La processó de Ramsau, obra de Leopold Munsch, pintor austríac del segle XIX.
José Carlos Amaral (1952-) compositor i pianista brasiler nascut a Sao Paulo. Per primera vegada en aquest espai, parlaré d'un compositor contemporani traint, d'alguna forma, l'essència i la voluntat real del bloc. Ara bé, aquesta és una petita trampa ja que tant bon punt hagueu escoltat l'obra, i si prescindiu de l'autor de la mateixa us semblarà com, en general, la fidelitat artística en relació als segles XVII, XVIII i XIX com molt bé diu l'encapçalament s'ha mantingut inalterable. I com és possible que parlem d'un artista del segle XX amb tot el que representa actualment la música clàssica contemporània... La música a partir del segle XX ha viscut una certa involució tenint en compte la necessitat continua i equivocada, segons el meu punt de vista, de voler innovar i de crear nous estils de forma permanent en una cursa desenfrenada que a vegades ha viscut surrealismes musicals propis del nou paradigma ideològic, aplicat a la música, que rep el nom de postmodernitat. On tot, absolutament tot, es pot deconstruir o relativitzar en funció dels gustos i plaers del consumidor. El fracàs de la nova música clàssica és més que evident i ens resultarà extraordinàriament fàcil entendre el perquè, actualment, la recuperació i edició de música antiga, clàssica o romàntica viu una autèntica edat d'or. No necessàriament els temps passats van ser millors però fer un trencament sobtat i ideològic no només és una perversió històrica sinó que pot ser dramàtic pel devenir de la humanitat. Segueixo pensant, a títol personal, que alguns dels principis il·lustrats o revolucionaris segueixen sent o haurien de ser tot un referent i més tenint en compte el context en què vivim.
En la música, i observant en perspectiva els resultats de les suposades innovacions del nostre temps i relacionades amb les que un dia van realitzar aquells a qui avui anomenem mestres, no resisteixen comparacions. La recurrència dels Mozart, Beethoven o Bach a les sales de concerts d'arreu és un bon indicador per entendre fins a quin punt la música postmoderna ha degenerat fins al punt de no ser capaç de trobar cap referent clar en sintonia amb l'actitud d'indeterminació ideològica i relativa en què es mou, actualment, la civilització occidental. Contextualitzar les obres i els compositors també ens ajuda a entendre el per què la música ha evolucionat d'una o altra forma. I el d'avui n'és un exemple paradigmàtic de com aquest autor brasiler, format acadèmicament al Conservatori de París, va tenir una espècie de déjà vu temporal i ens va regalar, l’any 1986, aquest fantàstic Te Deum in stilo Barocco Op. 213. Fixeu-vos que he omès, voluntàriament, la descripció "in stilo barocco" que acompanya el títol. El llenguatge també ens ajuda a entendre certes pautes i comportaments i puc entendre perfectament el per què de posar "in stilo Barocco" talment com si l’autor es justifiqués d'escriure un Te Deum en un estil impropi de la postmodernitat i acadèmicament incorrecte. Ara bé, tot i la disconformitat acadèmica i parlant clar i català, tant de bo i en el futur més artistes pateixin regularment trastorns de nostàlgia i ens regalin obres com aquest grandiloqüent i "postmodern" Te Deum!
Ens l'interpreta la Orquestra i cor de Filarmônica da Eslováquia dirigits per Mario Kosik i Jan Rozehnal.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):
BIOGRAFIA: José Carlos Amaral Vieira (Sao Paulo, 1952)
BIOGRAFIA: José Carlos Amaral Vieira (Sao Paulo, 1952)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina