dimarts, 23 d’abril del 2013

SMYTH, Ethel (1858-1944) - Concerto for Violin, Horn and Orchestra

Giovanni Boldini - Still Life with Roses
Obra de Giovanni Boldini (1842-1931), pintor italià.


- En record del 155è aniversari del naixement d'Ethel Smyth -


Ethel Smyth (1858-1944) compositora anglesa nascuda a Londres. Sento una profunda admiració per Ethel Smyth i especialment per la seva voluntariosa i solidària labor per la igualtat i pel reconeixement del drets civils. Per tant, parlar-ne el dia en què commemorem el seu aniversari, amb independència del soroll immens de la diada de Sant Jordi, és un privilegi i un plaer. Alhora, com a compositora hem de situar-la a la cúspide de les més importants artistes postromàntiques del Regne Unit. Tot i així, i de moment, el seu llegat és desconsoladament poc conegut al nostre temps, sobretot a la nostra petita geografia. Nascuda en el sí d'una família en què el seu pare era oficial d'artilleria i en un temps en què la carrera militar gaudia de les atencions supremes, Smyth va menystenir el bel·licisme patern i va decantar el seu emèrit treball per l'art. Òbviament, la reacció paterna fou de neguit i de rebuig, per dir-ho suaument... En conseqüència, Smyth es va emancipar de la família amb 19 anys per anar-se'n amb la ferma idea d'estudiar i d'aprendre música a Alemanya, concretament al Conservatori de Leipzig. Hem de tenir present que la ciutat germanica, durant la segona meitat del segle XIX, era un dels centres culturals més actius d'Alemanya. Els concerts freqüents a la Gewandhaus, les òperes, les representacions musicals de Brahms, Clara Schuman o del futur mestre de Smyth, Txaikovski, alimentaven les ànsies d'una jove a la qual l'hi brillaven els ulls davant aquella inacabable bellesa. Avui, i per fer justícia al seu nom i contraposant-la a l'extensa producció simfònica i coral de la seva Missa en Re que recuperàvem fa uns mesos, ens delectarem amb un dels seus concerts. Parlem del Concert de trompa, violí i orquestra escrit l'any 1927. Un any proper al final de la seva carrera compositiva fruit, d'una banda del seu compromís social creixent i de l'altra, de la sordesa irremeiable que progressivament la incapacitava. De postulats moderns, és una amalgama de sonoritats romàntiques i postromàntiques de difícil encaix en un estil dominant. Hauríem de dir-ne estètica Ethel en una obra magna de tres moviments sota indicació d'Allegro moderato, Elegy adagio i Finale allegro. Representat per primera vegada el 5 de març de 1927, en el Queen's Hall de Londres i com a complement d'un programa artístic en què hi figuraven, també, el Preludi Lohengrin de Richard Wagner, el Concert de violí No.3 de Mozart i la Simfonia No.6 opus 23 de Miaskowsky. Anys més tard, concretament el 1947, l'articulista Harold Rutland escrivia l'anècdota següent: 
"Recordo molt bé la primera actuació del Concert per a violí, trompa i orquestra d'Ethel Smyth el 1929 (possiblement no recordava amb exactitud la data), en què la compositora el dirigia. Tot mirant a l'audiència des de la tribuna, Ethel ens va informar que en el curs de la interpretació, la trompa solista d'Aubrey Brain (el trompista solista del concert), realitzaria la increïble gesta de tocar dues notes alhora. El concert transcorria alegrement però instants abans del gran moment, Ethel va mirar de nou cap a nosaltres i va fer la mateixa senyal que Winston Churchill ja havia fet anys abans i mundialment famós, per indicar a l'audiència entusiasmada que el miracle estava a punt de succeir. "
Detalls històrics que dimensionen una fantàstica escriptora musical que va fer, amb determinació i a contracor del desig familiar patern, allò que sempre havia anhelat, dedicar el seu cor, esperit i esforç a la música. Avui al nostre petit país celebrem la diada de Sant Jordi, la festivitat per excel·lència de la primavera i en què, per un dia, es demostra el sentiment pacífic i literat d'una societat en procés constant de canvi però que sap mantenir tradicions saludables i romàntiques com les d'avui. Una de les meves propostes de cara a futures edicions i tenint en compte que avui es regalen roses i llibres indiscriminadament, seria la de promoure regalar dues roses. Una, la floral de sempre i l'altra, dibuixada, a la manera de la preciosa pintura de Boldini d'avui o amb la tècnica i el material que es vulgui... però pintada al cap i a la fi perquè potser faríem de Sant Jordi un dia en què les belles arts i les belles lletres siguin les protagonistes absolutes. Sens dubte, ambdues es mereixen un lloc privilegiat al nostre univers diari... Amb tot, evidentment, feliç i esplendorosa diada!

A la interpretació la trompa de Richard Watkins, el violí de Sophie Langdon i la batuta d'Odaline de la Martinez. 

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

BIOGRAFIA: Ethel Smyth (Londres, Regne Unit, 23 d'abril de 1944 - Woking, Surrey, 8 d'abril de 1944)
RECICLASSICAT: SMYTH, Ethel (1858-1944)
Publicado por Paul Muad Dib 6 comentarios

dilluns, 22 d’abril del 2013

TORELLI, Giuseppe (1658-1709) - Concerto Grosso

Felice Torelli - Diana and nymphs
Obra de Felice Torelli (1667-1748), pintor italià.


- En record del 355è aniversari del naixement de Giuseppe Torelli -


Giuseppe Torelli (1658-1709) compositor i violinista italià nascut a Verona. Tot i la mandra inherent a qualsevol dilluns, toca encendre els sentits i seguir amb la bona música ja que cada dia tenim un al·licient o altre per celebrar, artísticament, alguna cosa. Avui novament fixem-nos en el calendari i busquem, per la lletra T, el cognom Torelli el qual, evidentment, no haurem de confondre amb Corelli. Efectivament, un nou aniversari de naixement d'un dels innombrables autors de la nostra geografia veïna, aquella Itàlia que va engendrar tot un univers creatiu de cromatismes infinits. Torelli, germà de Felice Torelli, el pintor que ens il·lustra la música d'avui i fidel seguidor de l'estil del carismàtic i reconegut "Veronese", va començar a assimilar els coneixements teòrics i pràctics amb un bon mestre bolonyès de l'època, Giacomo Antonio Perti de qui precisament fa pocs dies en parlava en relació amb un dels seus esplèndids Oratoris. De música i estil acadèmicament italians, es va convertir en violinista de l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya per posteriorment assolir el càrrec de violista de l'orquestra de la Basílica de San Petronio. Ben posicionat durant uns bons anys a la ciutat italiana va iniciar, també, la seva labor compositiva. Alhora, i fruit de la dissolució de l'orquestra en la que treballava, va iniciar una sèrie de viatges que el van introduir, tot i que amb poques referències a la seva música, a una nova cultura musical, la germano-austríaca. Si bé abans comentàvem, de reüll, la no associació terminològica entre Torelli i Corelli, sí que procedeix fer-la ideològicament ja que ambdós representen, amb bona nota, la consolidació de la forma "concerto grosso" amb la que van fer fortuna en aquell impàs de finals del barroc i de principis del classicisme més fragmentat. Per tant, ja que el "concerto grosso" és una de les figures per definició de finals del barroc i en parlem en nom d'un dels seus principals ideòlegs, serà coherent fer-ne esment en un dia com el d'avui en què Torelli n'és el nostre admirat protagonista. Alhora, no hem de perdre de vista l'excel·lència amb què també sorprendria al món amb un altre gènere, el concertant amb la trompeta com a solista. Tot plegat ho aglutinarem en una sèrie de concertos grosso, de 1709, i de sinfonie (concerts) per a trompeta en una amalgama de música fulgurantment barroca. Una bona edició i una excel·lent interpretació que ens dimensiona a un autor el qual feia una temporada massa llarga que no l'hi donava l'oportunitat que mereix. Redescobriment en positiu en el meu cas en el dia de celebració del seu aniversari. Música enèrgica i virtuosa d'una època daurada a Itàlia en què la cultura, només cal contextualitzar els dos Torellis d'avui ja que un era pintor i l'altre músic, vivia en estat de gràcia permanent. Molts em mirarien amb recel però crec, amb la fermesa d'un melòman empedreït i de la parcialitat que això representa, que tot i la suposada "civilització" en la que vivim, seria saludable exportar el bon fer d'aquells segles daurats en què la humanitat, per un instant, va creure en la cultura d'una forma real i extraordinàriament efectiva!

 A la interpretació, el conjunt Collegium Musicum 90 amb la direcció al violí de Simon Standage.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

BIOGRAFIA: Giuseppe Torelli (Verona, 22 d'abril de 1658 - Bolonya, 8 de febrer de 1709)
Torelli: Concertos

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 5 comentarios

diumenge, 21 d’abril del 2013

FASCH, Carl Friedrich Christian (1736-1800) - Missa a 16 voci

Guercino - The Vocation of Saint Aloysius Gonzaga



Carl Friedrich Christian Fasch (1736-1800) compositor i clavecinista alemany nascut a Zerbt. Ja que dilluns passat iniciàvem aquesta setmana que avui finalitza amb un Fasch, el més conegut de tota una família de músics més o menys afortunats en aquest diumenge, i ja que tenim oportunament la possibilitat de fer-ho, la tancarem amb un altre Fasch, un de tan desconegut que possiblement aquesta sigui de les poques vegades que l'escoltarem. Fill del mestre contemporani del gran Bach, Christian Fasch va néixer en un context evidentment musical fruit de la potència artística del seu pare Johann Friedrich Fasch de qui dilluns en celebràvem, precisament, el 325è aniversari del seu naixement. Doncs bé, Fasch fill va procurar, també, dedicar-se a la música cosa que va poder fer tot i que no amb la solidesa del seu pare. Tot i així, va cultivar una carrera musical propiciada per Franz Benda, un contemporani i amic familiar que el va promocionar a la cort de Frederic el Gran. Allà i en companyia de Carl Philipp Emanuel Bach, va ocupar el càrrec segon, el primer estava a nom del Bach fill, de clavecinista de la capella del monarca. Possiblement, Christian Fasch hauria prescrit ràpidament amb el temps si no fos perquè va ser el fundador de l'Acadèmia de Cant de Berlin, una institució de referència i d'àmplia difusió des d'aleshores i fins als nostres dies. De fet, la Missa a 16 veus, escrita en una data entre 1780 i 1795 i absolutament diferenciada de la dels seus contemporanis clàssics de l'època, es diu que era de tal exigència que un dels motius pels quals va fundar l'Acadèmia de Cant fou, específicament, per donar-la a conèixer-la i per tal que pogués ser convenientment interpretada. Fos com fos, ens trobem amb una missa revolucionària pels temps que corrien, absolutament diferent a les grans misses que el classicisme, amb Mozart i els Haydn al capdamunt, ens tenia acostumats. Orgue en tonalitat menor i com a baix continuo acompanya les veus en una missa en què aquestes resulten determinants tan pel lluïment com per la correcta i exigent interpretació. Propera metodològicament a les misses romàntiques posteriors, Fasch crea una partitura sentimentalment molt emotiva i filosòficament propera a la voluntat misericordiosa de l'església a la que es dirigia. Luterana en la concepció, és de caràcter breu i de dos passatges, el Kyrie i el Gloria. I ja que Fasch fou molt bon clavecinista, i aprofitant que la missa és de curta volada, la introduiré amb una de les poques sonates de clavecí conservades del seu llegat, un preciós i ben desenvolupat andantino amb 7 variacions. El per què el repertori de Fasch és tan desconegut es deu, curiosament, al propi autor ja que pel que sembla va ordenar al seu fidel deixeble, Karl Friedrich Zelter, compositor i successor del mateix Fasch a l'Acadèmia de Cant de Berlín, que destruís la totalitat de la seva obra. Atac de bogeria o desconsideració per sí mateix... No ho sabrem, el fet és que per aquest motiu són tant poques les composicions disponibles d'un bon mestre del segle XVIII. Per sort, i sota alguna màniga, el mateix Zelter va conservar i posteriorment es va encarregar d'editar i publicar la preciosa missa que ens acompanya en aquest penúltim diumenge d'abril. Ho valorem sincerament i per agrair-li espero, ben aviat, poder fer honors al fidel deixeble que per un dia, no va fer cas al seu estimat mestre! 

 A la interpretació de la missa, el Kammerchor Stuttgart sota la direcció de Frieder Bernius.

 La sonata de clavecí interpretada per Christine Schornsheim.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Publicado por Paul Muad Dib 4 comentarios

dissabte, 20 d’abril del 2013

LOEWE, Johann Carl Gottfried (1796-1869) - Grand Piano Trio, Op.12

Luis Álvarez Catalá - The Costume Ball
Obra de Luis Alvarez Catalá (1836-1901), pintor espanyol.


- En record del 144è aniversari del decés de Carl Loewe -


Johann Carl Gottfried Loewe (1796-1869) compositor i baríton alemany nascut a Löbejün. Repassant la història discogràfica d'aquest espai m'he adonat, amb delit, que Loewe és un dels autors amb més referències, amb el pertinent permís dels de sempre, d'aquest bloc. Curiós, o no, tenint en compte que el principal univers de Loewe fou el Lied del qual, encara, no n'he parlat ni per aproximació en el seu cas. Per tant, i què vull dir amb això, que Loewe, tot i el que pugui semblar, també va ser un compositor instrumental amb veu i estil propi. Només cal fer una ullada breu a les edicions fins ara recuperades del seu repertori. Avui el fet de parlar-ne té a veure amb el calendari ja que commemorem l'aniversari del seu decés 144 anys després. La seva biografia, de la qual ja n'he parlat en edicions anteriors, té a veure amb la del seu contemporani Franz Schubert amb qui "competiria" en un gènere musical de gran repercussió al llarg del romanticisme alemany, el Lied. De fet, Loewe no gaudeix de la fama fruit dels seus treballs instrumentals sinó gràcies a les més de 400 cançons conservades i regularment interpretades del seu extens llegat. Ara bé, com a gourmets del gènere instrumental nosaltres deixarem de banda les cançons, moltes d'elles disponibles a Spotify, per a centrar-nos novament en la seva música de cambra. És d'aquesta forma que centrarem l'atenció en l'únic dels seus grans trios de piano recuperats fins ara. De fet, el seu Grand Trio en Sol menor opus 12 per a piano, violoncel i violí no és pròpiament un simple tercet de cambra ja que Loewe, amant de la poesia i de la fantasia literària, intenta crear una partitura talment com si ens volgués explicar una història. Hem de tenir present que la condició de cantant de Loewe i de director d'orquestra el situen un esglaó per sota d'aquells que globalment van dedicar el seu temps, de forma exclusiva, a la composició, per tant, la seva actitud a l'hora de compondre és menys ortodoxa i formal que la de molts dels seus coetanis més acadèmics. Aquest punt diferencial no desmereix en absolut el seu treball, ans el contrari, ja que imprimeix un marcat estil propi, més abstracte i més indeterminat en un trio de piano extens i de quatre moviments. Dissabte esplendorós que ens invita a sortir del cau domèstic per gaudir d'un Sol fulgurant i d'una naturalesa exuberant i en plena ebullició floral. Loewe també va ser una flor romàntica i de lirisme encisador. Instrumentalment, va viure als contraforts del protagonisme d'altres grans músics del seu temps. Per fortuna, un dels efectes col·laterals del nostre univers diari són els regals que ens ofereixen, de forma permanent, tot un exèrcit de directors, musicòlegs, intèrprets, aficionats, melòmans i autèntics buscadors de tresors que constantment, i en nom de la cultura, recuperen més i més partitures de totes les èpoques i cromatismes possibles. Les de Loewe en són un exemple que tant de bo tinguin continuïtat en el nostre temps i ben aviat puguem seguir gaudint de noves aventures al seu nom!

 A la interpretació el Göbel Trio Berlin.

 Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

Loewe: Grand Trio, Op. 12 - Beriot: Piano Trio No. 2, Op. 58

Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios

divendres, 19 d’abril del 2013

BOELY, Alexandre Pierre François (1785-1858) - Rorate Coeli

Jean-François Raffaëlli - Notre Dame
Obra de Jean-François Raffaëlli (1850-1924), pintor francès.


- En record del 228è aniversari del naixement d'Alexandre Pierre François Boëly -


Alexandre Pierre François Boëly (1785-1858) compositor i organista francès nascut a Versalles. Orientem la brúixola al Nord i situem-nos en el bulliu de París per a trobar-hi un dels seus actors protagonistes del segle XIX. Si bé el ressò immediat d'aquesta música ens obliga a situar-nos en un temps i en un espai allunyat al del romanticisme francès perquè Boëly, clarament, enfoca la mirada al passat en un recorregut nostàlgic indubtable. I tot plegat en un dia en què celebrem el seu aniversari, per tant, intentem desgranar els ets i uts de la seva vida i el per què aquesta fou, en gran part, amb la marxa endarrere posada... D'entrada, fixem-nos en la seva família nuclear. El seu pare, cantant i compositor de la Santa Capella de París, fou el primer interessat que Boëly seguís els seus passos. Conseqüentment, va motivar-lo decididament en aquest propòsit i per fer-ho va contractar el pianista Ignaz Ladurner que el va introduir, decisivament, en la música de Bach i Haydn. Alhora, i al mateix temps en què apassionadament introduïa els seus sentits en l'univers barroc i clàssic, assolia un nivell amb el piano superb que després desenvoluparia com a organista. Ara bé, el seu gust clàssic i barroc va limitar-ne la seva influència en un temps en què aquests estils, i més a la França napoleònica, dequeien en l'oblit. El seu caràcter auster i introvertit el van situar, tot i l'excel·lència amb què interpretava l'orgue, en un tercer pla allunyat conscientment de la llum de la fama. L'exemple d'un art que va desenvolupar amb un repertori extens, el trobarem en les magnífiques peces instrumentals i vocals del dia d'avui. Orgue, orgue i més orgue és la paraula clau quan parlem de Boëly ja que, se'ns dubte, és l'instrument que més bé defineix la seva música. La qualitat i la solvència amb aquest instrument és inqüestionable. Personalment, em resulta avassalladorament brillant la Fantasia i Fuga número 6 opus 18. Expressionisme francès en una tonalitat barroca i amb un sentiment clàssic perfectament documentats en la música per a orgue d'avui la qual ens introdueix, convenientment, en cadascun dels passatges litúrgics. D'entrada, un Rorate Coeli  per a veus i orgue d'una bellesa superlativa, fascinant i que hipnotitza des del primer instant. Seguidament, l'Alma redemptoris i l'himne Stupete gentes també per a veus i orgue. Cant pla que contrasta profundament amb un orgue majestuós i emocionant. Doble motiu de commemoració ja que no només el compositor d'avui celebra anys. Precisament, demà 20 d'abril, celebrem l'aniversari de Jean-François Raffaëlli, el pintor que ens il·lustra, amb la bella estampa parisenca, el paisatge musical d'aquest dia en què França n'és l'absoluta protagonista. Pintura i música s'entrellacen i multipliquen el constant plaer que la seva elegància transmet. Celebrem, doncs, ambdós aniversaris i donem la benvinguda als nostres veïns els quals possiblement devem, en termes generals, moltes més al·legories al seu honor de les que pensem!

A la interpretació les veus de l'Ensemble Gilles Binchois, sota direcció de Dominique Vellard i amb François Ménissier a l'orgue.

Gaudiu i compartiu!


Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

BIOGRAFIA: Alexandre Pierre François Boëly (Versalles el 19 de abril de 1785 - París el 27 de diciembre de 1858)

 Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Publicado por Paul Muad Dib 3 comentarios
Subscriure's a: Missatges (Atom)