MACKENZIE, Alexander (1847-1935) - Suite 'Pibroch' (1889)

Obra d'Émile Bernard (1868-1941), pintor francès (1)

- Recordatori d'Alexander Mackenzie -

En el dia de la commemoració del seu 79è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Émile Bernard (Lille, 28 d'abril de 1868 - París, 16 d'abril de 1941), va ser un pintor postimpressionista francès. Fill d'un comerciant de teles, amb 16 anys ingressa a l'Acadèmia de Fernand Cormon a París, on va coincidir amb Henri Toulouse-Lautrec i de la qual va ser expulsat als dotze mesos, a causa dels seus experiments amb la sintaxi de l'impressionisme i del puntillisme i sobretot per la seva insolència i dissipació. Més tard es dirigeix ​​a Normandia i Bretanya, treballant al costat de Paul Gauguin a Pont Aven i coneixent amb el pas dels anys a Vincent Van Gogh i a Auguste Renoir. Des de llavors reivindicarà la paternitat de l'estil sintetista (plans de color purs i llisos), estil que practicava al costat de Gauguin. El 1893, gràcies al suport econòmic d'Antoine de la Rochefoucaud, va viatjar a Turquia i a Egipte on es va casar i on va viure fins el 1903, amb una interrupció el 1896 amb motiu d'un viatge a Sevilla, on va conèixer al pintor espanyol Ignacio Zuloaga. El 1921 va viatjar a Venècia on hi va estar durant 7 anys dedicat principalment a l'escriptura. Emile Bernard que va ser l'inventor d'un nou plantejament artístic, va exercir també un paper iniciàtic fonamental per al pintor Paul Gauguin. Va morir el 1941 a París, al seu estudi del número 15 del carrer Bourbon.

Font: En català: Émile Bernard (1868-1941) - En castellano: Émile Bernard (1868-1941) - In english: Émile Bernard (1868-1941) - Altres: Émile Bernard (1868-1941) 

---

Parlem de Música...

Sir Alexander Campbell Mackenzie (Edinburgh, 22 d'agost de 1847 - London, 28 d'abril de 1935) va ser un director d'orquestra i compositor. Va néixer en una família de músics. El seu pare, Alexander Mackenzie (1819-1857), va ser director de l'orquestra al Teatre Real d'Edimburg on va ser un violinista respectat, compositor i arranjador de música tradicional. Abans que el seu pare morís, el va enviar a Alemanya on va estudiar i on va actuar en estrenes d'obres de Liszt, Wagner i Berlioz. El 1862 va retornar a Londres on va rebre formació de Prosper Sainton. El 1865 Mackenzie va tornar a Edimburg on va seguir en la seva formació. Va començar a tocar el violí en orquestres locals on va conèixer compositors com Bülow o Clara Schumann. El 1879 va abandonar Edimburg per recorre Europa. El 1885 va tornar a Londres on va dirigir el Novello Choir. El 1888 va ser escollit director de la Royal Academy of Music, càrrec que va ocupar durant 36 anys. Com a director d'orquestra va estar al càrrec de la Royal Choral Society i de l'Orquestra de la Societat Filharmònica durant els anys 1892-1899. Com a president de la Societat Internacional Musical, (1908-1912), Mackenzie va supervisar els congressos de Viena (1909) i Londres (1911). Va ser nomenat cavaller el 1895. També va ser president del Col·legi Real d'Organistes (1893-7 i 1914-16). Es va retirar de la vida pública a mitjans de la dècada de 1920. Va morir l'abril de 1935. Les primeres obres de maduresa de Mackenzie van ser compostes a finals de 1860. La primera, el Quartet de cordes en Sol, mostra un compositor sòlid (Mackenzie va interpretar la part del violí en la primera representació a Edimburg el 1875). A partir d'aleshores va començar a compondre en gran quantitat i varietat. Obres orquestrals, concertants i de cambra així com nombroses obres corals i unes poques òperes són el repertori de l'anglès. Tot i la bellesa de la majoria de les seves obres, l'irrupció de nous estils i formes més moderns van relegar Mackenzie en un profund oblit que s'ha allargat la quasi totalitat del segle XX.

Font: En català: Alexander Mackenzie (1847-1935) - En castellano: No disponible - In english: Alexander Mackenzie (1847-1935) - Altres: Alexander Mackenzie (1847-1935)

---

Parlem amb veu pròpia...

La Suite Pibroch opus 42, per a violí i orquestra, la va escriure Mackenzie a petició de Sarasate per tal d'incloure-la el programa del Festival de Leeds del 1889. Pel que sembla la va compondre relativament ràpid, en només deu dies. L'obra, conseqüentment, va ser estrenada, sota la batuta del seu compositor, el dia 10 d'octubre de 1889 a Leeds, en el marc del seu festival. El primer moviment de la Suite, rhapsody-lento, té un estil i una forma bastant lliure. L'entrada, sinuosa i tranquil·la és de gran bellesa amb el violí parafrasejant delicadament el camí a l'orquestra. Aquesta melodia inicial té un regust celta proper, per l'estructura i els colors orquestrals, a la Fantasia Escocesa de Max Bruch. La diferència rau en el contingut ja que Mackenzie utilitza material propi de la seva Escòcia natal que el diferencia del seu col·lega alemany. El segon moviment, Caprice, és una introducció, tema i variacions sobre la melodia tradicional, "There's Three Good Fellows Down in Yon Glen". Aquesta cançó va aparèixer en col·leccions impreses des de la dècada de 1740 per McGibbon, Oswald i altres. Interludis melòdics s'insereixen després de la variació No. 6 i la variació final No. 9. El moviment finalitza amb una cadència no acompanyada que ens introdueix i ens invita a escoltar l'últim moviment. Aquest, en la forma dance allegro vivace, incorpora dos temes tradicionals. El més important "Leslie's Lilt" és a partir del manuscrit Skene (c.1625), que Mackenzie coneixia a través de la publicació Dauney's Ancient Scottish Melodies. La contrapartida i contrast sorgeix amb "The Humours of Glen", una cançó que va aparèixer en moltes col·leccions del segle XVIII com el Flores Musicæ i el Neil Gow's Complete Repository. Música realment curiosa i agradable que en certs moments ens traslladarà de ple a la nòrdica i verda regió escocesa!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Rachel Barton Pine (violin); Scottish Chamber Orchestra; Alexander Platt (conductor)
CEDILLE: Scottish fantasies for violin & orchestra

IMSLP: Alexander Mackenzie (1847-1935)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Max Bruch – Scottish Fantasies for Violin And Orchestra

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

FENAROLI, Fedele (1730-1818) - Stabat Mater Dolorosa

Obra de Gerard van Honthorst (1590-1656), pintor flamenc (1)

- Recordatori de Fedele Fenaroli -

En la setmana de la celebració del seu 284è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Gerard van Honthorst (Utrecht, 4 de novembre de 1590 - Utrecht, 27 d'abril de 1656) va ser un pintor flamenc especialitzat en temes d'història, de gènere i retratista. Va ser conegut per les seves escenes nocturnes en un estil proper al de Caravaggio. Format a Utrecht, va adoptar l'estil italià durant un viatge a Roma, on va residir entre els anys 1619 i 1621 i a on era conegut amb el nom de Gerardo della Notte. Allà es va especialitzar en l'ús del clarobscur (marcats contrastos de llums i ombres), els colors forts i el dramatisme en l'expressió de les figures. Moltes de les seves primeres obres representen temes bíblics. Més endavant es va dedicar a la pintura de gènere i als retrats, com mostra el quadre Violinista alegre amb un got de vi (1624, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid) especialment després del seu nomenament com a pintor de cambra a l'Haia el 1637. Va destacar en particular per les seves escenes nocturnes en les que utilitza la llum amb un enorme dramatisme com en la pintura Crist davant Pilat (c.1617, National Gallery, Londres) i El concert (c.1620, Galeria Borghese, Roma). El seu estil va tenir una gran influència en les primeres obres de Rembrandt i els seus últims treballs, realitzats en un estil més lleuger i neoclàssic, van influir en el mestre retratista holandès Frans Hals. Va morir a Utrecht l'abril de 1656.

Font: En català: No disponible - En castellano: Gerard van Honthorst (1590-1656) - In english: Gerard van Honthorst (1590-1656) - Altres: Gerard van Honthorst (1590-1656)

---

Parlem de Música...

Fedele Fenaroli (Lanciano, 25 d'abril de 1730 - Nàpols, 1 de gener de 1818) va ser un professor i compositor italià. El seu pare, Francesco Antonio, era mestre de capella a l'Església de Santa Maria del Ponte de Lanciano. Ell va ser el seu primer mestre tot i que la seva formació universitària en Dret el va allunyar de la música per un temps. Després de la mort del seu pare, es va matricular al Conservatori de Santa Maria di Loreto a Nàpols on va conèixer i estudiar sota la supervisió de Francesco Durante i Pietro Antonio Gallo (c.1700-1777). El 1762 es va convertir en professor del conservatori en substitució d'Antonio Sacchini. El 1763 va assolir el càrrec de segon mestre de capella del conservatori i el 1777 el càrrec de primer mestre de capella. En aquest paper de director musical va reorganitzar l'estructura dels nombrosos conservatoris de Nàpols. En aquest sentit, va promoure la fusió del Conservatori de Santa Maria di Loreto amb el Conservatori Turchini l'any 1806. Fenaroli, Paisiello i Giacomo Tritto van dissenyar íntegrament el nou pla d'estudis del nou centre musical. Fenaroli es va convertir en mestre de contrapunt. Al llarg de la seva dilatada vida va tenir com a alumnes, entre molts altres, a Cimarosa, Zingarelli, Giuseppe Nicolini i Michele Carafa. Va morir el gener de 1818. Fenaroli va compondre, principalment, música litúrgica en un estil estrictament contrapuntístic amb el que va exhibir una gran habilitat. Poques són les obres que actualment sobreviuen de l'autor italià. D'aquestes en destaquen algunes cantates (In sacra coeli flamma, 1v, GB-Lbl; Sò benute le Pacche sicche Don Nicò duet, Lbl), obres de teatre, oratoris i nombroses obres religioses, entre elles, un rèquiem (1770), un mínim de 6 misses, un Stabat Mater i obres menors com salms, himnes, lamentacions, etc. No va escriure, pel que sembla, música orquestral i de la seva música instrumental es conserva Intavolature e sonate per cembalo (1793) i alguns pocs exemples de música de cambra. El seu mètode d'ensenyament va rebre nombroses mostres de suport i va ser elogiat arreu d'Itàlia per la seva senzillesa i claredat. Aquest va transmetre, en gran part, l'estil de composició del seu mestre Durante fet que va ajudar a preservar l'anomenada tradició napolitana. Els seus tractats pedagògics, reimpresos en diverses ocasions al llarg del segle XIX van començar a perdre vigència a finals del segle romàntic. No obstant, Verdi, molts anys més tard de la mort de Fenaroli, va ser un dels compositors de renom que va estudiar alguna de les seves obres. D'aquestes cal destacar: Regole musicali per i principianti di cembalo nel sonar coi numeri e per i principianti di contrappunto (Naples, 1775); Partimenti ossia Basso numerato (Rome, c.1800/R); Studio del contrappunto (Rome, c.1800); Solfeggi per soprano, I-Bc; i Scale e cadenze nelle 3 posizioni, Mc.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Fedele Fenaroli (1730-1818) - Altres: Fedele Fenaroli (1730-1818)

---

Parlem amb veu pròpia...

Fedele Fenaroli va ser un professor que, pel que sembla, va ser determinant en la formació de molts autors clàssics i romàntics especialitzats, la majoria d'ells, en el teatre. Cimarosa, Zingarelli o Nicolini, entre altres, van estudiar amb l'italià en els conservatoris de Nàpols. Per tant, pel que fa a pedagogia musical Fenaroli, si més no a la Nàpols internacional d'aleshores, va ser un autor molt conegut i admirat. Pel que fa a composicions, el seu art va estar definit per l'exigent i refinat contrapunt de la majoria de les seves obres vocals les quals s'han de contextualitzar en l'òrbita del seu mestre barroc Francesco Durante a qui va tenir sempre com a referent principal. En conseqüència, i talment com quedarà demostrat en el Stabat Mater per a soprano i alto, dos violins, viola, violoncel, clavecí i orgue, de data desconeguda, el seu art, si més no en aquesta partitura, es hereva del barroc més refinat de la tradicional escola napolitana en què el lirisme vocal n'és el protagonista. Tot i existir nombroses obres vocals religioses de Fenaroli, entre elles un rèquiem de 1770, diverses misses, cantates i oratoris, només s'ha recuperat, per partida doble, aquest Stabat Mater. La interpretació en ambdós casos pateix certs desajustos tot i que en una sensiblement més agreujats que en l'altre. Sense ser una obra extensa, el recorregut és certament fosc i amb escasses referències al classicisme al que teòricament s'emmarcaria Fenaroli en relació a l'època en què va viure. Relíquia històrica sense discussió possible que hauria estat majúscula si la interpretació i/o enregistrament fos de major qualitat. En qualsevol cas, agrair a tots els que han fet possible el poder donar a conèixer a Fenaroli més enllà de l'acadèmia en la que feliçment va viure i educar a tants bons mestres italians!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Alessandro Casari (soprano); Mircea Mihalache (alto); I solisti dell'Accademia Musicale Napoletana; Maurizio Ciampi (organ & conductor)
AMAZON: Fedele Fenaroli – Stabat Mater e Domine Deus
YOUTUBE: Fedele Fenaroli : Stabat mater a 2 voci e strumenti

IMSLP: Fedele Fenaroli (1730-1818)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Fedele Fenaroli – Stabat Mater e Domine Deus

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

NOBLET, Charles (1715-1769) - Seconde Suite (1757)

Obra de Frans Snyders (1579-1657), pintor flamenc (1)

- Recordatori de Charles Noblet -

En el dia de la celebració del seu 299è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Frans Snyders (Anvers, 11 de novembre de 1579 - 19 d'agost de 1657) va ser un pintor flamenc del Renaixement i el Barroc. Un dels seus professors va ser Pieter Brueghel, el Jove. Després de crear-se una reputació com a pintor de bodegons de flors i fruites, Snyders va esdevenir un mestre de la pintura d'animals i va realitzar excepcionals llenços amb escenes de caceres i animals lluitant. Alguns dels seus millors exemples són La caça del ós (Museu Kaiser Friedrich, Berlín), La caça de la guineu (Museu Kunsthistorische de Viena) i La caça del cérvol (Mauritshuis, l'Haia). Snyders va treballar com a ajudant al taller de Petrus Paulus Rubens, en la sèrie d'obres pintades per al pavelló de caça de la torre de la Parada, encarregades pel rei Felip IV d'Espanya i avui conservades en gran part al Museu del Prado (La caça del senglar, c. 1636-1640), i en el de Jacob Jordaens, pintant animals en grans llenços. Una de les creacions de Snyders per a Rubens és l'àguila de la seva obra Prometeu (1611-1612, Museu d'Art de Filadèlfia).

Font: En català: Frans Snyders (1579-1657) - En castellano: Frans Snyders (1579-1657) - In english: Frans Snyders (1579-1657) - Altres: Frans Snyders (1579-1657)

---

Parlem de Música...

Charles Noblet (Abbeville, 26 d'abril de 1715 - Paris, 26 d'octubre de 1769) va ser un organista, clavicembalista i compositor francès. Cosí segon de Pierre Février, compositor i organista, va treballar a l'església de Ste Catherine d'Abbeville durant els anys 1728-1737 abans d'assolir, el 1 de setembre de 1737, el càrrec de clavecinista a l'Ecole de Chant de París. Va alternar el càrrec d'organista en diverses esglésies i convents parisencs: L'església dels Mathurins (1 d'octubre de 1738), Ste Madeleine-en-la-Cité (1 de març de 1739), Ste. Oportuna (19 de setembre de 1742) i el Convent dels Jacobins a la rue St-Honoré (1 de juliol de 1761), ocupant aquests càrrecs fins el dia de la seva mort. La seva germana gran, Marie-Geneviève Nicole Noblet (1712-c.1800), sovint el substituïa en cas de no poder atendre les nombroses representacions a les que havia de fer front. El dia 1 d'abril de 1739 va substituir a André Chéron (1695-1766) com a clavecinista de l'Òpera de París. Aquest càrrec el va preservar, com els anteriors, fins mesos abans de la seva mort. Va treballar activament com a professor tenint com a alumnes, entre altres, a Mlle. Du Guesclin, el Comte de St Florentin i la Princesa Pignatelli. Va morir a París l'octubre de 1769.

OBRA:

Vocal secular:

4 cantatilles, 1v, insts, bc (Paris, 1737–52):
L’étrenne d’Iris;
L’illustre alliance;
Le carnaval du Parnasse;
Naïs
Cantatillettes … 1er livre, 1v, insts, bc (Paris, 1750): La musique; La jeunesse
Cantatillettes … 2e livre, 1v, insts, bc (Paris, 1750): L’aurore; La rose
Cantatillettes … 3e livre, 1v, insts, bc (Paris, 1750): Le ruisseau; Les fleurs
Les amusements d’une heure mêlés de brunettes, vaudevilles et duo, 4 bks (Paris, 1752)

Instrumental:

Nouvelles suittes de pièces de clavecin et trois sonates avec accompagnement de violon (Paris, 1757)
Le pichet, duo paysan, ronde de table et gavotte (Paris, 1763)
2 airs pubd in Mercure de France, April 1738, p.744, Dec 1757, p.68

Lost:
Carillon, orch, Concert Spirituel, 1 Nov 1739;
Laudate Dominum omnes gentes, Concert Spirituel, 19 May 1756;
Te Deum, Oratoire du Louvre, 30 March 1757;
Messe de Ste Cécile, church of the Mathurins, 22 Nov 1764

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Charles Noblet (1715-1769) 

---

Parlem amb veu pròpia...

Charles Noblet és probablement un dels tants compositors francesos del segle XVIII que van treballar entre bastidors, és a dir, allunyats del protagonisme que en aquell temps dominaven els Couperin, Rameau o Leclair entre altres. Els pilars dels noms més coneguts eren sostinguts per un veritable i nombrós exèrcit d'organistes i clavecinistes que en aquell temps inundaven cada una de les esglésies i/o aristocràcies franceses. La creació musical d'aleshores, i especialment en nom d'aquests dos instruments, no tenia comparació possible en cap altra geografia mundial tot i la potentíssima escola alemanya. França és possiblement un dels països que més aportació, qualitativa i quantitativa, ha fet en nom del clavecí. Un dels representants, el currículum del qual inclou nombrosos càrrecs en diverses esglésies, va ser Noblet. Clavecinista de l'Òpera Reial de París, la seva jerarquia, tot i resultar un nom enigmàtic i profundament desconegut, va ser determinant durant la seva estada a la capital francesa. Tot i que no va ser un compositor especialment prolífic, comprensible tenint en compte els més de 5 càrrecs que el mantenien ocupat dia i nit, va poder deixar algunes empremtes del seu art. I si bé personalment pagaria per poder gaudir del seu Te Deum, del seu Oratori du Louvre però especialment de la seva gran Messe de Ste Cécile, el cert és que haurem de conformar i satisfer el nostre àvid esperit amb la seva música de clavecí. Aquesta, considerada pels experts la seva gran obra mestra, és, en efecte, una sorprenent producció quasi bé única en relació a l'escola francesa de clavecí per la seva proximitat estètica a la música de Domenico Scarlatti. Si bé els moviments fan referència a les típiques Suites el cert és que el ressò és possiblement més italià que francès. Les Nouvelles Suittes De Pieces De Clavecin (París, 1757) són, en realitat, dues suites en què la segona d'elles és sensiblement més extensa que la primera i en què, com a curiositat, finalitza amb una peça per títol Les Catalans. El conjunt exigeix, per a gaudir-lo en la seva plenitud, un bon intèrpret ja que la totalitat d'aquesta col·lecció és d'un virtuosisme extrem. Aquesta edició ho assoleix amb nota i el resultat no pot ser més satisfactori. El descobriment és majúscul i només ens queda lamentar que Noblet només escrivís aquestes dues Suites per a clavecí. Esperem redescobrir el seu nom properament. Tenint en compte que el 2015 celebrem el 300 aniversari del seu naixement tot és possible, fins i tot, que la seva gran Missa sigui editada... tant de bo!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Fernando De Luca (clavecí)
AMAZON: Charles Noblet - Nouvelles Suittes De Pieces De Clavecin (1757)

IMSLP: Charles Noblet (1715-1769)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Fernando De Luca – Charles Noblet - Nouvelles Suittes De Pieces De Clavecin (1757)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SIGNORETTI, Aurelio (1567-1635) - Vespertinae psalmodiae (1629)

Obra de Juan Luis Zambrano (c.1598-1639), pintor espanyol (1)

- Recordatori d'Aurelio Signoretti -

En el dia de la celebració del seu 447è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Juan Luis Zambrano (Córdoba, c.1598 - Sevilla, 1639) va ser un pintor barroc espanyol col·laborador i amic de Francisco de Zurbarán a Sevilla. Es coneixen pocs detalls formatius de la seva vida. Tanmateix, les escasses pintures que es conserven permeten apreciar un artista estimable, d'orientació tenebrista i representatiu de la pintura andalusa del segle XVII, en òrbita de Juan de Roelas o Francisco d'Herrera el Vell. Pel que sembla, el 1634 es va establir a Sevilla on va entrar en contacte amb Zurbarán, que en aquell temps treballava amb uns llenços de la Mercè. Algunes de les obres que podem atribuir a Zambrano són El Martiri de Sant Esteve (Catedral de Còrdoba), David conduint en triomf el cap de Goliat (Museu de Belles Arts de Còrdoba) i l'Anunciació procedent del convent de Santa Maria de Gràcia i actualment al convent de la Puríssima Concepció de Jaén. La seva producció, el volum total de la qual es desconeix, van ser principalment motius religiosos per a diverses esglésies i catedrals d'Andalusia. 

Font: En català: No disponible - En castellano: Juan Luis Zambrano (c.1598-1639) - In english: No disponible - Altres: Juan Luis Zambrano (c.1598-1639)

---

Parlem de Música...

Aurelio Signoretti (Reggio nell'Emilia, 25 d'abril de 1567 - Reggio nell'Emilia, abans del 2 de novembre de 1635) va ser un cantant, trombonista i compositor italià. Va néixer a l'església de S. Prospero. Pocs detalls es coneixen de la seva infantesa i formació. La primera referència documental apareix com a cantant, el 16 de març de 1596, a la Catedral de Reggio. El 1602 va assolir el càrrec de maestro di canto de la catedral. Aquell mateix any es va convertir, per un breu període, en mestre de capella de Viadana. En aquell temps es va especialitzar en el trombó, instrument amb el que va participar com a intèrpret en diverses ocasions. A partir del 1604, es va convertir en vicemestre de capella de Pisanelli. No seria fins el 1614 que recuperaria el càrrec de mestre primer de capella. Aquest el va mantenir fins el 1632, any que es va retirar definitivament. Va morir en una data anterior al novembre de 1635. Són relativament poques les obres conegudes de Signoretti. D'aquestes destaquen O altitudo divitiarum i Sacra cantica Serafino Patta (Venècia, 1611). El 1619 va compondre una Missa Festiva en honor a la Madonna della Ghiara. També va compondre Vespertinae omnium solemnitatum psalmodiae, 5, 9vv, bc (Venècia, 1629), Il primo libro de mottetti, 2–6, 8vv, bc (org) (Venècia, 1615), 7 Magnificats i 3 Misses, 4vv: I-REm (c.1626). Una Missa a 7 cors, datada del 1619, roman perduda.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Aurelio Signoretti (1567-1635) - Altres: Aurelio Signoretti (1567-1635)

---

Parlem amb veu pròpia...

De nou Itàlia i novament Tactus. Aquest segell, difícil de trobar al nostre país, s'està convertint en tota una referència pels cercatresors. La seva sistemàtica labor de cerca i recuperació d'autors desconeguts, principalment italians, l'està consolidant com a un segell discogràfic de primera línia, potser no tant pel que fa a qualitat (que també), però si pel que fa a novetats absolutes ja que la majoria d'obres que sovint presenten són primeres gravacions mundials. Ràpidament, i a tall d'exemple, em venen al cap les nombroses edicions, de contrastada qualitat, de la música del Pare Martini. Però els autors que fins ara ha recuperat són innombrables i de gran valor dins de la descomunal història de la música. Per tant, felicitem-los i en la mesura que ens sigui possible donem suport a la seva labor comprant la música que amb rigor i constància publiquen ja que, a la llarga, redundarà amb més i millors produccions. Aurelio Signoretti, compositor de qui per trobar-ne detalls de la seva biografia he hagut de recorre a l'enciclopèdia Grove, cal contextualitzar-lo com a un autor situat a la regió d'Emilia Romanya però de gran influència a Venècia, la ciutat on va publicar la majoria dels seus treballs. Un d'aquests, publicat el 1629 va ser la Vespertinae omnium solemnitatum psalmodiae. En aquest recull s'hi presenten els característics vespres, acompanyats pel cant gregorià de les antífones i versicles que els presenten. Introduïts per la Sonata detta a 4, "La Porta", els vespertinae són obres per a solistes, cor rippieno i instrumentació en què hi ha una barreja de característiques convencionals de l'època amb alguns elements que, anys més tard, es van desenvolupar en el barroc. Moments contrapuntístics i altres concertants, la seqüència dels salms dels vespres en honor a les festes marianes, són obres en conjunt molt ben elaborades, profundament contrastades entre l'austeritat renaixentista de les antífones i l'opulència vocal de les vespres. No hi ha dubte que ens trobem, i seguim sumant, amb un descobriment en positiu, és a dir, un nou actor de l'univers musical a qui escoltar i conèixer ha resultat ser, personalment, un gran plaer!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Complesso Vocale e Strumentale La Stagione Armonica; Sergio Balestracci
AMAZON: Signoretti: Missa Loquebantur - Vespertina Psalmodia

IMSLP: Aurelio Signoretti (1567-1635)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Stagione Armonica, La – Signoretti: Missa Loquebantur - Vespertina Psalmodia

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

CRESCENTINI, Girolamo (1762-1846) - Cantatas and Ariettas

Obra de Giuseppe Tominz (1790-1866), pintor italià (1)

- Recordatori de Girolamo Crescentini -

En el dia de la commemoració del seu 168è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Giuseppe Tominz (Gorizia, 6 de juliol de 1790 - Gradiscutta, 24 d'abril de 1866) va ser un pintor italià, que va viure i va treballar a l'Imperi d'Àustria i a Itàlia. Va ser un dels més destacats retratistes italians de l'època Biedermeier. Es va fer famós pels seus retrats realistes. Va treballar sobretot al Litoral d'Àustria però també va produir pintures religioses a Carniola i a Croàcia. La seva obra es pot veure a l'Església Santa Maria a Stoliv. Avui en dia, moltes de les seves obres es localitzen al Museu Revoltella a Trieste, algunes a la Galeria Nacional d'Eslovènia a Ljubljana, en el Museu Nacional de Sèrbia i en el Museu d'Història i Art de Gorizia. Va néixer a Gorizia com el segon d'onze fills d'Ivano Tominz, una ferreter, i de la seva dona Maria Anna Giacchini. Es va educar en un ambient de parla italiana. Va assistir a una escola primària a càrrec dels escolapis a Gorizia, on va començar a aprendre a pintar en el tercer any. Va rebre la seva primera formació com a pintor de l'artista local Karel Keber i probablement també del pintor Franz Caucig. El 1809, se'n va anar a Roma amb l'ajuda de l'Arxiduquessa d'Àustria Maria Anna, la germana de l'emperador Francesc I d'Àustria. A Roma, va estudiar pintura amb Domenico Conti Bazzani i a la Scuola del Nus a l'Accademia di San Luca. El 1814, va ser guardonat amb una medalla de plata pel seu dibuix d'estudi del Apostople. Dos anys més tard, es va casar amb Maria Ricci. En el mateix any, Tominz va tornar amb la seva família a Gorizia. Dels seus primers treballs artístics, diversos estudis anatòmics, dibuixos i alguns dels seus paisatges han sobreviscut. El 1819, Tominz va viure durant algun temps a Viena. Des del 1821 fins el 1823, va viure ocasionalment a Ljubljana, on va exposar les seves obres i alguns dels retrats de nobles de l'època, membres de la burgesia, dignataris religiosos i participants al Congrés de Laibach. Entre els anys 1830 i 1855, va viure i va treballar a Trieste. Més tard es va traslladar de nou a Gorizia i finalment a la seva finca de Gradice nad Prvacino, va morir l'abril de 1866. Va pintar especialment retrats. L'estil d'aquests va venir marcada per la influència clàssica tardana i l'estil dels retratistes vienesos de l'època Biedermeier. Les personalitats que retratava tenen trets afilats i formes clares però tot i això les representacions són realistes i de vegades amb certs tocs irònics. Els fons es complementen amb paisatges o amb vistes de la ciutat on va néixer o on va viure la persona representada. Tominz també va incloure objectes que fan al·lusió a la professió o a l'estil de vida de la persona a qui pintava. Inspirat per Jean Auguste Dominique Ingres o Vincenzo Camuccini, va utilitzar colors freds i els models de plàstic de persones. És però més conegut per la seva tècnica de pintura a l'oli, les seves habilitats precises d'observació i el seu estil ràpid i precís.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giuseppe Tominz (1790-1866) - Altres: Giuseppe Tominz (1790-1866)

---

Parlem de Música...

Girolamo Crescentini (Urbania, 2 de febrer de 1762 - Naples, 24 d'abril de 1846) va ser un cantant castrat i compositor italià. Va estudiar a Bologna amb Lorenzo Gibelli. Pocs anys més tard va començar a interpretar papers femenins a Fano (1776), a Pisa (1777) i a Roma (1778-1779). El 1781 va interpretar, per primera vegada, el rol de primo uomo a Treviso. Al llarg de la seva vida, en la condició de cantant castrat, va interpretar diversos papers en òperes de Paisiello (1789), Andreozzi (Padua, 1792) i Cimarosa (Venècia, 1796). El seu millor èxit va ser en la interpretació, en el paper de Romeo, de l'obra Giulietta e Romeo d'Antonio Zingarelli. El 1805 va viatjar a Viena i els anys 1806-1812 es va establir a París com a professor de cant a la cort de Napoleó I. Al seu retorn a Itàlia, va ser nomenat professor de cant al Conservatori de Bolonya i des del 1825 en el Reial Collegio di Musica de Nàpols. El seu estil va ser elevadament virtuós i representatiu del últims anys del classicisme. Isabella Colbran va ser una de les seves alumnes. Com a compositor va escriure nombroses àries d'opera i cantates. També va escriure obra de cambra instrumental i cançons de caràcter popular molt famoses a Itàlia. Els seus vocalizzi es van imprimir fins a finals del segle XIX i van ser àmpliament utilitzats pels professors de cant dels més diversos conservatoris d'arreu d'Itàlia. Va ser membre de l'Accademia di Santa Cecília (Roma) i l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya. La seva obra pedagògica va ser, també, destacada. Entre ella cal citar: Raccolta di esercizi per il canto all’uso del vocalizzo (Paris, 1811); Exercises pour se perfectioner dans l’art du chant (Vienna, n.d.); 25 nouvelles vocalises (Paris, n.d.); Nuovi esercizi (Milan, n.d.); Solfeggi progressivi per soprano (Milan, n.d.); 12 solfeggi progressivi (Milan, n.d.); 26 solfeggi progressivi (Naples, n.d.); Ultima e nuova raccolta di 24 solfeggi (Milan i Florence, n.d.); Venti nuovi solfeggi inediti (Naples, n.d.).

Font: En català: Girolamo Crescentini (1762-1846) - En castellano: Girolamo Crescentini (1762-1846) - In english: Girolamo Crescentini (1762-1846) - Altres: Girolamo Crescentini (1762-1846)

---

Parlem amb veu pròpia...

Girolamo Crescentini va ser un dels últims castrats de l'escena operística italiana. Les seves habilitats vocals així com la seva indispensable capacitat creativa el van convertir, immediatament, en una de les figures prominents a Itàlia i, en general, a Europa. A França, per exemple, i en la interpretació d'una de les òperes més conegudes de Zingarelli, el mateix Napoleó va quedar absolutament captivat per aquest cantant. Tant és així que el va contractar a París on va gaudir d'un èxit sense precedents. A la seva fama de cantant hi hem d'afegir la seva notable labor com a compositor. Recordem que a l'època dels castrats la pràctica totalitat dels cantants, a diferència del que passa actualment, mostraven més o menys interès per la composició musical. Un passatemps per alguns i una veritable obsessió per altres, el cert és que sovint aquesta labor musical va quedar eclipsada per la potència d'unes veus inigualables. El mateix Farinelli va ser compositor tot i que avui el recordem, bàsicament, per la seva condició de castrat i no per la seva música. Crescentini possiblement va gaudir d'un reconeixement més elevat en aquest sentit. Per tant, en el cas de l'italià no l'hem de considerar, en absolut, com a un neòfit o aficionat en la matèria compositiva. Ans el contrari, va ser particularment actiu tot escrivint més de 60 obres per a veu i piano. Cantates i àries principalment però també dues dotzenes d'obres vocals amb orquestra. L'enregistrament monogràfic d'avui recupera, en primera gravació mundial, algunes de les Cantatas i Ariettas per a mezzosoprano i pianoforte. D'aquestes, 6 cantates i 18 àries les va escriure a París el 1810. Les 6 àries restants les va escriure en honor a la Reina d'Holanda. Aquestes peces, en forma i estil clàssic, es basen en texts de Metastasio. Cada una d'aquestes breus àries, o de les cantates amb recitatius, són indubtablement petites joies de la música de salo per a l'aristocràcia de l'època (de fet, aquesta és la motivació final d'aquestes obres de piano i veu). Pel que fa a l'edició i a la seva qualitat, he de parlar en favor del piano especialment pel bon gust i la delicadesa de l'acompanyament. La cantant solista, tot i l'agradable timbre de veu, és potser excessivament ressonant. Aquest detall no desmereix, en absolut, un conjunt brillant d'una edició convertida en un interessant descobriment d'un autor de qui en prou feines, si més no personalment, n'havia sentit a parlar!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Marina Comparato (mezzosoprano); Gianni Fabbrini (fortepiano)
AMAZON: Crescentini: Cantate e ariette a voce sola e fortepiano

IMSLP: Girolamo Crescentini (1762-1846) 

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Marina Comparato – Crescentini: Cantate e ariette a voce sola e fortepiano

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!