dimarts, 30 d’abril del 2013

D'AGINCOURT, François (1684-1758) - Pièces de Clavecin

Johannes Bosboom - De Parijse kade in Rouen
Obra de Johannes Bosboom (1817-1891), pintor holandès.


- En record del 255è aniversari del decés de François d'Agincourt -


François d'Agincourt (1684-1758) compositor i organista francès nascut a Rouen. L'endemà de la encisadora música de Donizetti, canviem de geografia i situem-nos a la veïna França per a descobrir-hi un dels seus organistes. I en un temps, al del domini reial i anys abans de la posterior revolució francesa, en què la música d'orgue, i en el seu defecte la de clavecí, vivien en la glòria daurada gràcies al gust reial per aquests instruments. Lluís XIV, el monarca hedonista, classista i elitista, era l'afortunat rei en temps d'Agincourt tot i que l'any 1715 fou substituït per Lluís XV quan aquest tenia, atenció, 5 anys. Coneguda la fama d'admirador acèrrim de la música de Lluís XIV, fins el punt de situar un tal Lulli, italià convertit al messianisme reial francès, a la seva dreta, la més propera en tots els sentits. I si les fastuoses celebracions reials eren del gust monàrquic també ho eren, pel significat noble i estètic, les grans partitures per a orgue i clavecí. És aquí on intervé el nostre protagonista d'avui, d'Agincourt, organista íntimament relacionat amb la seva ciutat natal, fou organista en diverses esglésies abans de recaure, per fortuna per ell i pels seus familiars i amics, a la Capella Reial de París. Allà, i sempre en nom del Rei de torn, va compondre tota una sèrie de partitures en què l'orgue o el clavecí n'eren els beneficiaris directes. De fet, el seu repertori és extens quantitativament parlant però extremadament limitat a la instrumentació de teclat. Per tant, en el dia del seu aniversari de decés any, també, de la mort de Johann Friedrich Fasch, haurem d'obrir la enciclopèdia de partitures de clavecí, buscar per la lletra A i escollir dins de l'extensa producció d'Agincourt. 
Georg Braun & Frans Hogenberg, Civitates Orbis Terrarum - Rouen 1572
Obra de Georg Braun (1541-1622), geògraf alemany.

 El seu referent, sens dubte i sota la mateixa paraula d'Agincourt, va ser François Couperin el qual no només rep la dedicatòria formal en el recull de peces de clavecí editades l'any 1733, any de la mort de Couperin, sinó que d'Agincourt segueix la mateixa pauta metodològica a l'hora de fer-ne el corresponent tractament. Comprensible entendre per què avui recuperarem el Segon Ordre, en una forma terminològica coneguda i popularitzada anys abans pel seu admirat Couperin de qui, si no ho he fet encara, n'hauré de parlar tant aviat com pugui. El nom d'Ordre fa referència, musicalment, al concepte Suite ja que el tractament és idèntic. Sota l'etiqueta de "Peces de clavicèmbal dedicades a la Reina (1733)", d'Agincourt demostra el refinament i el virtuosisme noble d'unes suites de diversos moviments. El fet de parlar de suites i no de sonates, en un temps en què aquestes començaven a destacar i a consolidar-se, té a veure amb el caràcter galant, que no confondrem amb l'estil clàssic galant, i el refinament reial francès. Les Fetes Galantes eren pròpies de l'aristocràtica francesa. Opulència gastronòmica, d'orfebreria i d'estètica rococó exigien instruments a la altura dels solemnes esdeveniments fet que el clavecí, sovint acompanyat per la guitarra com en algun dels moviments de la suites d'avui, complia a la perfecció. La Suite, a més a més, era de caràcter més reial que la "menyspreable" sonata. Deliris de monarques que, no obstant, potser tindrem la gentilesa d'agrair ja que la música que tenim entre mans va ser fruit d'aquestes exigències del guió. Tot plegat i molt curiosament, en un dia en què una Reina d'un país tan democràtic com monàrquic ha dimitit... bé, ha abdicat, en qualsevol cas, desconec si al nou rei l'hi hauran interpretat a d'Agincourt en el dia del seu decés. Esperem que com a mínim aquest detall no se'ls hi hagi passat per alt!

 A la interpretació, l'esplèndid clavecí d'Hervé Niquet i la guitarra barroca de Caroline Delume. 

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Dagincourt, F.: Chamber Music

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dilluns, 29 d’abril del 2013

DONIZETTI, Gaetano (1797-1848) - Sinfonia in A

Anselm Feuerbach - Ricordo di Tivoli
Obra d'Anselm Feuerbach (1829-1880), pintor alemany.



Gaetano Donizetti (1797-1848) compositor i organista italià nascut a Bergamo. Avui dilluns iniciarem setmana fent esment d'un dels compositors d'òpera més reconeguts d'Itàlia. A Bergamo, i sota tutela de Johann Simon Mayr, va començar a estudiar música sota l'atenta mirada del seu protector alemany. Allà, tot i algunes dificultats inicials amb la veu i el cant, va poder reorientar la carrera amb el clavecí i en l'estudi de la música dels grans clàssics. Hem de valorar la feina instrumental d'un autor que va viure, i viu actualment, de la glòria de la seva setantena d'òperes les quals gaudeixen del reconeixement que mereixen. No obstant, no hem d'obviar tota una feina paral·lela, i hereva dels anys d'estudi a Bergamo, en relació amb la música exclusivament instrumental. El llegat de Donizetti en aquest camp és, també, ingent. Quartets de corda, sonates de piano, concerts, en un llarg camí no exempt de reptes i exponencialment més desconegut i ignorat que el motiu pel qual el cognom Donizetti ens resulta tant familiar. En aquest sentit, hem de destacar tota una sèrie de quartets de corda escrits en totes les etapes de la seva vida. Des de les seves primeres etapes de supervisió de Mayr fins a la plena maduresa, és a dir, amb independència de l'èxit que evidentment Donizetti va gaudir en vida, no abandonaria l'essència minimalista de la música. I hem de dir que no va ser fins a la celebració del centenari de la mort de Donizetti, i gràcies a l'esforç de Francisco Prati, un enamorat de la música de cambra, que els seus quartets de corda, avui feliçment editats en múltiples versions, no van veure la llum. I una d'aquestes versions, la que tenim entre mans, fa referència als seus quartets però en un sorprenent i fantàstic arranjament per a orquestra. Per tant, la Sinfonia en La major que porta per títol l'entrada d'avui fa referència, realment, al seu Quartet de corda en La major. El llenguatge, en els quatre moviments en què s'estructura, és formalment clàssic amb la impregnació, en tot el conjunt, de l'aroma tant característica de la producció teatral de Donizetti i en el seu mirall italià Rossini. La introduiré amb una preciosa peça operística arranjada per a piano i oboè de nom Poliuto. Què podem dir, doncs poca cosa la veritat, el piano i l'oboè en duet cantabile és una meravella. Sincerament no sóc devot, per ignorància congènita, de la seva òpera. Tanmateix, intento estar atent a tota edició que fa referència a la seva música instrumental i, per què no dir-ho, religiosa. Aquesta última, de la qual en parlava en la primera entrada referida a Donizetti, també va ser un dels pilars de la seva obra la qual, a diferència de la seva música instrumental i operística, malviu, encara, en la més recòndita foscor amb l'esperança de veure la llum en les condicions que mereix. Per tant, des de qui anhelaré al vent, a l'Univers i a l'Esperit Sant que en properes edicions en què el gran mestre italià sigui el protagonista en puguem parlar, amb la boca i les orelles ben obertes, en relació amb la litúrgia i com Déu mana!

A la interpretació de la Simfonia (Quartet), la Failoni Chamber Orchestra sota la direcció de Géza Oberfrank.

 La música de saló per a piano i oboè interpretada per Paolo Pollastri a l'oboè i Michele Innocenti al piano.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 7 comentarios

diumenge, 28 d’abril del 2013

PAINE, John Knowles (1839-1906) - Mass in D

Louis Lang (American, 1814-1893) - St. Mary's in the Highlands, Garrison, New York, 1865
Obra de Louis Lang (1814-1893), pintor alemany.


- En record del 107è aniversari del decés de John Knowles Paine -


John Knowles Paine (1839-1906) compositor i organista americà nascut, possiblement, a Boston. Descendent d'anglesos, comprensible aleshores, l'emigració de la seva família a Nova Anglaterra data de principis del segle XVIII i amb una família de clara tradició musical. La figura de Paine, pel fet de ser un compositor nascut, criat i format exclusivament als Estats Units, ja és de per sí notable i més si tenim en compte la restricció geogràfica que sovint acompanya la història de la música ja que la majoria d'ella té un temps i un espai definit; Europa. Estudiant de música d'Hermann Kotzschmar, va aprendre a tocar l'orgue, el piano i a teoritzar en l'art de la composició. I de fet, la seva primera obra data de 1855, quan Paine tenia 16 anys, i el primer recital d'orgue quan en tenia 18. Ara bé, si el que volia era aprofundir en la tècnica, el coneixement i l'astúcia musical el seu lloc havia de ser lluny del seu territori ja que aquest malvivia en la ignorància musical, encara, a mitjans del segle XIX. És comprensible entendre el per què l'any 1858 va decidir fer parada a la llunyana Alemanya, concretament, a la Hochschule für Musik de Berlín. Allà estudiaria amb el també organista i admirador profund de la música de Bach, Karl August Haupt. Aquesta circumstància va influir determinantment en la totalitat de la seva obra, entre ella, la grandiloqüent missa d'avui. La seva fama començava a enlluernar un públic reticent a la sàvia no europea. Americà de cap a peus, havia de redoblar l'esforç per tal de poder rebre l'acceptació musical que se'ns dubte mereixia. De fet, ell va ser l'inductor directe de la fundació, l'any 1896, de l'Aliança d'Organistes Americans on, entre moltes altres partitures, s'interpretava un desconegut, en terres americanes, Johann Sebastian Bach. 
Boston Haymarket Square 1909
Vista de Boston l'any 1909, obra d'autor anònim.

Però ja que tenim entre mans la que probablement sigui, amb el permís de Bach i de la seva gran Missa, la obra més descomunal de Paine ja que ens trobem amb una Missa molt extensa, ens haurem de preguntar quina fou realment la motivació a l'hora d'escriure una partitura d'aquesta magnitud en un país en què la tradició musical romania, encara, en els ambients més privats i elitistes. Possiblement, la resposta deriva de moltes variables però una d'elles devia tenir molt a veure amb l'estudi de Bach i de la història de la música europea. En el cas d'avui no hem de fer cas a la cronologia dels esdeveniments perquè la tradició en la que s'emmarca formalment aquesta Missa en Re per a veus solistes, cor i orquestra és, clarament, en el barroc i el classicisme. Paine la va començar a escriure l'any 1859 a Berlín amb la idea i esperança de què fos en aquella ciutat on s'interpretés. Aquest és, també, un dels punts per entendre la similitud estètica i formal d'aquesta missa amb els postulats clàssics ja que recorre, en els seus extensos passatges, la teologia de Bach, Beethoven, Cherubini o el mateix Händel. Acadèmicament brillant, tenint en compte que la va escriure amb només 20 anys, és un treball poc innovador certament, però prou consistent i treballat per considerar-la, sense embuts, com una de les partitures més importants de la trajectòria professional de Paine. De fet, aquesta missa fou la primera obra d'un autor americà interpretada, amb tota la bona intenció i mitjans necessaris, a Europa. Un èxit tenint en compte les reticències amb què es devia trobar. Els atordits oients d'aquesta monumental obra observaran, amb sorpresa, detalls musicals posteriorment explotats per Verdi en el seu preciós Rèquiem. No dubto que una dosis elevada de voluntat i de temps seran imprescindibles per gaudir i captar el llarg missatge temàtic d'una missa catòlica, apostòlica i romana en tota la seva dimensió possible. I ja que tenim entre mans un tresor de proporcions bíbliques en aquesta setmana en què el passat divendres celebràvem l'aniversari de decés de John Paine, glorifiquem el seu nom i deixem-nos captivar per la retòrica d'una partitura de tots colors possibles, entre ells, els de les fugues les quals, tot sigui dit, resulten extraordinàries!

 A la interpretació les veus, cor i orquestra de Saint Louis sota la direcció de Thomas Peck.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dissabte, 27 d’abril del 2013

ROMBERG, Andreas Jakob (1767-1821) - Symphony No.1 (1794)

Johann Joachim Faber - An Arcadian Italianate Landscape (1828)
Obra de Johann Joachim Faber (1778-1846), pintor alemany.


- En record del 246è aniversari del naixement d'Andreas Romberg -


Andreas Jakob Romberg (1767-1821) compositor i violinista alemany nascut a Vechta. Cosí del també compositor i violoncel·lista Bernhard Romberg, el nostre Romberg d'avui és possiblement el més conegut, relativament parlant evidentment, dels dos. En qualsevol cas, com a bons familiars, amics i col·legues de professió, van compartir uns quants anys de la seva vida en favor del seu "negoci" artístic. Fill de militar, va rebre les primeres lliçons del seu pare que, tot i l'acadèmia militar, també aprofitava el seu temps lliure tocant el clarinet i el violí. El fet que ell i el seu cosí Bernhard nasquessin el mateix any va afavorir-ne la relació i la comunió musical ben bé fins que ambdós van tenir 30 anys de vida. L'any 1799 van decidir posar fi a la seva unió musical per iniciar, per separat, la verdadera carrera musical. I un dels centres destacats on hem de situar al nostre Romberg, i després d'haver fet parada a París, Roma, Viena i Hamburg, és a Gotha la ciutat en aquell temps dominada per un esplèndid compositor de cognom Spohr. Prou conegut per tots nosaltres, va estar al càrrec musical de la Cort de Gotha fins que a l'any 1815 fou succeït en el càrrec per Andreas Romberg. I és en aquella ciutat, dels 54 anys de vida de Romberg, que la seva carrera artística, pocs anys abans del seu adéu definitiu, va viure en plena ebullició creativa. Si més no, una part del repertori avui recuperat fa referència, exclusivament, a la música que Romberg va escriure el capdavant de la cort de Gotha. 
Gotha um 1738
Obra de Georg Matthäus Seutter (1647–1756), cartògraf alemany.

 Si bé la obra que encapçala l'entrada del dia fa referència a la seva Simfonia No.1 en Mi bemoll major opus 6, escrita l'any 1794 i, per tant, en el període en què Romberg feia vida, encara, a Hamburg conjuntament amb el seu inseparable cosí d'aventures i com a instrumentista de la orquestra del teatre de la ciutat. La primera publicació impresa d'aquesta primera simfonia data de 1805 a Leipzig. És una obra pautada segons els esquemes simfònics de Haydn, és a dir, quatre moviments característics, ben desenvolupats i estructurats en un Adagio-Allegro con spirito, Andante, Menuetto vivace i Finale presto. Estil clàssic en tota la seva dimensió en un dia en què la música té a veure, com tantes vegades, amb un aniversari. El del naixement d'Andreas Jakob Romberg, l'alemany que tot i ser considerablement desconegut té un bon repertori editat, entre ell, una peculiar edició del Der Messias, sota direcció d'Hermann Max i edició de CPO, absolutament recomanable. I ja que aquest dissabte se'ns presenta meteorològicament inestable i plujós que millor que gaudir d'un primer plat de música, d'un segon de més música i per postres un Romberg alemany o potser millor un Bach de Leipzig... al vostre gust, en qualsevol cas que la música no deixi d'acompanyar-nos sempre!

A la interpretació la Thüringen Philharmonic Gotha, amb la violinista Antje Wiethaas i la direcció orquestral d'Hermann Breuer.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 9 comentarios

divendres, 26 d’abril del 2013

SAMANIEGO, Joseph Ruiz (?-1670) - La Vida es Sueño

Diego Velázquez - Three Musicians (1616)
Obra de Diego Velázquez (1599-1660), pintor espanyol.



Joseph Ruiz Samaniego (?-1670) compositor espanyol nascut en un temps i en un espai indeterminat. Poc a poc anem coneixent més noms del complex conglomerat artístic espanyol en què, tot sigui dit, la qualitat és la norma i per tant un motiu de profunda satisfacció. Però qui va ser Samaniego, el nostre protagonista del dia. La veritat que les referències vitals del seu pas per la Terra són poc clares, confuses i extremadament poc delimitades. No obstant, coneixem una coordenada que el situa espacialment i com a mestre de capella, a la Catedral del Pilar de Saragossa. Conseqüentment, en nom i en honor al seu càrrec ens resultarà comprensible entendre el perquè la seva producció va ser, essencialment, religiosa. Representatiu de l'art espanyol del segle XVII, ens trobem amb un autor de perfil propi i difícil de situar històricament si no fos pel registre efectiu de la seva música. Aquesta, en nom seu, ens ajudarà a dimensionar la creativitat i les fonts amb què Samaniego va viure bona part de la seva ignota vida. El fet de situar-lo a la majestuosa Catedral de Saragossa no ha estat casual ja que durant el període en què hi va viure i treballar, és a dir del 1661 al 1670, va tenir la fortuna d'observar, imaginem que amb eufòria, com el fons instrumental creixia en volum i en varietat amb l'adquisició de tota una flota de "moderna" instrumentació. Violins, arpes, clavecí, guitarra, tiorba i un extens conjunt de vent. Aquest fet és transcendental per entendre la seva obra, una música extraordinària, cromàtica i d'una intensitat vocal i instrumental deliciosament fascinant. Els registres de la pròpia Catedral parlen que Samaniego va compondre més de 200 partitures per a veus, cor i gran varietat d'instrumentació tot demostrant un domini magistral del contrapunt i de la dissonància. En el seu cas, tot i viure un context social i polític marcadament religiós, ens sorprendrà els aires de modernitat i de profunda joia que la seva música transmet. Avui, feliçment i en primera gravació mundial, podrem gaudir d'un autèntic tresor. Aquesta paraula és recurrent en aquest espai però no ens queda altre remei que usar-la en casos com els d'aquesta joia d'orfebreria en què la interpretació, cal dir-ho amb tot l'èmfasi necessari, és escandalosament bona. I què podrem escoltar, doncs tot un recull de villancets en honor al Nadal, a la pròpia Basílica del Pilar i amb una característica comuna en totes elles, la connotació religiosa i festiva. Per a varies veus i abundant instrumentació, són una delícia pels sentits. Passió, teatralitat, virtuosisme tècnic, fogositat... tot conjuga a la perfecció en un treball, editat pel segell Alpha, absolutament imprescindible a la nostra discoteca. I no és casualitat, i per anar finalitzant l'entrada d'avui, que l'edició de Samaniego es tituli "La vida es sueño"... perquè, si ens abstraiem de la contaminació acústica constant i pensem en silenci, la "vida és un somni" o "un somni és la vida", l'ordre de les paraules, en aquest cas, no distorsiona el sentit de les mateixes. I la música, en el nostre somni diari, és un dels arguments que fan dels pensaments onírics la màgia misteriosa de la nostra fugaç existència. Perquè tot i el soroll que ens està convertint, cada dia més, en ànimes sense cor, esperit ni il·lusió, la música és un dels últims refugis de la nostra essència, del nostre aire, de la nostra naturalesa i de la nostra esperança per tal que aquest somni passatger, que progressivament s'està convertint en un malson dramàtic, pugui tornar a viure en pau i en harmonia perquè el seu anhel no és altre que la felicitat, sincera, solidària i emotivament plena!

 A la interpretació, brillant amb llum pròpia, el conjunt Los Musicos de su Alteza, sota la direcció al clavecí de Luis Antonio Gonzalez.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

IMSLP: No disponible.
CPDL: No disponible.
Joseph Ruiz Samaniego - La vida es sueño

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

dijous, 25 d’abril del 2013

RUTINI, Giovanni Marco (1723-1797) - Piano Sonatas

Joshua Reynolds - Elizabeth Kerr of Lothian (1745-1780)
Obra de Joshua Reynolds (1723-1792), pintor anglès. 


- En record del 290è aniversari del naixement de Giovanni Marco Rutini -


Giovanni Marco Rutini (1723-1797) compositor i clavecinista italià nascut a Florència. Seguim a Itàlia, i a poca distància de la Bologna del pare Martini i del fascinant Rèquiem d'ahir, per a descobrir-hi, avui sí, un misteriós compositor del segle XVIII. I ho farem el dia del seu aniversari 290 anys després i en nom de l'instrument que el va popularitzar, per dir-ho d'alguna manera, en el seu temps. Ara bé Rutini, tot i el que pugui semblar, va ser també un destacat mestre teatral de l'època il·lustrada, amb un llistat prou extens d'òperes les quals, a dia d'avui, malviuen en l'ostracisme més recòndit. Estudiant de clavicèmbal amb Nicola Fago i de composició amb Leonardo Leo a Nàpols, va desenvolupar una carrera orientada al clavecí i a la seva docència arreu d'Europa. En aquest sentit, fou professor a Praga, Dresden i Sant Petersburg coordenada, aquesta, on assolí el mèrit i el reconeixement al seu treball dual, l'instrumental i el teatral. Fins i tot, va tenir l'enorme privilegi de convertir-se en mestre de clavecí de la emperadriu de Rússia Caterina II la Gran. Una erudita de la cultura, de perfil il·lustrat i col·leccionista insaciable de tot tipus d'art d'arreu del món la majoria del qual avui resta en dipòsit a l'esplèndid Museu Hermitage de la ciutat russa. Per tant, tot i el desconeixement real i empíric de la vida i obra de Rutini, hem de valorar el recorregut i l'excel·lència d'un treball abandonat al nostre temps però valorat, en coherència amb la carrera del seu autor, durant bona part del segle XVIII. I si bé el repertori principal de Rutini va ser l'òpera, no haurem d'oblidar la quantitat de música religiosa i sobretot instrumental del seu llegat. Aquesta última, i específicament en nom del seu clavecí, tot i el sacrilegi de l'edició d'avui en què l'instrument solista és el piano, serà la protagonista del dia. En qualsevol cas, tot i aquesta aparent restricció ja que el resultat del conjunt és plenament satisfactori, recuperaré una de les poquíssimes edicions en honor seu. És un recull de sonates per a clavicèmbal interpretades amb piano del seu opus 1, 2, 3, 5 i 6 en què Rutini expressa el seu art d'una forma peculiar i on demostra la virtuosa tècnica, alhora que docent pràctica, amb el seu instrument preferit. Bona música de qui, curiosament, va compartir un temps i un espai amb el pare Martini a Bologna ciutat, com deia, molt propera a la Florència on va néixer i morir. Per tant, bons amics i contemporanis de ple en una època en què, per pura estadística, molts dels seus protagonistes han hagut de prescriure degut a la selecció que la pròpia història ha anat fent. Canviant de registre i per anar finalitzant i en un dia en què hem conegut les esfereïdores dades de l'atur espanyol, m'agradaria recomanar, per dramàticament visionari, un dels articles filosòfics de Josep Ramoneda de l'edició de diumenge de El País, sota el títol "Obedecer y morir". Això, una simple recomanació sense ànim d'emetre cap judici de valor en un dia apàtic, plujós i aparentment trist tot i la joia que per tots els amants de la música significa el poder celebrar un aniversari, el del signore Rutini!

 A la interpretació el pianista Carlo Lombardi.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios

dimecres, 24 d’abril del 2013

MARTINI, Giovanni Battista (1707-1784) - Requiem

Caravaggio - The Crowning with Thorns (1602)
Obra de Caravaggio (1571-1610), pintor italià. 


- En record del 306è aniversari del naixement de Giovanni Battista Martini -


Giovanni Battista Martini (1707-1784) compositor i organista italià nascut a Bologna. Un dels motius que em fa sentir lleugerament orgullós quan repasso la història d'aquest espai, és el fet d'haver divulgat i recuperat, amb reiterada insistència, al gran teòric del classicisme, el pare Martini. Sento una devoció inexplicable pel gran mestre i compositor del segle XVIII el qual, tot i ser ben conegut pels historiadors de la música ha viscut i, ho segueix fent, en territori ignot i allunyat del repertori habitual. I no serà per volum de producció el qual supera, de llarg, les 2000 partitures sinó pel fet possiblement que Martini va ser més acadèmic i no tant artista de la composició. L'excel·lència qualitativa és indiscutible ara bé, probablement, els seus treballs són acadèmicament brillants però artísticament poc interessants... o no és ben bé així? Com deia, aquest espai ja ha gaudit del protagonisme de Martini i ho ha fet, en totes les edicions inclosa la d'avui, amb un clar argument, el de la música religiosa la qual fou el leitmotiv de la seva labor compositiva. Comprensible tenint en compte que Martini, a banda de músic, teòric i filòsof va ser, també, monjo franciscà. Per tant, és lògic entendre la quantitat ingent de teologia musical. No obstant, no hem d'obviar la seva vessant interpretativa amb l'orgue o el clavicordi indistintament. I tampoc haurem d'oblidar la impagable labor teòrica, il·lustrada en una de les anècdotes explicades per Charles Burney, un compositor anglès contemporani de Martini en què explica que en una de les visites a casa del gran mestre bolonyès es va trobar, estupefacte, amb una gegantina biblioteca on: 
"...gran sorpresa vaig sentir al veure la col·lecció del Pare Martini. Compta amb una sala plena de tractats, dos farcits de llibres impresos i un quart està ple de partitures, així com de manuscrits impresos  El nombre total de volums ascendeix a més de 17.000, i encara en rep de tot el món... "
L'afició col·leccionista de Martini d'acumular objectes d'art, manuscrits científics i especialment partitures d'arreu del món, van convertir casa seva en un museu descomunal i en un centre de peregrinació mundial en què les visites de personatges d'arreu d'Europa eren constants. La seva curiositat pel coneixement essencial de la música i de la vida, fruit dels seus estudis universitaris en filosofia, el van convertir en una de les personalitats més influents de tot Itàlia. I avui què podem recuperar del seu repertori... He pensat en una partitura sorprenent, no tant pel contingut retòric i litúrgic pròpiament sinó pel tractament, la forma i el mètode amb què se'ns presenta. De fet, un Rèquiem o Missa dels difunts és una de les obres cabdals del cristianisme en totes les seves ramificacions. També en música i en la quantitat de rèquiems de tots els colors possibles existents. Martini, en la seva condició d'organista, atorga a aquest instrument, d'una forma superba cal dir-ho, el protagonisme absolut en aquest rèquiem on les veus, en cant pla i en certa analogia amb el cant gregorià, dialoguen i s'alternen, sense contraposar-se, amb l'instrument solista. Màgicament, és un trasllat immediat i d'una atracció hipnotitzant al segle XV. Absolutament fascinant i tremendament addictiu. Qui diu que el seu art és poc interessant... No tinc el menor dubte que el redescobriment del pare Martini és un dels deures pendents i no tant per volum sinó per sorpreses com les d'avui. Sort en tenim del segell Tactus el qual, si feu una ràpida cerca, ha recuperat un testimoniatge determinant de l'immens repertori del mestre italià. Aquest rèquiem, per l'estètica formal de la seva interpretació ha resultat ser, pel meu gust, un regal i un tresor majúscul. Adoro a Martini per la labor teòrica, filosòfica, científica i evidentment compositiva. El seu nom, avui que celebrem el 306è aniversari del seu naixement, hauria de figurar en un capítol propi dins de la inacabable enciclopèdia de la música. Tant de bo no haguem d'esperar fins al seu 350è aniversari per poder fruir de nous treballs del seu extens i brillant catàleg. Felicitats Giovanni Battista Martini!

A la interpretació el conjunt vocal Melodi Cantores amb la organista Elena Sartori.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

BIOGRAFIA: Giovanni Battista Martini (Bolonya, Estats Pontificis, 1706 - 1784)
RECICLASSICAT: MARTINI, Giovanni Battista (1707-1784)
Publicado por Paul Muad Dib 12 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)