- Recordatori de Joannes Carolus Diters von Dittersdorf -
En el dia de la commemoració del seu 214è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Anton Raphael Mengs (
Aussig, Bohèmia, 1728 -
Roma, 1779), va ser un pintor neoclàssic i teòric bohemi, que va desenvolupar bona part de la seva obra a Espanya. Nascut a Aussig (Bohèmia) el 1728, es va formar a Dresden sota la direcció del seu pare, Ismael Mengs, per viatjar més tard a Roma (1741) per tal de completar la seva educació artística. Pintor del rei
August III de Polònia des de 1746, va tornar de nou a Itàlia el 1748, on va alternar l'activitat artística amb la difusió de les seves idees estètiques de retorn a l'antiguitat clàssica (va escriure l'obra
Reflexions sobre la bellesa), establint-se definitivament a la ciutat el 1752, després de contraure matrimoni amb una italiana. El 1761 va pintar, en el sostre de la Villa Albani, a Roma, el fresc de
El Parnaso, que es va convertir en un manifest del neoclassicisme pel seu ús, evident, de solucions preses dels mestres del Renaixement, en particular de
Rafael. Aquell mateix any és cridat a Espanya, on romandria fins el 1769, essent nomenat Primer Pintor del rei
Carles III, per a qui va treballar en l'embelliment del Palau Reial. Els seus frescos freds, de colors esvaïts i desproveïts d'emoció, segons el gust de l'època, van triomfar sobre els de
Tiepolo, a qui Mengs va aconseguir superar. També va treballar com a retratista. Va tornar a Madrid entre 1774 i 1776, any en què, sentint-se malalt, va marxar a Roma on va morir el 1779. Va ser el pintor més famós i més ben considerat del seu temps i va exercir en els seus coetanis una influència notable. En l'actualitat, més que les seves obres històriques i al·legòriques, es valoren els retrats que va realitzar per nombroses corts europees. La seva repercussió en l'art espanyol va ser notable, especialment a la cort de Madrid. A la seva ombra varen despuntar els germans Bayeu,
Francisco i
Ramón Bayeu, i també va intervenir per a què
Goya obtingués una primera feina a la capital. Com a institució hereva de les col·leccions reals, el
Museu del Prado alberga un important grup de quadres d'aquest artista, majorment retrats si bé destaca una monumental
Adoració dels pastors, pintada sobre taula i recentment restaurada. L'
Acadèmia de San Fernando posseeix un retrat seu molt singular,
La marquesa de Llano, on el vestit tipus "maja" i l'expressió jovial alleugereixen l'efecte encartona habitual en els retrats neoclàssics. El Palau de Liria alberga altres obres seves, entre elles un Autoretrat.
Parlem de Música...
Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (
Viena, 2 de novembre de 1739 -
Neuhof, Bohèmia, 24 d'octubre de 1799) va ser un compositor i violinista austríac. Representant i fèrtil compositor del període clàssic vienès, es va sentir atret, des dels primers anys, per la música i va formar part amb el violí, sent nen encara, de la orquestra de l'església dels
Benedictins de Viena. Del 1751 al 1761, de la capella privada del
príncep d'Hildburghausen, i després de l'abolició d'aquesta capella (1761), de la orquestra del Hoftheater de Viena. Sense deixar aquesta plaça de mestre, va fer un viatge a Itàlia (1763) on va assolir un èxit notable com a violinista. El 1764 va acabar el seu contracte amb aquest teatre i va ocupar la plaça de mestre de la capella episcopal de Grosswardein. El 1769 va entrar al servei del bisbe príncep de Breslau a Johannisberg amb l'encàrrec d'organitzar-hi una capella: allà es va formar en l'art de la composició musical i aviat es va donar a conèixer a Viena amb l'execució de les seves pròpies obres. Els seus oratoris
Esther i
Hiob (1773 i 1786) van rebre molt bones crítiques arreu d'Europa. També va gaudir de gran reputació com a compositor instrumental (avui en dia és sobretot conegut per la seva música instrumental). Va escriure 32 òperes i singspiels, molts llibrets de les quals va escriure ell mateix. Va compondre també més de 120 simfonies i nombrosos concerts instrumentals: quartets, quintets, concerts de violí, piano, etc. En vida, el seu major èxit musical va ser l'òpera còmica singspiel,
Doktor und Apotheker, (1786), la qual va obtenir un gran èxit no solament a Alemanya, sinó també a Anglaterra, creant-li una popularitat superior a la del mateix Mozart i Haydn. Igual èxit mereixeren moltes de les seves últimes òperes, especialment
Hieronymus Knicker (1789). Tant bon punt va morir el comte
Schaffgotsch, el seu mecenes (1796), se l'hi va atorgar una mòdica pensió, insuficient per viure, però gracies al baró de
Stillfried, el qual el va adoptar en el seu castell de Bohèmia va poder gaudir de benestar i abundància, fins la fi dels seus dies. A banda de compositor i violinista, també se'l va conèixer com a escriptor d'obres com:
Brief ueber die Grenzen des Komischen und Heroischen in der Musik, i
Brief ueber die Behandlung italianischer Texte bei der Composition und ueber andere Gegenstaende. Pocs dies abans de morir va recitar al seu fill una interessant autobiografia que fou publicada a Leipzig el 1801. Va morir a Neuhof l'octubre de 1799.
Parlem amb veu pròpia...
Incredulitat és la paraula a l'adonar-me que Dittersdorf, bon amic de Mozart i Haydn, neoclàssic fins a la mèdula i a qui admiro profundament, no havia estat protagonista en aquest espai. Tot i aquesta relliscada, avui mateix intentarem esmenar, amb la major de les coherències i consistències possibles, aquest imperdonable greuge. Hi ho farem tot explorant el seu univers simfònic i concertant. Les simfonies escrites en base a Les Metamorfosis d'Ovidi (Publius Ovidius Naso, 43 a.C. - 17) són l'exemple perfecte i eloqüent del neoclassicisme del segle XVIII. L'al·legoria del que representen ens servirà per a contextualitzar perfectament el que va significar el classicisme il·lustrat i el seu permanent retorn als orígens de l'esplendor clàssica grega i romana. Dittersdorf, en un exercici musical d'exploració poètica, decideix posar música al text Les Metamorfosis d'Ovidi, un extens poema narratiu en quinze volums que descriu la creació i la història del món fent servir com a font la mitologia clàssica. Doncs bé, Dittersdorf, inspirat per aquesta gegantina obra, va decidir adaptar-la, l'any 1783, musicalment i en forma simfònica. En base a les sis primeres històries contingudes a les Metamorfosis, va escriure sis simfonies clàssiques en la concepció però ideològicament més properes a les heterodoxes simfonies de Carl Philipp Emanuel Bach que a les dels seus contemporanis Mozart, Haydn o Vanhal, a qui coneixia molt be, o a les de la potent Escola de Mannheim. En certa forma, assoleixen l'objectiu de la fantasia literària en la qual s'inspiren. Evidentment, no escoltarem les sis simfonies, sinó que he seleccionat la Simfonia No. 3 en Sol major 'Verwandlung Actaeons in einen Hirsch' (La transformació d'Acteó en un cérvol). Realment, aquesta és pròpiament una de les metamorfosis més evidents del conjunt de simfonies. Al·legòrica de la cacera, les trombes ens introdueixen a la caça del cérvol mentre les flautes, per exemple, dolçament ens dibuixen el curs plàcid i tranquil d'un rierol. El bosc, representat per una deessa, fart de la voracitat d'aquell que presumeix ser el millor caçador, decideix convertir a Acteó en un cérvol com a càstig per la seva intromissió furtiva en l'ecosistema dels animals i, no content amb això, els propis gossos de caça que l'acompanyen l'acaben devorant.
Per altra banda, 'El brau Pischelberger' (Friedrich Pischelberger 1741-1813, contrabaixista austríac), com l'anomenava el mateix Dittersdorf, va ser membre de la orquestra de Grosswardein en la qual Dittersdorf n'era el director i en la que va escriure dos dels seus concerts de contrabaix més característics per al lluïment del virtuós intèrpret. Uns concerts en què la influència de les complicades cadències del contrabaixista austríac Johannes Matthias Sperger, el més famós de l'època, hi són ben presents. Doncs bé, en el Concert No. 2 en Mi bemoll major, Kr.172 per a contrabaix i orquestra hi podrem escoltar la influència d'aquesta restringida escola vienesa de música per a contrabaix la qual es va especialitzar en l'estudi intensiu i exhaustiu d'aquest instrument. De 1762 o 1763, és un concert de tres moviments, el primer un allegro moderato en què l'orquestra introdueix el tema i el contrabaix tot seguit fa sentir la seva veu greu i solemne, segueix un adagio suau amb i sense acompanyament orquestral i finalitza amb un festiu i ventós allegro rondó. Dues obres conceptualment diferents però d'un mateix autor. Un dels grans exemples del classicisme del XVIII, en nom d'un Dittersdorf que sovint es reunia amb Mozart, Haydn i Vanhal per a improvisar tot tipus de música, sense partitures, música òbviament que mai podrem escoltar. Per tant, tenia una deute pendent que avui, 214 anys després de la seva mort, començaré a esmenar per tal que el seu nom formi part de la història virtual d'aquest espai. Evidentment, n'hauré de seguir parlant, mentrestant, gaudim-ne perquè Dittersdorf va ser únic!
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
CPDL: No disponible
Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
