diumenge, 24 de novembre del 2013

FRISINA, Marco (1954-) - Messa Sacerdote per Sempre

François-Joseph Navez - Roman Shepherd Family in the Campagna (c.1823)
Obra de François-Joseph Navez (1787-1869), pintor belga (1)


- Dedicata al gran maestro Domenico Bartolucci -
(Borgo San Lorenzo, 7 maggio 1917 – Roma, 11 novembre 2013)


Parlem de Pintura...

François-Joseph Navez (Charleroi, 16 de novembre de 1787 - Brussels, 12 d'octubre de 1869) va ser un pintor belga. Un any després de guanyar el gran premi de pintura de Gant el 1812 amb el seu quadre Virgili llegint l'Eneida a August, es va traslladar a París, on va treballar amb Jacques-Louis David, i després a Roma. De retorn a Bèlgica, va ser director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les i va contribuir a la renovació de la pintura del seu país. De la seva obra pictòrica, d'estil neoclàssic i dedicada principalment al retrat i al gènere històric, destaquen el Retrat de David, La família de Hemptinne, Agar en el desert i Les filadores de Fundi. Va treballar també com a professor amb alumnes com, entre altres, Jean-François Portaels. Va viure la major part de la seva vida a Brussel·les, ciutat on va morir l'octubre de 1869.

Font: En català: No disponible - En castellano: François-Joseph Navez (1787-1869) - In english: François-Joseph Navez (1787-1869) - Altres: François-Joseph Navez (1787-1869)


Parlem de Música...

Marco Frisina (Roma 16 de desembre de 1954), és un sacerdot, músic, compositor i biblista romà. Actual mestre de capella de la Catedral de Roma. Després dels seus estudis clàssics, es va llicenciar en Lletres a la Universitat "La Sapienza" de Roma i es va graduar en composició al Conservatori de Santa Cecília el 1979. El 1978 va entrar al Pontifici Seminari Romà Major complint els estudis teològics a la Pontifícia Universitat Gregoriana. Ordenat sacerdot el 24 d'abril de 1982, va aconseguir després la llicència en Sagrada Escriptura al Pontifici Institut Bíblic. Des del 1985 és Mestre Director de la Capella Musical Lateranense ocupant el càrrec que abans exercís un altre gran de la música italiana, Rafaelle Casimiri, important músic del cecilianismo i amic del director de la coral de la capella sixtina Lorenzo Perosi. És just en aquests anys, precisament el 1984, que decideix constituir un cor per a l'animació de les més importants litúrgies diocesanes. Al que es va convertir en el Cor de la diòcesi de Roma s'hi van adherir espontàniament una seixantena de joves units pel desig de complir junts un camí espiritual i cultural. Actualment, el Cor està compost d'unes 250 persones procedents de diferents Parròquies romanes. En el transcurs dels anys, la seva professionalitat també s'ha enriquit gràcies a la col·laboració d'una orquestra estable que compta amb joves diplomats al Conservatori de Santa Cecília. Des del 1991 és director de l'Oficina Litúrgica del Vicariat de Roma i des del mateix any Rector de la Basílica de S. Maria a Montesanto, a la plaça de Poppolo, on té seu cada diumenge la Missa dels Artistes. Ha compost nombroses composicions simfòniques i de cambra. El seu repertori litúrgic és molt extens amb més de 150 obres. A la seva discografia hi són presents importants col·laboracions en projectes d'artistes italians i internacionals. Ha compost i interpretat més de vint oratoris davant dels pontífexs Joan Pau II i Benet XVI. Entre els més coneguts hi ha els esplèndids Caritatis hòstia, dedicat a Sant Pius de Pietrelcina i Sant Francesc d'Assís i Jesu Ufam Tobie, sobre la Divina Misericòrdia. Ha estat reconegut internacionalment amb premis i condecoracions de tot tipus sent un dels grans mestres musicals contemporanis d'Itàlia més admirats i respectats del segle XXI.

Font: En català: No disponible - En castellano: Marco Frisina (1954-) - In english: Marco Frisina (1954-) - Altres: Marco Frisina (1954-)


Parlem amb veu pròpia...

Aquesta setmana, en una necrològica d'un diari, vaig llegir compungit que Domenico Bartolucci havia mort. Cardenal italià, Bartolucci va ser ajudant del gran mestre Lorenzo Perosi a qui va substituir en el seu càrrec vitalici, quan aquest va morir el 1956, en el Cor de la Capella Musical Pontifícia. Mestre de capella en silenci, incansable i reducte i representant d'uns principis musicals antagònics i allunyats del soroll de la postmodernitat, Bartolucci va ser un dels últims i fidels representants de la música en llatí, amb una quantitat ingent de partitures pròpia d'autors del segle XVII o XVIII i no del XX. Se'l considera el major expert en la obra de Giovanni Pierluigi da Palestrina. La seva producció com a compositor és descomunal, com deia, pròpia d'altres temps. Música sacra estrictament en llatí: centenars de motets, himnes, madrigals, misses, oratoris, una òpera. Però també un concert per a piano i orquestra, dues simfonies i diverses composicions de cambra. Tota aquesta obra, en un estil clàssic molt acurat, està reunida en quaranta-nou volums, tots disponibles a través de la Fondazione Domenico Bartolucci. El seu exemple, la seva fèrria defensa, en silenci i amb l'esforç del seu treball, d'uns valors musicals avui dia abandonats i amb la paraula de la música com a argument persuasiu i convincent, Bartolucci se l'hauria de considerar com a l'últim mestre de capella dels nostres dies que se'l podia relacionar directament amb la tradició musical renaixentista, barroca i clàssica.

La seva mort significa, possiblement, el definitiu adéu de la tradició musical sacra de l'Escola Romana, la que va heretar de Perosi. La seva mort m'omple de tristesa pel que significa i per la seva música fidel al gregorià, al llatí i a la quantitat d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII. En record i per alçar la veu de Bartolucci, de qui en parlaré properament amb la seva música, he seleccionat una missa d'un contemporani ben conegut i d'admiració mútua i que, en certa forma, preserva l'essència de Bartolucci. Marco Frisina, actual mestre de capella de la Catedral de Roma i prolífic compositor, és l'esperança per tots els que estimàvem a Bartolucci. Jove, amb energia i amb un repertori prou extens, la música que molts de vosaltres descobrireu per primera vegada és, també, hereva de Perosi. La Messa Sacerdote per Sempre, en llengua italiana, per a cor i gran orquestra i juntament amb els motets Padre di misericordia i Ti farò pescatore di uomini, m'han semblat un motiu preciós per a glorificar i elevar al cel al més gran mestre de capella del segle XX. L'agraïment per a Bartolucci, en paraules d'un enamorat de la música sacra, no trobaran adjectius ni retòrica descriptiva possible. Aquesta mostra d'admiració s'expressarà en nom de la música de Frisina la qual, cal dir-ho amb totes les vocals i consonants possibles, és divina i meravellosa!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Cor i orquestra de la Catedral de Roma; Marco Frisina
AMAZON: Marco Frisina - Sacerdote per sempre
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

dissabte, 23 de novembre del 2013

MORANDI, Giovanni (1777-1856) - Divertimenti, Pastorali e brani scelti per Organo

Claude Lorrain - Efter carpriccio med en italiensk hamn i skymning med villa medici och handelsman
Obra de Claudi de Lorena (c.1600-1682), pintor francès


- Recordatori de Giovanni Morandi -
En el marc de la commemoració del seu 157è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Claude Gellée, més conegut en català com Claudi de Lorena (Chamagne, Lorena, c.1600-1605 - Roma, Estats Pontificis, 23 de novembre de 1682), fou un pintor francès establert a Itàlia. Pertanyent al període de l'art barroc, s'emmarcà en la corrent anomenada classicisme, dins del qual destacà en el paisatgisme. De la seva extensa producció subsisteixen avui dia 51 gravats, 1200 dibuixos i uns 300 quadres. Claudi de Lorena va néixer al ducat de Lorena (del qual deriva el seu nom). Abans de complir 20 anys va viatjar a Roma on va viure la resta de la seva vida, a excepció dels anys 1625-1627, en què va tornar a França. Va ser deixeble del pintor italià Agostino Tassi, que li va ensenyar perspectiva i a pintar paisatges i marines (cinc d'aquestes obres es conserven en el Museu del Prado, Espanya). També va rebre la influència del pintor alemany Adam Elsheimer, adaptant i refinant la seva manera de representar la llum, i dels pintors italians Annibale Carracci i Domenichino, els paisatges dels quals, de grans dimensions, van portar a augmentar les dimensions dels seus quadres. De disposició manyaga, era de caràcter reservat i totalment dedicat al seu ofici. Quasi desprovist d'educació, es dedicà a l'estudi de temes clàssics, llaurant per sí mateix la seva fortuna, des d'un inici humil fins assolir el cim de l'èxit personal. S'obrí camí en un ambient de gran rivalitat professional, que malgrat tot li portà a tractar amb nobles, cardenals, papes i reis. La seva posició dins de la pintura de paisatge és de primer ordre, fet remarcable per la circumstància que en l'àmbit anglosaxó, on la seva obra fou molt valorada i inclús influí en la jardineria anglesa, fos únicament conegut pel seu nom de pila, Claude, a l'igual que artistes com Miquel Àngel, Rafael o Rembrandt. Gran innovador dins del gènere paisatgístic, ha sigut qualificat com el "primer paisatgista pur".

Lorrain reflectí en la seva obra un nou concepte en l'elaboració del paisatge, l'anomenat paisatge ideal, que cobra una nova significació basada en els seus referents clàssics, i que traslluu una concepció ideal de la natura i del propi món interior de l'artista, al temps que assumeix un nou caràcter diferenciat, elevant-lo a una categoria en què el paisatge és l'objecte de la recreació de l'artista, el reflex de la seva concepció del món, l'intèrpret de la seva poesia, evocadora d'un espai ideal, perfecte. Un dels elements més significatius en l'obra de Lorrain és la utilització de la llum, a la que atorga una importància primordial a l'hora de concebre el quadre: la composició lumínica serveix en primer lloc com a factor plàstic, al ser la base amb la que organitza la composició, amb la que crea l'espai i el temps, amb la que articula les figures, les arquitectures, els elements de la natura; en segon lloc, és un factor estètic, al destacar la llum com principal element sensible, com el mitjà que atrau i envolta a l'espectador, i el condueix a un món de somni, un món d'ideal perfecció recreat per l'ambient de total serenitat i placidesa que Claude crea amb la seva llum. L'obra de Lorrain expressa un sentiment quasi panteïsta de la natura, que és noble i ordenada com la dels referents clàssics de què es nodreix l'opus lorenià però, tot i així, lliure i exuberant com la natura salvatge. Recrea un món perfecte aliè al pas del temps però d'índole racional, plenament satisfactori per la ment i l'esperit. Segueix aquell antic ideal d’ut pictura poesis, en què el paisatge i la natura tradueixen un sentit poètic de l'existència, una concepció lírica i harmonitzada de l'univers.

Font: En català: Claudi de Lorena (c.1600-1682) - En castellano: Claudi de Lorena (c.1600-1682) - In english: Claudi de Lorena (c.1600-1682) - Altres: Claudi de Lorena (c.1600-1682)


Parlem de Música...

Giovanni Morandi (Pergola, 12 de maig de 1777 - Senigallia, 23 de novembre de 1856) va ser un compositor i organista italià. El seu pare Pietro Morandi (1739-1815), deixeble del Pare Martini, va ser organista i mestre de capella de la Catedral de Pergola entre els anys 1763-1778 i després de la Catedral de Senigallia, el mateix lloc que ocuparia Giovanni anys més tard. Morandi va ser un autor molt prolífic escrivint gran quantitat de música per a orgue i, fins i tot, "per als nous i moderns orgues" com s'indica en les seves "col·leccions de sonates", i centenars de peces per a diferents veus i orgue. El 1804 es va casar amb Rosa Morolli, una famosa cantant d'òpera i antiga alumna seva. Segons alguns crítics, l'obra de Morandi va ser una imitació, amb l'orgue, dels grans compositors d'òpera italians (Rossini, Bellini, Donizetti, i de Mozart). Segons altres historiadors va ser el mateix Morandi el que va donar un impuls decisiu a la carrera de Rossini ja que ambdós van compartir amistat. En qualsevol cas, Giovanni Morandi va representar el pinacle de la música d'orgue italiana de principis i mitjans del segle XIX. De fet, i a diferència de les escoles organístiques franceses i alemanyes, l'orgue a Italia va prendre un rumb diferent, també a causa de la situació política fervent del Risorgimento. En essència, els constructors d'orgues italians (especialment la família Serassi) van decidir construir nous instruments amb registres més rics i amb nous accessoris mecànics que poguessin, per exemple, imitar una banda militar. Morandi va morir a Senigallia el novembre de 1856.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giovanni Morandi (1777-1856) - Altres: Giovanni Morandi (1777-1856)


Parlem amb veu pròpia...

Giovanni Morandi, per la dedicació en exclusiva a l'orgue amb resultats sorprenents per la seva teatralitat, és un dels autors que més curiositat m'han despertat, històricament, al llarg del temps. En el seu cas, he remogut cel i terra per tal de tenir entre mans totes les edicions existents al seu nom. Una d'elles, realment difícils de trobar, és aquesta que avui presentaré i en què, tècnicament, la interpretació és superlativament bona. Si fem una mirada en temps pretèrit a la història d'aquest espai observarem que l'italià, protagonista amb anterioritat, és el fundador en sí mateix, i amb l'ajuda i solidaritat del seu pare Pietro i de Davide Da Bergamo, d'una singularitat organística geogràficament restringida a Itàlia i absolutament relacionada amb l'òpera. L'orgue, instrument que associem a l'església, parteix d'una base totalment innovadora en aquest cas amb paisatges teatrals, divertiments o simfonies que en desdibuixen i en deconstrueixen l'essència litúrgica i fins i tot clàssica per a situar-lo a una nova dimensió. Com deia, una corrent única al món de finals del XVIII i fins a mitjans del XIX. L'organista Roberto Antonello, en aquesta edició del 2006, ens recorda a Giovanni Morandi en motiu del 150è aniversari de la seva mort. La seva fou una època en què la gran passió col·lectiva per la música operística va arribar al seu punt culminant. L'orgue, conscient d'aquest canvi d'estat, va decidir adaptar-se a la "moda" tractant d'oferir estils, formes, colors i barreges en què la música fos més teatral i jocosa. D'aquesta forma i amb aquesta nova metodologia, podrem escoltar el Divertimento per Banda Militare in Fa maggiore, la Sinfonia per imitazione di Flauto e Fagotto, el Pastorale in Mi bemolle, el Rondo con imitazione de campanelli, Offertorio, Elevazione i el Divertimento per Banda Militare in Re maggiore. Morandi no vindrà sol en la commemoració ja que el famós pintor Claude Lorrain també va morir un 23 de novembre, per tant, recordar-lo també ha de ser una obligació moral per tots els que estimem el seu característic art clàssic idealitzat en uns paisatges plens de vida, d'harmonia, de color i de llum celestial. En nom de tots dos, el nostre record i la nostra admiració!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 2 comentarios

divendres, 22 de novembre del 2013

SULLIVAN, Arthur Seymour (1842-1900) - The Church Music

William Holman Hunt - Christ and the two Marys (c.1847)
Obra de William Holman Hunt (1827-1910), pintor anglès (1)


- Recordatori d'Arthur Sullivan -
En el dia de la commemoració del seu 113è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

William Holman Hunt (Londres, 2 d'abril de 1827 - Londres, 7 de setembre de 1910) va ser un pintor britànic i un dels fundadors de la Germanor Prerafaelita. Tot i estudiar a la Royal Academy of Arts, va rebutjar l'estil imposat pel seu fundador, Sir Joshua Reynolds. Va fundar en 1848, juntament amb Dante Gabriel Rossetti i John Everett Millais, la Germanor Prerafaelita, associació que propugnava una tornada a l'espiritualitat i sinceritat de l'art, menyspreant la pintura acadèmica, que consideraven una mera repetició de clixés. Per a això, proposaven inspirar-se en els primitius italians i flamencs del segle XV, anteriors a Rafael. Les obres de Hunt no van tenir al principi massa èxit, sent qualificades per la crítica de lletges i pobrement executades. En els començaments de la seva carrera el seu interès pel realisme el va dur a pintar diversos quadres que reflectien escenes de la vida quotidiana tant en el camp com en la ciutat, tals com Pastor veleidos (The Hireling Shepherd, 1851) o El despertar de la consciència (The Awakening Conscience,1853). La fama li va arribar amb les seves obres de temàtica religiosa, com La llum del món (The Light of the World). Va viatjar a Palestina amb l'objecte de documentar-se sobre el terreny per a realitzar obres religioses com El boc expiatori (The Scapegoat, 1854), Crist trobat en el temple (The Finding of the Saviour in the Tempere, 1860) i L'ombra de la mort (The Shadow of Death, 1873), així com per a pintar diversos paisatges de religiosos. Totes les seves pintures concedien una gran atenció al detall i mostraven un color viu i un elaborat simbolisme religiós, sovint inspirat en els textos bíblics. El seu treball va rebre la influència dels escrits de John Ruskin i Thomas Carlyle; com ells, Hunt creia que el món podia ser desxifrat com un sistema de signes visuals. Per Hunt, la tasca de l'artista consistia a revelar la correspondència entre signe i realitat. De tots els components de la Germanor Prerafaelita, va ser Hunt el que va mostrar més fidelitat als seus plantejaments al llarg de tota la seva vida. Va morir a Londres el setembre de 1910.

Font: En català: William Holman Hunt (1827-1910) - En castellano: William Holman Hunt (1827-1910) - In english: William Holman Hunt (1827-1910) - Altres: William Holman Hunt (1827-1910)


Parlem de Música...

Sir Arthur Seymour Sullivan (Lambeth, Londres, 13 de maig de 1842 - Londres, 22 de novembre de 1900) va ser un compositor britànic famós per les seves òperes còmiques escrites en col·laboració amb el llibretista de la mateixa nacionalitat William Gilbert. Aquestes obres i la mostra que van crear (barreja de paròdia, burla i sàtira) van rebre el nom d'òperes savoy ja que van estrenades, diverses d'elles, al Teatre Savoy de Londres. Va néixer el 13 de maig de 1842 a Londres, va estudiar a la Royal Academy of Music d'aquesta ciutat, al Conservatori de Leipzig i amb el seu pare, Thomas Sullivan, director d'orquestra i professor de clarinet. Sullivan va ser nomenat organista de l'església de Sant Miquel de Londres el 1861. El 1862 va escriure la música per a l'obra La tempesta de William Shakespeare, el que li va valer una gran reputació. El 1866 va ser nomenat professor de composició de la Royal Academy of Music de Londres. La primera òpera còmica de Sullivan, Cox and Box (1867) va posar de relleu el seu notable talent. El 1871 va conèixer a Gilbert i tots dos van començar una fecunda col·laboració que va durar 25 anys. Junts van produir 14 òperes còmiques, entre les quals cal citar Trial by Jury (1875), HMS Pinafore (1878), The Pirates of Penzance (1879), The Mikado (1885), The Yeomen of the Guard (1888) i The Gondoliers (1889).

Arthur Sullivan conducting his oratorio ''The Golden Legend'' at the Leeds Festival, 1886. Image printed in, and scanned and cropped from, ''Illustrated London News'', 23 ~October 1886, p. 421.
Arthur Sullivan dirigint el seu oratori ''The Golden Legend'' al Festival de Leeds de 1886, extret de ''Illustrated London News'', 23 d'octubre de 1886, p. 421. (2)

Des del punt de vista musical les òperes de Gilbert i Sullivan estan considerades com les millors òperes còmiques escrites en llengua anglesa. Sullivan tenia un do especial per la melodia i per la paròdia musical, especialment d'estil barroc com ara l'òpera italiana i el madrigal isabelí anglès. A més va crear nous tipus d'escenaris còmics musicals i un tipus de cançó especial que consistia en una melodia lleugera dins d'una gamma vocal limitada amb la recitació d'un text llarg i ràpid. Entre les seves últimes obres es troba la cantata popular The Golden Legend (1886), un Te Deum (1897), la gran òpera Ivanhoe (1891) i cançons entre les que destaquen les escrites per uns poemes de Shakespeare i la famosa "Onward! Christian Soldiers" (1872) i "The Lost Chord" (1877). Sullivan va morir el novembre de 1900 a Londres.


Parlem amb veu pròpia...

La realitat d'Arthur Sullivan em supera, no l'he escoltat mai i em reafirma clarament en un fet innegable. L'enorme i inacabable feina que em queda pendent per seguir coneixent, descobrint i ampliant, no té límits ni horitzons. De sobte, mirant efemèrides commemoratives vaig llegir un nom, el de Sullivan el qual coneixia per referències però no pel seu art. La coincidència, així mateix, ha fet que en parli en nom de la seva música religiosa de la qual, també, en desconeixia absolutament la seva existència. El resultat, majúscul, meravellós, escandalosament celestial. Personalment, les emocions que la música és capaç de transmetre són úniques i la sintonia que el meu esperit agnòstic va sentir a l'escoltar The Church Music de Sir. Arthur Sullivan per a cor i orgue no es pot reflectir en paraules, s'ha de viure. Els exemples que escoltarem, com el Te Deum en Re major, Sing o Heavens, Who is like unto the Thee o el Jubilate Deo, no fan sinó ratificar un art coral esplèndid, etern i transcendent. Perquè no dubto que aquesta era la filosofia subjacent del missatge de Sullivan, la de traspassar el cos per a situar-nos cara a cara amb l'esperit. Ara bé, em resulten familiarment i geogràficament properes als himnes litúrgics, que ja hem escoltat, de Boyce, Wesley o, fins i tot, de Billings. En seguirem parlant ja que la tradició coral anglesa és, simplement i per història, màgica i deliciosa!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...


Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 1 comentarios

dijous, 21 de novembre del 2013

TARREGA, Francesc (1852-1909) - Obras para Guitarra

Marià Fortuny - Il contino (c.1861)
Obra de Marià Fortuny (1838-1874), pintor català (1)


- Recordatori de Francesc Tàrrega -
En el dia de la celebració del seu 227è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Marià Fortuny i Marsal (Reus, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874) fou un pintor, dibuixant i gravador català. Fortuny va ser una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle XIX. Aquest pintor reusenc va tenir una vida breu, però va deixar una petjada molt destacada en la història de l'art. Fortuny no va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges. I totes aquestes experiències vitals van traspuar en la seva obra. El 1852, el pintor es va instal·lar a Barcelona i, l’any següent, va ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts, on va tenir com a mestres Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale, exponents de la generació romàntica i del corrent natzarè. La influència d’aquests professors es podia palpar en les primeres obres d’un Fortuny que s’inspirava en els romàntics i els natzarens. Escollia temàtica històrica i el pinzell evocava una edat mitjana mitificada. El 1858 va obtenir una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar estudis a Roma, amb l’obra de tendència natzarena ‘Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Fos’. Durant l’estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació li va encarregar la documentació gràfica de la guerra del Marroc. El viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va captar l’exotisme, la llum i els colors d’Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d’aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. El seu llenguatge va fer un gir i es va tornar més vigorós i expressiu. Orient també va inspirar la temàtica de la seva obra, com va ser el cas de ‘L’odalisca’ o ‘La Batalla de Tetuan’.

De fet, l’orientalisme, al segle XIX, estava de moda. En bona part gràcies a l’exaltació que en feien escriptors com Chateaubriand o Lord Byron i la pintura de Delacroix. El somni oriental, que proposava una evasió de la realitat, era certament temptador i suggeridor i es va expandir cap a la pintura d’altres artistes com Josep Tapiró, deixeble de Lorenzale. Fortuny va convèncer Tapiró de marxar cap a l’Àfrica, on va viure fins a la seva mort. Aquest coreligionari de Fortuny es va endinsar de ple en el món oriental i va pintar nombrosos retrats amb una tècnica precisa i virtuosa. La seva obra és un acurat relat de la societat de Tànger. El 1867, Fortuny es va casar amb Cecília de Madrazo. El matrimoni va inspirar l’artista de Reus, que va pintar una de les obres més completes i admirades, ‘La vicaria’, que va exposar a París l’any 1870 a partir del contracte amb el galerista Goupil. En aquesta època, el pintor va realitzar quadres detallistes de tema anecdòtic i realista, alhora que els viatges a Granada i Sevilla el van fer retornar a l’aire lliure i als temes orientalistes. Al principi dels anys setanta va retornar a Roma. Moriria quatre anys després, però els temes que va tractar, l’evocació de la llum, el color i l’expressivitat del moviment, eren un preludi del que succeiria poc temps després, quan el 1874 un grup de pintors van exposar a París sota el nom d’impressionistes.

Font: En català: Marià Fortuny (1838-1874) - En castellano: Marià Fortuny (1838-1874) - In english: Marià Fortuny (1838-1874) - Altres: Marià Fortuny (1838-1874) 


Parlem de Música...

Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea (Vila-real, 21 de novembre de 1852 - Barcelona 15 de desembre de 1909), va ser un compositor i guitarrista valencià. A ell es deu el prestigi actual de la guitarra, a la qual va recuperar com a instrument de concert. Va néixer a Vila-real (Castelló). Allà, un popular guitarrista, anomenat 'el cec de la Marina' va despertar en ell l'afició i l'amor per l'instrument. Va estudiar a València amb Arcas i Tomàs Dames i posteriorment harmonia i piano al Conservatori de Madrid amb Hernando i Galiana. Malgrat totes les pressions perquè abandonés la guitarra, Tàrrega va preferir dedicar-se completament a ella, sobretot després de l'èxit que va tenir en un concert al Teatre Alhambra de Madrid. Després de tornar a València va decidir establir-se a París, des d'on organitzava les seves gires de concerts per Europa. Va guanyar-se l'admiració de l'exigent públic parisenc i va entaular bones amistats amb artistes, poetes, polítics i músics de la talla d'Isaac Albéniz, Felip Pedrell o Tomás Bretón. El 1882 es va establir definitivament a Barcelona on va crear la seva pròpia escola. Tàrrega va saber donar un nou impuls a la guitarra recuperant de l'oblit i menyspreu en què havia quedat des de feia diverses dècades. Va desenvolupar noves tècniques i va buscar noves possibilitats expressives aconseguint una exquisida i sòbria interpretació. Entre les seves obres destaquen: Alborada, Capricho àrab, Dansa mora, Variacions sobre el carnaval de Venècia i Pavana, així com nombroses transcripcions d'obres de Friedrich Händel, Wolfgang Amadeus Mozart, Frédéric Chopin i Isaac Albéniz, entre molts altres. Va morir el 1909 a Barcelona.


Parlem amb veu pròpia...

A principis del segle XIX, tot i la insistència parisenca, la guitarra va començar un lent i constant declivi fruit dels progressius canvis artístics de l'època. Tot i que el seu so feia referència, sovint, a la música espanyola de l'època, la seva condició d'instrument clàssic era pràcticament inexistent, fins i tot a la mateixa Península Ibèrica. Doncs bé, aquest era el context d'un instrument oblidat i amb el qual el mateix Tàrrega va haver de lluitar per fer-se un lloc dins de la història de la música. Per sort, i el fet de recordar-lo avui així ho demostra, queda clar que va assolir el seu objectiu artístic. Moltes de les obres de Tàrrega, entre transcripcions i creacions pròpies, tenen un toc lleuger, d'encant immediat i de naturalesa elegant. En molts aspectes, a més a més, descriuen la vida i història d'un país, Espanya, amb les seves grandeses i les seves misèries. El preciós Capricho Árabe, és una reminiscència de l'antic Al-Àndalus dels segles VIII al XV; Recuerdos de la Alhambra té un sabor flamenc innegable; Pavana, Maria, Adelita, Lágrima, Pepita, Vals en Re major, Alborada i el Columpio són algunes de les obres, conjuntament amb les anteriorment comentades, que podrem escoltar juntament amb la seva Fantasia sobre temes de la Traviata de Verdi que de passada, i col·lateralment, ens servirà d'homenatge en aquest any del tricentenari del naixement de l'italià. Tàrrega va saber conjugar el so clàssic de la guitarra amb les noves tècniques més avançades mitjançant l'ús de línies melòdiques i harmòniques sinuoses i de passatges brillants que mostren el seu innat virtuosisme així com la naturalesa romàntica de l'instrument. Un plaer sensorial en un dia en què, per partida doble, hem de fer un homenatge a dos grans mestres romàntics, un d'ells el català i pintor internacional Marià Fortuny i l'altre al gran mestre de la guitarra. Per ells, al seu nom i amb tots els honors possibles, el nostre sincer homenatge!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
CPDL: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 6 comentarios

dimecres, 20 de novembre del 2013

RUBINSTEIN, Anton (1829-1894) - Persian Love Songs

Eugenio Lucas Velázquez - Arab Caravans Arriving at the Coast (c.1860)
Obra de Eugenio Lucas Velázquez (1817-1870), pintor espanyol (1)



- Recordatori d'Anton Rubinstein -
En el dia de la commemoració del seu 119è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Eugenio Lucas Velázquez (Madrid, 9 de febrer de 1817 - Madrid, 11 de setembre de 1870) va ser un pintor romàntic espanyol, dit en el passat Eugenio Lucas i Padilla, quan se'l creia natural d'Alcalá de Henares. Va estudiar a la Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va viatjar per Itàlia i Marroc, visitant igualment París. Amb una germana de Jenaro Pérez Villaamil va tenir el seu fill, el també pintor Eugenio Lucas Villaamil. Va abandonar el neoclassicisme dels seus mestres tant bon punt va conèixer a pintors com Velázquez i Goya. Segueix sobretot la línia satírica d'aquest últim. Conreà la pintura costumista i escenes fantàstiques i sinistres, però també paisatges i retrats. Autor fecund, entre les seves obres, cal citar Condemnat per la Inquisició i Els fills de l'artista. Va morir a Madrid el setembre de 1870.

Font: En català: Eugenio Lucas Velázquez (1817-1870) - En castellano: Eugenio Lucas Velázquez (1817-1870) - In english: Eugenio Lucas Velázquez (1817-1870) - Altres: Eugenio Lucas Velázquez (1817-1870)


Parlem de Música...

Anton Rubinstein (Vykhvatinec, Transnístria (República de Moldàvia), 28 de novembre de 1829 - Peterhof, Sant Petersburg, 20 de novembre de 1894) fou un compositor, pianista i director d'orquestra rus. Format primer per la seva mare, a l'edat de 9 anys esdevé alumne del cèlebre pianista francès Alexandre Villoin. Va rebre consells de Liszt a París, on actuà com a intèrpret. Comença una gira de concerts per diferents ciutats d'Europa. El 1844, amb la seva mare i el seu germà Nikolai, s'instal·la a Berlín, on estudia composició i teoria amb Siegfried Dehn i fa amistat amb Felix Mendelssohn i Giacomo Meyerbeer i la pianista espanyola Pilar Fernández de la Mora.

Luigi Premazzi - Rose Pavilion in the Lugovoi Park in Peterhof (c.1850)
Parc de Lugovoi a Peterhof, obra de Luigi Premazzi (1814-1891), pintor italià (2)

Després de passar per Viena, el 1848 s'establí a Sant Petersburg on es dedicà des d'aleshores a compondre, protegit per la duquessa Helena Pavlova. Fundà la Societat Russa de Música (1850) i fundà i dirigí el Conservatori de Sant Petersburg (1862-67 i 1887-90), on fou protector de molts compositors i cantants entre d'altres la mezzosoprano Yelizaveta Lawrosska i als pianistes i compositors Josef Hofmann i Albert Maria Eibenschütz. Deixà sis simfonies, quatre obertures per a orquestra, dues cantates, sonates per a piano (és cèlebre la seva Melodia en Fa per a piano), 14 òperes (El dimoni, 1875), 4 oratoris (Christus, 1888), etc. El seu llibre La música i sus representantes fou traduïda al castellà pel musicògraf mexicà Julián Carrillo Trujillo.

Font: En català: Anton Rubinstein (1829-1894) - En castellano: Anton Rubinstein (1829-1894) - In english: Anton Rubinstein (1829-1894) - Altres: Anton Rubinstein (1829-1894)


Parlem amb veu pròpia...

L'edició de cançons d'amor perses és peculiar per la exploració musical que Rubinstein fa de l'Orientalisme, una corrent artística i cultural característica del segle XIX i molt recurrent en pintura en autors com Gérome, Delacroix o el català Fortuny. Tanmateix, no és tant habitual en música i en el cas que ens ocupa serà dels pocs exemples que podrem trobar. En qualsevol cas, Rubinstein és un autor conegut internacionalment i habitual en el repertori no obstant, i parlant en nom propi, la seva música em resulta absolutament desconeguda ja que possiblement aquesta és la primera vegada que l'escolto conscientment. Per tant, i tenint en compte que no sóc la persona més indicada en relació al món de Rubinstein, parlaré en veu de les persones que han fet possible aquesta interessant edició, sota el títol de Persian Love Songs. La informació la podeu trobar aquí i concretament, i en nom del pianista Philipp Vogler, diu així:
"La primavera passada, fent una cerca a la Biblioteca de la Universitat de Música de Munich, em vaig trobar amb dos volums amb cançons del compositor rus Anton Rubinstein. Els volums, estaven enquadernats i amb una coberta de color verd fosc amb el nom "Leo Slezak" en relleu i amb fil d'or. Hélène i jo ja havíem gravat la cançó de Rubinstein "Morgenlied" per al nostre projecte artístic. El fet de saber que el gran tenor Leo Slezak, molt famós per les seves interpretacions líriques així com per les seves interpretacions de cançons, havia interpretat obres de Rubinstein va resultar molt curiós, així que vaig decidir endur-me a casa els dos volums per a ensenyar-li a Hélène.
Amb una copa de vi entre mans, ens vam proposar tocar el piano i cantar el primer dels volums. Vam començar amb les cançons Heine opus 32. A mesura que les anàvem descobrim l'emoció augmentava. Rubinstein es dóna a conèixer com a un compositor amb una riquesa d'idees que semblaven expandir-se amb cada cançó. El compositor de la famosa "Melodia en Fa" se'ns va aparèixer de sobte amb una nova llum: Rubinstein, òbviament, va ser molt educat amb la música i la literatura i molt influït pel classicisme.
Moltes cançons ens van recordar a Mendelssohn i altres a Schumann, i no obstant això, tenien un llenguatge musical propi. L'expressivitat de les cançons de Rubinstein es basava en una concentració en la forma musical molt clara.  
Aquest no era l'únic gran descobriment ja que encara en quedava un d'important: les cançons Perses opus 34. De la mateixa manera que altres compositors del segle XIX, Rubinstein va quedar gratament fascinat pel color exòtic de la poesia i de les possibilitats de crear sons exòtics. Però a diferència d'altres col·legues, ell va tenir èxit en la integració d'aquest sabor exòtic en el seu propi llenguatge musical, sense elements que sonessin estranys o artificials."
Pels enamorats de Rubinstein, deduiré, aquestes cançons poden resultar tant emocionants com per al pianista i per la soprano que les han recuperat de la foscor dels arxius de la biblioteca universitària on les van trobar. Personalment, no coincideixen en l'estètica i en la forma del meu estil musical. Tot i que aquest fet, evidentment, no ha de condicionar en absolut al lector ja que el gust, com les emocions, són subjectives, per sort. Ara bé, introduiré un element musical més proper a la meva singular filosofia musical i que possiblement m'ajudarà en l'intent de fer l'esforç en conèixer més a fons la música del compositor rus. Es tracta de la Obertura Der Turm zu Babel opus 80, una opera espiritual en un acte, basada en un text de Julius Rodenberg i publicada el 1869. La seva música, la seva poesia lírica i el seu record seran un bon motiu per a commemorar-lo en aquest dia tant especial!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...
Publicado por Paul Muad Dib 6 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)