Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Schumann R.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Schumann R.. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 de juny del 2024

SCHUMANN, Robert (1810-1856) - Concert für das Piano Forte (c.1843)

Unknown artist (19th Century) - Portrait of Robert Schumann


Robert Schumann (1810-1856) - Concert (a-moll) für das Piano Forte mit Begleitung des Orchesters (c.1843)
Performers: Claire Chеvalliеr (fortepiano); Anima Etеrna Bruggе; Jos van Immеrsееl (conductor)

---


German composer and music critic. He was the fifth and youngest child of August Schumann (1773-1826), a Saxon bookseller who encouraged his musical inclinations, and Johanna Christiana Schnabel (1767-1836). At about the age of 7, he began taking piano lessons from Johann Gottfried Kuntzsch, organist at the Zwickau Marienkirche. In 1828 he enrolled at the University of Leipzig as studiosus juris. In Leipzig he became a piano student of Friedrich Wieck, his future father-in-law. In 1829 he went to Heidelberg, where he applied himself seriously to music. In 1830 he returned to Leipzig and lodged in Wieck's home. He also took a course in composition with Heinrich Dorn. His family life was unhappy; his father died at the age of 53, and his sister Emily at the age of 19, most likely a suicide. Of his 3 brothers, only one reached late middle age. Schumann became absorbed in the Romantic malaise of Weltschmerz; his idols included the writers and poets Jean Paul, Novalis, Heinrich von Kleist and Lord Byron. Schumann wrote plays and poems in the Romantic tradition and at the same time practiced his piano playing in the hope of becoming a virtuoso pianist. He never succeeded in this ambition; ironically, it was to be his beloved bride, Clara Schumann (1819-1896), who would become a famous concert pianist, with Schumann himself often introduced to the public at large as merely her husband. Schumann had a handsome appearance; he liked the company of young women, and enjoyed beer, wine, and strong cigars; this was in sharp contrast with his inner disquiet. As a youth, he confided to his diary a fear of madness. He had auditory hallucinations which caused insomnia, and he also suffered from acrophobia. When he was 23 years old, he noted sudden onsets of inexpressible angst, momentary loss of consciousness, and difficulty in breathing. He called his sickness a pervasive melancholy, a popular malaise of the time. 

What maintained his spirits then was his great love for Clara, 9 years his junior; he did not hesitate to confess his psychological perturbations to her. Her father must have surmised the unstable character of Schumann, and resisted any thought of allowing Clara to become engaged to him; the young couple had to go to court to overcome Wieck's objections, and were finally married on 12 September 1840. Whatever inner torment disturbed Schumann's mind, it did not affect the flowering of his genius as a composer. One of the most fanciful inventions of Schumann was the formation of an intimate company of friends, which he named Davidsbundler to describe the sodality of David, dedicated to the mortal struggle against Philistines in art and to the passionate support of all that was new and imaginative. In 1843 he was asked by Mendelssohn to join him as a teacher of piano, composition, and score reading at the newly founded Conservatory in Leipzig. In 1844 he and Clara undertook a concert tour to Russia. In the autumn of 1844 they moved to Dresden, remaining there until 1850. In 1850 he became municipal music director in Düsseldorf, but his disturbed condition manifested itself in such alarming ways that he had to resign the post in 1853. His condition continued to deteriorate. On 27 February 1854, he threw himself into the Rhine, but was rescued. On 4 March 1854, he was placed, at his own request, in a sanatorium at Endenich, near Bonn, remaining there until the end of his life. While best remembered for his piano music and songs, and some of his symphonic and chamber works, Schumann made significant contributions to all the musical genres of his day and cultivated a number of new ones as well. His dual interest in music and literature led him to develop a historically informed music criticism and a compositional style deeply indebted to literary models. A leading exponent of musical Romanticism, he had a powerful impact on succeeding generations of European composers.

dimecres, 8 de juny del 2016

SCHUMANN, Robert (1810-1856) - Der Rose Pilgerfahrt (1851)

John Everett Millais - Isabella (1848)
Obra de John Everett Millais (1829-1896), pintor anglès (1)


- Recordatori de Robert Alexander Schumann -
En el dia de la celebració del seu 206è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

John Everett Millais (Southampton, 8 de juny de 1829 - London, 13 d'agost de 1896) va ser un pintor anglès. De família noble, va ser un nen prodigi que va començar a pintar als 4 anys. Per aquesta raó, quan tenia 7 anys la seva família es va traslladar a Londres per a poder oferir una bona educació artística al seu fill. El seu prodigiós talent artístic li va valdre una plaça en les escoles de la Royal Academy amb només 11 anys (1840). Durant aquesta etapa formativa va conèixer a William Holman Hunt i Dante Gabriel Rossetti, amb qui va fundar la "Germanor Prerafaelita" (Pre-Raphaelite Brotherhood o PRB) l'any 1848. Amb 17 anys va exposar a la Royal Academy el llenç ‘Pizarro victoriós dels inques al Perú’ (1846, Museu Victoria i Alberto, Londres), considerat en el seu temps com un dels millors quadres de temàtica històrica. El primer quadre prerafaelita de Millais, ‘Lorenzo i Isabella’ (1849, Walker Art Gallery, Liverpool), va evocar les formes dels primitius flamencs i italians anteriors a Rafael, d'aquí el nom de la germanor. Al començament de la dècada del 1870, va pintar alguns retrats de famoses personalitats britàniques d'aquella època. En tota la seva obra es va observar un constant interès pel detall, la claredat i les composicions poc corrents, tot i que en els seus últims treballs va sucumbir al gust victorià de l’art sentimental i anecdòtic. Va morir a Londres l’agost de 1896.




Parlem de Música...

Robert Alexander Schumann (Zwickau, 8 de juny de 1810 - Endenich, 29 de juliol de 1856) va ser un poeta, pianista i compositor alemany, considerat un dels més il·lustres mestres musicals del romanticisme europeu. Fill d’un llibreter, la literatura i la música van ser els dos pilars essencials de la seva joventut fins el punt que durant la seva formació va tenir dubtes a l’hora d’escollir una o altra disciplina. Admirador de Goethe, Schiller, Novalis, Byron i Hölderlin, va dedicar temps de la seva vida a la poesia i va ser el fundador i redactor de la Neue Zeitschrift für Musik (1834), revista on va divulgar activament la seva obra així com els tractats teòrics en què es va sustentar al llarg de la seva vida. Musicalment es va formar amb el pianista Friedrich Wieck amb la filla de qui, tot i l’oposició paterna, es va casar: Clara Wieck, una pianista excel·lent que més tard seria intèrpret i compositora. Robert va procurar ser més pianista que compositor, no obstant, una lesió permanent de la seva mà dreta el va obligar a renunciar a tal propòsit. És d’aquesta manera i també motivat pel suport de la seva esposa, que va començar a treballar intensament en composició de tot tipus d’obres destacant les quatre simfonies, un concert de piano, un tast d’òpera, misses, lieds i obres per a piano. Els seus darrers anys, Schumann va patir desequilibris mentals fins el punt d’un intent de suïcidi el 1854 motiu pel qual va ser internat en un centre psiquiàtric a Endenich, on va viure precàriament fins el juliol de 1856, l’any de la seva mort.

Font: En català: Robert Schumann (1810-1856) En castellano: Robert Schumann (1810-1856) In english: Robert Schumann (1810-1856) - Altres: Robert Schumann (1810-1856)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

A medio camino entre el oratorio profano y las baladas dramáticas, La peregrinación de la Rosa es un cuento de hadas femenino y soñador, como el Eusebius schumanniano. Una rosa quiere conocer las emociones primordiales del ser humano, y, para lograrlo, la Reina de los Elfos la convierte en mujer mediante el encantamiento de rigor. Paradójicamente, esta fábula surgió de la imaginación de un funcionario de justicia, el joven poeta sajón Moritz Horn. Schumann encontró en el texto un fuerte estímulo para crear un ciclo de Lieder de grandes dimensiones para varias voces y piano que luego orquestó. El compositor despliega un arioso continuo, entre el recitativo y la canción popular, dominado por una constante búsqueda de la sencillez, sin exaltaciones dramáticas. Sin embargo, esta música descriptiva, imaginativa y delicada, con ciertos ecos de Mendelssohn y de Weber, no se ha visto demasiado inmortalizada en el mundo del disco, con permiso de la interpretación de Rafael Frühbeck de Burgos al frente de la Sinfónica de Düsseldorf y de la del Coro de Cámara de las Rias de Berlín y Marcus Creed. Esta nueva grabación dirigida por Gerhard Jenemann apuesta por la versión con piano, en la que se alcanza la esencia más íntima de la musicalidad de Schumann. Por eso ha escogido para el papel principal al tenor Christoph Prégardien, bien conocido especialista en Lieder, quien despliega el registro más refinado de su voz para narrar esta historia. Junto a él, en el papel de Rosa, la joven Anna Lucia Richter, de 19 años, con un bellísimo timbre; y Michael Dahmen, alumno de Prégardien, como sepulturero, con una potente sonoridad bien controlada. Equilibrado y compacto suena el Süddeutscher Kammerchor, que aporta asimismo notables solistas. Un registro altamente recomendable para los amantes de las rarezas schumannianas.

Eva Sandoval (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Anna Lucia Richter (soprano); Christoph Prégardien (tenor); Julian Prégardien (tenor); Michael Dahmen (bariton); Michael Gees (piano); Süddeutscher KammerchorGerhard Jenemann
SPOTIFY: Schumann - Der Rose Pilgerfahrt



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 8 de juny del 2013

SCHUMANN, Robert (1810-1856) - Der Königssohn, Op.116

Johann Peter Hasenclever - Das Lesekabinett
Obra de Johann Peter Hasenclever (1810-1853), pintor alemany.


- En record del 203è aniversari del naixement de Robert Schumann -



Robert Schumann (1810-1856) compositor i pianista alemany nascut a Zwickau. Si un dels nostres exercicis diaris fos el d'haver de definir el romanticisme, com a període artístic i filosòfic, possiblement ho podríem fer en nom i en record de Robert Schumann. Aquesta circumstància, tot i els maldecaps vitals associats a la complexa personalitat de l'alemany i vist amb la perspectiva que el temps ens atorga, parlaria clarament en favor seu. Perquè Schumann, que avui hauria d'agafar empenta per apagar 203 espelmes, va ser un dels més fidels representants d'aquesta filosofia tan expressionista en música, pintura, literatura i, en general, amb tot allò relacionat amb la cultura. Parlar de Schumann pot semblar fàcil. D'entrada, per la quantitat de referències a l'entorn del seu univers singular, marcadament inestable i d'un perfil més bohemi que social. De l'altre, per la quantitat, ingent, d'edicions existents i d'una qualitat contrastada. Ara bé, tot i el caràcter erràtic, Schumann va demostrar una habilitat innata amb el piano i també una creativitat màgica que va plasmar, a un nivell sublim, a un repertori no excessivament extens però molt representatiu de la seva forma d'entendre i d'imaginar una realitat que sovint detestava. 148 opus, amb especial atenció a les seves simfonies, concerts i sonates de piano però, també, a les nombroses cançons i obres corals. I ja que parlem de coral, avui ens centrarem en aquest "desconegut" gènere quan la referència és el Robert d'avui. I atenció perquè no dubtaré en considerar el Der Königssohn (el fill del Rei) opus 116 per a veus solistes, cor i orquestra, com un dels tresors corals més inesperats que he tingut el plaer de conèixer. 

Schumann, bon amic de Mendelssohn, admirava profundament la obra del seu contemporani i crec poder afirmar, amb el marge d'error que cadascú consideri oportú, que aquesta és una obra que directament homenatja al seu admirat col·lega. L'estètica, el format, la metodologia... la relació i la connexió amb les grans obres corals de Mendelssohn, per qui sento un amor incontrolable, és evident i sublim. Der Königssohn és una de les quatre balades que Schumann va compondre el 1851, sota un text del poeta Ludwig Uhland i precursores, aquestes, de tot un gènere d'obres concertants i narratives popularitzades durant la segona meitat del segle XIX. Alhora, si l'hi sumem la impressionant edició del segell Hänssler en què també hi trobarem el seu Rèquiem, ens trobem, sota el meu parer, amb un dels descobriments imprescindibles d'aquest 2013. Però ja que estem de festa grossa, haurem d'ajustar-nos el cinturó perquè la sorpresa no ve de la mà, únicament, d'aquesta majúscula i espectacular obra coral sinó que també vindrà per un altre descobriment tan inesperat com espaterrant. I aquest ens haurà de relacionar dos mestres, el Déu i el fill o, més ben dit, al mestre Bach i al Schumann d'avui. Potser, i seguint amb l'homenatge a Mendelssohn i observant que aquest fou un precursor en la recuperació cultural, per fortuna nostra, de la producció divina del Déu pare de la música, va decidir recuperar a Bach i, atenció, amb l'orgue. En aquest sentit, és remarcable la producció organística d'un Schumann capficat en conèixer i estudiar les fugues per orgue de Bach. Per tant, les 6 Fugues de Bach per orgue opus 60 són un treball d'orfebreria i d'una ciència sistemàtica d'observació i d'aprenentatge de la obra del gran mestre. Una d'elles, la número 6, servirà d'introducció en aquest festí musical que situa a Schuman a l'olimp dels Déus. El mateix Schumann, que va treballar durant un any seguit per poder "fer honor" al nom que porten, va arribar a afirmar, al seu editor londinenc, el següent:
"Aquesta és una obra en la qual he treballat durant tot l'any passat perquè s'ajusti convenientment amb el nom que porta, una obra que sobreviurà, de llarg, a totes les altres." (1)
Curiosament, resulta que aquest opus 60 és, per ara, un dels secrets més preservats d'un Schumann que tots coneixem, per activa i per passiva, pel seu univers de colors però en què, paradoxalment, el color de l'orgue és el de la timidesa. Avui, el dia del seu aniversari, per nosaltres serà un honor divulgar-lo d'una forma diferent, exaltant el seu art i cridant a quatre veus que un dia com el d'avui hauria de ser festiu per imperatiu legal, per recordar que la música ha estat, és i serà una de les fonts de vida i d'il·lusió de la misteriosa existència. Felicitats Robert Schumann!

A la interpretació, acadèmicament impecable, de la ballada coral, les veus i el cor del KammerChor Saarbrucken, amb la Deutsche Radio Philharmonie i la direcció de Georg Grun.

La fuga d'orgue interpretada per Georges Bessonnet.

Gaudiu i compartiu!



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):


Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 6 de juliol del 2012

SCHUMANN, Robert (1810-1856) - Spanisches Liederspiel Op.74

Carl Blechen - View of Assisi
Vista d'Assisi, obra de Carl Blechen, pintor alemany contemporani de R. Schumann





Robert Schumann (1810-1856) compositor i pianista alemany nascut a Zwickau. Quan dimarts parlàvem de Berwald vaig fer esment, de passada, a un Robert Schumann que guardava certes similituds amb la música pianística de Berwald. Bona excusa per a recuperar, musicalment, el geni alemany. I reconec que la figura de Schumann és d'aquelles que m'agafen a contrapeu degut a la ignorància, que a dia d'avui, encara tinc del conjunt de la seva obra. Poques hores relatives i reals hi he pogut dedicar, un greuge imperdonable per a molts però mínimament comprensible tenint en compte la ingent, monumental, descomunal i quasi inacabable quantitat de música pendent d'escoltar. Conseqüentment, intentaré posar un peu al desenfrenat desconeixement congènit a tal autor amb el seny i la justícia necessària per tal de fer honors a aquest extraordinari pianista del segle XIX. Com bé sabem, Schumann guarda certes similituds musicals amb el seu contemporani alemany Mendelssohn qui, com ell, s'iniciaria a la música ben prematurament amb un instrument que faria veritables "estralls" artístics... parlem del piano. I com prou bé afirmaven el dia que en parlava en relació amb un interessant concert per a quatre trompes i orquestra, la vida de Schumann va estar íntimament relacionada amb les lletres fet important i determinant en la seva carrera musical la qual és pura poesia i literatura aplicada creativament en el llenguatge de les notes. Tot i néixer a principis del XIX i amb compositors de la potència de Hummel, Beethoven o Mendelssohn escrivint música preromàntica i amb clar accent clàssic, el cert és que Schumann es decantaria per la poesia romàntica tot impregnant les seves partitures amb els nous aires renovadors d'aquesta emocionant i emotiva corrent de pensament aplicada a la música. Els exemples d'aquesta afirmació són el conjunt d'obres del dia d'avui que representen una nova tendència allunyada i quasi paral·lela a la dimensió clàssica.

Avui divendres abordaré el Schumann coral. Probablement a Schumann se'l coneix principalment per la seva obra pianística, orquestral i de cambra, tot i que també va escriure una gran quantitat de cançons, obra coral i fins i tot litúrgica. En aquest sentit, m'agradaria destacar-ne, especialment, la seva producció coral a capella o amb acompanyament de piano. En aquest sentit, recuperaré una sèrie de cançons corals de caràcter secular inspirades en obres d'escriptors o poetes com Goethe o Lord Byron autors que coneixia molt bé gràcies a l'apassionada afició pel gènere literari. D'entrada, Spanisches Liederspiel Op. 74 número 5 escrit l'any 1849 d'una sèrie de cançons adaptades de poemes anònims espanyols. De caràcter alegre i festiu és un primer tast del conjunt coral de la seva obra. L'acompanya el Lieder Op. 55 escrit l'any 1846, és una obra coral íntegrament a capella i marcadament contrastada amb l'anterior. Seguidament i de nou, un poema musical breu escrit durant el mes de juliol de 1840, Bei Schenkung eines Flugels WoO 26 amb acompanyament pianístic. Per acabar el conjunt, Beim Abschied zu singen Op. 84 escrit l'any 1847 sobre un poema d'Ernst von Feuchtersleben. La propina del dia un preciós adagio i allegro en La bemoll Op. 70 per a oboè i piano escrit l'any 1849 i que ens servirà d'obertura de la preciosa música coral de Schumann. Potser aquest és un dels repertoris menys coneguts de les seves composicions si bé potser és la que millor representa els principis i els valors en què Schumann creia ja que la seva vida, tot i la distorsió mental que el va acompanyar sempre fou essencialment art, música i lletra i amb això ens quedem nosaltres ja que la vida sense art, música i lletra probablement no seria vida!

La música coral interpretada per l'Orpheus Vokalensemble amb Konrad Elser al piano i sota la direcció vocal de Gary Graden.

L'adagio i allegro interpretats per Heinz Holliger a l'oboè i Alfred Brendel al piano.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 31 de gener del 2012

SCHUMANN, Robert (1810-1856) - Konzertstück, Op. 86 (1849)

Robert Schumann
Retrat de Robert Schumann





Robert Alexander Schumann (1810-1856) compositor i pianista alemany nascut a Zwickau. Dotat innatament per la música, s'hi va iniciar des de ben petit fet il·lustrat en les primeres composicions d’un Schumann de només 7 anys. Fet normal en el seu temps, va ser una persona molt culta i de principis culturals molt marcats i definits des de jove. A banda de música, escrivia assajos i poesia. Evidentment, Schumann es va decantar per la música i no tant per la literatura com tots avui dia sabem. Tanmateix, la seva música, en certa manera, és molt literària i fantasiosa totalment allunyada dels cànons clàssics precedents al romanticisme i lliure de qualsevol impregnació dogmàtica. Avui dia, ell és conegut per ser un dels precursors, juntament amb Mendelssohn, del Romanticisme, període de la música desenvolupat al llarg del segle XIX. El nou instrument, el piano, afavoria un nou repertori i una creativitat musical mai vista fins aleshores tot provocant la innovació tècnica, estilística i formal de la música fruït de l’estudi dels grans mestres contemporanis com Beethoven o Hummel i previs com Bach, Mozart o Haydn. Com ells, Schumann fou un gran pianista virtuós en la interpretació d’aquest instrument, no obstant, una malaltia o una pèrdua muscular en un dels seus dits el van obligar, a contracor, a abandonar la seva carrera com a virtuós del piano, somni que ell desitjava amb vehemència. Lluny de caure en el desànim i la melancolia, Schumann es va dedicar de ple a la composició. 

Dit i fet, no poder tocar el piano el va fer brillar, encara més, en la seva delirant creativitat donant com a resultat una autèntica revolució musical. A més a més, va poder retornar a la seva autèntica passió més enllà de la música, la literatura. Crític musical, va escriure multitud d’articles on s’estudiaven les obres d’autors contemporanis d’una forma molt divertida i amena talment com si fossin personatges imaginaris els que a través dels seus estudis analitzaven les obres de diversos compositors. I què dir de la seva esposa, Clara Schumann de la qual, i sens dubte, en parlarem com a una autèntica i brillant intèrpret de piano la qual no només va ser pianista sinó que va influir i molt en la carrera compositiva de R. Schumann com per exemple en el fet que no es dediqués a compondre obres únicament per a piano, sinó que ho fes per altres estils i gèneres. És d’aquesta manera i potser gràcies a C. Schumann que avui podrem gaudir d’aquest concert romàntic per a quatre trompes en Fa major Opus 86, una obra concertant escrita l’any 1849 i de tanta dificultat per als instruments solistes que sovint es deia que era impracticable. Per sort, la interpretació evoluciona amb el temps i avui dia hi ha qui s’atreveix amb aquest concert, per altra banda, tant poc conegut d’aquest artista il·lustrat al qual la música i la humanitat sempre tindrà un deute pendent amb ell.

El concert ens l’interpreta la Orchestre Revolutionnaire et Romantique sota la direcció de Sir. John Eliot Gardiner.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra):

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!