dimarts, 5 de març del 2013

ARNE, Thomas (1710-1778) - Trio Sonata No.7, Op.3

David Teniers the Younger - Archduke Leopold William in his Gallery at Brussels
Obra de David Teniers "el jove" (1610-1690), pintor flamenc.


- En record del 235è aniversari del decés de Thomas Arne -



Thomas Arne (1710-1778) compositor i cantant anglès nascut a Londres. Potser per desitjar sort, d'una forma subtil, a un equip anglès de futbol que pel que sembla avui té un compromís important i després de sentir aquest espectacular Combattimento Consort a la interessant pàgina d'un company de viatge virtual, avui posaré els cinc sentits a la preciosa, verda i freda illa del Regne Unit per tal de commemorar, de nou, un aniversari. En el cas d'avui, no tant festiu com quan celebrem efemèrides oportunes de naixement ja que el fet de commemorar la defunció no deixa de ser trist tot i recordar la pertinent figura d'algú més o menys transcendent pel devenir de la humanitat. En fi, Arne, que possiblement molts de vosaltres ja coneixeu i de qui ja n'havia parlat fa uns bons mesos i en relació amb algunes de les seves sensacionals produccions instrumentals, va ser un erudit cantant que va posar tot el seu esma a la creació teatral la qual, curiosament, és realment rara de trobar editada i molt menys de trobar representada. Imagino que al seu país natal el ressò ha de ser sensiblement més potent que al nostre petit i arruïnat país. Fins a 90 òperes formen part del seu repertori que també inclou música instrumental com la d'avui. Perquè en aquest plujós dia que anticipa la proximitat primaveral i en record d'Arne recuperaré orquestra, quartet de cambra i sonata de clavecí. Testimoni de fins a quin punt Arne fou tant polifacètic i dinàmic com la seva apassionant vida professional i personal la qual, no dubto i llegint la seva biografia, donaria per escriure una bona òpera tragicòmica. I ja que ens agrada tant la diversitat de registres i de gèneres avui, i a l'entorn de la seva Sonata trio en Mi menor número 7 opus 3 per a clavecí, flauta, violoncel i violí, recuperaré dues obertures operístiques, concretament les de les òperes "Thomas and Sally" i la de la que és, possiblement, la seva òpera més admirada i reconeguda, la de nom "Alfred". Entre elles hi trobarem, com qui no vol la cosa, una Sonata de clavecí en Fa que possiblement sigui la sonata de clavecí amb l'adagio més breu que deu existir, de només 14 segons. Curiositats musicals a banda, en aquest dia en què Anglaterra serà la protagonista per diversos motius i, com deia el principi, no només musicals, recuperar i divulgar a Arne és un bon al·licient per a descobrir un autor que va tenir en Händel, com fàcilment podrem corroborar en l'audició de les seves partitures orquestrals, la referència musical absoluta. Tant de bo, i en properes edicions musicals de les seves obres, es tinguin en compte les seves incursions a l'univers litúrgic ja que, pel que sembla, en la foscor d'arxius i de biblioteques indeterminades existeixen algunes de les seves preuades misses les quals, no dubto, anhelen el moment per veure la llum i exclamar el seu amor etern a Déu, a l'església i a Thomas Arne així com nosaltres avui, en plenitud de joia i satisfacció, ho farem!

A la interpretació de les obertures el Collegium Musicium 90 amb Simon Standage.

La resta d'obres ens les interpreta el conjunt Le Noveau Quatuor.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

7 comentaris:

  1. Hola Pau! Hermosa música y fino sentido del humor. Por cierto, si querias animar a un equipo inglés y ya que el compositor de hoy era Arne, en lugar de la obertura de Alfred quizás deberías haber posteado Rule, Britannia! je, je, je...
    Por otro lado, aunque sea abusar de tu paciencia, te rogaría que me indicases la traducción correcta al castellano de la expresión "Deu ni do" que utilizaste el otro día. (Este blog es para mi, colateralmente, una clase de catalán)
    Y para terminar,no es que tenga ninguna importancia pero me intriga por qué en el comentario de hoy, te refieres al "Regne Unit" como "verda y freda península".
    Muchíiiisimas Gracias!!!
    Un abrazo.
    Frantisek

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Frantisek!

      La verdad que, como bien sabes, es obvio que el Reino Unido no es geográficamente una península... lo que pasa que, en mi "verborrea" mental, confundí los términos y lo puse así. Gracias a tu observación ya lo modifiqué.
      Sin duda, el Rule Britannia hubiera ido bien... Aunque ya ves que ni con las propuestas musicales se animaron a ganar... jejeje

      En fin y hablando de ingleses te recomiendo las sinfonías de Hubert Parry. Hay una integral de 4CDs que no dudo que disfrutarás!

      La traducción de "Déu n'hi do" en castellano es realmente difícil. No sabría decirte, quizá "Hay que ver!"... según el contexto.

      Como siempre, muchas gracias!
      Salut!
      Pau

      Elimina
    2. Hola Pau!

      En primer lugar, quiero poner de manifiesto, una vez más, mi admiración por las “entradas” que escribes para acompañar la música las cuales resultan, al mismo tiempo, amenas e instructivas.
      Por otro lado, muchas gracias por resolver mi duda de traducción. La verdad es que estaba bastante frustrado por no conseguir dar significado a esa expresión, que, como te habrás dado cuenta, ni siquiera he escrito correctamente.
      En lo que respecta a la recomendación de las sinfonías de Parry te la agradezco sinceramente y no puedes figurarte hasta que punto has acertado. La verdad es que tengo la suerte de disponer de la integral de las mismas y no acierto a entender porque no cuentan con mayor reconocimiento. Puede que no supusieran ningún avance significativo en el terreno musical pero, en mi opinión, se trata de una música formidable y con una inequívoca impronta británica que, personalmente, me gusta mucho.
      Lo mismo me sucede con las sinfonías de Charles V. Stanford que también escucho frecuentemente.
      Por cierto, ya que estamos, el Concierto para Piano de Parry y los de Stanford también son obras que me entusiasman.
      Muchísimas y sentidas gracias Pau!
      Salut!
      Frantisek

      Elimina
    3. Hola Frantisek!

      La verdad que la palabra "Déu n'hi do" ni yo mismo la escribía bien. Gracias a tu pregunta me puse a husmear su significado y vi su forma correcta de escribirlo.
      Sin duda Parry me ha soprendido muy gratamente. Sus sinfonías son muy "clásicas" en cierto modo... y me parece fascinante que un autor que vivió de lleno en el romanticismo hiciera tal mirada hacia atrás. Quizá por ello me gustan tanto!
      Y te confieso que Charles Stanford aún no lo he escuchado... nada. Así que por ahora no puedo opinar al respeto como comprenderás... le daré una oportunidad, espero que más pronto que tarde jeje

      De nuevo, mil gracias a ti!
      La música es vida!

      Salut!
      Pau

      Elimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina