diumenge, 3 de febrer del 2013

MENDELSSOHN, Felix (1809-1847) - Symphonie "Lobgesang" (1840)

Grabat de Felix Mendelssohn, de la Joseph Muller Collection





Felix Mendelssohn (1809-1847) compositor i organista alemany nascut a Hamburg. Tanquem aquesta explosiva setmana de celebracions de la millor forma possible. En una sorprenent setmana que iniciàvem diumenge passat amb Mozart seguíem, entre altres, amb Schubert i que finalitzarem, ni més ni menys, que amb Mendelssohn. Quan vaig iniciar el meu etern i apassionant viatge a la millor dimensió que existeix, vaig pensar que la figura de Mendelssohn ja l'exploraria més endavant ja que, segons el meu parer, en aquell temps era "prescindible". Amb el temps, l'error d'apreciació musical és majúscul i imperdonable perquè Mendelssohn s'ha convertit en un dels compositors que més es mereixen el meu absolut respecte i la més profunda admiració. Avui, en aquest dia tant especial en què Mendelssohn compliria 204 anys, recuperaré una de les obres més espectaculars del seu repertori. Però no ens precipitéssim i situem-nos prèviament en context històric. Geogràficament ens hem de situar a Leipzig, coordenada important per entendre aquesta obra d'avui. Allà, instal·lat des de 1835 i havent assumit la direcció de la Orquestra del Gewandhaus de Leipzig, va viure una intensa activitat creativa tot i la mor, aquell mateix any, del seu pare. Alhora, la sincera amistat que cultivaria amb un jove músic alemany de cognom Schumann, l'ajudaria a superar aquesta dura pèrdua. En pocs anys, l'activitat aniria en augment i fruit d'aquest inusitada hiperactivitat en sorgiria, l'any 1840, la descomunal partitura d'avui. Com bé saben tots aquells que coneixen aquest espai els diumenges, tradicionalment, s'escolta i es gaudeix (o per alguns es pateix) missa. En el cas de Mendelssohn, i de moment, no he trobat una missa íntegra si bé podríem ajuntar, per exemple, el seu kyrie en Do menor amb el seu gloria i dibuixar fantasiosament una missa breu... per ara, no ho farem. Per tant, i per tal de celebrar el seu aniversari "com Deu mana", recuperaré una simfonia coral, concretament la Simfonia "himne" cantata opus 52. Reconec haver-la descobert molt recentment i des d'aleshores l'hauré escoltada una desena de vegades per tal de captar-ne la major quantitat i en les millors condicions possibles la seva gamma cromàtica.

Recordem que Mendelssohn va deixar un llegat ingent de música coral religiosa, entre ella, aquesta simfonia coral en què hi trobarem explícitament temàtica religiosa en les parts cantades. De fet, els tres primers moviments inicials són els pròpiament d'una simfonia romàntica, amb un primer moviment maestoso con moto extraordinari, seguit d'un melòdic allegretto que continua amb un adagio religioso... i a partir d'aquí, la catarsis lírica, amb parts solistes, cors monumentals... tot plegat estrenat a l'església de Sant Tomàs de Leipzig, on anys abans hi havia fet vida i miracles el més gran organista de tots els temps, per tal de commemorar la creació de la Impremta 400 anys abans. Sorprenent observar que va haver-hi un temps en què les grans invencions humanes es commemoraven musicalment d'aquesta forma. Segons paraules de Schumann l'estrena d'aquesta simfonia, en una escenografia perfecte com la de Leipzig i la del seu entorn, va ser tant impactant que el públic assistent va quedar literalment hipnotitzat per la magnitud d'aquella simfonia. De fet, pel mateix Mendelssohn, aquesta partitura era una amalgama de simfonia, oratori i cantata... un tot en un que commemorava la Impremta, implícitament al seu admirat Johann Sebastian Bach i de pas la coordenada on aquest havia estrenat l'oratori amb què Mendelssohn el va fer renéixer de la foscor, la Passió segons Sant Mateu. Mendelssohn, músic, pianista, director d'orquestra i dibuixant, és un dels referents musicals i intel·lectuals de tots els temps. Anàlogament a Mozart i a Schubert, ell també va morir molt jove, però havent deixat una empremta tant profunda que, pels segles dels segles, formarà part de la història d'una humanitat que, amb personatges com ell, demostra que l'esperança és l'últim que s'ha de perdre... en nom teu i en honor del que això representa, gràcies eternes i felicitats!

A la interpretació i de nou gentilesa de Carus, els solistes i el cor de la Kammerchor Stuttgart amb la orquestra de la Deutsche Kammerphilharmonie Bremen i la direcció de Frieder Bernius.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: