CARDOSO, Manuel (1566-1650) - Missa 'Miserere Mihi Domine'

Obra de Georges de La Tour (1593-1652), pintor francès (1)

- Recordatori de Manuel Cardoso -

En el marc de la celebració del seu 450è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Georges de La Tour (Vic-sur-Seille, 13 de març de 1593 - Lunéville, 30 de gener de 1652) va ser un pintor francès. A partir de 1616 apareix documentat a Lorraine, data en què es creu que va poder realitzar un viatge a Itàlia. El 1620 es va traslladar a Lunéville residència de l'amant del Duc de Lorena i de la Cort. A partir d'aquest moment va treballar amb continuïtat en aquesta ciutat, fins i tot després de l'annexió del Ducat a França el 1638. Va ser un artista molt actiu que va assolir una gran notorietat, però del qual es conserven escasses obres, ja que avui només es coneixen uns 50 quadres. Es considerat com un dels millors seguidors de la línia naturalista de Caravaggio. Les seves primeres obres de joventut, El pagament dels deutes i l'aiguafort El tocador de trompeteta, el situen al costat dels protagonistes del naturalisme, en la millor línia romana. Només hi ha dues obres datades amb absoluta seguretat, El penediment de Sant Pere, de 1645, i La negació de Sant Pere, de 1650. Els cèlebres nocturns s'atribueixen a l'última etapa de la seva vida. En aquesta línia es troben les seves Magdalenes, Sant Josep fuster i Sant Sebastià. Tant les seves pintures religioses com els seus quadres de gènere es caracteritzen per composicions construïdes mitjançant volums plans i geomètrics i pels estudis de llum que envolten els personatges que alhora serveixen per definir l'espai. La llum l'utilitzava de diverses formes; amb obres clares i diürnes, com Sant Jeroni penitent o El trampós, o amb forts contrastos de clarobscurs però situant els focus de llum a l'interior del mateix quadre, a diferència de l'obra de Caravaggio que són exteriors i indefinits. Al seu Sant Josep fuster el focus de llum és la vela que sosté el nen. Aquesta tendència s'aguditza en els seus nocturns, servint al pintor per aïllar i concentrar-se en allò fonamental de l'obra, deixant la resta entre tenebres. Sovint va pintar diferents variacions d'un mateix tema, i la seva producció és relativament petita. El seu fill Étienne (1621-1652) va ser el seu deixeble, i actualment es fa difícil distingir les obres de l'un o de l'altre. Ell i la seva família van morir d'una epidèmia el gener de 1652.

Font: En català: Georges de La Tour (1593-1652) - En castellano: Georges de La Tour (1593-1652) - In english: Georges de La Tour (1593-1652) - Altres: Georges de La Tour (1593-1652)

---

Parlem de Música...

Manuel Cardoso (Fronteira, 1566 - Lisboa, 24 de novembre de 1650) va ser un compositor portuguès. Des del 1574 o 1575 va estudiar música i teoria al cor de l'escola de la Catedral d'Évora, probablement amb Manuel Mendes. El dia 1 de juliol de 1588 va entrar al Convent do Carmo de Lisboa. Va assolir el càrrec de mestre de capella i de sub-prior del Carmo. El seu nom es va fer famós a Portugal per la seva música però també per la seva religiositat rebent l'honor públic del Rei João IV. El 1625 va dedicar, precisament, el primer dels seus llibres de misses al rei. A partir d'aleshores va seguir publicant música en diverses col·leccions de misses i motets. Més endavant, en un viatge a Madrid del 1631, va aconseguir el patrocini del Rei Felip IV d'Espanya a qui va dedicar el seu tercer llibre de misses (1636). Moltes de les seves obres es van perdre durant el terratrèmol que va arrasar Lisboa el 1755. Va morir en aquesta ciutat el novembre de 1650.

OBRA:

Vocal religiosa:

all printed works published in Lisbon:
Cantica BMV, 4, 5vv (1613); ed. in PM, ser.A, xxvi (1974)
Missae, 4–6vv, lib.1 (1625); ed. in PM, ser.A, v–vi (1962–3)
Missae, 4–6vv, lib.2 (1636); ed. in PM, ser.A, xx (1970)
Missae de BVM, 4–6vv, lib.3 (1636); ed. in PM, ser.A, xxii (1973)
Livro de varios motetes, officio da semana santa e outras cousas, 4–6vv (1648); ed. in PM, ser.A, xiii (1968)
6 motets, 4vv: Lisbon, Biblioteca do Museu Nacional de Arqueologia

Obra perduda:

5 masses;
Magnificat;
2 Te Deum settings;
Salve regina;
5 vesper psalms;
2 villancicos: listed in JoãoIL

Font: En català: Manuel Cardoso (1566-1650) - En castellano: Manuel Cardoso (1566-1650) - In english: Manuel Cardoso (1566-1650) - Altres: Manuel Cardoso (1566-1650) 

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

I wonder what the seventeenth-century Portuguese composer Manuel Cardoso(1566-1650), for most of his life a monk at a Carmelite monastery in Lisbon, would have made of the idea that his music would enjoy a revival in the 1990s? This recording of his Missa Miserere mihi Domine (a first) from the Ensemble Vocal Europeen is a further – and very welcome – contribution to our knowledge and appreciation of the flowering of sacred polyphony in Portugal in the first half of the seventeenth century, music that, seen in a wider European context, seems “out of phase with its time” (to quote the accompanying notes). With music as fine as this, however, any latter-day perception of an unbroken line of musical progress seems completely irrelevant. The penitential nature of the chant on which this Mass is based is reinforced here by the choice of two wonderfully gloomy motets that are interpolated as if for performance at the Elevation and the Communion respectively, though that may not have been their original function. In particular, “Sitivit anima”, more usually associated with the Requiem Mass, is one of those marvellously expressive texts that so inspired Iberian composers, and Cardoso’s setting, highly reminiscent of Victoria with its never-ending sequence of suspensions, is up there with the best. Only the more straightforward, five-voice Magnificat lightens the tone of a disc that otherwise wallows in glorious misery. Throughout, Herreweghe and his European choir sing superbly, responding sensitively to the words – notably in the longer movements of the Mass which are too often performed perfunctorily – and creating a full and sonorous sound that well suits Cardoso’s music. Full credit, too, to Herreweghe – and the Harmonia Mundi technicians – for achieving such an exceptionally satisfactory balance between the voice parts. A must for all Iberian enthusiasts, present and future.'

GRAMOPHONE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Ensemble Vocal Européen; Philippe Herreweghe
RECICLASSICAT: CARDOSO, Manuel (1566-1650)
AMAZON: CARDOSO, M. - Missa Miserere mihi Domine & Magnificat

IMSLP: Manuel Cardoso (1566-1650)

CPDL: Manuel Cardoso (1566-1650)

SPOTIFY: CARDOSO, M. - Missa Miserere mihi Domine & Magnificat



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

HAIGH, Thomas (1769-1808) - Concertos for Harpsichord (1783)

Obra de John Thomas Serres (1759-1825), pintor anglès (1)

- Recordatori de Thomas Haigh -

En el dia de la celebració del seu 247è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

John Thomas Serres (London, desembre de 1759 - London, 28 de desembre de 1825) va ser un pintor anglès. Fill de Dominic Serres, pintor destacat i membre fundador de la Royal Academy, es va formar amb el seu pare. Amb ell va publicar una guia marítima il·lustrada per nom Liber Nauticus abans d'assolir la condició de pintor independent. Va ser alhora professor de dibuix a la Royal Naval College de Chelsea. A partir del 1793, i després de la mort del seu pare, va assolir la condició de Pintor Marítim del Rei. La seva temàtica va ser principalment de paisatges i vistes marítimes i al llarg de la seva carrera va exposar més de 100 obres a la Royal Academy and British Institution. Va morir a Londres el desembre de 1825.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: John Thomas Serres (1759-1825) - Altres: John Thomas Serres (1759-1825)

---

Parlem de Música...

Thomas Haigh (Wakefield, bap. 30 de gener de 1769 - London, abril ?1808) va ser un violinista, clavecinista i compositor anglès. La seva formació i vida inicial es desconeix. A partir del 1790 va viure a Londres on va ser alumne de Joseph Haydn entre els anys 1791 i 1792 dedicant les seves sonates opus 8 i 10 al seu mestre. També es va encarregar de fer l'arranjament de diverses obres d'Haydn en la seva reducció al piano, com per exemple les Simfonies Nos. 70 i 80 i l'obertura Armida. A partir del 1793 va viure a Manchester on es va convertir en una figura pública i admirada fins el punt que se'l va conèixer amb el títol del ‘Thomas Haigh of Manchester’. Allà va ser violinista i pianista i va participar en diverses vetllades musicals de la Westminster Abbey. El 1799 va ser nomenat membre de la Royal Society of Musicians abans de tornar a Londres el 1801. Aquells anys i fins el 1807, va realitzar nombrosos viatges a Irlanda on va realitzar diverses interpretacions. Es creu que va morir a Londres l'abril de 1808 si bé altres fonts asseguren que va morir en una data compresa entre el 1815 i el 1819.

OBRA:

Instrumental:

all published in London

Orch.:
6 Concertos, hpd/pf, 2 vn, vc, op.1 (c1783)
A Favourite Symphony in 9 parts (c1794)

Chbr.:
Sonatas, pf, inst acc.:
op.3, pf/hpd, 4 with vn acc., 2 with fl acc. (c1790);
op.4, 6 with vn acc. (c1790);
op.6, 3 for hpd/pf, vn acc. (c1795);
opp.8–10, 3 each with vn acc. (c1795);
op.11, 3 with fl/vn acc. (c1797);
op.12, 2 with vn acc. (c1797);
opp.15–16, 3 each with vn acc. (c1797);
opp.18–20, 3 each with fl/vn acc. (c1799);
op.22, 1 with vn obbl (c1800);
op.26, 2 with fl acc. (c1800);
opp. 33–4, ?3 each with vn acc. (c1800);
op.36, ?3 with vn acc. (c1800)
3 Serenatas, pf, fl acc., op.40 (c1815)
3 Duetts, pf, op.5 (c1795); op.7 (c1795)

Sonatas, pf:
3 each in opp.13–14 (c1797), opp.28, 30, 36 (c1800);
2 each in op.31 (c1805), op.41 (c1817);
1 in op.24 (c1800)
12 petites pièces, pf, op.32 (1801);

Others:
2 Military Divertimentos, pf, fl and 2 hn acc., op.37 (c1805);
3 Capriccios, pf, op.38 (c1805);
28 Sonatinas, pf (c1795);
A Second Set … (c1808)
A 2nd Divertimento, fl/vn, op.40 (c1815);
8 Divertimentos with Preludes, pf, op.42 (c1815)
Opp.2, 23, 25, 27, 29, 35 unknown
Numerous sonatas, chbr works, airs arr. as rondos, variations, medleys, divertimentos, all for pf, some with other insts, pubd singly and in 18th-century anthologies: see MGG1

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Thomas Haigh (1769-1808) - Altres: Thomas Haigh (1769-1808)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Pels iniciats en la història de la música, tots sabem que tant Beethoven com Pleyel, mestres especialment el primer coneguts per tots, van ser alumnes de Joseph Haydn. Però comprensiblement, la llista d'afortunats pupils del polifacètic austríac devia ser més extensa del que imaginem. Un d'ells, va ser un anglès que va saber situar-se en el temps i espai adequats per tal de coincidir amb ell. Thomas Haigh va ser un violinista, pianista i compositor anglès que durant la dècada del 1790 va viure a Londres i va poder gaudir d'un aprenentatge de luxe amb Haydn. Tal fou l'agraïment, que posteriorment va dedicar-li sonates i va arranjar al piano diverses de les seves obres. I contràriament al que puguem pensar, Haigh va ser un il·lustre compositor i intèrpret àmpliament respectat, sol·licitat i musicalment prolífic. Autor d'obra instrumental, de fet no se'n coneixen partitures vocals, va escriure principalment obra de cambra per a piano i/o clavecí. Tanmateix, i curiosament, el seu primer opus va ser una col·lecció de Concerts de clavecí de 1783 on la instrumentació addicional, formada per dos violins i violoncel era ad libitum, és a dir, prescindible. En el cas d'avui serà així, concerts per a clavicèmbal en què l'instrument de tecla ha de dibuixar un paisatge concertant a diferents veus sense més suports que als propis de sí mateix. Concerts brillantment construïts, variats en les formes i melodies i que parteixen del llenguatge intel·ligentment après del seu mestre. Algunes de les característiques comunes que observarem en els dos concerts que escoltarem, el No.1 en Re major i el No.3 en la menor, inclouen escales cromàtiques, ritmes creuats, figuracions i adorns així com una gran diversitat de melodies i l'acompanyament del famós Baix d'Alberti, batejat en honor a Domenico Alberti, autor de qui precisament ara n'estic escoltant unes precioses sonates de clavecí. Obres indubtablement ben plantejades, fresques i imaginatives que en cert moment ens faran oblidar que Haigh va ser alumne de Haydn i potser ens enllaçaran, sobtadament, amb els anglesos Boyce i Arne. Serà que en essència Haigh en va ser l'hereu... tot fa pensar que sí!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Barbara Harbach (harpsichord)
AMAZON: HAIGH, T. -  6 Concertos for Harpsichord (1783)

IMSLP: Thomas Haigh (1769-1808)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: HAIGH, T. -  6 Concertos for Harpsichord (1783)



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

NIELSEN, Karl Henrich Ludolf (1876-1939) - Babelstaarnet (1913)

Obra d'Elihu Vedder (1836-1923), pintor nord-americà (1)

- Recordatori de Karl Henrich Ludolf Nielsen -

En el dia de la celebració del seu 140è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Elihu Vedder (New York, 26 de febrer de 1836 - Roma, 29 de gener de 1923) va ser un pintor nord-americà. Es va formar inicialment a París amb el pintor François Édouard Picot. Després de la seva formació, va viatjar per Itàlia on va conèixer Giovanni Costa i on es va relacionar amb els membres dels Macchiaioli. Durant la Guerra Civil dels Estats Units va viatjar als EUA on es va relacionar, entre altres, amb el pintor William Morris Hunt i on va entrar com a membre de l'American Academy of Arts and Letters. Un cop finalitzada la guerra va tornar a Itàlia, on va viure a Roma. Des d'allà va visitar Anglaterra on va rebre la influència dels Pre-rafaelites. La seva temàtica, principalment simbolista, va atraure nombrosos clients i ràpidament es va fer molt conegut. I si bé va viatjar ocasionalment per Europa i els EUA, va viure la resta de la seva vida a Roma, ciutat on va morir el gener de 1923.

Font: En català: No disponible - En castellano: Elihu Vedder (1836-1923) - In english: Elihu Vedder (1836-1923) - Altres: Elihu Vedder (1836-1923)

---

Parlem de Música...

Karl Henrich Ludolf Nielsen (Naestved, 29 de gener de 1876 - København, 16 d'octubre de 1939) va ser un compositor danès. El 1892 va viatjar a Copenhagen on va estudiar violí al Conservatori Reial Danès amb Valdemar Tofte i després amb J.D. Bondesen (teoria) i Albert Orth (piano). Com a compositor va ser essencialment autodidacta publicant les seves primeres obres a la capital danesa. A partir del 1898 va ser solista de viola a l'orquestra Tivoli i des del 1903 en va ser l'assistent de la direcció orquestral. Va ser molt actiu també en el Bjørvig Quartet i el 1903 va ser un dels membres fundadors de l'Associació Danesa de Compositors. També va treballar com a professor de teoria i composició. Entre el 1914 i el 1920 va ser director de l'orquestra simfònica Euphrosyne. Els darrers anys va romandre actiu com a consultor musical per la Danish State Broadcasting Company. Va morir a Copenhagen l'octubre de 1939.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Stage:
Isbella (op, P.A. Rosenberg), op.16, 1907, Copenhagen, 1915;
Uhret [The Clock] (op, A. Lind), op.16, 1911;
Lola (op, Rosenberg, after V. Hugo), op.43, 1920;
Lackschmi, ballet, op.45, 1921, Copenhagen, 1922;
Rejsekammeraten [The Travelling Companion] (ballet, after H.C. Andersen), op.54, 1928;
incid music

Choral:
Sct. Hans [Midsummer Day] (V. Stuckenberg), op.14, Bar, SATB, orch, 1908;
Babelstaarnet [The Tower of Babel] (G. Lemche), op.35, solo vv, SATB, orch, 1913;
Danmark (S.S. Blicher), op.39, SATB, orch, 1914;
Dronning Margrethe [Queen Margrethe] (Lemche), op.50, solo vv, SATB, orch, 1919;
Valdemars Taarn [Valdemar’s Tower] (J.L. Heiberg), op.34, TTBB, brass, 1920;
Højsommer [High Summer], op.52, SATB, wind, 1923;
Freemasons’ cants., many smaller choral songs

Songs (1v, pf unless otherwise stated):
Skaersommerduft [Midsummer Scent], op.4, 1901;
Media vita, op.12, 1906;
Foraar [Spring] (Stuckenberg), op.15, 1906;
Sommer (Stuckenberg), op.18, 1908;
Efteraar [Autumn] (Stuckenberg), op.22, 1909;
Stemninger [Moods] (Lind), op.23, 1909;
Skaemteviser [Jocular Ballads], op.24, 1909;
Erotiske Stemninger [Erotic Moods] (E. Aarestrup), op.26, 1910;
Efteraarsaften [Autumn Evening] (Stuckenberg), op.31, spkr, pf trio/orch, 1912;
3 Lieder (F. Köpp), op.34, 1912;
2 Sange (H.H. Seedorf), op.59, T, orch, 1935

Instrumental:

Orch:
I Ørkenen [In the Desert], 1899;
Regnar Lodbrog, op.2, 1901;
Sym. no.1, b, op.3, 1903;
Sommernatsstemning [Summer Night Mood], op.6, 1903;
In memoriam, op.7, 1904;
Berceuse, op.9, vn, str, 1905;
Fra bjaergene [From the Mountains], suite, op.8, 1905;
Romance, op.11, vc, orch, 1905;
Koncertouverture, C, op.13, 1906;
Romance, op.20, vn, orch, 1908;
Sym. no.2, E, op.19, 1909;
Sym. no.3, C, op.3, 1913;
Skovvandring [Woodland Ramble], suite, op.40, 1922;
Nocturne lyrique, op.48, 1923; Hjortholm, op.53, 1912;
Foraars Ouverture [Spring Ov.], op.56, 1932;
Kildemarked [Source Fair], op.60, 1936;
arrs. of works by Weyse, Dupuy, Kuhlau and others

Chbr and solo inst:
Str Qt no.1, A, op.1, 1900;
Str Qt no.2, c, op.5, 1904;
4 Pf Pieces, op.17, 1907, arr. orch;
Novelletter, op.21, pf, 1908;
Aus dem Skizzenbuch, op.30, hmn, 1911, arr. orch;
Str Qt no.3, C, op.41, 1920

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Karl Henrich Ludolf Nielsen (1876-1939) - Altres: Karl Henrich Ludolf Nielsen (1876-1939)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Nielsen achieved his greatest success with his many romances, but the emphasis in his fairly extensive output is on orchestral music, which is generally of a high quality. Stylistically he expanded the Danish Romantic tradition by combining in an original way elements of symbolism, French Impressionism and German late Romanticism with the often national subjects of his works. His predilection for cyclic themes was unusual in Danish music of the period, and he seems to have been the first Danish composer to work with whole-tone and pentatonic scales. His later works increasingly emphasize counterpoint and bitonality. After the outbreak of war in 1914 he did not write music for a number of years. At that time, his most ambitious works, the Third Symphony and the choral work Babelstaarnet (‘The Tower of Babel’), met with an indifferent reaction from the Danish public. His only notable success thereafter was the ballet Lackschmi (1921). From the 1930s Nielsen came to be regarded as conservative in musical circles, and after his death his works largely disappeared from the repertory.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

"Da Capo do not lack for staying power. Having recorded all three of the symphonies by Ludolf Nielsen they might have been tempted to take a long sabbatical. Not a bit of it. Instead they tackle the massy heights of Nielsen's setting of a poem by Gyrithe Lenche. The poem extols the perfection to be achieved through spiritual exaltation. The setting runs to 35 minutes and is for substantial forces including three soloists and a semi-chorus of four other voices alongside a very full choir all with orchestra. While the first symphony threshes about under the shadow of Brahms this work is far more distinctive and imposing. Baritone, Per Høyer is in darkly stern and secure voice - another Jörma Hynninen if ever I heard one. The work has the flaming conviction and some of the sound-world of Rudolph Tobias's Jonah's Mission, of Verdi's Requiem and of Havergal Brian's Siegeslied Symphony. With Rued Langgaard and Louis Glass, Nielsen had idealistic Millenarian visions as also some years later had John Ireland in These Things Shall Be. It is intriguing to hear this work alongside Langgaard's Music of the Spheres and Sinfonia Interna (also on Da Capo) and when you come to the beginning of Part 2 of the Tower one can hear the clearest kinship with the Langgaard work woven with the lyric lambency of Lange-Muller and Gade and the outdoor songs and pastoral idylls of namesake's Carl's Springtime on Fyn. This part becomes increasingly pastoral and serenade-like as if retreating to a Utopian greensward but accented in a way that all but suggests Vaughan Williams' Sir John in Love or Holst's A Choral Symphony. In the peroration the music develops a confident bell swing. Extremely enjoyable!

Rob Barnett (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Iréne Theorin (soprano); Johnny van Hal (tenor); Per Høyer (baritone); Danish National Radio Choir; Danish National Radio Symphony Orchestra; Owain Arwel Hughes
AMAZON: NIELSEN, L. - Tower of Babel & Forest Walk

IMSLP: Karl Henrich Ludolf Nielsen (1876-1939)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: NIELSEN, L. - Tower of Babel & Forest Walk



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SCIGALSKI, Franciszek (1782-1846) - Symfonia D-Dur (c.1810)

Obra d'Ivan Khrutsky (1810-1885), pintor polonès (1)

- Recordatori de Franciszek Ścigalski -

En el dia de la celebració del seu 234è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Ivan Fomich Khrutsky (Аграгарадок Ула, 8 de febrer de 1810 - Аграгарадок Захарнічы, 26 de gener de 1885) va ser un pintor polonès que va néixer a Bielorússia. El 1827 va viatjar a Sant Petersburg i el 1830 va entrar a l'Acadèmia Imperial de les Arts de la ciutat. La seva primera obra va ser del 1832 tot i que també va compaginar la pintura amb el disseny d'interiors, sent molt popular entre les classes benestants. El 1836 va ser premiat amb la Medalla Major de Plata i va començar a rebre bones crítiques. Es va especialitzar en pintura de gènere, retrats i natures mortes. El 1839 va ser noment acadèmic a Sant Petersburg si bé un any després va decidir tornar a la seva regió natal. A partir d'aleshores es va especialitzar en pintura religiosa i retrats. Va morir a Zacharnicze el gener de 1885.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Ivan Khrutsky (1810-1885) - Altres: Ivan Khrutsky (1810-1885)

---

Parlem de Música...

Franciszek Ścigalski (Grodzisk, 29 de gener de 1782 - Gniezno, 27 d'agost de 1846) va ser un violinista, professor i compositor polonès. Es va formar inicialment amb el seu pare Stanisław Ścigalski (1750-1823), mestre de capella a Grodzisk, abans de continuar el seus estudis amb Wojciech Dankowski, músic a l'orquestra d'Obra. A l'entorn del 1797 va viatjar a Poznań on va estudiar amb Augustyn Braun al Maria Magdalena Gymnasium. Va ser en aquest període en què va destacar com a violinista sent membre del quartet de corda Antoni Radziwiłł. També va exercir de professor de violí abans d'assumir, el 1821, la direcció de l'orquestra d'una església de Poznań. A partir del 1825 i fins el 1834 va ser professor de música del Maria Magdalena Gymnasium. I a partir de l'abril de 1834 va ser director i primer violí de l'orquestra de la Catedral de Gniezno, ciutat on va morir l'agost de 1846.

OBRA:

Vocal religiosa:

12 Masses;
Requiem, F;
3 cants., 1839, 1840, 1844;
Responsorium, perf. Poznań, 1817;
Veni Creator;
TeD, c1810;
Salve regina, c1815;
7 grads;
6 offs;
3 lits

Instrumental:

Sym., D, c1810 (Kraków, 1956);
8 vn duets;
3 polonaises, pf, a, D, a (Poznań, 1825)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Franciszek Ścigalski (1782-1846) - Altres: Franciszek Ścigalski (1782-1846)

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Què poden tenir en comú Marcin Józef Żebrowski, Michał Kazimierz Ogiński, Wojciech Dankowski o el nostre protagonista del dia Franciszek Ścigalski amb Franciszek Lessel, Karol Kurpiński o Fryderyk Chopin... Doncs bé, la resposta és fàcil, tots ells van ser compositors polonesos. Els primers del segle XVIII i els segons, més coneguts per les nostres oïdes, també amb la pertinent excepció de Chopin. Per tant, i mirant des d'una llunyana perspectiva mediterrània, queda clar que a Polònia, talment com al nostre país, el camí a recorre és llarg i tenebrós per tal de poder admirar, amb tota la seva dimensió, la cartografia musical que allà, a consciència i amb acadèmia, s'hi va desenvolupar. Els melòmans obsessius com servidor tenen la virtut o el degenerat defecte de buscar incessantment tot tipus de músiques si el ressò de la qual es situa, principalment, al segle XVIII. Un temps musicalment extraordinari que personalment em té absolutament hipnotitzat, vingui d'on vingui, i en el cas d'avui, de la Polònia més recòndita i desconeguda. Perquè si bé no situarem a Ścigalski al nivell del pobre italià Santini, de qui no en tenim la menor referència, el cert és que el seu nom resulta vagament conegut, per dir-ho amablement, fronteres enllà de Polònia. Violinista, director, professor i compositor, va destacar especialment per la seva labor docent amb la qual va enlluernar aprenents de violí vinguts d'arreu. Complementàriament, i deduïble del seu càrrec a la Catedral de Gniezno, va ser considerablement prolífic en música religiosa la qual, tot i la tristesa que em provoca reconèixer-ho, totalment inèdita a dia d'avui. Per tant, haurem de saciar-nos amb la única partitura que bonament sobreviu a la implacable erosió del temps. La Simfonia en Re major, consistent tant en la forma com en el desenvolupament, s'ha de situar en la cima del seu repertori instrumental. Obra breu, estèticament clàssica, en la seva versió més genuïna, i de quatre moviments característics, on destacaria el primer adagio maestoso, allegro. I si bé moltes de les seves obres van explorar temàtica popular polonesa, el cert és que aquesta simfonia emana, en totes direccions, una clara naturalesa, la del classicisme vienès. Tant de bo, les referències setcentistes poloneses fossin més recurrents en aquest espai, per ara, serà difícil. Per tant, celebrem-lo amb vehemència i naturalment fem-ho amb l'alegria desbordant de la seva simfonia i amb l'inesperat bis que l'acompanyarà!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Poznan Philharmonic Orchestra; Stanislaw Wislocki (1921-1998, conductor) 

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MOZART, Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Organ Suite & Lo Sposo Deluso

Obra de Marguerite Gérard (1761-1837), pintora francesa (1)

- Recordatori de Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus Mozart -

En el dia de la celebració del seu 260è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Marguerite Gérard (Grasse, 28 de gener de 1761 - Paris, 18 de maig de 1837) va ser una pintora francesa. De família burgesa acomodada, el seu pare, Claude Gérard, era fabricant de perfums. Tenia poc més de 8 anys quan Marguerite es va traslladar a viure a París amb la seva germana Marie-Anne i el marit d'aquesta, el famós pintor Jean-Honoré Fragonard. Marguerite no va havia rebut fins aleshores una educació formal però ben aviat va saber aprofitar l'oportunitat de viure al costat d'un pintor de la talla del seu cunyat. Fragonard es va convertir en el seu professor amb el qual va començar a col·laborar en el seu taller amb tan sols 14 anys. Quan el recarregat estil rococó va començar a perdre valor, Marguerite, convertida ja en pintora professional i exhibint les seves obres en els principals salons de París, es va decantar per un estil senzill i precís. Els seus llenços van plasmar la vida de la burgesia i aristocràcia parisenca arribant fins i tot a pintar per al mateix Napoleó Bonaparte i dedicant-se a la seva obra pictòrica i mantenint-se soltera per no perdre la seva independència. Al final de la seva carrera va començar a rebre crítiques per la temàtica repetitiva de les seves obres si bé no van restar valor a la seva persona i a la seva producció. Va morir a París el maig de 1837.

Font: En català: No disponible - En castellano: Marguerite Gérard (1761-1837) - In english: Marguerite Gérard (1761-1837) - Altres: Marguerite Gérard (1761-1837)

---

Parlem de Música...

Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 - Wien, 5 de desembre de 1791) va ser un compositor i pianista austríac. Considerat com un dels més grans genis musicals de tots els temps, Mozart va compondre una obra original i extensa que va abastar gèneres tant diferents com l'òpera bufa, la música sacra i les simfonies, i es va fer cèlebre no tan sols per les seves extraordinàries dots com a músic, sinó també per la seva agitada biografia personal, marcada per la rebel·lia, les conspiracions en contra seva i la seva mort prematura. Personatge rebel i impredictible, Mozart va prefigurar la sensibilitat romàntica. Va ser, juntament amb Händel, un dels primers compositors que van intentar viure al marge del mecenatge de nobles i religiosos, fet que va posar en relleu el pas a una mentalitat més lliure respecte la normativa de l'època. El seu caràcter anàrquic i aliè a les convencions va despertar adhesions i enemistats. Fill del compositor Leopold Mozart i d'Anna Maria Mozart, la seva va ser una família benestant de funcionaris públics. Leopold era compositor i violinista de la cort del príncep arquebisbe de Salzburg i autor d'un manual d'iniciació en l'art del violí, publicat el 1756. Mozart va ser el setè fill d'aquest matrimoni, però només ell i la seva germana Maria Anna Nannerl van sobreviure. Ambdós van créixer en un ambient en el qual la música va dominar el paisatge, ja que el pare era un excel·lent violinista que treballava com a compositor i vicemestre de capella a la cort del príncep-arquebisbe Segimon de Salzburg. En aquell temps, Salzburg començava a recuperar-se dels desastres humans i econòmics de les guerres civils del segle XVII, però tot i així la vida cultural i econòmica girava gairebé exclusivament al voltant de la figura feudal de l'arquebisbe, alhora que començaven a circular idees il·lustrades entre una naixent burgesia urbana, si bé aliena als centres socials de més prestigi i poder com Viena. Va ser en aquest context social i polític on Mozart va viure els primers anys.

Leopold, ferm i de conviccions profundes, va educar als seus fills des de ben petits com a músics capaços de contribuir al benestar econòmic de la família i de convertir-los en servidors a sou del príncep de Salzburg. Una aspiració lògica i comuna en el seu temps. Nannerl Mozart, cinc anys més gran que Wolfgang, va ser la primera mestra de Mozart. L'interès i les atencions de Leopold es van concentrar al principi en la formació de la dotada Nannerl, sense adonar-se de la primerenca atracció que el petit Mozart sentia per la música ja que als 3 anys ja interpretava amb el teclat del clavecí, assistia a les classes de la seva germana i s'amagava sota de l'instrument per escoltar al seu pare quan componia les seves obres. Pocs mesos després, Leopold es va veure obligat a donar lliçons als dos i va quedar sorprès en contemplar el seu fill de 4 anys llegir les notes sense dificultat i tocar minuets amb més facilitat del que es podia imaginar. Va ser evident, per tant, que la música era la segona naturalesa del precoç Wolfgang, capaç a tant tendra edat de memoritzar qualsevol passatge escoltat a l'atzar, de repetir al teclat les melodies que li havien agradat a l'església i d'apreciar amb tant encert com innocència les harmonies d'una partitura. Un any més tard, Leopold va descobrir en el quadern de notes de la seva filla les primeres composicions de Wolfgang, escrites amb cal·ligrafia infantil i plenes de taques de tinta, però correctament desenvolupades. Possiblement emocionat, Leopold va decidir dedicar-se en cos i ànima en la seva educació. L'orgull patern no va poder contenir-se i Leopold va decidir presentar als seus dos petits genis en el món dels aristocràtics i nobles, a fi tant de delectar-se amb les previsibles lloances com de trobar generosos mecenes i protectors disposats a assegurar la carrera dels futurs músics. Renunciant a tota ambició personal, es va dedicar exclusivament a la missió de conduir als germans prodigiosos fins a la plena maduresa musical. 

Tot i que el nen era sens dubte un geni, cal observar que el seu talent va ser educat, esperonat i polit per la diligència del pare, al qual només cal atribuir haver exposat a un nen de salut trencadissa als constants rigors d'uns viatges certament incòmodes. La iconografia del Mozart infant no ens ofereix un retrat fidel del seu aspecte, però els testimonis coincideixen en una pal·lidesa extrema, gairebé malaltissa. Així, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses alhora que van comptar amb el beneplàcit del príncep, sense el qual no haurien pogut abandonar la ciutat. Entre els anys 1762 i 1766 van realitzar diversos viatges per Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos. El 1762, un any després de la primera composició escrita per Mozart, tant ell com la seva germana van començar a realitzar concerts en els salons de Munich i Viena. En el mateix any van viatjar a Frankfurt, Suro, Brussel·les i París. A Versalles, aquell nen mimat per l'aplaudiment de tots, però nen al cap i a la fi, va saltar espontàniament a les faldilles de l'emperadriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, de la seva mateixa edat, casar-se amb ell. Des d'allà van marxar a Londres, on van tocar al palau de Buckingham i van conèixer a Johann Christian Bach, fill de Johann Sebastian Bach, les composicions de qui van marcar profundament a Mozart. En només sis setmanes, Wolfgang va ser capaç d'assimilar l'estil de Johann Christian i compondre versions personals de la seva música. La primera gira va concloure el 1766. Entre els anys 1767 i 1769 van donar concerts per Àustria, i des d'aquesta data fins el 1771 a Itàlia, on va rebre la protecció del Pare Martini, que va gestionar el seu ingrés a l'Accademia Filarmonica. Des d'allà van tornar a Salzburg on va ser rebut amb el títol honorífic de Konzertmeister de la cort. Mozart aviat es va haver de familiaritzar amb el violí i l'orgue, amb el contrapunt i la fuga, la simfonia i l'òpera. La permeabilitat del seu caràcter va facilitar l'assimilació de tots els estils musicals. També va començar a compondre seriosament, primer minuets i sonates, després simfonies i més tard òperes i obra religiosa, encàrrecs ben pagats però poc interessants per les seves aspiracions, i que va acceptar per la imperiosa necessitat de guanyar diners suficients per sobreviure i seguir viatjant. En aquell temps també va donar classes de clavicèmbal. 

A partir del 1770 el Papa Clement XIV va atorgar a Mozart l'Ordre de l'Esperó d'Or amb el títol de cavaller i l'Acadèmia de Bolonya el va distingir amb el títol de compositore. El 16 de desembre de 1771 els Mozart van tornar a Salzburg, aureolats pel triomf assolit a Itàlia però sempre a mercè de les circumstàncies. Mozart, amb 15 anys, ja tenia en el seu haver l'escriptura de més de 100 composicions (concerts, simfonies, misses, motets i òperes) si bé la mort de l'arquebisbe de Salzburg, i les idees i el caràcter del nou mitrat, el comte Gerónimo Colloredo, van alterar el rumb de la vida de Mozart. Contràriament al que hom pot imaginar, l'atmosfera de l'Àustria catòlica era menys rígida i puritana que la de l'Alemanya protestant, sobretot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a la manera antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort en funcionaris públics. En aquesta operació, però, Colloredo va actuar amb la rigidesa d'un dèspota, i per al jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i costosa que el tracte benvolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic protector. La cort de Salzburg va estar, a més, impregnada de clericalisme i intrigues en la tradició vaticana, i el vitalisme i cosmopolitisme de Mozart anhelava la vida de Viena, per la intensitat de la seva obertura i curiositat musical i l'animació artística dels seus teatres. Només la seva naturalesa alegre i despreocupada va salvar al jove de l'apatia o la rebel·lió i li va permetre crear en aquesta època més i millor que mai. Era la fi del nen prodigi i el començament de la maduresa musical. En els seus concerts va trencar amb les concepcions tradicionals aconseguint un veritable diàleg entre l'orquestra i els solistes. Mozart resultava per tots alhora nou i estrany. Però tampoc la seva següent òpera, La finta giardiniera, en què va fusionar per primera vegada drama i sàtira, va constituir un èxit, encara que havia tractat de seguir al peu de la lletra les regles de la moda i els convencionalismes. El jove es va sentir frustrat, i desitjava compondre amb llibertat i fugir del marc estret i provincià de la seva ciutat natal. Noves i breus visites a Itàlia i Viena van augmentar les seves ànsies d'ampliar horitzons.

Durant aquest període la seva producció d'encàrrec va ser principalment religiosa, tot i que Mozart va compondre diverses òperes, quartets de corda, sonates i divertiments. Després d'una estada a Munich el 1775, per representar, davant l'elector Maximilià III, La finta giardiniera, Mozart va aconseguir finalment autorització de Colloredo per a una nova gira. Acompanyat aquesta vegada de la seva mare, va partir de Salzburg, feliç d'abandonar la seva 'salvatge ciutat natal' i amb l'esperança de reviure els seus èxits infantils a París. Però primer es va aturar llargs mesos del 1777 a Munich, Augsburg i Mannheim, entre altres ciutats. En l'última va fer amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i va escriure un Concert per a piano. El 23 de març de 1778 va arribar a París, on va conèixer la primera de les seves més amargues experiències, la ignorància de la ciutat. Mozart va escriure dures paraules per la frivolitat i insensibilitat musical vers la seva obra. Les seves condicions de subsistència es van fer sensiblement precàries, motiu que va contribuir a minar la ja precària salut de la seva mare i Anna Maria va morir el 3 de juliol, una mort que va contribuir a incrementar els malentesos i les tenses relacions entre pare i fill. Abans de tornar a Salzburg, Mozart va entrar en contacte amb la família Weber a Mannheim. De fet, en la primera estada a la ciutat s'havia enamorat d'Aloysia Weber, una prometedora cantant. Els dos anys següents els va passar a Salzburg fins que li va arribar un encàrrec de Munich, la composició de l'òpera Idomeneu. El 1781 Mozart i la família Weber van coincidir a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, i la família Weber, per seguir els esdeveniments musicals de la temporada. Rebutjat anteriorment per Aloysia, Mozart es va fixar en la seva germana Constance. 

Mentrestant, les relacions amb l'arquebisbe es van deteriorar i Mozart, per a desesperació de Leopold, va mostrar una actitud rebel i poc diplomàtica. A principis de maig, Mozart va rebre l'ordre, a través d'un lacai de Colloredo, d'abandonar immediatament Viena, pel que sembla, per portar un paquet a Salzburg, on se l'obligava a romandre a la ciutat. Mozart, ofès, va presentar la seva carta de dimissió a l'arquebisbe, que la va acceptar immediatament. Lliure de patrons, Mozart va decidir viure a Viena la resta de la seva vida. Mozart sense voler-ho va anticipar a l'artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l'esperit rebel del Sturm und Drang i la sensibilitat wertheriana que va commocionar la joventut alemanya de l'època, la d'un artista que anhelava alliberar-se de la servitud feudal, que es resistia a inserir-se en les files del funcionariat cultural, i que pretenia, en darrera instància, sobreviure per sí mateix. A Viena va començar a donar lliçons de piano i a compondre sense descans. Molt aviat va rebre l'encàrrec d'escriure una òpera per a commemorar la visita del gran duc de Rússia a Viena. Com en aquell temps estaven de moda els temes turcs, exponents de l'exotisme oriental amb certs tocs lleument eròtics, Mozart va abordar la composició de El rapte del serrall, que, estrenada un any més tard, es va convertir en el seu primer gran èxit vienès, i no solament a Àustria sinó també a Alemanya i altres ciutats europees com Praga. El 4 d'agost de 1782, poc després d'aquest gran triomf, Mozart es va casar amb Constance Weber, a qui va dedicar la serenata Nachmusik k.388. 

El matrimoni es va instal·lar a Viena en un pis cèntric que es va omplir aviat d'alegria desbordant, amb festes fins a la matinada, balls, música i nens. Era un ambient embogit, anàrquic i despreocupat, molt al gust de Mozart, que enmig d'aquell caos va poder desenvolupar el seu enorme impuls creador. En els nou anys del seu matrimoni van donar a llum set fills, dels quals només van sobreviure dos, Karl Thomas i Franz Xaver, nascut quatre mesos abans de la mort de Mozart, i futur pianista i compositor. Constance, afeblida pels embarassos, es va veure obligada a seguir cures de repòs precàries degut a la feble economia familiar. El 1784 es va apropar a la francmaçoneria per saciar una ànsia d'universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com molts catòlics austríacs, sacerdots inclosos, va trobar en els símbols i els ritus maçons abans que en la pompa clerical de l'Església. Una simbologia que més endavant va saber plasmar musicalment en la composició de La flauta màgica. Fins el 1787, i sobretot a partir dels èxits vienesos de 1784, Mozart va gaudir d'uns anys que s'han de qualificar de feliços. Durant aquest primer període, la seva producció va ser ingent en tots els gèneres: concerts per a piano, trios, quartets, quintets, etc. El 1783 havia escrit una de les seves millors obres, la Missa en do menor. I de 1784 daten els més cèlebres Concerts per a piano si bé el públic va continuar mostrant-se reticent i consternat davant d'una música que no va acabar d'entendre. El 1786 va compondre Les noces de Fígaro, amb llibret de Lorenzo da Ponte a partir de l'obra de Beaumarchais. L'elecció del tema va ser arriscat i subversiu ja que l'obra original estava prohibida però en aquesta mateixa elecció es va posar de manifest el principi liberal del compositor en participar de la crítica suau, però en el fons corrosiva, que hàbilment havia dut a terme Beaumarchais. Mozart va esperar amb impaciència el dia de l'estrena de la seva nova òpera però després d'algunes representacions, els vienesos no van tornar al teatre i la crítica va desqualificar l'obra titllant-la d'excessivament audaç i difícil.

Els darrers anys, va iniciar un període gris i dolorós que ja s'allargaria fins a la seva mort. Els biògrafs ho van atribuir als vicis excessius així com a les costoses malalties de Constance i de les maquinacions dels músics vienesos, envejosos del seu geni. Mozart es va haver d'enfrontar a l'amenaça real de la misèria sense saber molt bé com aturar-la. El matrimoni va canviar de casa en diverses ocasions a la cerca de vivenda més econòmica. Van rebre diners d'amics generosos que finalment van declinar de nous préstecs assumint que Mozart no els hi tornaria. La salut de Constance va empitjorar i Mozart va haver de enviar-la, malgrat els seus deutes, a un sanatori. Aquesta circumstància va entristir profundament a Mozart i per sobreviure va haver de donar classes particulars. Tot i les dificultats, les composicions d'aquesta època ens parlen d'un Mozart tendre, lleuger i en general alegre, encara que amb alguns tocs de melangia. La Petita música nocturna i la cèlebre Simfonia Júpiter van ser bons aquests exemples d'aquests darrers anys. Alhora, va rebre des de Praga l'encàrrec d'una òpera. El resultat va ser Don Giovanni, estrenada amb gran èxit el 29 d'octubre de 1787. Praga, enamorada del mestre, li va suplicar que romangués allí, però Wolfgang va rebutjar l'atractiva oferta, que segurament hagués millorat la seva posició, per estar més a prop de la seva esposa. El 1790 es va estrenar a la capital austríaca la seva òpera Così fan tutte i l'any següent La flauta màgica. Inesperadament, ambdues van ser rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica. Semblava que els vienesos començaven a apreciar, finalment, el seu geni sense reserves i van començar a mostrar la seva gratitud. Tanmateix, el dia de l'estrena de La flauta màgica, el 30 de setembre de 1791 a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions degut a febres intenses i a estranys tremolors.

Mesos abans, el juliol de 1791, quan Mozart ja començava a patir els símptomes de la malaltia que mesos més tard li provocaria la mort, s'especula que urèmia, va rebre la visita d'un personatge 'prim i alt que s'embolicava en una capa grisa', que li va encarregar la realització d'un rèquiem. La llegenda posterior, de connotacions romàntiques, ha pretès fer entendre que Mozart va veure en l'anònim personatge l'encarnació de la seva pròpia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l'aspecte físic del visitant, un tal Anton Leitgeb, enviat pel comte Franz von Walsegg, per demanar la composició d'un missa de rèquiem en honor a la seva esposa morta. El fet que personatges amb recursos encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentessin en públic com a obres pròpies no era infreqüent en aquell temps, i no podia sorprendre Mozart qui, en qualsevol cas, va acceptar els diners de l'encàrrec. Però l'ominosa coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l'encàrrec i la consciència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver d'impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va ocultar als seus amics la seva creença d'estar component el seu propi rèquiem. Mozart si va encertar en la seva intuïció que moriria abans d'acabar el seu Rèquiem. Com en les altres obres d'aquest últim període, el seu estil va ser més contrapuntístic, la seva escriptura melòdica més depurada i senzilla, i sota marcada influència del Rèquiem que Johann Michael Haydn havia escrit el 1771. El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l'assaig que els seus amics músics haurien de realitzar durant la tarda del mateix dia. La darrera nit va donar les seves últimes instruccions per a després de la seva mort i va entrar en coma. Va morir a les poques hores, la matinada del 5 de desembre de 1791 a Viena.

Font: En català: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) - En castellano: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) - In english: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) - Altres: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) 

---

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Lo sposo deluso ossia La rivalità di tre donne per un solo amante (L'espòs enganyat o La rivalitat de tres dones per un sol amant) és una òpera bufa en dos actes, composta per Wolfgang Amadeus Mozart (1783), inacabada, sobre llibret italià que s'atribueix a Lorenzo da Ponte. Els fragments que es van escriure, de l'Acte I, porten per número de catàleg K. 430. En l'última edició del catàleg Köchel apareix com a K6. 424a. Té una durada de vint minuts. La noble romana Eugènia està enamorada de Don Asdrubale. Li fan creure que el seu enamorat és mort, perquè així consent a casar-se amb Bocconio Papparelli. En arribar a Liorna per a casar-se amb el ric pretendent, Eugènia torna a trobar a Don Asdrubale, cortejat per les efusives Bettina i Metilde. Finalment, Eugènia es casarà amb Don Asdrubale, Bettina amb Pulcherio i Metilde amb Gervasio. L'orquestra consisteix en corda, dues flautes, clarinets, oboès, fagots, trompes, trompetes i timbals. De la correspondència entre Mozart i el seu pare Leopold sembla deduir-se que el llibret de Lo sposo deluso és obra de Lorenzo da Ponte, si bé aquest fet és encara objecte de discussió entre els estudiosos. Constituiria la primera col·laboració entre el llibretista i Mozart. S'ha conservat el text amb modificacions de la mà de Mozart.

Es conserva l'obertura completa, en re major, i diversos fragments del primer acte:
Quartet inicial ah, ah Che Ridere! (Bettina, Don Asdrubale, Pulcherio i Bocconio), sobre el qual Einstein va dir: "Aquest quartet, després d'un andantino deliciós i sincerament commovedor, reprèn l'al·legro triomfal de l'obertura" (citat per A. Poggi).
Dues àries, d'Eugenia: Nacqui all'aria trionfale i de Pulcherio: Dove mai trobar quel ciglio; la de Pulcherio és una "peça única en el seu gènere i que podríem imaginar cantada per un jove Basilio" (Einstein, citat per A. Poggi).
Trio Che accidenti! (Eugenia, Don Asdrubale i Bocconio, d'"excel·lent qualitat" (Einstein, citat per A. Poggi). Se'n conserva la partitura completa.

Mozart desitjava compondre una òpera bufa a la italiana. Ho va intentar amb L'oca del Cairo, però la inconsistència del llibret i problemes econòmics el van fer desistir-hi. Finalment va poder comptar amb un llibret de Da Ponte, escriptor al qual admirava. Mozart va iniciar la composició de Lo sposo deluso, al juliol de 1783, i va treballar-hi fins al novembre d'aquell mateix any. No se sap el motiu de l'abandó de la composició. És possible que, novament, Mozart va trobar inadequat el material dramàtic. Havia pensat fins i tot en els cantants de l'estrena:

Bocconio Papparelli, el baix Francesco Benucci.
Eugenia, la soprano Nancy Storace (1765-1815).
Don Asdrubale, el tenor Stefano Mandini.
Bettina, Catarina Cavalieri (1755-1801).
Pulcherio, el tenor Francesco Bussani.
Gervasio, el baix Signore Pugnetti.
Metilde, la soprano Thérèse Teyber.

Lo Sposo Deluso (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional... 

INTERPRETS: Herman Bekaert (baritone); Rolande van der Paal (soprano); Ioan Micu (tenor); Bernard Loonen (tenor); Leonie Schoon (soprano); Gretje Anthoni (soprano); Romain Bischoff (baritone); Antwerp Transparant Chamber Opera Ensemble and Orchestra, Hans Rotman
INTERPRETS: Hans Fagius (organ)
RECICLASSICAT: MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791)
PRESTOCLASSICAL: Mozart - L'Oca del Cairo et al
PRESTOCLASSICAL: Mozart on the Organ

IMSLP: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

CPDL: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

SPOTIFY: Mozart - L'Oca del Cairo et al
SPOTIFY: Mozart on the Organ



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!