dijous, 26 de novembre del 2015

ECCLES, Henri (c.1680-c.1740) - Violin sonatas

Cornelis Troost - Winter Landscape With Skaters (1742)
Obra de Cornelis Troost (1696-1750), pintor holandès (1)




Parlem de Pintura...

Cornelis Troost (Amsterdam, 8 d'octubre de 1696 - Amsterdam, 7 de març de 1750) va ser un pintor, gravador i editor holandès. Fill d'un orfebre, va ser actor de teatre des del 1717 al 1724, abans de formar-se com a pintor amb Arnold Boonen. El 1720 es va casar amb Susanna Maria van der Duyn a Zwolle amb qui va tenir vuit fills. Va tenir com a deixebles a dues de les seves filles, Sara i Elisabeth, i també a Jacobus Buys. Va ser considerat com un dels pintors holandesos més importants del segle XVIII tant per la qualitat de les seves obres com pel volum d'encàrrecs que va rebre. Anomenat, pel seu to satíric, 'l'Hogarth holandès' en referència a William Hogarth, la seva obra va ser molt versàtil tant per la temàtica tractada com per la tècnica emprada. Va morir a Àmsterdam el març de 1750.

Font: En català: No disponible En castellano: Cornelis Troost (1696-1750) In english: Cornelis Troost (1696-1750) - Altres: Cornelis Troost (1696-1750)



Parlem de Música...

Henri Eccles (c.1680 - c.1740) va ser un violinista i compositor anglès. Fill del compositor Solomon Eccles, el sobrenom que va rebre d'Henry Eccles junior el va relacionar amb Henry Eccles (c.1640-1711) no obstant no va existir evidència de parentiu. La primera referència va ser del gener de 1705 any en què va participar en un concert benèfic a la sala de ball de Mr Hill, on va estrenar un Preludi en Do menor. El 1713 va participar en un altre concert organitzat pel duc d'Aumont amb qui possiblement va treballar i amb qui va viatjar a França el desembre de 1713. El 1720 va viure a París on va ser músic de Lluís XIV i a on va publicar una col·lecció de 12 Sonates per a Violí moltes d'elles extretes de l'obra Allettamenti per camera Op. 8 de Giuseppe Valentini. El 1723 va publicar una segona col·lecció de sonates per a violí. Els seus germans Thomas Eccles (c.1672-c.1745) i John Eccles van ser també compositors. Va morir en una data i lloc desconeguts.

Font: En català: No disponible En castellano: Henri Eccles (c.1680-c.1740) In english: Henri Eccles (c.1680-c.1740) - Altres: Henri Eccles (c.1680-c.1740)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Existen familias de músicos célebres, sagas llenas de nombres que permanecen en la historia de la música como destacados compositores, intérpretes, directores... No hace falta ir demasiado lejos para que nuestra mente salte a los Gabrieli, los Scarlatti, a los hermanos Franz Joseph y Michael Haydn. O a la Viena de los Mozart, con Leopold, Maria Anna “Nannerl”, Wolfgang Amadeus, o después del genio, su hijo Franz Xaver. Sin olvidar por supuesto a los Bach, una familia que, con el omnipresente Johann Sebastian como núcleo, abarcó un espectro de casi doscientos años y cuyo análisis se escaparía ampliamente de los límites de este artículo. Pero también existen familias de músicos que no han llegado hasta nosotros con tanta claridad, ya fuese porque sus integrantes no tuvieron un papel tan destacado, o por los avatares de la historia de los documentos, el azar que decide qué historia sale del cajón del pasado y qué historia queda sumergida en él para siempre. Fue el caso de la familia Eccles, originaria de Inglaterra, y que a lo largo del siglo XVII y principios del XVIII aportó diversas historias musicales: violinistas perdidos en barras de bar, compositores de música accidental que pudieron cambiar la historia, músicos en la corte real, e incluso un personaje que acabó por quemar sus instrumentos en la hoguera, en una colina de Londres

Pistas diluidas: la última generación

No es fácil indagar en la historia de los Eccles (o Eagles, según la fuente). Abundan los nombres repetidos, los tiempos se superponen. Así que optaremos por contar la historia hacia atrás, empezando por el último músico destacado de la familia. Se considera que fue Henry Eccles II (ca. 1675-85 - después de 1735), violinista del que a ciencia cierta no sabemos mucho. Llamado Henry Eccles Junior, parece pues que se le relaciona con un Henry anterior, del que más adelante hablaremos, pero el parentesco es incierto. Se le conocen varias obras: un preludio para violín en una colección impresa de 1705 y la canción No More Let Damon’s Eyes, incluida también en una antología de canciones cómicas, entre otras; y entre 1720 y 1723 publicó sus dos volúmenes de sonatas para violín. De esta época se sabe que estuvo viviendo en París, así como también se sabe que un total de 18 movimientos de estas sonatas fueron directamente copiados de obras de Giuseppe Valentini, Francesco Antonio Bonporti. De estos inicios del siglo XVIII se tiene noticia también de un hermano de Henry, Thomas Eccles, quien según escritos de la época fue un “excelente violinista echado a perder por su adicción al alcohol y a dilapidar su vida jugando en posadas y tabernas”.

John Eccles, el éxito en la música escénica

Entre siete y diecisiete años antes, nació en Londres John Eccles (1668-1735), quizás el miembro más prolífico y destacado de la familia. Se sabe que fue hijo del primer Henry Eccles de esta historia, y que ciertamente no es hermano del Henry que acabamos de presentar, ni por ende, de Thomas, el violinista descarriado. Su obra en este caso estuvo relacionada de forma directa con el teatro de ópera: trabajando con las compañías del Teatro Real de Drury Lane, su primera aportación a la obra The Richmond Heiress tuvo tanto éxito que lo convirtió en uno de los compositores más destacados de música escénica en la ciudad del Támesis: The Way of the World y The Judgement of Paris, fueron algunos de sus títulos más importantes. Compaginando su trabajo como compositor con el de músico en la banda del rey Guillermo, llegó también a trabajar conjuntamente con uno de los compositores que marcaría el desarrollo de la música inglesa: Henry Purcell, con quien colaboró de forma directa en su Don Quixote. Tras la muerte de Purcell en 1695 Eccles fue, según los estudiosos, el gran compositor de música teatral de la Restauración.

Semele fue la gran obra que nunca llegó a estrenar: escrita para la inauguración de un nuevo teatro en Haymarket en 1705, Eccles la finalizó dos años más tarde, un momento en el que la ópera italiana se había afianzado en la escena londinense. El escenario se abría para nuevas producciones que llegarían de la mano de nombres como Georg Friedrich Handel: el público había perdido el interés por las obras puramente inglesas, y Semele nunca se estrenó. Tras la decepción, unida a las muertes y retiros de varios de sus compañeros habituales en el gremio, John Eccles se retiró a su vez, a Hampton Wick. Allí parece ser que se dedicó a la pesca y a componer alguna que otra pieza para la corte, hasta su muerte, que se produjo el año 1735. Respecto al peso de su estilo y la relevancia de su obra, el musicólogo Stoddard Lincoln es directo: de haberse producido Semele, podría haber sido la base de una ópera nacional inglesa.

Henry y Solomon Eccles II, músicos en la corte de Guillermo III

El padre de John fue Henry Eccles (ca. 1640-50 - 1711). Los datos sobre Henry se vuelven escasos: de él sabemos que se unió a la Capilla Real del rey Guillermo III en 1689 y probablemente fue también violinista, como parece que fue tradición en la familia. El año 1691 acompañó al rey en un viaje a Holanda, y hasta aquí podemos leer. Más se sabe sin embargo del hermano de Henry: Solomon. Solomon Eccles II (1649-1710) fue también compositor y violinista, y como su hermano, se unió a la Capilla Real del rey Guillermo III, cuatro años antes que Henry, acompañándolo también en su viaje a Holanda. Como más tarde desarrollaría su sobrino John, Solomon II se dedicó a la música para teatro, aportando sus líneas a obras como The City Heiress, de Aphra Ben o Friendship Improv’d, de Charles Hopkins. De él se conservan algunas recopilaciones de canciones, además de tener constancia de otras que no han llegado hasta nosotros. Se retiró de su puesto en la Capilla Real en 1710 y murió apenas cuatro meses más tarde, dejando dos hijos y tres hijas. Parece ser que uno de sus hijos, Charles, también llegó a escribir música, en este caso para oboe, que se recogería en un tratado para ese instrumento en el año 1746.

Solomon Eccles, la música condenada

Y llegamos a Solomon Eccles, estación de inicio de esta historia y que servirá para poner fin a este pequeño repaso. Tío de Solomon II, fue el personaje más peculiar y excéntrico de esta saga de músicos ingleses. Hijo y nieto a su vez de músicos de los que hemos perdido la pista, nació en 1617 y en su juventud fue profesor de virginal y de violas, llegando a ganar la nada desdeñable suma de 200 libras al año. Así establecido, un acontecimiento marcó su historia al cumplir 43 años: tras un período de incerteza religiosa, Solomon Eccles se hizo cuáquero, una vertiente de la rama protestante que había sido fundada en Inglaterra poco tiempo antes y que se caracterizaba por defender virtudes como la sencillez, el igualitarismo y la honradez, fuera de toda jerarquía eclesiástica. En estas lides se encontró Solomon y su conversión le llevó a tomar una decisión drástica: el abandono y condena de la música, que consideró pecaminosa. Escribió para demostrarlo un tratado, el Musick-lector (1667), donde presentó un diálogo entre un músico, un baptista y un cuáquero. No teniendo bastante con ello y queriendo hacer visible su vergüenza y arrepentimiento por haber dedicado su vida a la interpretación y la composición, Eccles vendió sus instrumentos y libros. Pero tampoco eso fue suficiente: los recuperó para hacerlos quemar en Tower Hill, la colina emplazada justo delante de la Torre de Londres. Se cuenta de él que llegó a extremos como correr medio desnudo por las calles con un cubo con brasas sobre la cabeza gritando, “¡Arrepentíos!”, escena que aparece en fuentes de la época tan destacadas como Un diario del año de la peste, de Daniel Defoe (1665), o los diarios de Samuel Pepys (1667). Su relación con los cuáqueros y probablemente también sus excentricidades le llevaron desde a las Indias Occidentales, que visitó en el año 1671, hasta a prisión, por donde pasó durante algunos meses. Moriría finalmente en Londres, en el año 1682.

Notas finales a pie de página

Una de las colecciones más conocidas de piezas populares para violín de finales del XVII en Inglaterra fue The Division Violin, editada por John Playford en 1685 y que incluía variaciones o “divisiones” sobre diversas líneas de bajo. Autores como Robert Smith, John Banister y Anthony Poole son citados en su índice, y en una de sus páginas aparece una de estas variaciones atribuida a Solomon Eccles. Es algo difícil de determinar si Playford recogió una melodía del excéntrico cuáquero, muerto tres años antes, o de su sobrino, que se hallaba en plena actividad musical por entonces. La música de Solomon Eccles sigue siendo, hoy por hoy, un misterio. En cualquier caso, la andadura de los Eccles a lo largo de unos años de actividad musical incesante nos aporta una perspectiva distinta: la del músico por tradición, de vocación casi artesana, que evoluciona al ritmo de los tiempos, ya sea a través de la música popular, cortesana o teatral; en definitiva, una visión desde los ojos del músico de oficio, del que no pasó a la historia en grandes titulares sino, más bien, en una nota a pie de página.

María R. Montes (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Callipygian Players
PRESTOCLASSICAL: ECCLES, H. - Violin sonatas
CPDL: No disponible


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimecres, 25 de novembre del 2015

MUNKTELL, Helena Mathilda (1852-1919) - Melodies de la Belle Epoque

Georges Lemmen - La Liseuse
Obra de Georges Lemmen (1865-1916), pintor belga (1)



- Recordatori d'Helena Mathilda Munktell -
En el dia de la celebració del seu 163è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Georges Lemmen (Schaarbeek, 25 de novembre de 1865 - Ukkel, 5 de juliol de 1916) va ser un pintor belga. Va estudiar a l'escola de dibuix de Sant Josse-ten-Noode i en la seva primera època va rebre la influència de les obres d'Edgard Degas i Toulouse-Lautrec. Va ser membre del grup de Els XX a Brussel·les des del 1888 i va exposar en el Saló dels Independents a París el 1890. A partir d'aquell any, el seu estil va evolucionar vers el neoimpressionisme, més concretament cap al puntillisme, motivat per George Seurat i Théo van Rysselberghe i pels membres de Els Nabís. Basant-se en l'obra de Seurat, va desenvolupar una tècnica molt personal i original, que va aplicar particularment en retrats i paisatges. El 1891, després de la mort de Seurat, que va causar un fort impacte entre els neoimpressionistes, l'estil de Lemmen va tornar a ser més tradicional, deixant de banda el puntillisme, per tornar a la pinzellada impressionista, si bé va conservar algunes de les característiques de Els Nabís, sobretot en la seva paleta de colors. El 1906 va canviar la temàtica i va començar a pintar nus i escenes íntimes, habitualment al bany o al dormitori amb figures molt elaborades. Com a professor va tenir incomptables alumnes sent Yvonne Serruys, que va romandre amb ell entre els anys 1892 i 1894, una de les més notables. Va morir a Ukkel el juliol de 1916.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Georges Lemmen (1865-1916) - Altres: Georges Lemmen (1865-1916)



Parlem de Música...

Helena Mathilda Munktell (Grycksbo, 24 de novembre de 1852 - Stockholm, 10 de setembre de 1919) va ser una compositora sueca. Es va formar amb el seu pare, un músic amateur, abans d'estudiar piano amb Carl Fexer i composició amb Ludvig Norman, Johan Lindegren i Joseph Dente. Entre el 1877 i el 1879 va viatjar a París on hi va estudiar i on hi va passar els hiverns fins el 1910. Entre els anys 1885 i 1892 va estudiar amb Benjamin Godard i a poc a poc el seu interès es va anar focalitzant en la composició. A l'entorn de 1890 va conèixer a d'Indy amb qui va continuar els seus estudis fins el 1910. El 1915 va entrar com a membre de la Reial Acadèmia de Música Sueca. El seu nom es va fer especialment conegut a París per les seves cançons. Com a compositora fou especialment productiva en la dècada del 1890 escrivint principalment música vocal si bé també va escriure música orquestral i obra de cambra. Va morir a Stockholm el setembre de 1919.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Stage:
In Firenze (oc, 1), Stockholm, 1889

Others:
Isjungfrun (Vision polaire), ballad, Bar, orch, op.20, 1889;
Majnattsröster, S, orch, op.25;
2 cants.;
c20 choruses, mixed vv, female vv, male vv;
10 mélodies, 1v, pf (Paris, 1905)

Instrumental:

Orch:
Suite symphonique;
3 sym. poems:
Bränningar (Sur les brisants), op.19;
Dalsvit (Suite dalécarlienne), op.22, perf. 1910;
Valborgsmässoeld, op.24
Vn Sonata, E , op.21 (Paris, 1905);
Humoresque, pf

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Helena Mathilda Munktell (1852-1919) - Altres: Helena Mathilda Munktell (1852-1919)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Helena Mathilda Munktell va ser una pianista i compositora que tot just després d'estudiar amb mestres de sobrada acadèmia com d'Indy o Norman, es va construir musicalment a sí mateixa per tal de poder fer, lliurement, allò que més desitjava. I així va ser si bé amb algunes dificultats curiosament al seu país natal on la seva música fou rebuda a mig camí de la indiferència i del menyspreu per un públic poc avesat a les audàcies harmòniques que Munktell va proposar, tant en la seva obra vocal com en la instrumental. No obstant, a París, on hi va passar la majoria dels hiverns des del dia que va conèixer la ciutat, va ser rebuda amb honors i entusiasme creant-se una fama com a pianista però particularment com a compositora. El seu estil, en part eclèctic i allunyat de l'herència romàntica de l'escola alemanya, va moure's amb certa llibertat si bé sota dominis pràctics dels mètodes d'Indy o Godard. Precisament avui una sèrie de melodies per a soprano i piano emmarcades en la tradició de la Belle Epoque, i per tant en un context de modernitat, i que exploren temàtiques variades si bé de connotacions romàntiques, en un estil eminentment francès, amb canvis constants d'harmonies i graciosament ornamentades. I tot plegat en el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, una efemèride de lluita que s'emmarca en el context d'una societat estructuralment masclista i insuficientment preparada per afrontar aquest definitiu repte d'igualtat, respecte i llibertat per al gènere femení que viu, contínuament, amb la por de la violència la qual només es podrà combatre amb el compromís i la denúncia de tots i cadascun de nosaltres. Aquesta xacra social, devastadora, és imprescindible eradicar si desitgem construir un món diferent, socialment més just i en què la violència i el masclisme, en totes les seves manifestacions, desapareguin per sempre!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Olof Hojer (piano); Marta Schele (soprano)
CLASSICSONLINE: MUNKTELL, H. - Melodies de la Belle Epoque


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dimarts, 24 de novembre del 2015

BARIÉ, Augustin (1883-1915) - Symphonie pour Orgue. Op. 5 (1911)

Henri de Toulouse-Lautrec - At the Café La Mie (c.1891)
Obra d'Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), pintor francès (1) 



- Recordatori d'Augustin Barié -
En el marc de la commemoració del seu 100è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec (Albi, 24 de novembre de 1864 - Malromé, 9 de setembre de 1901) va ser un pintor francès que va destacar per la representació de la vida nocturna parisenca de finals del segle XIX. Toulouse-Lautrec va néixer a Albi en el si d'una de les famílies aristocràtiques més importants de França. Sent adolescent es va trencar les dues cames i, a causa d'una malaltia congènita que li provocava falta de calci, durant la resta de la seva vida va conservar un tors normal tot i que les cames no li van créixer. La seva habilitat per al dibuix va ser en principi estimulada pel seu oncle, el comte Charles de Toulouse- Lautrec, així com també per René Princeteau i John Lewis Brown, artistes aficionats amics de la família. Més tard va estudiar pintura amb els academicistes francesos Joseph Florentin Leon Bonnat i Fernand Cormon. Toulouse- Lautrec va freqüentar els coloristes i animats cabarets del districte parisenc de Montmartre, com el Moulin Rouge, i va atreure amb el seu enginy i loquacitat a un nodrit grup d'artistes i intel·lectuals entre els quals es trobaven l'escriptor irlandès Oscar Wilde, el pintor holandès Vincent van Gogh i el cantant francès Yvette Guilbert. Va visitar també amb assiduïtat el teatre, el circ i els bordells. Els records i impressions que treia d'aquests llocs i dels seus personatges més destacats els va plasmar amb gran mestratge en retrats i esbossos de sorprenent força i originalitat. 

Exemples característics són La Goulue entrant al Moulin Rouge (1892, Museu Toulouse - Lautrec, Albi), Jane Avril entrant al Moulin Rouge (1892, Courtland Gallery, Londres) i Al saló del carrer des Moulins (1894, Museu Tolouse - Lautrec, Albi). Lautrec va ser un artista molt prolífic. Va realitzar un gran nombre d'olis, dibuixos, aiguaforts, litografies i pòsters o cartells, així com també il·lustracions per a diversos periòdics de la seva època. Moltes de les seves obres es conserven al Museu Toulouse - Lautrec a Albi. El seu peculiar i personal estil va incorporar elements d'altres artistes de l'època, especialment dels pintors francesos Edgar Degas i Paul Gauguin. L'art japonès, de moda a París en aquells anys, va exercir també la seva influència en Toulouse- Lautrec, amb els seus contorns fortament marcats, la seva composició asimètrica i la utilització de taques de colors plans. La seva obra va inspirar a Vincent van Gogh, Georges SeuratGeorges Rouault i a tots aquells artistes interessats en el treball de les litografies i cartells. La seva vida desordenada, el seu alcoholisme i un atac de paràlisi el van portar a abandonar el seu estudi per refugiar-se amb la seva mare al castell de Malromé, propietat de la família, on el 9 de setembre de 1901 va morir. 




Parlem de Música...

Augustin Barié (Paris, 15 de novembre de 1883 - Antony, 22 d'agost de 1915) va ser un organista i compositor francès. Cec de naixement, va estudiar amb Adolphe Marty a l'Institut National des Jeunes Aveugles abans d'estudiar amb Vierne i Guilmant al Conservatori de París, on va guanyar el primer premi el 1906. Va assolir el càrrec d'organista a St Germain-des-Prés de París i el de professor d'orgue al mateix Institut National des Jeunes Aveugles on s'havia format. La seva carrera com a intèrpret va ser brillant i va demostrar un enginyós talent per a la improvisació. Com a compositor, va escriure música principalment per a orgue, entre ella una simfonia. Va morir d'un infart cerebral l'agost del 1915 a París.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Augustin Barié (1883-1915) - Altres: Augustin Barié (1883-1915)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Augustin Barie, whose compositions include four pieces for organ, an organ symphony, two songs, a sonata for cello and piano and a work for flute and strings, was born in Paris on November 15, 1883. He attended the Institute Nationale des Jeunes Aveugles where he studied organ with Adolphe Marty. Subsequently, Barie studied with Louis Vierne and Alexandre Guilmant at the Paris Conservatoire where he received the Premier prix d'Orgue in 1906. Although Barie is regarded with great esteem in France, his works are relatively unknown in the United States. Barie's organ works are his only compositions which were published: the Symphonie pour Orgue, Op. 5, Trois Pieces. Op. 7 and the Elegie. While this study examines the entire organ works of Barie, a major emphasis is placed upon the organ symphony. The organ symphonies of Louis Vieme are played often in this country, but Barie's Sympbonie pour Orgue. Op. 5 (1911) is seldom heard. Yet Barie's symphony is the first organ symphony to make use of a cyclical theme throughout the entire work, thus paving the way for Vierne's fourth, fifth and sixth organ symphonies, all of which are cyclical compositions. An in-depth analysis of the symphony is followed by short analyses of the Vierne symphonies which were written after Barie's Opus 5. This study shows that the extent which Vierne incorporated cyclical themes into his organ symphonies increased dramatically after the appearance of Barie's work. A discussion of the organ at St. Germain-des-Pres is included.

Gail Lynne Walton (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Marie-Thérèse Jehan (organ)
AMAZON: BARIE, A. - Oeuvre d'orgue
CPDL: No disponible


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dilluns, 23 de novembre del 2015

SIPRUTINI, Emanuel (c.1730-c.1790) - Six Solos Op. 7

Matthias Stomer - Young Man with a Fiddle
Obra de Matthias Stomer (c.1600-c.1652), pintor holandès (1)




Parlem de Pintura...

Mathias Stomer (Amersfoort, c.1600 - Sicília, c.1652) va ser un pintor holandès d'estil tenebrista, englobat en el cercle de pintors del caravaggisme. El seu nom es va escriure de formes diverses, en algunes fonts va figurar com Matthias Stomer, i en altres com Mathias Stom. Es coneixen poques dades segures de la seva vida. Es creu que es va iniciar en la pintura amb Abraham Bloemaert a Utrecht. Després va viatjar a Roma, on entre els anys 1620 i 1623 va ser deixeble del pintor caravaggista Gerrit van Honthorst. D'aquí va passar a Nàpols, i el 1640 es va instal·lar a Sicília. Stomer s'explica entre els caravaggistes nòrdics més importants, juntament amb Honthorst. Es diferencia d'aquest pel seu colorit més càlid i limitat, en general, en gammes terroses, i pel predomini dels temes religiosos en la seva producció, davant de les escenes de gènere o quotidianes d'Honthorst i altres tenebristes. Entre les seves obres, cal destacar Samsó i Dalila (Palau Barberini de Roma), L'adoració dels pastors (Viena, Museu Liechtenstein) i La incredulitat de Sant Tomàs (Madrid, Museu del Prado), que algunes fonts segueixen atribuint per error a Gerrit van Honthorst. Hi ha altres obres seves al Museu Nacional d'Art de Catalunya, al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid (El sopar d'Emaús), al Museu Sant Pius V de València (Sant Sebastià atès per Irene i la seva criada), a la Galeria Nacional d'Irlanda (Dublín) i al Museu de la Universitat Bob Jones de Greenville (Carolina del Sud, EUA). Es creu que va morir a l'entorn del 1652.




Parlem de Música...

Emanuel Siprutini (c.1730 - c.1790) va ser un violoncel·lista i compositor holandès. Fill d'un comerciant jueu, es creu que ben aviat va viatjar a Itàlia i Espanya. Es té constància, també, que Leopold Mozart va coincidir amb Siprutini a Londres el 1764, un any que, pel que sembla, estava a la ciutat anglesa com a violoncel·lista virtuós. Com a compositor va escriure diverses obres de cambra per a violoncel, entre elles els Six Solos for a Violoncello (c.1775) que va dedicar a Moses Franks (1719-89), el líder de la comunitat jueva a Anglaterra d'aquell temps. Anys més tard va viatjar a Bèlgica on es va dedicar a la venda de vi. Es desconeix el lloc i l'any de la seva mort.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Emanuel Siprutini (c.1730-c.1790) - Altres: No disponible



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The name of Emanuel Siprutini (1730–1790) cannot be found anywhere in the modern reference books on Western music and it is also curiously absent from available literature on the history of violoncello performance. This is indeed odd, given that no less a musical luminary than Leopold Mozart thought—upon meeting Siprutini in London in 1764—that he was a great cello virtuoso. Several sets of his cello sonatas were published there, including the op. 7 set recorded here. There are also reports that Siprutini—like many of his countrymen and other musical luminaries from the Continent—was teaching in London after 1758, but save the occasional tidbit of information, the life and career of Emanuel Siprutini (Ciprutini before it was Anglicized) remain shrouded in a mist. But if we look across the English Channel to the Netherlands, we find a bit more. It seems that Siprutini was an artist of significant stature; reports of eight of his 1751 concerts, in which he played concertos and sinfoniae concertante, survive. The cello, along with the flute, was considered a favorite instrument for “the refined gentlemen” in the English capital during the mid-decades of the 18th century, and many composers quickly catered to this burgeoning market with sonatas tailored for those of average gifts. 

But the Siprutini sonatas are not for the amateur or those who balk at technical challenges; these are enormously difficult works that far outstrip the Geminiani sonatas in difficulty. As Balázs Máté, the soloist, points out in the annotations, “through the use of the so-called thumb position, the range of the instrument was extended more and more towards the giddy heights of two and three-line registers, and almost all elements found in virtuoso violin technique (double-stops, harmonics, barriolage, etc.) appeared in cello music.” The first edition of these sonatas, dedicated to one Moses Frank, appeared sometime between 1775 and 1780. We know as little about the dedicatee as we do the composer, but from the flowery text on the printed edition, we can safely assume that Mr. Frank was a music-loving citizen of the English capital and that he also had some part in advancing Siprutini’s career. Each of these works follows the standard three-movement form that would mature into the Classical sonata with a fully developed A-B-A first movement, chock full of virtuoso-writing. The slow movements resemble songs in both construction and content, ranging in emotion from graceful and refined expressiveness to heartfelt sorrow. As for the finales, there is also much variety, from minuet and gigue to the traditional English country-dance. 

The Fifth Sonata is particularly interesting, as its opening movement conjures an atmosphere of gaiety, followed by a sorrowful slow movement. With this lingering in the ear, the rollicking country-dance finale takes us completely by surprise. As one can glean from the heading, there is much variety in the choice of continuo instruments, but perhaps a bit too much. I suppose that I’m an old fuddy-duddy, but I find the practice of swapping instruments (harpsichord to organ, cello to double bass) within movements of the same sonata disconcerting, even though this may have been done. These are indeed impressive performances of fiendishly difficult works, played with confidence, astounding technique, and exceptional tonal purity. Máté seems to have successfully captured not only the appropriate style but also the essence of Siprutini’s music. In Máté’s hands, the cello—unmentioned by either name or year of construction in the annotations—sings sweetly, growls in mock-anger, and dances about with enviable ease. There is also some exceptionally fine and creative continuo realization provided by organist and harpsichordist Miklós Spányi. When I told a friend of mine who is a professional cellist about this disc, he ordered it, even though he was a bit leery. Several weeks later he wrote me, saying, “Where has this music been for all these years? This is great stuff! Now if I can only locate the music!” Enough said?

Michael Carter (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Balázs Máté (baroque cello); Miklós Spányi (harpsichord, organ); István Gyõri (archlute, guitar); Lúcia Krommer (baroque cello); György Janzsó (double bass)
PRESTOCLASSICAL: SIPRUTINI, E. - Six Solos for Violoncello with a Thorough Bass, Op. 7
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 22 de novembre del 2015

KREUTZER, Conradin (1780-1849) - Missa di Sancta Francisca (1830)

Simon Glücklich - S. Cecilia suona l'organo (1886)
Obra de Simon Glücklich (1863-1943), pintor alemany (1)



- Recordatori de Conradin Kreutzer -
En el dia de la celebració del seu 235è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Simon Glücklich (Bielitz, 27 de març de 1863 - München, 29 de març de 1943) va ser un pintor alemany. Es va formar amb Leopold Karl Müller a la Wiener Akademie entre els anys 1880 i 1890. Després de finalitzar els seus estudis, va fer un viatge formatiu a Itàlia abans de tornar, ja de forma definitiva, a Alemanya. Si bé va ser un pintor poc conegut, es va especialitzar en pintura de gènere, retrats i paisatges. Va morir a Munich el març de 1943.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Simon Glücklich (1863-1943)



Parlem de Música...

Conradin Kreutzer (Messkirch, 22 de novembre de 1780 - Riga, 14 de desembre de 1849) va ser un director i compositor alemany. Fill d'un burgés de la regió de Suàbia, es va formar amb el mestre del cor local J.B. Rieger. A partir del 1789 va ampliar la seva formació en teoria i orgue amb el compositor Ernst Weinrauch amb qui també va aprendre a tocar diversos instruments en el monestir benedictí de Zwiefalten. El 1798 o 1799 va entrar a la Universitat de Friburg per estudiar Dret si bé la mort del seu pare el 1800 va determinar el seu retorn definitiu a la música. Entre el 1800 i el 1804 va viure a Suïssa abans de traslladar-se a Viena on va conèixer a Joseph Haydn i on va estudiar possiblement amb Albrechtsberger. Allà també va donar classes de música i va participar en alguns concerts sense deixar, en cap cas, la composició si bé no va començar a interpretar material propi fins el 1810. Aquell any va iniciar una gira per Alemanya on va representar amb èxit les seves òperes Konradin von Schwaben i Feodora. La renuncia de Franz Danzi va afavorir el seu nomenament com a Hofkapellmeister a Stuttgart el 1812. Aquell any es va casar i anys més tard les seves dues filles Cäcilie i Marie es van convertir en cantants. El 1816 i per raons desconegudes va renunciar al seu càrrec de mestre de capella. La seva amistat amb el poeta Johann Ludwig Uhland el va ajudar en la creativitat de nombroses de les seves òperes posteriors. Després de deixar Stuttgart, Kreutzer va passar un temps a Schaffhausen abans d'assolir un nou càrrec de mestre de capella (1818-1822) amb el príncep Carl Egon de Fürstenberg a Donaueschingen. Des d'allà va iniciar diverses gires i va estrenar la seva òpera Adele von Budoy. El 1822 i després de l'èxit assolit amb la seva òpera Libussa a Viena va ser nomenat mestre de capella del Kärntnertortheater, ocupant aquest càrrec fins el 1827 i posteriorment del 1829 al 1832. El 1833 va entrar a treballar al Theater in der Josefstadt en resposta a la invitació que va rebre del seu director J.A. Stöger. Hi va romandre del 1833 al 1835 i va ser allà on va estrenar les seves dues òperes més famoses, Das Nachtlager in Granada i Der Verschwender. El 1833 va estrenar a Berlín, també sota text del seu bon amic Uhland, l'òpera Melusine, originalment escrita sota petició de Beethoven el 1823. A partir de la dècada del 1840 va acompanyar les seves filles en les nombroses gires musicals en què van participar. Entre el 1840 i el 1842 va ser director musical de Köln i també a Mainz entre el 1844 i el 1845. Fins i tot va arribar a rebre una oferta per a substituir a Otto Nicolai de la Vienna Hofoper si bé no es va arribar a materialitzar i Kreutzer va decidir traslladar-se a Riga el 1848, ciutat on va morir un any després.

OBRA;

Vocal secular:

Operas:
all publications in vocal score
Die lächerliche Werbung (Spl, 1), Freiburg, c1800
Aesopin Phrygien [Aesop in Lydien] (op, 1, ? M. Stegmayer), ? Vienna, 1808; libretto rev. P.A. Wolff, Donaueshingen 1821, Stuttgart 1822
Die zwei Worte, oder Die Nacht im Walde (op, 1, after B.-J. Marsollier des Vivetières), Stuttgart, 1808 [or ?Vienna, 1803]
Jery und Bätely (Spl, 1, J.W. von Goethe), WK, 19 May 1810
Panthea, 1810 (op, 3), unperf.
Feodora (op, 1, A. von Kotzebue), Stuttgart, 1812 (Leipzig, n.d.)
Conradin von Schwaben (op, 3, K.B. Weitzmann), Stuttgart, 30 March 1812; rev., libretto by ‘Bernd von Guseck’ (recte Karl Gustav von Berneck), as Konradin, der letzte Hohenstaufe, 1847
Die Insulanerin (op, 2, J.F. Schlotterbeck, after P. Metastasio), Stuttgart, 25 March 1813; rev. as Die Insulanerinnen, WK, 11 Feb 1829
Der Taucher (romantische Oper, 2, S.G. Bürde, after F. Schiller), Stuttgart, 19 April 1813; rev. 1823 (Vienna, n.d.)
Alimon und Zaide, oder Der Prinz von Katanea (op, 3), Stuttgart, 24 Feb 1814 (Mainz, n.d.)
Die Nachtmütze (komische Oper, after Kotzebue: Die Schlafmütze des Propheten Elias), Stuttgart, 1814
Die Alpenhütte (op, 1, Kotzebue), Stuttgart, 1 March 1815 (Augsburg, n.d.)
Der Herr und sein Diener (op, 1, after Fr. orig.), Stuttgart, 30 Nov 1815
Orestes (heroic opera, 3), Prague, 6 May 1818
Adele von Budoy (lyric-tragedy opera, 1), Königsberg, 13 August 1821; rev. as Cordelia (P.A. Wolff), WK, 15 Feb 1823, arias (Vienna, c1823)
Libussa [Primislav] (romantische Oper, 3, J.K. Bernard), WK, 4 Dec 1822 (Vienna, n.d.)
Sigune (Nordic legend, 3, August Schuhmacher), WW, 20 Nov 1823 (Vienna, n.d.)
Die erfüllte Hoffnung (ländliche Szene, 1), WW, 2 Dec 1824
Die lustige Werbung (komische Oper, 2, C. B. [? R. B.], after Fr. orig.), WW, 27 June 1826
La folle de Glaris (op, 2, T.-M.-F. Sauvage), Paris, Odéon, 21 April 1827 [? same as Cordelia; addl music by J.-M. Payer]
L’eau de jouvenance (comic op, 2, F.-A. Duvert and Xavier [X.B. Saintine]), Paris, Odéon, 13 Oct 1827; as Die Vertüngungs-Essenz (Operette, 1, trans. K. von Braun), WK, 24 Sept 1838
Das Mädchen von Montfermeuil, oder Denise, das Milchmädchen (komische Oper, 5, Andreas Schumacher), WK, 3 Oct 1829
Baron Luft (Spl, 1, after Fr. orig.), WK, 20 Jan 1830
Die Jungfrau (romantische Oper, 3, Andreas Schumacher, after Mélesville [A.-H.-J. Duveyrier]), Prague, Nov 1831
Die Hochländerin, 1831 (op, 1), unperf.
Der Lastträger an der Themse (op, 3, H. Herzenskron), Prague, 16 Feb 1832
Melusine (romantische Oper, 3, F. Grillparzer), Berlin, Königstädtisches, 27 Feb 1833
Der Ring des Glückes, oder Die Quellenfürstin im Alpentale (Zauberspiel, 3, F.K. Weidmann), WJ, 19 Dec 1833
Das Nachtlager in [von] Granada (romantische Oper, 2, von Braun, after J.F. Kind), WJ, 13 Jan 1834 (Vienna, n.d.)
Der Verschwender (Zaubermärchen, 3, F. Raimund), WJ, 20 Feb 1834 (Vienna, n.d.)
Tom Rick, oder Der Pavian (komische Oper, 3, J. Kupelwieser, after Fr. orig.), WJ, 1 July 1834
Der Bräutigam in der Klemme (Spl, 1, Herzenskron), WJ, 24 June 1835
Traumleben, oder Zufriedenheit, die Quelle des Glückes (Zauberspiel, 3, F.X. Told), WJ, 10 Oct 1835
Die Höhle bei Waverley (3, G. Ott, after A. Oehlenschläger), WJ, 6 April 1837
Der Gang nach dem Eisenhammer [Fridolin] (romantische Oper, 3, J.A.F. Reil, after Schiller), WK, 16 Dec 1837
Die beiden Figaro (komische Oper, 2, G.F. Treitschke, after J.F. Jünger), Brunswick, 13 Aug 1840 (Brunswick, n.d.)
Der Edelknecht (op, 4, C. von Birch-Pfeiffer), Wiesbaden, 21 June 1842 (Brunswick, n.d.)
Des Sängers Fluch (op, 1, E. Pasqué, after J.L. Uhland), Darmstadt, 17 May 1846
Die Hochländerin am Kaukasus (romantische Oper, 3, Guseck), Hamburg, 6 or 16 Nov 1846 [? connected with Die Hochländerin, 1831]
Aurelia, oder Die Prinzessin von Bulgarien (romantische Oper, 3, C. Gollmick, after J.F. von Weissenthurn), ? Kassel, 20 Aug 1851

Undated works:
Der Apollosaal (Spl, 1);
Zenobia, unperf. [Kreutzer’s final opera];
Das Bild der Landesmutter (occasional piece)

Other works:
Der Eremit auf Formentera (incid music, Kotzebue), 1800–04;
Fortunat (incid music, E. von Bauernfeld), 1835;
2 ballets, Vienna, 1814:
Antonius und Kleopatra, Myrsileund Anteros;
Szenen aus Goethes Faust, Donaueschingen, 4 Nov 1820, songs (Vienna, 1834);
Die Höhle Soncha, oder Die vierzig Räuber (melodrama, 3, K. Treuhold), unperf. [?identical with F. Roser’s work of same title, 1826]
Over 150 lieder;
numerous partsongs

Vocal religiosa:

Die Sendung Mosis (orat), Stuttgart, 1 Jan 1814;
Die Friedensfeier (orat)
Masses and shorter liturgical works;
Occasional works, incl. hymns and cants.;

Instrumental:

3 pf concs., B , op.42 (Leipzig, ?1819), C, op.50 (Bonn, ?1822), E , op.65 (Leipzig, ?1825);
Variations, pf, orch, op.35 (Augsburg, n.d.);
chbr works for str and ww in various combinations, incl. several with pf;
numerous pf pieces, 2 hands and 4 hands

Font: En català: Conradin Kreutzer (1780-1849) En castellano: Conradin Kreutzer (1780-1849) In english: Conradin Kreutzer (1780-1849) - Altres: Conradin Kreutzer (1780-1849)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Conradin Kreutzer és un d'aquells compositors que no sabríem molt bé on situar ja que el seu nom, tot i ser conegut, no acaba de rebre l'empenta necessària per a una consolidació més definitiva. I si bé la seva música mai fou oblidada d'una forma irreversible, el cert és que poques són les obres que avui dia podrem escoltar al seu nom. Amb sort, i si els astres s'alineen convenientment, tan sols alguna despistada òpera del seu extens repertori en aquest sentit o alguna partitura de cambra, farà les delícies dels cerca-tresors. Més enllà, silenci. Ara bé, en aquest espai ja n'havíem fugaçment parlat anys enrere i avui ho farem solemnement per a celebrar-lo com sens dubte mereix en aquesta efemèride de celebració. I sent diumenge no caldran gaires presentacions ja que l'imperatiu categòric dominical és innegociable. Per tant, ho haurem de fer amb una de les nombroses eucaristies que va compondre, la Missa de Sancta Francisca per a solistes, cor i orquestra de 1830 i que Kreutzer va escriure, possiblement, sota petició d'alguna festivitat litúrgica especial en record de Francesca de Roma. Musicalment, l'arquitectura i la durada ens la situen, a priori, en la categoria de missa brevis, no obstant, talment com podrem ràpidament comprovar, es tracta d'una missa solemne. L'orquestració, formada per instruments de corda, dos clarinets, dos fagots, dues trompetes, tres trombons i timbales accentua, encara més, la filosofia solemne de la partitura. L'estil, en general proper als principis clàssics, desprèn una suau aroma a Schubert, en concret a la seva Missa en Mi major, ja que comparteixen tonalitat i algunes harmonies. Des del meu punt de vista, remarcant òbviament la solvent interpretació, la missa, tot i la seva brevetat, és un tresor, des del preciós i melòdic Kyrie inicial fins al majestuós i festiu Dona nobis pacem final. Impagable descobriment que per un dia viatjarà a través de l'espai-temps fins arribar en la dimensió on siguis perquè aquí, la teva família, mai t'oblidarà!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 
Konradin Kreutzer: Geistliche Werke

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!