Obra de Charles Conder (1868-1909), pintor anglès.
Carl Reinecke (1824-1910) compositor i pianista alemany nascut a Altona. Talment com feia dimarts, avui presentaré un autor, dels innombrables, de l'escola romàntica alemanya. Fill de músics, de ben petit l'aire que va respirar el va impregnar de l'amor per aquest art i en pocs anys es va convertir en pianista, interpretant-lo amb solvència amb només dotze anys. El so del seu eco jovial viatjaria pel camp de Higgs i seria escoltat a la veïna Dinamarca on el reclutarien com a pianista de la Cort del rei Cristià VIII de Dinamarca. Un bon càrrec i un bon jornal ja que durant els dos anys que hi prestaria serveis, escriuria una gran quantitat de música, entre ella, quatre concerts de piano. Els seus 86 anys de vida van donar molt de sí ja que, a banda de tenir un repertori realment extens amb quasi 300 obres numerades i classificades, es dedicaria durant més de 30 anys a la docència amb alumnes de renom i àmpliament coneguts per tots nosaltres com: Isaac Albéniz, Max Bruch, Edvar Grieg o Leos Janacek. Tots ells noms propis de l'organigrama de la música i dels quals ens resulta realment fàcil trobar-ne obres editades. El més curiós de tot plegat és, probablement, el fet paradoxal en sí mateix que molts dels seus alumnes siguin substancialment més famosos que no pas el seu propi mestre. En el meu cas ha estat així ja que desconeixia l'existència de Reinecke fins fa pocs mesos.
Avui farem justícia a l'art de l'alemany un autor del que crec que n'haurem de parlar sovint, per abundància i per qualitat. En aquest sentit, el concert d'arpa en Mi menor opus 182, de l'any 1884, estrenat a Leipzig i de tres moviments, és una bona carta de presentació del seu enginy. Fantasiós, inspirat i hereu natural de l'art de Mendelssohn, hi trobarem cromatismes romàntics, clàssics i fins i tot moderns. L'arpa interpretada perfectament i amb la destresa que aquest delicat instrument demana. Els tres passatges, un allegro inicial, un adagio parsimoniós i un scherzo finale solemne, compleixen perfectament allò que l'autor sembla voler-nos expressar i fer sentir en aquest preciós concert. I al descobrir-lo m'ha causat una sensació semblant a la del dia que vaig conèixer per primera vegada el misteriós i encisador planeta Czerny. La sensació de sorpresa per la gran qualitat de la seva música és un d'aquells regals inesperats que, últimament, s'estan fent habituals. Tresors i més tresors en un temps en què, no dubto, la música (barroca, clàssica i romàntica) viu en un permanent oasis de pau, harmonia i plenitud. Avui una nova mostra del per què aquest art no para de sorprendre'ns. Tot plegat en un dia ensopit, apagat, de clarobscurs meteorològics que semblen confirmar que la tardor és i serà aquí per uns quants dies, mentrestant, que parli la música, com sempre!
Interpretada per la premiada arpista Lily Laskine (1893-1988), amb Jean Pierre Rampal (1922-2000) a la flauta i la Orquestra Simfònica de Bamberg sota la direcció de Theodor Guschlbauer.
Gaudiu i compartiu!
Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):
IMSLP: Carl Reinecke (1824-1910)
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaM'encanta quan poses allò de "L'autor ha suprimit aquest comentari". Hahahahahahaha.
ResponElimina