Francesco Antonio Bonporti (1672-1749) compositor italià nascut a
Trento. Tal com avançàvem ahir, avui viatjarem al país de la bota i de la pizza per a trobar-hi un autèntic gourmet de la música. Submergim-nos a la dimensió contrapuntística del barroc per a trobar-hi un teòleg de professió i a un músic d'afició. Tot i que d'amateur o profà de la matèria poc ja que, tal com podrem comprovar, va ser un artista àmpliament refinat. Estudiant d'orgue amb el seu paisà
Giuseppe Ottavio Pitoni i, sembla ser, amb el violinista
Arcangelo Corelli, va aprendre amb aquests dos mestres, i més enllà de la seva eucaristia diària, l'art de la composició i de la interpretació. Ordenat sacerdot l'any 1695 imaginem, ja que biogràficament se'n coneixen pocs detalls, que va dedicar la vida, cos i ànima a l'esperit sant. Alhora, i pel que sembla, la música era senzillament una distracció talment com avui ho pot ser l'esport. En aquell temps, la música era una activitat ponderant, principalment, en ambients classistes o circumscrits a l'església, com el cas que avui ens ocupa. Tot i això, tal va ser el talent que demostraria que el mateix mestre Bach transcriuria alguna de les seves partitures, concretament el seu opus 10 de l'any 1712. Si ens guiem pel seu repertori, és prou extens tenint en compte la seva dedicació, suposadament, secundària a aquest art. 12 operes o opus són el decàleg amb què Bonporti se'ns presenta al món. Conjunts de cantates sacres, concerts per instruments de corda, sonates, invencions... Per tant, coherència i rigor en un estil marcadament barroc i exempt de qualsevol influència del proper classicisme del qual ell mateix en veuria els primers fruits.
En aquest context, avui m'agradaria recuperar obres de contrastos. D'entrada, un concert del seu recull opus XI, el
número 6 en Fa major per a tres violins, viola, violoncel, contrabaix i clavecí, escrit l'any 1727. Una estructura instrumental que mantindrà en la totalitat de concerts d'aquest opus. Metòdicament semblant a l'estil tan característic del seu entorn més proper en el temps, és a dir, els Vivaldi, Albinoni i tants actors italians del bullici artístic del segle XVIII. Introducció de la cantata del dia, la protagonista tot i ser-ne breu, del opus III. Concretament, la
cantata Mittite Dulces per a soprano, cordes i baix continuo, escrita l'any 1702. Propera ideològicament a l'estil del "pare" Scarlatti, el de nom Alessandro, és un bon exemple de la delicadesa lírica amb què el barroc ens sorprèn tantes i tantes vegades. Tancarem el conjunt amb el
concert número 9 en Mi major, escrit l'any 1727 i amb un final en la forma
chaconne preciós. Itàlia va ser un dels epicentres musicals per excel·lència tant del barroc, com del classicisme i del romanticisme. Podríem dedicar tota una vida a parlar i a conèixer els noms d'aquest particular univers artístic el qual no només se'ns presenta musicalment parlant sinó en el conjunt de les belles arts. La pintura d'avui, on se'ns exhibeix el mestre Batoni, n'és un exemple explícit del perquè Itàlia, més enllà de la cuina tan bona que tenen, és un món per descobrir!
Gaudiu i compartiu!
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
