SIMON, Anton (1850-1916) - Quartet in Sonatina Form, Op. 23

Obra de Paul Cézanne (1839-1906), pintor francès (1)

- Recordatori d'Anton Simon -

En el dia de la commemoració del seu 100è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Paul Cézanne (Aix de Provence, 19 de gener de 1839 - Aix de Provence, 22 d'octubre de 1906) va ser un pintor francès. Fill d'un banquer ric, va ser amic d'infància d'Émile Zola i, igual que aquest, va mostrar un interès artístic precoç. El 1862, després d'una sèrie de discussions familiars, Cézanne va anar a estudiar a París. Allà es va sentir immediatament atret pels elements més radicals del món artístic parisenc. Va admirar al pintor romàntic Eugène Delacroix i, entre els artistes més joves, a Gustave Courbet i a Édouard Manet, que en aquell temps ja exposaven obres que la majoria dels seus contemporanis consideraven xocants tant pel seu estil com per la seva temàtica. Les primeres obres de Cézanne recordaven a l'expressionisme romàntic i melancòlic de generacions anteriors. No obstant això, igual que Zola en el seu afany per desenvolupar una narrativa realista, també Cézanne va manifestar un interès progressiu per la representació de la vida contemporània, procurant pintar el món tal com es presentava davant els seus ulls, sense preocupar-se d'idealitzacions temàtiques. La influència més significativa als inicis de la seva maduresa artística va ser la de Camille Pissarro ja que no només va proporcionar a l'insegur Cézanne el suport moral que necessitava sinó que el va introduir en la nova tècnica impressionista per aconseguir els efectes de la llum natural. Juntament amb Claude Monet, Auguste Renoir i alguns pintors més, Pissarro havia desenvolupat un estil per treballar a l'aire lliure 'en plein air' de forma ràpida i a escala reduïda, que consistia a utilitzar petits tocs de colors purs, sense recórrer a esbossos preliminars ni a dibuixos.

Era la forma com pretenien atrapar els efectes lumínics fugaços així com la seva interpretació visual, també efímera, de la naturalesa. Sota la tutela de Pissarro, en el curt període comprès entre 1872 i 1873, Cézanne va passar dels tons foscos als colors brillants i va començar a concentrar-se en escenes de la vida rural. Tot i que semblava tenir menys domini tècnic que els altres impressionistes, Cézanne va ser acceptat dins del grup i va exposar amb ells els anys 1874 i 1877. En general, el seu èxit comercial va ser molt limitat, i les obres de Cézanne van tenir una acollida més desfavorable per part de la crítica. Es va distanciar de molts dels seus contactes parisencs a finals de la dècada del 1870 i durant tota la dècada del 1880 va tornar a Aix-en-Provence. A partir del 1882 va deixar de treballar amb Pissarro i el 1886 al creure veure referències als seus fracassos, si bé de forma subtil, en una novel·la de Zola, va trencar les relacions amb ell, tot i el seu suport rebut de Zola anteriorment. Aquell mateix any va heretar la fortuna del seu pare i va aconseguir la independència econòmica, si bé va romandre aïllat socialment. Fou aquesta soledat, així com la singularitat de la seva recerca, la responsable de la increïble evolució del seu estil durant les dècades del 1880 i 1890. 

En aquest període, encara que va continuar pintant directament del natural, va anar simplificant de manera gradual l'aplicació de la pintura fins al punt que amb només unes quantes pinzellades de color juxtaposades ja assolia expressar volum i contingut. Anys més tard, els experts van arribar a afirmar que Cézanne havia descobert una forma de representar la llum i les formes de la naturalesa simplement mitjançant el color. Durant molts anys l'obra de Cézanne només va ser coneguda pels seus antics col·legues impressionistes i per uns quants artistes joves radicals de la línia del postimpressionisme, entre els quals s'incloïen Vincent Van Gogh i Paul Gauguin. No obstant això, el 1895 Ambroise Vollard, ambiciós marxant parisenc, va organitzar una exposició de les seves obres i les va promocionar amb gran èxit durant els anys següents. A l'entorn del 1904, Cézanne va aconseguir la consagració en un dels grans salons oficials de pintura assolint un prestigi considerable. A partir d'aleshores, van ser molts els pintors joves que van viatjar fins a Aix-en-Provence per veure'l treballar i demanar-li consell. És d'aquesta manera que anys més tard va ser considerat el pare de l'art modern. El seu intent per aconseguir una síntesi ideal de la representació naturalista, l'expressió personal i l'ordre pictòric abstracte va ser única i entre tots els artistes del seu temps, Cézanne va ser el de major influència en l'art del segle XX. Reclòs a la seva vil·la natal, va morir a Aix de Provence l'octubre de 1906.

Font: En català: Paul Cézanne (1839-1906) - En castellano: Paul Cézanne (1839-1906) - In english: Paul Cézanne (1839-1906) - Altres: Paul Cézanne (1839-1906)

---

Parlem de Música...

Anton Simon (Paris, 5 d'agost de 1850 - Москва, 19 de gener de 1916) va ser un director i compositor rus. Es va formar al Conservatori de París amb Marmontel, Matthais i Duprato abans de viatjar a Moscou el 1871, on va ser nomenat director del Teatre Bouffe. A partir del 1891 va ser professor de piano a l'escola de música de la Societat Filharmònica de Moscou i el 1897 va ser nomenat superintendent de l'orquestra del Teatre Imperial i director musical de l'Institut Aleksandrovsky. Com a compositor, va destacar per les tres òperes que va escriure així com per tres ballets, un concert de piano i altra obra orquestral, música de cambra i un centenar de cançons. Va morir a Moscou el gener de 1916.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Stage:
Rolla (op, A.M. Nevsky), op.40, Moscow, 17/29 April 1892;
Pesn' torzhestvuyushchey lyubvi [Song of Love Triumphant] (op, N. Vilde, after I.S. Turgenev), op.46, Moscow, 2/14 Dec 1897;
Zvyozdï [The Stars] (ballet, 5), Moscow, 1898;
Rïbaki [The Fishers] (op, Vilde), op.51, Moscow, 23 Feb/7 March 1899;
Ozhivlyonnïye tsvetï [Living Flowers] (ballet, 1), op.58, c1900-10;
Esmeralda (mimo-drama, 4, after V. Hugo), Moscow, 1902

Vocal religiosa:

Mass, op.22;
3 Choruses, female vv, op.33

Instrumental:

Orch:
Ov., op.13;
Pf Conc., op.19;
Suite, op.29;
Cl Conc., op.30;
Danses des bayadères, op.34;
Ov. on 3 Little Russian themes, op.35;
La revue de la nuit, sym. poem, op.36;
Fantasia, vc, orch, op.42;
La pécheresse, sym. poem, op.44;
Triumphal ov. on 3 Russian themes, op.54 [for the unveiling of the Alexander II monument in Moscow]

Chbr music, pf pieces, songs

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Anton Simon (1850-1916) - Altres: Anton Simon (1850-1916)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

French-born pianist, conductor and composer Anton Simon (Anton Yulevich Simon, 1850–1916) was, from 1871 until his death, active in Russia as conductor at the Théâtre Bouffe in Moscow, piano teacher at the music school of the Russian Philharmonic Society, superintendent of the orchestra of the Imperial Theatre, and subsequently director of Aleksandrovsky Military Academy. The backbone of his oeuvre consists of piano works (salon and character pieces, concert i), and he produced some important and successful stage works (operas: Rolla, Song of love triumphant, The fishers; ballets: The stars, Living flowers, Esmeralda) and orchestral works (Dance des bayadères, Festival orchestral overtures). Anton Simon’s music is rarely played nowadays, and in fact, his name is remembered by stage music aficionados due to a misunderstanding. The pas de deux of The pirate was, when the ballet was once restaged, replaced by Simon’s by-then famous “ Variation de la Reine des Dryades (Souvenir de Bal)” which had originally been a dance variation on Minkus’ Don Quixote, and so the popular dance was for a long time regarded as a piece by Minkus.

In addition to the main trends in his oeuvre, Simon composed several chamber works for brass, including the four-movement Quatuor en forme de Sonatine (op. 23 No. 1) and 22 Petits morceaux d'ensemble (Op. 26) on this recording. The virtuoso, “instrumentally conceived” works were part of the abundant output of music for brass that was highly popular in Russia in the latter half of the nineteenth century. It was a unique culture multifariously connected to the traditions of Russian court horn ensembles that had Mediaeval roots and were unique in Europe. Like everywhere, in Russia too, horns had for centuries been exclusively used as an accessory in hunting, until in 1751 one Jan Mareš, court conductor of Count Narisin, intendant of the Tsar’s Theatre, founded a court horn ensemble with differently-tuned natural horns. Each of the initial 15 and later 30–35 players played just 1 to 3 notes on his instrument made of metal or wood, straight or curved instrument with a conical end. The range of the group would have been around 4 and a half octaves, its slightly vibrating sonority reminiscent of the organ. Its popularity is marked by the fact that Tsarina Elizabeth was one of the first monarchs to establish her own horn ensemble, and shortly every aristocrat hired horn ensembles. Their programmes chiefly consisted of marches, songs, dances and character pieces. They performed mainly at festive court events, such as receptions, ceremonies and boat cruises, frequently to contribute to the success of diplomatic missions, since they usually made a profound impression on foreign guests.

During the nineteenth century this uniquely Russian-style of court music-making waned. The horn ensemble sighed its last in 1896 at the coronation of Tsar Nicholas II, after which historical turmoil confined it to oblivion. It did not die without a trace, however. Russian brass music (in the modern sense) of the nineteenth century until fin-de-siècle period and later was rooted in this tradition – and was shaped by some other favourable conditions, too. These included, for example, the tradition of sextet and septet playing, adopted from Finnish, Swedish and Norwegian military and amateur musicians after the Russian-Finnish war, and the foundation of professional ensembles (e.g. the Chamber Music Society of Saint Petersburg or the Bolshoi Brass Quartet, the Saint Petersburg military band). The expert support of Tsar Alexander III, himself an active cornet player, also gave a boost, in particular the brass evenings he held every three weeks with the participation of 50 instrumentalists. Consisting of members of military bands and aristocrats, the amateur military brass chamber ensembles made it to the press as early as in the middle of the century (the first chamber work for brass composed in Russia was by a foreigner, Ludwig Maurer). The first professional brass quartet on the Moscow music scene was founded in 1888 by musicians from the Bolshoi Theatre. The instruments included two cornets, two horns and a trombone – and Simon composed his op. 23 Quatuor en forme de Sonatine and the first eight of the 22 pieces for an ensemble consisting of these very instruments.

The Brass quartet in sonatina form op. 23 is a regular four-movement chamber work – interestingly all its movements are in triple time. In developing the themes, the composer attached great importance to exploiting every opportunity to effectively introduce each instrument. Consequently, the vigorous, masculine cantilena alternates with signal-like types of theme. The cycle consists of a sonata-form Allegro grazioso opening movement, a lied-form, moderately slow Andante tranquillo, a witty, virtuoso scherzo (quasi presto) and, to round it off, a real speciality, an “à la Russe” Allegro moderato in 6/4: a rondo evocative of the coarse lilt and naïve serenity of Russian folk music. While the quartet was probably performed on concert-like occasions, the movement titles of 22 Little pieces for ensemble (Op. 26, 1887) suggest they were played at open-air events. The locations are varied: parks, gardens, railway stations (travelling by train was a big thing, hence the fact that the railway stations of the holiday resorts in the vicinity of Moscow and Saint Petersburg had restaurants and ballrooms for the train trippers). Arranged in four booklets, the marches, dances and character pieces were written for different (progressively larger, from quartet to septet) ensembles in each volume.

Enikő Gyenge (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Ewald Brass Ensemble
PRESTOCLASSICAL: SIMON, A. - 22 Little pieces for ensemble, Op. 26

IMSLP: Anton Simon (1850-1916)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: SIMON, A. - 22 Little pieces for ensemble, Op. 26



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!