- Recordatori d'Alexander Mackenzie -
En el dia de la commemoració del seu 79è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Émile Bernard (
Lille, 28 d'abril de 1868 -
París, 16 d'abril de 1941), va ser un pintor
postimpressionista francès. Fill d'un comerciant de teles, amb 16 anys ingressa a l'Acadèmia de Fernand Cormon a París, on va coincidir amb
Henri Toulouse-Lautrec i de la qual va ser expulsat als dotze mesos, a causa dels seus experiments amb la sintaxi de l'
impressionisme i del
puntillisme i sobretot per la seva insolència i dissipació. Més tard es dirigeix a Normandia i Bretanya, treballant al costat de
Paul Gauguin a Pont Aven i coneixent amb el pas dels anys a
Vincent Van Gogh i a
Auguste Renoir. Des de llavors reivindicarà la paternitat de l'estil
sintetista (plans de color purs i llisos), estil que practicava al costat de Gauguin. El 1893, gràcies al suport econòmic d'Antoine de la Rochefoucaud, va viatjar a Turquia i a Egipte on es va casar i on va viure fins el 1903, amb una interrupció el 1896 amb motiu d'un viatge a Sevilla, on va conèixer al pintor espanyol
Ignacio Zuloaga. El 1921 va viatjar a Venècia on hi va estar durant 7 anys dedicat principalment a l'escriptura. Emile Bernard que va ser l'inventor d'un nou plantejament artístic, va exercir també un paper iniciàtic fonamental per al pintor Paul Gauguin. Va morir el 1941 a París, al seu estudi del número 15 del carrer Bourbon.
Parlem de Música...
Sir Alexander Campbell Mackenzie (
Edinburgh, 22 d'agost de 1847 -
London, 28 d'abril de 1935) va ser un director d'orquestra i compositor. Va néixer en una família de músics. El seu pare, Alexander Mackenzie (1819-1857), va ser director de l'orquestra al Teatre Real d'Edimburg on va ser un violinista respectat, compositor i arranjador de música tradicional. Abans que el seu pare morís, el va enviar a Alemanya on va estudiar i on va actuar en estrenes d'obres de
Liszt,
Wagner i
Berlioz. El 1862 va retornar a Londres on va rebre formació de
Prosper Sainton. El 1865 Mackenzie va tornar a Edimburg on va seguir en la seva formació. Va començar a tocar el violí en orquestres locals on va conèixer compositors com
Bülow o
Clara Schumann. El 1879 va abandonar Edimburg per recorre Europa. El 1885 va tornar a Londres on va dirigir el Novello Choir. El 1888 va ser escollit director de la
Royal Academy of Music, càrrec que va ocupar durant 36 anys. Com a director d'orquestra va estar al càrrec de la
Royal Choral Society i de l'Orquestra de la Societat Filharmònica durant els anys 1892-1899. Com a president de la Societat Internacional Musical, (1908-1912), Mackenzie va supervisar els congressos de Viena (1909) i Londres (1911). Va ser nomenat cavaller el 1895. També va ser president del Col·legi Real d'Organistes (1893-7 i 1914-16). Es va retirar de la vida pública a mitjans de la dècada de 1920. Va morir l'abril de 1935. Les primeres obres de maduresa de Mackenzie van ser compostes a finals de 1860. La primera, el
Quartet de cordes en Sol, mostra un compositor sòlid (Mackenzie va interpretar la part del violí en la primera representació a Edimburg el 1875). A partir d'aleshores va començar a compondre en gran quantitat i varietat. Obres orquestrals, concertants i de cambra així com nombroses obres corals i unes poques òperes són el repertori de l'anglès. Tot i la bellesa de la majoria de les seves obres, l'irrupció de nous estils i formes més moderns van relegar Mackenzie en un profund oblit que s'ha allargat la quasi totalitat del segle XX.
Parlem amb veu pròpia...
La Suite Pibroch opus 42, per a violí i orquestra, la va escriure Mackenzie a petició de Sarasate per tal d'incloure-la el programa del Festival de Leeds del 1889. Pel que sembla la va compondre relativament ràpid, en només deu dies. L'obra, conseqüentment, va ser estrenada, sota la batuta del seu compositor, el dia 10 d'octubre de 1889 a Leeds, en el marc del seu festival. El primer moviment de la Suite, rhapsody-lento, té un estil i una forma bastant lliure. L'entrada, sinuosa i tranquil·la és de gran bellesa amb el violí parafrasejant delicadament el camí a l'orquestra. Aquesta melodia inicial té un regust celta proper, per l'estructura i els colors orquestrals, a la Fantasia Escocesa de Max Bruch. La diferència rau en el contingut ja que Mackenzie utilitza material propi de la seva Escòcia natal que el diferencia del seu col·lega alemany. El segon moviment, Caprice, és una introducció, tema i variacions sobre la melodia tradicional, "There's Three Good Fellows Down in Yon Glen". Aquesta cançó va aparèixer en col·leccions impreses des de la dècada de 1740 per McGibbon, Oswald i altres. Interludis melòdics s'insereixen després de la variació No. 6 i la variació final No. 9. El moviment finalitza amb una cadència no acompanyada que ens introdueix i ens invita a escoltar l'últim moviment. Aquest, en la forma dance allegro vivace, incorpora dos temes tradicionals. El més important "Leslie's Lilt" és a partir del manuscrit Skene (c.1625), que Mackenzie coneixia a través de la publicació Dauney's Ancient Scottish Melodies. La contrapartida i contrast sorgeix amb "The Humours of Glen", una cançó que va aparèixer en moltes col·leccions del segle XVIII com el Flores Musicæ i el Neil Gow's Complete Repository. Música realment curiosa i agradable que en certs moments ens traslladarà de ple a la nòrdica i verda regió escocesa!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaApreciado Pau: a veces me parece que con sólo visitar todos los días tu blog y escuchar la música que dliges y nos brindas, tendríamos el tiempo cubierto, sin necesidad de consultar otros. ¡Qué bella música!. Gracias!!!
ResponEliminaApreciado Miguel!
EliminaMuchas gracias por tus palabras! La verdad que desde que descubrí la música, esta que tanto nos gusta, creo sentirme mejor persona, más tolerante y más feliz. Simplemente creo de verdad en el poder transformador de la música para construir una sociedad más justa, solidaria, generosa y especialmente más feliz! Ojala la música estuviera más presente en nuestro día a día, en las escuelas, en las calles... porqué siempre he pensado, y sigo haciéndolo, que la música, así como el arte, son y nos dan vida!
Gracias de nuevo!
Pau