- Recordatori de Franz Joseph Haydn -
En el dia de la celebració del seu 283è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 28 de juny del 1577 - Anvers, 30 de maig del 1640) va ser un diplomàtic i el pintor barroc més popular de l'Escola Flamenca. El seu estil exuberant emfasitzava moviment, color i sensualitat. Va tractar tota classe de temes pictòrics, de religió, d'història, de mitologia clàssica, escenes de caça, retrats, així com il·lustracions per a llibres i dissenys per a tapisseries. Va ser molt prolífic en la producció d'obres; es calcula que va arribar a pintar uns 3.000 quadres gràcies, en part, als membres del seu taller que, pel que sembla, treballaven en cadena. Van ser deixebles seus Jacob Jordaens i Anton van Dyck. Dominava diverses llengües, va ser un gran humanista i un bon diplomàtic. El 1591 va iniciar el seu aprenentatge en el taller de Verhaecht. Amb van Noort aprengué la tècnica pictòrica, que l’adreçà molt aviat a Itàlia (1600). Aquest viatge l’endinsà en l’òptica plàstica italiana on alguns dels seus il·lustres pintors el marcaren profundament. A les seves primeres obres és palès un fort eclecticisme estilístic.
Havent tornat a Anvers (1609), fou nomenat pintor de cambra i es casà amb Isabella Brandt. La seva cotització artística era forta i es veié necessitat de col·laboradors: Frans Snyders i Peter de Vos per a les natures mortes; Wildens i Van Uden per als paisatges. Pel que fa a les composicions amb figures, Van Dyck fou el seu millor col·laborador. Molt vinculat a la Companyia de Jesús, les seves obres són un clar exponent de les idees contrareformistes, tant a nivell formal com ideològic. De l’any 1627 al 1630, essent conseller d’Isabel Clara Eugènia, estigué a la cort de Madrid, on conegué Velázquez i realitzà un nombre considerable d’obres personals i còpies de Ticià. El 1629-30 anà a Londres, on negocià la pau entre Espanya i Anglaterra i fou nomenat Sir per Carles I. Retirat de la política aquest mateix any i morta la seva primera esposa, tornà a casar-se amb la jove de setze anys Hélène Fourment, que esdevingué la seva model preferida. S'establí a Anvers fins a la seva mort. Hom pot plantejar-se l’art de Rubens des de tres punts de vista: formal, estètic i ideològic. Des del punt de vista formal Rubens assoleix la perfecció compositiva mitjançant la interrelació de les formes, els colors i les llums. Les Tres Gràcies (Museo del Prado) i El rapte de les filles de Leucip (Alte Pinakothek, Munich) són una bona mostra d’aquesta manera de fer.
Des del punt de vista estètic, Rubens representa un clar enfrontament amb referència als models actuals estètics. Les seves formes femenines, arrodonides i plenes, i el seu horror vacui contrasten amb els models estilitzats i la ideologia racionalista predominants actualment. Ideològicament, la seva obra és al servei d’un poder totalitari de l’Església, malgrat que la major llibertat de Flandes li permet d’excel·lir per damunt de l’obscurantisme imperant a la resta dels països catòlics. És obvi, doncs, que l’estudi de la seva obra s’ha de fer valorant la seva contribució en l’aspecte compositiu i la seva adequació als models ideològics imperants. La historiografia de l’art, considerant en excés el valor sociològic i ideològic amb menyspreu del formal, ha subvalorat la contribució d’aquest artista a la història de l’art. Un estudi profund porta a considerar Rubens la culminació de l’evolució estilista del Ticià i el màxim exponent d’allò que, segons Wölfflin, és el barroc.
Font: En català: Peter Paul Rubens (1577-1640) - En castellano: Peter Paul Rubens (1577-1640) - In english: Peter Paul Rubens (1577-1640) - Altres: Peter Paul Rubens (1577-1640)
Parlem de Música...
Franz Joseph Haydn (Rohrau, 31 de març de 1732 - Viena, 31 de maig de 1809) va ser un compositor austríac, una de les figures més influents en el desenvolupament de la música del classicisme. D'origen humil, va a Rohrau an der Keitha, prop de Viena. Va ser el més gran dels dos músics fills d'un fabricant de rodes. Alguns suposen que era descendent de croats. Amb 8 anys va entrar a l'escola coral de la Catedral de Sant Esteve, a Viena, on va rebre la seva única formació acadèmica. Als 17 anys va abandonar el cor i va passar diversos anys treballant com a músic independent. Va estudiar els tractats de contrapunt i va rebre algunes lliçons del prestigiós mestre de cant i compositor italià Nicola Porpora. El 1755 va treballar pel baró Karl Josef von Fürnberg, època en què va compondre els seus primers quartets de corda. El 1759 va ser nomenat director musical del comte Ferran Maximilian von Morzin. L'any 1760 va contreure matrimoni amb Maria Anna Keller, unió que va fracassar i de la qual no hi va haver descendència.
La sort d'Haydn va canviar el 1761, any en què va ser nomenat director musical adjunt del príncep Pál Antal Esterházy, i el 1762 mestre de capella. Va treballar per a tres prínceps de la família Esterházy. El segon d'ells, el príncep Miklós József Esterházy, va ser un gran amant de la música. A Esterházy (Hongria), el seu lloc d'estiueig, Miklós tenia una fundació musical important, que va ser dirigida per Haydn. A més de les simfonies, òperes, operetes de titelles, misses, obres de cambra i música de dansa que el príncep li encarregava, també va fer que assagés i dirigís les seves pròpies obres, així com les d'altres compositors. Havia d'ensenyar als cantants, mantenir la col·lecció d'instruments i la llibreria musical, treballar com a organista, violista i violinista quan fos necessari i solucionar les disputes dels músics que estaven al seu càrrec. Encara que amb freqüència es va queixar del pes del seu treball i de l'aïllament que sentia a Esterházy, la seva posició era envejable pels músics del segle XVIII. Un aspecte important del seu contracte després del 1779 va ser la llibertat de vendre la seva música als editors i d'acceptar comissions per això.
Com a resultat, durant la dècada del 1780 la seva obra va començar a conèixer-se més enllà dels límits d'Esterházy i la seva fama es va estendre considerablement. Després de la mort del príncep Miklós el 1790, el seu fill, el príncep Antal, va reduir les ajudes per a la fundació d'Esterházy. El violinista i empresari britànic Johann Peter Salomon el va contractar pels seus concerts a Londres. Els dos viatges que va fer a la capital britànica per assistir a aquests concerts (1791-1792 i 1794-1795), van ser les ocasions perfectes per a l'èxit de les seves últimes simfonies. Conegudes com les Simfonies Salomon o Simfonies de Londres, inclouen algunes de les seves obres més famoses. Durant els seus últims anys a Viena, Haydn va començar a compondre misses i grans oratoris com La creació (1798) i Les estacions (1801, basat en el poema del mateix nom de l'escocès James Thomson). També d'aquest període és L'himne de l'emperador (1797), que més tard es va convertir en l'himne nacional d'Alemanya. Després d'aconseguir fama i riquesa, va morir a Viena el 31 de maig de 1809.
Haydn va abastar pràcticament tots els gèneres: vocals, instrumentals, religiosos i seculars. Moltes de les seves obres no es coneixien fora d'Esterházy, especialment els 125 trios i altres peces compostes per a viola baríton, instrument híbrid de corda que el príncep Miklós tocava. La majoria de les seves 19 òperes i operetes de titelles les va compondre segons el gust i les directrius del príncep. Haydn va admetre la superioritat de les òperes del seu jove amic Wolfgang Amadeus Mozart. No obstant això, en altres gèneres, les seves obres van tenir bona acollida i la seva influència va ser molt important. Les 107 simfonies (104 és el nombre tradicional, altres tres s'han inclòs posteriorment) i els 83 quartets per a corda, que van revolucionar la música, són proves fefaents de la seva original aproximació a nous materials temàtics i formes musicals, així com del seu mestratge en la instrumentació. Les seves 62 sonates i 43 trios per a piano mostren un ampli ventall, des d'aquells compostos per aficionats fins els destinats a virtuosos del teclat, aquests últims pertanyents a les seves obres de maduresa.
La influència que va exercir en el desenvolupament de la sonata va ser decisiva. Aquesta era la forma predominant del classicisme, que van utilitzar els compositors fins al segle XX per a crear estructures musicals cada vegada més extenses. Haydn la va utilitzar de dues maneres diferents: en primer lloc, va desenvolupar el que fins llavors havia estat una simple exposició de temes en diferents tonalitats i va crear una sofisticada interacció entre diferents grups temàtics, les diferents tonalitats definien l'extensa estructura dels moviments; en segon lloc, va economitzar el material temàtic de manera que només les tonalitats diferenciaven les diferents parts. Aquesta tendència cap a l'austeritat temàtica es pot apreciar en les últimes simfonies de Jean Sibelius, cent vint anys més tard. La productivitat d'Haydn es va veure reforçada per la seva inextingible originalitat. La forma innovadora en què transformava una simple melodia o motiu en complexos desenvolupaments va fascinar als seus contemporanis. Són característics del seu estil els canvis sobtats de moments dramàtics a efectes humorístics així com la seva inclinació per les melodies de tipus folklòric. Un escriptor de la seva època va descriure la seva música com "art popular", i, de fet, el seu equilibri entre la música directa i els experiments innovadors van transformar l'expressió instrumental del segle XVIII.
OBRA:
Veure catàleg d'obres de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK
Font: En català: Joseph Haydn (1732-1809) - En castellano: Joseph Haydn (1732-1809) - In english: Joseph Haydn (1732-1809) - Altres: Joseph Haydn (1732-1809) La sort d'Haydn va canviar el 1761, any en què va ser nomenat director musical adjunt del príncep Pál Antal Esterházy, i el 1762 mestre de capella. Va treballar per a tres prínceps de la família Esterházy. El segon d'ells, el príncep Miklós József Esterházy, va ser un gran amant de la música. A Esterházy (Hongria), el seu lloc d'estiueig, Miklós tenia una fundació musical important, que va ser dirigida per Haydn. A més de les simfonies, òperes, operetes de titelles, misses, obres de cambra i música de dansa que el príncep li encarregava, també va fer que assagés i dirigís les seves pròpies obres, així com les d'altres compositors. Havia d'ensenyar als cantants, mantenir la col·lecció d'instruments i la llibreria musical, treballar com a organista, violista i violinista quan fos necessari i solucionar les disputes dels músics que estaven al seu càrrec. Encara que amb freqüència es va queixar del pes del seu treball i de l'aïllament que sentia a Esterházy, la seva posició era envejable pels músics del segle XVIII. Un aspecte important del seu contracte després del 1779 va ser la llibertat de vendre la seva música als editors i d'acceptar comissions per això.
Com a resultat, durant la dècada del 1780 la seva obra va començar a conèixer-se més enllà dels límits d'Esterházy i la seva fama es va estendre considerablement. Després de la mort del príncep Miklós el 1790, el seu fill, el príncep Antal, va reduir les ajudes per a la fundació d'Esterházy. El violinista i empresari britànic Johann Peter Salomon el va contractar pels seus concerts a Londres. Els dos viatges que va fer a la capital britànica per assistir a aquests concerts (1791-1792 i 1794-1795), van ser les ocasions perfectes per a l'èxit de les seves últimes simfonies. Conegudes com les Simfonies Salomon o Simfonies de Londres, inclouen algunes de les seves obres més famoses. Durant els seus últims anys a Viena, Haydn va començar a compondre misses i grans oratoris com La creació (1798) i Les estacions (1801, basat en el poema del mateix nom de l'escocès James Thomson). També d'aquest període és L'himne de l'emperador (1797), que més tard es va convertir en l'himne nacional d'Alemanya. Després d'aconseguir fama i riquesa, va morir a Viena el 31 de maig de 1809.
Haydn va abastar pràcticament tots els gèneres: vocals, instrumentals, religiosos i seculars. Moltes de les seves obres no es coneixien fora d'Esterházy, especialment els 125 trios i altres peces compostes per a viola baríton, instrument híbrid de corda que el príncep Miklós tocava. La majoria de les seves 19 òperes i operetes de titelles les va compondre segons el gust i les directrius del príncep. Haydn va admetre la superioritat de les òperes del seu jove amic Wolfgang Amadeus Mozart. No obstant això, en altres gèneres, les seves obres van tenir bona acollida i la seva influència va ser molt important. Les 107 simfonies (104 és el nombre tradicional, altres tres s'han inclòs posteriorment) i els 83 quartets per a corda, que van revolucionar la música, són proves fefaents de la seva original aproximació a nous materials temàtics i formes musicals, així com del seu mestratge en la instrumentació. Les seves 62 sonates i 43 trios per a piano mostren un ampli ventall, des d'aquells compostos per aficionats fins els destinats a virtuosos del teclat, aquests últims pertanyents a les seves obres de maduresa.
La influència que va exercir en el desenvolupament de la sonata va ser decisiva. Aquesta era la forma predominant del classicisme, que van utilitzar els compositors fins al segle XX per a crear estructures musicals cada vegada més extenses. Haydn la va utilitzar de dues maneres diferents: en primer lloc, va desenvolupar el que fins llavors havia estat una simple exposició de temes en diferents tonalitats i va crear una sofisticada interacció entre diferents grups temàtics, les diferents tonalitats definien l'extensa estructura dels moviments; en segon lloc, va economitzar el material temàtic de manera que només les tonalitats diferenciaven les diferents parts. Aquesta tendència cap a l'austeritat temàtica es pot apreciar en les últimes simfonies de Jean Sibelius, cent vint anys més tard. La productivitat d'Haydn es va veure reforçada per la seva inextingible originalitat. La forma innovadora en què transformava una simple melodia o motiu en complexos desenvolupaments va fascinar als seus contemporanis. Són característics del seu estil els canvis sobtats de moments dramàtics a efectes humorístics així com la seva inclinació per les melodies de tipus folklòric. Un escriptor de la seva època va descriure la seva música com "art popular", i, de fet, el seu equilibri entre la música directa i els experiments innovadors van transformar l'expressió instrumental del segle XVIII.
OBRA:
Veure catàleg d'obres de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK
Parlem amb veu pròpia...
Philemon und Baucis, ópera para marionetas, cantantes, actores, coro y orquesta, subió ya a escena en 1996, obteniendo un éxito tan extraordinario que este año se ha vuelto a reponer en una versión prácticamente similar. El estreno histórico fue dirigido por el propio compositor en 1773 en este mismo lugar, con motivo de la visita de la emperatriz Maria Teresia al príncipe Nicolaus Esterházy. De ahí procede una frase de la emperatriz que se recuerda con orgullo: "Si quiero ver una buena producción de ópera, yo voy a Esterházy". El Pais, 19 de setembre de 2003.
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
RECICLASSICAT: HAYDN, Joseph (1732-1809)
PRESTOCLASSICAL: HAYDN, F.J. - Philemon und Baucis
IMSLP: Joseph Haydn (1732-1809)
SPOTIFY: HAYDN, F.J. - Philemon und Baucis
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina