dijous, 28 de febrer del 2013

ALVARS, Elias Parish (1808-1849) - Harp Concerto & Fantasia

Philip Wilson Steer - The Music Room, 1905-1906
Obra de Philip Wilson Steer (1860-1942), pintor anglès.


- En record del 205è aniversari del naixement d'Elias Parish Alvars -


Elias Parish Alvars (1808-1849) compositor i arpista anglès nascut a Teignmouth. Ja hi tornem a ser però crec que aquesta setmana que va finalitzant hauré de tornar a abusar, justificadament, de celebracions varies fruit d'aniversaris de tot tipus. Avui una de prou important com per marcar-la en el calendari i si més no per tots aquells que estimem, i de quina manera, un instrument singular, l'arpa. Perquè la seva sonoritat és única, és com una poesia que recorre l'espai i que ens inunda d'una sensació de pau i de tranquil·litat misericordiosa. Doncs bé, Alvars va començar a endinsar-se en el complex enteranyinat de la música de ben jove i amb l'ajuda del seu pare, organista amateur. Pel que sembla, el seu primer concert el donaria amb només 10 anys i amb 12 ja seria enviat a estudiar d'una forma més acadèmica a Londres sota supervisió del també compositor i intèrpret d'arpa Nicolas Bochsa de qui possiblement un dia indeterminat també en parlaré. El perfil marcadament romàntic d'Alvars, el fet que sovint ocultava en pseudònims de tota mena la seva identitat i el caràcter quasi oníric de la seva figura el converteixen en una llegenda i en l'essència d'allò que el romanticisme va ser en el seu moment. I Alvars, potser per convicció va creure, també, en la necessitat d'alliberar-se de les cadenes de l'aristocràcia i del mecenes de torn i va viure, exclusivament, de la seva creativitat desbordant i que sovint hipnotitzava a l'audiència. Aquest fet l'obligava a viatjar sovint i de fet trobem referències de concerts en què participava arreu d'Europa. I si bé la fama merescudament se la va guanyar interpretant el cert és que també va realitzar una esplèndida labor pròpia tot escrivint música per al seu estimat instrument de corda pinçada. Avui, per commemorar el seu aniversari, tot un recull d'obres que, evidentment, tindran l'arpa com a protagonista absolut. D'entrada, el Concert d'arpa en Sol menor opus 81, escrit l'any 1842, melòdicament encantador, amb clares reminiscències clàssiques tan en les formes com en les tonalitats i que va dedicar a la reina Victòria d'Anglaterra. L'acompanyarà una Fantasia per a flauta i arpa sobre temes de Bellini que dolçament ens abduirà i que simpàticament ens recordarà al fantàstic compositor italià. Un descobriment magnetosfèric i atractiu per la seva exclusiva dedicació al preciosista instrument. Per nosaltres, en aquest dia de record i d'homenatge al seu nom, un plaer com sempre poder recuperar, escriure i compartir la seva música amb tothom que ho vulgui ja que aquest espai és lliure, gratuït, popular i sense fronteres. I seguint en l'estela de la commemoració del dia em quedaré amb les paraules que va escriure Berlioz a l'escoltar un bon dia, en viu i en directe, a Elias Parish Alvars: "Aquest noi és un mag. A les seves mans l'arpa es converteix en una sirena amb el coll inclinat i els cabells que flueixen commoguts per l'abraçada d'una música d'un altre món".

A la interpretació del primer concert Elizabeth Hainen a l'arpa, amb la Bulgarian National Radio Symphony Orchestra i amb Rossen Milanov a la direcció.

La Fantasia ens la interpreta Rachel Talitman a l'arpa i Etienne Plasman a la flauta.

Gaudiu i compartiu!


 Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dimecres, 27 de febrer del 2013

DRAESEKE, Felix (1835-1913) - Clarinet Sonata, Op.38 (1887)

Gustave Courbet - Winter in the Jura
Obra de Gustave Courbet (1819-1877), pintor francès.


- En record del centenari de la mort de Felix Draeseke -


Felix Draeseke (1835-1913) compositor alemany nascut a Coburg. Si ahir l'honor era per un autor ibèric, avui ens centrarem en la figura d'un alemany de qui, curiosament ahir, se'n commemorava el centenari de la seva mort. Per tant, espero i desitjo que aquest 2013 serveixi per, com a mínim, recuperar encara més la música d'un Draeseke que, tot i les bones edicions existents de les seves obres gràcies principalment als amics del segell CPO, malviu en la foscor de la ignorància artística. I si bé estem en un any de celebració d'autors mediàtics com Verdi, Wagner o Corelli, no hem d'oblidar que també és un any de commemoració d'aquest romàntic alemany enemistat, pel que sembla, amb el seu contemporani Richard Strauss. Enamorat de la música des de ben petit, el seu somni era dedicar el seu geni a crear-ne de nova fruit de la seva inacabable imaginació. Tot i els primers dubtes inicials, va assolir el seu objectiu de graduar-se en música al Conservatori de Leipzig per, posteriorment, traslladar-se en cos, ànima i esperit sant a Suïssa tot establint el seu domicili fiscal i vital en el petit país alpí. Des d'allà, viatjaria a Alemanya amb regularitat fins el punt d'establir una nova residència a Dresden en uns anys en què la seva popularitat com a compositor anava increscendo. Possiblement, el cas de Draeseke és més propi del segle XX que no tant del XIX en el sentit que la seva fama la deu, exclusivament, a la composició ja que, com a intèrpret, es desconeix, fins i tot, si sabia tocar algun instrument. Una de la virtuts i dels extraordinaris mèrits de la majoria de compositors anteriors era la dualitat interpretativa i compositiva. Amb el temps, i més a la actualitat, podem escoltar magnífics intèrprets que, no obstant, no volen, no poden o potser no creuen en la composició. És una llàstima perquè possiblement molts d'ells, amb els profunds coneixements i les mostres de talent amb què es presenten al món, podrien arribar a ser grans compositors.

En qualsevol cas, durant el barroc, el classicisme i el romanticisme la majoria de compositors eren intèrprets fet que enriquia, sobremanera, el propòsit últim de la composició que no és altre que la posterior interpretació. Doncs Draeseke, tot i aquesta restricció, va ser un compositor tan imaginatiu com productiu ja que el seu catàleg és molt extens, variat i se'ns presenta amb una diversitat de registres i de partitures prou important com per pensar i creure que la història és possible que no hagi estat del tot justa en el seu cas. Avui, em centraré en una curiosa i simpàtica partitura de piano i clarinet en Si bemoll major opus 38. Escrita en el període àlgid compositivament parlant del seu autor, la va compondre l'any 1887 i la va dedicar a un company de professió del Conservatori de Dresden, el clarinetista Friedrich Demnitz. Tot i presentar quatre moviments, és una obra d'una extensió molt equilibrada entre ells. Allegro moderato inicial, seguit d'un Adagio ma non troppo, d'un Scherzo i d'un Rondo allegro con brio. Per si voleu desgranar tècnicament la partitura ho podeu fer en anglès des d'aquí. Un plaer conèixer i presentar a Draeseke en aquest espai. Per mi mateix ha resultat ser tot un descobriment del qual, reconec, tot just n'he escoltat un parell d'obres. Un centenari d'un naixement d'un autor que va viure en la glòria i en l'admiració però que ha perdut presència fins el punt d'haver-lo de recuperar de l'oblit. Nosaltres, per coherència, per principis i per fidelitat a la filosofia d'aquest espai, així ho farem. Tant de bo amb el temps el fet de parlar-ne no sigui una raresa sinó una absoluta normalitat perquè no dubto que la seva creació musical, sens dubte, s'ho mereix. En record a Draeseke!

A la interpretació el Pierce-Aomori Duo.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

dimarts, 26 de febrer del 2013

FAJER, Francisco (1731-1809) - Les set paraules de Crist a la creu

Rembrandt - Christ Crucified Between the Two Thieves
Obra de Rembrandt van Rijn (1606-1669), pintor holandès.




Francisco Javier García Fajer (1731-1809) compositor espanyol nascut a Nalda. Avui doble motiu de celebració. El primer l'explicaré ara, el segon me'l reservo pel final. D'entrada, avui es commemora el 204è aniversari de la mort de Fajer, per tant, bon dia per parlar-ne i donar a conèixer un dels actius més importants de la cultura espanyola del segle XVIII. Conegut amb el sobrenom de "lo Spagnoletto", es va formar musicalment a Saragossa abans de traslladar-se, per un bon temps, a Nàpols on va ampliar els seus coneixements i de retruc va entrar en contacte amb la potent tradició operística italiana de l'època. A Itàlia, pel que sembla, va estrenar diverses òperes amb més o menys fortuna abans de retornar i d'establir-se, de forma definitiva, a Saragossa com a mestre de capella.de la seva Catedral. Si bé el gruix de la seva vida el va passar a Saragossa fins a l'últim dels seus dies, el cert és que es té constància d'alguns moviments per diferents ciutats europees tot presentant algunes de les seves obres. El seu estil, hereu de la tradició italiana, va ser marcadament diferenciat del de l'escola espanyola per la qual cosa, sovint, se l'ha menystingut al nostre país fins al punt de rebre fortes crítiques d'alguns musicòlegs espanyols per la seva "dèria" musical italiana i pel desastre que això va significar, segons ells, per la música del nostre país. En qualsevol cas i amb independència de la crítica oficial, per nosaltres resultarà un plaer i un honor poder reverenciar a Fajer, per primera vegada, en aquest espai. I per fer-ho recuperarem dues obres ben diferenciades entre elles. Ambdues són de caràcter i de filosofia religiosa. D'entrada, el Salm 94 de la Bíblia per a solistes, cor, orquestra de cordes, trompes, flautes, fagot i orgue. Aquesta abundància orquestral ens dóna una pista important, el marcat caràcter italià de l'obra que característicament notarem en les riques melodies instrumentals i líriques, l'aparent simplicitat de les formes i el caràcter festiu, tot i ser un Ofici de Difunts, de l'obra. Obertura de Les set paraules de Crist a la creu per a solistes, cordes i baix continuo. Escrit pels vols de 1787 i de forma paral·lela a la coneguda obra de Franz Joseph Haydn, és una partitura pensada per a ser interpretada durant el sermó de les set paraules, per tant, no té una funció litúrgica pròpiament sinó més aviat devocional. Són meditacions en vers i en castellà sobre el contingut de les set paraules. I com deia al principi, avui doble motiu de celebració. Bé, ho matisaré perquè el segon motiu ho és d'una forma estrictament personal ja que avui és l'aniversari del meu pare. Per tant, l'entrada d'avui escrita en honor seu perquè no dubto, i coneixent-lo, que aquesta música, però especialment el contingut de la mateixa, l'hi farà considerable il·lusió. Per tu i per sempre, perquè t'estimem, felicitats! 

A la interpretació de les Set paraules la Orquestra de Cambra Catalana amb la contralt Montserrat Pi, la soprano Young-hee Kim i la direcció de Joan Pàmies. 

El salm 94 interpretat per La Grande Chapelle amb el director Albert Recasens i la Schola Antiqua amb Juan Carlos Asensio, director. 

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 6 comentarios

dilluns, 25 de febrer del 2013

BUSTIJN, Pieter (1649-1722) - Suites for harpsichord

Ludolf Bakhuizen - The warship Brielle on the Maas before Rotterdam 1689
Obra de Ludolf Bakhuizen (1630-1708), pintor holandès d'origen alemany.




Pieter Bustijn (1649-1722) compositor i organista holandès nascut a Middelburg. Viatgem als Països Baixos, geografia poc avesada a ser la protagonista en aquest espai, si més no, musicalment parlant ja que de pintures d'il·lustres artistes holandesos n'hem fruit d'uns quants exemples. I de fet, en aquest sentit, el paisatge que Bustijn es devia trobar en el seu temps era el d'una Holanda immersa en una bulliciosa i cromàtica edat d'or pictòricament parlant. De fet, la mateixa ciutat de Middelburg era un dels principals motors culturals d'una Holanda dominada per pintors de la categoria de Johannes Vermeer, Rembrandt, Willem van de Velde o Jan Steen entre moltíssims altres. Per tant, el context escenogràfic en què Bustijn va créixer va induir-lo, inevitablement, a dedicar la vida a l'art i en el seu cas a la música. Ara bé, la devastació que la Segona Guerra Mundial va causar a Europa en general i a Middelburg en particular han convertit a l'autor d'avui en una relíquia musical històrica i absent de qualsevol escenari fruit del profund desconeixement que se'n té. En aquest sentit, hem de situar el recull d'obres d'avui com la única producció recuperada i pertinentment editada. Pel que sabem, aquest opus 1 fou imprès a Amsterdam l'any 1712 per Estienne Roger a qui agraïm haver-ho fet ja que és precisament la seva impressió la que ha estat recuperada de l'oblit més profund en què malviu Bustijn perquè, fins i tot, biogràficament parlant són escasses les referències vitals i professionals.

Que aquesta circumstància no ens despisti perquè si bé al nostre temps el coneixement que en tenim és nul o quasi bé, en el seu devia tenir certa fama i representa un dels pocs testimonis de la música de clavecí holandesa de principis del XVIII. És diu que el mateix Johann Sebastian Bach tenia una còpia impresa de les Suites de clavicèmbal opus 1 que avui recuperarem. I la veritat que l'audició d'aquest recopilatori de Suites que podem deduir que van influir positivament en Bach i el seu geni, són una autèntica delícia pels sentits. Increïble pensar en la quantitat de música d'aquest estil que s'ha perdut per sempre. Tresors inèdits que representen un ínfim percentatge d'un segle en què l'art, la música i la cultura en general van viure en l'albor del pedestal creatiu per excel·lència. Vet aquí la història de vida d'un mestre a la dreta de la foscor més absoluta d'un segle que va viure en la opulència artística d'una forma sorprenentment sistemàtica. En un temps, el nostre, en què l'actualitat orbita a l'entorn de la nova i dogmàtica "cultura" tecnològica, el cert és que la mirada retrospectiva al passat ens omple d'una nostàlgia intensa i ens fa pensar en si la vida actual és la que realment Sentim què volem. No dubto de les virtuts que l'univers que ens ha tocat viure, com per exemple la de poder compartir virtualment la major quantitat de coneixement musical existent possible, és un grau positiu important i potent. Tanmateix, també crec, amb melancolia creixent, que potser la nostra és una guerra perduda en què possiblement, i en un futur més proper que llunyà, el poder parlar de Bustijn, per posar un exemple, no serà viable perquè simplement el fet de parlar-ne ja haurà passat a la història... mentrestant, delectem els nostres sentits i emocionem-nos amb la simple presència d'un despistat i elegant clavecí!

A la interpretació, a un nivell excel·lent, el clavecinista italià Alessandro Simonetto.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Bustijn: Suittes pour le Clavessin

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

diumenge, 24 de febrer del 2013

AUMANN, Franz Joseph (1728-1797) - Missa da Requiem

Jusepe de Ribera - The Lamentation over the Dead Christ
Obra de Jusepe de Ribera (1591-1652), pintor espanyol.




Franz Joseph Aumann (1728-1797) compositor austríac nascut a Traismauer. Una de les riqueses o misèries d'aquest espai, segons es miri, és la constant recuperació d'autors "extravagants" en el sentit que difícilment en sentirem a parlar més enllà dels exclusius ambients de malalts i de melòmans embadalits com el cas de servidor que us escriu en aquest fred diumenge de febrer. I que sapigueu que ho fa tot escoltant a un compositor que espero que us resulti més conegut i de qui no dubto que el bo d'Aumann en tenia, com a mínim, bones referències. Parlo de Johann Adolph Hasse un dels compositors "marca de la casa" i d'obligada lectura auditiva del segle XVIII. Aumann, de qui avui 24 de febrer en celebrem el seu 285è aniversari de naixement, és un d'aquells autors que va haver de ser rescatat de la foscor, ara fa uns bons anys, gràcies a la bondadosa labor d'un enamorat de la música sagrada, el també austríac Anton Bruckner de qui, pecaminosament, no n'he parlat encara. Deu ni do la feina acumulada que tinc perquè la llista de compositors per donar a conèixer és tant extensa que fa vertigen. Bé i pel que fa a Aumann, que va cantar al mateix cor que Michael Haydn o Johann Georg Albrechtsberger a Viena, va dedicar la vida a l'església i concretament a l'Ordre de Sant Agustí a Àustria. Poca cosa més sabem d'aquest misteriós autor que, a banda d'escriure unes 300 obres entre misses, ofertoris, motets, himnes i salms per l'església, també va dedicar el seu temps a la còpia, edició i impressió sistemàtica, d'un valor incalculable, d'alguns dels manuscrits dels Haydn o del mateix Albrechtsberger. I què té a veure Bruckner en tot plegat doncs bé la veritat que, en vista del coneixement profund que tenia de la música, pel que sembla va utilitzar, entre d'altres, les obres d'Aumann per tal de perfeccionar en la tècnica del contrapunt fet pel qual i de retruc va ajudar en la seva preservació i posterior difusió. De fet, el contacte amb Aumann es produiria de ben jovenet, quan un Bruckner de 13 anys seria internat a l'abadia Sant Agustina de Sant Forlià, la mateixa que un segle abans havia vist en Aumann la llum de la música celestial.

Per tant, agrair a Bruckner l'esforç per conèixer, preservar i divulgar una música d'un dels seus mestres. Aumann, de fet, va prendre com a model artístic als germans Haydn de qui deu bona part del seu bon art i de qui espero, si és així, que properament se'n editin la totalitat de les seves innombrables misses. Avui, per commemorar l'efemèride, ens centrarem en la única edició existent, per ara, del repertori d'aquest sacerdot que, pel que diuen, tenia un sentit de l'humor tan àcid com antagònic a la serietat que tradicionalment transmet o vol transmetre la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana. Una Missa de Rèquiem que introduirem amb un pertinent i solemne Te Deum. Com deia les úniques produccions recuperades del seu catàleg i que, malauradament, pequen d'una interpretació sensiblement irregular i que possiblement redueixen, àmpliament, la dimensió que no dubto que Aumann va tenir i ha de tenir històricament parlant. I el per què d'aquesta categòrica afirmació ve motivat per la decisió que la direcció artística, per una qüestió de fidelitat històrica admirable, va prendre al considerar que fos el cor infantil de la pròpia Abadia de Sant Forlià la que cantés el gruix de l'obra. És evident que la altura del cor i de les seves veus no estan a un nivell suficient com afrontar una obra d'aquestes característiques. Tot i això, és d'agrair l'esforç, la dedicació i la bona voluntat per fer-ho i per a recuperar un mestre que, tot i la irregularitat d'algunes veus, no dubto que estaria orgullós dels seus representants en veu, música i escenografia. Per a nosaltres, poder presentar novament un autor europeu la dimensió del qual roman totalment per a conèixer és un plaer dionisíac. Alhora, fer-ho el dia del seu aniversari és la guinda del pastís que avui hauria de comptabilitzar 285 espelmes en honor al seu amfitrió. I no feu cas de les meves paraules tot menystenint la interpretació perquè això ja ho tenim els melòmans obsessius que busquem, constantment, la perfecció en la interpretació i en la qualitat del so. Vosaltres, ànimes més bondadoses i menys punyeteres que la meva, de ben segur que en gaudireu i per un dia podreu parlar als vostres amics, enemics, familiars i animals domèstics, d'un autor austríac de cognom Aumann que avui fa anys... celebrem-ho!

A la interpretació el músics esplèndids d'Ars Antiqua Austria amb les veus de St. Florianer Sängerknaben  i la direcció de Gunar Letzbor.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Franz Joseph Aumann - Requiem

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dissabte, 23 de febrer del 2013

CZERNY, Carl (1791-1857) - Symphony No.6

Bernardo Bellotto - Vienna Viewed from the Belvedere Palace
Obra de Bernardo Bellotto (1721-1780), pintor italià. 




Carl Czerny (1791-1857) compositor i pianista austríac nascut a Viena. El dia que parlava de Tessarini vaig tenir unes paraules de record en honor a Czerny tot recordant que, precisament aquella data, era el seu aniversari de naixement. I si aquell dia no en parlava avui ho faré i esmenaré l'enorme injustícia de no fer-ho el dia que tocava. Tant de bo sigueu complaents i perdoneu el meu oblit sense rancúnia ni rubors. Bé, en qualsevol cas, Czerny, a qui tots relacionem amb el piano amunt i avall i de qui, de ben segur, molts alumnes sovint deuen maleir per les dificultats d'alguns dels seus innombrables estudis de piano va ser, inesperadament per molts, un prolífic compositor de transició clàssico-romàntic. Perquè biogràficament sabem que Czerny, alumne privilegiat en el seu torn del mestre de Bonn, el sord i exigent Beethoven, va viure una vida molt intensa de treball des de ben petit amb no uns bons problemes socials derivats d'aquesta obsessió familiar per la feina i no tant per la vida. Conseqüentment, tot té virtuts i defectes i aquesta internada induïda pels seus propis pares el van convertir en una "màquina" pianística literalment parlant. Alhora, el seu profund coneixement de Bach, Scarlatti, Mozart, Haydn i el mateix Beethoven el va promocionar com a un dels professors més cotitzats de tots els temps fet pel qual treballava de sol a sol tot ensenyant piano a uns alumnes encantats que, tot i això, veien panxacontents com els honoraris de Czerny, que solidàriament demanava, augmentaven a mesura que la seva fama docent creixia. Ara bé, que el seu dia a dia no ens enganyi perquè Czerny, superdotat a l'hora d'assumir reptes i fites, va ser un compositor d'una magnitud que tot just ara comencem a valorar al nivell que toca. A més a més, el grau de meticulositat era tal que tenia el deliri o la virtut, segons es miri, de catalogar ell mateix tota la producció pròpia fet pel qual la podem trobar ben classificada.

Un repertori, extens i molt variat de gèneres entre sonates de piano, simfonies, concerts, música de cambra i, atenció, una descomunal producció de música religiosa (!) de la qual, de moment, trobar-ne edicions resulta, encara, una fantasia de proporcions bíbliques... temps al temps. Bé, ens conformarem amb la seva obra instrumental que no és poca i recuperarem una de les seves simfonies, la grandiloqüent Simfonia número 6 en Sol menor que, per ella mateixa, ja farà el treball per nosaltres i no caldrà afegir gaires comentaris. Czerny, com dèiem, es parodiava a sí mateix i no va pretendre, pel que sembla, innovar en el seu treball compositiu. Aquest desvergonyiment, no obstant, és el que atorga a les obres de Czerny tota la seva dimensió que mereixen perquè, si bé recorren els camins ja coneguts i explorats pels Beethoven & company, el cert és que Czerny els impregna d'un aire propi d'una forma inclassificable però prou potent com per tenir-hi la orella hipnotitzada. Tant de bo el meu intent de fer justícia i de recordar Czerny com es mereix s'hagi resolt amb nota perquè em sento en deute amb el pianista austríac per no haver fet l'espai que l'hi tocava el passat 21 de febrer. Avui, en aquest dia de neu i fred a Catalunya, dues obres que testimonien fins a quin punt la història ha estat a punt de cometre un genocidi cultural d'una figura cabdal de la història de la música. Per sort, en aquesta Europa que es (des)il·lustra acceleradament, encara hi ha centenars de milers de ciutadans que vetllen per l'esperit últim de tot plegat, la cultura i el bé immaterial que aquesta transmet a les nostres descarrilades ànimes. Celebrem-ho amb retard, amb tot el nostre profund i sincer reconeixement i felicitem a Carl Czerny!

La simfonia ens la interpreta la Stuttgart Radio Symphony Orchestra sota direcció de Grzegorz Nowak.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

divendres, 22 de febrer del 2013

MARTINI, Giovanni Battista (1707-1784) - Salmo Beatus Vir

Francesco Zugno - Abraham and the Three Angels
Obra de Francesco Zugno (1709-1787), pintor italià.



Giovanni Battista Martini (1707-1784) compositor i organista italià nascut a Bolonya. M'omple de joia i d'esplendorosa i brillant satisfacció el poder parlar de Martini. El filòsof per antonomàsia del classicisme no tan sols es mereixeria una entrada en un despistat bloc de música sinó una enciclopèdia pel volum i per la quantitat de referències que els seus postulats, d'una forma directa, van influir decisivament en tot el grupuscle de tendències musicals que van derivar en el classicisme. De fet, no hi ha discussió en què va ser així i que va ser el pedagog musical més sol·licitat del segle XVIII per a mestres de totes les edats, geografies i condicions. Per entendre el per què de tot plegat ens hem de situar en la cronologia dels fets. Martini, que va néixer en una de les principals ciutats dels Estats Pontificis, una àmplia regió italiana sota poder de la jerarquia eclesiàstica, va entrar en contacte amb la música de la mà de Giovanni Antonio Ricieri, un castrat i compositor realment poc conegut però determinant per ell a l'hora d'orientar-lo per tal de desenvolupar la seva apassionant i antològica carrera filosòfica i musical. És així com aprendria l'art interpretatiu amb l'orgue, el clavicèmbal i el violí i també, de passada, el compositiu que, posteriorment, ampliaria amb noves idees que ressonarien amb força a l'Europa il·lustrada. El seu caràcter, la seva perseverança, la brillant capacitat intel·lectual i el seu perfeccionisme el van dotar d'un geni innat per tal d'estudiar i de transmetre els seus coneixements a tota una generació daurada de mestres de la música, entre ells, Mozart, Gluck, Jommelli, J.C. Bach,... Ara bé, el cas de Martini és superlativament peculiar perquè si bé el coneixem molt bé com a mestre docent, en parlem relativament poc com a mestre compositor. I no hem d'oblidar que la seva dilatada experiència la va aplicar amb excel·lència a un treball propi com a compositor en el seu càrrec de mestre de capella a Bolonya.

Allà crearia una producció musical descomunal amb més de 2000 obres catalogades entre litúrgia i instrumentació. Malauradament, menys d'un 5% del seu catàleg ha estat convenientment editat i recuperat. La història, per tant, té un enorme deute pendent amb el pare "Martini" que tant de bo i amb el temps es pugui esmenar amb la justícia i el reconeixement que, sens dubte, mereix. Avui, en aquest divendres de fred rigorós, parlarem de la seva producció sacre. Crec recordar que el dia que vaig parlar de Martini ho vaig fer, també, en relació a un himne típic i tòpic en aquest espai, un preciós Te Deum en Re major que invito, evidentment, a escoltar amb el deteniment que mereix. En el cas que ens ocupa, centrarem un seguit d'obres diferenciades i les situarem a l'entorn del preciós i delicat salm bíblic Beatus Vir per a cor i baix continuo. L'acompanyaran, indistintament, sonates d'orgue i de clavecí en un estil genuí i tant característic del classicisme de l'Italià. Entre elles, he situat dos motets a capella i un motet per a cor i baix continuo. Com he comentat, no resulta gens fàcil trobar bona discografia del gran pare musical del segle XVIII. Per nosaltres el plaer que representa poder-ne parlar sonorament ja és un regal per la trajectòria, la importància històrica i el llegat que, en cos i ànima, va deixar per a la posteritat. Perquè la humanitat, tot i la immundícia superficial en què actualment viu de forma plaent, va néixer, va créixer, va desenvolupar-se i va consolidar-se al voltant de figures com les de Martini que van dedicar la seva vida al servei de l'art, de la música, de la cultura i del coneixement. Nosaltres, éssers mediocres de la postmodernitat, no podem sinó fer honors al seu nom perquè possiblement al nostre temps personatges com tu, Giovanni Battista Martini, sou més necessaris que mai. Per sempre, gràcies!

A la interpretació Norbert Düchtel a l'orgue, Oscar Milani al clavecí i el cor de la Freiburger Domkapelle.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dijous, 21 de febrer del 2013

TESSARINI, Carlo (1690-1766) - Introducioni a 4, Op.11

Canaletto - The Entrance to the Grand Canal in Venice
Obra de Canaletto (1697-1768), pintor italià.




Carlo Tessarini (1690-1766) compositor i violinista italià nascut a Rimini. Vet aquí la història d'un Italià de qui biogràficament en sabem poca cosa però que, pel que ens diuen els historiadors que l'han estudiat, va viure en constant moviment per l'Europa del segle XVIII. Tot i que desenvoluparia la seva carrera musical a Venècia i a Roma principalment, el considerable temps de vida de què va gaudir, el situen a París i a Londres passant per Alemanya o els Països Baixos en una època d'ebullició musical per excel·lència. Per tant, tot i ser un actor escorredís i misteriós certament va viure en sintonia amb el seu temps i el seu art que virtuosament va desenvolupar. De la seva etapa de joventut, malauradament, no en tenim referències. Tot i no existir documentació al respecte, pel que sembla, va treballar d'una o altra forma amb Vivaldi i possiblement amb Corelli si bé són pures especulacions deductives per la similitud de la seva música amb la d'aquests autors. En qualsevol cas, la primera referència escrita la trobem a Venècia com a violinista de la Basílica de Sant Marco i de l'església de Santa Maria del Derelitti. Des d'allà promocionaria musicalment a Urbino on assoliria el càrrec de mestre de capella de la seva Catedral. En aquest punt, a banda de compondre, s'encarregaria d'editar i d'imprimir les seves pròpies obres i les d'altres compositors. Bona salut i bon esma demostraria ja que lluny d'esgotar-se seria a partir de 1740 que iniciaria una sèrie de viatges que el deslocalitzarien d'Itàlia i el situarien arreu d'Europa tot interpretant concerts com a violinista. Tot plegat, no obstant, sense tenir referències prou clares i concises dels seus moviments.

És així mateix com, tot i conèixer el seu art interpretatiu, hem de situar en el panorama musical el seu art compositiu. I què en sabem d'aquest doncs. De forma efectiva, poca cosa. I principalment, de la poca producció pròpia recuperada de Tessarini, la majoria d'ella és instrumental i específicament vinculada amb el violí. Per tant i entrant en matèria estrictament musical, avui recuperarem una sèrie de "simfonies" sota l'etiqueta d'Introducioni a 4 opus 11. I per què dic simfonies entre cometes perquè és el que realment són. Tots sabem que Haydn fou el precursor, amb tots els però(s) del món, de la simfonia clàssica, si més no acadèmicament i institucionalment parlant. Tanmateix, i abans que el gran Haydn fes acte de presència, multitud de compositors, amb més o menys fortuna, van temptejar filosòficament amb el gènere simfònic d'una forma embrionària. Aquest és el cas de Tessarini que, en un estira i arronsa i possiblement sense voler-ho, va escriure una tesi sobre com hauria de ser la simfonia sense saber-ho perquè les mostres d'avui no deixen de ser breus simfonies estèticament barroques i amb tímides aproximacions a un classicisme incipient. Per acabar, pecat el meu el de no recordar que avui, 21 de febrer, era l'aniversari de naixement d'un dels meus compositors preferits, el pianista austríac Carl Czerny. Reminiscències de la grip, en conjunció amb una memòria lamentable, m'han abocat a un oblit imperdonable perquè feia dies que tenia marcada la data d'avui com a destacada en el calendari quan, per art de màgia, ahir plàcidament vaig començar a capficar-me en Tessarini sense adonar-me que avui havia de parlar de Czerny. En fi, que li dedico la música d'aquest Italià amb la ferma idea de, molt properament, tornar a fer justícia musical al meu estimat pianista i compositor austríac!

A la interpretació, en primera gravació mundial, el conjunt Aura Musicale amb instruments originals i sota direcció artística de Balázs Máté.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

SPOTIFY: No disponible.

TESSARINI, C.: Introducioni a 4, Op. 11, Books 2-4

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dimecres, 20 de febrer del 2013

SILCHER, Philipp Friedrich (1789-1860) - Heimliche Liebe

Wilhelm von Schadow - Die Familie Bendemann und ihre Freunde (c.1830)
Obra de Wilhelm von Schadow (1789-1862), pintor alemany.




Philipp Friedrich Silcher (1789-1860) compositor i pianista alemany nascut a Weinstadt. Tornem a Alemanya i fem-ho de la mà d'un romàntic expert en l'art del Lied. Perquè Silcher, alumne privilegiat de Conradin Kreutzer i de Johann Nepomuk Hummel, va experimentar amb la música després de conèixer i d'intercanviar opinions, al Seminari de la Universitat, amb Carl Maria von Weber. I si bé la seva idea inicial, motivada per la tradició familiar paterna, era la de ser professor d'escola, el cert és que la música i específicament aquella relacionada amb la veu i la cançó tradicional el van decidir a decantar-se, per sempre, per aquest art. Al nostre espai-temps la figura de Silcher és, ja hem perdut el compte de tantes vegades que és així, absolutament desconeguda. En qualsevol cas, el nostre deure i el nostre plaer més vehement serà el de recuperar-ne algunes pinzellades de les seves creacions que, inevitablement, tindran molt a veure amb la tradició lírica i popular germànica ja que, des de la seva posició com a mestre de música de la Universitat de Tübingen, dedicaria gran part del seu temps i esforç a recuperar la música coral i vocal de l'Alemanya més tradicional amb la idea d'internacionalitzar-la i de convertir-la en un referent artístic arreu. De fet, tot i el profund desconeixement que en tenim a Catalunya, el cert és que a Alemanya forma part del repertori coral d'una forma totalment normalitzada. Per tant, tot i que introduirem musicalment el personatge d'avui amb un parell de mostres instrumentals, el plat principal seran algunes de les cançons per a veus masculines, veus femenines i veus mixtes a capella o amb acompanyament de piano. Ara bé, com a bon alumne d'un extraordinari mestre com Hummel, hereu de la tradició clàssica dels Mozart i companyia, Silcher tenia una solvència i un detallat coneixement de la instrumentació i de la composició.

Conseqüentment, del seu extens repertori, a banda de l'arranjament de més de 300 cançons, hi podrem trobar música de cambra, sonates per a piano i orgue, composicions orquestrals i variacions sobre temes d'altres compositors. És d'aquesta forma que introduirem a Silcher amb una preciosa partitura sota l'etiqueta de Variations on Nel cor piu mio sento from Paisiello's La Molinara, que com bé ens informa, són una sèrie de variacions per a flauta i piano d'una de les àries de la òpera bufa La Molinara de Giovanni Paisiello, autor italià de qui un bon dia en parlaré. Seguidament, una mostra contundent del seu treball orquestral amb la Obertura en Mi major, una de les poques obres orquestrals que han sobreviscut al pas del temps. D'influència clàssica, respirarem a Mozart i a Weber amb recurrència i amb un somriure còmplice als llavis. Tot plegat per a introduir les cançons que, amb un format breu i simple, ens cantaran sobre l'amor, la naturalesa o la societat. Finalitzarà amb unes Variations on In einem kuhlen Grunde per a pianoforte. Varietat de gèneres i de registres d'un autor tan conegut a Alemanya com desconegut a la resta d'Europa. Ara bé, i en uns dies en què l'Astronomia ha estat la protagonista, més enllà de la corrupció, espionatges varis, monarquies i monarques en decadència i d'indecències recurrents, podem dir amb orgull, o no, que Silcher és un dels pocs compositors que tenen la sort, o no, de tenir un asteroide al seu nom, concretament el 10055 Silcher que, per fortuna, no té una òrbita perpendicular a la nostra i, per tant, no serà notícia ni per aproximació indeguda ni per caiguda meteòrica inesperada. Celebrem-ho així com celebrem a Silcher de qui poc o gens en coneixíem però de qui, a partir d'ara, el seu cognom, esperem, ens resultarà una mica més familiar!

A la interpretació de les Variacions d'un tema de Paisiello, sota gentilesa del segell TUDOR, Andras Adorjan a la flauta i Alfons Kontarsky (1932-2010) al piano.

La obertura, cançons i sonata de pianoforte ens les interpreten Susan Wenckus al piano amb el Südfunk-Chor Radio i la Sinfonieorchester Stuttgart sota direcció conjunta d'Uros Lajovic i Rubert Huber.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dimarts, 19 de febrer del 2013

VON CALL, Leonhard (1767-1815) - Guitar quartets

Cariani - A Concert (1518-20)
Obra de Cariani (1490-1547), pintor italià.




Leonhard Von Call (1767-1815) compositor i guitarrista italià nascut a Appiano sulla Strada del Vino. Viatgem als contraforts dels Alps i entre els verds paisatges vitivinícoles d'aquesta encantadora i tranquil·la regió d'Itàlia per a descobrir-hi un actor, convenientment ben amagat, de cognom austríac. De fet, tot i néixer en una petita població nord italiana el cert és que en aquell temps formava part de l'immens Sacre Imperi Romanogermànic. I per què avui, doncs bé, per a commemorar-ne l'aniversari del seu decés avui fa 198 anys. Evidentment, una excusa perfecte per a promocionar-ne la seva fosca i recòndita figura. Von Call va viure una vida militar en paral·lel a una vida musical iniciada, senzillament, com a passatemps. De fet, no sabem si una de les seves missions era la de tocar la guitarra al front, no obstant, bons mèrits devia fer a la guerra de la Primera Coalició, en què un conjunt de monarquies europees s'aliarien vers els revolucionaris francesos, ja que rebria l'ordre Pour le Merite, la màxima condecoració que atorgava el Regne de Prússia. Musicalment, no seria fins a l'any 1796 que d'una forma més o menys acadèmica començaria a il·lustrar-se artísticament parlant i directament a compondre. De fet, el seu repertori tot i resultar-nos a la majoria de nosaltres absolutament ignot, va ser prou extens i amb més d'un centenar d'obres, la majoria d'elles per a violí, flauta i guitarra. En aquest sentit, un plaer superlatiu serà recuperar una part del seu llegat per a guitarra i cordes. Un tresor, novament inesperat i fruit de la més romàntica de les casualitats, ens descobrirà un nou actor de l'univers de la música. Perquè del conjunt d'obres de cambra de Von Call possiblement, els Quartets per a guitarra opus 57 i 118 que avui recuperarem, deuen ser una de les partitures més refinades del seu estil clarament galant, tècnicament brillant i estèticament sublim. La guitarra té la particularitat de ser un instrument que, ben acompanyat per la solfa i les tonalitats dels altres instruments, conjuga amb una elegància superba i en resulta, simplement, una catarsi pels sentits. Agradable sorpresa la d'avui, per inesperada com per gratificant. En un dia en què un violoncel·lista de cognom Boccherini també compliria anys, concretament 270, dediquem aquesta preciositat guitarrística al seu honor perquè, com bé sabem aquells que adorem l'italià adoptat musicalment a Espanya, va dedicar una bona mostra del seu art a la guitarra i al seu encant. Per tant, doble motiu de celebració el d'avui, d'entrada commemorem i divulguem a Von Call i de passada, rendim el merescut homenatge a Boccherini, de qui ja n'he parlat un parell de vegades i de qui convido, evidentment, a gaudir-ne d'un art immaculat i que mereixeria, per volum i per qualitat, d'un espai virtual com aquest. Gràcies Leonhard Von Call!

A la interpretació Michael Kevin Jones al violoncel, Agustin Maruri a la guitarra, Bruce Whitson a la viola i Gilles Colliard violí.

Gaudiu i compartiu!


Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Leonhard von Call: Complete guitar quartets

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 15 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)