dimarts, 14 d’abril del 2015

CHAMINADE, Cécile Louise Stéphanie (1857-1944) - Piano Trio No.1, Op.11

Meijer de Haan - Still life with a profile of Mimi (1890)
Obra de Meijer de Haan (1852-1895), pintor holandès (1)



- Recordatori de Cécile Louise Stéphanie Chaminade -
En el dia de la commemoració del seu 71è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Meijer de Haan (Ámsterdam, 14 d'abril de 1852 - Àmsterdam, 24 d'octubre de 1895) va ser un pintor holandès. Va ser conegut pels seus retrats de caire misteriosos que van inspirar al seu amic Paul Gauguin. La seva obra, iniciada a la seva Holanda natal, i després principalment realitzada a França, segueix sent bastant desconeguda. Va ser però una figura important del cercle de Gauguin en la dècada dels anys 1880-1890. Procedent d'una família jueva benestant d'Àmsterdam, es va dedicar precoçment a l'art. Rembrandt va ser el seu primer referent. L'escàndol provocat pel seu quadre d'Uriel Acosta, una obra avui dia perduda, el va obligar a marxar a París el 1888 ciutat on va conèixer a Paul Gauguin. Tant la seva carrera com la seva forma de pintar es van transformar radicalment arrel d'aquesta trobada. La pintura de Meijer d'Haan adopta i desenvolupa els principis del sintetisme defensat per Emile Bernard i Gauguin: simplificació i empastaments de colors cridaners es posen al servei de l'evocació d'una Bretanya fàcilment percebuda com a "primitiva". Va morir a Àmsterdam l'octubre del 1895.

Font: En català: No disponible En castellano: Meijer de Haan (1852-1895) In english: Meijer de Haan (1852-1895) - Altres: Meijer de Haan (1852-1895)



Parlem de Música...

Cécile Louise Stéphanie Chaminade (Paris, 8 d'agost de 1857 - Montecarlo, 13 d'abril de 1944) va ser una pianista i compositora francesa. La tercera de quatre germans, Chaminade va rebre la seva instrucció musical de ben petita de la seva mare, una pianista i cantant, component les seves primeres peces a mitjans de la dècada del 1860. Degut a l'oposició paterna a la seva inscripció en el Conservatori de París, va estudiar en privat amb els membres del seu cos docent: Félix Le Couppey, F. Marmontel, A. Savard i Benjamin Godard. A principis de la dècada del 1880 va començar a compondre amb major freqüència i serietat, destacant el seu primer Trio de piano Op.11 (1880) i la seva Suite d'orchestre Op.20 (1881). També va estrenar la seva òpera La Sévillane (1882) i posteriorment el seu Ballet Callirhoe Op.37 (1888). La seva obra així com la seva carrera pianística van ser molt ben rebudes especialment a Anglaterra país on va rebre la invitació de la Reina Victòria. Posteriorment, va viatjar als EUA on va realitzar nombrosos recitals de piano. La seva carrera, no obstant, va patir algunes discrepàncies fruit de la seva condició femenina en un temps en què la restricció de gènere era molt important. Aquesta circumstància va determinar el seu futur perdent atractiu tant als EUA com a França. Abans d'això, va rebre la Legió d'Honor el 1913 sent la primera compositora en rebre tal distinció. Després de la Primera Guerra Mundial la seva activitat va decaure i va viure en l'oblit la resta de la seva vida morint a Montecarlo l'abril del 1944.

OBRA:

(selective list)
printed works published in Paris unless otherwise stated; for a complete list see Citron (1988) and Tardif

Vocal secular:

La Sévillane (oc), private perf., 23 Feb 1882

Instrumental:

Suite d’orchestre, op.20 (1881)
Les amazones, symphonie dramatique (O. Grandmougin), op.26, vv, orch; vs (c1888)
Callirhoë (ballet symphonique, E. Rougier), Marseilles, 16 March 1888;
Orch suite, op.37, c1890
Concertstück, op.40, pf, orch (c1893)
Concertino, op.107, fl, orch (c1902)

Chbr.:
2 pf trios, op.11 (1881), op.34 (1887);
3 morceaux, op.31, vn, pf (Breslau, c1885);
Chanson (Sérénade) espagnole, op.150, vn, pf (1903) [transcr. of mélodie; transcr. F. Kreisler (1925)]

c200 works for pf, incl.:
2 Mazurkas, [op.1] (1869);
Sonata, c, op.21 (1895);
Libellules, op.24 (1881);
Etude symphonique, op.28 (1890);
Sérénade, op.29 (1884);
6 études de concert, op.35 (1886);
Scarf Dance (1888) [from op.37];
La lisonjera, op.50 (Milan, c1890);
Valse carnavalesque, op.73, 2 pf (1894);
3 danses anciennes, op.95 (1899);
Caprice humoristique, op.113 (1904);
Contes bleus, op.122 (1906);
Etude humoristique, op.138 (1910);
Berceuse du petit soldat blessé, op.156 (1919)

c125 mélodies, 1v, pf, incl.:
L’heure du mystère (P. Barbier) (c1878);
Ritournelle (F. Coppée) (1886);
L’anneau d’argent (R. Gérard) (1891);
Tu me dirais (Gérard) (1891);
Si j’étais jardinier (R. Milès) (1893);
Viatique (E. Manuel) (1895);
Fleur du matin (C. Fuster) (1896);
Mon coeur chante (Fuster) (1896);
Nuit d’été (Fuster) (1896);
Au pays bleu (Fuster) (1898);
Reste (R. Myriel) (1899);
Ecrin (R. Niverd) (1902);
Amour invisible (1905);
Les heureuses (1909);
Le village (1915);
L’anneau du soldat (Gérard) (1916)

Font: En català: Cécile Louise Stéphanie Chaminade (1857-1944) En castellano: Cécile Louise Stéphanie Chaminade (1857-1944) In english: Cécile Louise Stéphanie Chaminade (1857-1944) - Altres: Cécile Louise Stéphanie Chaminade (1857-1944)



Parlem amb veu pròpia...

Chaminade va ser molt conscient de les dificultats socials i personals a què havia de fer front una dona compositora i va suggerir que en aquests casos es necessitaria especial perseverança i circumstàncies per superar els previsibles entrebancs. Ella en sí mateixa ho va aplicar a la seva vida i en certa forma va assolir allò que precisament reclamava; superació, circumstància i perseverança. I prova d'això van ser les edicions de la seva obra, molt ben rebuda en la majoria de mercats on es va vendre, especialment als EUA i Anglaterra. De fet, les aproximadament 400 composicions que va escriure, 200 d'elles obres de piano i 125 melodies, es van publicar assolint un èxit impensable per a una compositora. Precisament, el gènere pianístic i melòdic van ser la clau de la seva immillorable acollida. Obres accessibles, de melodies agradables, de textures clares i d'harmonia cromàtica lleugera i en un estil clarament francès, van ser els arguments amb els que va convèncer al públic i a la crítica. Tanmateix, el seu oblit actual redunda en l'abandonament, potser sobtat, que va viure en pell pròpia a partir dels anys 20 perdent no tant sols presència escènica sinó fins i tot credibilitat morint en l'absolut ostracisme. La barreja del profund i genuí romanticisme de la seva música i la difícil condició social de la dona de principis del segle XX van condicionar, en negatiu, els seus darrers anys, marcats per noves avantguardes musicals amb les que potser afortunadament, tot i l'infortuni, no va combregar. 

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Ann-Sofi Klingberg (piano); Annette Mannheimer (violin); Sara Wijk (cello)
PRESTOCLASSICAL: CHAMINADE, C. - Piano Trios Nos. 1 & 2

CHAMINADE, C. - Piano Trios Nos. 1 & 2

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

1 comentari: