Obra de Peder Mørk Mønsted (1859-1941), pintor danès.
Sylvio Lazzari (1857-1944) compositor italià nascut a Bolzano. Tot i que possiblement, convençut i convers afrancesat, preferiria que el relacionéssim amb la França que el va veure créixer i actuar que amb la Itàlia que el va veure néixer. Perquè fou allà en el Conservatori de París, i sota ordres de César Franck, Charles Gounod i Ernest Guiraud, que aprendria l'acadèmia i l'estil que el farien, més o menys, famós en el seu temps. Hi diem més o menys perquè Lazzari, a qui a molts de nosaltres ens resultarà un autèntic desconegut, va viure entre llums i ombres i massa sovint rodejat de polèmiques periodístiques. De fet, resulta car i costós trobar edicions decents de les seves obres que, per altra banda i en el terreny de la composició, són abundants i de gèneres variats. Òperes fidels al mètode wagnerià, concerts, poemes simfònics, música de cambra i fins i tot una gran simfonia la qual, avui, gaudirà de la nostra atenció. Per entendre musicalment a Lazzari hem d'afinar la oïda convenientment ja que el seu és un viatge a les tonalitats de Wagner, assumides durant la seva breu estada de formació a Alemanya, als paisatges poètics de Chausson i de Franck i, de passada, a les innovacions que ell mateix introduiria inspirat per la bella escenografia de la Bretanya francesa, geografia i lloc de vida de Lazzari. Per tant, situem-nos en aquest context artístic per entendre la magnitud i l'amalgama de colors de la seva extensa Simfonia en Mi bemoll major, de 1907 i estructurada en tres moviments no ortodoxos ni característics formalment parlant. D'entrada, un molt extens Très lent animé de melodies variades, consistents però que exploren els nous models de l'escola moderna francesa. La dissonància hi és present en el conjunt de l'obra i també en el seu segon moviment Lent scherzando lent amb la idea de què el moviment lent no és fes excessiu i fos, sobtadament, alterat per una ràpida melodia. Aquest recurs serà ampliat i explorat per altres compositors posteriors a Lazzari. Per últim, un final Décidé que posa "ordre" i finalitza el gran cercle temàtic que aquesta simfonia recorre i que, tot i seguir nous models decididament innovadors, sorprèn gratament a l'oient. Contrast i salt temporal important en relació a la música medieval d'ahir del català Joan Pau Pujol. La cosmovisió en perspectiva té aquest avantatge determinant. Poder visualitzar i evidentment escoltar la música sense restricció de temps ni d'espai doncs al nostre abast dominem tot el seu Univers i totes les possibilitats que aquest ens ofereix. Com sempre, privilegiats oients, gaudim d'aquest regal que la música, en dansa perpètua, ens ofereix contínuament perquè possiblement és un dels millors premis de la loteria de la vida. Si tot plegat és un instant que aquest sigui, en qualsevol cas, animat, alegre, festiu i amb música perquè els nostres maltractats sentits i les nostres sensibles emocions així ens ho demanen!
A la interpretació la Moscow Symphony Orchestra sota direcció d'Adriano.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminathank you!
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina