- Recordatori d'Emilie Luise Friderica Mayer -
En el dia de la commemoració del seu 131è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Dante Gabriel Rossetti (
Londres, 12 de maig de 1828 -
Birchington-on-Siga,
Kent, 10 d'abril, 1882) va ser un poeta, il·lustrador, pintor i traductor anglès. Va ser una de les figures principals de la
Germandat Prerrafaelista, grup de pintors i crítics d'art que van impulsar una renovació de l'art anglès partint de models medievals. Va ser el fill del poeta d'origen italià
Gabriele Rossetti. Es va educar al
King's College i en la
Real Acadèmia de Belles Arts de Londres, on va conèixer als pintors
Sir John Everett Millais i
Holman Hunt, amb qui va fundar la Germandat Prerrafaelista. Rossetti sentia atracció pels temes dramàtics i sobrenaturals. Entre les seves obres destaca una escena de l'
Anunciació, Ecce Ancilla Domini (1850,
Tate Gallery, Londres). Més tard el seu art va passar per diferents etapes, en les quals els elements predominants eren la noció de la bellesa humana, la intensitat de l'expressió abstracta i la riquesa cromàtica. Rossetti va començar a escriure poesia gairebé al mateix temps en què va començar a estudiar pintura. Dos dels seus poemes més coneguts,
El retrat i
La donzella benaurada, van ser escrits el 1842. Va traduir a
Dante i a altres escriptors italians als que va publicar el 1861 sota el títol de
Els primers poetes italians. Els últims anys de Rossetti van estar marcats pel dolor i la depressió, mitigats només per la seva capacitat creativa. El 1860 s'havia casat amb una barretera,
Elizabeth Eleanor Siddal, la bellesa de qui va immortalitzar en moltes de les seves obres més conegudes, entre elles
Maria Magdalena a la casa de Simó el fariseu (1858,
Fitzwilliam Museum, Cambridge). Pocs anys després Elizabeth, que tenia una salut molt delicada, va morir i Rossetti va quedar sumit en el dolor en front la terrible tragèdia. En aquesta mateixa època, va rebre un dur atac que titllava d'immoral la seva poesia en l'article "
L'escola de la poesia carnal", publicat al
The Contemporary Review l'octubre del 1871. La resposta de Rossetti es va publicar el desembre del 1871 a la revista
Athenaeum amb el títol de "
l'Escola de la crítica furtiva". Rossetti va seguir pintant i escrivint poemes fins al final dels seus dies. El 1881 va publicar
Balades i sonets, que incloïa alguns dels seus millors poemes:
Rose Mary, El vaixell blanc, La tragèdia del rei i la sèrie de sonets
La casa de la vida. Dues de les obres pictòriques més cèlebres de la seva última època, més fosca i onírica, són
El somni de Dante (1871,
Walker Art Gallery, Liverpool) i
Proserpina (1874, Tate Gallery, Londres). Va morir el 10 d'abril del 1882 a Berchington.
Parlem de Música...
Emilie Mayer (
Friedland, 1821 -
Berlín, 1883) va ser una compositora alemanya. Va ser la tercera filla de quatre germans. Dos anys després de néixer Emilie, la seva mare va morir amb només 24 anys. El seu primer mestre va ser l'organista Carl Heinrich Ernst Driver. El 1840 el seu pare es va suïcidar i tots els germans van haver d'abandonar la casa familiar. Emilie es va traslladar a Stettin on va rebre classes de composició de
Carl Loewe. El 1842 va compondre la seva primera obra. A Berlín va estudiar contrapunt amb
Adolph Bernhard Marx i instrumentació amb
Wilhelm Wieprecht. En aquell moment Mayer ja era una coneguda i respectada compositora i les seves obres sovint s'interpretaven a Berlin. En els cercles artístics també era coneguda com una bona escultora. Anys més tard, va viatjar a Munich i a Viena, on es van estrenar el seu
Quartet de corda en La major i el seu
Trio de piano en Re menor. El 1862 va tornar a Stettin on hi va residir una temporada amb el seu germà Alexander. Allà es va dedicar a compondre i a promoure les seves obres les quals van rebre el suport econòmic gràcies a l'editora Pot & Bock. El 1876 va tornar definitivament a Berlin on va passar els seus últims anys d'intensa vida social envoltada de personalitats de l'aristocràcia berlinesa. Va romandre soltera tota la seva vida i va morir a l'abril del 1883 als 70 anys. Els seus treballs més coneguts inclouen cançons, 8 Simfonies, un Concert de piano, Obertures, 8 Quartets de corda, 3 Quintets de corda, 2 Quartets per a piano, 8 Trios per a piano, sonates per a violí i violoncel diverses, sonates per a piano i un
Singspiel de
Johann Wolfgang von Goethe. Actualment, són poques les interpretacions i edicions relacionades amb la seva música la qual flueix des del classicisme més mozartià del seu Concert de Piano fins el romanticisme més simbolista de les seves simfonies.
Parlem amb veu pròpia...
Aquest espai ja comptava, fugaçment, amb una visita musical retrospectiva d'Emilie Mayer. En aquella ocasió, en què escoltàvem la Simfonia No.5 del seu repertori, afirmava que era la única disponible discogràficament en el mercat. Han passat quasi dos anys des d'aleshores i la realitat discogràfica segueix essent la mateixa, no obstant, precisament en aquell ja llunyà 2012, en el Mecklenburg-Vorpommern Festival i en celebració del seu 200è aniversari, es van recuperar tres joies musicals del repertori de Mayer. La sorpresa, a banda de l'afortunada casualitat de trobar-les a Internet, rau en les pròpies obres ja que, ni més ni menys, es van poder escoltar, en viu i en directe, la Simfonia No.4, el Concert de Piano i l'Obertura Faust. Tres obres que he convenientment editat per tal de poder-les compartir en format àudio normalitzat. Fem un breu recordatori-introducció de Mayer, una compositora de gran talent que tocava el piano des dels 5 anys però que, per caramboles cruels del destí, va tenir una vida convulsa marcada per la prematura mort dels seus pares. Aquesta podria haver enfonsat la seva vida i carrera però, per sort, no ho va fer. L'ajuda d'amics i familiars així com la docència que va rebre, entre altres, de Loewe, va determinar l'essència del seu repertori situat en un evident classicisme mozartià (claríssim en el seu Concert de Piano) i un romanticisme més proper a Mendelssohn o Schumann en les seves melòdiques simfonies. La Simfonia No.4 en Si menor, publicada el 1851 i interpretada en públic a Alemanya el 1860, és una mostra d'aquesta fidelitat i predilecció per l'escola alemanya romàntica. Ben rebuda per la crítica com, en general, la quasi totalitat del repertori de Mayer, és una simfonia completa, és a dir, amb una solemne introducció, un temàtic desenvolupament i un contundent desenllaç. Literatura musical romàntica d'una autora enigmàtica que comptabilitza, ni més ni menys, que 8 simfonies en el seu desconegut i inexplicablement abandonat repertori. Avui recordarem el seu aniversari de decés demanant un desig, el de poder-ne tornar a parlar, tot i que observant la seva discografia, serà difícil fer-ho!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina