JOMMELLI, Niccolò (1714-1774) - Missa pro defunctis (1756)

Obra de Giovanni Antonio Canal "Canaletto" (1697-1768), pintor italià (1)

- Recordatori de Niccolò Jommelli -

En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Giovanni Antonio Canal (Venècia, 7 d'octubre de 1697 - Venècia, 19 de abril de 1768) va ser un pintor italià. Canaletto va estudiar pintura i perspectiva amb el seu pare, un escenògraf de tradició barroca. La veduta (vista de la ciutat), una forma de pintar relativament nova i rara per a l'època, es va convertir en la seva especialitat. Els seus principals clients van ser aristòcrates anglesos de viatge per Europa, per a qui els seus quadres eren souvenirs de les vistes de Venècia, el Gran Canal, la cala de Sant Marc, innombrables escenes de regates i festivals aquàtics com el de la celebració anual de les Noces de Venècia i el Mar. La tècnica de Canaletto tenia totes les característiques venecianes tradicionals de lluminositat i color, a les quals va afegir una especial atenció, d'influència flamenca, pel detall clar i precís. Per l'enquadrament de les seves pintures va utilitzar la cambra obscura. Les seves primeres obres solen presentar, en colors foscos i densos, un ambient d'una humitat gairebé palpable sota un cel tempestuós. Les seves obres posteriors, a partir de 1740, quan comença a adquirir un estil de pinzellada més solta i imprecisa, representen escenes banyades per un sol brillant, amb un ric cromatisme realçat pels vermells i daurats. El 1746, després que la Guerra de Successió austríaca hagués reduït de forma dràstica l'afluència de visitants anglesos a Venècia, Canaletto va viatjar a Anglaterra. Allà va pintar molts paisatges i cases de camp abans de tornar a Venècia el 1755. Va ser triat membre de l'acadèmia de Venècia el 1763, encara que les obres dels seus últims anys van rebre cada vegada més crítiques pel seu estil superficial i per la repetició mecànica dels seus temes més coneguts. La qualitat que dóna a la textura de l'aire en les seves millors obres va esdevenir determinant per la pintura paisatgística del segle XIX. El seu nebot, Bernardo Bellotto, va ser també un important pintor de paisatges. Va morir a Venècia l'abril de 1768.

Font: En català: Giovanni Antonio Canal "Canaletto" (1697-1768) - En castellano: Giovanni Antonio Canal "Canaletto" (1697-1768) - In english: Giovanni Antonio Canal "Canaletto" (1697-1768) - Altres: Giovanni Antonio Canal "Canaletto" (1697-1768)

---

Parlem de Música...

Niccolò Jommelli (Aversa, 10 de setembre de 1714 - Nàpols, 25 d'agost de 1774) va ser un compositor italià, un dels que va tenir més renom dels molts compositors d'òpera de la seva època. Va estudiar amb el canonge Muzzillo de la Catedral de San Paolo de la seva ciutat natal Aversa, a Nàpols, amb Leonardo Leo i Francesco Feo, al Conservatori de S. Onofrio i al Conservatori de la Pietà dei Turchini. A partir del 1736 va ser mestre de capella del marquès d'Avalos, que es va convertir en el seu protector des de l'estrena, al Teatre Nuovo de Nàpols, de la seva òpera bufa l'Errore amoroso (1737), a la qual va seguir Odoardo (1738). L'èxit aconseguit amb aquestes obres va fer que escrivís per a diversos escenaris italians, com els de Roma i Bolonya. A partir del 1741, va ser membre de l'Acadèmia Filharmònica de Venècia, on l'alemany Johann Adolph Hasse el va nomenar director del Conservatori degli Incurabili (1743-1747). Entre els anys 1748 i 1750 va estar a Viena, on va col·laborar amb Metastasio i a Roma va ser nomenat mestre de capella adjunt de Sant Pere. A partir del 1753, va ser mestre de capella del duc de Wurtemberg a la cort de Stuttgart. Durant aquesta època va equilibrar la tradició italiana de l'òpera seriosa amb la tècnica instrumental alemanya i el teatre francès. Durant els seus anys d'activitat a Stuttgart va elevar la qualitat teatral de la ciutat, arribant a ser reconeguda a tot Europa. Durant aquesta època va compondre, entre altres obres, Fetonte (1753), Cantone in Utica (1754) i les noves versions de Enzio (1758) i de Didone abbandonatta (1763). El 1769 va abandonar la ciutat alemanya i va tornar a Aversa, on va compondre música de cambra i música religiosa, entre la que destaca un Miserere. Va morir a Nàpols l'agost del 1774.

Font: En català: Niccolò Jommelli (1714-1774) - En castellano: Niccolò Jommelli (1714-1774) - In english: Niccolò Jommelli (1714-1774) - Altres: Niccolò Jommelli (1714-1774) 

---

Parlem amb veu pròpia...

Niccolò Jommelli és un dels compositors destacats d'aquest 2014. El seu aniversari, inesperadament, ens està obrint una desconeguda porta a un univers musical d'una gran riquesa. Especialment pel que fa a música religiosa la qual (veure la darrera entrada de Jommelli en aquest espai) s'està configurant com una de les majors produccions del seu repertori. En aquest sentit, el seu Rèquiem o Missa pro defunctis en Mi bemoll major, escrit en una tonalitat peculiar en el segle XVIII, és mereix un punt i apart. En memòria i honor a la duquessa Maria Augusta de Württemberg, la mare de Carlo Eugenio Duc de Roma, Jommelli el va compondre el 1756, per tant, l'hem de situar, amb matisos, en l'època musical clàssica. La introducció marca la pauta solemne en una missa amb una marcada barreja d'estils, comprensible en relació al context pre-clàssic i barroc. Parts operístiques (soprano en el Benedictus i baix en el Tuba mirum) es juxtaposen amb trams d'estricte contrapunt, un d'ells amb una esplèndida doble fuga en el Pie Jesu. Per a quatre veus, soprano, tenor, alt i baix, i orquestra, Jommelli el va escriure durant la seva estada a la Cort Würtemberg a Sttutgart. L'obra reflecteix la reacció serena i contemplativa de la mort amb moments de certa pompositat sense perdre la compostura. Curiosament, tot i que molts de nosaltres relacionem a Jommelli amb l'òpera, va ser precisament el seu Rèquiem l'obra més internacional del seu repertori. Fins a 80 manuscrits diferents de la seva partitura s'han localitzat arreu d'Europa sent, durant la segona meitat del segle XVIII, el Rèquiem més interpretat i famós i comparable al que va significar, durant el segle XIX, el Rèquiem de Mozart. I això tenint en compte que notables compositors com Hasse, Zelenka, Werner, Heinichen o Martini, per citar-ne alguns, havien escrit misses de difunts meravelloses. Sorprenentment, fins aquest any de celebració, no havíem tingut la fortuna de gaudir, en bones condicions, d'aquesta impressionant obra d'un Jommelli que darrerament no ens deixa de sorprendre!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Susanna Martin (soprano); Britta Schwarz (contralt); Virgil Hartinger (tenor); Raimund Nolte (bass); Chor und Orchester der Ludwigsburger Schlossfestspiele; Reinhard Goebel (conductor)
RECICLASSICAT: JOMMELLI, Niccolò (1714-1774)
IMSLP: Niccolò Jommelli (1714-1774)
CPDL: Niccolò Jommelli (1714-1774) 

SPOTIFY: No disponible

PEZ, Johann Christoph (1664-1716) - Concerto Grosso & Passacaglia

Obra d'Abraham Govaerts (1589-1626), pintor flamenc (1)

- Recordatori de Johann Christoph Pez -

En el dia de la celebració del seu 350è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Abraham Govaerts (Antwerp, 1589 - 9 de setembre de 1626) va ser un pintor barroc flamenc especialitzat en paisatges de petit format en un estil i metodologia propers a Jan Brueghel "el vell" i a Gillis van Coninxloo. Ben aviat es va convertir en mestre del Gremi de Sant Lluc d'Antwerp (anys 1608-1609) on es va dedicar a la docència tot instruint pintors com Alexander Keirincx. Els seus paisatges són sovint al·legòrics, plens de motius mitològics o bíblics i en forma de petites històries. Una particularitat destacable dels seus quadres va ser que les figures humanes sovint eren pintades per altres pintors, especialment per membres de la família Francken. Va morir el setembre de 1626.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Abraham Govaerts (1589-1626) - Altres: Abraham Govaerts (1589-1626)

---

Parlem de Música...

Johann Christoph Pez (Munich, 9 de setembre de 1664 - Stuttgart, 25 de setembre de 1716) va ser un compositor i cantant alemany. La relació familiar amb Munich va ser estreta, especialment amb la Peterskirche, on va aprendre cant coral. A partir del 1675, va entrar al col·legi dels Jesuïtes de Munich on va desenvolupar un feina destacada en el seu cor i orquestra. Va cantar sovint com a tenor i va assolir el càrrec de director del cor de la Peterskirche. Tanmateix, la prohibició del nou estil modern barroc, en favor del cant pla i polifònic renaixentista, va obligar Pez a canviar d'aires tot establint-se a la Cort de Munich com a músic de cambra. El seu protector, l'Elector Max Emanuel, el va enviar a Roma (anys 1689-1692) per tal d'aprofundir en l'estudi de Corelli, Carissimi i contemporanis. Des d'allà va tornar a Alemanya, concretament a Bonn, on va reorganitzar la vida musical al servei de l'Arquebisbe i Elector de Koln, Joseph Clemens. El 1696 va rebre el títol oficial de mestre de capella tot i que el 1701 va haver d'emigrar a Munich per l'esclat de la Guerra de Successió. A partir d'aleshores es va dedicar a compondre música d'església en el seu càrrec de Kapellmeister a la Cort de Württemberg. Va morir a Stuttgart el setembre de 1716.

Religiosa:

Publicades a Augsburg.
- Prodromus optatae pacis, sive Psalmi de Dominicus e Beata Virgini in officio vespertino, 8vv, 2 vn, va, bc (org), op.2 (1703)
- Jubilum missale sextuplex, 8vv, 2 vn, va, bc (org) (1706); 1 in W
- Corona stellarum, 1v, 2 vn, bc, op.4 (1710); 3 cants. in W

Vocal profana:

- Il giudizio di Marforio (festa da camera), 1695
- Trajano, imperator romano, 1696 (Bonn, 1699); W
- Il riso d’Apolline (serenata teatrale), 1701
- Fileno e Silvia (cant), ?D-Bsb
- Speculum vanitatis, sive Bononius; Abdolonymus christianus: in P.F. Lang, Theatrum solitudinis asceticae (Munich, 1717)
- In solo Deo unica quies, 1684; Viriles constantia, 1686; Jonathus Machabaeus, 1686; Matthias e captivo rex, 1702; Guilelmus e Duce, 1703; Aquitaniae Eremita, 1703; Tamerlanes, 1706: all lost

Instrumental:

- Duplex genius … 12 constans symphoniis, 2 vn, archiviola, bc (Augsburg, 1696; also pubd as op.1, 1701); W
- Sonate da camera … Several Suites of Overtures and Airs, parte I, 1/2 fl, bc, (London, ?1710)
- 1 sonata, 2 vn, bc, in Harmonia mundi (London, 1707); 1 work, 2 fl, in Choice Italian and English Music (London, 1709); 1 sonata, fl, bc, in 10 Sonates (Amsterdam, c1710)
- Conc. pastorale, 2 fl, 2 vn, 2 va, bc, W; 3 suites, kbd, A-Wn; other MSS of inst music in ?D-Bsb, Dlb, ROu

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Johann Christoph Pez (1664-1716) - Altres: Johann Christoph Pez (1664-1716)

---

Parlem amb veu pròpia...

La música de Johann Christoph Pez, autor que va viure la major part de la seva existència a Alemanya, mostra una forta influència italiana fruit dels tres anys d'estudi a Roma però també dels contactes que va mantenir amb italians que es van formar a Munich. Tanmateix, el referent principal de Pez va ser Johann Caspar Kerll, format a Itàlia amb Carissimi i Frescobaldi. Cal, no obstant, diferenciar la música instrumental, propera a Corelli en els trio sonatas i a Lully en les formes concertants i suites, de la música religiosa. Aquesta és més propera a la del seu col·lega Rupert Ignaz Mayr amb qui va compartir vida a Munich. Malauradament, i de moment, no s'ha publicat cap edició que faci referència a la seva obra sagrada tot i existir un parell de misses (Missa in A, editada per Carus, i Missa Sancti Josephi) i un llibre de salms. Avui recuperarem el repertori més conegut de Pez, aquell que fa referència a la seva obra instrumental (aquesta va viure una petita edat d'or a principis del segle XX gràcies a la divulgació duta a terme per l'editora Bertha Antonia Wallner). Amb el temps la seva presència s'ha diluït en favor d'altres compositors. Ara bé, el seu redescobriment ens obre una finestra a una música virtuosa, plena de matisos, ressò de sonoritats italianes i franceses i bullent de detalls. El Concerto grosso R.18 (R de Rostock, la ciutat on es va publicar) és una instantània del seu interès per l'art francès tot i saber, amb relativa certesa, que Pez no va trepitjar França. Moviments com aries, minuets, bourre o xacona hi són presents. L'acompanyarà una preciosa transcripció per orgue de la Passacaglia de la seva Overture en Sol menor. La seva figura, lluny de representar un epígraf anecdòtic i marginal, és la d'un compositor d'una solvència i d'un art comparable al de molts contemporanis a qui avui, molts de nosaltres, venerem!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Laura Cerutti (organ)
INTÈRPRETS: Les Muffatti, Peter van Heyghen
RECICLASSICAT: PEZ, Johann Christoph (1664-1716)
AMAZON: Les Muffatti – Pez: Ouvertures - Concerti
PRESTOCLASSICAL: Laura Cerutti – Pez, J.C.: Overtures / Concerto Sinfonia in A Minor

IMSLP: Johann Christoph Pez (1664-1716)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Les Muffatti – Pez: Ouvertures - Concerti

SPOTIFY: Laura Cerutti – Pez, J.C.: Overtures / Concerto Sinfonia in A Minor



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

TEBALDINI, Giovanni (1864-1952) - Complete Organ & Sacred Music

Obra de William Holman Hunt (1827-1910), pintor anglès (1)

- Recordatori de Giovanni Tebaldini -

En el dia de la celebració del seu 150è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

William Holman Hunt (Londres, 2 d'abril de 1827 - Londres, 7 de setembre de 1910) va ser un pintor britànic i un dels fundadors de la Germanor Prerafaelita. Tot i estudiar a la Royal Academy of Arts, va rebutjar l'estil imposat pel seu fundador, Sir Joshua Reynolds. Va fundar en 1848, juntament amb Dante Gabriel Rossetti i John Everett Millais, la Germanor Prerafaelita, associació que propugnava una tornada a l'espiritualitat i sinceritat de l'art, menyspreant la pintura acadèmica, que consideraven una mera repetició de clixés. Per a això, proposaven inspirar-se en els primitius italians i flamencs del segle XV, anteriors a Rafael. Les obres d'Hunt no van tenir al principi massa èxit, sent qualificades per la crítica de lletges i pobrement executades. En els començaments de la seva carrera el seu interès pel realisme el va dur a pintar diversos quadres que reflectien escenes de la vida quotidiana tant en el camp com en la ciutat, tals com Pastor veleidos (The Hireling Shepherd, 1851) o El despertar de la consciència (The Awakening Conscience,1853). La fama li va arribar amb les seves obres de temàtica religiosa, com La llum del món (The Light of the World). Va viatjar a Palestina amb l'objecte de documentar-se sobre el terreny per a realitzar obres religioses com El boc expiatori (The Scapegoat, 1854), Crist trobat en el temple (The Finding of the Saviour in the Tempere, 1860) i L'ombra de la mort (The Shadow of Death, 1873), així com per a pintar diversos paisatges de religiosos. Totes les seves pintures concedien una gran atenció al detall i mostraven un color viu i un elaborat simbolisme religiós, sovint inspirat en els textos bíblics. El seu treball va rebre la influència dels escrits de John Ruskin i Thomas Carlyle; com ells, Hunt creia que el món podia ser desxifrat com un sistema de signes visuals. Per Hunt, la tasca de l'artista consistia a revelar la correspondència entre signe i realitat. De tots els components de la Germanor Prerafaelita, va ser Hunt el que va mostrar més fidelitat als seus plantejaments al llarg de tota la seva vida. Va morir a Londres el setembre de 1910.

Font: En català: William Holman Hunt (1827-1910) - En castellano: William Holman Hunt (1827-1910) - In english: William Holman Hunt (1827-1910) - Altres: William Holman Hunt (1827-1910) 

---

Parlem de Música...

Giovanni Tebaldini (Brescia, 7 de setembre de 1864 - San Benedetto del Tronto, 11 de maig de 1952) va ser un compositor i director italià. Va estudiar al Conservatori de Milan amb Panzini i Ponchielli (anys 1883-1885) i amb Haller i Haber a la Kirchenmusikschule de Regensburg (1888). Va ser també mestre a la Schola Cantorum de la Basílica de Sant Marc de Venècia (anys 1889-1893), mestre de capella de la Basílica de Sant Antoni de Padova (1894), director del Conservatori de Parma (anys 1897-1902) i director musical a la Santa Casa de Loreto (anys 1902-1924). El 1925 es va especialitzar en l'estudi de la música de Palestrina al Conservatori de Nàpols i el 1932 es va convertir en director del Ateneo Musicale de Genoa. Va treballar, així mateix, com a historiador i especialment com a compositor. En aquest sentit va escriure nombrosa música d'església i per orgue. No obstant, també va ser autor de música de cambra i orquestral si bé aquesta va tenir poc ressò al llarg de la seva carrera. Va promoure la investigació acadèmica i la promoció del moviment Cecilian per la reforma de la música eclesiàstica. Va ser un actiu important pel que fa a la divulgació de la música italiana religiosa dels segles XVI i XVII. Va ser el fundador de La scuola veneta di musica sacra (1892). Va morir a San Benedetto del Tronto, el maig de 1952.

Va ser autor de les publicacions següents:

- "La musica sacra in Italia" (Milan, 1893).
- "G.P. da Palestrina", RMI, i (1894), 213-39.
- "L’archivio musicale della Cappella antoniana in Padova" (Padua, 1895).
- "Il motu Proprio di Pio X sulla musica sacra", RMI, xi (1904), 578–619.
- "La musica sacra nella storia e nella liturgia" (Macerata, 1904).
- "Telepatia musicale: a proposito dell’Elettra di Richard Strauss", RMI, xvi (1909), 400–12.
- "L’archivio musicale della Cappella lauretana" (Loreto, 1921)

Font: En català: Giovanni Tebaldini (1864-1952) - En castellano: Giovanni Tebaldini (1864-1952) - In english: Giovanni Tebaldini (1864-1952) - Altres: Giovanni Tebaldini (1864-1952)

---

Parlem amb veu pròpia...

Tebaldini va ser un compositor d'una època diferent de la que el va veure néixer. Proper a l'escola romana, per tant, a l'herència directa de Palestrina, va ser un personatge d'una elevada cultura i il·lustració que va dedicar íntegrament la seva existència a la direcció musical, en els diversos càrrecs que va desenvolupar, a la composició, a l'estudi i a la divulgació. Compromès fermament amb el moviment Cecilià, la seva música recorre la polifonia més característica del renaixement italià. Així mateix, va ser un autor polifacètic ja que també, i gràcies a la seva solvència amb instruments com el piano, va poder desenvolupar una experimentada i virtuosa carrera amb l'orgue, instrument al que va dedicar la majoria de les seves composicions. Els exemples d'avui, en una edició íntegra al seu nom, exploren algunes de les obres més importants del seu repertori, per a orgue sol i orgue amb acompanyament coral. D'aquestes, m'han semblat interessants l'interludi d'orgue "Alleluia" de la seva Missa de Commune Martyrum, l'extens Six Versets d'Orgue en base a l'himne Ave Maris Stella, per a cant pla i orgue, el Comunione per a orgue i la cantata religiosa per orgue i cor Quare fremuerent gentes. Contemporani i proper a Lorenzo Perosi, Tebaldini és considerablement més desconegut. Aquesta interessant edició, punt d'inici i final pel que fa a referències discogràfiques, és suficient, qualitativament parlant, per donar la benvinguda a Tebaldini en aquest espai!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Giulio Mercati (organ); Coro Costanzo Porta; Antonio Greco (conductor)
TACTUS: Tebaldini: Complete Organ Works - Sacred Choral Music

IMSLP: Giovanni Tebaldini (1864-1952)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Giulio Mercati – Tebaldini: Complete Organ Works - Sacred Choral Music

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

HAYDN, Johann Michael (1737-1806) - Missa in Honorem Sancti Cyrilli et Methodii

Obra de François-André Vincent (1746-1816), pintor francès (1)

---

Parlem de Pintura...

François-André Vincent (París, 30 de desembre de 1746 - París, 3 d'agost de 1816) va ser un pintor neoclàssic francès. Va ser alumne del seu pare, el miniaturista François-Élie Vincent, professor de l'Acadèmia de Sant Lluc de París i més tard de Joseph-Marie Vien. Va guanyar el Premi de Roma del 1768, i es va instal·lar a Itàlia entre els anys 1771 i 1775. Després de tornar a París va ser admès a la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura el 1777 i a partir d'aquesta data va exposar regularment a la sala d'exposicions de París. El 1790 Vincent va ser contractat com a mestre dibuixant per Lluis XVI de França. El 1799 es va casar amb Adélaïde Labille-Guiard, pintora de gran fama i talent que havia estat instruïda en la seva infantesa pel pare de François-André. Considerat com un dels principals representants de l'escola neoclàssica i un dels principals rivals de Jacques-Louis David, va ser ràpidament eclipsat per la força creativa de David. Durant la Revolució Francesa els seus ideals monàrquics el van enfrontar a David i als revolucionaris. Vincent va ser un dels primers membres de l'Acadèmia de Belles Arts de França, que va reemplaçar a la Reial Acadèmia el 1795. Al final de la seva vida la seva activitat professional va decaure sensiblement per problemes de salut, tot i així, després de la seva mort, va seguir rebent honors oficials.

Font: En català: No disponible - En castellano: François-André Vincent (1746-1816) - In english: François-André Vincent (1746-1816) - Altres: François-André Vincent (1746-1816)

---

Parlem de Música...

Johann Michael Haydn (Rohrau, 14 de setembre de 1737 - Salzburg, 10 d'agost de 1806) va ser un organista i compositor austríac, germà petit de Joseph Haydn. Va ser un compositor molt prolífic (més 800 obres) en diferents gèneres i especialment admirat per la seva música sacra. Va néixer a Rohrau, a la riba del riu Leitha, proper a geogràficament a la frontera entre Àustria i Hongria. Amb 8 anys va viatjar a Viena on va entrar a formar part del cor de la Catedral de Sant Esteve en un temps en què el mestre de capella era Georg Reutter. Amb 12 anys va compaginar els seus estudis corals i acadèmics amb la feina d'organista suplent de la catedral tot escrivint les primeres obres. El 1753, el canvi que va produir la seva veu, el va fer desistir del cor. Probablement, va entrar en contacte amb el seminari Jesuïta on va progressar ràpidament en el coneixement de la llengua llatina i amb la literatura clàssica. En aquell temps va continuar exercint d'organista amb Albrechtsberger. També va estudiar les obres de Johann Fux, el compositor més conegut a Viena aleshores. També va estudiar a Bach, Händel, Graun i Hasse. En aquells primers anys va compondre especialment música religiosa: Nombroses misses, lletanies, himnes, etc. Ràpidament, la seva fama va créixer i la seva obra es va exportar arreu d'Àustria i Moràvia entre els anys 1759-1763.

El 1757 va viatjar de Viena a Grosswardein (Oradea, Romania). Allà hi va romandre fins el 1765, any en què Dittersdorf el va succeir com a mestre de la Hofkapelle. La Missa SS Cyrilli et Methodii (1758) va ser una de les grans obres que va compondre a Grosswardein. En aquell temps Haydn ja havia escrit 15 simfonies, 14 misses, divertimentos, partites i alguns concerts així com nombrosa obra religiosa per a cor a quatre veus i orquestra. El 1762 va fer una visita fugaç a Viena on un programa de concert d'aleshores cita una "Composition du S.r Michel Hayde". L'Arquebisbe de Salzburg, Sigismund Christoph, i el seu nebot Vinzenz Joseph Schrattenbach, van sentir interès per aquell jove compositor i el van recomanar a la cort de Salzburg. Durant els anys 1750-1760 el seu nom era àmpliament conegut arreu d'Àustria fins i tot amb major intensitat que el seu propi germà Joseph Haydn. El 1762, la mort de Johann Ernst Eberlin, va propiciar la reorganització musical a Salzburg i va precipitar el nomenament de Michael Haydn com a Konzertmeister de Salzburg, el càrrec musical més important de l'Arquebisbat de Salzburg. Entre els col·legues d'Haydn cal destacar a Leopold Mozart, A.C. Adlgasser, G.F. Lolli i posteriorment a Wolfgang Amadeus Mozart.

El 14 d'agost de 1763 va assumir, oficialment, el seu nou càrrec que implicava les funcions d'organista, violinista, direcció del cor i composició a la Catedral de Salzburg. En aquell temps, a banda de la regular interpretació i direcció, va compondre obres teatrals dramàtiques sacres i seculars per a la Universitat Benedictina. Entre aquestes cal citar Die Schuldigkeit des ersten Gebots (1767), una obra teatral creada per Haydn amb la col·laboració d'Adlgasser i d'un Mozart de només 11 anys. El 17 d'agost de 1768 es va casar amb Maria Magdalena Lipp (1745-1827) i van anar a viure en un pis propietat de l'Abadia de Sant Pere, coordenada important en la vida d'Haydn. L'únic fill que Haydn va tenir, Aloysia Josepha, va morir abans de complir l'any d'edat. L'entronació, el març del 1772, del nou arquebisbe Hieronymus, Comte de Colloredo, va condicionar la nova vida musical de Salzburg. La limitació de les activitats musicals en el teatre universitari, tancat definitivament el 1778, van motivar grans canvis en la vida d'Haydn. No obstant, va conservar el càrrec de mestre de capella i va assolir un nou càrrec d'organista, el 1777, a la Dreifaltigkeitskirche, fruit de la sobtada mort d'Adlgasser. Una posició sol·licitada per Leopold Mozart pel seu fill Wolfgang. Aquesta circumstància adversa per la família Mozart va desencadenar el recel de Leopold vers Michael Haydn.

Aquell va ser un dels períodes més creatius de Michael Haydn amb obres com el famós Rèquiem Pro defuncto Archiepiscopo Sigismundo (1771), la Missa S Hieronymi (1777) i la Missa de S Aloysii (1777). El 1782 va assumir el càrrec d'organista de la cort. En motiu de la commemoració del 1200 aniversari de l'Arquebisbat, el comte Colloredo va publicar una carta pastoral que, entre moltes altres coses, era la primera d'una sèrie de proclames dirigides a simplificar els serveis de l'església. Com a resposta, Haydn va compondre, entre els anys 1783-1791, un centenar de parts de missa en un estil homòfon simple. En aquella dècada Haydn va escriure també 20 noves simfonies. Aquestes van arribar a mans de Mozart, en aquell temps a Viena, que les va estudiar en profunditat. També va compondre, el 1786, la descomunal Missa a due cori (Missa Hispanica) per la cort espanyola. Van ser temps de relativa calma per Haydn a Salzburg. A partir del 1790 Haydn es va convertir en professor de composició. Alguns dels seus alumnes van ser G.J. Schinn (mestre musical a la Hofkapelle de Munich on es va difondre la música de Michael Haydn durant gran part del segle XIX), Anton Diabelli (en posterioritat va publicar gran part del catàleg religiós d'Haydn), Segismundo Neukomm (va exportar al Brasil la música religiosa d'Haydn) i C.M. von Weber va estudiar contrapunt i harmonia amb ell (1797).

Al final de la seva vida, Haydn va fer dos viatges a Viena. El primer el 1798 i el segon motivat pel saqueig que els soldats francesos van fer a casa seva el 1801. Aquell mateix any va compondre la gran Missa Sancta Theresia en honor a la visita que va fer a l'emperadriu Maria Teresa. El 1801 va rebre l'encàrrec d'assumpció del lloc de mestre de capella del príncep Nicolau Esterházy, un càrrec que va acceptar a contracor. Va viure a Viena fins pocs mesos abans de la seva mort. Emulant a Mozart, va iniciar la composició d'un rèquiem (MH.838), encarregat per la pròpia emperadriu, que no va poder finalitzar. Abans de morir va decidir tornar a Salzburg, la ciutat que l'havia vist créixer i consolidar, on va traspassar el 10 d'agost de 1806. Franz Schubert, que no va coincidir amb ell, va expressar la profunda admiració per la seva música religiosa. ETA Hoffmann va admirar de tal forma a Michael Haydn que va deixar escrit que possiblement va ser el més delicat i brillant compositor d'església del segle XVIII. Werigand Rettensteiner (1751-1822) va descriure a Haydn, en la seva biografia, com "el gran, únic i inimitable mestre musical religiós".

Font: En català: Johann Michael Haydn (1737-1806) - En castellano: Johann Michael Haydn (1737-1806) - In english: Johann Michael Haydn (1737-1806) - Altres: Johann Michael Haydn (1737-1806) 

---

Parlem amb veu pròpia...

Viena, Grosswardein i Salzburg, en aquest ordre, van ser les principals ciutats on Johann Michael Haydn va viure i treballar al llarg dels seus 69 anys de vida. La seva carrera, actualment a l'ombra de la del seu germà Joseph Haydn, va ser molt prolífica i la seva persona va gaudir del respecte i dels reconeixement unànime de prínceps, reis i arquebisbes. De les tres coordenades clau de la seva vida, avui explorarem la més desconeguda de les tres. Grosswardein en el seu nom en alemany, Oradea en el seu topònim romanès o Nagyvárad en hongarès, va ser la ciutat on Haydn va treballar, sol·licitat pel seu bisbe Adam Patachich, entre els anys 1757 i 1765. En aquell temps, d'intricades polítiques i divisions territorials, la ciutat d'Orodea (actualment a Romania) formava part del Regne d'Hongria i el seu nou bisbe, nomenat el 29 d'agost de 1759, va promoure ràpidament la vida cultural i especialment la creació musical tot fent-se rodejar de bons músics pel bon desenvolupament de la litúrgia. Recordem que el substitut de Michael Haydn va ser, ni més ni menys, que el reconegut mestre Von Dittersdorf.

Per tant, el paisatge i l'escenografia amb la que va treballar Haydn va ser generosa ja que el bisbe va posar els mitjans i els recursos necessaris per tal que, i en paraules de l'incansable viatger i compositor Charles Burney, "tot ofici religiós es realitzés amb música". La condició del bisbe, a banda de proveir de la logística necessària a la demanda dels músics i compositors, va ser la d'imposar el nou estil clàssic vienès, en boga en aquell temps. La influència que Patachich tenia arreu del territori hongarès i per extensió alemany va motivar a Haydn a compondre un gran nombre d'obres de les que destaquen 5 Misses, 1 Te Deum, 6 Salve Regina, 12 seqüències, 1 himne, 2 ofertoris, 2 motets, un Ave Maria i una secció completa de Vespres. L'evidència, observant el repertori d'Haydn és clara, la música religiosa era un requisit essencial pel bisbe d'Oradea. De tot aquest conjunt d'obres, la més important va ser la primera gran missa d'Haydn, la que va compondre el 1758 i amb només 21 anys.

Vista de Großwardein (Oradea, c.1650), obra de Matthäus Merian (1593-1650), gravador suís

Efectivament, la Missa in Honorem Sancti Cyrilli et Methodii, amb número de catàleg MH 13, i escrita per a quatre solistes SATB, cor SATB i gran orquestra, és la primera gran obra religiosa del que seria, posteriorment, un dels repertoris religiosos més importants de la història del classicisme. Descomunal i solemne, el primer compàs del cor en el Kyrie, amb l'acompanyament de violins i el ressò de les timbales, ja marca la pauta de la filosofia musical d'una obra reminiscent, encara, del barroc més tardà. Tots els moviments de la missa presenten recursos que demostren el talent innat i les habilitats d'Haydn en el terreny religiós. El Gloria, amb el moviments diferenciats (Et in terra pax, Laudamus Te, Gratias, Qui Tollis, Quoniam, Cum sancto), recorre passatges de virtuosisme líric amb esplèndids corals. L'exemple del Gratias, amb el cor entrant en mode polifònic i dramàtic contrasta amb la soprano i l'alto dialogant en el Domine Deus amb els violins d'una forma superba i simplement meravellosa abans de la tornada del cor que majestuosament tanca el moviment. Haydn, tot i la seva joventut, demostra amb aquests innovadors detalls fins a quin punt el seu art ja era extraordinari abans fins i tot de la seva brillant etapa a Salzburg.

En aquesta missa, encara i sorprenentment no editada en CD ja que és una gravació en directe, hi trobarem altres exemples de virtuosisme extrem. El Credo i la solemnitat amb què es presenta es quasi cinematogràfic, l'entrada del cor i la finalització del moviment amb les trompetes i el cor en un diàleg impossible són realment sorprenents. El Et Resurrexit i el Et in Spiritum tanquen un dels símbols apostòlics més importants de la missa. Sanctus, Benedictus i Agnus Dei conclouen una obra mestra incomprensiblement, tot i la decència interpretativa especialment instrumental i coral d'aquesta gravació, no recuperada amb el detall i la precisió que mereixeria. De fet, la sort i la casualitat poden ser aliats inesperats quan un es troba una missa, buscada personalment des de fa anys, amb la qualitat d'aquesta tot i ser una gravació en directe duta a terme a la llunyana Moravia i a l'església de Kostel Nejsvětější Trojice de Kežmarok un intempestiu dia indeterminat de 2012. Allà, pel que sembla, van decidir celebrar el 1150 (!) aniversari de l'arribada, l'any 862, de Ciril i Metodi a Moravia tot recuperant una de les poques misses existents i commemoratives d'aquests dos germans grecs nascuts a Tessalònica en el segle IX. Haydn, no sabem molt bé perquè, va creure convenient dedicar-los una missa. Per nosaltres, 250 anys més tard, aquest és un pertinent motiu per emocionar-nos i celebrar-ho. Allà on va i allà on s'escolta, Johann Michael Haydn és únic... Bones Vacances!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Michaela Kukurová (soprano); Andrea Nemecová (alto); Lukáš Šimonov (tenor); Stanislav Bartko (bass); Zbor Cantica Collegium Musicum (Martin); Canzona Neosolium (Banska Bystrica); Orchestra Camerata Novisoliensis; Pavol Tužinský (conductor)
RECICLASSICAT: HAYDN, Johann Michael (1737-1806) 

IMSLP: Johann Michael Haydn (1737-1806)

CPDL: Johann Michael Haydn (1737-1806)

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

CAPUZZI, Giuseppe Antonio (1755-1818) - Concerto (in F) for Double Bass

Obra de Thomas Gainsborough (1727-1788), pintor anglès (1)

- Recordatori de Giuseppe Antonio Capuzzi -

En el dia de la celebració del seu 259è aniversari de naixement

---

Parlem de Pintura...

Thomas Gainsborough (Sudbury, 14 de maig de 1727 - Londres, 2 d'agost de 1788) va ser un pintor anglès considerat com un dels grans mestres del retrat i del paisatge. Des de primerenca edat va mostrar habilitats artístiques i als 15 anys va anar a estudiar dibuix i gravat a Londres amb el gravador francès Hubert François Gravelot. Més tard va estudiar pintura amb Francis Hayman, pintor de temes històrics. A través de Gravelot, que havia estat deixeble del gran pintor francès Antoine Watteau, va rebre la influència d'aquest últim i, més endavant, també la d'artistes de l'escola flamenca i de la del pintor holandès Anthony van Dyck. Entre els anys 1745 i 1760 va viure i va treballar a Ipswich. Entre els anys 1760 i 1774 va viure a Bath, balneari costaner de moda, on va pintar nombrosos retrats i paisatges. El 1768 va ser triat membre de la Royal Academy of Arts i el 1774 el rei Jordi III el va convidar a pintar el seu retrat i el de la reina consort, Carlota Sofia. Aquest mateix any va fixar la seva residència a Londres. Va ser el pintor favorit de l'aristocràcia britànica i va aconseguir una gran fortuna amb els seus retrats. Va realitzar més de 500 obres de les quals més de 200 són retrats que es caracteritzen per la noble i refinada elegància de les figures, l'encant poètic i els colors freds, principalment verds i blaus, de pinzellada solta, prima i llarga en el seu traç. Les seves obres estan imbuïdes de malenconia poètica, efecte aconseguit a través d'una llum molt tènue, clara reminiscència dels paisatges flamencs del segle XVII que tant el van influir. 

Sovint va pintar els seus retrats a l'aire lliure. Per exemple, el retrat del Senyor i la Senyora Andrews (c.1750, National Gallery, Londres) mostra les figures en un paisatge i és un dels primers exemples de la capacitat de Gainsborough per fusionar dos gèneres diferents creant una obra d'art harmoniosa. El mateix es pot dir del Retrat de les germanes Linley (1772, Galeria de Pintura de Dulwich) en el qual els càlids colors de tardor del bosc es fonen amb els colors dels vestits de les germanes de tal manera que les cares semblen emergir de l'escenari que les envolta. Es creu que aquesta relació entre els éssers humans i la naturalesa deriva de l'obra literària d'Henry Mackenzie, que descriu l'home dels sentiments, i de Jean-Jacques Rousseau, que descrivia un amor apassionat per la natura. Gainsborough va pintar també paisatges sense figures, sobretot boscos o camps oberts i agrestes, entre els quals destaquen el Bosc de Cornard (1748) i El abeurador (c.1777), tots dos a la National Gallery. Altres dels seus retrats importants són Sara Buxton (1776-1777, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid), El metge Isaac Henrique Sequeira (Museu del Prado, Madrid), La família Baillie (1784), La senyora Siddons (1785) i el passeig matinal (1785-1786), aquests últims a la National Gallery. Destaquen també Perdita Robinson (1781, Col·lecció Wallace, Londres), L'honorable Francis Duncombe (c.1777, Col·lecció Frick, Nova York), La senyora Tenant (1786-1787, Museu Metropolità d'Art, Nova York). Moltes de les seves obres també es localitzen en diverses col·leccions privades. També va realitzar nombrosos dibuixos i gravats a l'aiguafort. Va morir el 2 d'agost de 1788 a Londres. 

Font: En català: Thomas Gainsborough (1727-1788) - En castellano: Thomas Gainsborough (1727-1788) - In english: Thomas Gainsborough (1727-1788) - Altres: Thomas Gainsborough (1727-1788)

---

Parlem de Música...

Giuseppe Antonio Capuzzi o Capucci (Breno, 1 d'agost de 1755 - Bergamo, 28 de març de 1818) va ser un violinista i compositor italià. Va estudiar violí amb Antonio Nazari, un alumne de Tartini, i composició amb el famós mestre Bertoni. El 1780 se'l situa a Venècia on va interpretar com a violinista en diversos teatres així com a la Basílica de San Marco. El 1796 va viatjar a Anglaterra on va compondre diverses obres teatrals, entre ells, el ballet La villageoise enlevée (Londres, 1797). El 1805 va tornar a Itàlia, concretament a Bergamo, on va treballar com a primer violinista de l'orquestra de la Basílica de Santa Maria Maggiore. També va exercir de professor i de director d'orquestra en el Teatro Riccardi (ara Donizetti). En aquell temps Capuzzi era molt ben considerat tant per la seva activitat docent com directiva. El seu repertori instrumental concertant va ser escrit durant la seva etapa veneciana. La música de cambra, els ballets i la música teatral van ser creades durant la seva etapa londinenca. En general, el seu estil és clàssic i d'arquitectura fàcil. Va morir a Bergamo el març de 1818.

OBRA:

Vocal secular:

Cefalo e Procri (favola in prosa con musica, A. Pepoli), Padua, 1792
Eco e Narciso (favola, 1, Pepoli), Venice, carn. 1793
1 bagni d’Abano, ossia La forza delle prime impressioni (commedia, 2, A.S. Sografi, after C. Goldoni), Venice, S Benedetto, carn. 1794
Sopra l’ingannator cade l’inganno, ovvero I due granatieri (farsa giocosa, 2, G. Foppa), Venice, S Moisè, 14 Jan 1801
La casa da vendere (farsa giocosa, 1, G.D. Camagna), Venice, S Angelo, 4 Jan 1804, arias I-Nc
Arias in GB-Lbl, I-Nc, PLcon
At least 20 ballets, all lost except La villageoise enlevée ou Les corsairs (London, 1797), and Clothilde, ducchessa di Salerno, rev. J. Weigl (Vienna, c1799)

Instrumental:

Sinfonia concertante, 2 vn, hn/va obbl, op.1 (Venice, c1790);
Conc., violone, orch, GB-Lbl;
5 vn concs., US-BE, I-Gl
18 str qts: [op.1] (London, 1780), op.2 (Vienna, 1780), [op.6] (Vienna, 1787);
6 str qnts, op.3 (Venice, ?after 1780);
[6] divertimenti, vn, b, 2 bks (Venice, c1790);
Concertone, various insts (Venice, c1784), ?lost;
Sonata, vn, vn acc. (Vienna, ?1804–5)

Font: En català: No disponible - En castellano: Giuseppe Antonio Capuzzi (1755-1818) - In english: Giuseppe Antonio Capuzzi (1755-1818) - Altres: Giuseppe Antonio Capuzzi (1755-1818)

---

Parlem amb veu pròpia...

Parlar de Giuseppe Antonio Capuzzi és fer-ho necessàriament en nom del seu Concert en Fa major per a contrabaix i orquestra. Curiosament, aquest concert va ser un dels primers de la història dedicats al contrabaix com a instrument solista i actualment s'ha interpretat en nombroses ocasions, de fet el podem trobar fàcilment a youtube en múltiples versions. Tanmateix, Capuzzi va ser un compositor prolífic en altres gèneres els quals, avui dia, malviuen en l'absolut silenci. En qualsevol cas, queda clar que pels intèrprets del contrabaix, instrument solista del concert, aquest compositor resulta prou conegut i estudiat. L'obra, de tres moviments, allegro moderato, andante cantabile i rondo allegro, és un dels pocs exemples existents d'obres concertants per a aquest instrument de corda sovint relegat a un paper secundari en simfonies o concerts. Dedicat a un tal Kavalier Marcantonio Montenigo, la partitura original es conserva al Museu Britànic, per tant, es creu que Capuzzi la va compondre durant la seva estada a Londres. La versió que escoltarem, per a piano i contrabaix, permet apreciar amb major detall la gravetat sonora del contrabaix amb el delicat contrast del piano. Tot i no ser una obra especialment extensa, és prou elegant com per recuperar-la en el dia de celebració d'un mestre que va gaudir l'admiració del públic del seu temps. Tenint en compte el seu repertori, seria desitjable una mirada més precisa i detallada al seu univers musical!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Mark Morton (contrabaix); Dianne Frazer Cross (piano)
AMAZON: Mark Morton – Thresholds Vol. 1

IMSLP: Giuseppe Antonio Capuzzi (1755-1818)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Mark Morton – Thresholds Vol. 1

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!