Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fischer J.C.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fischer J.C.. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 d’abril del 2022

FISCHER, Johann Carl Christian (c.1733-1800) - Symphonie mit acht obligaten Pauken (c.1780)

Johann Dallinger von Dalling (1741-1806) - Entrance of the Emperor Franz I. Stephan and his son Joseph (II.) into Frankfurt on March 29, 1764


Johann Carl Christian Fischer (c.1733-1800) - Symphonie (C-Dur) mit acht obligaten Pauken (c.1780)
Performers: Dresden Philharmonic Chamber Orchestra; Alеxandеr Pеtеr (conductor)

---


German oboist and composer. According to Burney he was ‘brought up at one of the common reading schools … where all the children learn music, with reading and writing, as a thing of course’ and learnt to play the violin. He first turned to the oboe ‘in sport’ but found that ‘he could express his feelings better with the reed than the bow’ and went to study with Alessandro Besozzi. He performed Besozzi’s G major Oboe Concerto in Warsaw in 1757 and at around the same time he composed a flute concerto and two oboe concertos. From 1760 Fischer was a member of the Kapelle of Augustus III, King of Poland, in Dresden; following the dissolution of the Kapelle in 1764 he travelled to Berlin and joined the court of Frederick the Great, whose flute playing he accompanied, presumably on a keyboard instrument, for four hours a day for a month. Later that year he travelled to Mannheim and performed at the Concert Spirituel in Paris (with sensational reviews), and in 1765 he was in The Hague, where he was heard by the Mozart family. After visits to Germany and Italy he was for a short time a member of the Dresden opera orchestra (1766) and once more at the court of Frederick the Great in Berlin (1767). After further travels through France and the Netherlands, he arrived in London. His first concert there, on 2 June 1768, is notable for including the first solo public performance, by J.C. Bach, on the newly invented piano. Fischer was soon engaged to perform a concerto every night at Vauxhall Gardens and, according to Burney, such was his playing that the Drury Lane oboist John Parke ‘used to quit his post, and forfeit half his night’s salary in order to run to Vauxhall to hear him’. 

In 1774 he joined Queen Charlotte’s chamber group, alongside his compatriots J.C. Bach and Abel, although his formal appointment did not take place until 1780. He performed at the Bach-Abel concerts where, according to Burney, only Fischer ‘was allowed to compose for himself, and in a style so new and fanciful, that in point of invention, as well as tone, taste, expression, and neatness of execution, his piece was always regarded as one of the highest treats of the night, and heard with proportionate rapture’. Fischer remained in London for the rest of his life, with just a few trips abroad, including concert tours to Dublin in 1771 and 1776. In 1780 he married Thomas Gainsborough’s elder daughter Mary, to the painter’s chagrin and with only his grudging approval (seeillustration): the marriage was short-lived. His performance at the Handel Commemoration in 1784 was highly praised by George III, and in 1786 he left London for a tour of Europe, accompanied by the great Mannheim oboist Friedrich Ramm. Mozart heard him playing again in Vienna in 1787: his negative criticisms of Fischer’s performance are in stark contrast to the otherwise universal praise. Fischer remained active as a performer for the following 14 years. He died (according to Burney) after suffering an apoplectic fit while performing to the royal family. On his deathbed he bequeathed all his manuscripts to the king. These manuscripts preserve cadenzas and elaborations for several of the early concertos, as well as two unpublished concertos.

dijous, 22 de maig del 2014

FISCHER, Johann Carl Christian (c.1733-1800) - Symphonie in C-Dur mit acht obligaten Pauken

Thomas Gainsborough (1727-1788) - Johann Christian Fischer (c.1780)
Obra de Thomas Gainsborough (1727-1788), pintor anglès (1)





Parlem de Pintura...

Thomas Gainsborough (Sudbury, 14 de maig de 1727 - Londres, 2 d'agost de 1788) va ser un pintor anglès considerat com un dels grans mestres del retrat i del paisatge. Des de primerenca edat va mostrar habilitats artístiques i als 15 anys va anar a estudiar dibuix i gravat a Londres amb el gravador francès Hubert François Gravelot. Més tard va estudiar pintura amb Francis Hayman, pintor de temes històrics. A través de Gravelot, que havia estat deixeble del gran pintor francès Antoine Watteau, va rebre la influència d'aquest últim i, més endavant, també la d'artistes de l'escola flamenca i de la del pintor holandès Anthony van Dyck. Entre els anys 1745 i 1760 va viure i va treballar a Ipswich. Entre els anys 1760 i 1774 va viure a Bath, balneari costaner de moda, on va pintar nombrosos retrats i paisatges. El 1768 va ser triat membre de la Royal Academy of Arts i el 1774 el rei Jordi III el va convidar a pintar el seu retrat i el de la reina consort, Carlota Sofia. Aquest mateix any va fixar la seva residència a Londres. Va ser el pintor favorit de l'aristocràcia britànica i va aconseguir una gran fortuna amb els seus retrats. Va realitzar més de 500 obres de les quals més de 200 són retrats que es caracteritzen per la noble i refinada elegància de les figures, l'encant poètic i els colors freds, principalment verds i blaus, de pinzellada solta, prima i llarga en el seu traç. Les seves obres estan imbuïdes de malenconia poètica, efecte aconseguit a través d'una llum molt tènue, clara reminiscència dels paisatges flamencs del segle XVII que tant el van influir. 

Sovint va pintar els seus retrats a l'aire lliure. Per exemple, el retrat del Senyor i la Senyora Andrews (c.1750, National Gallery, Londres) mostra les figures en un paisatge i és un dels primers exemples de la capacitat de Gainsborough per fusionar dos gèneres diferents creant una obra d'art harmoniosa. El mateix es pot dir del Retrat de les germanes Linley (1772, Galeria de Pintura de Dulwich) en el qual els càlids colors de tardor del bosc es fonen amb els colors dels vestits de les germanes de tal manera que les cares semblen emergir de l'escenari que les envolta. Es creu que aquesta relació entre els éssers humans i la naturalesa deriva de l'obra literària d'Henry Mackenzie, que descriu l'home dels sentiments, i de Jean-Jacques Rousseau, que descrivia un amor apassionat per la natura. Gainsborough va pintar també paisatges sense figures, sobretot boscos o camps oberts i agrestes, entre els quals destaquen el Bosc de Cornard (1748) i El abeurador (c.1777), tots dos a la National Gallery. Altres dels seus retrats importants són Sara Buxton (1776-1777, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid), El metge Isaac Henrique Sequeira (Museu del Prado, Madrid), La família Baillie (1784), La senyora Siddons (1785) i el passeig matinal (1785-1786), aquests últims a la National Gallery. Destaquen també Perdita Robinson (1781, Col·lecció Wallace, Londres), L'honorable Francis Duncombe (c.1777, Col·lecció Frick, Nova York), La senyora Tenant (1786-1787, Museu Metropolità d'Art, Nova York). Moltes de les seves obres també es localitzen en diverses col·leccions privades. També va realitzar nombrosos dibuixos i gravats a l'aiguafort. Va morir el 2 d'agost de 1788 a Londres.




Parlem de Música...

Johann Christian Fischer (Freiburg, 1733 - Londres, 29 d'abril de 1800) va ser un compositor i oboista alemany. Segons Charles Burney, va rebre educació musical i violí des de ben petit. El seu contacte amb l'oboè va començar més tard però quan ho va fer ja no el va abandonar. Ben aviat va iniciar els seus estudis musicals acadèmics amb Alessandro Besozzi. Va ser precisament en un dels seus concerts per a oboè del seu mestre que va actuar per primera vegada a Varsòvia el 1757. Durant aquesta primera època també va començar a compondre. A partir del 1760 es va convertir en membre de la capella del rei August III de Polònia a Dresden. La dissolució de la capella un any més tard de la mort del seu rei el va dur a la cort de Frederic el Gran amb qui, probablement, va actuar conjuntament en els nombrosos concerts que l'il·lustrat rei organitzava. El 1764 va viatjar a Mannheim i mesos més tard a París on va actuar en els famosos Concert Spirituel, on va rebre molt bones crítiques. El 1765 va actuar a l'Haia, amb els Mozart entre el públic assistent, a Dresden i a Berlín. Va tornar a França abans d'establir-se a Londres. Allà va actuar el 1768 conjuntament amb Johann Christian Bach. A Londres se'l va contractar per les actuacions diàries en els Jardins Vauxhall. El 1774 es va unir al conjunt de cambra, amb Abel i JC Bach, de la reina Charlotte. La seva fama va ser llegendària per la seva virtuosa interpretació amb l'oboè. Com a compositor, també va deixar mostres, segons Burney, d'un "art pulcre, fantasiós, inventiu i amb un to, gust i expressió d'una elevada sensibilitat". El 1780 es va casar amb la filla gran del famós pintor i retratista Thomas Gainsborough qui, també, va pintar un retrat del seu gendre. El matrimoni va durar poc temps. El 1784 va actuar en l'homenatge públic a Handel organitzat pel rei George III. El 1786 va iniciar la darrera gira concertant per Europa en companyia del virtuós oboista alemany Friedrich Ramm. El 1787 va coincidir novament amb Mozart a Viena. Com a compositor, Fischer va escriure nombrosa música de cambra tot i que al nostre temps se'l coneix, principalment, per les seves obres concertants (10 concerts d'oboè i alguns concerts de flauta, de violí i de trompa). La seva fama va fer que les seves obres fossin publicades i estudiades per diversos compositors. Fins i tot el mateix Mozart va escriure les variacions Kv179-189a en base a una partitura de Fischer. També va compondre diverses sonates a tres, divertimentos, duets i altres obres menors. Va escriure alguns tractats per a l'estudi acadèmic de l'oboè: The Compleat Tutor for the Hautboy (1770, Londres) i The Oboe Preceptor (c.1800, Londres). Va retornar a Londres, ciutat on l'abril de 1800 va morir d'una apoplexia.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johann Carl Christian Fischer (c.1733-1800) - Altres: Johann Carl Christian Fischer (c.1733-1800)



Parlem amb veu pròpia...

Johann Carl Christian Fischer va ser un oboista, compositor, director teatral i editor alemany. La seva labor musical és, a dia d'avui, anecdòtica i generalment desconeguda. No obstant, en el seu repertori format, principalment, per una sèrie concertant per a oboè, flauta, violí i trompa, divertimentos, sonates i obres menors, també hi podem trobar una de les simfonies més peculiars de tot el repertori musical del segle XVIII. En efecte, la Simfonia en Do major per a orquestra i vuit timbales, escrita en la dècada del 1780, és una de les curiositats musicals més rares i fascinants del classicisme. Atribuïda durant molts anys a Johann Wilhelm Hertel, ja que de fet presenta certs paral·lelismes amb les seves simfonies, un estudi de Reinhard Diekow, de la Universitat Wilhelm-Pieck de Rostock, va concloure que l'autoria de la simfonia era de Fischer. Pensada per a quatre parelles de timbales, dues trompetes, dos oboès i instruments de cordes, la va escriure, probablement, pel virtuós timbaler Johann Georg Hoese (c.1750-1801). De tres moviments, el primer d'ells és el més virtuós amb un contrast molt marcat entre l'orquestra i les timbales solistes. La potència així com el calibratge i la precisió són elements imprescindibles en el conjunt del concert. L'adagio més breu enllaça directament amb l'allegretto-rondó final. L'acompanyarà, també, un dels seus concerts per a oboè, concretament, el Concert en Fa major No.7. Estructura clàssica d'un autor alemany a qui molts contemporanis van estudiar, entre ells, el mateix Wolfgang Amadeus Mozart. La interpretació, en ambdós casos, és acadèmicament impecable fet que ens permetrà gaudir amb alegria, entre altres, de la contundència de la timbales!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

VIRTUOSO TIMPANI CONCERTOS

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!