Obra d'Emile-Auguste Hublin (1830-c.1891), pintor francès (1)
- Recordatori de Giuseppe Verdi -
En el dia de la celebració del seu 202è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Emile Auguste Hublin (Angers, 2 de juliol de 1830 - c.1891) va ser un pintor francès. Es va formar a la seva ciutat natal on de forma autodidacta va copiar obres del Musée des Beaux-Arts abans de viatjar a París a l'entorn del 1850 en ple període revolucionari a la ciutat. Allà va entrar, el 1855, a l'Ecole des Beaux-Arts on va estudiar amb François-Edouard Picot. Amb ell va enfocar el seu art vers l'academicisme francès i el neoclassicisme resultant proper, posteriorment, a l'art de William Adolphe Bouguereau, Alexandre Cabanel i Jean-Jacques Henner. Per la seva part, Hublin va debutar el 1861 al Saló de París, on va continuar exhibint, com a mínim, fins el 1880. La influència del neoclassicisme va ser una constant en l'obra d'Hublin, que es remunta a les formes escultòriques de Jacques-Louis David, si bé va desenvolupar un segell personal propi basat en una actualització de la forma pictòrica de David amb una barreja d'un realisme molt intens i d'un academicisme impecable. A partir de la dècada de 1870, Hublin va viatjar amb freqüència a Bretanya plasmant en les seves obres noies d'aquella regió. Curiosament, va ser particularment popular entre els col·leccionistes britànics, que admiraven el seu estil. El seu final és desconegut i es creu que va morir a l'entorn del 1891.
Font: En català: No disponible - En castellano: Emile-Auguste Hublin (1830-c.1891) - In english: Emile-Auguste Hublin (1830-c.1891) - Altres: No disponible
Parlem de Música...
Giuseppe Fortunino Francesco Verdi (Roncole, 10 d'octubre de 1813 - Milà, 27 de gener de 1901) va ser un compositor italià. Verdi va compondre òpera durant tota la seva vida i va perfeccionar el seu art amb la influència de Rossini, Bellini i Donizetti a través de l'ús de les formes de la grand opéra francesa, per desembocar en la creació de les seves obres mestres shakespearianes, Otello i Falstaff, en les quals s'apunten algunes de les innovacions de Wagner en la forma de l'òpera. Al llarg de la seva vida, la seva originalitat i fecunditat no varen tenir rival. Va néixer al poble de Roncole, prop de Parma, llavors sota la dominació napoleònica, el mateix any que naixeria Richard Wagner. Carlo i Luigia Verdi, pares del futur gran músic, eren més aviat pobres: regentaven una petita posada que tenia annexa una botiga de queviures; per aprovisionar-se acudien a un ric majorista de Busseto, Antonio Barezzi, que era també l'ànima de la cultura musical ciutadana pel seu càrrec de president de la Societat Filharmònica local. Carlo Verdi va enviar el seu fill que estudiés a la casa parroquial, on va rebre els ensenyaments del reverend Pietro Baistrocchi, que, naturalment, al costat de les primeres lletres, el va fer aprendre els fonaments de la música a l'orgue de l'església. Verdi assimilava amb tal rapidesa els ensenyaments del pare Baistrocchi, que va arribar a l'extrem de substituir-lo, cada vegada més sovint, al lloc d'organista, dedicació que a l'església alternava amb la d'escolà.
A Milà l'esperava la primera desil·lusió artística de la seva vida: no poder entrar per conducte regular al Conservatori per haver superat ja l'edat fixada pel reglament, Verdi va haver de sotmetre's a un examen i acreditar aquelles «qualitats excepcionals» que podien constituir l'única excepció admesa a la regla. I va ser rebutjat. En vista d'això, l'única alternativa per a Verdi consistia a acudir a l'ensenyament privat. El 1836 la seva posició s'estabilitza al ser nomenat mestre de música a Busetto, el que li permet casar-se amb Margherita Barezzi. I amb 26 anys, el 1839, és ben rebut ni més ni menys que a La Scala amb la seva primera òpera, Oberto, conte di San Bonifacio. Però de sobte les coses es torcen: els seus dos fills i la seva dona moren, alhora que fracassa la seva incursió en el terreny còmic amb Un giorno di regno. El compositor queda sumit en la depressió. El 1841 és el moment de començar una nova i més personal etapa. Wagner ho fa amb L'holandès errant i Verdi prova amb Nabucco, enorme èxit en la temporada següent a La Scala. Sempre compromès amb la política, hem de reconèixer que el marcat contingut progressista i nacionalista de les seves òperes (dissimulat davant la censura per la ubicació espai-temporal dels seus llibrets) li va guanyar les simpaties de les masses populars en uns temps de revolució contra l'absolutisme a tot Europa i de rebel·lions nacionalistes al territori no unificat d'Itàlia.
A partir de l'estrena el 1859 de Un ballo in maschera, Verdi minora de manera considerable la intensitat del seu treball i, confortablement situat econòmicament, es pren les coses amb més calma. Per aquesta època Verdi rep l'honor de formar part del primer parlament d'una Itàlia que ja havia començat el seu procés d'unificació, entre d'altres. El seu immens prestigi artístic només es veu enterbolit pel desdeny dels artistes del moviment de la Scapigliatura, partidaris d'una seriosa renovació del llenguatge musical italià i defensors de Wagner. El 1870 Verdi decideix posar punt i final a la seva carrera operística amb la composició d'Aida. I aquí s'hagués quedat la trajectòria escènica de Verdi de no ser, paradoxalment, pel poeta i escriptor Arrigo Boito. Reconciliats gràcies a la mediació de l'editor Ricordi , l'autor de Mefistofele va a oferir els seus serveis com a llibretista per revisar la seva esgarrifosa Simon Boccanegra, que es reestrenà a La Scala el 1881. Alhora, l'estrena d'Otello al teatre milanès el 5 febrer 1887 demostra fins a quin punt Verdi va ser capaç, no només de recuperar plenament la inspiració després d'anys d'inactivitat, sinó també de revisar la seva concepció de la lírica arribant, en un context d'independència dels lligams a les convencions demandades pel públic, a solucions paral·leles a les que havia explorat prèviament el ja desaparegut Wagner.
En aquests últims anys el nostre artista va consagrar els seus esforços al manteniment de dos projectes assistencials que donen bon compte de la seva bonhomia: un hospital a Villanova sull'Arda, a la província de Piacenza, i un asil per a artistes retirats, la Casa di Riposo a Milà. Els honors seguien arribant i el govern francès li va concedir la preuada Legió d'Honor. Però Verdi encara li queden forces per compondre unes últimes paraules musicals religioses. Les Quatre peces sacres. Per desgràcia, la mort de la seva infatigable dona al novembre de 1897 accelera el deteriorament anímic del compositor. El 21 de gener de 1901, residint al Grand Hotel de Milà on havia passat les vacances en companyia de la seva filla adoptiva pateix un infart que el condueix a una irremeiable paràlisi cerebral. La seva mort, el 27 del mateix mes, va commocionar Itàlia i el món sencer.
OBRA;
Vocal secular:
Operas:
Oberto, Conte di San Bonifacio (Teatro alla Scala di Milano, 17 novembre 1839)
Un giorno di regno (Teatro alla Scala di Milano, 5 settembre 1840)
Nabucco (Teatro alla Scala di Milano 9 marzo 1842)
I Lombardi alla prima crociata (Teatro alla Scala di Milano, 11 febbraio 1843)
Ernani (Teatro La Fenice di Venezia, 9 marzo 1844)
I due Foscari (Teatro Argentina di Roma, 3 novembre 1844)
Giovanna d'Arco (Teatro alla Scala di Milano, 15 febbraio 1845)
Alzira (Teatro San Carlo di Napoli, 12 agosto 1845)
Attila (Teatro La Fenice di Venezia, 17 marzo 1846)
Macbeth (Teatro della Pergola di Firenze, 14 marzo 1847)
I masnadieri (Her Majesty's Theatre di Londra, 22 luglio 1847)
Jérusalem (Teatro de l'Opéra di Parigi, 26 novembre 1847)
Il corsaro (Teatro Grande di Trieste, 25 ottobre 1848)
La battaglia di Legnano (Teatro Argentina di Roma, 27 gennaio 1849)
Luisa Miller (Teatro San Carlo di Napoli, 8 dicembre 1849)
Stiffelio (Teatro Grande di Trieste, 16 novembre 1850)
Rigoletto (Teatro La Fenice di Venezia, 11 marzo 1851)
Il trovatore (Teatro Apollo di Roma, 19 gennaio 1853)
La traviata (Teatro La Fenice, 6 marzo 1853)
Les vêpres siciliennes (Teatro dell'Opéra di Parigi, 13 giugno 1855)
Simon Boccanegra (Teatro La Fenice, 12 marzo 1857)
Aroldo (Teatro Nuovo di Rimini, 16 agosto 1857)
Un ballo in maschera (Teatro Apollo di Roma, 17 febbraio 1859)
La forza del destino (Teatro Imperiale di San Pietroburgo, 10 novembre 1862)
Don Carlos (Teatro de l'Opéra di Parigi, 11 marzo 1867)
Aida (Teatro khediviale dell'Opera del Cairo, 24 dicembre 1871)
Otello (Teatro alla Scala di Milano, 5 febbraio 1887)
Falstaff (Teatro alla Scala di Milano, 9 febbraio 1893)
Songs and vocal trio:
for 1 voice, piano unless otherwise stated
Brindisi (Maffei), 1st version, ?1835 (1935), CC, Mr
6 romanze (1838), CC, Mr: Non t'accostare all'urna (J. Vittorelli), More, Elisa, lo stanco poeta (T. Bianchi), In solitaria stanza (Vittorelli), Nell'orror di notte oscura (C. Angiolini), Perduta ho la pace (Goethe, trans. L. Balestra), Deh, pietoso, oh Addolorata (Goethe, trans. Balestra)
Notturno (Guarda che bianca luna) (Vittorelli), S, T, B, fl obbl, pf (1838), Ms
L'esule (Solera) (1839), CC, Mr
La seduzione (Balestra) (1839), CC, Mr
Chi i bei di m'adduce ancora (Goethe, trans. ?Balestra), 1842, ed. in MR, ix (1948), 13
È la vita d’un mar d’affanni, 1844
Era bella ancor piu’ bella, 1844
Il tramonto (Maffei), 1st version, 1845, US-NYpm
6 romanze (1845), CC, I-Mr: Il tramonto (Maffei) [2nd version], La zingara (S.M. Maggioni), Ad una stella (Maffei), Lo spazzacamino (F. Romani), Il mistero (Romani), Brindisi (Maffei) [2nd version]
Il poveretto (Maggioni) (1847), CC
L'abandonnée (M. L. E[?scudier]) (1849)
Barcarola (Piave), 1850, facs. in G. Stefani: Verdi e Trieste (Trieste, 1951)
Sgombra, o gentil, 1858
La preghiera del poeta (N. Sole), ?1858, ed. in RMI, xlv (1941), 230
Il brigidino (F. dall'Ongaro), 1861, facs. in Scenario, x/2 (1941)
Stornello (anon.) (1869), CC
Cupo è il sepolcro e mutolo, 1873, Ms
Pietà, Signor (Boito) (1894)
Other vocal:
Io la vidi (from C. Bassi: Il solitario ed Eloisa), aria, T, [T], orch, ?1832–5, US-NYpm, facs. 3 pp. [of 24] in Verdiana, vi (1951), 14ff, in Abbiati: Verdi, i (1959), facing p.160, and in M. Chusid: A Catalog of Verdi's Operas (Hackensack, NJ, 1974), 19, ed. in Inediti per tenore (Milan, 1978)
Tantum ergo, T, orch, 1836, Ms, ed. in Inediti per tenore (Milan, 1978)
Ave Maria (Dante), S, str, 1880, arrs. incl. for v, pf (1880), Mr
Vocal religiosa:
Messa di Gloria, S, A, T, B, mixed vv, orch, 1832–4; first perf. 15 Sept 1835, Busseto, BScr (collab. with F. Provesi)
Inno popolare (Suona la tromba) (G. Mameli), TTB, pf, 1848 (1848)
Inno delle nazioni (A. Boito), solo v, mixed vv, orch, 1862, London, Her Majesty's, 24 May 1862, vs (1862)
Libera me, S, mixed vv, orch, 1868–9 [from collab. Requiem for Rossini; incorporated in Messa da Requiem, 1874]
Messa da Requiem, S, A, T, B, mixed vv, orch, 1874, Milan, S Marco, 22 May 1874, vs (1874); with new setting of Liber scriptus, 1875, London, Albert Hall, May 1875, vs (1875), fs pr. (c1877), pubd (1913), autograph [with both settings of Liber scriptus] I-Ms, facs. (1941); facs. of Libera me (1988); V, 3/i
Pater noster (attrib. Dante), SSATB, 1880 (1880), Mr
Quattro pezzi sacri, pubd together in vs (1898), fs (London, 1973):
Ave Maria (Scala enigmatica armonizzata a quattro voci miste), SATB, orig. version, 1889, Parma, 1895, 8 bars in Gazzetta musicale di Milano, l (1895), 454; rev. version (1898)
Laudi alla Vergine Maria (Dante: Paradiso, xxxiii), S, S, A, A, c1890, Paris, 7 April 1898 (1898)
Te Deum, SATB, SATB, orch, 1895–6, Paris, 7 April 1898, fs pr. (1898), pubd (Leipzig, c1935)
Stabat mater, SATB, orch, 1896–7, Paris, 7 April 1898, fs pr. (1898), pubd (Leipzig, c1935)
Instrumental:
Sinfonia, A, orch, BScr
Adagio, tr, orch, BScr
Sinfonia, D, orch, ?1832–5, Ms, facs. in Studi verdiani, ix (1993)
Romanza senza parole, pf, 1844 (1865)
Waltz, pf, facs. in Discoteca, iv/30 (1963), 19
String Quartet, e, 1873 (1876), Nc
A Milà l'esperava la primera desil·lusió artística de la seva vida: no poder entrar per conducte regular al Conservatori per haver superat ja l'edat fixada pel reglament, Verdi va haver de sotmetre's a un examen i acreditar aquelles «qualitats excepcionals» que podien constituir l'única excepció admesa a la regla. I va ser rebutjat. En vista d'això, l'única alternativa per a Verdi consistia a acudir a l'ensenyament privat. El 1836 la seva posició s'estabilitza al ser nomenat mestre de música a Busetto, el que li permet casar-se amb Margherita Barezzi. I amb 26 anys, el 1839, és ben rebut ni més ni menys que a La Scala amb la seva primera òpera, Oberto, conte di San Bonifacio. Però de sobte les coses es torcen: els seus dos fills i la seva dona moren, alhora que fracassa la seva incursió en el terreny còmic amb Un giorno di regno. El compositor queda sumit en la depressió. El 1841 és el moment de començar una nova i més personal etapa. Wagner ho fa amb L'holandès errant i Verdi prova amb Nabucco, enorme èxit en la temporada següent a La Scala. Sempre compromès amb la política, hem de reconèixer que el marcat contingut progressista i nacionalista de les seves òperes (dissimulat davant la censura per la ubicació espai-temporal dels seus llibrets) li va guanyar les simpaties de les masses populars en uns temps de revolució contra l'absolutisme a tot Europa i de rebel·lions nacionalistes al territori no unificat d'Itàlia.
A partir de l'estrena el 1859 de Un ballo in maschera, Verdi minora de manera considerable la intensitat del seu treball i, confortablement situat econòmicament, es pren les coses amb més calma. Per aquesta època Verdi rep l'honor de formar part del primer parlament d'una Itàlia que ja havia començat el seu procés d'unificació, entre d'altres. El seu immens prestigi artístic només es veu enterbolit pel desdeny dels artistes del moviment de la Scapigliatura, partidaris d'una seriosa renovació del llenguatge musical italià i defensors de Wagner. El 1870 Verdi decideix posar punt i final a la seva carrera operística amb la composició d'Aida. I aquí s'hagués quedat la trajectòria escènica de Verdi de no ser, paradoxalment, pel poeta i escriptor Arrigo Boito. Reconciliats gràcies a la mediació de l'editor Ricordi , l'autor de Mefistofele va a oferir els seus serveis com a llibretista per revisar la seva esgarrifosa Simon Boccanegra, que es reestrenà a La Scala el 1881. Alhora, l'estrena d'Otello al teatre milanès el 5 febrer 1887 demostra fins a quin punt Verdi va ser capaç, no només de recuperar plenament la inspiració després d'anys d'inactivitat, sinó també de revisar la seva concepció de la lírica arribant, en un context d'independència dels lligams a les convencions demandades pel públic, a solucions paral·leles a les que havia explorat prèviament el ja desaparegut Wagner.
En aquests últims anys el nostre artista va consagrar els seus esforços al manteniment de dos projectes assistencials que donen bon compte de la seva bonhomia: un hospital a Villanova sull'Arda, a la província de Piacenza, i un asil per a artistes retirats, la Casa di Riposo a Milà. Els honors seguien arribant i el govern francès li va concedir la preuada Legió d'Honor. Però Verdi encara li queden forces per compondre unes últimes paraules musicals religioses. Les Quatre peces sacres. Per desgràcia, la mort de la seva infatigable dona al novembre de 1897 accelera el deteriorament anímic del compositor. El 21 de gener de 1901, residint al Grand Hotel de Milà on havia passat les vacances en companyia de la seva filla adoptiva pateix un infart que el condueix a una irremeiable paràlisi cerebral. La seva mort, el 27 del mateix mes, va commocionar Itàlia i el món sencer.
OBRA;
Vocal secular:
Operas:
Oberto, Conte di San Bonifacio (Teatro alla Scala di Milano, 17 novembre 1839)
Un giorno di regno (Teatro alla Scala di Milano, 5 settembre 1840)
Nabucco (Teatro alla Scala di Milano 9 marzo 1842)
I Lombardi alla prima crociata (Teatro alla Scala di Milano, 11 febbraio 1843)
Ernani (Teatro La Fenice di Venezia, 9 marzo 1844)
I due Foscari (Teatro Argentina di Roma, 3 novembre 1844)
Giovanna d'Arco (Teatro alla Scala di Milano, 15 febbraio 1845)
Alzira (Teatro San Carlo di Napoli, 12 agosto 1845)
Attila (Teatro La Fenice di Venezia, 17 marzo 1846)
Macbeth (Teatro della Pergola di Firenze, 14 marzo 1847)
I masnadieri (Her Majesty's Theatre di Londra, 22 luglio 1847)
Jérusalem (Teatro de l'Opéra di Parigi, 26 novembre 1847)
Il corsaro (Teatro Grande di Trieste, 25 ottobre 1848)
La battaglia di Legnano (Teatro Argentina di Roma, 27 gennaio 1849)
Luisa Miller (Teatro San Carlo di Napoli, 8 dicembre 1849)
Stiffelio (Teatro Grande di Trieste, 16 novembre 1850)
Rigoletto (Teatro La Fenice di Venezia, 11 marzo 1851)
Il trovatore (Teatro Apollo di Roma, 19 gennaio 1853)
La traviata (Teatro La Fenice, 6 marzo 1853)
Les vêpres siciliennes (Teatro dell'Opéra di Parigi, 13 giugno 1855)
Simon Boccanegra (Teatro La Fenice, 12 marzo 1857)
Aroldo (Teatro Nuovo di Rimini, 16 agosto 1857)
Un ballo in maschera (Teatro Apollo di Roma, 17 febbraio 1859)
La forza del destino (Teatro Imperiale di San Pietroburgo, 10 novembre 1862)
Don Carlos (Teatro de l'Opéra di Parigi, 11 marzo 1867)
Aida (Teatro khediviale dell'Opera del Cairo, 24 dicembre 1871)
Otello (Teatro alla Scala di Milano, 5 febbraio 1887)
Falstaff (Teatro alla Scala di Milano, 9 febbraio 1893)
Songs and vocal trio:
for 1 voice, piano unless otherwise stated
Brindisi (Maffei), 1st version, ?1835 (1935), CC, Mr
6 romanze (1838), CC, Mr: Non t'accostare all'urna (J. Vittorelli), More, Elisa, lo stanco poeta (T. Bianchi), In solitaria stanza (Vittorelli), Nell'orror di notte oscura (C. Angiolini), Perduta ho la pace (Goethe, trans. L. Balestra), Deh, pietoso, oh Addolorata (Goethe, trans. Balestra)
Notturno (Guarda che bianca luna) (Vittorelli), S, T, B, fl obbl, pf (1838), Ms
L'esule (Solera) (1839), CC, Mr
La seduzione (Balestra) (1839), CC, Mr
Chi i bei di m'adduce ancora (Goethe, trans. ?Balestra), 1842, ed. in MR, ix (1948), 13
È la vita d’un mar d’affanni, 1844
Era bella ancor piu’ bella, 1844
Il tramonto (Maffei), 1st version, 1845, US-NYpm
6 romanze (1845), CC, I-Mr: Il tramonto (Maffei) [2nd version], La zingara (S.M. Maggioni), Ad una stella (Maffei), Lo spazzacamino (F. Romani), Il mistero (Romani), Brindisi (Maffei) [2nd version]
Il poveretto (Maggioni) (1847), CC
L'abandonnée (M. L. E[?scudier]) (1849)
Barcarola (Piave), 1850, facs. in G. Stefani: Verdi e Trieste (Trieste, 1951)
Sgombra, o gentil, 1858
La preghiera del poeta (N. Sole), ?1858, ed. in RMI, xlv (1941), 230
Il brigidino (F. dall'Ongaro), 1861, facs. in Scenario, x/2 (1941)
Stornello (anon.) (1869), CC
Cupo è il sepolcro e mutolo, 1873, Ms
Pietà, Signor (Boito) (1894)
Other vocal:
Io la vidi (from C. Bassi: Il solitario ed Eloisa), aria, T, [T], orch, ?1832–5, US-NYpm, facs. 3 pp. [of 24] in Verdiana, vi (1951), 14ff, in Abbiati: Verdi, i (1959), facing p.160, and in M. Chusid: A Catalog of Verdi's Operas (Hackensack, NJ, 1974), 19, ed. in Inediti per tenore (Milan, 1978)
Tantum ergo, T, orch, 1836, Ms, ed. in Inediti per tenore (Milan, 1978)
Ave Maria (Dante), S, str, 1880, arrs. incl. for v, pf (1880), Mr
Vocal religiosa:
Messa di Gloria, S, A, T, B, mixed vv, orch, 1832–4; first perf. 15 Sept 1835, Busseto, BScr (collab. with F. Provesi)
Inno popolare (Suona la tromba) (G. Mameli), TTB, pf, 1848 (1848)
Inno delle nazioni (A. Boito), solo v, mixed vv, orch, 1862, London, Her Majesty's, 24 May 1862, vs (1862)
Libera me, S, mixed vv, orch, 1868–9 [from collab. Requiem for Rossini; incorporated in Messa da Requiem, 1874]
Messa da Requiem, S, A, T, B, mixed vv, orch, 1874, Milan, S Marco, 22 May 1874, vs (1874); with new setting of Liber scriptus, 1875, London, Albert Hall, May 1875, vs (1875), fs pr. (c1877), pubd (1913), autograph [with both settings of Liber scriptus] I-Ms, facs. (1941); facs. of Libera me (1988); V, 3/i
Pater noster (attrib. Dante), SSATB, 1880 (1880), Mr
Quattro pezzi sacri, pubd together in vs (1898), fs (London, 1973):
Ave Maria (Scala enigmatica armonizzata a quattro voci miste), SATB, orig. version, 1889, Parma, 1895, 8 bars in Gazzetta musicale di Milano, l (1895), 454; rev. version (1898)
Laudi alla Vergine Maria (Dante: Paradiso, xxxiii), S, S, A, A, c1890, Paris, 7 April 1898 (1898)
Te Deum, SATB, SATB, orch, 1895–6, Paris, 7 April 1898, fs pr. (1898), pubd (Leipzig, c1935)
Stabat mater, SATB, orch, 1896–7, Paris, 7 April 1898, fs pr. (1898), pubd (Leipzig, c1935)
Instrumental:
Sinfonia, A, orch, BScr
Adagio, tr, orch, BScr
Sinfonia, D, orch, ?1832–5, Ms, facs. in Studi verdiani, ix (1993)
Romanza senza parole, pf, 1844 (1865)
Waltz, pf, facs. in Discoteca, iv/30 (1963), 19
String Quartet, e, 1873 (1876), Nc
Font: En català: Giuseppe Verdi (1813-1901) - En castellano: Giuseppe Verdi (1813-1901) - In english: Giuseppe Verdi (1813-1901) - Altres: Giuseppe Verdi (1813-1901)
Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...
TACTUS
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
.jpg "Kees van Dongen - Woman in a Black Hat (1908)")
