Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clementi M.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clementi M.. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de gener del 2022

CLEMENTI, Muzio (1752-1832) - Piano Concerto in C (c.1790)

William Henry Simmons (1811-1882) - The Duet


Muzio Clementi (1752-1832) - Piano Concerto in C (c.1790) [Sonata No.3, Op.33]
Performers: Gino Gorini (1914-1989, piano); Orchestra Da Camera Dell'Angelicum;
Alberto Zedda (1928-2017, conductor)

---


English composer, keyboard player and teacher, music publisher and piano manufacturer of Italian birth. The oldest of seven children of Nicolo Clementi (1720-1789), a silversmith, and Magdalena, née Kaiser, Clementi began studies in music in Rome at a very early age; his teachers were Antonio Boroni (1738-1792), an organist named Cordicelli, Giuseppi Santarelli (1710-1790) and possibly Gaetano Carpani. In January 1766, at the age of 13, he secured the post of organist at his home church, S Lorenzo in Damaso. In that year, however, his playing attracted the attention of an English traveller, Peter Beckford (1740-1811), cousin of the novelist William Beckford (1760-1844) and nephew of William Beckford (1709-1770), twice Lord Mayor of London. According to Peter Beckford’s own forthright explanation, he ‘bought Clementi of his father for seven years’, and in late 1766 or early 1767 brought him to his country estate of Steepleton Iwerne, just north of Blandford Forum in Dorset; here the young musician spent the next seven years in solitary study and practice at the harpsichord. His known compositions from the Rome and Dorset years, written before the age of 22, are few: an oratorio and possibly a mass (neither survives) and six keyboard sonatas. It was apparently in 1774 that Clementi, freed from his obligations to Beckford, moved to London. His first known public appearances were as solo harpsichordist at benefit concerts for a singer (Bonpace) and a harpist (Jones) in spring 1775. By 1780 he embarked upon a tour of the European continent, performing before royalty and engaging in friendly competitions with colleagues such as Wolfgang Amadeus Mozart. By 1783 he had returned to London, although in the next years he traveled to Paris, Switzerland, and Italy. 

In 1790 he had established himself in London, where he began a secondary career as a publisher and fortepiano builder, as well as a sought-after teacher. In 1802 he toured Europe to gain business for his enterprises, including signing Ludwig van Beethoven to publish that composer’s works. After 1810 Clementi made four further visits to the Continent, two of them extended. The purpose of these visits, for the most part, was to present his orchestral music to European audiences. In 1816-17 he presided over performances of his symphonies at the Concert Spirituel in Paris, and in 1822 he conducted three more at the Gewandhaus in Leipzig; these latter can be identified among the symphonies for which autograph fragments survive in the Library of Congress. But the aging composer’s persistent efforts to make his mark as a symphonist were hardly a success. For after 1824 his works disappeared from the concert stage in England and elsewhere, forced out this time, in large part, by Beethoven’s symphonies. As in his earliest days as a composer, Clementi was still at his best in keyboard music. His large-scale sonatas op.50, though probably nearly complete by 1805, appeared in 1821, and the three volumes of his Gradus ad Parnassum – a monumental compendium of his work from all periods – were published in 1817, 1819 and 1826. In 1830 Clementi retired from his firm, and at about this time he and his family moved to Lichfield, Staffordshire. Soon after they moved once more, some distance to the south, to Evesham in Worcestershire. There Clementi drew up his will on 2 January 1832; on 10 March, after what was described as a brief illness, he died at the age of 80. His funeral on 29 March filled Westminster Abbey, and he was buried with great ceremony in the cloisters.

dijous, 23 de gener del 2014

CLEMENTI, Muzio (1752-1832) - Piano Trios & Sonatas for Piano four hands

Edouard Manet - Woman with Fans (c.1873)
Obra d'Edouard Manet (1832-1883), pintor francès (1)



- Recordatori de Muzio Clementi -
En el dia de la celebració del seu 262è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Édouard Manet (Paris, 23 de gener de 1832 - Paris, 30 d'abril de 1883) va ser un pintor francès. Manet va néixer a París el 23 de gener de 1832, fill d'un alt funcionari del govern. Per no estudiar dret, tal com desitjava el seu pare, va intentar fer la carrera de mariner, encara que no va superar les proves d'ingrés. Després, va estudiar a París amb el pintor acadèmic francès Thomas Couture i va visitar Alemanya, els Països Baixos i Itàlia per estudiar la pintura dels vells mestres. L'obra de Frans Hals, Diego Velázquez i Francisco de Goya van ser les principals influències en el seu art. Manet va començar pintant temes de gènere, com captaires, murris, personatges de cafè i escenes taurines espanyoles. Va adoptar una atrevida tècnica de pinzellada directa en el seu tractament dels temes realistes. El 1863, el seu famós El berenar campestre va ser exhibit al Saló dels Rebutjats, una nova sala d'exposicions oberta per Napoleó III accedint a les protestes dels artistes rebutjats al Saló Oficial. El llenç de Manet que representava una dona totalment nua acompanyada de dos homes completament vestits va atreure immediatament l'atenció general, però va ser atacat amb duresa pels crítics. Aclamat com a líder pels pintors joves, Manet es va convertir en figura central de la disputa entre l'art acadèmic i l'art rebel del seu temps. El 1864, el Saló Oficial va acceptar dues obres seves i el 1865 va exposar la seva Olimpia, nu basat en una Venus de Ticià, que va aixecar una tempesta de protestes dins dels cercles acadèmics donat el seu realisme poc ortodox. El 1866 el novel·lista francès Émile Zola, que defensava l'art de Manet al diari Le Figaro, es va fer bon amic del pintor. Aviat el jove grup de pintors impressionistes va créixer amb pintors com Edgar Degas, Claude Monet, Auguste Renoir, Alfred Sisley i Camille Pissarro. El seu mestratge no va ser reconegut fins a una edat avançada. El 1882, una de les seves millors obres, El bar del Folies-Bergère, va ser exposada al Saló i un vell amic, el ministre de belles arts, va aconseguir per a l'artista la Legió d'Honor. El 1882 va pintar L'amazona de front, llenç inacabat, que mostra la fermesa de construcció del pintor i la seva tendència a contraposar grans masses de colors clars i foscs. Manet va morir a París l'abril de 1883.

Font: En català: Edouard Manet (1832-1883) En castellano: Edouard Manet (1832-1883) In english: Edouard Manet (1832-1883) - Altres: Edouard Manet (1832-1883)



Parlem de Música...

Muzio Clementi (Roma, 23 de gener de 1752 - 10 de març de 1832) va ser un virtuós del piano i se'l reconeix com el primer compositor que escrigué específicament per a piano. Contemporani de grans compositors com Mozart i Beethoven, aquests van fer ombra sobre la seva obra, almenys pel que fa a l'àmbit concertístic. Malgrat això, Clementi s'ha guanyat una posició central en la història de la música per a piano i en el desenvolupament de la forma sonata. Va néixer a Roma el 1752, on fou el primer de set fills de Nicolò Clementi, un orfebre romà respectat, i de Magdalena Kaiser, de nacionalitat suïssa. El seu talent musical es va iniciar ben aviat i amb set anys començà la seva instrucció musical. El seu progrés fou tan notable que amb tretze anys guanyà el càrrec d'organista local d'una església. El 1766, Sir. Peter Beckford (1740-1811), un acabalat cosí de l'excèntric William Beckford, mostrà interès en el talent musical del jove músic i va intentar convèncer al seu pare per a dur-lo a la seva Mansió de Blandford Forum a Dorset, Anglaterra, on Beckford acordaria uns pagaments trimestrals per a l'educació musical de Clementi. A canvi d'aquesta educació, Clementi s'encarregava dels esdeveniments musicals de la Mansió. Clementi passà els set anys següents entregat plenament a l'estudi i pràctica del clavicordi. Tanmateix, les composicions que escrigué durant aquest període inicial foren poques i la majoria s'han perdut. El 1770, Clementi es va presentar per primera vegada en públic com a intèrpret. L'audiència es va quedar molt impressionada amb la seva execució. Fou el començament d'una de les carreres com a concertista del piano més reeixides de la història. El 1774, Clementi va ser alliberat de les seves obligacions envers Peter Beckford, i es va traslladar a Londres on, entre altres coses, va fer diverses presentacions en públic tocant el clavicordi, i va dirigir des del teclat en el teatre del rei, el Haymarket. La seva fama va créixer, en part gràcies a la popularitat de les seves Sonates Op. 2 que havia publicat, i va ser considerat en molts cercles musicals com el pianista més virtuós del món.

El 1781 inicia una gira europea per França, Alemanya i Àustria. A Viena, Clementi va convenir amb l'emperador Josep II de tenir un duel musical amb Mozart com un entreteniment per l'Emperador i els seus convidats. Cada executant va ser convidat a improvisar i a executar seleccions de les seves pròpies composicions. L'habilitat d'ambdós compositors i el seu virtuosisme va ser tan gran que l'Emperador es va veure forçat a declarar un empat. Mozart no s'ho va prendre bé i va menystenir el seu rival. Els atacs de Mozart envers Clementi, i probablement cap els italians en general, ha portat a considerar ambdós músics com a grans rivals. Però pel que sabem, l'animositat no va ser tan gran, ja que no va ser corresposta per Clementi i, de tota manera, les cartes de Mozart, que estan plenes de burles i irreverències s'han de situar en el context que foren escrites, que és en un 'àmbit totalment privat. Clementi també es va dedicar al negoci de la construcció de pianos, però el 1807 la fàbrica va ser destruïda per un incendi. Aquell mateix any va iniciar contactes amb Beethoven, un dels seus admiradors més grans, qui li va donar drets de publicació de la seva música. El nivell assolit per Clementi dins de la història de la música com editor i intèrpret de Beethoven no és certament menor que com a compositor, tot i que també va ser criticat per algunes de les edicions publicades en les que, per exemple, feia "correccions harmòniques" d'algunes de les obres de Beethoven. Clementi va compondre al voltant de 110 sonates per a piano de les quals les més conegudes són la seva col·lecció d'estudis per a piano Gradus ad Parnassum. A més de repertori per a piano sol, Clementi va escriure una gran quantitat de música, incloent algunes obres recentment trobades i composicions llargues com algunes simfonies inacabades que gradualment estan tenint un reconeixement més gran per la comunitat musical. Concerts de piano i gran quantitat de música de cambra són testimonis, també, del seu bon art.

Font: En català: Muzio Clementi (1752-1832) En castellano: Muzio Clementi (1752-1832) In english: Muzio Clementi (1752-1832) - Altres: Muzio Clementi (1752-1832)



Parlem amb veu pròpia...

Una de les anècdotes més divertides en relació a Clementi ens remunta a l'any 1781 quan va començar un tour per Europa, en el qual va viatjar a França, Alemanya i Àustria. A Vindabona, l'emperador Josep II va preguntar a Muzio si es volia inscriure en un certamen musical en què un jove conegut amb el nom de Wolfgang Amadeus Mozart hi participaria. Clementi, segur de sí mateix, va acceptar la proposta de concurs-espectacle en què havia de competir amb el piano, ni més ni menys, vers Mozart. Les normes del concurs consistien en improvisar i en presentar obres de pròpia creació. Clementi va exhibir una sonata per a piano amb acords en Si bemoll Major, mentre que Mozart va presentar unes enlluernadores sèries de variacions. Tal era l'habilitat dels dos intèrprets que l'Emperador es va veure forçat a declarar un empat. Mozart dolgut i Clementi satisfet, les cartes privades de Mozart a Leopold certificarien, anys més tard, el profund amor propi de Mozart, ferit en l'orgull per aquella "derrota". Tot i la sagnant ferida de Mozart, interiorment, es va sentir enlluernat pel tema principal de la sonata en Si bemoll Major de Clementi la qual, deu anys després, va utilitzar en l'obertura de la seva òpera Die Zauberflöte. Aquest fet va amargar profundament a Clementi que cada vegada que la seva sonata era representada en veu de la Flauta Màgica, aleshores i ara una de les òperes de major èxit de Mozart, el compositor s'afartava d'afirmar que aquella nota inicial l'havia escrit ell. Fos com fos Clementi, amb resignació, va haver d'assumir una circumstància que en el fons amagava una potencialitat subjacent, la del reconeixement públic i notori que Mozart, voluntària o involuntàriament, havia fet al seu col·lega italià, no en va, un dels pianistes més virtuosos del seu temps. I si escoltem el seu repertori discogràficament molt abundant, especialment pel que fa a les seves sonates de piano, observarem l'enorme qualitat i habilitat d'un Clementi que va ser tant bo escrivint com interpretant música. I avui, en el seu aniversari, el recordarem en veu de dues edicions monogràfiques al seu nom. D'entrada, escoltarem una de les escasses interpretacions que actualment es fan amb un instrument que Clementi coneixia molt bé, el clavecí. El seu Piano trio en Re major No.1 opus 22 per a clavecí, flauta i violoncel. De dos moviments, spiritoso i arietta con variazzioni, és una delícia que ens transforma la concepció de Clementi a qui normalment i lògicament associem al piano. Preludi del Duet en Do major No.1 opus 6 per a piano a quatre mans. De tres moviments en la característica forma sonata, és una virtuosa seqüència musical clàssica composta per Clementi curiosament l'any 1791, el fatídic any de la mort del seu gran però estimat 'enemic' Wolfgang Amadeus Mozart!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Andrea Coen (cembalo); Enrico Casularo (flauto); Vito Paternoster (violoncello)
INTÈRPRETS: Genevieve Chinn & Allen Brings (piano)
RECICLASSICAT: CLEMENTI, Muzio (1752-1832)
AMAZON: Clementi: Sonate per Cembalo con accompagnamento di flauto e violoncello
AMAZON: Muzio Clementi: Sonatas for Piano, four hands
IMSLP: Muzio Clementi (1752-1832)
CPDL: No disponible

dimarts, 14 de febrer del 2012

CLEMENTI, Muzio (1752-1832) - Piano Concerto in C (1792)

Paisatge en el camp de batalla, obra de Charles-Philogène Tschaggeny pintor belga coetani de M. Clementi





Muzio Clementi (1752-1832) compositor i pianista italià nascut a Roma. Clementi representa un dels primers exemples de compositors que van escriure, exclusivament, per a piano tot i que al seu temps el clavicèmbal era l'instrument dominant de l'escena musical. No obstant, i de forma progressiva, va anar perdent intensitat i protagonisme en favor d'aquest nou instrument, el piano, que M. Clementi popularitzaria exponencialment com a intèrpret i com a constructor. D'aquest artista italià que admirava a Mozart fins que aquest, voluntària o involuntàriament el va trair fent servir una de les seves sonates sense permís en la òpera la Flauta Màgica, en parlàvem fa uns mesos en relació amb la primera de la seves simfonies, la número 1 en Do major. Tot i que la major part de la seva obra és en forma sonata la qual és molt popular en l'aprenentatge del piano, el cert és que Clementi també va escriure altres obres d'una gran emotivitat i eloqüència. Les seves sis simfonies recuperades (de la vintena que va compondre), per exemple, donen fe de l'evolució continuada de l'estil de Clementi en un període convuls artísticament parlant però també a nivell polític i social. Hem de valorar el fet que va néixer abans que Mozart i va morir més tard que Beethoven amb el qual compartiria amistat, edició i interpretació de les seves obres. D'ell escoltarem l'únic concert per a piano recuperat de Clementi. Escrit, sembla ser en una data indeterminada de l'any 1792, és una obra inspirada en una de les seves sonates, de les tantes que va escriure, la Op.33/3. Sembla ser que aquesta fórmula la va utilitzar sovint. Malauradament, aquest és l'únic concert que ha sobreviscut al pas del temps. Una obra preromàntica que ens demostra l'evolució constant d'un Clementi immens.

El concert ens l'interpreta el conjunt The Philharmonia amb Pietro Spada al piano i la direcció de Francesco D'Avalos.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

IMSLP: Muzio Clementi (1752-1832)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Clementi - Complete Orchestral Works

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 4 de novembre del 2011

CLEMENTI, Muzio (1752-1832) - Overture & Symphony No.1

Hubert Robert - Studio of an Antiquities Restorer in Rome (1783)
Obra d'Hubert Robert, pintor francès.





Muzio Clementi (1752-1832) compositor i pianista italià nascut a Roma. Clementi és un dels grans de la música tot i que per al públic profà, i en general, sigui un desconegut més enllà d'ambients acadèmics i professionals. Ara bé, no podem subestimar-lo ja que en el seu temps fou un personatge molt important, molt respectat i admirat pels seus contemporanis. La seva carrera i com és habitual al segle XVIII, va començar de ben petit i amb només 13 anys ja ocupava el càrrec d'organista d'església. Hem de valorar molt el fet que M. Clementi va viure molts anys (80) cosa poc freqüent on l'esperança de vida era molt baixa en general. I si observem la seva cronologia temporal, observarem que va néixer en plena edat d'or del classicisme i va morir en plena edat d'or del romanticisme, per tant, va ser un gran privilegiat tant com a intèrpret, compositor i oient, podent gaudir de la música de la majoria dels grans genis. El seu virtuosisme al piano no agradava a un jove W.A. Mozart amb qui va coincidir en un concurs organitzat per l'Emperador Romanogermànic Josep II. Un concurs on el deure era la improvisació d'obres i seleccions dels mateixos compositors. Doncs bé, davant l'excel·lència interpretativa d'ambdós convidats il·lustres, l'emperador no va tenir més remei que dictar un empat fet que, sembla ser, no va agradar gens a Mozart. De fet, en les cartes que enviava al seu pare Leopold, Mozart titllava a Clementi de "xarlatà, com tots els italians". Contràriament, Clementi sentia una especial admiració pel geni de Salzburg tot i que es va sentir traït quan Mozart va utilitzar la Sonata en si bemoll major de Clementi en la obertura de la Flauta Màgica. Potser per aquest fet, M. Clementi va marxar, de forma definitiva, a Londres on es va dedicar a interpretar i donar classes de piano a dos compositors que avui dia també coneixem, John Field i Johann Baptist Cramer. Mentrestant, també tenia un negoci de construcció de pianos, molt famós al seu temps. I no només això, sinó que a partir de l'any 1807 es va convertir en l'editor de Beethoven el qual admirava la qualitat de les interpretacions que feia de les seves obres. A partir del 1810, Clementi va abandonar definitivament la seva carrera interpretativa per a dedicar-se a la composició i construcció de pianos. Musicalment i tot i que les seves obres rarament es representen a les sales de concerts, Clementi va escriure més de 100 sonates per a piano de molt valor en l'aprenentatge d'aquest instrument. Ara bé, Clementi va escriure música de molts gèneres tals com simfonies, obres concertants, concerts per a piano que, gràcies a la labor del pianista rus Vladimir Horowitz, actualment estem redescobrint. I d'ell, he volgut seleccionar una simfonia, la número 1, en la tonalitat de Do major. D'estil i característiques essencialment clàssiques, ens recordarà el Beethoven més clàssic. De quatre moviments, és una mostra de l'estil orquestral de Clementi, compositor a l'ombra dels grans genis tot i que aquests l'admiressin.

1. Larghetto allegro - 8:08
2. Andante con moto - 5:39
3. Minuetto allegretto - 4:43
4. Finale, allegro vivace - 5:16

Ens la interpreta The Philarmonia sota la direcció de Francesco d'Avalos i té una durada total de 23:47 minuts.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!