Obra de Gaudenzio Ferrari (1471-1546), pintor italià.
- En record del 328è aniversari del naixement de Johann Sebastian Bach -
Johann Sebastian Bach (1685-1750) compositor i organista nascut a Eisenach. Tots els fanàtics i melòmans malalts sabem i coneixem que Bach va néixer dues vegades, una el 21 de març, segons el calendari Julià i que vaig utilitzar per fer-ne la corresponent al·legoria, i avui dia 31 de març. Si bé aquell dia la trampa, tot i que justificada i objectiva, era evident avui, pròpiament, ho celebrarem segons la nostra tradició i seguint fidelment el calendari Gregorià. Com es mereix un Déu, que pot néixer quan vulgui, Bach el podem celebrar tots els dies de l'any perquè, sens dubte, no tenim qualificatius per expressar la magnitud de la seva persona. I fer-ho el dia en què la tradició catòlica situa la resurrecció de Jesucrist té, en qualsevol cas, un significat simbòlic especial. Desconec si Bach ha ressuscitat, si està amablement entre nosaltres de forma anònima tot rient i gaudint de la devoció que molts de nosaltres l'hi professem... el que sí crec saber és que avui, en honor seu, l'homenatge serà amb la que considero la més gran obra del seu llegat i, potser, de la història de la música. I per un luterà de capa i espasa el significat intrínsec d'escriure una gran missa catòlica ens resulta desconcertant. Potser per una fortuïta i espontània aparició apostòlica i romana, potser per una clàusula en algun dels seus contractes professionals, potser per una rivalitat desconeguda amb els seus contemporanis de Dresden, Hasse i Zelenka experts, ambdós, a l'hora d'escriure grans misses catòliques o potser com una necessitat vital en un punt de no retorn del seu final de viatge... qui sap, nosaltres probablement mai ho podrem desxifrar tot i que aquest propòsit, interessant de per se, pot resultar insignificant en relació a la descomunal aportació d'una obra que de ben segur va ajudar a Jesucrist, de forma retroactiva evidentment, en la seva resurrecció. No dubto que en cas de buscar una data apropiada per tornar a la vida, i en el meu cas, ho faria acompanyat d'aquesta música celestial. Avui nosaltres, tot mirant els ulls de Bach incapaços, això sí, d'entendre de quina pasta màgica estaven fets, recuperarem la seva Missa en Si menor. Potser com a reminiscència de la descomunal interpretació de dimarts de Gardiner i de la seva colla de músics i veus, indescriptibles tots plegats, interpretació que no puc treure'm del cap per moltes notes de música que simpàticament intenten, en va, distreure'm. No faré comentaris de la obra ja que l'audició de la mateixa genera percepcions úniques i molt personals. Crec que el millor homenatge que puc fer de Bach el dia de celebració del seu aniversari és recuperant aquesta partitura universal. Commoció, també, m'ha provocat el llegir l'epígraf relacionat amb l'últim dia de vida de Johann Sebastian Bach que sota paraules de la seva esposa Anna Magdalena escriu el següent:
A la interpretació Sir. John Eliot Gardiner, amb el Monteverdi Choir i el conjunt The English Baroque Solists.
"No sé quant de temps vaig romandre així, amb una sensació barreja d'aflicció i de glòria. Al cap d'una estona vaig sentir la seva veu apagada que em cridava: "Magdalena, estimada, apropa't!" En sentir el to tremolós de la seva veu vaig tornar com si m'hagués travessat una fletxa. Christoph [Altkinol] havia sortit i em vaig precipitar sobre el seu llit. Amb els ulls molt oberts mirava cap a mi i em veia! Els seus ulls, apagats per l'esforç i el dolor, s'havien tornat a obrir i tenien una brillantor dolorosa! Fou l'últim regal que li va fer Déu: tornar-li la vista poc abans del seu final. Va tornar a veure el sol, va veure els seus fills i em va veure a mi i al net que li donà Lieschen i que portava el seu nom. Jo li vaig apropar una magnífica rosa vermella i la seva mirada es va posar en el brillant color: "Magdalena" va dir, "on ara vaig veuré colors més bonics i sentiré la música que fins ara només hem pogut somiar. I els meus ulls veuran al Senyor!" Estava immòbil, tenia la meva mà en la seva i semblava estar veient la imatge amb què havia somiat tota la seva vida, la de l'Altíssim, al que havia servit amb la seva música. Però cada vegada es veia més clar que s'apropava el seu final. "Toqueu una mica de música!", va dir, mentre ens agenollàvem al costat del llit. "Canteu-me una bonica cançó sobre la mort, que ha arribat la meva hora." Jo vaig vacil·lar un instant, no sabent quina música escollir per a aquelles orelles que aviat sentirien la música celeste. Però Déu em va inspirar i vaig començar a cantar la coral Tots els homes han de morir, per la qual havia escrit ell un preludi en el meu quadernet d'orgue. Els altres em van seguir i cantàvem a quatre veus. Mentre cantàvem, es va escampar una expressió de pau pel rostre de Sebastian. Semblava que s'havia allunyat de les misèries d'aquest món. Un dimarts a la tarda, a les vuit i quart del 28 de juliol de 1750, va morir. Tenia seixanta i cinc anys. El divendres al matí l'enterrem al cementiri de Sant Joan de Leipzig. Des del púlpit, el pastor va pronunciar aquestes paraules: "S'ha adormit dolçament en el Senyor el molt intel·ligent i molt honorable Johann Sebastian Bach, compositor de Sa Majestad el Rei de Polònia i del Príncep Elector de Saxònia, Mestre de Capella del Príncep d'Anhalt-Köthen i Kantor de l'Escola de Sant Tomàs. Seguint el costum cristià, ha estat enterrat el seu inanimat cos." Però, amb molta més intensitat que les paraules del pastor, sentia al meu cor la coral que Sebastian havia escrit al seu llit de mort: “Davant del teu tron em presento”.
Si bé avui celebrem un aniversari, i de passada la commemoració catòlica de la resurrecció del cos de Crist, em resulta commovedor aquest relat final de la vida de Sebastian Bach. Tot ell romandrà, per sempre, envoltat d'una aureola mística, que traspassa allò material per a situar-se en una dimensió capaç de commocionar-nos de forma permanent. Amb la seva música, amb el seu últim crit de vida, amb tota una història existencial que, perfectament i en nom seu, podríem establir, anàlogament, com a un paral·lelisme amb tot el misticisme que envolta la figura de Jesucrist. I això ho diu i ho escriu una persona agnòstica però que sembla percebre en la música de Bach una veu etèria, una física universal, una química pròpia i la veu dolça de la pols d'estrelles de la qual, tots plegats, estem misteriosament i elegantment formats... Bach, aquell que pot dir que va néixer dues vegades, ha viscut, viu i viurà en els nostres cors de forma eterna, sense limitacions i amb l'esperança que només la seva música és capaç de transmetre i de la qual nosaltres n'estem, perdudament, enamorats!
A la interpretació Sir. John Eliot Gardiner, amb el Monteverdi Choir i el conjunt The English Baroque Solists.
Gaudiu i compartiu!
Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):
SPOTIFY: Bach, Johann Sebastian [Composer] – J.S. Bach: Mass in B minor, BWV 232 / Kyrie - Kyrie Eleison
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
