diumenge, 30 de setembre del 2012

VEJVANOVSKY, Pavel Josef (1633-1693) - Missa Salvatoris

Spinello Aretino - Saint Michael and Other Angels
Sant Miquel i altres Àngels, obra de Spinello Aretino (1350-1410), pintor italià.




Pavel Josef Vejvanovský (1633-1693) compositor i trompeter txec nascut a Hukvaldy. Viatgem a territori musical ignot per a trobar-hi un d'aquells noms dels quals pocs de nosaltres en podíem ni tan sols imaginar la seva existència. Per tant, un d'aquells suculents tresors que tant agraden als gourmets més refinats. Un autor que va néixer en territori de Moràvia, una de les tres províncies que actualment formen part de la República Txeca, però en un temps en què aquesta geografia formava part del poderós l'Imperi Austríac. El considerable temps que ha transcorregut en aquesta imparable contrarellotge de la vida fa que biogràficament en tinguem pocs detalls. Pel que sembla, va estudiar a la Universitat amb la inestimable ajuda del Jesuïtes, una institució àmpliament distribuïda per territori europeu i compromesa amb la música. Allà amb ells i per ells, Vejvanovsky començaria les primeres nocions de composició. Bona destresa devia demostrar ja que l'any 1650 seria l'encarregat de dirigir la música de l'Arquebisbat d'Olomuc. Alhora, la seva activitat no es va limitar a compondre o a tocar la trompeta ja que també va dedicar gran part del seu temps a col·leccionar còpies de les més variades partitures musicals del segle XVII sent, la seva col·lecció, una de les de més gran valor a nivell europeu de la música del seu temps. Contemporani i amic d'Heinrich Ignaz Franz von Biber, de qui també n'he parlat en relació a la seva descomunal missa de Salzburg, va compartir amb ell gran part dels virtuosos aprenentatges amb la trompeta amb la qual, segons sembla, va ser un dels més gran intèrprets d'aquest instrument a finals del XVII. En aquest sentit en dóna fe la gran quantitat de composicions que Vejvanovsky va escriure per a aquest instrument. Ara bé, el seu càrrec a l'arquebisbat l'obligava vocacionalment a compondre gran quantitat de música d'església i, evidentment i per alegria nostre, així ho va fer. Avui un clar exemple del seu treball, per cert, un dels més ben pagats del seu temps. Últim diumenge de setembre, recuperarem una de les seves barroques misses. Concretament, la Missa Salvatoris en Do major, imaginem que escrita a finals del XVII, per a cor, solistes, orgue, dos violins, viola, violoncel, contrabaix, trompetes i trombons. Un clar exemple de la tradició imperant de l'època i estèticament molt semblant a la missa que recuperàvem en el seu dia del seu bon amic Biber però també de la missa d'Adam Vaclav Michna. La introduirem amb una Intrada, una preciosa sonata de trompeta, cordes i orgue, escrita l'any 1683 i representativa de la producció instrumental del nostre estimat protagonista del dia d'avui. Vet aquí actors nous i inesperats d'un univers que s'expandeix acceleradament i que sembla no tenir ni límits ni restriccions. La música, per sort, dóna color i substància a un temps en què el soroll és desconsoladament estrident. Amb la seva senzilla carta de presentació i amb una apassionant força intrínseca que desconeixem ens fa prendre la incomprensible vida d'una forma essencialment més feliç perquè, al cap i a la fi, la felicitat és l'únic camí del qual ens convé i ens interessa trobar-ne el final!

A la interpretació el cor i solistes de la DRS Singers, amb la Cappella Musica Antica i la batuta de Christoph Cajöri.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

BIOGRAFIA: Pavel Josef Vejvanovský (Hukvaldy, ca. 1633/1639 - Kroměříž, 1693 - buried 24 September)
CPDL: No disponible.
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 29 de setembre del 2012

DOBRZYNSKI, Ignacy Feliks (1807-1867) - String Quintet No.1 (1831)

Albert Gustaf Aristides Edelfelt





Ignacy Feliks Dobrzynski (1807-1867) compositor i pianista polonès nascut a Romaniv. Llàgrimes, suor i perseverança per a trobar, al bell mig de l'elegància de l'immens món de la música, repertori d'aquest polonès del qual n'havia parlat, fa un temps, en relació amb una de les obres de piano concertants més espaterrants que mai hagi tingut el plaer d'escoltar, el seu concerto de piano en La bemoll major opus 2. Doncs sí, quan parlava d'aquest misteriós artista de cognom difícil ho feia amb un grau d'admiració circumscrit a la seva única i espectacular partitura pianística. Més enllà d'aquesta referència no podia contrastar si el seu talent fou general o bé circumstancial. Havent descobert, recentment tot s'ha de dir, algunes novetats del seu desconegut catàleg, començo a veure i sobretot a entendre la magnitud d'un artista la llum del qual tot just comença a brillar com ho hauria d'haver fet fa temps. Serà difícil, tanmateix, poder tenir la sort de gaudir d'alguna de les seves obres al nostre país. Per tant, ens correspondrà a nosaltres, situar el satèl·lit pertinent en òrbita permanent a l'entorn del misteriós ecosistema planetari de Dobrynski. En aquest sentit el plaer de retrobar-me amablement amb la seva música ha estat mitjançant una de les obres de cambra més inexplorades per mi i el meu saber. Concretament, la figura dels quartets o quintets de corda són formes musicals relativament desconegudes per mi. Només cal fer un repàs en aquest espai per observar-hi, a contracor, la quasi absència d'obres de cambra per a instruments de corda. Per tant, la ignorància a l'hora d'apreciar-ne els detalls més suggerents és evident en el meu cas. Per sort, el llenguatge de la música és universal i ens permet, tot i les nostres limitacions, gaudir-ne si ho fem amb el cor i amb l'esperit. Avui n'és el cas. Una inspirada obra de cambra en la forma de quintet de corda número 1 opus 20 en Fa major. Dos violins, dos violoncels i una viola, de l'any 1831 i estructurats en quatre moviments. A grans trets, es podria resumir amb un allegro inicial en la forma sonata, seguit d'un minuet més líric i melòdic, un andante suau i un finale quasi presto que es presenta, com en el primer moviment, en forma de sonata. Encantadora i evocadora partitura d'un Dobrzynski que, afortunadament, ja comença a ser, tímidament, un actor de més presència en el nostre espai-temps. Polònia, amb els seus noms, també va ser una potència de primer nivell en aquest màgic univers de la música. El d'avui és un bon exemple d'una geografia diversa i que caldrà, amb la tranquil·litat necessària, anar redescobrint. Des d'aquí, en un petit país de nom Catalunya que lluita amb vehemència per no sucumbir irremeiablement en el cruel festí dionisíac del poder i de l'economia que tot ho corromp, intentarem fer justícia a tots i a cada un dels noms que un bon dia van lluitar i van saber viure de l'art i de la música, l'essència genuïna de la humanitat!

Ens l'interpreta el Kwartet Wilanów.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 28 de setembre del 2012

FURSTENAU, Caspar (1772-1819) - Masonic music

Carl Gustav Carus - Italienische Fischer 1828-29
Obra de Carl Gustav Carus (1789-1869), pintor alemany





Caspar Fürstenau (1772-1819) compositor i flautista alemany nascut a Münster. Tradicionalment, el planeta alemany l'associem a multitud de noms, molts d'ells a l'entorn de l'univers Bachià. I ho associem de moltes formes possibles però poques d'elles a autors tant compromesos amb la flauta i la guitarra com ho van ser els germans Fürstenau. Històricament, la guitarra i la flauta, per la seva mediterrània sonoritat ens resulta més còmode i fàcil atribuir-la, amb encert, a noms italians, catalans o espanyols. Doncs bé, en un paisatge advers i potser condicionat per la maçoneria del ciutadà que presentem avui, hi va haver un compositor a contracorrent en el seu propi espai. Un autor que va viure en plena sintonia artística i professional amb el seu més que estimat fill Anton Bernhard Fürstenau, 20 anys més petit que ell, i amb qui va realitzar profitoses travessies arreu de la geografia europea. Els seus inicis musicals els va iniciar per la via paterna, un oboista de la cort del bisbat de la mateixa ciutat de Münster. Una vegada superades les expectatives amb el seu pare, la virtuosa mà i la potència dels seus pulmons van buscar un nou mentor amb qui seguir aprenent. El trobaria en un familiar de cognom conegut en els ambients musicals, el fagotista Bernhard Anton Romberg, fill del més que famós violoncel·lista alemany Bernhard Romberg de qui, si no ho he fet fins ara, un bon i alegre dia en parlarem. I com marcava la tradició en algun dels ambients intel·lectuals de l'època, Furstenau es va unir a la francmaçoneria de la seva ciutat participant, activament, en les reunions i activitats socials dels seus membres. Recordem que Mozart i Joseph Haydn van ser alguns dels maçons il·lustres de parla alemanya.

En el cas que ens ocupa, no es coneixen gaires detalls de la vida de Fürstenau en aquest ambient el que si sabem és que va compondre una sèrie de cançons en honor i glòria als seus amics i companys de filosofia i fe. I avui, en record d'un cognom que ens resulta especialment desconegut, recuperarem música, deliciosa per cert, que farà, no dubto, justícia als Fürstenaus. La característica comuna de tota la música que escoltarem avui és l'absolut protagonisme de la flauta i de la guitarra. D'entrada, uns temes i variacions en Sol major per a guitarra i flauta. Classicisme, senzillesa i puresa en les formes. Introducció, del trio per a dos flautes i guitarra, de tres moviments i d'estructura clàssica ben definida. Música instrumental per a obrir-nos pas a la sèrie de cançons maçones per a veus solistes, cor d'homes, flauta i guitarra. Transparents, d'estructura simple però d'un gust i d'una bellesa en la forma i en el contingut que ens sorprendrà. Cançons que, com marquen els principis ètics i filosòfics de la maçoneria, parlen d'igualtat, fraternitat i llibertat. Una autèntica dolçor pels sentits en resultarà l'audició d'aquesta música de caràcter tranquil però alhora alegre i molt emotiva. Un plaer donar a conèixer un nou actor, amb les seves peculiaritats, del món de la música. A vegades l'elegància també és senzilla ja que queda clar que amb pocs instruments i modestos mitjans es pot imaginar, escriure i sobretot interpretar una música sublim o sinó que l'hi preguntin a Fürstenau que així ho va entendre i, per alegria nostre, així ho va fer!

La música instrumental interpretada per Bent Larsen i Siro Cavalet a les flautes i Jan Sommer a la guitarra.

Les cançons interpretades pel Coro Maschile della Radio Svizzera, amb Mario Carbotta a la flauta i Aldo Martinoni a la guitarra i la direcció de Diego Fasolis.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 27 de setembre del 2012

KROMMER, Franz (1759-1831) - Symphony No.4, Op.102

Carl Friedrich Lessing - Die Belagerung
Obra de Carl Friedrich Lessing (1808-1880), pintor alemany





Franz Krommer (1759-1831) compositor txec nascut a Kamenice, Bohèmia. Nascut el mateix any de la mort del mestre absolut de l'òpera del segle XVIII, el gran, el més internacional alemany de l'època i de cognom Handel. Krommer, un autor del qual sempre n'és i en serà un plaer d'escoltar i que ja forma part d'aquest espai, ja n'havia parlat en relació a la seva obra concertant per a clarinet, instrument amb el qual va escriure excel·lents partitures. Els seus inicis musicals els va iniciar en plena adolescència i de la mà virtuosa del seu oncle violinista i organista. Bona destresa devia tenir un Krommer que amb només 18 anys ja s'encarregaria de l'orgue de la petita població de Turan. Bons anys d'aprenentatge a la seva terra natal el promocionarien a la més gran capital de la música del moment, la monumental i aristocràtica Viena, una encantadora ciutat si el teu devenir era l'art i la música. Tanmateix, possiblement contrariat i gens conforme amb la rebuda o el més que previsible ambient competitiu de la ciutat del Danubi, el van fer desistir d'estar-hi gaire temps i ràpidament emigraria a la recerca de nous horitzons, un d'ells, el de mestre de capella de la ciutat de Pecs, anys abans que l'ocupés un dels nomes coneguts per nosaltres, el també bohemi Johann Georg Lickl de qui fa molts pocs dies en parlàvem. Ara bé, Krommer era un ciutadà inquiet i poc avesat al sedentarisme per la qual cosa allà on anava el veien més aviat poc. Dit i fet, retorn a Viena i càrrec de mestre de capella a la cort magnànima del Ducat d'Ignaz Fuchs. Els seus viatges i la seva hiperactivitat no acabaria aquí, evidentment. Pel que ens interessa avui, situarem a Krommer a Viena en una data indeterminada de finals de la segona dècada del segle XIX.

En aquell temps i aparentment més establert i consolidat, suposem per qüestions d'edat, a Viena, va escriure una de les 9 simfonies que es coneixen de Krommer, concretament l'opus 102 o bé ser el mateix que la simfonia número 4 en Do menor. Escrita en honor, pel que sembla, al compte Rudolph Wrbna, és una simfonia considerablement extensa, de quatre moviments ben definits i per a gran orquestra. Un regal de Krommer o bé una obligació professional ara que, amb independència de la causa, a nosaltres ens interessa la substància en sí mateixa d'una simfonia escrita per un autor acostumat a treballar amb els instruments de vent. Conseqüent amb l'estil emergent i els nous aires romàntics i temàtics que impregnaven la cultura de forma efectiva i emocional, la simfonia de Krommer segueix, perfectament, aquest nou mètode compositiu. Una introducció lenta preludi del contundent i elegant allegro vivace amb paisatges senzillament brillants i ben dibuixats. Un punt i apart amb l'adagio en la tonalitat de La major i amb domini de les cordes. L'allegretto que perfectament podria ser un scherzo canvia de registre i els vents es converteixen en els protagonistes. El conjunt es tanca amb el finale allegro, amb un breu però dens desenvolupament i amb un final espectacular i solemne. Vet aquí una de les inesperades obres d'un Krommer de qui el clarinet n'és l'absolut protagonista. En el nostre cas, és una de les poques edicions, on s'interpreten dues de les simfonies que s'han pogut recuperar, contrastades del seu extens repertori en el qual, no deixaré passar l'ocasió de comentar-ho, hi trobarem fins a quatres misses. Tant de bo la voluntat, que de ben segur existeix a les seves frondoses terres txeques, ens regali, properament i en primícia, alguna d'aquestes, que no dubto, monumentals i sorprenents partitures sacres d'un gran mestre, sens dubte!

La London Mozart Players amb el director Matthias Bamert ens les interpreten en aquesta gravació de l'any 1994.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 26 de setembre del 2012

SOLER, Antoni (1729-1783) - Magnificat Secundi Toni

Diego Velazquez - Saint John the Evangelist on the Island of Patmos
Sant Joan l'Evangelista, obra de Diego Velázquez (1599-1660), pintor espanyol.





Antoni Soler (1729-1783) compositor i organista català nascut a Olot. Possiblement, Soler, és un dels casos  més evidents de precocitat en la música ja que amb un any entraria a l'Escolania de Montserrat. Pobre Antoni, amb només un any... devia al·lucinar en aquell ambient amb tanta música. Fos com fos, bon mètode bona vocació adquiriria ja que seria ordenat sacerdot amb 23 anys motiu pel qual se'l coneix, popularment, com "el Pare Soler". Pare, fill o esperit sant el cert és que, més enllà de la devoció catòlica, apostòlica i romana, va dedicar tota la seva vida a la música en un temps en què, certament, parlar d'església era fer-ho de música. Consagrat amb el clavicèmbal i hereu natural de la potent magnetosfera de Domenico Scarlatti, Soler es va convertir en un autèntic referent en l'art clavecinista al mateix nivell que el seu referent italià en el seu dia adoptat per la reialesa borbònica espanyola. Mestre de capella a Lleida i posteriorment a l'Escorial, va viure exclusivament a l'Espanya del XVIII escrivint sistemàticament música per a l'ofici religiós, producció molt vasta de Soler però malauradament i, de moment, molt poc coneguda i escrivint, ara sí, la música pel qual se'l coneix i molt bé a Espanya, Catalunya i arreu del món. Centenars de sonates de clavecí i derivats amb un art i amb un estil que si bé ens recordaran inevitablement al petit dels Scarlatti gaudeixen d'una aroma pròpia i d'un mètode artístic impecable. Conseqüentment, avui parlarem de les sonates de clavecí del mestre català però també ho farem tot recuperant, en primícia, una de les seves obres religioses. Un Magnificat, dels 13 que va escriure, allunyats de les noves convencions clàssiques del moment i inspirats, possiblement, en la música litúrgica del seu mestre i amic José de Nebra. Per tant, acompanyarem aquest breu salm amb un dels seus peculiars concerts de clavecí i orgue en Do major. Fent repàs he observat l'absència del gran pare català de la música. Un greuge que avui mateix esmenaré intentant fer honor a la seva deliciosa música, única en el panorama català del XVIII pel seu incontestable estil i la seva virtuosa manera d'escriure i, imaginem, d'interpretar unes partitures realment difícils. En aquest bon dia de tardor, de temps variable i d'atmosfera caòtica, parlar d'un autor de la terra és i serà sempre un bon al·licient ja que Catalunya també va ser, artísticament, rica i plena!

El concert d'orgue i clavecí ens l'interpreta Montserrat Torrent a l'orgue i Maria Lluïsa Cortada al clavicèmbal.

El magnificat ens l'interpreta el The Choir of St.George's Chapel amb Roger Judd a l'orgue.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 25 de setembre del 2012

BOULOGNE, Joseph (1745-1799) - Sonatas pour clavecin

Corrado Giaquinto - Autumn
La tardor, obra de Corrado Giaquinto (1703-1766), pintor italià.





Joseph Boulogne (1745-1799) compositor i violinista francès nascut a Guadeloupe. Marcada il·lusió em fa recuperar la figura del francès etiquetat, en el seu moment, amb el nom del "Mozart negre". Com explicava durant la primera incursió al món musical del Cavaller de Sant George, la vida que va tenir en el seu temps no va ser gens fàcil tot i l'èxit que artísticament obtindria en la seva carrera, principalment a París. Gran virtuós amb el violí, seria amb aquest instrument que gaudiria del més gran dels reconeixements. Dos dels seus mestres, Gossec y Lolli, van dedicar algunes de les seves elegants partitures al seu privilegiat alumne. Per tant, és comprensible entendre i observar en el seu repertori, extens en relació a la música instrumental, com és el violí el més absolut protagonista i de moltes formes. En sonata, en concert o bé en simfonies concertants. Ara bé, si observem detalladament i amb ulls d'explorador el seu catàleg hi trobarem, inesperadament, una sèrie completa d'onze sonates per a clavecí. Un regal per a tots els amants de la dolça sonoritat i la peculiar combinació de teclat i corda del clavicèmbal. És evident que el fet de parlar-ne ens obligarà, gustosament, a retrobar algunes d'aquestes enigmàtiques obres de Boulogne que de ben segur pocs de vosaltres coneixereu. Descobertes recentment, són un d'aquelles tantíssims tresors amagats que tant m'agrada recuperar. Diverses sonates, estructurades en dos o tres moviments em recorden, en certa manera, les precioses sonates que en el seu dia recuperàvem de l'italià Galuppi. Les d'avui són, per ordre, la sonata número 8 en Re major, la sonata número 9 en Re major, la sonata número 3 en Re major, la sonata número 6 en Mi major i la sonata número 10 en Fa major. Obres de galanteria i joia trobades per la mateixa intèrpret mentre rebuscava en els arxius de la Biblioteca Nacional de França. El clavecí, instrument al qual professo una autèntica adoració, ha estat, és i serà un dels protagonistes d'aquest espai. Avui un nou exemple dels tants que, si el temps i les lleis ens ho permeten, anirem fruint ja que autors que van dedicar el seu temps al teclat dolç i delicat del "cembalo" en trobarem a mansalva per les més diverses i apassionants geografies europees. Gaudim i deixem-nos captivar per la música del gran i únic cavaller, el de Sant George!

Interpretades esplèndidament per la francesa Anne Robert.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 24 de setembre del 2012

VALERI, Gaetano (1760-1822) - Concerti per Organo

George Barret - Paisatge italià
Paisatge italià, obra de George Barret (1730-1784), pintor irlandès.





Gaetano Valeri (1760-1822) compositor i organista italià nascut a Padova. L'escola italiana del segle XVIII, a banda dels noms que tots coneixem, va tenir centenars de fills il·lustres de l'escena musical. Tants, probablement, com ciutats amb esglésies i orgues on poder assajar i treballar. L'ebullició musical d'Itàlia és inqüestionable i l'estil, amb característiques pròpies, també. El nom de Valeri està íntimament relacionat amb el de la seva ciutat natal. De fet, tota la seva vida la va fer a Padova, al càrrec d'organista de la catedral. Allà, amb un bon jornal, va gaudir del beneplàcit local i de totes les facilitats per a desenvolupar una imponent producció de la qual, més enllà de territori italià, poc o gens se'n coneix. I tal com comentava ahir en relació a molts compositors del segle XVIII, la seva principal dedicació, com a organista i mestre de capella d'una majestuosa església, va ser la composició d'una quantitat inimaginable de partitures religioses. Més d'un centenar de misses, salms, ofertoris, motets... i totes elles, aparentment, ben preservades als arxius de la seva ciutat. Alhora, no va deixar de banda el seu estimat instrument al qual va dedicar l'enginy del seu talent. Multitud de sonates, simfonies o concerts amb un protagonista comú, l'orgue. En aquest sentit, i com no podrà ser d'altra forma, recuperar aquest instrument serà una obligació i ho farem amb un parell de concerts prou interessants. Per tant, dues obres concertants recuperades d'un manuscrit de l'arxiu de la Biblioteca de Padova. D'entrada, el concert en Sol major per a orgue i orquestra, escrit en una data indeterminada i amb un mètode semblant a l'utlitzat per Johann Christian Bach en alguna de les seves simfonies concertants. Tres moviments, un allegro, un largo i un rondó final on l'orgue brilla especialment per la peculiar forma de tocar-lo, tan pròpia de la Itàlia de finals del XVIII i fins ben entrat el XIX. Preludi del segon concert en Si bemoll major per a orgue i orquestra, escrit l'any 1797, de tres moviments allegro moderato, adagio i rondó i seguint la tradició galant tant característica de mitjans i finals del segle XVIII. Dues interessants partitures de les quals no dubto que agradaran a tots aquells enamorats dels majestuosos orgues repartits per Europa. Sens dubte m'hi incloc ja que, segons el meu punt de vista, l'orgue i la seva extraordinària quantitat de registres és, en qualsevol cas, un dels instruments més gratificants d'escoltar. Honor i glòria a l'orgue però sobretot al ciutadà que un bon dia va pensar que tota església seria més agradable si la música hi era present!

Luca Scandali a l'orgue, amb el conjunt Hermans Consort i la direcció de Fabrizio Ammetto ens interpreten aquestes dues concertants obres per orgue.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 23 de setembre del 2012

LICKL, Johann Georg (1769-1843) - Missa Solemnis (1823)

Barent Fabritius - The Adoration of the Shepherds
L'adoració dels pastors, obra de Barent Fabritius (1624-1673), pintor holandès





Johann Georg Lickl (1769-1843) compositor i organista austríac nascut a Korneuburg. Recuperem la figura d'aquest immens compositor oriental tristament desconegut a les nostres contrades però considerat un dels més grans autors del poderós Imperi Austro-Hungar. La obra d'avui, impecablement interpretada, parlarà per sí mateixa. Els seus estudis acadèmics i més professionals els iniciaria l'any 1785 a Viena a les ordres d'un bon amic i popular actor de l'escena mundial, Franz Joseph Haydn. I si bé a Lickl i al seu temps se'l va conèixer, essencialment, per la seva producció teatral el cert és que al nostre temps les més bones edicions tenen a veure amb la música religiosa com la d'avui. De fet, de l'ingent nombre de partitures que va deixar escrites, principalment en la seva estada a Pécs com a mestre de capella i de les quals moltes s'han extraviat per sempre, la majoria es corresponen a música de caràcter litúrgic. Quasi 30 misses, de les quals se n'han editat un parell, ofertoris i altres obres menors. Per tant, d'un autor que va néixer quan Mozart tenia 13 anys i va viure de ple el classicisme i el romanticisme és més que probable que qualitat i bellesa musical siguin obligadament sinònims. Lickl que en el seu temps gaudia representant les misses de Mozart, Haydn, Beethoven o Hummel, és evident que va trobar en aquests mestres únics la font d'inspiració perfecta a l'hora de pensar, escriure i interpretar les seves pròpies partitures. L'exemple el d'avui, la producció més monumental de Lickl. Una exuberant missa solemne en Re menor escrita l'any 1823. Una missa simfònica pel complet organigrama que requereix en la instrumentació. Obertura amb un kyrie de textura dramàtica i de foscor tenebrosa que anticipa un gloria realment espectacular. Els cors, els solistes i els instruments es coordinen molt bé amb aparicions furtives i del tot inesperades dels instruments de vent... fagots, clarinets, trompetes. El credo s'introdueix amb un allegro on s'alternen els cors amb els solistes. El lent i emotiu Et incarnatus precedeix un contundent Et resurrexit introduït amb una trompeta solemne. Cors, veus i instruments en ebullició en un marcat caràcter operístic que, en qualsevol cas, és evident en el conjunt de la missa. El sanctus breu però efectiu en relació a allò que representa. El benedictus segueix clarament la tradició clàssica on les veus solistes en són les protagonistes potser seguint la tradició del seu bon mestre Haydn. L'agnus dei final retorna melòdicament al kyrie inicial on la foscor i el dramatisme es tornen a fer presents fins l'aparició, sobtada i monumental, del dona nobis pacem final que tanca la producció sacre més transcendent de Lickl. Reconec que aquesta és una de les misses més espectaculars, en el seu conjunt, que mai hagi tingut el plaer d'escoltar i de gaudir. El classicisme va saber trobar un mètode i un estil propi per tal de fer de l'ofici religiós una autèntica festa. Els germans Haydn, els Mozart... i multitud d'actors secundaris de qui, si n'observem detalladament el seu repertori veurem que l'apartat i el capítol religiós és el més extens. Els meus sentits no es poden arribar a imaginar, sense col·lapsar-se irremeiablement, com seria en aquest moment l'univers de la música si la totalitat de misses i derivats del període clàssic que es troben en centenars d'arxius i biblioteques estiguessin editades i enregistrades... Perseguir quimeres, vet aquí la qüestió!

A la interpretació en una edició de luxe, en primera gravació mundial i gentilesa del segell Hungaroton, hi trobarem la Erdody Chamber Orchestra, amb els cors i els solistes de la Purcell Choir i la direcció György Vashegyi.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

IMSLP: Johann Georg Lickl (1769-1843)
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 22 de setembre del 2012

VON PREUSSEN, Louis Ferdinand (1772-1806) - Grosses Trio (1806)

Jan van Huchtenburgh - A Battle 1680
La batalla (1680), obra de Jacob van Huchtenburg (1647-1733), pintor holandès.





Louis Ferdinand Von Preussen (1772-1806) compositor, pianista i militar alemany nascut a Berlín. Avui, primer dissabte de tardor, recuperarem la figura magnànima d'un príncep alemany, nebot del grandiloqüent, esplèndid músic i Rei de Prússia, Frederic II "el Gran". A diferència del nostre temps i espai on els reis i els prínceps, més enllà de viure en l'opulència, el despropòsit permanent (que també en el segle XVIII) i de veure i existir a costa d'un poble ofegat de qui només es preocupen quan la seva "miserable" existència se'n veu perjudicada, hi va haver una família de sang blava amb la música en un dels rangs més elevats de la seva vida. Aquesta visió de la reialesa és extensible, per definició, a qualsevol època inclosa la nostra on tenim, o més ben dit patim desconsoladament, una monarquia anacrònica i culturalment mediocre. Doncs bé, va haver-hi una època, en què reis i prínceps, a banda de ser uns privilegiats tenien, o si més no aparentaven tenir, principis. El cas del príncep d'avui, malaguanyat en una batalla amb l'exèrcit francès, en va ser un bon exemple. Militar de carrera, Von Preussen va ser un enorme pianista i compositor que va veure apagades, per sempre, les seves innates virtuts musicals per la seva condició de general d'una valentia inqüestionable. Musicalment es va formar, sembla ser, amb Beethoven i amb un compositor i gran amic seu, Jan Ladislav Dussek. D'ell aprendria l'art pianístic i la vocació artística en clara contraposició amb la carrera militar. Dussek va ser la més fidel companyia del seu aristocràtic alumne fins el dia de la seva mort a la batalla de Saalfed on, a diferència de molts dels seus companys d'armes, declinaria l'amable oferta de rendició de l'exèrcit francès. Admirable la valentia del jove príncep que moriria amb una espasa clavada al cor amb només 34 anys. Escoltant, o més ben dit, fruint de la seva música un pensa del que hagués estat capaç si en el seu dia hagués deixat el ferro de l'espasa en un museu i hagués orientat la seva carrera a la música.

Tenint en compte les importants responsabilitats que en aquella època tenia la carrera militar em pregunto amb quina clarividència va compondre i va escriure els 13 opus de què es compon el seu escàs però preciós repertori. Tots ells són per a piano en els més diversos registres. Trios, octets, rondós amb orquestra... Per sort, a la nostra època podrem trobar tota la seva obra convenientment editada i enregistrada. Avui dues de les seves esplèndides produccions de piano. D'entrada, una de les dues partitures pensades per a piano i orquestra. Parlem del rondó per a piano i orquestra en Si major opus 9. Una bona partitura, en un únic moviment i ben estructurada en tot el seu conjunt. Obertura del Gran trio en Mi bemoll major opus 10, escrit l'any 1806 i pocs dies abans de la seva mort, és i representa una de les grans obres mestres del seu autor. Sorprenentment, és clarament romàntic amb un vocabulari molt cohesionat i un estil molt ben definit. Probablement, i en paraules del mateix Dussek, la partitura més brillant de Von Preussen. Possiblement, va ser conscient que el seu futur estava més proper a la foscor absoluta que a la llum cromàtica de la inexplicable existència i va trobar el moment, pocs mesos abans del seu tràgic i definitiu alè, per escriure una de les més elegants partitures de la seva obra. Agrair, que també és un deure, que en un temps, en un espai i tornant als inicis del que dèiem, hi haguessin reis i prínceps amb inquietuds artístiques. Desgraciadament, en el nostre temps la grandiloqüència gratuïta i sense contrapartides s'ha apoderat d'una monarquia de la qual, ningú amb el més comú dels sentits, se'n podrà sentir mai i per principis, orgullós!

El gran trio interpretat pel Trio Parnassus.

El rondó per a piano i orquestra ens l'interpreta la Philharmonia Pomorska amb Takao Ukigaya.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!