dilluns, 18 de febrer del 2013

WENDLING, Johann Baptist (1723-1797) - Flotenmusik der Mannheimer Schule

Gabriel Metsu - Le Vieux Buveur
Obra de Gabriel Metsu (1629-1667), pintor holandès.





Johann Baptist Wendling (1723-1797) compositor i flautista alemany nascut a Ribeauvillé. I si bé actualment aquesta petita població l'hauríem de situar a França, el cert és que al segle XVIII formava part de l'extens imperi alemany. Posem la mirada, de nou, a l'escola de Mannheim per a trobar-hi un dels seus il·lustres intèrprets, alhora que compositor, i gaudim del seu art que de ben segur, tot i la dificultat per a trobar-ne edicions, va ser virtuós i elegant tenint en compte els antecedents de la orquestra més reconeguda i famosa del segle XVIII. Wendling, que en el seu dia es va casar amb la soprano Dorothea Spurni, va iniciar el seu llarg viatge musical en una, de les tantes, corts alemanyes. Des d'allà promocionaria a Mannheim on seria rebut amb entusiasme ja que Wendling, tot i el poc coneixement efectiu que realment en tenim, va ser un compositor reputat i un intèrpret molt sol·licitat fins el punt de tenir l'honor de tocar, en alguna ocasió, davant de l'omnipotent i també flautista Frederic el Gran. Bona fama i bon jornal el van ajudar a convertir-se en un dels millors flautistes del seu temps. En el nostre, la realitat s'imposa implacablement i el seu és un més dels cognoms de la música que conviuen en un segon o tercer pla en relació a molts altres autors. Per tant, deure el nostre el de recuperar-lo i el de fer honors al seu bon treball i al seu art que un dia va rivalitzar amb el del mateix Quantz o el de Frederic el Gran però que amb el temps s'ha dissolt irremeiablement. Avui, en un monogràfic a la seva figura, recuperarem tres obres en què el protagonisme de la flauta, evidentment, és el principal. D'entrada, i possiblement, la seva obra més coneguda. El Concert de flauta i cordes en Sol major. De tres moviments, representa un esglaó de transició del barroc més virtuós al classicisme incipient de l'època ja que per exemple no introdueix, encara, les trompes com a suport orquestral tot i ser, aquestes, un dels estendards de l'escola de Mannheim. L'acompanyarà una preciosa i breu Sonata per a flauta i baix continuo en Re major i un Concert en Sol major per a flauta, viola, violí i violoncel. Nous descobriments musicals per aquest apàtic dilluns de febrer. En un dia com el d'avui, en què el desànim, motivat per múltiples raons, desespera, la sobtada plenitud vital d'aquestes breus però encantadores partitures no dubto que ens ajudaran a recuperar un somriure tan car de veure com absolutament necessari. Perquè Wendling, de qui aquest any commemorarem el seu 290 aniversari de naixement, va ser un artista secundari, a l'ombra dels grans però que amb la seva galanteria va donar vida a un instrument que, en aquella època, vivia immers en la llum brillant i daurada d'una edat d'or. Avui dia la flauta pateix i viu en precari, no obstant, el seu so és dolç, suau i tant encantador que per nosaltres, tot i les restriccions en origen actuals, seguirà sent un dels grans instruments del repertori!

A la interpretació el conjunt Hoffmusic Mannheim i el flautista japonès Takashi Ogawa.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Johann Baptist Wendling: Flötenmusik der Mannheimer Schule

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

diumenge, 17 de febrer del 2013

FIOCCO, Joseph-Hector (1703-1741) - Missa Solemnis

Pieter Bruegel the Elder - The Adoration of the Kings
Obra de Pieter Bruegel "el Vell" (1525-1569), pintor flamenc.





Joseph-Hector Fiocco (1703-1741) compositor i violinista flamenc nascut a Brussel·les. En aquest diumenge de gener, inesperadament m'he trobat amb la presència d'un autor belga. Recordem que Bèlgica és una de les poques geografies realment poc representades en el món de la música. I avui ho celebrarem per partida doble. D'entrada, la seva música ens resultarà un al·licient impagable per a donar-lo a conèixer. Per altra, resulta que aquest any celebrem el 310 aniversari del seu naixement. Conseqüentment, recuperar-lo i animar a divulgar-ne el seu art és un plaer prou gratificant. I si ho fem un diumenge qualsevol voldrà dir, en la majoria dels casos, que en parlarem en relació amb una de les seves misses. Fiocco, fill del també compositor Pietro Antonio Fiocco, va viure de ple en un context musical tot i créixer i desenvolupar-se en un país poc reconegut en aquest àmbit. En silenci i treballant com a músic a la Catedral d'Antwerp, va compondre una gran quantitat de música, la majoria d'ella absolutament desconeguda a les nostres contrades. Si bé la seva trajectòria de vida fou curta i malaguanyada als 38 anys, certament va deixar un llegat prou important com per tenir veu i vot dins de l'ingent univers musical. Avui, un exemple clar en aquest sentit. La voluptuosa Missa solemnis en Re. Una obra que desconeixem la cronologia i la seva edició però que ens resultarà encantadora i certament familiar si estem avesats a la litúrgia musical. L'estètica formal beu de l'escola alemanya i coherent amb aquest mètode desenvolupa els tradicionals moviments de l'ofici d'una forma solvent, amb abundància dels vents fusta i metalls, diversitat de cors i de veus solistes segons el cas. La he introduïda amb una preciosa i breu partitura de nom Homo quidem Tu nos pace. Vet aquí una nova història de vida i de música en aquest espai. Realment, la inèrcia és contundent en tant que el descobriment de noves veus i de noves biografies és constant. Per mi mateix el de Fiocco és un d'aquells casos espontanis, descoberts de miracle i que resulten, immediatament, candidats, per filosofia i per principis, a gaudir d'un protagonisme que sens dubte mereixen en aquest espai virtual. I ja que aquest any celebrem el 310 aniversari de Fiocco, benvingut, ben trobat i fins un altre, perquè no dubto que un bon dia i quan menys ens ho esperem, en tornarem a parlar!

A la interpretació Collegium Instrumentale Brugense amb el cor i les veus de la Capells Brugensis i la direcció de Patrick Peire.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Fiocco: Missa Solemnis / Ave Maria / Homo Quidam

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dissabte, 16 de febrer del 2013

RODE, Pierre (1774-1830) - Violin Concerto No.3, Op.5 (1798)

Ramon Casas - Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil
Obra de Ramon Casas (1866-1932), pintor català.





Pierre Rode (1774-1830) compositor i violinista francès nascut a Bordeus. Canviem radicalment de registre sonor i situem-nos a la veïna França per a descobrir-hi un virtuós violinista i compositor de qui avui en celebrem l'aniversari de naixement. Si bé el cas de Rode és perpendicular al dels grans noms contemporanis de la seva època, doncs actualment roman en el més absolut oblit, certament va gaudir d'una immaculada tècnica amb l'instrument amb què cultivaria el seu geni, el violí. Perquè Rode, alumne del reconegut violinista Giovanni Battista Viotti a qui situaríem, possiblement, a un esglaó superior al del francès, va compaginar la composició amb la interpretació arreu d'Europa. I si bé Rode va ser un virtuós amb el violí el cert és que actualment resulta molt car de veure a les sales de concerts les quals, i en el nostre petit país, no deuen haver fruit, encara, d'una trista partitura del francès. Esperem que algun dia, i si més no com a homenatge al seu art, sigui possible fer-ho, ni que sigui en el bis despistat d'algun concert. Rode, viatger incansable, va viure en constant moviment cosa que el va fer conèixer les múltiples realitats culturals de l'època, entre elles, la d'una Espanya sota domini musical de Boccherini. Bona fama assoliria al seu temps que el mateix Beethoven, en un acte de reconeixement, va compondre la Romança opus 50 al seu nom i glòria. Avui tanmateix, recuperarem dues de les obres que el van fer famós com a compositor. D'entrada, una sèrie de Capricis per a violí sol que va compondre l'any 1815 sota l'etiqueta d'Etudes si bé resulten més musicals que didàctics i representen un llegat molt valuós per a tots els estudiants de violí. Exigents, d'aires més barrocs que romàntics, requereixen d'una destresa absoluta ja que el violí i la seva extrema dificultat tenen poc marge d'error i encara més si la interpretació és en solitari. L'acompanyarà un dels seus 13 concerts de violí que va escriure, concretament el Concert de violí número 3 en Sol major opus 5, escrit l'any 1798 i representatiu de la progressiva evolució tonal del violí vers un romanticisme incipient. El seu primer moviment, allegro maestoso, llarg i temàticament molt ben desenvolupat, se'ns introdueix amb un diàleg orquestral extens i una entrada dramàtica del violí. El segon moviment adagio té un aire solemne que fins i tot ens recordarà una famosa partitura mozartiana. La polonaise final introdueix el violí molt ràpidament amb melodies i ritmes alegres i deliciosos. Fàcilment podríem menystenir a Rode com un personatge de segona línia, sense pretensions ni ambicions que les pròpies d'un professional intèrpret que va brillar superlativament tot interpretant i no tant escrivint. Tanmateix, convidaré a tots els lectors d'aquest espai a donar una sincera oportunitat auditiva als seus concerts de violí els quals, per tots els que adorem el període d'entre segles (XVIII i XIX), ens sorprendran majestuosament. Avui, 239 anys després del seu naixement, recordar-lo no és una opció sinó una obligació perquè del seu geni, poc o molt, també en van beure els seus coetanis i les generacions posteriors a la seva. Per a nosaltres un fantàstic motiu per a conèixer i, de passada, ampliar l'enorme discoteca d'aquest espai. Felicitats Pierre Rode!

A la interpretació del concert de violí Nicolas Pasquet dirigint la Jena Philharmonic Orchestra amb Friedemann Eichhorn al violí.

Els capricis de violí ens els interpreta la violinista Elizabeth Wallfisch.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

divendres, 15 de febrer del 2013

PRAETORIUS, Michael (1571-1621) - Magnificat per omnes

Caravaggio - Saint Jerome Writing (1607)
Obra de Caravaggio (1571-1610), pintor italià.





Michael Praetorius (1571-1621) compositor i organista alemany nascut a Creuzburg. Reconec que aquests darrers dies estic centrant part de la meva atenció musical als segles XVI i XVII. D'entrada, comentar l'enorme magnitud dels tresors d'aquestes èpoques que es troben editats i convenientment recuperats. Praetorius, que va néixer el mateix any que el pintor italià Michelangelo Merisi da Caravaggio, és un dels millors representants de l'estil i de les formes d'aquest embrionari barroc postrenaixentista. Fill de família luterana de tradició i hereva de la potent escola organística germànica, Praetorius es va formar musicalment sota les ordres del seu pare el qual, al seu moment, havia estat alumne de Martí Luter, el reformador ideològic de la teologia alemanya. Organista a Frankfurt, assoliria ràpidament el càrrec de mestre de capella al servei del Duc de Brunswick a Wolfenbüttel. Des d'allà, escriuria una de les músiques més representatives del baix barroc, una època que hauríem de referenciar, sense discussió, com una revolucionària edat d'or artística pel volum i evidentment per la qualitat resultant. Alhora, la seva breu campanya a Dresden, sota influència de la potent escola italiana de música, el va convidar amablement a descobrir-ne els detalls i les diferències respecte de la música que es feia a Alemanya. El resultat, la combinació efectiva de mètodes amb uns corals simplement meravellosos. A nivell de repertori podríem dir que el de Praetorius és un dels més ben coneguts i editats d'una època tan llunyana com misteriosa però que en qualsevol cas ens resultarà fascinant. De fet, hauríem de dividir els seus treballs en dos grans grups. Tota l'escriptura luterana per a l'ofici i la completa i extensa sèrie d'arranjaments que va realitzar d'una important col·lecció de danses franceses que, per tots aquells lectors que no les hagin gaudit encara, poden resultar de tal bellesa que possiblement necessitaran d'una segona, tercera o quarta audició per assumir-ne la seva realitat. Avui, en honor al seu aniversari de naixement d'ara fa 442 anys, ens delectarem amb una sèrie de danses que ballaran a l'entorn del seu màgic i encantador Magnificat per omnes versus super ut re mi fa sol la for six parts per a cor i instrumentació. Tinc 30 anys, visc en plena modernitat tecnològica i en gaudeixo tot el que bonament puc però no puc deixar d'emocionar-me davant la divina percussió, tonalitat i poesia d'aquesta obra... bellesa pura i genuïna a un nivell que no resisteix comparació possible. Em broten llàgrimes espontànies a l'escoltar aquesta obra i al pensar que va haver-hi un extraordinari ésser humà que la va imaginar, escriure i representar. Perquè aquesta és la riquesa de la música. Què importa si han passat 400 anys, si cauen meteorits del cel o si la civilització tremola perquè la seva dimensió ja ha traspassat les fronteres reals, etèries i oníriques. Tancar els ulls, romandre en silenci i fruir d'aquest nirvana auditiu és un dels millors plaers físics i emocionals de la nostra existència. Michael Praetorius, vas néixer i vas morir en un 15 de febrer. En el nostre temps aquest dia estarà marcat per la sobtada visita astronòmica d'un meteorit en terres russes que, per sort i sense pitjors desgràcies que les ja conegudes, ens ajuda a recordar-nos la fragilitat en la que vivim i la indiferència amb què l'afrontem perquè potser no hi ha més cec que el que no vol veure, escoltar ni parlar. Nosaltres t'escoltarem i potser amb l'ajuda d'aquesta música ens serà més fàcil entendre el teu missatge que el temps, per fortuna, ens ha preservat de la meteorització... gràcies!

A la interpretació el conjunt Huelgas Ensemble sota la direcció de Paul van Nevel.

Les danses interpretades pels amics de The Parley of Instruments sota direcció de Peter Holman.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)

Praetorius: Magnificat; Aus tiefer Not; Der Tag vertreibt

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

dijous, 14 de febrer del 2013

LAZZARI, Sylvio (1857-1944) - Symphony in E flat major (1907)

Peder Mørk Mønsted - Landscape
Obra de Peder Mørk Mønsted (1859-1941), pintor danès.





Sylvio Lazzari (1857-1944) compositor italià nascut a Bolzano. Tot i que possiblement, convençut i convers afrancesat, preferiria que el relacionéssim amb la França que el va veure créixer i actuar que amb la Itàlia que el va veure néixer. Perquè fou allà en el Conservatori de París, i sota ordres de César Franck, Charles Gounod i Ernest Guiraud, que aprendria l'acadèmia i l'estil que el farien, més o menys, famós en el seu temps. Hi diem més o menys perquè Lazzari, a qui a molts de nosaltres ens resultarà un autèntic desconegut, va viure entre llums i ombres i massa sovint rodejat de polèmiques periodístiques. De fet, resulta car i costós trobar edicions decents de les seves obres que, per altra banda i en el terreny de la composició, són abundants i de gèneres variats. Òperes fidels al mètode wagnerià, concerts, poemes simfònics, música de cambra i fins i tot una gran simfonia la qual, avui, gaudirà de la nostra atenció. Per entendre musicalment a Lazzari hem d'afinar la oïda convenientment ja que el seu és un viatge a les tonalitats de Wagner, assumides durant la seva breu estada de formació a Alemanya, als paisatges poètics de Chausson i de Franck i, de passada, a les innovacions que ell mateix introduiria inspirat per la bella escenografia de la Bretanya francesa, geografia i lloc de vida de Lazzari. Per tant, situem-nos en aquest context artístic per entendre la magnitud i l'amalgama de colors de la seva extensa Simfonia en Mi bemoll major, de 1907 i estructurada en tres moviments no ortodoxos ni característics formalment parlant. D'entrada, un molt extens Très lent animé de melodies variades, consistents però que exploren els nous models de l'escola moderna francesa. La dissonància hi és present en el conjunt de l'obra i també en el seu segon moviment Lent scherzando lent amb la idea de què el moviment lent no és fes excessiu i fos, sobtadament, alterat per una ràpida melodia. Aquest recurs serà ampliat i explorat per altres compositors posteriors a Lazzari. Per últim, un final Décidé que posa "ordre" i finalitza el gran cercle temàtic que aquesta simfonia recorre i que, tot i seguir nous models decididament innovadors, sorprèn gratament a l'oient. Contrast i salt temporal important en relació a la música medieval d'ahir del català Joan Pau Pujol. La cosmovisió en perspectiva té aquest avantatge determinant. Poder visualitzar i evidentment escoltar la música sense restricció de temps ni d'espai doncs al nostre abast dominem tot el seu Univers i totes les possibilitats que aquest ens ofereix. Com sempre, privilegiats oients, gaudim d'aquest regal que la música, en dansa perpètua, ens ofereix contínuament perquè possiblement és un dels millors premis de la loteria de la vida. Si tot plegat és un instant que aquest sigui, en qualsevol cas, animat, alegre, festiu i amb música perquè els nostres maltractats sentits i les nostres sensibles emocions així ens ho demanen!

A la interpretació la Moscow Symphony Orchestra sota direcció d'Adriano.

Gaudiu i compartiu!



Font: (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquesta obra)