divendres, 19 de juliol del 2013

DE LA PUENTE, Juan Manuel (1692-1753) - Miserere mei, Deus (1726)

Titian - Entierro de Cristo (c.1559)
Obra de Tiziano Vecellio (1477-1576), pintor italià (1)



Juan Manuel de la Puente (1692-1753) compositor i organista espanyol nascut a Tomellosa. Ja que ahir obríem gustosament la porta a un autor català, avui seguirem en l'estela musical del nostre país i visitarem Jaén, ciutat andalusa on De la Puente, autor de qui en sabem realment poc, va fer vida i obra. Per tant, el poc (per no dir nul) coneixement ens obligarà a citar, literalment, allò que diuen els qui l'han estudiat de prop. I en nom de l'autor d'avui, la labor de Pedro Jiménez Cavallé, en el seu article publicat a la revista Recerca Musicològica IX-X, 1989-90, pàgs. 341-358, ens serà d'enorme utilitat. La referència, traduïda al català, diu el següent: 
"A les acaballes del regnat de Carles II, quan ja es plantegen els problemes successoris i el canvi dinàstic està proper, apareix la figura de Juan Manuel Garcia de la Puente. Nascut el 8 d'agost de 1692 a Tomellosa (Guadalajara) i mor el 19 de desembre de 1753 a la ciutat de Jaén. Sabem que va rebre el baptisme a la parròquia de Tomellosa, de mans del llicenciat Bartolomé Garcia i que els seus ascendents havien ostentat oficis públics i honorífics d'Alcaldes i Regidors. Poc més coneixem del temps transcorregut en la seva petita vila natal; només podem deduir que la seva infància no la completaria allà, en passar a formar part dels sisos de la catedral de Toledo, on rebria la seva formació religiosa i musical. Suposem que van contribuir-hi els mestres d'aquesta església, com Pedro de Ardanaz (1674-1706), Joan de Bonet i de Parets (1706-1710) i Miguel de Ambiela, a partir de 1710, un any abans de realitzar les oposicions al magisteri de la capella de la catedral de Jaén."
El primer esbós biogràfic ja ens deixa entreveure, a grans trets, un perfil orientat a la litúrgia i musicalment proper a la metodologia barroca:
"Juan M. de la Puente pertany al tercer barroc, o barroc tardà, com també l'anomenen Larsen i Suzanne Clerx, i encara que en la seva obra s'apunta a l'estil galant, desconeixem la seva última evolució, atès que la música composta a partir de 1736 no es conserva, o almenys fins ara no s'ha recuperat. Dominador del contrapunt, com palesa, sobretot, en la seva obra en llatí, es distingeix en la composició de tota mena de cantates i nadales, on la tècnica pròpia del barroc, amb el seu baix continu, sentit harmònic, policoralisme, estil concertant ... es posa al servei de la expressió del text, i on allò ibèric es barreja amb elements preferentment italians."
En aquest context inscriurem les dues produccions que recuperarem en honor seu. D'entrada, un dels característics i espanyolíssims villancets en honor a la Santa Concepció sota el nom de "A dónde, niña hermosa. Villancico de calenda a 10 voces en tres coros con violines a la Purísima Concepción (1734)". La particularitat en sí mateix recau en l'ús del nom "villancet" en una obra que realment hauríem de definir com a cantata religiosa. Recordem que durant el segle XVIII aquesta forma musical, característicament renaixentista i barroca, va caure en l'oblit de forma definitiva. Aquest, de 1734, és un dels últims exemples de villancet espanyol tot i que clarament circumscrit en tota la simbologia musical barroca ja que la modernitat clàssica no havia arribat, pel que sembla, a Jaén. Preludi del Miserere mei, Deus, de 1726, un salm a 18 veus i orquestra barroca en què hi escoltarem, entre les parts corals i musicals, les antífones en llatí a mode de fidel representació de l'època. Vet aquí, la història de vida de Juan Manuel de la Puente, el millor representant musical de la història de la ciutat de Jaén. Un descobriment tant interessant de llegir, en nom d'aquest documentat i ben argumentat article de Jiménez Cavallé com, sobretot, d'escoltar ja que serà una invitació a seguir ampliant i explorant l'univers musical espanyol aquell que ens sorprèn dia sí dia també. Situat a l'estela dels Rabassa, De Iribarren i Nebra, crec que properament haurem de reescriure els llibres que dibuixaven un passat tant fosc com els últims anys de Goya en relació a la música espanyola del barroc. Per sort, com progressivament podem comprovar, res és el que sembla!

 A la interpretació la Orquesta Barroca De Sevilla, amb el Coro Vandalia i la direcció d'Enrico Onofri.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dijous, 18 de juliol del 2013

VILA DE FORNS, Celestino (1829-1915) - Música de cambra

Ramon Casas - Laziness (c.1900)
Obra de Ramon Casas (1866-1932), pintor català (1)



Celestino Vila de Forns (1829-1915) compositor i organista català nascut a Bellpuig d'Urgell. La música és, sempre, una font constant de sorpreses. La d'avui, en nom d'un autor català sensiblement desconegut, és una d'elles. Però qui va ser realment aquest català immerescudament oblidat. Doncs pel que sembla, un polifacètic compositor i organista que va treballar, principalment, a Aragó i Andalusia, o geogràficament de forma més precisa, a Osca i a Granada. En ambdues poblacions, i com a mestre de capella de les seves catedrals, va desenvolupar una dilatada carrera musical dedicada, essencialment, a la música religiosa. Ara bé, com demostrarem avui, també va fer una introspecció a la música instrumental amb resultats sorprenents. Com a bon lleidatà, el Seminari de Lleida fou el seu primer territori "comanche" on va assolir els principis bàsics per a desenvolupar una carrera artística independent. Els seus bons arguments, i imaginem que una eficaç i perspicaç eloqüència, van afavorir que amb només 28 anys, l'any 1857, fos promocionat al càrrec de mestre de capella de la Catedral d'Osca. El seu llegat, en aquest període, és immens, amb més de 150 composicions vocals en llatí, castellà i català i alguna pinzellada instrumental. 20 anys més tard, sota prèvia sol·licitud i oposició de mèrits, va ser seleccionat pel mateix càrrec de mestre de capella a la Catedral de Granada. Novament, un volum immens de partitures, actualment ben conservades a la mateixa catedral granadina, són el preuat testimoni creatiu d'un Vila de Forns que, personalment, m'agafa a contrapeu fruit de l'absolut desconeixement que en tenia fins fa quatre dies. I tot i reconèixer que frisaria per poder presentar obra litúrgica al seu nom com per exemple alguna de les nombroses misses que va compondre, he de dir en favor seu que aquesta música de cambra, en què escoltarem un dels seus quartets de piano i cordes, resulta deliciosament brillant des del primer compàs. Com deia a l'inici, si sumem l'excel·lent interpretació amb una recuperació d'un dels grans noms romàntics del nostre petit país, ens trobarem amb un tresor inesperat. I aquesta edició, sens dubte, ho és. El Quartet en Mi menor per a piano, dos violins, viola i violoncel i editat entre el 1882 i el 1885, és un regal musical en tots els sentits. La conjunció harmònica del conjunt de cordes i del piano és una de les més brillants invencions de la metodologia musical ja que la combinació i el contrast absorbeixen les emocions de l'oient des del primer instant. La música de Vila de Forns no n'és l'excepció i el seu esquema ideològic, situat entre els grans clàssics i els primers romàntics, no pot sinó deixar-nos intuir un final esplèndidament feliç. Quan penso en Vila de Forns permanentment em venen imatges del Modernisme i de l'estètica arquitectònica d'aquest. Catalunya en va ser l'exponent mundial per definició; el paisatge de la ciutat de Barcelona així ho evidencia, no obstant, musicalment és més difícil de delimitar en nom i esperit d'autors catalans. Doncs bé, i si més no en la preciosa música de cambra d'avui, crec escoltar-hi el ressò d'aquest moviment eclèctic i virtuós d'uns anys daurats, artísticament parlant, a Catalunya. Alhora, si l'hi sumem aquesta pintura de Ramon Casas, el modernisme català, per un dia, serà l'absolut protagonista d'aquest espai. Només ens mancarà fer un lloc als il·lustres representants de la joia de la corona del modernisme, els arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner o Cadafalch, que ja formen part obligadament, i per sort, de la nostra cultura ja que els seus paisatges arquitectònics romanen i romandran, si més no en termes de cronologia humana, per sempre amb nosaltres!

 A la interpretació, el Quartet Teixidor amb el pianista Santi Riu.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

CPDL: No disponible.


















Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dimecres, 17 de juliol del 2013

ROVETTA, Giovanni (1596-1668) - Venetian Solemn Vespers for the Birth of Louis XIV

Colijn de Coter - Saint John the Evangelist Weeping
Obra de Colijn de Coter (1440-1522), pintor holandès.



Giovanni Rovetta (1596-1668) compositor italià nascut probablement a Venècia. Submergim-nos en el laberint de canals de la preciosa ciutat italiana i busquem en les profunditats del segle XVII per a georeferenciar-ne un nom, el de l'italià Giovanni Rovetta. Allà, tot i la incertesa biogràfica a l'entorn del seu univers, va viure i va desenvolupar una carrera musicalment lligada a la d'un dels més grans compositors i mestres de tots els temps, el cremonès Monteverdi. En nom d'aquest, i un parell d'esglaons més avall, Rovetta va conviure plàcidament al seu costat com a segon mestre de capella de la Basílica de Sant Marc durant el regnat musical de Monteverdi. A la mort d'aquest el 1643, assumiria, fins a l'últim dels seus dies, el càrrec musical principal de la catedral. No resultarà extravagant entendre el per què Rovetta segueix un clar paral·lelisme estètic i formal amb la música del seu inseparable mestre. Però bé, mirant pel forat del temps, observarem la primera anotació a l'entorn seu com a instrumentista, imaginem que amb el violí, en un llunyà 7 de desembre de 1614 a Sant Marco, la pista més ferma per deduir, tot i que amb un marge d'error considerable, la seva procedència veneciana. Amb independència d'aquesta, en aquell temps era un instrumentista "freelance" que es guanyava la vida com podia. Tanmateix i ràpidament, va prosperar professionalment fins a assolir l'any 1627, com dèiem, el lloc de secretari del mestre de capella oficial és a dir, i en el cas que ens ocupa, el d'acompanyar a Monteverdi en les seves obligacions diàries. Entre aquestes figuraven les que directament ens enllacen amb la música protagonista del dia d'avui. Precisament, aquesta va consistir en organitzar la celebració, solemne, del naixement de Lluís XIV l'any 1638. Aquell esdeveniment va ser una oportunitat d'or per un Rovetta a l'ombra permanent d'un Monteverdi de fama internacional. I com fàcilment podrem comprovar auditivament, Rovetta no va decebre, ans el contrari, va sorprendre a una audiència que probablement va creure que aquell treball era més propi del mestre i no tant de l'actor secundari. Per tant, avui delectarem els nostres sentits amb la sèrie de Vespres catòlics que va compondre per aquella important festivitat. El recopilatori de salms, característics de les vespres, estan musicalment pensats per a solistes, cor i orquestra. Estil concertant, ritornellos i alternació de cors i solistes són els arguments d'un Rovetta tant familiaritzat amb aquella metodologia que la va saber aplicar magistralment a les seves obres. Particularment, em captiva des del primer compàs el sensacional Lauda Jerusalem, un dels salms més elegants retòricament parlant i que, talment com el de Vivaldi, em té enamorat des de la primera audició. En el cas del de Rovetta, possiblement és el més "modern" de tot el seu recull de vespres i el que vertebra, definitivament, la brillant arquitectura vocal d'un repertori, sorprenentment, atapeït de misses les quals, de moment, estan a l'espera d'edició. Tant de bo, i més d'hora que tard, el seu nom pugui gaudir del renéixer d'un llanguit immerescut. I si no ha de ser per obra i gràcia del seu cognom que, com a mínim, la recuperació es faci efectiva en nom del Monteverdi de sempre, aquell amb qui ho va compartir quasi tot!

 A la interpretació, el conjunt vocal i instrumental Cantus Cölln sota la direcció de Konrad Junghänel.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dimarts, 16 de juliol del 2013

VERDI, Giuseppe (1813-1901) - Musiche da salotto per Oboe e Pianoforte

Kees van Dongen - Woman in a Black Hat (1908)
Obra de Kees van Dongen (1877-1968), pintor holandès.




- Recordatori de Giuseppe Verdi -

 En el marc de la celebració del seu 200è aniversari de naixement



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dilluns, 15 de juliol del 2013

DUPHLY, Jacques (1715-1789) - Troisième Livre (1758)

Jean-Baptiste Simeon Chardin - A Bowl of Plums (c.1728)
Obra de Jean-Baptiste Simeon Chardin (1699-1779), pintor francès. (1)


- En record del 229è aniversari del decés de Jacques Duphly -


Jacques Duphly (1715-1789) compositor i organista francès nascut a Rouen. Viatgem a la preciosa ciutat francesa per a descobrir-hi un dels últims i més fidels representants del clavecí francès. Duphly representa, possiblement, el darrer eslavó del clavicèmbal francès abans que aquest, en un exacerbat crit desesperat, defallís en favor del piano per sempre més. Però bé, abans que la modernitat s'imposés, el virtuosisme que tancava o, més ben dit, que finalitzava tota una història de vida d'un instrument estèticament preciós, va tenir en Duphly una veu de conclusió brillant que, segons el meu parer, ha engrandit, encara més, la potència musical d'un dels grans instruments del renaixement, barroc i classicisme. Duphly, format amb d'Agincourt, de qui precisament fa pocs mesos en parlava (Pieces de Clavecin), es va iniciar com a organista a la Catedral d'Évreux, ciutat confrontant a Rouen, abans de tornar al seu punt d'origen, també, com a organista de perfil local. No seria fins anys més tard, instal·lat ja a París, que orientaria la seva carrera al clavecí. Dotat i enamorat per aquest instrument, la formació sòlida i prèvia amb l'orgue, van facilitar l'adaptació al nou instrument, de perfil més aristocràtic i sensiblement més deslligat de la litúrgia. Essencialment, Duphly segueix l'esquema de Couperin i Rameau ja que, escoltant-los a cegues, s'haurà de tenir la oïda realment fina per delimitar l'autoria d'una o altra obra. No obstant, un dels arguments més característics de Duphly, en relació als seus col·legues, és la duració temporal de les partitures, sensiblement més extenses que les de Rameau o Couperin.
Israel Silvestre - Rouen (c.1650)
Vista de Rouen, obra d'Israel Silvestre (1621-1691), gravador francès. (2)

 Pel que fa al repertori de Duphly, si més no el recuperat fins ara, es limita a 52 dues composicions per a clavecí estructurades en quatres "livres", de 1744 a 1768. Avui, tot i que qualsevol d'ells em sembla equivalent qualitativament parlant, recuperaré el Troisième Livre, de 1758. I serà aquest, i no un altre, perquè entre les característiques danses franceses que hi escoltarem, hi trobarem una preciosa xacona. La figura de Duphly, tot i néixer i viure en plena ebullició clàssica en tots els sentits, viu permanentment associada al barroc de caràcter més rococó. Impassible enfront la irrupció del piano, el seu discurs passeja a través de la tendresa més profunda dels moviments com La Forqueray o Les graces i fins al virtuosisme més extrem de la preciosa Chaconne on la tècnica és decididament depurada. La llavor revolucionària que França incubava des de principis i mitjans del segle XVIII i que va posar fi a la monarquia absolutista, va tenir un dany col·lateral definitiu i devastador pel clavecí, associat a l'elitisme reial i, per tant, "menyspreable" pel nou dogmatisme. No tant per la seva música sinó per la servitud a qui representava. Duphly, que va néixer dos anys abans de la mort de Lluís XIV va ser, probablement, l'últim dels seus seguidors, potser no ideològicament parlant, però sí musicalment ja que la preponderància que va atorgar al seu inseparable instrument el va condemnar a l'oblit tant bon punt la revolució va fructificar. Per sort, amb el temps el clavecí reneix i gaudeix del respecte de grans i petits. I si bé és més que probable que en un futur proper no se l'hi dediquin noves composicions, estic segur que amb les que un dia autors com Duphly van escriure ja ens conformarem... si més no, per ara!

 A la interpretació, sòbria i impecable, el clavecinista John Paul.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Publicado por Paul Muad Dib 7 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)