- Recordatori de Juan Domingo Vidal -
En el dia de la commemoració del seu 208è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Francesco de Mura (
Napoli, 21 d'abril de 1696 - Napoli, 19 d'agost de 1782) va ser un pintor italià. Es va formar inicialment al taller de Domenico Viola, i a partir del 1708 va entrar a formar part del taller-estudi de
Francesco Solimena, on hi va romandre fins el 1730. La influència de Solimena i de la seva tècnica pictòrica es va apreciar especialment en obres com el
Crist mort a la creu amb sant Joan, pintat el 1713 per a l'església de
Sant Girolamo alle Monache i les realitzades al començament de la dècada de 1720. A partir de 1728, amb les obres executades per a l'església de
Santa Maria Donnaromita, es poden apreciar unes formes més personals tot i que sempre sota influència de la temàtica dels acadèmics de l'
Arcàdia, de moda a Nàpols en el seu temps. Entre els anys 1741 i 1743, va romandre a Torí on va conèixer a l'arquitecte
Benedetto Alfieri i al pintor
Corrado Giaquinto. Al seu retorn a Nàpols, va mantenir el contacte amb pintors actius a Roma, especialment amb el francès
Pierre Subleyras. Va ser la seva millor etapa ja que va gaudir de tanta fama que va ser reclamat a Madrid per treballar al servei de la cort espanyola. Allà va pintar el gran llenç de la
Visitació a l'església del convent de les Salesas Reals i el de
Sant Francesc Xavier amb Santa Bàrbara d'un dels altars col·laterals, ambdós in situ. Amb la seva tècnica cromàtica i els continguts realistes, propis del classicisme rococó, va influir àmpliament en els ambients artístics del
Settecento napolità. L'escola barroca, en particular sota influència de Francesco Solimena i
Luca Giordano, és evident tant en les seves obres de caràcter profà com en els frescos pintats per als
palaus reials de Torí i
Nàpols, així com en les obres pintades per a l'església com la
Epifania de l'església de la
Nunziatella a Nàpols, la
Multiplicació dels pans de la
Catedral de Foggia i la tela de
Sant Plácido a l'església de Poggio Imperiale. Va morir a Nàpols l'agost de 1782.
Parlem de Música...
Juan Domingo Vidal (
Reus, bap. 23 de maig de 1734 -
Cádiz, 22 d'abril de 1808) va ser un organista i compositor català. Es va formar inicialment a Reus abans de postular, el 1759, per la plaça de mestre de capella de la
Real Colegiata de Santa María la Mayor d'Antequera. Al no assolir aquest càrrec, va viatjar a Sevilla on va ser admès com a mestre de capella de l'església
Colegial del Salvador de la ciutat. Allà hi va romandre fins el 1788, ja que aquell any fou reclamat per la
Catedral de la Santa Cruz de Cádiz per ocupar el càrrec interí de mestre de capella fruit que el seu titular, Francisco Delgado, estava convalescent. No obstant, el 1792 va passar a ocupar el càrrec titular que va mantenir la resta de la seva vida. Com a compositor, va escriure abundant obra religiosa, entre ella, 3 misses solemnes, una missa de rèquiem i un extens catàleg d'obres menors com salms, himnes, villancets i altres. El seu estil, a cavall de la polifonia antiga i la nova modernitat, va ser el comú denominador del seu repertori. Va morir a Cádiz l'abril de 1808.
Font: En català: No disponible - En castellano: Juan Domingo Vidal (1734-1808) - In english: No disponible - Altres: No disponible
Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...
Avui permeteu-me donar les gràcies especialment al lector i bon amic 'Milton' que en el seu dia em va fer conèixer l'autor d'avui qui, tot i ser paisà de qui us escriu, va viure principalment restringit en un espai, el de Cádiz, ciutat on l'han recuperat amb respecte i descarada qualitat. I curiosament, cal destacar que Vidal, abans d'assumir l'important càrrec de mestre de capella de la
Catedral de la Santa Cruz de Cádiz, va viure i treballar 29 anys a la
Col·legiata del Salvador de Sevilla tot i que avui dia no se'n preserva cap obra de la seva estada a Sevilla. En qualsevol cas, la seva arribada a Cádiz, l'abril de 1788, va marcar sens dubte una nova etapa en la vida musical de la ciutat. El bagatge acumulat per Vidal, el seu contacte amb les noves tendències emergents però alhora el seu profund amor per la polifonia i el cant pla van suposar l'inici d'aquest període musical daurat que va durar exactament 20 anys, fins el 1808, l'any de la seva mort. Abans del seu adéu, Vidal va deixar tot un reguitzell de partitures, actualment se'n conserven 199 a la Catedral de Cádiz, totes elles en llatí i de les quals en destaquen 11 misses, 53 salms, una passió i una quinzena de lamentacions. Avui, en què escoltarem, entre altres, la seva
Missa a 5 con violines, la
Sequientia Lauda Sion o el
Pange Lingua, amb intercalacions de cant pla, ens demostraran, d'entrada, la deliciosa interpretació per ràpidament introduir-nos en el precís i intel·ligent llenguatge musical de Vidal on la convergència del contrapunt barroc i la melodia galant és, simplement, sensacional si bé és un músic a qui hem de considerar, en termes generals, més proper al barroc que al classicisme tot i trobar-nos als contraforts del 1800. En definitiva, un tresor sense pal·liatius possibles i una meravella d'un català emigrat a Andalusia que, ben rebut i ben pagat, va saber agrair amb una música celestial!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
