dimecres, 18 de juliol del 2012

PACHELBEL, Johann Christoph (1653-1706) - Ingressus in G major

Titian and workshop - The Vendramin Family
La família Vendramin, obra de Ticià, pintor italià del segle XVI





Johann Christoph Pachelbel (1653-1706) compositor i organista alemany nascut a Nuremberg. Revisitem a un Pachelbel del qual n'he parlat ja un parell de vegades en relació amb dos dels seus principals gèneres, la música per orgue i la litúrgia sagrada. Gran amic de Bach i gran influent de la seva obra, representa una de les tantes transicions del primer barroc caracteritzat per Monteverdi i el barroc total de Bach o Telemann. Ell va néixer en una família sense antecedents musicals per tant ni el seu pare, comerciant de vins, ni la seva mare, l'instruirien en aquest art. El neguit i la curiositat per la música imaginem aflorarien de forma espontània o circumstancial i hauria de ser educat teòricament pels mestres organistes d'algunes esglésies locals. La vida de Pachelbel, tot i haver-nos de remuntar a mitjans del segle XVII, està relativament ben documentada i va estar dedicada, de ple, a l'orgue, a la diversitat de registres dels quals pot presumir tal instrument i els quals van resultar un bon incentiu de cara al desenvolupament d'un Pachelbel intèrpret i compositor. I és així perquè en aquell temps, la figura de l'instrumentista estava relacionada íntimament amb la persona que escrivia la música ja que, majoritàriament, eren la mateixa persona. A diferència potser de la nostra època en què és difícil trobar un intèrpret i compositor alhora, durant els segles XVI o XVII era la norma obligada de tot artista mínimament reputat. Feta aquesta anotació, de Pachelbel recuperaré un compendi d'obres intercalades de forma, crec, interessant i summament representativa del repertori de l'alemany. La principal, tot i que podria ser qualsevol d'elles, l'he situada en el motet sacre Ingressus en Sol major. Una obra per a cor i acompanyament d'orquestra amb la petició expressa del compositor d'afegir-hi el fagot. Aquesta obra, conjuntament amb el Magnificat en Do menor, es circumscriu a les vespres tant típiques de l'ofici catòlic i tant recurrents a l'hora de fer-ne transcripcions musicals. Ara bé, acompanyades, ambdues, per tres partitures instrumentals per orgue, instrument estendard de Pachelbel. Una tocata en Fa major, unes variacions de la coral Christus der ist mei i una preciosa Ciacona. Un dimecres intempestiu de juliol on la calor, novament, vol ser l'absoluta i estricta protagonista. Tot i el nostre disgust evident que aquesta intromissió canicular meteorològica ens provoca, amenitzem-ho amb la música d'un autor que, més enllà del seu famosíssim Canon, va deixar una multitud d'obres extraordinàries per a la història i per al plaer d'insignificants éssers com nosaltres!

A la interpretació The King's Singers amb el conjunt Charivari Agréable i la direcció de Kah-Ming Ng.

Les obres d'orgue interpretades per Antoine Bouchard a qui agraïm la seva integral dedicada a Pachelbel.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 17 de juliol del 2012

STRAUSS, Franz (1822-1905) - Horn concerto Op.8 (1865)

Isaak Levitan - Evening Bells 1892
Campanes al capvespre, obra d'Isaak Levitan, pintor rus contemporani de F.J. Strauss





Franz Joseph Strauss (1822-1905) compositor alemany nascut a Parkstein. Avui dia possiblement la figura de Franz està relacionada, quasi exclusivament, amb la imatge universal del seu fill Richard Strauss. Tanmateix, va haver-hi un temps en què va desenvolupar una vida musical pròpia, poc coneguda i probablement a l'ombra dels romàntics consolidats que en el seu temps n'eren molts, però una vida i obra musical al cap i a la fi. I una existència relacionada amb la interpretació d'un preciós i metàl·lic instrument, la trompa. Hereu d'una de les famílies de músics més internacionalment coneguts, el jove Franz va entrar en contacte amb la música des de ben petit de la mà del germà de la seva mare, Georg Walter que l'introduiria en l'estudi del clarinet i la guitarra, entre altres instruments. Gràcies a la influència del seu mentor, entraria amb 15 anys a la orquestra privada del duc Maximilian de Baviera. Seria en aquest ambient que entraria en contacte amb el que seria el principal objecte de veneració de Strauss, la trompa. Com a intèrpret gaudiria de bones crítiques i l'any 1847 ocuparia un dels llocs vacants en la orquestra de la Òpera de la Cort de Baviera. Progressivament, a banda d'interpretació, es dedicaria a baixa intensitat, s'ha de dir, a la composició. Obres de cambra exceptuant dos concerts de trompa i orquestra. Potser sent el concert d'avui la seva partitura més coneguda. I Strauss, tot i la confusió que el seu nom ens pot generar amb tal quantitat de compositors d'aquesta família, va ser un nostàlgic, musicalment parlant. Admirador de Mozart, Haydn i Beethoven, va repudiar el nou estil caracteritzat per Wagner i es va decantar per l'essència clàssica tot buscant la inspiració necessària per les seves obres. Ara bé, com a virtuós d'un instrument de vent que coneixia al detall, no va deixar de banda l'exigència que les seves opus exigirien a l'intèrpret ja que, si escoltem atentament aquest preciós concert de trompa en Do major escrit l'any 1865 observarem com, tot i gaudir i desenvolupar-se estèticament en un classicisme tardorenc, no deixa marge a la relaxació i requereix d'una bona solvència en la instrumentació solista. Un preciós entreteniment auditiu anticipat, prèviament, per una preciosa obra de cambra on trompa i piano juguen alegrement i ens delecten els sentits de forma sublim en el tema i variacions per a trompa i piano opus 13. Dues obres que ens donen a conèixer un dels tants cognoms Strauss que van conviure i van transformar el panorama musical europeu amb la passió i l'alegria de les polques i dels vals. Tanmateix, entre tanta polca n'hi va haver un que va seguir un camí dimensionalment paral·lel i de qui, en aquest espai, n'havíem d'escriure un epíleg a part. Poca és la seva obra editada, no obstant, aquells que gaudim amb la trompa i la seva peculiar sonoritat, no en va en fruirà i caurà rendit amb aquestes dues precioses obres d'art!

A la interpretació del concert, la trompa de l'incansable Barry Tuckwell, amb la London Symphony Orchestra sota la direcció exigent d'István Kertész.

La fusió musical del seu opus 13 interpretat per la trompa de Louis-Philippe Marsolais i el piano de David Jalbert.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 16 de juliol del 2012

SPOHR, Ludwig (1784-1859) - Symphony No.9 "The Seasons"

Carl Holsoe - Interior med cello
Interior amb violoncel, obra de Carl Holsoe, pintor danès del XIX.





Ludwig Sphor (1784-1859) compositor i violinista alemany nascut a Brunswick. El perfil del dia d'avui és d'aquells que, sense formar part de l'escena musical principal, és conegut a gran part del circuit musical europeu. I tot i néixer al segle XVIII, en ple classicisme i set anys abans de la mort de Mozart, el cert és que la seva música forma part d'allò que anomenem Romanticisme. Spohr, recordem, va ser un nen prodigi. A diferència de molts dels seus contemporanis, ell ho va ser amb un dels instruments de més difícil aprenentatge, el violí. Amb només 15 anys ja seria admès, com a membre de ple dret, en la orquestra del ducat de la seva ciutat natal. I d'aquest autor, de qui en trobarem un extens i diversificat repertori adequadament editat, ja n'havia parlat en relació amb una obra concertant en la forma de quartet concertant opus 131. Un artista integral que va saber moure's en un ambient musical que un coetani, de cognom Beethoven, havia acaparat en bona part. Ara bé, la potència d'aquest geni alemany a l'ombra dels grans noms és indiscutible. Exemples els trobarem en obres com la d'avui. La seva novena simfonia perquè, com el seu bon amic Beethoven, n'escriuria nou, la majoria desconegudes pel públic profà però no així pels gustosos admiradors de la constel·lació romàntica. No obstant i més enllà de la coincidència quantitativa, no semblen guardar una relació estètica ni formal ni en el mètode ni en l'estil. De fet, Spohr va tenir probablement més afinitat amb l'escola francesa caracteritzada per Hector Berlioz i la seva famosa Simfonia Fantàstica de 1830. De forma, que és en la figura del francès on hi trobarem exemples i partitures del mateix segell.

Per tant, explorant el repertori de l'alemany i tenint en compte la importància del seu treball simfònic, recuperaré la simfonia número 9 en Si menor "Les Estacions" escrita l'any 1850 i imaginada per Spohr en un moment de convalescència derivada d'una accidentada caiguda. Una obra de plenitud i de maduresa escrita a l'edat de 66 anys i inspirada en les diferents estacions de l'any. Tema aquest, recurrent al llarg de la història de la música amb exemples prou eloqüents. Pensada per a gran orquestra, és un treball dividit, principalment, en dos parts principals. Hivern i primavera, estiu i tardor. La simfonia s'inicia en la foscor i el fred de l'hivern de manera que l'autor sembla expressar la desgràcia associada a l'accident sofert pocs dies abans de la composició d'aquesta partitura. Ara bé, no tot és desconsol i tristesa ja que la sobtada irrupció primaveral es caracteritza amb un bon cant d'uns ocells alegres i moguts. L'estiu s'introdueix amb un largo potser per l'agonia de la calor i on, subtilment, se'ns pinten pinzellades musicals de tempestes llunyanes tant pròpies d'aquesta estació. Finalment, la tardor alegre i cerimonial per representar la temporada de caça i de festivitats tanca el conjunt simfònic d'una forma vehement i havent superat la foscor inicial d'un hivern gèlid. Spohr, el pioner en l'ús de la batuta com a director d'orquestra, va ser un àgil compositor dotat per la mà destre que aquest art exigeix. Exemples, com deia, en trobarem per donar i per vendre en el seu haver i la història ens diu i ens informa que ell és, amb dret propi, un dels grans del panorama romàntic europeu potser pendent que la seva música sigui escoltada com es mereix, amb la concentració i els sentits en alerta, per captar-ne els més difuminats però existents detalls!

A la interpretació la Orquesta della Svizzera Italiana sota la direcció de Howard Shelley que de propina ens ofereix, a mode introductori, una festiva Festmarch en Re major.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 15 de juliol del 2012

RATHGEBER, Johann Valentin (1682-1750) - Messe von Muri

Sandro Botticelli - The Virgin and Child
La verge i el nen, obra de Sandro Botticelli, pintor italià del segle XV





Johann Valentin Rathgeber (1682-1750) compositor i organista alemany nascut a Oberelsbach. Viatgem a la potent escola alemanya del barroc per a conèixer un artista probablement desconegut pel gran públic però sorprenentment prolífic i admirat al seu temps. Contemporani de ple del gran mestre Johann Sebastian Bach, va viure i va coincidir en el temps i en l'espai d'una època gloriosa, musicalment parlant, a l'Alemanya luterana. Fill d'organista, seria amb ell que s'iniciaria en la música i tot i tenir certs dubtes a l'hora de triar el seu futur, finalment es decantaria per estudiar Teologia a la Universitat de Würzburg. En paral·lel la música, amiga i companya de viatge de Rathgeber tota la seva vida i amb la qual faria carrera com a organista en la seva privilegiada posició, i gràcies als estudis previs en Teologia, en una abadia benedictina. El règim estricte dels postulats benedictins d'aquell temps l'hi prohibiren una de les seves més grans il·lusions, el viatjar i conèixer personalment la gran família de la música europea. Les desobediències en el món eclesiàstic no eren ben vistes ni abans ni ara i conseqüentment, fruit dels seus viatges no autoritzats per les més diverses geografies europees, seria clausurat en una cel·la del monestir durant una llarga temporada. No obstant i gràcies a la posterior benevolència benedictina i a la redempció dels seus pecats, podria recuperar el seu càrrec "oficial" d'organista amb el qual, al llarg de la seva dilatada existència, compondria gran quantitat de música, sobretot litúrgica. Més de 40 misses, un centenar llarg d'ofertoris, salms, rèquiems... sense menystenir la música instrumental amb la qual escriuria una considerable obra concertant.

Avui recuperarem dues de les seves obres, una instrumental i, evidentment, una de les seves misses. Tanmateix, fem un punt i a part per parlar d'un dels tresors del dia d'avui, una autèntica raresa. Tant, que molt pocs exemples en trobarem en el món de la música i que en podrem fruir en la mateixa edició que les obres de Rathgeber. En el seu dia i en una data indeterminada de mitjans segle XVIII, Christian Gottfried Telonius, de qui en prou feines en coneixem el nom i l'any aproximat de naixement, va compondre un preciós concert per a tromba marina en Re. La tromba marina és un instrument de corda, de grans dimensions i de sonoritat semblant a la trompeta, certament molt original i molt poc recurrent al llarg de la història de la música més enllà del Renaixement i del qual avui en tindrem dos exemples, un de la mà de Telonius i l'altre en l'acompanyament instrumental de la missa de Rathgeber. Pel que fa a les obres de Rathgeber, de qui n'hauré de parlar obligadament en properes edicions ja que en el seu haver hi trobarem el primer concert de clarinet de la història, coneguda, de la música, recuperaré dues de les seves partitures. La primera i a mode introductori, un preciós concert de violí aus Chelys sonora opus 6 d'estètica semblant als concerts de Vivaldi. La segona, la messe von Muri opus 12, escrita l'any 1731 en honor i glòria als germans benedictins amb qui compartia dia, obra i maldecaps. Com dèiem el protagonisme, més enllà dels correctes cors i veus solistes, recau en la instrumentació i en gaudeix, principalment, la desconeguda i misteriosa trompeta marina. Bon diumenge de presentació d'autors totalment desconeguts a les nostres latituds i de qui, alegrement, no podem més que agrair modestament el treball i la dedicació que en el seu temps van dedicar a la música i als  fruits que d'aquesta en nasqueren!

A la interpretació la Cappella Murensis amb el conjunt Arcimboldo i la direcció musical de Thilo Hirsch.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

BIOGRAFIA: Johann Valentin Rathgeber (3 April 1682 – 2 June 1750)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 14 de juliol del 2012

MOLIQUE, Bernhard (1802-1869) - Flute Concerto, Op.69 (1824)

Albert Tschautsch - Ung herde i antikiserande ruinlandskap
Flautista en unes ruïnes clàssiques, obra d'Albert Tschautsch, pintor alemany contemporani de B. Molique




Bernhard Molique (1802-1869) compositor i violinista alemany nascut a Nuremberg. Viatgem alegrement a terres germàniques per a retrobar-nos amb un bell conegut nostre, el violinista Molique de qui n'havia parlat en relació amb dues de les seves obres principals, el seu concertino per oboè i un deliciós quartet de corda opus 18. En aquell dia, no obstant, desconeixia l'existència d'una altra obra que de forma recent he descobert en la foscor de l'immens univers musical. Amagada entre pàgines i pàgines de les més variades partitures m'he trobat, inesperadament, amb una de les poquíssimes gravacions existents d'una de les seves composicions concertants per a flauta. I com deia en el seu dia, el cert és que biogràficament es coneixen molt pocs detalls de la vida d'aquest escorredís autor. Potser el seu caràcter més autodidacta que acadèmic, tot i l'estil definit d'unes obres d'estètica i de llenguatge semblant al del seu bon amic alemany Ludwig Spohr, van afavorir la seva absència pública en un context musical dominat per Schumann, Mendelssohn o per un jove Franz Lizt. Paradoxalment, una de les seves partitures més considerades i apreciades al seu temps en la forma de concert de violoncel no ha estat, encara, editat i recuperat de nou. Tant de bo alguna ànima solidària pensi en nosaltres, els insaciables oients, i l'editi com "déu mana". Nosaltres i per tal de contribuir mínimament a la possibilitat que així sigui promocionarem, amb la més bona de les voluntats, la seva opus. Un repertori, per altra banda, prou extens com per parlar-ne varies vegades ja que hi trobarem, a banda de tota una sèrie de quartets de corda recuperats i editats pel segell CPO, gran quantitat de música concertant, música de cambra, un oratori i, fins i tot, una missa. D'entrada, i com dèiem, una preciosa obra concertant on el protagonisme el té la flauta romàntica. El seu concert per a flauta i orquestra opus 69 escrit en primera versió l'any 1824. Una obra depurada en tots els sentits i on la flauta parteix d'un aparent classicisme introductori per afrontar una delicada transició romàntica que donarà al conjunt un cromatisme de paisatges canviants amb un resultat global esplèndid. Una obra clarament de transició clàssico romàntica que demostra, una vegada més, la ingent quantitat de música pendent de ser redescoberta de nou. I curiosament, mentre escric aquestes línies, acabo de trobar un nou tresor de la mà del compositor Johann Ludwig Böhner... si es que això de la música és un no parar. Properament en parlaré ja que, sens dubte, és un nou tresor amagat en aquesta constel·lació on les estrelles hi brillen amb tanta força i amb tanta intensitat que un es planteja, a contracor, la possibilitat real de no tenir prou vida per arribar a explorar-les totes, no obstant, ho intentarem!

A la interpretació John Wion, un dels més grans flautistes dels últims temps. 

Gaudiu i compartiu! 



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)
RECICLASSICAT: MOLIQUE, Bernhard (1802-1869)
CDUNIVERSE: John Wion Plays Bernhard Molique
IMSLP: Bernhard Molique (1802-1869)
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!