nomenat mestre de capella de la
Catedral de Florència. A partir d'aquesta data és probable que Orlandini romangués a la seva ciutat la resta de la seva vida escrivint, essencialment, òperes i música religiosa. El seu nom, a diferència del que succeeix actualment, va viure en la glòria durant la seva etapa creativa gràcies a les seves representacions teatrals, del gust del públic italià. Especialment va ser conegut pels seus interludis (intermezzo) còmics gènere amb el qual va superar, de llarg, al cèlebre
Pergolesi. De fet, el seu
intermezzo Bacocco e Serpilla (1715) va ser una de les obres més populars a Itàlia al llarg del segle XVIII. Aquesta utilitza àries breus i senzilles, amb ajust sil·làbic, ritmes animats, harmonia estàtica, notes repetides i acompanyaments rudimentaris. Aquesta forma musical es va convertir en model durant les dècades posteriors. Orlandini va compondre nombroses òperes i oratoris així com 22 sonates a tres instruments i una simfonia per a clavicèmbal.
Parlem amb veu pròpia...
Giuseppe Maria Orlandini va ser un dels més importants compositors d'
intermezzos còmics del segle XVIII. Tot i que aquest era un gènere secundari on la intenció era la d'amenitzar el dramatisme d'una òpera sovint seriosa, es va convertir, ràpidament, en una part important dels llargs entreteniments de les monumentals òperes de l'època. Involuntàriament o no, va conduir a la creació de l'òpera còmica pròpiament com a gènere en sí mateix. Orlandini va ser un dels més brillants compositors d'
intermezzos. El perfil d'aquests, necessàriament associats a la realitat musical, cultural i artística de la Itàlia del segle XVIII els ha convertit, en el nostre temps, en autèntiques relíquies les quals inevitablement han perdut tota la vigència d'aleshores. Resultaria curiós si més no i com a exemple, que en els entreactes d'algunes de les òperes a les que acostumem assistir, si l'economia ens ho permet, al
Liceu (en el cas de Catalunya), ens trobéssim amb un
intermezzo d'aquestes característiques... Doncs bé, en la primera meitat del segle XVIII, a manca de cinemes, televisions, ordinadors, mòbils,
candy crush i tot tipus de
divertimentos postmoderns imaginables, aquests
intermezzos còmics, amb recitatius i àries d'extensió semblants, eren gustosament populars. Orlandini així ho va entendre i, entre altres, va compondre el més conegut de tots ells. Els tres
intermezzi d'Il Marito giocatore, de 1715, els embrions de l'òpera
buffa com a tal, eren petites representacions teatrals amb una trama, una història, un inici i un final amb la necessitat que fos breu i sintètic. Aquests es podien interpretar als entreactes de qualsevol òpera de l'època fos aquesta de
Vivaldi,
Marcello,
Scarlatti o tants altres. La popularitat d'aquestes petites obres ràpidament les van convertir en imprescindibles fet que va elevar a Orlandini com un dels compositors italians més coneguts del segle XVIII. El seu nom va traspassar fronteres i les seves obres es podien viure i escoltar en directe a París, Londres i Sant Petersburg. Inexplicablement, el seu nom actualment malviu en el més fosc dels tenebrismes ja que són realment poques les edicions existents que en facin referència. Una d'elles, irregular en la interpretació musical pel grinyol dels instruments, no així de les veus, és la que escoltarem avui. El segell
Tactus amb el sistemàtic afany de recuperar repertori italià històric i desconegut, està fent una feina imprescindible per alçar la veu d'autors enigmàtics per nosaltres però ben coneguts, respectats i admirats en el seu temps!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina